Lc 4, 21-30

Aleshores començà dient-los:
--Avui es compleix aquesta escriptura que acabeu d'escoltar.

Tothom l'aprovava i es meravellava de les paraules plenes de gràcia que sortien de la seva boca. I deien:
--¿No és el fill de Josep, aquest?

Ell els digué:
--Ben segur que m'aplicareu aquella dita: "Metge, cura't a tu mateix!" Tot el que hem sentit a dir que feies a Cafarnaüm, fes-ho també aquí al teu poble.

I afegí:
--Us asseguro que cap profeta no és ben rebut al seu poble. Més encara, us asseguro que en temps d'Elies, quan el cel es va tancar durant tres anys i sis mesos i una gran fam s'estengué per tot el país, hi havia moltes viudes a Israel, però Elies no va ser enviat a cap d'elles, sinó a una dona viuda de Sarepta de Sidó. I en temps del profeta Eliseu, també hi havia molts leprosos a Israel, però cap d'ells no fou purificat, sinó Naaman, de Síria.

En sentir això, tots els qui eren a la sinagoga es van omplir d'indignació; es van aixecar, el van empènyer fora del poble i el dugueren fins a un espadat de la muntanya sobre la qual era edificat el poble, amb la intenció d'estimbar-lo. Però Jesús va passar entremig d'ells i se'n va anar.

Com pot ser que Jesús digui coses tan profundes i boniques si és el fill de Josep i Maria? Si és un del nostre poble, un de nosaltres? No potser un profeta!

És veritat que aquest conegut nostre fa moltes obres de caritat... però té aquest defecte i aquest altre i ...
Aquest noi és una bona persona, però llàstima que sigui així i aixà i ...

Tots plegats som uns “artistes” en saber buscar el defectes dels altres. I ens agrada comentar-ho. És una manera de relativitzar el bé i la bondat dels altres i així ens quedem més tranquils, menys obligats a fer les bones obres de la persona que critiquem.
Criticar els altres és una manera de dir que ningú és més bo que jo.

 

 

 

Cada matí surts al balcó
i mires l'horitzó
per veure si torno.

Cada matí baixes saltant les escales
i corres pel camp
quan em veus a la llunyania.

Cada matí em talles la paraula
i t'abalances sobre meu
i em rodeges amb una abraçada 
el cos sencer.

Cada matí contractes la banda de músics
i organitzes una festa per a mi
per tot món.

Cada matí em dius a cau d'orella,
amb veu de primavera:
Avui pots començar de zero.

Loidi, P. (b,157)

 

 

Hi havia un vell jutge àrab que era famós per la seva sagacitat. Un dia, va anar a ell un botiguer queixant-se que li havien robat a la botiga, però que no hi havia manera d'atrapar al lladre.

El jutge va ordenar que traguessin de les seves frontisses la porta de la botiga, la portessin a la plaça del mercat i li administressin cinquanta fuetades per no haver complert amb la seva obligació d'impedir l'entrada al lladre.
Es va reunir una gran multitud a la plaça per assistir a l'execució de tan estranya sentència. Un cop administrats els cinquanta fuetades, el jutge es va inclinar cap a la porta i li va preguntar qui era el lladre. Després va aplicar l'orella a la porta per escoltar el que contestava.

Quan va tornar a incorporar-se, va anunciar: «La porta declara que el robatori ha estat comès per un home que tenia una teranyina a la part alta del seu turbant». A l'instant, un individu que es trobava entre la multitud es va dur una mà al turbant. Van registrar casa seva i es va recuperar el que havia estat robat.
Tot el que fa falta per descobrir l’ «ego» és una paraula d'adulació o de crítica.

Anthony de Mello. LA ORACION DE LA RANA 1. Ed. Sal Terrae. Santander 1988