Lc 19, 28-40

Un cop Jesús hagué dit tot això, continuà fent camí davant d'ells pujant cap a Jerusalem.
Quan es va acostar a Betfagé i Betània, prop de la muntanya anomenada de les Oliveres, Jesús va enviar dos dels deixebles amb aquest encàrrec: «Aneu al poble d'aquí al davant. Quan hi entrareu, trobareu un pollí fermat, que ningú no ha muntat mai. Deslligueu-lo i porteu-lo.
Si algú us preguntava per què el deslligueu, responeu: "El Senyor l'ha de menester."»
Els enviats se n'hi anaren i ho trobaren tot tal com Jesús els ho havia dit.
Mentre el deslligaven, els amos del pollí els digueren: «Per què el deslligueu?»
Ells respongueren: «El Senyor l'ha de menester.»
Llavors portaren el pollí a Jesús, li tiraren al damunt els seus mantells i van fer-hi pujar Jesús.
Mentre ell avançava, molts estenien els seus mantells pel camí.
Quan ja s'acostava a la baixada de la muntanya de les Oliveres, tota la multitud dels deixebles, plens d'alegria, començaren a lloar Déu amb grans crits per tots els miracles que havien vist, i deien: «Beneït el rei, el qui ve en nom del Senyor! Pau en el cel i glòria en les altures!»
Alguns dels fariseus que es trobaven entre la multitud li digueren: «Mestre, renya els teus deixebles.»
Ell respongué: «Us ho asseguro: si aquests callen, cridaran les pedres.»

 

 

L’acte cristià definitiu és arriscar la integritat, la pròpia seguretat, o fins i tot la vida, en favor dels altres, de la manera com ho va fer Jesús.
Sovint se’ns obliden les seves paraules: “Vés i fes el mateix”.
Fins on vull comprometre la meva vida?

 

Jesús,
el diumenge de Rams marca l'inici
de l'etapa final de la teva missió.
Saps molt bé on vas i què t'espera.
Conscientment i amb valentia, afrontes
el camí de la fidelitat fins a la mort.
Durant aquesta setmana -la Setmana Santa-
continues acollint cadascú tal com és:
- el poble que t'aclama amb rams i cants;
- els amics de Betània i el perfum de Maria;
- l'odi dels dirigents i la traïció de Judas,
- el menyspreu dels qui demanen la teva mort;
- la por de Pilat i les mofes dels soldats;
- la compassió de la Verònica i les altres dones;
- el gest forçat, però solidari, del Cireneu;
- els cops de martell dels qui et crucifiquen;
- la presència de Maria i d'alguns deixebles;
- la súplica del que està crucificat al costat teu,
- la solitud dolorosa, però confiada, a la creu...
En tot moment ets fidel al Pare i als homes i
dones, amb amor, l'última gota de la teva sang!
T'admiro i t'estimo! Et vull seguir i ser fidel com tu!

 

 

Cançó d'amor per a Canelo

En el cementiri de Sant Xavier, de Múrcia, hi ha un gos que duu 10 anys dormint i vivint sobre la tomba del seu amo. L'animal –si així el podem anomenar-, dies després de la mort del seu amo, enyorant la seva presència, es va encaminar ell sol al cementiri, va trobar la seva tomba i va seure a sobre per esperar la mort. Durant molts dies no es va moure de sobre la làpida, sense allunyar-se si més no per a buscar menjar. Només més tard, el vell enterramorts es compadí d'ell i va substituir  –en part- l'estimació del mort. Però Canelo mai va renunciar a la seva fidelitat. I allí segueix, recordant a un mort que els seus parents ja han oblidat. L'amor del gosset és l'única flor que adorna aquesta tomba. Fins al verdet ha esborrat ja gairebé el nom del mort. En la memòria de Canelo res no s'ha esborrat.

Aquesta història – història i no conte- impressiona en un món en el que la fidelitat ja ‘no es duu’. Ara –diuen- ja no hi ha amors permanents. Es tem als compromisos definitius.
La vida de les persones és difícil, ho sé. Són molts els humans que fracassen en els seus camins, en els seus amors, en les seves esperances.
El qui comença la seva vida entronitzant la infidelitat com a principi, no fracassa mai, perquè no té ni ànima amb la que fracassar. Els que estimen amb un ‘ja veurem’ es moriran sense saber què és l'amor. Perquè un amor pot ser feble, o covard, o mediocre, però el que no pot ésser és provisional. Un ‘amor provisional’ és quelcom tan contradictori com un cercle quadrat. Perquè si és amor, no és provisional. I si és provisional, no és amor.
Per això m'emociona aquest amor de Canelo, un amor veritablement més fort que la mort. Els diaris han dit que és ‘un gos sense raça, sense classe’. Però jo crec que té més raça i més classe que molts dels humans.

Acaba dient l'autor: “Si les persones estimessin Déu com els gossos adoren als seus amos, Déu seria un amo ben servit”.
Jesús va a la mort per fidelitat al Pare i per fidelitat a tota la humanitat, doncs de la seva fidelitat depenia la nostra salvació.