Lluc 3, 10-18

La gent li preguntava:
--Així, doncs, què hem de fer?
Ell els responia:
--Qui tingui dos vestits, que en doni un al qui no en té, i qui tingui menjar, que també el comparteixi.
Entre els qui anaven a fer-se batejar hi havia fins i tot uns publicans, que li deien:
--Mestre, què hem de fer?
Ell els respongué:
--No exigiu més del que està establert.
Igualment uns soldats li preguntaven:
--I nosaltres, què hem de fer?
Els va respondre:
--No feu servir la violència ni presenteu falses denúncies per treure diners de ningú, i acontenteu-vos amb la vostra soldada.
El poble vivia en l'expectació, i tots pensaven si Joan no fóra potser el Messies. Joan respongué dient a tothom:
--Jo us batejo amb aigua, però ve el qui es més fort que jo, i jo no sóc digne ni de deslligar-li les corretges de les sandàlies: ell us batejarà amb l'Esperit Sant i amb foc. Ja té la pala a les mans per ventar el gra de l'era i per entrar el blat al graner; però cremarà la palla en un foc que no s'apaga.
Amb aquestes i moltes altres exhortacions, Joan anunciava al poble la bona nova.

 

 

 

 

En l’evangeli del tercer diumenge d’advent a Joan Baptista li pregunten quines són les actituds del bon deixeble. Aprofitant la imatge del vestit, i les preguntes d’alguns publicans, l’evangelista ens presenta algunes a tenir molt en compte: compartir, donació, solidaritat, equitat, prudència i honestedat. Davant d’aquestes respostes el poble que l’escolta queda embadalit i es pregunten si aquell que parla no fora potser el Messies.

Joan ho te clar, no deixa dubte. Les seves respostes són paraules humanes i si ens posem ens mans de Déu veurem les grans meravelles del seu actuar. Hem de tenir els ulls ben oberts i les orelles atentes doncs el fill de Déu, Jesús, amb llenguatge humà, ens parla de Déu, ens parla del regne, és a dir, de la seva presència en el món i ens fa posseïdors de l’Esperit batejant-nos amb l’Esperit Sant.

Restem oberts i atents a la paraula i a la voluntat de Déu, grans meravelles estan a punt de succeir, aquestes es convertiran en els signes de Déu present en mig dels homes. Espera amb atenció, vol comptar amb tu.

Senyor, ja sé que sóc petit i que poca cosa puc fer contra les injustícies del món; m'agradaria ser el teu llapis, i ajudar-te a escriure i dibuixar un món millor.

 

A la prestatgeria d'aquell lluminós despatx hi havia exposada una luxosa i brillant ploma estilogràfica de plata dins d'una preciosa capsa de fusta de caoba.  Sobre la taula es podia veure un petit llapis groc, amb la punta molt gastada i una mica rosegat.
Era un dia lluminós i la ploma resplendia més que mai. El llapis descansava entre papers i restes de goma d'esborrar.
-  No et sents una mica avorrida aquí dalt, sempre igual, sense moure't mai per res?
- No noi, aquí estic molt bé. Tothom em veu i m'admira perquè sóc noble i elegant. No com tu, que fas pudor a goma i a suor, mig pelat i despuntat.
-Si sóc vellet i estic gastat és perquè l'Andreu em fa servir molt. Sempre que ha de dibuixar o   escriure m'agafa a mi. Diu que l'inspiro i que amb mi li resulta més senzill trobar les paraules    adequades i els dibuixos li surten més bonics.
- Sí, ja, però jo sóc molt millor que tu. Es veu a cop d'ull. 
- Potser sí que tens raó, però jo sé que sóc útil, i quasi que prefereixo ajudar que fer bonic. Si tots féssim com tu, quants dibuixos i poesies s'haurien deixat de fer?