Com matar l'amor – Dóna-ho tot a qui estimes – Donant sang – Dos germans - Cerimònia del te - Les petjades daurades - El fill - El calidoscopi - Conte de Nadal - Amor i odi - Amor incondicional - La comprensió del mestre - La criada amorosa - Un pardal color marró – Amor de debò – Amor de mare – Amor sense condicions - Àngel guardià - Ara que estic viu - Dos amics - Dos infants en un pessebre - El meu germà - Hi havia una vegada - Il·lusió - Instal·la amor.com - La creació perfecta - La meitat de la manta – Triar – La vida sense amor – Mare - Papa oblida – Vida i mort – El que de veritat importa – La meva vida no haurà estat en va - Quan Déu va crear els pares - T'estimo tal com ets - És rendible ser bo - Un somriure darrera la tàpia - Quan el teu fill - Incredulitat de Plató - Cinc coses que no es recuperen - El segon fill - Dones - Caritat i gratitud - Carta als missioners - Competitivitat - Fabricant un pare - Himne a l’amor - Per a matar l’amor -
|
Com matar l'amor Hi va haver una vegada, en la història del món, un
dia terrible en el que l'Odi -que és el rei dels mals sentiments, els
defectes i les males virtuts- va convocar una reunió urgent a tots els
pitjors sentiments del món i tots els desigs més perversos del cor humà. El primer voluntari va ser el Mal Caràcter, que va
dir: "Jo ho faré, i us asseguro que en un any l'Amor haurà mort;
li provocaré tal discòrdia i ràbia que no ho suportarà". Va ser llavors quan, molt diligent, l'Ambició es va oferir a fer la feina. Tot fent gala del seu poder va dir: "Com que el Mal Caràcter ha fracassat, hi aniré jo. Desviaré l'atenció de l'Amor cap al desig per la riquesa i pel poder. Això no ho podrà evitar". I l'Ambició va començar l'atac i la seva víctima va caure ferida. Però, després de lluitar per alliberar-se'n, va renunciar a tot desig desbordat de poder i se'n va sortir altre cop. Furiós l'Odi pel fracàs de l'Ambició va enviar a la
Gelosia, que -que burleta i perversa- inventava tota mena d'estratagemes
i situacions per a despistar l'amor i fer-li mal amb dubtes i sospites
sense fonament. Any rere any, l'Odi va seguir en la seva lluita i va
anar enviant els seus companys més terribles: La Fredor, l'Egoisme,
la Indiferència, la Pobresa, la Malaltia i molts altres que van seguir
fracassant sempre perquè, quan l'Amor se sentia defallir, tot seguit
prenia noves forces i tot ho superava. De sobte, d'un racó de la sala es va alçar algú poc
conegut. Anava vestit tot de negre i amb un barret gegant que queia
sobre el seu rostre i no el deixava veure. El seu aspecte era fúnebre
com el de la mort. Només havia passat algun temps i l'Odi va tornar a convocar tots els mals sentiments per a comunicar-los que, després de molt esperar, finalment l'Amor HAVIA MORT. Tots se sentien feliços, però no deixaven d'estar ben sorpresos. Llavors el sentiment del barret negre va agafar la paraula i els va dir: "Aquí us lliuro l'Amor totalment mort i destrossat"" I, sense dir res més, se'n va anar. "Espera"! Va dir l'Odi. "En tan poc temps li has fet perdre l'esperança, l'has pogut eliminar del tot i no ha fet el més mínim esforç per viure? Qui ets tu?" El sentiment va alçar per primera vegada el cap per ensenyar el seu horrible rostre i va dir: "Sóc la Rutina."
|
ALTRES VALORS amistat
|
|
Dóna-ho tot a qui estimes Fa molts anys, quan treballava com a voluntari en un Hospital, vaig conèixer una nena qui patia una malaltia molt estranya. L’única oportunitat que tenia per recuperar-se era, aparentment, una transfusió de sang del seu germà de 5 anys, qui havia sobreviscut miraculosament a la mateixa malaltia i havia desenvolupat els anticossos necessaris per a combatre-la. El doctor va explicar la situació al germà de la petita i li va preguntar si estaria disposat a donar sant a la seva germana. Jo el vaig veure dubtar només un moment abans de fer un gran sospir i dir: "Sí, ho faré, si això la salva" Mentre la transfusió continuava, ell estava estirat en un llit al costat d’ella i somreia veient com retornava el color a les galtes de la seva germana. Nosaltres contemplàvem amb el cor encongit la transfusió. En un determinat moment la cara del nen es va posar pàl·lida i el seu somriure va desaparèixer. Va mirar el doctor i li va preguntar amb veu tremolosa: "A quina hora començaré a morir-me?" Com que era només un nen, no havia comprés el doctor:
Ell pensava que li donaria TOTA la sang a la seva germana, i llavors
moriria. I, amb tot i això, encara la hi donava.
|
|
|
Donant sang Fa molts anys, quan treballava com a voluntari en un Hospital de Stanford, vaig conèixer a una noieta anomenada Liz que patia una estranya malaltia. L'única oportunitat que tenia de recuperar-se era, aparentment, una transfusió de sang del seu germà de cinc anys, qui havia sobreviscut miraculosament a la mateixa malaltia i havia desenvolupat els anticossos necessaris per combatre-la. El metge va explicar la situació al germà de la noia, i li va preguntar si estaria disposat a donar sang a la seva germana. El vaig veure dubtar només un moment abans de fer un gran sospir i dir: - Si, ho faré, si això salva la Liz. Mentre la transfusió continuava, ell estava ajagut en un llit al costat del d’ella veient com retornava el color a les galtes de la seva germana. Nosaltres contemplàvem amb el cor encongit la transfusió. En un determinat moment la cara del noi es va posar pàl·lida i el seu somriure va desaparèixer. Va mirar el metge i li va preguntar amb veu tremolosa: - A quina hora començaré a morir-me...? Com que era només un nen, no havia comprès el doctor: Ell pensava que li donaria tota la sang a la seva germana i tot seguit moriria. I, amb tot i això, encara la hi donava.
|
|
|
Dos germans La història diu que hi havia dos germans que s'estimaven de tot cor. Tots dos eren pagesos. Un es va casar i l'altre va romandre solter. Però van decidir seguir repartint tota la seva collita a mitges. Una nit el solter va somiar: No és just! El meu germà té dona i fills i rep la mateixa proporció de la collita que jo que sóc sol. Aniré durant la nit al seu magatzem de blat i hi afegiré diversos sacs sense que ell se n'adoni. El germà casat, una nit, també va somiar: No és just! Jo tinc dona i fills i tinc el meu futur assegurat amb ells. En canvi, qui ajudarà el meu germà que viu sol? Aniré durant la nit al seu magatzem de blat i hi afegiré diversos sacs sense que se'n adoni. Així ho van fer tots dos germans. I oh, sorpresa! Una nit, ells dos es van trobar pel camí, portant sacs l’un per a l'altre. Es van mirar, van comprendre el que estava passant i es van donar una abraçada de germans més intensa que mai i per sempre més.
|
|
|
Cerimònia del Te Et trobo... T'acullo... T'escolto... T'abraço... Et faig un petó... T'agafo... T'absorbeixo... T'asfixio... T'estimo?
|
|
|
En Martí havia viscut gran part de la seva vida intensament
i alegre. D'alguna manera la seva intuïció l'havia guiat quan la seva
intel·ligència fallava per ensenyar-li el millor camí. Per això, gairebé
sempre se sentia en pau i feliç, malgrat alguns alts i baixos que et
donen la sensació de no anar massa alhora amb tu
mateix. |
|
|
Un home ric i el seu fill tenien una gran passió per
l'art. El pare va rebre la notícia de la mort del seu únic fill amb gran commoció i dolor. Un mes més tard, just abans de Nadal, algú va trucar a la porta. Un jove amb un gran paquet a les mans va dir al pare: "Senyor, vostè no em coneix, però jo sóc el soldat per qui el seu fill va donar la vida. Ell va salvar moltes vides aquell dia, i m'estava portant a un lloc segur quan una bala li va travessar el pit, tot morint instantàniament. Ell parlava molt sovint de vostè i del seu amor per l'art." El xicot va estendre els braços per a lliurar-li el paquet: "Jo sé que això no és molt. Jo no sóc un gran artista, però crec que al seu fill li hauria agradat que vostè rebés això." El pare va obrir el paquet. Era un retrat del seu fill, pintat pel jove soldat. Ell va contemplar i va quedar corprès per la manera com el soldat havia captat la personalitat del seu fill en la pintura. El pare, en centrar la mirada en l'expressió dels ulls del seu fill, no va poder evitar que els seus s’omplissin de llàgrimes. va donar les gràcies al jove soldat i li va oferir pagar el quadre. "Oh no, Senyor, jo mai podria pagar-li el que el seu fill va fer per mi. És un regal." El pare va penjar el retrat damunt el prestatge del la xemeneia de la llar de foc. Cada cop que visitants i convidats venien a casa seva, ensenyava primer el retrat del seu fill abans de deixar veure la seva famosa galeria. L'home va morir uns mesos mes tard i es va anunciar una subhasta de totes les pintures que posseïa. Molta gent important i influent va acudir-hi per aconseguir algun dels quadres més famosos de la col·lecció. Damunt una plataforma hi havia el retrat del seu fill. El subhastador va colpejar amb la maça per començar a la subhasta. "Començarem per aquest retrat del fill. Qui fa una oferta per a aquest retrat?" Va haver-hi un gran silenci. Llavors una veu del fons de l'estança va cridar: "Volem veure les pintures famoses!" "Deixi estar aquesta!". Però el subhastador va continuar insistint: "Facin ofertes per aquesta pintura!" Una altra veu d’enuig va cridar: "No venim
per aquesta pintura. Venim pels Van Goghs, els Rembrandts. Comencem
per les ofertes de veritat!" Però el subhastador continuava impertèrrit
la seva tasca: "El fill, El fill, Qui vol el quadre del fill?"
Llavors, finalment, una veu es va sentir des del fons de l'estança:
"Jo dono deu dòlars per la pintura" Era el vell jardiner del
pare i el fill. El subhastador va colpejar amb la maça: "Va una,
van dues, VENUDA per $10". “Bé, doncs ara comencem amb la
col·lecció!", va cridar un. El subhastador va deixar la seva maça
i va dir: "Ho sento molt, senyores i senyors, però la subhasta
s’ha acabat!" "Però, i les pintures?", van dir
els interessats; "Ho sento!” -va respondre el subhastador-
“Quan em van encarregar conduir aquesta subhasta, em van revelar
un secret estipulat en el testament de l'amo. No m’ha estat permès
fer-lo conèixer fins aquest moment precís.
|
|
|
El calidoscopi Hi havia un home que havia perdut la vista a la guerra quan era jove. Aquest home, per a poder subsistir i continuar vivint la seva vida, va aconseguir una gran habilitat i destresa amb les mans. Això li va permetre destacar com un excel·lent artesà. Però el rendiment del seu treball només li permetia assegurar-se uns mínims per tirar endavant en la vida. Un Nadal va voler regalar una cosa especial al seu fill de cinc anys, perquè qui mai havia conegut més joguines que els trastos del taller de son pare amb els que vivia fantasies de regnes i aventures. El seu pare va tenir la idea de fabricar-li, amb les seves mans, un bell calidoscopi. Seria com aquell que ell havia tingut en la seva infància. Durant les nits anava recollint andròmines de diversos tipus que trinxava ben petites: trossos de miralls, vidres, metalls,... La Nit de Nadal, després del sopar, va poder imaginar en sentir la veu del seu fill, que un somriure de felicitat acollia el preciós regal. L’infant no va poder amagar l’emoció que estava sentint aquell Nadal per haver rebut de les mans rugoses de son pare cec aquell sorprenent present . Durant dies i nits l’infant anava arreu portant
el seu preuat regal. I així també ho va fer en tornar a classe a l'escola
del poble. Durant el descans entre classe i classe, l’infant exhibia
i compartia ple d'orgull la seva joguina amb els companys, que es mostraven
fascinats amb aquella meravella. I el nen, orgullós de poder revelar aquella veritat tan emocionant que duia en el cor, li va respondre: "No, no me l’han comprat enlloc... me l’ha fet el meu pare" I l'altre nen, amb cert to d’incredulitat, va
replicar: "El teu pare?...impossible... si el teu pare és cec!"
L'amor només es pot veure amb el cor..."L'ESSENCIAL ÉS INVISIBLE ALS ULLS"
|
|
|
Conte de Nadal Va marxar de casa seva, va malgastar tot el que havia rebut. I no solament els diners, sinó també la salut i l'honor. De tant en tant li venia la idea de retornar a casa, però s’ho treia del cap. I això de vegades era pel temor a no ser ben rebut; d’altres perquè no es veia amb forces per tornar a fer una vida ordenada. No hi posava gaire voluntat en les coses. Però un any, quan s'acostava el Nadal, es va animar a escriure als de casa: demanava perdó per tot el que havia passat. No s'atrevia a tornar a casa encara que ho desitjava amb tot el cor. A la carta deia que, si ells - pares i germans - estaven disposats a acollir-lo, pengessin un mocador blanc a l’arbre - sense fulles pel fred de l’hivern- que hi havia prop de casa i al costat de la via del tren. Ell aniria en tren el 24 de desembre. Si veia el mocador, baixaria a l'estació; en cas contrari continuaria el viatge. Durant el trajecte, imaginava l'arbre -tan conegut per ell- amb un mocador blanc. Potser estaria penjat a l'extrem d'aquella branca del costat de la via on s’havia enfilat i grimpat tantes vegades de petit. Però també s'imaginava l'arbre del tot despullat i silenciós i se li encongia el cor d’angoixa. Quan el tren va passar ràpidament pel davant de casa seva, va poder contemplar el vell arbre transformat: era curull de mocadors blancs que els seus havien penjat de les branques.
|
|
|
Amor i odi Un savi va dir amb convicció i fermesa: |
|
|
Amor incondicional El mestre espiritual parlava sovint als seus deixebles
sobre el veritable amor: aquell que no s'imposa ni s’exigeix i
no es pot presentar amb actituds egocèntriques, de possessió o inclinació.
Per això no és tan fàcil, si més no, poder comprendre aquest tipus d'amor
més elevat, més expansiu, altruista i lliure. I, en efecte, els deixebles
no acabaven de copsar com era possible tenir realment aquest amor incondicional,
lliure de lligaments i contaminacions, que tot ho abasta i és desinteressat,
basat en la benevolència i la compassió, capaç d'impregnar tots els
éssers.
|
|
|
La comprensió del mestre El mestre havia imposat una tasca espiritual molt dura
al deixeble. Per això va acabar fent figa i rendint-se, tot humiliat,
en no ser capaç de complir la feina encomanada. Però el seu guia espiritual
el va mirar amorosament als ulls i li va dir: |
|
|
Un nen va demanar a la seva criada que li expliqués
un conte. La criada, una dona molt afectuosa i perspicaç, no es va fer
esperar i va començar la narració del conte.
|
|
|
Un altre dia estava deprimida, la meva vida estava
completament fora de control... en canvi ella no es rendia... Els dies següents, van ser una altra història: un grup d’esvalotats nens exploradors, reunions de l'Associació de Pares de Família, la meva mare malalta... Feia un sol radiant el matí en què vaig decidir treure les mans de l'aigua bruta dels plats... "Necessito un pardal marró", em vaig dir a mi mateixa, i vaig sortir. El bàlsam sempre canviant de les onades del mar m'esperava...
Vaig caminar molt lentament, malgrat la freda brisa, intentant recuperar
la serenor que tant necessitava... Havia oblidat la nena, i em vaig
sobresaltar quan ella va aparèixer. Tot mirant-la, em vaig adonar de la delicada pal·lidesa
del seu rostre. Quan tornava cap a casa, la Wendy em va dir que havia estat un dia molt bonic. Tot sentint-me sorprenentment millor, li vaig dirigir un somriure d’assentiment. Tres setmanes després, vaig córrer fins a la meva platja
presa com estava d’una angoixa terrible. Ni tan sols estava d'humor
per a saludar la Wendy. Em va semblar veure la seva mare al portal de
la caseta i per poc li demano que retingui la seva filla dins Pels volts d’un mes després vaig ser una altra
vegada a la platja, la Wendy no hi era... Em vaig sentir culpable, avergonyida
i em vaig dir a mi mateixa que la trobava a faltar. Així que, després
de la caminada, vaig anar a la seva caseta i vaig trucar a la porta.
Em va obrir una dona jove, de cabells color de mel i rostre desencaixat.
-"Hola", li vaig dir, -"Em dic Ruth Peterson. Avui no
he vist la seva nena i em pregunto on deu ser". El preciós dibuixet ara està emmarcat i penja al meu estudi. Sis mots... un per a cada any de la seva vida... sis paraules que em parlen d'harmonia, coratge i amor incondicional. Un regal d'una nena d'ulls color mar blau i cabells color sorra, una nena que em va ensenyar estimar i em va donar un regal d'amor. |
|
| amor ( + família + sensibilitat )
Moses Mendelssohn, avi del conegut compositor alemany, era molt lluny de ser guapo. A més era baixet d’estatura i tenia una gepa exagerada. Un dia va visitar un mercader d'Hamburg que tenia una bella filla anomenada Frumtje. Moses es va enamorar perdudament d'ella, però ella sentia molta aprensió del seu físic deforme. Quan va arribar el moment d'acomiadar-se, Moses va carregar-se de valor i va pujar les escales fins on era l'habitació de la noia, per a tenir una última oportunitat de parlar amb ella. Era molt bella i Moses s’entristia profundament
davant la seva negativa a mirar-lo. Després de diversos intents de parlar
amb ella, li va preguntar tímidament: Llavors Frumtje va alçar la mirada per a contemplar
els ulls de Moses i un profund sentiment la va commoure. Va estendre
la mà i la va donar a Moses. Poc temps després, ella va ser la seva
esposa.
|
|
|
Amor de mare Un article del National Geographic de fa uns quants anys, contenia una fotografia força impactant d’allò que en van dir les Ales de Déu. Després d'un incendi forestal al Parc Nacional de Yellowstone, els guardaboscos van començar una llarga jornada anant muntanya amunt per a valorar els danys de l'incendi. Un guardabosc va trobar un pardal literalment petrificat entre les cendres i col·locat com una estàtua a la base d'un arbre. Una mica sorprès per aquesta curiosa troballa, va donar uns copets a l'ocell amb un bastonet. Quan ho va fer tres pollets molt menuts es van escapolir de sota les ales de sa mare morta. L'amorosa mare, en el seu afany per impedir el desastre, havia portat els seus pollets a la base de l'arbre i els havia arrupit sota les seves ales, tot sabent instintivament que el fum tòxic aniria amunt i no els afectaria. Ella hauria pogut volar per a trobar un lloc més segur,
però s'havia negat a abandonar els seus fills. Quan les flames van arribar
i van cremar el seu petit cos ella va romandre ferma, protegint sota
les seves ales aquells que estimava per damunt de tot, encara que fos
lliurant la seva pròpia vida.
|
|
|
Amor sense condicions Aquesta història va ser explicada per un soldat, en
tornar a casa després d'haver lluitat a la guerra del Vietnam. |
|
| Àngel guardià Una nena, tot descalça i bruta, estava asseguda al parc veient passava la gent. Ella no esperava ningú. Jo, en canvi, caminant per allà m’hi vaig acostar. Tots coneixem que un parc ple de gent estranya no és un lloc per a que una nena petita jugui tota sola. Mentre jo anava cap a ella vaig notar-li una esquena tota estranya, que era indici d’alguna deformitat. A mida que m’hi atansava vaig poder veure la forma de la seva esquena. Tenia una gepa molt gran. La vaig saludar amb un somriure i li vaig fer saber que no havia de tenir por. Jo era allà per a ajudar-la i poder parlar una estona. Vaig seure al seu costat i li vaig dir per trencar el glaç: "Hola". La petita una mica espantada va respondre amb un "Què tal" després de mirar-me una estona als ulls. Jo vaig somriure altre cop i ella em va respondre amb un somriure. Vaig enraonar amb ella fins fer-se fosc i el parc va anar quedant desert. Tothom havia marxat i vam quedar sols. Li vaig preguntar per què estava tan trista. Ella em va mirar i em va dir: "Perquè sóc diferent". Jo immediatament li vaig dir somrient: "Mira qui ets tu". "Tu em portes el record d’un àngel, dolç i innocent". Ella em va mirar, va somriure lentament, es va alçar i va dir: "De debò?". "Si estimada, tu ets com un petit àngel guardià enviat per a tenir cura de la gent que passa per aquí". Ella va assentir amb el cap i de sobte va estendre les seves ales i va dir amb una guspira de llum en els seus ulls: "Jo sóc. Jo sóc el teu àngel guardià". Jo em vaig quedar sense poder parlar, segurament estava veient visions. Ella va reblar: "Quan has començat a pensar en els altres en lloc de tu mateix la meva feina aquí ha acabat". Immediatament em vaig posar dret i vaig dir: Espera, per què ningú més s'atura per ajudar un àngel?" Ella em va mirar i va somriure. "Perquè tu ets l'únic que em pot veure" i se'n va anar. Arran això la meva vida va canviar completament. Pensa:
el teu àngel sempre és amb tu. El meu ho estava. Recorda: en qualsevol
moment pot aparèixer. Potser farà jocs malabars davant el teu cotxe
o tractarà de netejar-te el parabrises o et demanarà una moneda. Potser
porti un nen en braços i estigui venent cistelles a la cantonada. Potser
truqui a la teva porta per demanar roba o deixar un missatge. No deixis
d’oferir-li un got d'aigua. Potser et truqui per telèfon fent
veure que és un número equivocat. Potser s’està assegut al teu
costat...
|
|
|
Ara que estic viu Prefereixo que comparteixis amb mi uns minuts ara que
estic viu i no pas una nit sencera quan jo mori. |
|
|
"Dos amics es troben prenent un cafè i un li comenta en to de queixa a l'altre: - La meva mare em truca sovint per telèfon demanant-me que vagi a parlar amb ella. Jo hi vaig poc i sovint em sento incòmode perquè em molesta la seva forma de ser. Ja saps com són la gent gran: Sempre expliquen les mateixes coses una vegada i una altra. A més a més, sempre tinc l’agenda plena de compromisos: la feina, els amics... - Jo en canvi - li diu el seu company - parlo molt amb la meva mare. Cada vegada que estic trist, estic amb ella; quan em sento sol, quan tinc un problema i necessito fortalesa, acudeixo a ella i em sento millor. - Caram – exclama l'altre - Ets molt millor que jo! - No t’ho creguis, sóc igual que el tu! - va respondre tot trist -. Ara visito la meva mare al cementiri. Fa temps que va morir! Mentre va estar amb mi, tampoc jo anava a parlar amb ella i pensava el mateix que tu. Però ara, no saps com la trobo a faltar i com la busco ara que ja no hi és! Si la meva experiència et serveix d’alguna cosa, parla amb la teva mare ara que encara la tens, valora la seva presència i les seves virtuts -que ben segur les té- i deixa de banda els seus errors -que d'una forma o altra formen part de la seva manera de ser. No esperis què estigui al cementiri i el dolor t’arribi al fons de l'ànima. Perquè, llavors, mai més podràs fer allò que vas deixar pendent i tindràs un buit que ja mai no podràs omplir. No permetis que et passi el que em va passar a mi. Dins el cotxe, anava pensant en les paraules del seu amic. Quan va arribar a l'oficina, va dir a la seva secretària: - Posi’m si us plau amb la meva mare i no em passi més trucades. Modifiqui la meva agenda perquè és molt probable que avui dediqui tot el dia a ella!!. |
|
|
Dos infants en un pessebre Aquest fer va passar al meu esplai. Era desembre i vam decidir explicar als infants el sentit de les festes que s'acostaven. I així començar a preparar el pessebre, la decoració i la cantada de nadales que volíem fer al centre de Barcelona per a recaptar diners per a les colònies d'estiu. Cal aclarir que els infants del meu esplai són bastant especials: Hi ha una colla d'infants provinents d'un “Centre Residencial de nens sense família” i un altre grup, la majoria, són immigrants o no han nascut aquí. Són fills de persones arribades de Llatinoamèrica, Àfrica i Àsia. Com que els orígens culturals del grup són molt diversos no sempre els han explicat el sentit de les festes que celebrem entre nosaltres. Vam presentar la història tradicional del Nadal tot dient que: Josep i Maria van anar a Betlem i en no trobar lloc a l'hostal va haver d’anar a un estable, on finalment va néixer el nen Jesús i el van posar en un pessebre... La sorpresa dels infants anava creixent a mesura que narràvem la història. N'hi havia alguns que, tot estant asseguts a terra, es movien inquiets preguntant-se com el Nen Jesús no havia tingut una casa on néixer... Acabada la història els vam convidar a fer el pessebre. Uns van fer les muntanyes, d'altres el riu amb paper de plata. Alguns van ser capaços de fer figuretes de plastilina on es feien presents fins i tot els reis. De mica en mica, vam tenir fet el pessebre del nostre esplai. I va quedar força bé! Després, els vam suggerir de fer-ne un per a dur-lo a casa seva. Cadascú s'hi va posar amb un entusiasme desigual... Jo no en sé, deia la Mirta. Als meus pares no els importa el que jo faig, afegia en Hamed. Es pensaran que és una feina de l'escola, va afegir la Ruth Estela... D'altres treballaven cofois i contents amb la il·lusió de portar-ho a casa aquell Nadal. Tot passejant entre els infants, em va sobtar el pessebre del petit Igor, de sis anys, arribat feia sis mesos d'un país de l'Est d'Europa. El seu portal, no tenia un Nen Jesús. N'hi havia dos!!! Acostant-m'hi li vaig demanar que m'expliqués què havia fet. Em va explicar la seva versió de la història de Jesús acabat de néixer. Deia: - Quan Maria va deixar el nen al pessebre, Jesús em va mirar i em va preguntar si jo tenia algun lloc on estar. Jo li vaig dir que no tenia pare ni mare, que havia canviat de lloc d'estada moltes vegades, i que ara vivia en una residència amb educadors, i que no sabia el temps que hi seria... Llavors Jesús em va dir que em podia quedar amb Ell. Jo em vaig quedar dubtant perquè no li havia dut cap regal i em semblava important oferir-li alguna cosa. Vaig pensar que un bon regal podia ser donar-li escalfor. Per això li vaig dir a Jesús: "Si et dono escalfor, serà un bol regal per a tu? I Jesús em va respondre: serà el millor regal que mai ningú m'ha fet... I és per això que em vaig posar dins el pessebre i Jesús em va mirar i em va dir que em podia quedar amb Ell per sempre..." En acabar d'explicar la història, l'Igor, amb els ullets plens de llàgrimes, em va dir que havia trobat algú que mai més de la vida el deixaria sol... i que havia decidit que mai més el Nen Jesús es trobaria sol al pessebre... Ja sé que aquesta història no és exactament la que surt als evangelis ni la que m'havien explicat a la catequesi... Però puc afirmar que em va semblar autènticament evangèlica.
|
|
|
El meu germà Per un camí costerut i pedregós trobo una nena que
porta el seu germanet penjat a l'esquena. Ella em mira i em diu: - No és pas una càrrega, senyor, és el meu germà! He quedat descol·locat. Les paraules d'aquesta nena
han quedat impreses per sempre en el meu cor. I ara, quan el patiment
dels homes m'aclapara fins a abandonar-me el coratge, les paraules de
la nena em recorden: "No és que portis una càrrega, portes el teu
germà".
|
|
|
Hi havia una vegada... una fada Hi havia una vegada una fada molt bella que protegia
un bosc encantat. "Sempre que tingueu una estoneta... jugueu".
Em vaig sentir submergida en un núvol de Felicitat.
I va ser sorprenent quan vaig descobrir que en el meu pit també hi brillava
una enorme estrella daurada que titil·lava al compàs de la meva respiració.
"TOTS I TOT ES FON I ES CONFON EN L'AMOR"
|
|
|
Il·lusió Hi havia una vegada un pagès gros i lleig que s'havia enamorat, com no podia ser d’altra manera: d'una princesa bella i rossa... Un dia, la princesa - ves a saber per què? - va fer un petó al lleig i gros pagesot... I màgicament, aquest es transformà en un príncep fort i esvelt. (Com a mínim així el veia ella...) (Com a mínim així
se sentia ell...)
|
|
|
Instal·lar amor.com Centre d'Atenció al Client: En què puc ajudar-lo? Client: Acabo de comprar el nou programa titulat AMOR. No sóc molt tècnic en la matèria, però crec que seria capaç d'instal·lar-lo amb la seva ajuda... Què és el que he de fer primer? CAC: El primer que ha de fer és obrir EL SEU COR. El té localitzat? Client: Sí que ho està, però hi ha d’altres programes executant-se en aquest moment. Puc procedir a la instal·lació mentre estiguin actius aquests programes? CAC: Quins programes són? Client: Anem a veure. Tinc DOLORSPASSATS.EXE, BAIXAESTIMA.EXE, ENVEJA.PPT... Ah!, i RESSENTIMENT.COM executant-se en aquests moments... CAC: No hi ha cap problema!. AMOR.EXE esborrarà automàticament DOLORSPASSATS.EXE del seu sistema operatiu, que romandrà en la memòria permanent, però no entrarà en conflicte amb d’altres programes. AMOR.EXE sobreescriurà temporalment BAIXAESTIMA.EXE amb el mòdul que inclou anomenat ALTAAUTOESTIMA.EXE. No obstant, és necessari que tanqui completament els programes CORATGES.EXE i RESSENTIMENT.COM, perquè aquests programes poden alterar la instal·lació d'AMOR.EXE. Pot tancar-los ara mateix? Client: No sé exactament com he de fer, em pot dir com? CAC: És un plaer. Vagi al menú INICI i executi l'aplicació OBLIT.EXE. Repeteixi aquest pas fins que CORATGES.EXE i RESSENTIMENT.EXE s'hagin esborrat completament. Client: Molt bé! Doncs sembla que funciona. AMOR.EXE s'ha començat a instal·lar automàticament....És normal? CAC: Sí, que ho és. Ara hauria de rebre un missatge indicant que es reinstal·larà per a tota la vida en el directori EL SEU COR. Li apareix aquest missatge? Client: Sí que apareix. Ja està completament instal·lat? CAC: Perfecte. Però recordi que vostè només té el programa base... Ara necessita lligar-lo al fitxer: COR.COM d’un altre ordinador perquè pugui aconseguir les actualitzacions. Client: Oooppppsss... Em surt un Missatge d'ERROR. Què puc fer? CAC: Què diu el missatge? Client: Diu: "ERROR 412 – EL NO S’ESTÀ EXECUTANT-SE EN COMPONENTS INTERNS."... què significa això? CAC: No es preocupi, és un problema habitual. Significa que l'aplicació AMOR s’està executant-se a CORS externs d'altres ordinadors i encara no ha començat a executar-se en el seu... Això vol dir que ha d'identificar alguns programes que es diuen AMISTAT.BAT i els hi doni un altre nom, com per exemple POSSIBLEAMOR.BAT. Aquest és un dels problemes tècnics que encara no hem acabat de resoldre perquè cada ordinador és diferent. Però això no significa que li hagi de fallar tècnicament el programa AMOR.EXE. En termes de programació significa que, per a connectar-se ha de tenir el programa AMOR executant-se en el seu ordinador abans que ESTIMAR en un altre ordinador... Client: Què hauria de fer? C.AC: Pot trobar el directori anomenat ACCEPTAMENTS? Client: Sí l'he localitzat. CAC: Excel·lent. Va pel bon camí... Client: Gràcies CAC: De res, Faci clic seleccionant fitxers següents i després els copia al directori EL MEU COR: AUTOOBLIT.DOC, AUTOESTIMA.TXT, MILLORES.TXT i BONDAT.DOC, i el sistema sobreescriurà qualsevol fitxer amb conflictes i fallades de programació. També necessita eliminar el fitxer AUTOCRITICA.XLS i CULPABILITAT.COM de tots els seus directoris, i després buidar completament la PAPERERA DE RECICLATGE, per a assegurar que mai més podran ser recuperats. Client: Aconseguit! "EL MEU COR" està començant a omplir-se de fitxers organitzats, el vídeo SOMRIURE.MPG s’està visualitzant en el meu monitor en aquests moments, i ENAMORAMENT.COM, PAU.EXE i IL·LUSIÓ.COM s'estan autoescrivint en "EL MEU COR". CAC: Excel·lent! L'aplicació AMOR està instal·lada i executant-se correctament. A partir d'ara ha de ser vostè capaç de manipular-la correctament... Una cosa abans d'acabar... Client: Sí, digui? CAC: AMOR és "freeware". Asseguri's de distribuir-lo i enviar-lo a tots els seus mòduls de fitxers i a tothom que conegui... Així assegurarà que els fitxers del seu Ordinador sempre estiguin ben organitzats i que l'altre ordinador amb el què estigui connectat li enviï sempre els fitxers desitjats. Client: Oh, i tant que ho faré! Moltíssimes gràcies per la seva ajuda. CAC: Ha estat un plaer ajudar-lo.
|
|
|
I el Senyor, va crear la mare! Un àngel s’hi va acostar i li va dir: - Què esteu fent que tant d'entusiasme hi poseu? El Senyor li va contestar: - Has llegit les especificacions d'aquesta ordre? És una mare. Ha de ser completament rentable, que no sigui de plàstic i ha tenir 180 parts movibles i reemplaçables. Ha de poder treballar només havent begut aigua i ha de poder viure de les sobres de menjar. Ha de tenir una falda que faci de seient. Ha de donar petons que curin: des d'una cama trencada fins un cor desil·lusionat. Ha de tenir sis parells de mans. L'àngel li va dir: - Sis parells de mans!? Impossible! Doncs mira. No són les mans les que més em preocupen -va dir el Senyor- sinó els tres parells d'ulls que aquest model ha de tenir. Un parell per veure a través de les portes tancades. Un parell a la part de darrere del cap per endevinar qualsevol perill. I, per descomptat, un parell al front per veure quan el fill comet un error i, tot veient-lo, li digui sense parlar: "t’entenc i t'estimo fill". L'àngel va tocar la màniga del seu Senyor li va dir: - Senyor, anem a dormir, ja seguiràs demà! - No, no puc - va dir el Senyor - Estic tant a punt de crear algú tan semblant a mi, que he d'acabar-lo! Ha de ser algú que es curi sol, que ho resolgui tot, que pugui alimentar una família de sis amb uns quants bitllets, que aconsegueixi ficar un nen de nou anys sota l'aigua i pugui explicar-li un conte capaç de tranquil·litzar-lo. L'àngel va acaronar el model creat per la mà del seu Senyor i li va dir: - És molt suau i es veu forta! El Senyor li va contestar: - No et pots imaginar el que aquesta mare pot arribar fer i tolerar! - Pot pensar? - No sols pensar, sinó tenir molt de seny i ensems ser arrauxada, va dir el Senyor. - I aquesta llàgrima als ulls? Per a què és? - És - va dir el Senyor – per a expressar goig, tristesa, decepció, dolor, soledat, orgull, alegria... - Senyor, va dir l'àngel, ets un geni! I el Senyor, mirant tristament el seu model, va dir: El pitjor de tot és que mai tindrà un descans i mai
obtindrà, a canvi, ni la meitat d'amor que haurà donat. Per això li
dono la meva benedicció més especial! Aquesta és la meva creació perfecta.
|
|
|
amor ( + gratitud + justicia ) La meitat de la manta En Roc era ja un ancià quan va morir la seva esposa.
Durant molts anys havia treballat de valent per a tirar endavant la
família.
|
|
|
Triar
|
|
|
La vida sense amor... >.. La intel·ligència sense amor, et fa pervers.
|
|
|
Mare Va partir el pa en dos trossos i els va donar als seus fills, que van menjar amb moltes ganes. "I no va guardar res per a ella mateixa!", va seguir el sergent. "Això ho faria perquè no tindria fam", va dir el soldat. "No, vas errat! Ho va fer perquè és mare!", va dir el sergent. Un dia, li van preguntar a un noi: Quina part del pollastre t'agrada més? - Mmmm, a veure! Doncs... el pit! Aquesta és la que més m'agrada. - I a tu?, li van preguntar al germà petit - Doncs... la cuixa m'agrada molt!. I així van seguir tots i cadascun dels sis germans. Tots gaudien dient i imaginat allò que els agradava més. I la mare? Quina part menja? Li agrada també el pit?. – No! li van respondre. A ella el que més li agrada són el coll i rostar els ossos!...
|
|
|
Pare oblida Escolta, fill! Vinc a dir-te això mentre dorms. Et veig una maneta sota la galta i els rossos rínxols enganxats al teu front suat, perquè el sol ha inundat la teva habitació. Fa uns minuts, mentre llegia el diari a la biblioteca, el remordiment m'ofegava. M’he sentit culpable i he vingut al costat del teu llit. Fill, m'he enfadat amb tu. T'he renyat perquè no t'has netejat les sabates. T'he cridat perquè has deixat caure alguna cosa a terra. Durant l'esmorzar també t'he renyat perquè has fet caure coses, t'has empassat el menjar sense mastegar, has posat els colzes damunt la taula i t’has ficat massa mantega. I quan anaves a jugar i jo sortia per agafar el tren, t'has girat i m'has saludat amb la mà i m'has dit: "Adéu, pare!" i jo he arrugat les celles i t'he contestat: "Posa l'esquena recta!" Al vespre tot ha tornat a començar. En tornar a casa t'he vist al carrer de genolls a terra. T’havies foradat els pantalons. T'he humiliat davant els teus amiguets en fer-te marxar cap a casa davant meu. És que els pantalons són cars! No faries el mateix si els haguessis de comprar tu. I pensar, fill, que un pare hagi de dir això! Recordes que, més tard, quan jo estava llegint a la biblioteca, has entrat tímidament amb una mirada de perseguit. Quan he alçat la vista del diari, impacient per la interrupció, t’has quedat indecís a la porta. "Què vols ara?" t'he dit bruscament. "No res!", m’has contestat. Però, fent una sobtada carrera, t'has llançat damunt meu, m’has rodejat el coll amb els teus braços i m'has fet un petó. Els teus bracets m'han abraçat amb un afecte que només Déu pot fer florir en el teu cor i que és una denúncia a la nostra poca sensibilitat. Després has anat a dormir, amb els teus passos sorollosos baixant l’escala. Escolta, fill: poc després m’ha caigut el diari de les mans i he sentit una angoixa terrible. Què és el que estava esdevenint un costum en mi? El costum de trobar defectes i de renyar-te. Aquesta era la meva manera d’educar-te perquè eres un nen. I no era perquè jo no t'estimés. Era perquè esperava massa de tu i, així, et tractava segons el barem dels meus anys madurs. I hi ha tant de bo i de bell i de recte en el teu caràcter! El teu cor és gran com el sol que neix entre els núvols. Així ho has demostrat amb el teu impuls espontani de córrer a besar-me aquesta nit, fill. He arribat fins el teu llitet en la penombra i m'he agenollat ple de vergonya. És una pobra explicació. Sé que no comprendries aquestes coses si te les digués estant despert. Però demà seré un veritable pare. Seré el teu company i patiré quan pateixis, i riuré quan riguis. Em mossegaré la llengua quan vagi a dir-te paraules massa impacients. Em diré com si fos ritual: "No és més que un nen, un nen petit". Sento haver-te imaginat home. Però, ara fill, en veure’t arraulit i cansat en el teu llitet, sé que ets un nen encara. |
|
|
Vida i mort A l'hora de la mort Serem jutjats per l'amor que hi hem posat
|
|
|
amor ( + incondicionalitat ) El que de veritat importa Un matí, quan en Carles anava a la feina en cotxe,
un altre automòbil li va donar un cop lleu al paraxocs. Ambdós vehicles
es van aturar. El noi que conduïa l'altre cotxe va baixar per veure’n
els danys. Se'l veia angoixat. Va reconèixer que la culpa havia estat
seva. El seu cotxe era nou, feia menys de dos dies que el seu pare li
havia comprat i sentia pànic per haver d'explicar-li el que havia passat.
En Carles es va mostrar comprensiu però, amb tot i això, havien d'intercanviar
les dades relatives als permisos, l’assegurança i el número de
matrícula dels vehicles.
|
|
|
amor ( + proïsme ) La meva vida no haurà estat en va M'agradaria que algú expliqués, el dia de la meva mort,
que Martin Luther King va tractar de viure al servei dels altres.
|
|
|
Quan Déu va crear els Pares
Déu va somriure i va dir: "Sí, però si el faig de la grandària d'un nen, Com qui haurien de créixer els nens?" I quan Déu va fer les mans del Pare, eren molt grans. L'àngel va moure el cap i va dir: "Les mans grans no poden subjectar un bolquer, cordar botons petits, posar una tireta, o treure estelles o jugar amb un bat de beisbol." Altre cop Déu va somriure i va dir: "Ho sé, ho sé, però són prou grans per a recollir tot el que un nen petit buida de les butxaques i prou petites per a acariciar la cara d'un nen amb una sola mà." Llavors Déu va emmotllar unes primes cames llargues i unes espatlles ben amples. "T'has adonat que has fet un Pare sense faldilles?" L'àngel ho va dir mig murmurant. Déu va dir: "Una Mare requereix una falda. Un Pare necessita espatlles fortes per a arrossegar un trineu, sostenir un noi en una bicicleta, o donar suport al cap endormiscat d'un petit com un gran malabarista." Quan Déu estava a mitja creació van aparèixer els peus més grans mai vistos. L'àngel no va poder aguantar més: "Això no és de malfiar. Honestament creus que aquests peus poden arribar ràpid al llit del nadó quan plori, o caminar sense trepitjar els hostes en una festa d’aniversari?" I Déu va dir: "Treballaran molt. Ja ho veuràs. Suportaran i tindran la força per a pedalejar tot passejant en bicicleta per la muntanya amb un nen petit al damunt. Podran espantar ratolins en una cabana d'estiu, i mostraran al petit com omplir aquestes sabates." Déu va estar treballant tota la nit. Va donar al Pare poques paraules, però una veu ferma per a mostrar autoritat; uns ulls que ho veuen tot, però amb calma i tolerància. Finalment, va afegir-hi llàgrimes. Llavors es va girar cap a l'àngel i li va dir: "Ara estàs satisfet? Mira que també pot estimar intensament com ho fa una Mare!" L'àngel ja no va dir més.
|
|
|
T’estimo tal com ets L’Anthony de Mello explica una rondalla que m'agradaria comentar. Diu així: «Durant anys vaig ser un neuròtic. Era un ésser oprimit i egoista. I tothom insistia en dir-me que canviés. No paraven de recordar-me que era neuròtic. I jo m'ofenia, encara que hi estava d'acord. Volia canviar, però no em veia amb forces de fer-ho per molt que ho intentés. El pitjor era que el meu millor amic tampoc deixava de recordar-me que era neuròtic. Insistia en la necessitat que jo canviés. I jo també hi estava d'acord, però tampoc em sentia amb forces per fer-ho. De manera que em trobava impotent i atrapat. Un dia el meu amic em va dir: "No canviïs. Segueix sent tal com ets. En realitat, no importa que canviïs o deixis de canviar. Jo t’estimo tal com ets i per tant no puc deixar d’estimar-te” Aquelles paraules van ressonar com una música a les meves orelles: "No canviïs, no canviïs, t’estimo." Llavors vaig retrobar la tranquil·litat o em vaig sentir viu. I, oh meravella!, vaig canviar.». Potser alguns lectors no estiguin del tot d'acord amb aquesta rondalla i que haguessin preferit que el consell del meu amic fos una mica diferent: «Faries bé en intentar canviar pel teu propi bé, però és més important que sàpigues que jo t’estimo com ets o com pots arribar a ser.» Ara be, sembla clar és que la rondalla diu essencialment: ningú és capaç de canviar si no se sent estimat, si no experimenta una raó «positiva» per a canviar, si no té una força interior suficient que l’ajudi a superar els seus errors. Em temo que aquesta norma pedagògica i humana tan elemental sigui desconeguda per moltíssimes persones. És per això que, el primer consell dono sempre als pares que em plantegen els problemes dels seus fills sigui aquest: De moment, estima’l, estima’l ara més que mai. No li engeguis a la cara els seus defectes, que ell ja coneix. Estima’l. Confia en ell. Fes-li comprendre que l’estimes i l’estimaràs sempre, amb defectes o sense. Ell ha de saber que, faci el que faci, no perdrà mai el teu amor. Això, lluny d'empènyer-lo a deixar d’esforçar-se, li donarà força per a sentir-se home. És molt probable que amb retrets augmentis la seva amargor i quedi fixat en els seus defectes. Ell ha de saber que els seus errors et fan patir, però ha de saber també que tu l’estimes prou com per a suportar per ell tot el que calgui. No passis mai la factura per aquest amor. Tu ho fas perquè és el teu deure, perquè ets pare o mare i no pas com un gest de magnanimitat. I quan te’n cansis - perquè també te’n cansaràs de perdonar per molt que l’estimis -, recorda que també Déu ens estima tal com som i té amb nosaltres molta més paciència que nosaltres amb els nostres. Però, i si la tècnica de l'amor acaba fallant perquè també la ingratitud és part de la condició humana? Doncs, com a mínim haurem complert amb el nostre deure i haurem aportat el millor de nosaltres mateixos. I, en tots els casos, és segur que una mica d'amor val molt més que mil retrets. |
|
|
És rendible ser bo
Aquell dia, en tornar del col·legi, va coincidir amb la seva germana petita a l'ascensor. I, com que la Pili anava carregada de llibres, va dir a la Sònia: "Pitja el botó de l'ascensor". "Pitja’l tu", va respondre la petita. "Fes-ho tu, que jo no puc", va insistir la Pili. "Doncs no! fes-ho tu, que ets més gran", va replicar la Sònia. I, llavors, la Pili va tenir unes ganes immenses de deixar els llibres a terra i clavar-li una bufetada a la germana. Però, com un llampec, li va venir a la seva memòria un pensament. Com la puc pegar si la meva germana és Déu? I va optar per callar i per prémer el botó com va poder. Després, jugant, es va repetir la història. I menjant. I a la nit. I totes les vegades que a la Pili li venien ganes d'escanyar la seva germana, s’aguantava perquè no estava gens bé escanyar Déu. L’endemà, quan van tornar del col·legi, veig la Pili que se m’acosta arrossegant per l'uniforme la seva germana i saltant-li les llàgrimes d’enfadada com estava. I em diu a crits: "Pare, expliqui-li a la meva germana que també jo sóc Déu, perquè d’aquesta manera no es pot viure." Comprendreu que vaig riure molt i molt! I, després de tractar d'explicar a la Sònia això que em demanava la Pili, em vaig quedar pensant sobre un problema que m'han plantejat moltes vegades: Ser bona persona és portar sempre les de perdre? En un món on tothom trepitja l’altre? Cal bordar amb els gossos i mossegar amb els llops? "Paga la pena" ser anyell? Les preguntes són complexes. I, en una primera resposta, caldria dir que ser bo és una llauna, que en aquest món "triomfen" els llestos, que és més rendible ser un bon llepaculs que un bon treballador, que per a fer milions cal oblidar la moral i l'ètica. Però, si un ho pensa una mica més, la cosa ja no és tan senzilla. És segur que aquest tipus de "triomfs" són els realment importants? I no parlem ara del regne dels cels, perquè en aquest camp jo estic segur que la bondat dóna un cent per un, rendibilitat que no dóna cap acció d'aquest món. Vull fer la pregunta més a nivell de terra. I haig de dir que el meu optimisme és tan profund que estic disposat a apostar perquè, a la curta o a la llarga, ser bona persona i estimar als altres acaba sent molt rendible. Ho és, sobretot, a nivell interior. Jo, almenys, em sento bastant més a gust quan estimo que quan sóc fred. Només la satisfacció d'haver fet allò que devia em produeix més goig interior que tots els triomfs d'aquest món. Moriria pobre a canvi de morir estimant. Però és que, fins i tot, crec que l'amor produeix amor. Amb excepcions, és clar. Qui no sap que no ser agraït és una de les plantes més abundants en aquest món d'homes? Quantes punyalades rebem d'aquells a qui més hem estimat! Quantes vegades l'amor acaba sent reconegut... però massa tard! Aquesta és la raó per la qual un ha d’estimar perquè ha d’estimar i no perquè esperi la recompensa d'un altre amor. Això certament que ens arrossegaria a desencantaments terribles. No obstant això, m'atreveixo a apostar que: qui estima deu persones, acabarà rebent l'amor d'alguna d'elles. Potser no de moltes, però en rebrà. Crist va guarir deu leprosos i només un va tornar a donar-li les gràcies. Tal vegada aquesta sigui la proporció correcta d’allò que passa en aquest món. Però amb tot i això, ser estimat per un dels deu a qui hem estimat, no és un èxit enorme? Per això em sembla que és bo això d'estimar la gent com si estiméssim Déu, encara que la meitat ens tractin després com a dimonis.
|
|
|
Un somriure darrera de la tàpia Raül Follerau solia explicar una història emocionant: visitant una leproseria en una illa del Pacífic li va sorprendre que, entre tants rostres morts i apagats, n’hi hagués algun que conservava uns ulls clars i lluminosos que encara sabien somriure i que s’il·luminava amb un «gràcies» quan li oferien alguna cosa. Entre tants «cadàvers» ambulants, només aquell home es mantenia humà. Quan va preguntar què era allò que mantenia aquell pobre leprós tan unit a la vida, algú li va dir que observés la seva conducta els matins. Quan tot just clarejava, va veure que aquell home baixava al pati que envoltava la leproseria i s’asseia davant l'alt mur de ciment que l'envoltava. I allí esperava. Esperava fins que, a mig matí, darrera el mur apareixia durant uns quants segons un altre rostre, una cara de dona, vella i arrugadeta, que somreia. Llavors l'home parlava amb ella i somreia i ell somreia també. Després el rostre de la dona desapareixia i l'home, com il·luminat, tenia l’aliment necessari per a seguir suportant una nova jornada i per a esperar que demà tornés el rostre somrient. Era - li explicaria després el leprós - la seva dona. Quan el van arrencar del seu poble i el van traslladar a la leproseria, la dona el va seguir fins el poble més proper. I cada matí l’anava a veure per a continuar expressant-li el seu amor. «En veure-la cada dia - comentava el leprós - sé que encara viu.» I no exagerava: viure és saber-se estimats, sentir-se estimats. Per això tenen raó els psicòlegs quan diuen que: els suïcides es maten quan han arribat al convenciment ple que ja mai ningú els estimarà. Cap problema és veritablement del tot greu mentre es tingui algú al costat. Per això jo no em cansaré mai de predicar que la solitud és més gran de les misèries. Perquè allò que els altres necessiten veritablement de nosaltres no és tant la nostra ajuda, com el nostre amor. Per a un malalt la companyia somrient és la millor de les medicines. Per a un vell la millor ajuda és una estona de conversa sense presses i una mica de comprensió de les seves rareses. L'indigent necessita més el nostre afecte que no pas la nostra almoina. I, sorprenentment, el somriure - que és la més barata de les ajudes - és la qual més escatimem. Sembla ser més fàcil donar diners a un pobre que donar-los-hi amb amor. I sembla és més senzill comprar-li un regal a l'avi que no pas oferir-li mitja hora d'amistat. Donar sense amor és ofendre. Ho deia amb paraules terribles, però molt veritables, Sant Vicenç de Paül: «Recorda que necessitaràs molt d’amor perquè els pobres et perdonin el pa que els dónes.» Nosaltres solem dir: «Són tan desagraïts!.» I no ens adonem que ells perceben perfectament quan donem sense amor, per sentir-nos alliberats i deixar tranquil·la la nostra consciència. És per això lògic que, odiant la nostra almoina, ens odiïn a nosaltres. Ajudant-los sense amor i sense un somriure els empobrim més, perquè els demostrem fins a quin punt no existeixen per a nosaltres. Que diferent seria si els donéssim cada dia somriures d'amor des de la tàpia de la vida!
|
|
|
Quan el teu fill... Quan el teu fill... |
|
|
Incredulitat a Plutó Anit vaig tenir a casa meva la visita increïble
d'un viatger. Un estrany personatge que venia ni més ni menys que de
Plutó. Estava molt nerviós. Em va explicar com pel seu planeta corrien
rumors terribles sobre els terrícoles:
|
|
|
Cinc coses que no es recuperen
1 Una pedra, després d'haver-la llançat;
|
|
|
El segon fill Fa poc em vaig trobar amb una gran amiga que moltes
vegades s’havia sincerat amb mi. Li vaig explicar la història d'una amiga meva molt
propera que, precisament als 18 anys, va quedar embarassada no del primer
sinó del seu segon fill. Ella era soltera i, encara que tots dos nens
eren del mateix pare, en aquells moments vivia amb la seva mare. Si
el primer embaràs va ser un cop per a la família, aquest segon ja us
ho podeu imaginar. |
|
|
Dones El món ha estat conformat per diversos tipus de dones:
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|