Jn 2, 1-11

El tercer dia es van celebrar unes noces a Canà de Galilea. Hi havia la mare de Jesús. També hi fou convidat Jesús, juntament amb els seus deixebles. Quan el vi s'acabava, la mare de Jesús li diu:
--No tenen vi.
Jesús li respon:
--Dona, i jo què hi tinc a veure? Encara no ha arribat la meva hora.
La seva mare diu als servidors:
--Feu tot el que ell us digui.
Hi havia allà sis piques de pedra destinades a les pràctiques de purificació usuals entre els jueus. Tenien una cabuda d'uns cent litres cada una.
Els diu Jesús:
--Ompliu d'aigua aquestes piques.
Ells les ompliren fins dalt. Llavors els digué:
--Ara traieu-ne i porteu-ne al cap de servei.
Ells li'n portaren. El cap de servei tastà aquella aigua convertida en vi. Ell no sabia d'on venia, però els servidors sí que ho sabien, perquè ells mateixos l'havien treta. El cap de servei, doncs, crida el nuvi i li diu:
--Tothom serveix primer els millors vins i, quan els convidats
han begut molt, serveix els més ordinaris. Però tu has guardat
fins ara el vi millor.
Així va començar Jesús els seus senyals prodigiosos a Canà de Galilea. Així manifestà la seva glòria, i els seus deixebles van creure en ell.

Els nuvis estan sense vi, una situació apurada.
Maria demana que el seu fill faci alguna cosa per sortir de la situació. No sé si Maria esperava que el seu fill fes una miracle o va quedar sorpresa, com els servidors, pel que va succeí. La qüestió és que la confiança total de Maria en Jesús podia ajudar a aquells nuvis va provocar el miracle.
I aquests tipus de miracles succeeixen sovint quan posem en una persona tota la nostra confiança.
Saber que confien en tu, saber que els altres et veuen capaç de canviar les coses... és com un catalitzador que fa que surtin de nosaltres mateixos forces insospitades, voluntat, enginy i tota la nostra bondat i bona voluntat.
Potser que aprenguem a fer com Maria: confiar incondicionalment amb els que tenim al costat.

La meva pregària, Déu meu, és aquesta:

Fereix, fereix l'arrel de la misèria en el meu cor.

Dóna'm força per dur lleuger les meves alegries i les meves penes.

Dóna'm força perquè el meu amor doni fruits útils.

Dóna'm força per no renegar mai del pobre,

ni doblar el meu genoll al poder de l'insolent.

Dóna'm força per aixecar el meu pensament

sobre la petitesa quotidiana.

Dóna'm, en fi, força per rendir la meva força,

enamorada, a la teva voluntat.

Tagore, R. (a,48)

 

 

Es trobava una família de cinc persones passant el dia a la platja. Els nens estaven fent castells de sorra al costat de l'aigua quan, de lluny, va aparèixer una dona gran, amb els seus canosos cabells al vent i els seus vestits bruts i espellifats, que deia alguna cosa entre dents mentre recollia coses de la sorra i les introduïa en una bossa.
Els pares van cridar vora seu als nens i els van dir que no s'acostessin a l'anciana. Quan aquesta va passar al costat d'ells, inclinant-se una i altra vegada per recollir coses del terra,
va dirigir un somriure a la família. Però no li van tornar la salutació.
Moltes setmanes més tard van saber que l'anciana portava tota la seva vida netejant la platja de vidres perquè els nens no es fessin mal als peus.

Anthony de Mello. LA ORACION DE LA RANA 1. Ed. Sal Terrae. Santander 1988