Marc 8, 27-35

Jesús, amb els seus deixebles, se’n va anar als pobles del voltant de Cesarea de Filip, i pel camí els preguntava:
-Qui diu la gent que sóc jo?
Ells li respongueren:
-Uns diuen que ets Joan Baptista; d’altres, Elies; d’altres, algun dels profetes.
Llavors els preguntà:
-I vosaltres, qui dieu que sóc?
Pere li respon:
-Tu ets el Messies.
Però ell els prohibí severament que ho diguessin a ningú.
Llavors començà a instruir-los dient:
-Cal que el Fill de l’home pateixi molt. Els notables, els grans sacerdots i els mestres de la Llei l’han de rebutjar, ha de ser mort, i al cap de tres dies ha de ressuscitar.
I els ho deia amb tota claredat. Aleshores Pere, prenent-lo a part, es posà a renyar-lo. Però Jesús es girà i, davant els deixebles, renyà Pere dient-li:
-Vés-te’n d’aquí, Satanàs! No veus les coses com Déu, sinó com els homes.
Llavors va cridar la gent i els seus deixebles i els digué:
-Si algú vol venir amb mi, que es negui a ell mateix, que prengui la seva creu i que em segueixi. Qui vulgui salvar la seva vida, la perdrà, però el qui la perdi per mi i per l’evangeli, la salvarà.

 

Qui és per a mi Jesús? És de veritat el meu Mestre, aquell que obre horitzons a la meva vida?

És el meu Salvador aquell que em dóna la força per seguir la seva crida i que m’obre les portes de la casa del Pare?

Jesús també ens diu que, per seguir-lo, cal que ens neguem a nosaltres mateixos. No es tracta de sofrir per sofrir. Això seria absurd. No és una renúncia negativa, sinó optar per una cosa millor. El nostre distintiu, com a creients, no és patir, sinó estimar. Però la nostra estimació ha de ser tan ferma que cap dificultat ens faci claudicar. És així com estimo?

Es diu JESÚS. . .
Autor: Pere Casaldàliga

Ja sé
que fa molt de temps
que ho sabeu,
que us ho diuen,
que ho sabeu fredament
perquè us ho diuen amb paraules fredes...

Voldria que ho sabéssiu,
de cop, avui,
potser per la primera volta,
corpresos, capgirats, lliures de mites,
lliures de tantes llibertats migrades.

Que us ho digués l’Esperit...

Voldria que El trobéssiu,
d’una abraçada entera,
Company, Amor, Resposta. . .

Podreu dubtar que hagi vingut a casa,
Si espereu que us ensenyi la patent dels prodigis,
Si voleu que us sancioni la peresa de viure.
Però no podeu negar que es diu Jesús, amb la patent del pobre.
I no em podeu negar que l’espereu,
Amb la folla carència d’una vida blasmada,
Com s’espera l’alè retornant de l’asfixia
Quan se sentia al coll la mort, serp de preguntes.

     Es diu JESÚS. . .

 

Per a mi, Jesús és
El Verb fet carn.
El Pa de la vida.
La víctima sacrificada en la creu pels nostres pecats.
El Sacrifici ofert en la Santa Missa pels pecats del món i pels meus propis.
La Paraula, per ser dita.
La Veritat, per ser proclamada.
El Camí, per ser recorregut.
La llum, per ser encesa.
La Vida, per ser viscuda.
L’Amor, per a ser estimat.
L’Alegria, per ser compartida.
El sacrifici, per ser donat a altres.
El Pa de Vida, perquè sigui la meva vida.
L’afamat, per a ser alimentat.
L'assedegat, per ser sadollats.
El Nu, per ser vestit.
El desemparament, per ser recollit.
El Malalt, per ser curat.
El Solitari, per a ser estimat.
L'indesitjable, per a ser acollit.
El leprós, per rentar-li les ferides.
El captaire, per donar-li un somriure.
L’alcoholitzat, per escoltar-lo.
El Deficient Mental, per protegir-lo.
El petit, per abraçar-lo.
El Cec, per guiar-lo.
El Mut, per parlar per ell.
El Coix, per caminar amb ell.
El drogoaddicte, per ser comprès en amistat.
La Prostituta, per ser allunyada del perill i ser la seva amiga.
El Pres, per ser visitat.
L’Ancià, per ser atès.

Teresa de Calcuta