|
autenticitat ( + respecte )
El rabí
Recull i comentari de
Joan Aragonés
Procedència: Pessics
, Humor i saviesa orientals.(Ed. Claret)
Hi havia un rabí cèlebre per no haver parlat mai
malament de ningú. Però en una certa ocasió, era tan clar que una persona
havia mentit que era impossible negar-ho. Això va fer que el rabí ho comentés
d’aquesta manera:
- Hi ha persones que ho obliden tot; d'altres que ho
recorden tot, i d'altres, com aquest, que fins i tot recorden allò que no ha
passat mai.
"Cadascú parla al gust del seu paladar" Adagi sefardita
"La boca dolça obre la porta de ferro" Adagi sefardita
inici
|
ALTRES VALORS
amistat
amor
aprenentatge
austeritat
autenticitat
autocreixement
autoestima
bondat
celebració
coherència
compartir
compromís
comunicació
comunitat
confiança
consciència
constància
contemplació
creixement
donació
ecologia
esperança
espiritualitat
família
fe
felicitat
generositat
gratitud
igualtat
interioritat
justícia
llibertat
paciència
parella
pau
perdó
perseverança
proïsme
quotidianitat
recerca
respecte
responsabilitat
sensibilitat
sentit
senzillesa
servei
sociabilitat
solidaritat
tolerància
treball
vida
|
|
autenticitat ( + bondad )
D'on ve el mal?
Lleó Tolstoi
Procedència: Col·laborador/a
Un ermità vivia al bosc sense tenir por de les bèsties
ferotges. L'ermità i les bèsties ferotges conversaven plegats i es
comprenien. Un dia, l'ermità s'estava ajagut sota un arbre; allà mateix
s'hi havien reunit, per passar-hi la nit, un corb, un colom, un cérvol
i una serp. I es van posar a dissertar sobre l'origen del mal en el
món.
El corb deia:
- El mal ve de la fam. Quan menges per la gana que tens, enfilat dalt
d'una branca i grallant, tot sembla rialler, bo i alegre. Però estigues
només dos dies en dejú i no tindràs ni esma per mirar la natura; et
sentràs neguitós, no estaràs bé enlloc, no tindràs ni un moment de
repòs. I encara serà pitjor si tens a l’abast un bocí de carn
perquè t’hi llençaràs al damunt sense reflexionar. No hi fa
res que et donin bastonades i et tirin pedres, o que t'empaitin els
gossos o els llops per fer-te deixar anar el bocí... La fam en mata
molts dels nostres, així que... Tot el mal ve de la fam.
El colom deia:
- Per mi el mal no ve pas de la fam. Tot el mal ve de l'amor. Si visquéssim
isolats no hauríem de patir tant perquè seriem sols a patir. Però
vivim sempre per parelles, i estimes tant la teva companya que ja
no tens repòs. Tot el dia hi penses: "Haurà menjat?" "Estarà
ben abrigada?" I quan s'allunya una mica et trobes perdut. No
et pots treure del cap que l'esparver potser se l'ha emportat, o que
els homes l'han agafat. I et poses a buscar-la i tu mateix acabes
a les urpes d'un esparver o a les malles d'una xarxa. I si la teva
companya s'ha perdut, ja no menges, no beus, només fas que buscar
i plorar... Moren molts dels nostres així. Tot el mal no ve pas de
la gana; ve de l'amor.
La serp deia:
- No, el mal no ve de la gana ni de l'amor, sinó de la dolenteria.
Si visquéssim tranquils i no ens poséssim neguitosos tot aniria bé.
Però si una cosa no és com la volem ens alterem i tot ens fa perdre
el cap. Només pensem en descarregar la nostra ràbia sobre algú. I
així, folls, xiulem, ens cargolem i mirem de mossegar. I no tenim
pietat de ningú! Mossegaríem el pare i la mare. La fúria acaba per
perdre'ns. Tot el mal ve de la dolenteria.
El cérvol deia:
- No, no és de la dolenteria, ni de l'amor, ni de la gana, que ve
el mal, sinó de la por. Si poguéssim no tenir por tot aniria bé. Tenim
els peus lleugers per córrer i som vigorosos. D'un animal petit ens
en podem defensar a cop de banyes; d'un de gran podem fugir-ne; però
no podem deixar de tenir por. Quan se sent cruixir una branca al bosc
o quan es belluga una fulla, tot seguit tremoles de por i el cor et
comença a fer trip-trap, com si t'anés a saltar del pit, i et poses
a córrer com una fletxa. D’altres vegades l’esglai és
per una llebre que passa, per un ocell que fa anar les ales o un branquilló
que cau i si et veus perseguit per una bèstia ferotge el que fas és
córrer cap al perill. Altres vegades, per evitar un gos, caus sobre
un caçador i després, ple de por, corres sense saber on, fas un salt
i vas a espetegar a una timba on trobes la mort. Sempre dorms amb
un ull obert, sempre alerta, sempre espantat. No hi ha tranquil·litat:
tot el mal ve de la por.
Aleshores digué l'ermità:
- No és ni de la fam, ni de l'amor, ni de la
dolenteria, ni de la por, que vénen les nostres desgràcies. És de nosaltres
mateixos que ve el mal. Som nosaltres els qui engendrem la fam, la dolenteria
i la por.
inici
|
|
autenticitat ( + compromis )
Aprofita les oportunitats
Autor/a: Desconegut/da
Procedència: Col·laborador/a
Una nit, un home va rebre la visita d'un àngel, que
li va comunicar que li esperava un futur fabulós:
Tindria l'oportunitat de fer-se ric, d'aconseguir una posició important
i respectada dinns la comunitat i de casar-se amb una dona molt bella.
Aquest home es va passar la vida esperant que els miracles promesos
arribessin, però mai ho van fer. I així al final va morir sol i pobre.
Quan va arribar a les portes del cel va veure l'àngel que l’havia
visitat temps enrere i li va recriminar: Em vas prometre riquesa,
una bona posició social i una bella esposa i m'he passat la vida esperant
en va! Jo no et vaig fer aquesta promesa, va replicar l'àngel, "Et
vaig prometre que tindries l'oportunitat de fer-te ric, de tenir una
bona posició social i una bella esposa".
L'home estava realment intrigat. "No entenc pas què vols dir",
va replicar. Recordes que una vegada vas tenir la idea de muntar un
negoci, però la por al fracàs et va frenar i mai no el posar en pràctica?
L'home va assentir amb un gest. En no decidir-te, uns anys més tard
se li va donar la idea a un altre home que no va permetre que la por
al fracàs li impedís de posar-la en pràctica. Recordaràs que es ser
un dels homes més rics del regne.
També recordaràs, va seguir l'àngel, "aquella ocasió que un terratrèmol
va devastar la ciutat, va esfondrar molts edificis i milers de persones
hi van quedar atrapades. Aquell cop vas tenir l'oportunitat d'ajudar
a trobar i rescatar els supervivents, però no vas voler deixar la
teva casa sola per por que els saquejadors et robessin les teves pertinences.
I així vas ignorar la petició d'ajuda i et vas quedar a casa".
L'home va assentir amb vergonya. "Aquesta va ser la teva gran
oportunitat de salvar la vida a centenars de persones i així hauries
guanyat el respecte de tots", va continuar l'àngel.
Finalment, ¿recordes aquella bella dona pellroja, que t'havia atret
tant? La creies incomparable i mai havies conegut ningú igual. Amb
tot i això, vas pensar que ella no es casaria amb algú com tu i per
a evitar el rebuig, mai vas arribar a proposar-li res. L'home va tornar
a assentir, però ara les llàgrimes encegaven els seus ulls. "Si
amic meu, ella hagués pogut ser la teva esposa", va dir l'àngel.
"I amb ella hauries estat beneït amb els fills i hauries multiplicat
la felicitat de la teva vida".
Tots tenim diàriament moltes oportunitats, però molt sovint, com l'home
de la història, les deixem passar pels nostres temors i inseguretats.
Ara bé, nosaltres tenim un avantatge sobre l'home del conte: Encara
estem vius!.
inici
|
|
autenticitat ( + autocreixement )
Com créixer?
Jorge Bucay
Procedència: Col·laborador/a
Un rei va anar al seu jardí i va descobrir que els seus arbres, arbustos
i flors s'estaven morint.
El Roure li va dir que es moria perquè no podia ser
tan alt com el Pi. Mirant al Pi, el va trobar decaigut perquè no podia
donar raïms com la Vinya. I la Vinya es moria perquè no podia florir
com la Rosa.
La Rosa plorava perquè no podia ser alta i sòlida com
el Roure. Però, aleshores, va trobar una maduixera florint i més fresca
que mai.
El rei li va preguntar:
- Com és que creixes saludable enmig d'aquest jardí
tan esquifit i ombrívol?
No ho sé. Potser és perquè sempre vaig suposar que
quan em vas plantar, volies maduixes. Si haguessis volgut un Roure
o una Rosa, també els hauries plantat. Llavors em vaig dir a mi mateixa:
"Intentaré ser maduixa de la millor manera que pugui".
inici
|
|
autenticitat ( + confiança )
La veritat i la bellesa
Autor/a: Desconegut/da
Procedència: Col·laborador/a
Un dia, LA VERITAT volia conèixer un gran palau i,
evidentment, havia de ser el palau del Gran Sultà Harun Ar-Rachid,
l’Emir de tots els creients. La veritat es va cobrir amb un
vel molt transparent i quan començava a clarejar l'alba va anar a
trucar a la porta del palau del Gran Sultà.
Quan el cap de la guàrdia va obrir la porta i va veure aquella dona
tan bella però pràcticament nua, li va preguntar sorprès:
- "Qui ets?"
- "Sóc la Veritat i desitjo parlar amb el Sultà". - El cap
de la guàrdia, gelós de la seguretat de palau, va anar corrents a
parlar amb el Gran Visir i inclinant-se humilment davant ell li va
dir:
- "Senyor, aquí fora hi ha una dona, molt bella i gairebé sense
roba, que vol parlar amb el Sultà".
- "I com es diu?.
- "Ella diu que és la Veritat, senyor".
- Què dius? Quina Veritat vol entrar a palau? De cap manera! Què seria
de nosaltres, si la Veritat entrés al palau? Seria la nostra desgràcia,
la nostra ruïna. Digui a aquesta dona que marxi immediatament. El
Visir va tenir por i es va sentir amenaçat davant aquella visita inesperada.
El cap de la guàrdia va tornar a l'entrada del palau i va dir a la
Veritat:
- "Ho sento molt filla meva, però la teva nuesa podria escandalitzar
al nostre Califa. Segueix el teu camí i que Déu t'acompanyi".
La Veritat marxar molt trista, perquè ella volia conèixer un gran
palau.
Però... Quan Déu va crear a la dona també va crear la OBSTINACIÓ.
Aquesta vegada la Veritat es va cobrir amb pells d’olor penetrant,
de les que fan servir els pastors del desert. I, amb pas ferm i en
ple sol cremant-li l’esquena, es va dirigir al palau del Gran
Sultà. Quan va arribar a la porta, va picar diverses vegades amb força.
El cap de la guàrdia va obrir i li va preguntar:
-"¿Qui ets?"
- "Sóc l'acusació, i exigeixo una audiència amb el vostre Sultà"
Aquella dona espantosa va inspirar certa desconfiança en el cap de
la guàrdia, que tancant la porta amb recel, li va dir:
-"Esperi aquí, aniré a anunciar la seva visita"- Quan va
estar davant el Visir li va dir:
-"A fora hi ha una dona horrible, que vol parlar amb el nostre
Sultà".
-"I com es diu?"
- "Es presenta amb el nom d’Acusació, senyor".
- Quin és aquesta acusació que vol entrar al palau? De cap manera!
Ordena que marxi immediatament aquesta dona! "Apa, feu-la fora
dels meus dominis!"
El cap de la guàrdia va tornar i sense donar-li cap explicació va
fer fora la Veritat molt bruscament.
-"Fora, fora d'aquí, a palau no volem a gent com tu". La
Veritat va marxar molt enrabiada, perquè ella volia entrar al palau.
Quan Déu creà la dona va crear també EL CAPRITX. I ara la Veritat
va anar a buscar el millors vestits que va poder trobar: fets de sedes
delicades i brocats amb els colors de l'arc de Sant Martí. Va guarnir
les mans amb anells de pedres precioses i el coll amb collarets de
safirs, brillants i robins. Va perfumar-se amb essència de gessamí.
Certament no podia estar més bella. Tot cobrint-se el rostre amb un
vel brodat d’or i plata i tot just apagant-se el dia, va anar
a trucar a la porta del palau. El cap de la guàrdia en veure aquella
dona tan bella, bocabadat i intrigat va preguntar amb delicadesa:
-"Qui ets?"
-"Sóc la rondalla i m'agradaria tenir audiència amb el vostre
Sultà".(Diu amb veu melodiosa i dolça). El cap de la guàrdia
es va afanyar a dir-ho al Gran Visir, topant per tot arreu perquè
no podia apartar els seus ulls d'aquella dona. tan bella Quan va estar
davant el Visir, li va dir:
-"Aquí fora hi ha una dona tan bella que més aviat sembla una
princesa de les mil i una nits".
-"I com es diu?"
- "Rondalla, senyor"
-"Com? La Rondalla vol entrar al palau? Beneïda sigui La Rondalla!
Lloat sigui Déu! Que sigui rebuda per cent esclaves que li donin la
benvinguda. Que la complimentin amb flors i que sonin les trompetes.
I així va ser com les portes del gran palau de Bagdad es van obrir
finalment de bat a bat a la nostra pelegrina. I així va ser finalment
com La Veritat, vestida com una fada, va poder passar i conèixer el
gran Palau per a trobar-se amb el Sultà Harun Ar-Rachid, l’Emir
de tots els creients.
inici
|
|
autenticitat ( + servei )
Un regal de debò
Autor/a: Desconegut/da
Procedència: Col·laborador/a
Hi havia una vegada un rei que va voler fer un regal
preciós a un místic musulmà. Eren unes tisores amb incrustacions d'or,
diamants i d'altres pedres precioses.
Tot agraint-ho educadament, el sufí li va dir:
- El vostre gest em commou, però malauradament no puc
acceptar el vostre regal. Les tisores serveixen per a tallar, separar,
dividir... i tot el meu ensenyament i tota la meva vida es basen en
l'apropament i la reconciliació, la reunió i la reunificació. Oferiu-me
si voleu i ho acceptaré de tot cor una agulla, una senzilla agulla
per unir coses semblants i també coses diverses.
inici
|
|
autenticitat ( + comunitat )
Una història més
Autor/a: Desconegut/da
Procedència: Col·laborador/a
Un home no sabia com fer-s’ho per a sentir-se
en pau en una comunitat on li costava veure l'amor i l’acceptació
entre els seus germans. I és que tots eren molt diferents i no veia
cap punt d’unió entre ells. I això el feia sentir-se llunyà
de tothom. Es va agenollar i va pregar al Senyor perquè li fes veure
la manera de poder estimar la seva comunitat.
Després d'un temps, seguia delerós de rebre la resposta
del Senyor. Un dia es va trobar amb un home que observava diverses
pedres de moltes menes: unes de ciment, d’altres de robí, d’altres
de plata, d’altres d'argila. L’home aixeca el cap, se’l
mira i li pregunta.
"Què mireu, amic meu?"
Jo li vaig respondre: "Aquestes pedres que esteu
observant".
"I què hi veieu?"
"Doncs, que n’hi ha algunes de molt boniques
i que cal tenir-ne cura, d’altres que cal netejar i d’altres
que jo llençaria", li vaig respondre.
"M’encanta la seva apreciació sobre les meves pedres.
Vingui demà i li mostraré com ho veig jo".
L'endemà hi tornà i es trobà davant un preciós mural
de Crist ressuscitat i fet amb totes les pedres classificades segons
el seu criteri. Tot seguit li va explicar:
"Jo m’estava imaginant el meu mural i rumiava
quines serien les pedres que faria servir... i vaig decidir començar-lo
sense treure’n cap. Quan el vaig acabar, em vaig adonar que
havia necessitat totes les pedres i que, si en treia alguna, el mural
quedava incomplet".
Això em va convèncer de dues coses. Una: el valor concret
que jo dono a cadascuna de les pedres, no és el mateix que el que
Déu li dóna. Dues: si jo fos una d'aquestes pedres que conformen el
cos de Crist, per a veure’m en el mural hauria de quedar-me
en el lloc que em correspon. Si no ho fes ja no seria la figura exacta
que l'autor volia.
L'home va marxar amb una visió completament renovada
i ara la seva pregària va ser: "Senyor, ensenya’m quina
és la meva missió i, per damunt de tot, ensenya’m a estimar-te
en cadascun dels meus germans".
inici
|
|
autenticitat ( + senzillesa )
La màscara
Gilberto Brenson
Procedència: Col·laborador/a
Cada cop que em poso
una màscara per a tapar la meva realitat, tot volent ser el que no
sóc, ho faig per a crear una imatge falsa de mi mateix davant la gent.
Després descobreixo que he atret d’altres emmascarats i que
he allunyat moltes persones perquè la meva màscara no els dóna confiança.
Faig servir la màscara per a evitar que la gent vegi les meves debilitats.
I després m’adono que el altres, en no veure la meva realitat,
no m'estimen pel que sóc, sinó per la màscara.
Faig servir la màscara per a conservar les meves amistats. I després
descobreixo que, si perdo un amic per haver estat autèntic, és perquè
realment no era amic meu, sinó de la meva màscara.
Em poso una màscara per a evitar ofendre ningú i ser diplomàtic. I
després descobreixo que, allò que més ofèn les persones amb les que
vull parlar de tu a tu, és la màscara.
Em poso una màscara bo i convençut que és el millor que puc fer per
a ser estimat. I després descobreixo la trista paradoxa: allò que
més desitjo aconseguir amb la meva màscara, és precisament qui ho
obstaculitza més.
inici
|
|
autenticitat ( + recerca )
La fórmula
Anthony de Mello
Procedència: Col·laborador/a "El cant de l'ocell"
Un místic va tornar del desert. I la gent li va preguntar ansiosa:
"Explica’ns com és Déu?"
Però com s’ho podia manegar per a expressar amb paraules allò
que havia experimentat en el fons del seu cor? És que es pot fer conèixer
la veritat amb paraules?
Finalment se li va acudir una fórmula -encara que inexacta i insuficient-,
tot confiant que algú d'ells la pogués experimentar i pogués sentir
tot el que ell havia viscut.
I així va ser com van aprendre la fórmula i la van convertir en un
text sagrat. I la van imposar a tots com si es tractés d'un dogma.
Després la van arribar a difondre per d’altres països estrangers.
I, finalment, alguns van arribar a donar la seva vida per ella.
El místic es va quedar ben trist en veure com havien manipulat i desvirtuat
la seva experiència. Potser hagués estat millor no dir res!
inici
|
|
autenticitat ( + Nadal )
En Sangota, el llop de Nadal
Ramon Fuster
Procedència: Col·laborador/a
Els pastors m’anomenen en Sangota perquè m’agrada
menjar carn i sang fresca. He nascut carnisser. Per això tinc les
dents fetes per a mossegar fort i les urpes per a destrossar la carn.
Breument: sóc un llop.
Però una nit de desembre que els pastors estaven ben adormits i jo
m’anava acostant a poc a poc a la pleta... Però m’estava
passant un cosa ben estranya perquè, mentre el ventijol em portava
l’olor de la llana de les ovelles, semblava que havia perdut
la fam.
I, vet aquí que, en el moment que anava a matar un cabrit, va aparèixer
una resplendor de llum blanca i unes veus dolces van començar a cantar
tot inundant la nit de desembre de pau i tendresa...
No vaig entendre gaire bé la cançó dels àngels. Però aquella llum
i aquelles veus em tornaren mansoi.
Tot sorprès vaig veure com els pastors deixaven el ramat ...
Ben encuriosit i des de lluny perquè no em descobrissin, seguia els
pastors per veure on anaven tan de pressa.
No entraren a Betlem sinó que van desviar-se cap a la dreta, camí
d’un mas mig enrunat. Els pastors hi entraren i va seguir fins
arribar a l’estable.
Jo vaig donar la volta al corral per poder trobar un lloc per on poder-los
espiar.
I, estranyat, vaig observar que ni el bou, ni la mula, que eren dins
l’estable, no varen mostrar-se inquiets en sentir la flaire
de la meva presència... Havia jo perdut la meva olor de llop?
Mirava ben encuriosit pel forat. Els pastors s’agenollaren,
deixant a terra uns presents, mentre parlaven amb una home i una dona.
El bou i la mula n’estaven cofois i tenien els ulls brillants.
Dins les seves pupil·les enormes, com reflectint-se en un mirall,
es veia un nadó.
Els pastors van marxar... No sabria dir-vos com va ser que em vaig
ficar dins l’estable.
El bon fuster em va passar per l’esquena i la Verge Maria em
va mirar tendrament. Finalment, va ser que posant-me de potes a la
menjadora, vaig poder veure l’Infant.
Un nou instint, que mai no havia experimentat, va néixer en mi. Perquè
mirant l’Infant van brollar de les entranyes sentiments d’amor
i fidelitat.
I és que jo ja no era en Sangota. Era un gos i per la meva presència
ferma, valenta i decidida encara avui ens diuen gos-llop a mi i a
tots els meus descendents
inici
|
|
autenticitat ( + coherència )
El llenguatge
Eduardo Galeano
Procedència: Col·laborador/a
A l'època victoriana,
no es podia fer esment dels pantalons en presència d'una senyoreta.
Avui dia, no queda bé dir certes coses en públic que no siguin políticament
correctes.
El capitalisme llueix el nom artístic d'economia de mercat i de l'imperialisme
se’n diu globalització.
Les víctimes de l'imperialisme s’anomenen països en vies de
desenvolupament, que és com dir nens, als nans.
L'oportunisme és pragmatisme i la traïció realisme.
Els pobres reben el nom de mancats, o persones amb mancances, o persones
de pocs recursos.
La marginació dels nens pobres del sistema educatiu rep el nom de
deserció escolar.
El dret de l’amo a acomiadar l'obrer sense cap mena d’indemnització
ni explicació se’n diu flexibilització del mercat laboral.
El llenguatge oficial reconeix els drets de les dones a l’apartat
dels drets de les minories, com si la meitat masculina de la humanitat
fos la majoria.
En lloc de dictadura militar, se’n diu procés.
Les tortures són diuen procediments il·legals, o també pressions físiques
i psicològiques.
Di els lladres són de bona família, no són lladres, sinó cleptòmans.
El saqueig dels fons públics per part de polítics corruptes rep el
nom d’enriquiment il·lícit.
Se’n diuen accidents els crims que es cometen conduint automòbils.
Per a dir cecs, queda millor dir-ne invidents.
Un negre és un home de color.
On diu llarga i penosa malaltia, s'ha de llegir càncer o SIDA.
Una xacra sobtada significa un infart i mai es diu mort, sinó desaparició
física.
Tampoc són morts els éssers humans liquidats en operacions militars.
Els morts en una batalla són baixes, i els civils enxampats enmig
de la guerra, són danys col·laterals.
El 1995, arran les explosions nuclears de França al Pacífic sud, l'ambaixador
francès a Nova Zelanda va declarar: "No m'agrada aquesta paraula
bomba. No són bombes. Són ginys que exploten".
Algunes bandes que assassinen gent a Colòmbia, a l'ombra de la protecció
milita, es diuen Conviure. Un dels camps de concentració de la dictadura
xilena se’n deia Dignitat i Llibertat la presó més gran de la
dictadura uruguaia.
El grup paramilitar que, el 1997, va cosir a trets per l'esquena quaranta-cinc
camperols -gairebé tots dones i nens- mentre resaven en una església
del poble d’Acteal, a Chiapas, es diu Pau i Justícia.
La por global significa!:
. Que els que treballen tenen por de perdre la feina.
. Que els que no treballen tenen por de no trobar mai una feina.
. Que qui no té por a la fam, té por al menjar.
. Que els automobilistes tenen por de caminar i els vianants tenen
por de ser atropellats.
. Que la democràcia té por de recordar i el llenguatge té por de dir.
. Que els civils tenen por als militars, els militars tenen por de
la falta d'armes.
. Que les armes tenen por de la falta de guerres.
. Que és el temps de la por: Por de la dona a la violència de l'home
i por de l'home a la dona sense por.
inici
|
|
autenticitat ( + Pasqua )
El quadre de pasqua
Ralph Hermans
Procedència: Col·laborador/a
El petit Miquel volia
pintar un quadre de Pasqua. Potser volia fer com el seu pare que es
passava tot l’any pintant.
En Miquel va posar sobre la taula dos pollets que semblaven dues boletes
de coto fluix.
Va començar a dibuixar amb un llapis groc i a cap de poc va sospirar
profundament. No podia fer el quadre perquè els pollets no s’estaven
quiets.
- Potser seria millor que el quadre el pintés el pare – va pensar.
Tot d’una li va venir el record de les palmes
i palmons i se’n va anar al mercat. Va triar un palmó molt alt,
groc com els pollets.
- El meu padrí li pagarà – va dir al venedor
Estava segur que el seu pare podria pintar el palmó en el quadre i,
com que ell l’havia triat, la meitat del quadre més bonic del
món seria també obra seva.
Tornant cap a casa va veure un burret que duia un tros de corda penjat
al coll.
- Tu deus ser de can Riera – digué – et portaré a casa
teva.
Dit i fet. En Miquel amb una mà aguantava el palmó que portava a l’espatlla
i amb l’altra arrossegava el burret per la corda. Mentre feien
camí el palmó oscil·lava just a l’alçada del morro del burret.
L’animal va començar a mossegar les fulles més tendres. Quan
en Miquel se n’adonà era massa tard. El palmó ja no feia goig
mig rosegat.
Va deixar el burret a l’estable de can Riera, va seure a la
porta de casa seva i es va posar a rumiar.
Després d’una estona li venen al cap les Mones
de Pasqua. Va corrents a la pastisseria i es mira les mones de l’aparador.
Es decideix per una que tenia un castell amb torres i merlets de crocant.
Entra a la botiga i la demana.
- La meva padrina la pagarà – va dir a la pastissera.
Camí de casa sostenia la Mona amb els braços a l’alçada del
pit i tenia els ulls fixats en les torres de crocant. A cada pas que
donava, una de les torres gairebé li fregava el nas.
De sobte, sense saber com, la mossegà. Era boníssima. En arribar a
casa l’ensenya a la seva germana.
- Jo també la vull tastar – va dir ella.
L’un estira cap aquí, l’altra estira cap allà, van acabar
menjant-se tot el castell.
En Miquel va haver de tornar a sortir de casa per trobar
d’altres elements per al quadre. En passar per davant de can
Riera, el masover era a la porta i li va explicar que cercava algun
motiu ben original perquè el seu pare pintés el quadre més bonic del
món. El masover va i li dóna una gàbia amb un ocell preciós.
En Miquel va corrents cap a casa.
- Pare, mira, mira!
I en Miquel ho va explicar tot al seu pare tot.
- Per molt que vulgui – va dir el pare – un ocell tancat
en una gàbia no pot ser el quadre més bonic del món. Els ocells han
de ser lliures. Malgrat tot, pintarem un quadre els dos junts.
El pare d’en Miquel va estendre una tela sobre dos cavallets
de fusta. Va cobrir la tela de pintura i per sobre hi va escampar
pols de marbre.
Després va demanar al Miquel que li donés les seves botes. Les va
agafar i va prémer fort la sola contra la tela.
- Ara ves al prat amb la gàbia i obre-li la porteta perquè l’ocell
pugui volar. Quan tornis el quadre estarà llest.
En Miquel va portar la gàbia al prat, va obrir la porteta,
va agafar l’ocell amb les mans i, després de contemplar-lo i
acaronar-lo, va obrir les mans tot dient
- Vola, ocell, vola!
I l’ocell va volar cel enllà.
Quan va tornar a casa, pare i fill van contemplar el
quadre. Dues petites i fortes petjades s’hi veien clarament.
- Aquest és un quadre de Pasqua que parla de tu i de totes les coses
que has fet. Has caminat d’una banda a l’altra per aconseguir
una cosa bonica. Aquí hi ha les teves petjades.
En Miquel i el seu pare van estar contemplant el quadre una bona estona
i en Miquel va estar molt content de saber que havia ajudat al pare
a pintar un quadre tant bonic i que deia tantes coses!
inici
|
|
autenticitat ( + acompanyar )
Educar
Autor/a: Desconegut/da
Procedència: Col·laborador/a
No eduques quan imposes les teves conviccions, sinó
quan en suscites de personals.
No eduques quan imposes conductes, sinó quan proposes valors que motiven.
No eduques quan imposes camins, sinó quan ensenyes a triar-los.
No eduques quan imposes la submissió, sinó quan desvetlles el coratge
de ser lliures.
No eduques quan imposes les teves idees, sinó quan fomentes la capacitat
de pensar per tu mateix.
No eduques quan imposes la por que aïlla, sinó quan dones amor que
apropa i comunica.
No eduques quan imposes la teva autoritat, sinó quan afavoreixes l'autonomia
de l'altre.
No eduques quan imposes la uniformitat que despersonalitza, sinó quan
respectes l'originalitat de cadascú/na.
No eduques quan imposes la veritat, sinó quan ensenyes camins per
arribar-hi.
No eduques quan imposes un càstig, sinó quan ajudes a acceptar una
sanció.
No eduques quan imposes disciplina, sinó quan formes persones responsables.
No eduques quan imposes autoritàriament el respecte, sinó quan te’l
guanyes respectant a tothom.
No eduques quan imposes temor que paralitza, sinó quan aconsegueixes
l'admiració que estimula.
No eduques quan imposes informació a la memòria, sinó quan mostres
el sentit de la vida.
inici
|
|
autenticitat ( + sensibilitat )
No oblidis el més important
Autor/a: Desconegut/a
Procedència: Col·laborador/a
Hi havia una vegada una dona molt pobra que duia un
infant als braços i, en aquells moments, passava ran una cabana. Quan
era just al davant va sentir una veu misteriosa que li deia des de
dins:
- "Entra i agafa tot el que vulguis, però no oblidis allò que
és més important. Perquè quan surtis la porta es tancarà per sempre
i et serà barrat el pas. Així doncs, aprofita aquesta oportunitat
que tens, però recorda no oblidar el més important de tot." La
dona va entrar a la misteriosa cabana i hi va trobar un munt de riqueses
arreu. Fascinada per l’or i les joies, va deixar el nen a terra
i va començar a recollir , ansiosament, tot el que podia i ho anava
posant en el davantal plegat a mena de farcell. La veu misteriosa
li va repetir una altre cop:
- "Només et queden vuit minuts i recorda que, després, no podràs
tornar a obrir la porta."
En exhaurir-se el límit de temps, la dona va sortir corrents carregada
amb l’or i les pedres precioses. I la porta es va tancar darrera
seu. Llavors es va adonar que el seu fill havia quedat dins, però
la porta havia quedat tancada per sempre.
Les riqueses li van durar ben poc, mentre que la desesperació
va ser per sempre més.
inici
|
|
autenticitat ( + sensibilitat )
Ens falta una mica encara
Autor/a: Desconegut/da
Procedència: Col·laborador/a
Hi havia una vegada una roda mancada d’una petita
part, perquè n’havien li havien escapçat un tros triangular.
Però la roda volia tornar a estar sencera, sense que li faltés res.
I així va ser com va anar a buscar la peça que li faltava. La pobra
girava molt a poc a poc perquè li faltava aquell tros. I així tenia
temps per fixar-se en les flors del camí; podia xerrar amb els cucs
i gaudia dels raigs del sol d’un dia esplèndid. Va trobar munts
de peces, però ni n’hi havia cap que li anés bé i les va deixar
de banda. Finalment un dia va trobar-ne una peça que encaixava perfectament.
Llavors va ser feliç perquè ja estava completa sense que res no li
faltés. Va posar al seu lloc el fragment i va començar a rodar. Va
tornar a ser una roda perfecta i ara podia tornar a rodar a molta
velocitat. I tan ràpida anava que ja no veia les flors ni xerrava
amb els cucs. Quan es va adonar com de diferent era el món rodant
tan de pressa, es va aturar, va deixar el tros que havia trobat altre
cop a la vora del camí i es va allunyar rodant lentament.
La moralitat és que: sorprenentment, ens sentim més
realitzats quan ens falta una mica que no pas quan ja no ens cal res.
Perquè l'home que ho té tot és un home pobre en cert sentit: mai sabrà
què és anhelar, tenir esperances, satisfer l'ànima amb el somni d'alguna
cosa una mica millor; ni tampoc coneixerà l'experiència de rebre de
la persona que estima allò que havia desitjat tant. Quan acceptem
la imperfecció com a formant part de la condició humana i seguim rodant
per la vida sense renunciar a viure-la a poc a poc, ens sentirem cada
cop més realitzats en saber necessitar i rebre amor.
inici
|
|
autenticitat ( + autoestima )
El petit avet
Autor/a: Desconegut/da
Procedència: Coaborador/a
Una vegada hi havia un avet molt petitó. Tots els arbres
del bosc tenien fulles i ell era l'únic que, en lloc de fulles, tenia
una mena d’agulles, no res més que agulles. Li sabia molt de
greu! Deia:
- Tots els meus companys tenen unes fulles verdes magnífiques i jo
només tinc punxes. M’agradaria tenir les fulles d’or per
fer dentetes a tots els altres arbres.
L’endemà, quan es va despertar, va quedar mirar-se
tot astorat.
- I ara! On són les meves punxes? Ja no les tinc. Estic cobert de
fulles d’or. Quina alegria més gran!
I tots els seus veïns no feien més que dir:
- L’avet petitó és tot d’or!
Un lladregot ho va sentir i, de nit, es va acostar a l’avet
amb un gran sac i va robar-li totes les fulles. No en va deixar ni
una.
Quan va sortir el sol, el pobre avet, veient-se tot
despullat, es va posar a plorar.
- No vull més fulles d’or! Quan vénen els lladregots us ho prenen
tot i no us deixen res. M’agradaria més tenir fulles de vidre.
El vidre també brilla força.
L’endemà matí, quan es va despertar, tenia les fulles que havia
desitjat.
Es va posar molt content i va exclamar:
- En lloc de fulles d’or tinc fulles de vidre. Puc estar ben
tranquil, ara ja ningú no me les prendrà.
I tots els seus veïns no feien més que dir:
- L’avet petitó és tot de vidre.
Quan arribà la nit va esclatar una gran tempesta i el vent bufà amb
tota la força.
El petit avet va ser sacsejat tant fortament pel vent que no li deixà
ni una fulla sencera.
Veient aquell estrall, l’avet es va posar a plorar.
- Què en sóc de desgraciat! Les fulles d’or me les prenen, les
fulles de vidre me les trenquen. M’agradaria tenir unes fulles
verdes, ben verdes, com tots els meus companys.
Així que, l’endemà, es va despertar i tenia el
que havia desitjat.
- Quina alegria! Ara ja puc estar tranquil i no tenir por de res.
Tots els seus veïns no feien més que dir:
- Mireu l’avet petitó! És com tots nosaltres.
Al cap d’una estona apareix una cabra tot passejant amb els
seus cabridets. En veure l’avet petitó, va començar a cridar
:
- Veniu, cabridets, veniu! Mengeu fills, mengeu! Que no en quedi res!
Els cabridets, trescant i saltironant, s’ho mengen tot en un
moment i no en deixen ni una fulla.
Arribat el vespre, el pobre avet, tot despullat i tremolant de fred,
es posa a plorar desconsoladament.
- Se m’ho han menjat tot! M’he quedat sense les meves
fulles verdes... Si, com a mínim, pogués tornar a tenir les meves
agulles!
L’endemà, en despertar-se, l’avet petitó
va sentir-se molt cofoi. Tornava a estar vestit d’agulles punxegudes
Què feliç que és! Què content que està! S’ha guarit ben bé del
seu orgull!, comentaven els altres arbres.
I tots els seus veïns, en sentir-lo riure, deien::
- Què bé, l’avet petitó torna a ésser el que era abans. Quin
goig que fa!
inici
|
|
autenticitat ( + autoestima )
La poma que no volia podrir-se
Autor/a: Desconegut/da
Procedència: Coaborador/a
Quin arbre més bonic! És una pomera. El pagès n'està tot cofoi perquè
fa unes pomes molt dolces. Amb tot i això, i no se sap per quins set
sous, gairebé totes surten una mica picades.
Un any hi va haver un fet ben curiós. Una de les pomes
no va voler esperar els temps de la collita i picar-se. Es deia:
- Vull ser la millor de totes. No vull quedar-me al costat de les
altres i acabar picada com elles.
I, abans d’arribar el bon temps, d’una estrebada, es va
separar de les companyes.
En arribar el temps de la collita, el pagès veié que,
com sempre, estaven totes picades.
- Quina llàstima! - mormolà.
Però, en tastar-ne una, trobà que havia madurat molt bé i que la part
bona era molt dolça.
Mentre les collia, s’adonà que n’hi havia una terra, al
costat d’una soca. L’agafà i veié, sorprès, que no s’havia
picat però que no tenia el bon color de les altres.
La poma va pensar:
- S’ha fitxat en mi! Sóc la millor, sóc l’única que no
està picada!
El pagès la va posar al cove, juntament amb les altres. Ella no s’hi
trobava bé al costat de les companyes. Sentia la fortor de la part
picada... però també l’olor de la part madura.
Llavors es va adonar que, per culpa del seu orgull, no havia madurat
bé.
De què li servia no estar picada si li faltava aquell punt de dolçor
que tenien les altres?
En arribar a casa, el pagès va agafar les pomes, en
va treure la part picada i, de la part madura, en va fer una bona
confitura.
L’altre poma la va deixar a part. L’anava a tirar al femer,
però va pensar:
- Esperaré uns quants dies, potser encara madurarà i serà tan bona
com les altres.
inici
|
|
autenticitat ( + coherència )
Allò que ens fa més forts
Autor/a: Desconegut/da
Procedència: Coaborador/a
Una rosella va néixer enmig d’un camp de blat
immens.
Quan era només una llavor, sempre havia somiat en ser una molt flor
especial. Volia ser diferent, única, sense cap semblança amb les altres
flors.
Quan la petita poncella es va obrir, la flor va poder veure el cel
blau, el blat daurat i moltes flors vermelles molt boniques, però
totes iguals.
En arribar les pluges, es va formar un petit toll d’aigua just
al costat de la rosella. La flor s’hi va poder emmirallar i
va quedar tota desconsolada en comprovar que no era gens diferent
de les altres. Era igual, ben igual que totes les altres.
Va intentar abaixar el cap o girar-lo cap un costat tot pensant que,
potser així, semblaria diferent. Però s’hi sentia molt incòmoda.
I, en tornar a la seva posició normal, seguia sent igual a les altres.
Un dia, una marieta que vivia en aquell camp es va
enfilar per la seva tija. Quan va arribar als pètals, de sobte, va
començar a bufar el vent i a ploure. La rosella es va adonar que la
marieta tremolava de fred i, tancant els pètals, la va abrigar fins
que va deixar de ploure.
Quan va tornar a lluir el sol, la marieta li va donar les gràcies
i es va acomiadar, tot prometent-li que l’endemà tornaria a
visitar-la.
- Serà molt difícil que em puguis trobar. Com em podràs reconèixer
entre tantes flors iguals?
- Et reconeixeré de seguida. Per a mi, tu ets diferent de totes les
altres. Tu m’has protegit de la pluja. Tu ets la meva amiga
i no et puc confondre amb cap altra flor.
La rosella continuava tenint-ne els seus dubtes però
l’endemà la marieta va tornar i també ho ve fer els dies següents.
D’aleshores ençà, la rosella no vol canviar d’aspecte
en absolut. Sap que es igual a les altres flors però que també que
és diferent. La seva amiga, la marieta, ve cada dia i la reconeix
entremig de totes les roselles
inici
|
|
autenticitat ( + coherència )
Cor de ratolí
Anthony de Mello
Procedència: Col·laborador/a "L'oració de la granota. 2"
Hi havia una vegada un ratolí que estava sempre angoixat,
perquè tenia por del gat.
Un mag es va compadir d’ell i el va convertir... en un gat.
Però llavors va començar a sentir por del gos. De manera que el mag
el va convertir en gos. Després va començar a sentir por de la pantera,
i el mag el va convertir en pantera. I, ara, va començar a témer al
caçador.
Arribat a aquest punt, el mag es va donar per vençut i va tornar a
convertir-lo en ratolí, dient-li: "Res d’allò que faci
per tu no et servirà de gaire ajuda, perquè sempre tindràs el cor
de ratolí."
inici
|
|
autenticitat ( + compartir )
Els artesans de Chiapas
Autor/a: Desconegut/da
Procedència: Col·laborador/a
Entre els indígenes
de Chiapas, quan el mestre sent el pes inexorable dels anys i decideix
retirar-se, fa donació al terrissaire jove del seu millor atuell,
la seva obra d'art més perfecta.
El jove rep l'atuell i no se l’enduu a casa per a admirar-lo,
ni el posa damunt la taula del taller perquè li serveixi d'inspiració
o presideixi la seva feina. Tampoc el lliura a un museu. El que senzillament
fa és llençar-lo a terra fins que es trenca en mil bocins. Llavors
els barreja amb la seva argila perquè el geni del mestre continuï
en la seva obra.
L'obra d'art, ho acabem de veure, s’insereix en la tradició.
Es fa lliurament (tradició) d'un art que només pot ser reproduït per
la mà d'un altre artista i aquest només pot recrear allò creat pel
seu mestre tot desfent-lo de forma creativa i ensems enriquidora i
no pas destruint-lo. Si el destruís no quedaria incorporat a la seva
obra. Però si no el reprengués des d’ell mateix, des de la seva
llibertat creadora, tampoc representaria cap novetat.
En el primer cas només hi hauria vandalisme, en el segon plagi.
I allò que evita el vandalisme i el plagi és la paciència. És aquí
on hem de buscar les grans tradicions creadores.
inici
|
|
autenticitat ( + discreció )
La carreta
Autor/a: Desconegut/da
Procedència: Col·laborador/a
Anava caminant amb el meu pare quan es va aturar en un revolt i, després
d'un petit silenci, em va preguntar:
- A més de sentir cantar dels ocells, sents alguna cosa més?
Vaig parar l’orella per escoltar i tot seguit li vaig respondre:
Estic sentint el soroll d'una carreta.
- Sí, fill -va dir el meu pare-. És una carreta buida.
Ara vaig ser jo el qui vaig preguntar al meu pare: Com ho saps, pare,
que és una carreta buida, si encara no la veiem?
I el meu pare va respondre:
- És molt fàcil saber quan una carreta està buida, pel soroll que
fa en moure’s. Com més buida està, més gran és el soroll que
fa.
Anys més tard, vaig ser una persona adulta. I, ara,
quan veig una persona que parla massa, que talla la conversa de tots,
que es inoportuna o agressiva, que presumeix del que té, que és prepotent
i menysprea els altres, tinc la sensació de sentir la veu del meu
pare dient: "Com més buida la carreta, més gran és el soroll
que fa".
inici
|
autenticitat (+ aprenentatge)
L’anciana i l'asceta
Popular Oriental
En aquesta bonica història
de profund ensenyament que es conte al Japó ens trobem amb
un altre asceta sant en les seves formes exteriors, però
no en el seu cor.
Una anciana piadosa havia construït
en la seva propietat una ermita per donar aixopluc a un asceta jove
i ben plantat. Un dia va visitar a l'anciana una neboda que, a més
de bonica, era intel•ligent, i la cosa més important,
era neta de cor. La sàvia anciana, durant el temps que l'asceta
vivia a l'ermita, havia començat a dubtar d'aquest per la
seva conducta rígida i exempta d'amor cap a si mateix i als
altres. Per això va decidir posar-lo a prova i li va dir
a la seva neboda:
- Has Vist al guapo asceta?
- Sí -va contestar ella.
- Doncs vés amb ell. Estarà
cansat de meditar, així que conforta’l amb la teva
dolçor.
La noia així ho va fer, però
quan l'asceta la va veure va dir impertèrrit:
- Sóc arbre sec, sóc
roca freda.
La jove va tornar al costat de l'anciana
i li va explicar el que havia succeït. L'anciana, al sentir-la,
se'n va anar cap al monjo i li va etzibar:
- Jo vaig creure que a l'ermita
hi havia un home i no una roca seca incapaç de percebre les
sanes intencions d'una bona noia de cor net, i que a falta de generositat
cap a si mateix no sap rebre les seves dolces atencions. No ets
més que un monstre sense cor.
I amb un pal va fer fora a cops a aquell
individu de la seva ermita.
inici
|
autenticitat (+ aprenentatge)
El santuari del sant
Popular Oriental
Moltes vegades les mentides i suposicions s'estenen
en el temps prenent aparença de realitat. Aquest és
el cas que es narra en aquest conte.
Un home era el respectat custodi
d'un santuari molt venerat que guardava les restes d'un sant. Un
dia, el seu fill va decidir recórrer amb el seu ase en pelegrinatge
altres llocs sagrats en països llunyans.
Després de diversos anys
de viatge, un bon dia l'ase va morir de vell i aquell home es va
entristir, doncs l'animal havia estat la seva única companyia
durant aquelles llargues jornades. Així, va decidir enterrar-lo
sota un humil túmul que ell mateix va construir amb pedres.
Al mateix temps, va considerar que el seu viatge havia conclòs
i que arribava el moment de tornar, però abans va creure
convenient quedar-se a descansar en aquell lloc una temporada.
D'aquesta manera, els que passaven
per allà veien al peregrí en silenci al costat d'aquella
tomba i van treure la conclusió que sens dubte en l'esmentat
sepulcre estava enterrat algun sant anònim, i no un sant
qualsevol, sinó algú en veritat excepcional, ja que
el que consideraven el seu deixeble no es movia d'aquell lloc ja
plogués o nevés.
La notícia es va estendre
per la comarca, i va començar a aparèixer per allà
gent amb flors i ofrenes que deixaven amb devoció en la tomba
de l'ase. No va passar molt temps abans que algú proposés
construir un santuari on els fidels poguessin elevar pregàries
a tan il•lustre sant. El peregrí, estranyat per la
singular conducta dels pobletans, va emprendre el viatge de tornada
a casa.
Quan es va trobar amb el seu pare,
li va narrar el que havia passat amb la tomba del seu ase, exclamant
tristament:
- Quina decepció! Com pot
haver persones tan ignorants i crèdules que ni tan sols es
van molestar a preguntar-me per qui estava allà enterrat?
El pare, després de sentir
al seu fill, va guardar silenci uns instants, i finalment va dir:
- Fill meu, he de confessar-te una
cosa. Has de saber que aquest santuari on et vas criar, per una
successió d'esdeveniments semblants als que m'has contat,
va ser erigit sobre la tomba del meu ase fa ja trenta anys.
inici
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
