Jn 8, 1-11

Jesús se n'anà a la muntanya de les Oliveres.
Però de bon matí es va presentar de nou al temple. Tot el poble acudia cap a ell. S'assegué i començà a instruir-los.
Llavors els mestres de la Llei i els fariseus li van portar una dona que havia estat sorpresa en el moment de cometre adulteri. La posaren allà al mig, i li digueren: «Mestre, aquesta dona ha estat sorpresa en el moment de cometre adulteri.
Moisès en la Llei ens ordenà d'apedregar aquestes dones. I tu, què hi dius?»
Li feien aquesta pregunta amb malícia per tenir de què acusar-lo. Però Jesús es va ajupir i començà a escriure a terra amb el dit.
Ells continuaven insistint en la pregunta. Llavors Jesús es va posar dret i els digué: «Aquell de vosaltres que no tingui pecat, que tiri la primera pedra.»
Després es tornà a ajupir i continuà escrivint a terra.
Ells, en sentir això, s'anaren retirant l'un darrere l'altre, començant pels més vells. Jesús es va quedar sol, i la dona encara era allà al mig.
Jesús es posà dret i li digué: «Dona, on són? ¿Ningú no t'ha condemnat?»
Ella va respondre: «Ningú, Senyor.» Jesús digué: «Jo tampoc no et condemno. Vés-te'n, i d'ara endavant no pequis més.»

 

Tot ens serveix per el bé.
Fins i tot aprenem del pecat si el reconeixem i ens serveix per no ser altius o per convertir-nos en jutges dels altres.
Si admetem que som pecadors, aquest reconeixement ens converteix en persones amables, misericordioses, humils... lliures.
Com visc aquesta faceta de la meva vida?

 

Jesús,
no et pots imaginar com m'agrada contemplar-te
i escoltar el que dius a la dona adúltera.
La teva actitud m'inspira confiança
i m'estimula a esforçar-me
per alliberar-me del que em porta a ser infidel.
Sé que sempre et trobaré acollidor i comprensiu,
disposat a perdonar-me qualsevol pecat.
Amb el teu amor i el teu perdó,
fas renéixer en mi la confiança,
i amb aquell “Vés i no pequis més”
em fas comprendre la necessitat de convertir-me.
Sé que mai no et cansaràs de mi
i que, alhora, sempre seràs exigent amb mi
perquè desitges que faci el bé,
que em sigui fidel a mi mateix
i que respecti els altres i els ajudi
a viure un amor responsable i fidel.

 

Uns deixebles irreflexius

Un savi mestre estava fent classe a un grup de joves deixebles. En un determinat moment, aquests li van demanar que els revelés una sagrada fórmula de la qual havien escoltat parlar llargament i per mitjà de la qual els morts podien ser retornats a la vida.
I què penseu fer amb una cosa tan perillosa?, els va preguntar el savi mestre.
Res. Només és per a enrobustir la nostra fe, li van respondre.
El coneixement prematur és perillós, fills meus, va dir l'ancià.
I quan és prematur el coneixement?, van preguntar ells.
Quan proporciona poder a algú que encara no posseïx la saviesa que ha d'acompanyar l'ús de tal poder, els va dir el savi.
Els deixebles, no obstant això, van insistir fins a la sacietat. De manera que el sant baró, molt al seu pesar, els va murmurar a cau d'orella la fórmula sagrada, suplicant-los repetides vegades que l'empressin amb summa discreció i responsabilitat.
Més tard, anaven els joves passejant per un lloc desert quan van ensopegar amb un munt d'ossos calcinats. Amb la frivolitat amb que sol comportar-se la gent jove quan va en grup, van decidir posar a prova la fórmula que només havia de ser emprada després d'una perllongada reflexió.
I quan van acabar de pronunciar les paraules màgiques de la fórmula, els ossos es van cobrir de carn i es van transformar en voraços llops que els van atacar i els van fer trossos.