Marc 7, 31-37

Jesús se’n va anar del territori de Tir i, passant pel de Sidó, arribà al llac de Galilea, després de travessar el territori de la Decàpolis. Llavors li porten un sord, que amb prou feines podia parlar, i li demanaven que li imposés la mà. Jesús se l’endugué tot sol, lluny de la gent, li ficà els dits a les orelles, va escopir i li tocà la llengua amb la saliva. Després va alçar els ulls al cel, sospirà i li digué:
- Efatà ! —que vol dir: «Obre’t!»
A l’instant se li van obrir les orelles, la llengua se li destravà i parlava perfectament. Jesús els prohibí que ho diguessin a ningú, però com més els ho prohibia, més ho pregonaven. Estaven completament admirats i deien:
-Tot ho ha fet bé: fa que els sords hi sentin i que els muts parlin.

 

Si ens deixem guiar per Jesús podrem tenir oberts les orelles per escoltar i els llavis per parlar.

Per escoltar tant a Déu com als altres, sense fer-se el sord ni a la Paraula ni a la comunicació amb el proïsme.

Per parlar tant a Déu com als altres, sense callar en el testimoni de la nostra fe.
¿Deixem parlar i sabem escoltar?

Tenim les oïdes atents per escoltar la Paraula i posar-la en pràctica?

 

Senyor de la Vida,
t’ofereixo la meva persona
per a ser portaveu del teu missatge.

En la meva veu, les teves paraules, Senyor,
per a donar a conèixer
els teus ensenyaments.

En la meva veu les teves paraules, Senyor,
per servir a la teva causa
i anunciar la teva presència.

Obre, Jesús,
Les nostres oïdes i boca,
per a omplir-los  del missatge,
per a ser els teus testimonis
i el ressò de les teves paraules.

 

El poeta alemany Rilke va viure un temps a París. En el seu trajecte a la universitat, cada dia  passava amb una amiga francesa, per un carrer molt transitat.

En un cantó d’aquest carrer hi havia sempre una dona que demanava almoina als vianants.

La dona s’asseia sempre al mateix lloc, immòbil com una estàtua, amb la mà estesa i els ulls fixos a terra.Rilke mai no li donava res.... mentre que la seva companya solia donar-li alguna moneda.

Un dia, la noia francesa, sorpresa, li va preguntar al poeta:

- Per què mai no li dónes res a aquesta pobra?

- Li hauríem de regalar alguna cosa per al seu cor, no només a les seves mans - va respondre el poeta.

L’endemà, Rilke va arribar amb una esplèndida rosa, la va posar a la mà de la dona i es disposava a continuar el camí.

Llavors va succeir quelcom inesperat ... la dona va alçar la seva vista, va mirar al poeta, es va aixecar com va poder del terra, va prendre la seva mà i la besà ... després va marxar, estrenyent la rosa contra el seu cos.

Durant una setmana ningú la va tornar a veure. Però vuit dies després, l’anciana va aparèixer de nou asseguda a la mateixa cantonada, silenciosa i immòbil com sempre.

- "De què haurà viscut tots aquests dies que no va rebre res?"- Va preguntar la jove francesa.

- "De la rosa"- va respondre el poeta.