autocreixement ( + recerca )
Canviar jo perquè canvïi el món
Anthony de Mello
Procedència: Col·laborador/a
El sufí Bayazi diu sobre si mateix:
"De jove jo era un revolucionari i la meva oració consistia en dir
a Déu:
- Senyor, dóna'm forces per a canviar el món.
A mesura que vaig anar fent-me adult i vaig adonar-me que m'havia
passat mitja vida sense haver aconseguit canviar a una sola ànima,
vaig transformar la meva oració i vaig començar a dir:
- Senyor, dóna'm la gràcia de transformar a quants entren en contacte
amb mi. Encara que només sigui a la meva família i als meus amics.
Amb això em dono per satisfet.
Ara, que sóc un vell i tinc els dies comptats, he començat a comprendre
l'estúpid que he estat. La meva única oració és la següent:
- Senyor, dóna'm la gràcia de canviar-me a mi mateix.
Si jo hagués pregat d'aquesta manera des del principi, no hauria malgastat
la meva vida."
inici
|
ALTRES
VALORS
amistat
amor
aprenentatge
austeritat
autenticitat
autocreixement
autoestima
bondat
celebració
coherència
compartir
compromís
comunicació
comunitat
confiança
consciència
constància
contemplació
creixement
donació
ecologia
esperança
espiritualitat
família
fe
felicitat
generositat
gratitud
igualtat
interioritat
justícia
llibertat
paciència
parella
pau
perdó
perseverança
proïsme
quotidianitat
recerca
respecte
responsabilitat
sensibilitat
sentit
senzillesa
servei
sociabilitat
solidaritat
tolerància
treball
vida
|
autocreixement ( + treball )
Pastanaga, ou o
cafè
Blanca Mesías
Procedència:
Col·laborador/a
Una filla es queixava amb son pare sobre
la seva vida i sobre com les coses li resultaven tan difícils. No sabia
com fer per a seguir endavant i creia que es donaria per
vençuda.
Estava cansada de lluitar. Semblava que quan solucionava un
problema, n'apareixia un altre.
Son pare, un xef de cuina, la va
portar al seu lloc de treball. Allí va omplir tres olles amb aigua i les
va col·locar sobre foc fort.
Aviat l'aigua de les tres olles estava
bullint. En una va col·locar pastanagues, en una altra va col·locar ous
i en l'última va col·locar grans de cafè. Les va deixar bullir sense dir
ni una paraula.
La filla va esperar impacientment,
preguntant-se què estaria fent son pare.
Als vint minuts el pare va
apagar el foc. Va traure les pastanagues i les va col·locar en un tassó.
Va traure els ous i els va col·locar en un altre plat. Finalment, va
colar el cafè i el va posar en un tercer recipient.
Mirant a la seva filla li va dir:
"Estimada, què veus?"
-"Pastanagues, ous i cafè" va ser la seva resposta. La va fer acostar-se
i li va demanar que toqués les pastanagues. Ella ho va fer i va notar
que estaven toves. Després li va demanar que prengués un ou i el trenqués.
Després de treure-li la closca, va observar l'ou dur.
Després li va demanar que provés el
cafè. Ella va somriure mentre fruïa el seu magnífic olor.
Humilment la filla va preguntar: "Què significa
això, pare?"
Ell li va explicar que els tres elements s'havien enfrontat a la mateixa
adversitat: aigua bullint, però havien reaccionat
en forma diferent.
La pastanaga va arribar a l'aigua, forta, dura; però després de passar
per l'aigua bullint s'havia tornat dèbil, fàcil de desfer. L'ou havia
arribat a l'aigua fràgil, la seva closca fina protegia el seu interior
líquid; però després d'estar en aigua bullint, el seu interior s'havia
endurit.
Els grans de cafè no obstant eren únics; després d'estar en aigua
bullint, havien canviat a l'aigua.
-Quina ets tu?, li
va preguntar a la seva filla. Quan l'adversitat truca a la teva porta,
com respons?
Ets una
pastanaga que sembla forta però que quan l'adversitat i el dolor et
toquen, et tornes dèbil i perds la teva fortalesa?
Ets un ou, que comença amb un cor
mal·leable? Posseïes un esperit fluid, però després d'una mort, una
separació, o un acomiadament t'has tornat dur i rígid? Per fora et veus
igual, però ets amargat i aspre, amb un esperit i un cor endurit?
O ets com un gra de cafè? El cafè canvia
a l'aigua bullent, l'element que li causa dolor. Quan l'aigua arriba
al punt d'ebullició el cafè aconsegueix el seu millor sabor. Si ets
com el gra de cafè, quan les coses es posen pitjor tu reacciones millor
i fas que les coses al teu voltant millorin?.
Quina de les tres ets?
inici
|
autocreixement ( + aprenentatge )
Els riscos
Autor/a: Desconegut/da
Procedència: Col·laborador/a
Riure és córrer el risc de semblar tonto.
Plorar és arriscar-se a semblar sentimental.
Apropar-se a altre ésser, és arriscar-se a comprometre's.
Mostrar emoció és arriscar que se't conegui.
Sotmetre a la gent les teves idees i somnis és posar-los en perill.
Estimar és córrer el risc de no ser correspost.
Viure és arriscar-se a morir.
En tota esperança hi ha el risc de la desesperança.
En tot intent el risc de fracassar.
Però els riscos s'han d'afrontar
perquè el major perill en aquesta vida és no arriscar res.
Perquè qui gens arrisca, gens fa, gens té, gens és..
Tal vegada pugui estalviar el sofriment i dolor,
però al cap i a l'últim no pot aprendre,
ni sentir, ni canviar, ni créixer, ni estimar, ni viure.
Encadenat per les certeses serà un esclau, sacrificarà l'ésser lliure.
Solament arriscant es consagra la llibertat.
inici
|
autocreixement ( + creixement )
Què és un joc apassionant?
Carme Agustí
Procedencia:
Colaborador/a. Escoltant la vida
Saber veure la realitat, les situacions
que ens envolten des d’una perspectiva, des d’una distància, permet
viure la vida no des de fora, sinó des de l’objectivitat que regala
la llunyania, tant en espai com en temps.
Així, la convivència és una
partida d’escacs on els participants juguen amb dos tipus de "peces":
l’autonomia i la dependència. Val a dir que no és fàcil guanyar la
partida utilitzant les "peces" de l’autonomia, ja que ser i comportar-se
de forma autònoma, suposa un difícil aprenentatge en la jugada de la
vida.
Ser autònom és tenir permís per a viure i deixar que els altres
visquin, la qual cosa suposa que tots mantenim la pròpia identitat i ens
complementem en aquells aspectes o qualitats que ens manquen.
Restar dependents del què els altres pensin, sentin o facin, fent
dependre la nostra pau interior de les seves conductes o esdeveniments
és una conducta molt freqüent que, en el fons, equival a deixar-nos
atrapar per la falsa il·lusió de que serem estimats, valorats
o acceptats si ens comportem d’acord amb el que s’espera de nosaltres.
Comportant-nos
així, tenim totes les de perdre la jugada perquè ens quedem al descobert
ensenyant les peces de que disposem i estem dient, si no amb paraules,
amb les nostres actituds: "som febles; podeu utilitzar-nos; estem al
vostre servei".
¿No us sona aquest comportament a vendre’s com un
objecte poc valuós?
En el fet de tenir un tipus de "peces" o un altre
–autonomia o dependència- ens hi va molt en la partida de la convivència
satisfactòria, enriquidora per a tots.
inici
|
autocreixement ( + autoestima)
Siguis tu
mateix
Autor/a:
Desconegut/da
Procedència: Col·laborador/a
Hi havia una vegada, en un lloc i en un temps que
podria ser qualsevol, un bell jardí, amb pomers, tarongers, pereres
i bellíssims rosers, tots ells feliços i satisfets. Tot era alegria
en el jardí, excepte un arbre, que estava profundament trist. El
pobre tenia un problema: no sabia qui era. El pomer li deia: - El
que et falta és concentració, si realment ho intentes, podràs tenir
saboroses pomes, és molt fàcil-. El roser li deia: - No l’escoltis.
És més senzill tenir roses, i són més boniques-. El pobre arbre,
desesperat, intentava tot el que li suggerien, però com que no aconseguia
ser com els altres es sentia cada vegada més frustrat. Un dia va
arribar fins el jardí el mussol, la més sàvia de les aus, i al veure
la desesperació de l'arbre, va exclamar: - No et preocupis, el teu
problema no és tan greu, és el mateix de moltíssims éssers sobre
la terra. No dediquis la teva vida a ser com els altres vulguin
que siguis. Siguis tu mateix, coneix-te, i per a aconseguir-ho,
escolta la teva veu interior-. I dit això, el mussol va desaparèixer.
La meva veu interior...? Ser jo mateix...? Conèixer-me...? Es preguntava
l'arbre desesperat. Llavors, de sobte, va comprendre. I tancant
els ulls i les oïdes, va obrir el cor, i per fi va poder escoltar
la seva veu interior dient-li: "Tu mai donaràs pomes perquè no ets
un pomer, ni floriràs cada primavera perquè no ets un roser. Ets
un roure, i la teva destinació és créixer gran i majestuós, donar
recer a les aus, ombra als viatgers, bellesa al paisatge. Tens una
missió, compleix-la. I l'arbre es va sentir fort i segur de si mateix
i es va disposar a ser tot allò a que estava destinat. Així, aviat
va ser admirat i respectat per tots. I només llavors el jardí va
ser completament feliç.
inici
|
autocreixement ( + contemplació )
Somnis
llavor
Jorge Bucay
Procedència:
Col·laborador/a. "Cuentos para pensar"
En el silenci de la meva reflexió
M'adono de tot el
meu món intern
Com si fos una llavor,
D'alguna manera petita i
insignificant
Però també pletòrica de possibilitats.
I veig a les seves entranyes
El germen d'un arbre
magnífic,
L'arbre de la meva pròpia vida
En procés de
desenvolupament.
En la seva petitesa, cada llavor conté
L'esperit de
l'arbre que serà després.
Cada llavor sap com transformar-se en arbre,
Caient
en terra fèrtil,
Absorbint els sucs que l'alimenten,
Expandint
les branques i el fullatge,
Omplint-se de flors i fruits
Per poder
donar el que han de donar.
Cada llavor sap
Com arribar a ser arbre.
I tantes
són les llavors
Com els somnis secrets.
Dins nosaltres, innumerables somnis
Esperen el moment
de germinar,
Tirar arrels i donar-se llum,
Morir com
llavors…
Per convertir-se en arbres.
Arbres magnífics i orgullosos,
que a la vegada ens
diguin, en la seva solidesa,
que sentim la nostra veu
interior;
que escoltem
la saviesa dels nostres somnis
llavor.
Ells, els somnis, indiquen el camí
Amb símbols i
senyals de tota mena,
En cada llit, en cada moment,
Entre les
coses i entre les persones,
En els dolors i en els plaers,
En els
triomfs i en els fracassos.
Allò que s'ha somiat ens ensenya, dormits
o desperts,
A veure'ns,
A escoltar-nos,
A adonar-nos.
Ens
mostra el rumb en pressentiments fugissers
o en llampecs de lucidesa
encegadora.
I així creixem,
Ens desenvolupem,
evolucionem…
I, un dia, mentre transitem
Aquest etern present que
anomenem vida,
Les llavors dels nostres somnis
Es transformen en
arbres,
I desplegaran les seves branques
que, com les
gegantines,
creuaran el cel, unint en un sol traç
el nostre passat
i el nostre futur.
Res no cal témer…
Una saviesa interior les
acompanya…
Perquè cada llavor sap
Com arribar a ser
arbre.
|
autocreixement ( + autoestima )
Vint passos cap
endavant
Autor/a
Desconegut/da
Procedència: Col·laborador/a
1- conegui's vostè mateix
2- sigui autònom
3- no intenti ser bo en tot (rigui el primer dels seus defectes)
4- ningú triomfa sense ser estimat (saludi, somrigui)
5- estigui informat (però no sobreinformat)
6- actualitzi el que sap
7- equipi's (descarti allò preconcebut, sigui creatiu)
8- organitzi el seu temps i respecti el temps aliè
9- Tingui cura de la seva imatge (aprengui a vendre)
10- millori la mitjana
11- envoltis de les persones adequades
12- assumeixi riscos avaluats
13- vigili les addiccions (també al treball)
14- no malbarati el seu temps (inverteixi en el seu futur)
15- negociï el que li convé i no cedeixi més allà d'això
16- digui que si cura de si mateix, digui que no tinguem
cura de l'altre ?
17- aprengui dels seus fracassos (o tornarà a fracassar)
18- si ho creu necessari demani ajuda
19- torni a començar tantes vegades com sigui necessari
20- no dubti en el resultat final.
inici
|
autocreixement ( + aprenentatge )
L'àguila, el corb i el
pastor
Faula d'Esopo
Procedència:
Col·laborador/a
Llançant-se des d'un cim, unàliga va caçar un xaiet.
Ho va veure un corb i tractant d'imitar a l'àguila, es va llançar
sobre un moltó, però amb tan mal coneixement en l'art que les seves
urpes es van embullar en la llana, i batent al màxim les seves ales no
va aconseguir deixar-la anar.
Veient el pastor el que succeïa, va
agafar al corb, i tallant les puntes de les seves ales, el va portar als
seus nens.
Li van preguntar els seus fills quina classe d'ocell era aquell,
i els va dir:
- Per a mi, només és un corb; però ell, es
creu unaàliga.
Cal posar l’esforç i dedicació en allò que realment
som
inici
|
autocreixement ( + autoestima )
Les llebres i els
lleons
Faula d'Esopo
Procedència:
Col·laborador/a
Les llebres arengaven en l'assemblea i argüien que tots haurien
de ser iguals. Els lleons, llavors, van replicar:
- Les
seves paraules, senyores llebres, són bones, però manquen d'urpes i
ullals com els que tenim nosaltres.
Hem d'acceptar que tots tenim diferents qualitats
per a diferents circumstàncies.
|
autocreixement ( + fer camí )
El full
blanc
Kahlil Gibrán
Procedència:
Co·l·laborador/a
Va dir un dia un full blanc de paper: “M'he format
blanc, nítid, immaculat i pur, i així serè fins a l'eternitat.
Prefereixo cremar-me i tornar-me cendra blanca abans de permetre que em
malmeti la negror i em malmeti la brutícia”.
Un tinter va sentir
aquelles raons i va sentir llàstima del full blanc, però no es va
atrevir a tocar aquell full blanc de paper.
El van sentir també les plomes, els bolígrafs, els llapis, els pinzells...
i tampoc el van tocar. I així va romandre el full de paper blanc,
nítid, com la neu... però buit.
inici
|
autocreixement ( + esforç )
No hi ha
excuses
Jacques Loew
Procedència:
Col·laborador/a
Un deixeble va anar a la recerca del rabí Nahman,
de Braslaw:
- No continuaré els meus estudis dels textos sagrats. -
va dir - visc en una petita casa amb els meus pares i germans i mai
trobo les condicions ideals per concentrar-me en el que és
important.
Nahman va assenyalar el sol i va demanar al seu deixeble
que posés la mà enfront de la seva cara, de manera que quedés ocult. I
així ho va fer.
- La teva mà és petita i, no obstant això, has
aconseguit cobrir totalment la força, la llum i la majestat de l'immens
sol. De la mateixa manera, els petits problemes aconsegueixen donar-te
la disculpa necessària per no continuar endavant en la teva recerca
espiritual. Així com la mà té el poder d'amagar el sol, la mediocritat
té el poder d'amagar la llum interior. No culpis als altres per la teva
pròpia incompetència. No hi ha excuses suficients per no
créixer.
inici
|
autocreixement ( + responsabilitat
)
Ser jove
Douglas Mc.Arthur
Procedència: Col·laborador/a
La joventut
no és una edat
és un clima del cor.
És voluntat, és imaginació, és passió.
Els anys marciran la pell
renunciar l’ideal marcirà l'ànima.
Jove és aquell
que se sorprèn i es meravella,
que pregunta com el nen insaciable
i després…?
Desafia els
esdeveniments
i troba alegria en el joc
de la vida.
Seràs tan jove com la teva fe
tan vell com el teu
dubte
tan jove com la teva confiança en tu
tan jove com la teva
esperança
tan vell com el teu abatiment.....
Romandràs jove
mentre romanguis receptiu.
Receptiu a quant és bell, bo i gran.
Receptiu als missatges de
la naturalesa
de l'home i de l'infinit.
inici
|
autocreixement ( + treball )
L’àliga
Autor/a: Desconegut/a
Procedència: Col·laborador/a
L'àguila és una de les aus de major longevitat. Arriba
a viure 70 anys. Però per a arribar a aquesta edat, en la seva quarta
dècada ha de prendre una seriosa i difícil decisió. Als 40 anys,
ja les seves ungles son tan llargues i flexibles que no pot subjectar
a les preses de les quals s'alimenta. El bec allargat i en punta,
es corba massa i ja no li serveix. Apuntant contra el pit estan
les ales, envellides i pesades en funció de la gran grandària de
les seves plomes, i en aquells dies, volar es torna molt difícil.
Llavors, té només dues alternatives: deixar-se estar i morir...
o enfrontar-se a un dolorós procés de renovació que li durarà aproximadament
150 dies.
Aquest procés consisteix a volar d'alt d'una muntanya i recollir-se
en un niu, pròxim a una lloc recollit on no necessita volar i se
sent més protegida. Llavors, una vegada ha trobat el lloc adequat,
l'àguila comença a copejar la roca amb el bec... fins arrencar-lo.
Després espera que
li neixi un nou bec amb el qual podrà arrencar les seves velles ungles
inservibles.
Quan les noves ungles comencen a créixer, ella desprèn una a una
les seves velles i grans plomes.
I després de tots aquests
llargs i dolorosos cinc mesos de ferides, cicatritzacions i creixement,
aconsegueix realitzar el seu famós vol de renovació, renaixement i
festeig per a viure altres 30 anys més. En la nostra vida també ens toca
sofrir processos de reconversió per a no sucumbir. Tenim potser que
protegir-nos per algun temps, meditar, sotmetre'ns a certs sacrificis
per a portar a terme alguns canvis.
inici
|
autocreixement (
+ vida )
Aprendre a envellir
Autor/a: Desconegut/da
Procedència:
Col·laborador/a
La senyora Maria de 99 anys ens ha fet arribar aquest
escrit perquè el fem conèixer a tots els parroquians.
Vetllaràs per la teva aparença cada dia,
empolainant-te bé, com si anessis a una festa. Hi ha millor
festa que la vida?
No et tanquis dins de casa ni dins la teva habitació. Res de jugar
a enclaustrar-te, a ser presonera voluntària. Sortiràs al carrer o
al camp a passejar. L'aigua estancada es podreix i la màquina
que no es fa servir, es rovella.
Estimaràs l'exercici físic igual que tu
mateix. Destina un temps a la gimnàstica, com també a una caminada
raonable, dins o fora de casa. Contra la mandra... diligència. No
faràs ganyotes o acudits de vella desanimada. El cap baix, l'espatlla
doblegada, arrossegar els peus, NO! Que les persones et lloïn quan
passis prop seu.
No parlaràs de la teva vellesa, ni tampoc
et queixaràs dels teus mals. Acabaràs per trobar-te més vella i més
malalta del que realment ets i et deixaran sola. Ningú no vol sentir
a tothora històries d'hospital. Conrea l'optimisme per sobre de tot.
A mal temps, bona cara. Sigues positiva en els teus judicis. Bon humor,
cara alegre i gest amable. Tens l'edat que aparentes.
Intentaràs ser útil amb tu mateix i amb
els altres. No ets un paràsit ni una branca trencada de l'arbre de
la vida. Ajuda't fins que puguis i ajuda els altres amb un somriure,
un servei o un consell. Treballaràs amb les mans i amb el cervell.
El treball es teràpia infal·lible. Qualsevol ocupació, manual, intel·lectual,
artística... és un remei per a tots els mals. El treball és la millor
benedicció de Déu. Buscat una feina, la que vagi millor amb les teves
aptituds i desitjos; una feina voluntària que t'hauràs de prendre
com una obligació almenys dos cops a la setmana, i a ésser possible
al matí. Aquesta obligació, per petita que sigui, et farà aixecar,
caminar, ajudar, servir als altres... viure!
Procura tenir una il:lusió de fer, d'aconseguir...
quelcom que et faci pensar, planificar i esperar l'endemà. Cultiva
l'afecte de l'amic o company. És la millor manera d'activar i fer
funcionar les neurones: il·lusions, ocupació i afecte són les millors
medecines per la malaltia dels anys.
inici
|
autocreixement ( + recerca)
Canviar la perspectiva
Anthony de Mello
Procedència: Col·laborador/a. “Un minut per a l'absurd”
- Segons quina sigui la teva percepció,
així serà la teva acció. El que cal canviar no és l'acció, sinó la perspectiva.
- I què dec fer per a canviar-la?
- Senzillament, comprendre que la teva perspectiva actual és defectuosa.
inici
|
autocreixement ( + creixement)
Ensopegada
Antohny de Mello
Procedència: col·laborador/a
No hi ha ensopegada que no tingui la seva part aprofitable!
Des de l'alt d'un cocoter, un mono va llançar un coco sobre
la cap d'un savi.
L'home el va recollir, va beure el seu dolç suc, va menjar la polpa
i es va fer una tassa amb la clofolla.
Jo no jutjo la intenció del mono.
Soc d'una altra raça.
Però admiro l'actitud del savi.
inici
|
autocreixement ( + creixement)
Instrucció
Humberto Maturana
Procedència: Col·laborador/a
No m'instrueixis, viu amb mi;
el teu fracàs és que jo sigui idèntic a tu.
No t'adones que has volgut combatre la ignorància
amb la instrucció,
i que la instrucció és l'afirmació de la ignorància perquè destrueix
la creativitat?.
Per què m'imposes el que saps, si vull jo
aprendre allò desconegut i la seva font en el meu propi descobriment?
El món de la teva veritat és la meva tragèdia;
la teva saviesa, la meva negació;
la teva conquista, la meva absència;
el teu fer, la meva destrucció.
inici
|
autocreixement ( + creixement)
Caminar
Bertolt Brecht
Procedència: Col·laborador/a
Durant set anys no vaig poder donar un pas.
Quan vaig anar al gran metge em va preguntar:
- ¿Per què portes crosses?
I jo li vaig dir: - Perquè estic invàlid.
- No és estrany, em va dir,
Prova a caminar.
Són aquests trastos els que t'impedeixen caminar.
Va, atreveix-te, comença a quatre potes!
Somrient i rient,
em va treure les meves boniques crosses,
les va trencar en les meves esquenes i, sense deixar de riure,
les va llançar al foc.
Ara estic curat. Camino.
Em va curar una riallada.
Tan sols, a vegades, quan veig pals,
camino pitjor per unes hores.
inici
|
autocreixement ( + creixement)
Carn viva
J.C. Pisano
Procedència: Col·laborador/a
Quan una serp en temps de d'escamació perd
la seva pell perquè se li constitueixi una nova, passa per un període
en carn viva. Sense cap mena de dubte que es tracta d'alguna cosa dolorosa.
Les espines i pedres del camí, sense la protecció de la pell, resulten
molt més agressives i fereixen a aquest cos sense defensa.
L'animal creix i una nova pell comença a formar-se per a cobrir-lo.
Hi ha hagut crisis però el resultat final és positiu.
Per descomptat que cal ser curosos en el temps de la carn viva. No vagi
a ocórrer que les ferides que es produeixin siguin tan profundes que
no puguin cicatritzar. Cal intentar passar aquest temps tan bé com es
pugui...i sens dubte són oportunitats de renovar...
inici
|
autocreixement ( + confiança )
Autodependent
Jorge Bucay
Procedència: Extret del llibre: "El camí de l'autodependència"
Me'n recordo sempre d'aquesta escena:
El meu cosí, molt més petit que jo, tenia tres anys. Jo en tenia uns
dotze...
Ens trobàvem al menjador de la casa de la meva àvia. El meu cosí va
venir corrent i va topar amb la taula. Va caure assegut de cul, plorant.
S'havia donat un cop fort i poc després un bony de la mida d'un pinyol
de préssec li va sortir al front.
La meva tia, que era a l'habitació, va córrer a abraçar-lo i mentre
em demanava que portés gel li deia: Pobret, dolenta la taula que t'ha
pegat, pam pam a la taula..., mentre pegava el moble invitant al meu
pobre cosí que la imités... I jo pensava: ¿...? Quin és
l' ensenyament? La responsabilitat no és teva que tens tres anys i no
mires per on camines; la culpa és de la taula. La taula és dolenta.
Jo intentava entendre més o menys sorprès el missatge ocult de la intencionalitat
dolenta dels objectes. I la meva tia insistia perquè el meu cosí pegués
a la taula...
Em sembla graciós com a símbol, però com aprenentatge em sembla sinistre:
tu mai ets responsable del que has fet, la culpa sempre la té l'altre,
tu no, és l'altre el que ha de deixar d'estar en el teu camí perquè
tu no prenguis mal...
Vaig haver de recórrer una llarga tirada per apartar-me d'aquest tipus
de missatges.
És la meva responsabilitat apartar-me del que em danya. És la meva responsabilitat
defensar-me dels qui em fan mal. És la meva responsabilitat fer-me càrrec
del que em passa i saber la meva quota de participació en els fets.
He d'adonar-me de la influència que té cada cosa que faig. Perquè les
coses que em passen em passin, jo he de fer el que faig. I no dic que
puc manejar tot el que em passa sinó que sóc responsable del que em
passa perquè en alguna cosa, encara que sigui petita, he col·laborat
perquè succeeixi. Jo no puc controlar l'actitud de tots al meu entorn
però puc controlar la meva. Puc actuar lliurement amb el que faig. Hauré
de decidir què faig. Amb les meves limitacions, amb les meves misèries,
amb les meves ignoràncies, amb tot el que sé i he après, amb tot això,
hauré de decidir quina és la millor manera d'actuar. I hauré d'actuar
d'aquesta millor manera. Hauré de conèixer-me més per saber quins són
els meus recursos. Hauré d'estimar-me tant com per privilegiar-me i
saber que aquesta és la meva decisió. I tindré, llavors, alguna cosa
que ve amb l'autonomia i que és l'altra cara de la llibertat: el coratge.
Tindré el coratge d'actuar com la meva consciència em dicta i de pagar-ne
el preu. Hauré de ser lliure encara que a tu no t'agradi. I si no em
vols així com sóc; i si te'n penses anar del meu costat, per ser com
sóc; i si en la nit més llarga i més freda de l'hivern em deixes sol
i te'n vas ... tanca la porta, perquè entra vent. Tanca la porta. Si
aquesta és la teva decisió, tanca la porta. No et demanaré que et quedis
un minut més que tu no vulguis. Et dic: tanca la porta perquè jo em
quedo i fa fred. I aquesta serà la meva decisió. Això em transforma
en una espècie de ser immanejable. Perquè els autodependents són immanejables.
Perquè a un autodependent només el maneges si ell vol. Això significa
un pas molt endavant en la teva història i en el teu desenvolupament,
una manera diferent de viure el món i probablement signifiqui començar
a conèixer una mica més a qui està al teu costat.
Si ets autodependent, de veritat, és probable que algunes persones de
les que estan al teu costat se'n vagin... Potser alguns no vulguin quedar-se.
Bé, caldrà pagar aquest preu també. Caldrà pagar el preu de suportar
les partences d'alguns i preparar-se per celebrar l'arribada d'altres.
(Potser...)
inici
|
inici
inici
|
|
