autoestima ( + confiança )
Una joia valuosa i
única
Jorge Bucay
Procedència:
Col·laborador/a
Vinc, mestre, perquè em sento tan poca
cosa que no tinc forces per a fer res. Em diuen que no serveixo, que no
faig res bé, que sóc desmanotat i una mica panoli. Com puc millorar? Què
puc fer perquè em valoren més?
El mestre sense mirar-lo, li, va dir: - Ho
sento noi, no puc ajudar-te, he de resoldre primer el meu propi
problema. Potser després... - i fent una pausa va afegir- si volguessis
ajudar-me tu a mi, jo podria resoldre aquest problema amb més rapidesa i
després tal vegada et pugui ajudar.
E... encantat, mestre, va titubejar el
jove, però va sentir que una altra vegada era desvalorat, i les seves
necessitats postergades.
Bé, va assentir el mestre. Es va treure un
anell que portava en el dit petit i donant-li al noi, va afegir - agafa
el cavall que està allí fora i cavalca fins al mercat.
He de vendre aquest anell perquè he de
pagar un deute. És necessari que obtingues per ell la major suma
possible, però no acceptis menys d'una moneda d'or. Ves i torna amb
aquesta moneda el més ràpid que puguis.
El jove va agafar l'anell i va marxar.
Només arribar va començar a oferir l'anell als mercaders. Aquests el
miraven amb algun interès, fins que el jove deia el que pretenia per
l'anell. Quan el jove mencionava la moneda d'or, alguns reien, altres li
donaven l'esquena i només un vellet va ser tan amable com per a
prendre's la molèstia d'explicar-li que una moneda d'or era molt valuosa
per a canviar-la per un anell.
En afany d'ajudar, algú li va oferir una
moneda de plata i un trasto de coure, però el jove que tenia
instruccions de no acceptar menys d'una moneda d'or va rebutjar
l'oferta.
Després d'oferir la seva joia a tota
persona que s'encreuava en el mercat - més de cent persones - i abatut
pel seu fracàs, va pujar al seu cavall i va tornar. Quant hagués
desitjat el jove tenir ell mateix aquesta moneda d'or. Podria llavors
haver-la donat ell mateix al mestre per a alliberar-lo de la seva
preocupació i rebre llavors el seu consell i ajuda. Va entrar en
l'habitació.
Mestre - va dir - Ho sento, no es pot
aconseguir el que me vas demanar. Potser podria aconseguir dos o tres
monedes de plata, però no crec que jo pugui enganyar a ningú respecte
del vertader valor de l'anell.
Què important el que has dit, jove amic -
va contestar somrient el mestre -. Hem de saber primer el vertader valor
de l'anell. Torna a muntar i ves al joier. Qui millor que ell per a
saber-ho? Digues que vols vendre l'anell i pregunta-li quant et dóna per
ell. Però no importa el que ofereixi, no se'l venguis. Torna aquí amb el
meu anell.
El jove va tornar a cavalcar. El joier va
examinar l'anell sota la llum de ganxo amb la seva lupa, el va pesar i
després li va dir: - Digues al mestre, xicot, que si el vol vendre JA,
no puc donar-li més que 58 monedes d'or pel seu anell.
- 58 MONEDES!!! Va exclamar el jove. - Sí,
va replicar el joier - jo sé que amb temps podríem obtenir per ell prop
de 70 monedes, però no sé... si la venda és urgent..
El jove va córrer emocionat a la casa del
mestre a comptar-li el que havia passat.
Asseu-te - va dir el mestre després
d'escoltar-lo - Tu ets com aquest anell: UNA JOIA, valuosa i única. I
com tal, només pot avaluar-te vertaderament un expert.
Què fas per la vida pretenent que
qualsevol descobreixi el teu vertader valor? I dient això, va tornar a
posar-se l'anell en el dit petit.
inici
|
ALTRES
VALORS
amistat
amor
aprenentatge
austeritat
autenticitat
autocreixement
autoestima
bondat
celebració
coherència
compartir
compromís
comunicació
comunitat
confiança
consciència
constància
contemplació
creixement
donació
ecologia
esperança
espiritualitat
família
fe
felicitat
generositat
gratitud
igualtat
interioritat
justícia
llibertat
paciència
parella
pau
perdó
perseverança
proïsme
quotidianitat
recerca
respecte
responsabilitat
sensibilitat
sentit
senzillesa
servei
sociabilitat
solidaritat
tolerància
treball
vida
|
autoestima ( + felicitat )
Déu t'ha fet
bé?
Procedència: Pessics , Humor i
saviesa orientals.(Ed. Claret)
Recull i comentari de Joan Aragonés
Mendelssohn era lleig i geperut, però la
seva condició religiosa li feia dir que Déu ho havia fet tot
bé.
- I a tu també t'ha fet bé Déu?
- Com a
geperut m'ha fet perfecte.
Quan no es pot tenir allò
que es vol, s'ha d'acceptar allò que es té
És una ximpleria plorar
per coses que no es poden resoldre plorant.
inici
|
autoestima ( + vida )
Quant pesa un borralló de
neu?
Kurt Kanter
Procedència:
Cola·laborador/a
Digues-me, quant pesa un borralló de
neu?, digué un ocell a un colom de bosc.
- "Res, no pesa ni gens ni mica" li va
respondre.
- Si ho creus així t'explicaré una
història:
"Vaig asseure'm a la branca d'un avet i va
començar a nevar, vaig anar comptant els flocs de neu mentre queien
suaument en els branquillons de la meva branca.
El nombre fou exactament de 3.741.952.
Quan va caure el que feia 3.741-953, que no pesava res, gens ni mica,
com tu dius, la branca es va trencar"
Dit això l'ocell va volar i el colom
reflexionant es digué:
"Potser només cal la veu d'una sola
persona perquè vingui la pau"
inici
|
autoestima ( + felicitat )
El gos
rosa
Geneviève Plateau
Procedència:
Publicat a Pomme d'Api nº 207
Una vegada hi havia un gos que era de
color rosa, de cap a peus. El rosa és un color bonic, certament, però no
per ser el color d'un gos. El seu pare i la seva mare no entenien res.
Ells eren negres, i els altres gossets també eren ben negres.
Gos-Rosa se'ls assemblava. Tenia les
mateixes orelles punxegudes, el mateix morro, la mateixa cua. Només,
vet-ho aquí, que no estava recobert de pèls negres, sinó d'una mena de
borrissol molt suau, i d'un rosa viu. Era ben estrany. I el gosset se
sentia desgraciat de no ser com els seus germans, els seus cosins i els
seus amics.
Un dia Gos-Rosa baixa al celler. S'adona
que hi ha una gran pila de carbó, i es diu:
- Rodolaré per aquí el
mig, i seré negre com els altres.
I, hop! heus ací Gos-Rosa, potes enlaire,
enmig del polsim del carbó. I en surt ben negre i amb aire
ferotge.
Trotant alegrement, va a jugar amb els
seus amics i ningú no el reconeix. Però, de cop i volta, gran
catàstrofe, la pluja comença a caure amb tota la força!
Gos-Rosa ha quedat ben xop. I ràpidament
esdevé un gos rosa tal i com era abans, però molt brut!
Els seus amics estan molt sorpresos.
-
Per què has fet això?
Gos-Rosa contesta tot ensumant:
- Era
per assemblar-me a vosaltres.
Llavors el seus amics li diuen:
- Però
si nosaltres t'estimem tal i com ets, Gos-Rosa. Tu ets el més divertit i
el més gentil, i a més ets el que corres més de pressa!
Però Gos-Rosa sempre està molt
trist.
Una tarda va a veure a la seva mare:
-
Mare, què és el que cal fer per a esdevenir un gos negre?
La seva mare somriu:
- Però, rei meu,
per què vols esdevenir negre?. Jo t'estimo tal com ets.
- Però a mi
no m'agrada ser rosa, mare. El rosa està molt bé per als raves, i jo sóc
un gos.
La seva mare no sap pas què respondre. Sap
prou que el seu Gos-Rosa se sent desgraciat. Però què s'hi pot
fer?
Un dia, pel poblet on viu Gos-Rosa, hi
passa un petit circ. Quan el director del circ el veu, es diu:
- Veus
ací un gos extraordinari!. Podria substituir ben bé el monet que ja fa
dos dies que està malalt.
I és així com Gos-Rosa comença una nova
vida. És difícil fer malabarismes aguantant-se dempeus sobre les potes
del darrera! En Gos-Rosa fa el seu treball molt seriosament, i els
espectadors arriben de lluny per tal de veure aquest gos
extraordinari.
En Gos-Rosa viatja durant molt de temps
amb el petit circ.
Un dia, temps després, retorna al seu
poblet. Ha esdevingut cèlebre; es fa una gran festa amb motiu del seu
retorn. En Gos-Rosa segueix essent sempre tan divertit i tan gentil.
Però es dol tant com sempre de no ser negre.
Un matí, prop d'un arbre, sent un lleu
gemec. S'hi acosta i veu una bonica gosseta blanca que ha caigut en un
clot. Té mal a la pota. En Gos-Rosa l'ajuda a sortir-se'n.
La gosseta que s'anomena Mitsú, el mira
amb els seus bonics ulls marrons. I, tot seguit, en Gos-Rosa comença a
estimar-la. Té cura de Mitsú, i se sent més i més feliç. A poc a poc,
oblida el seu color rosa, i pensa que si Mitsú també l'estima serà el
més feliç de tots els gossos!
Mitsú es cura aviat. I estima tant en
Gos-Rosa, que no vol deixar-lo.
Llavors, Mitsú i Gos-Rosa es casen i són
molt feliços quan neixen els seus primers cadells. Amb Mitú, en Gos-Rosa
té molta cura dels seus cadells, que no són del tot rosa, sinó blancs i
negres.
Ell, en Gos-Rosa, roman rosa tota la seva
vida. Però com que Mitsú, els seus cadells, i tots els seus amics
l'estimen tal com és, en Gos-Rosa, si més no, és un gos
feliç.
inici
|
autoestima ( + acceptació )
La granoteta i el
bou
Autor: Desconegut/da
Procedència:
Col·laborador/a
Una granoteta va veure un bou i el va
trobar molt bonic.
- Què gros que és! Tan petita com sóc jo! Quin
greu que em sap! Com m’agradaria ser grossa com el bou!
Aleshores es
va posar a menjar molt per tornar-se grossa. No sempre tenia gana però
seguia menjant i li deia a la seva germana
- Mira, mira si creixo.
Mira si em faig grossa com el bou.
- Oh, no! Encara no ets pas tan
grossa com el bou.
La granoteta menjà més encara i s’engreixà una
mica més, gairebé que ja no podia saltar.
- Mira ara, a veure si sóc
tan grossa com el bou.
- Ui, no! No ets pas grossa com el bou. Ets
molt més petita, Mai no seras tan grossa com el bou.
La granoteta es
posà a menjar encara més herba i més insectes i tot el que trobava per a
menjar. S’anava engreixant, engreixant, gairebé ja no podia caminar. Ja
era una granoteta grossa, molt grossa. La seva germana li deia
- Per
més que mengis, mai no seràs grossa com el bou! Ets una granota! Per què
vols ser grossa com el bou?
La granoteta no feia cas de la seva
germana, seguia menjant i tant i tant va menjar que es va posar malalta
i es va morir.
Per què no volia seguir essent una
granoteta? Les granotetes són molt gracioses, tan menudes... Si fossin
grosses com els bous serien molt lletges i no podrien saltar per
l’herba, ni amagar-se sota les fulles o entre les canyes quan algú les
vol agafar.
|
autoestima ( + pau )
Història d'un samurai
Zulma Karina Shombor de
León
Procedència: Col·laborador/a
Prop de Toquio vivia un gran samurai d'avançada edat,
que es dedicava a ensenyar als joves. A pesar de la seva edat, corria la
llegenda que encara era capaç de vèncer a qualsevol adversari.
Certa
tarda, un guerrer conegut per la seva total falta d'escrúpols, va
aparèixer per allí. Era famós per utilitzar la tècnica de la provocació:
Esperava que el seu adversari fes el primer moviment i, dotat d'una
intel·ligència privilegiada per a reparar en els errors comesos,
contraatacava amb velocitat fulminant.
El jove i impacient guerrer
mai havia perdut una lluita. Amb la reputació del samurai, se'n va anar
fins allí per a derrotar-lo i augmentar la seva fama.
Tots els
estudiants es van manifestar en contra de la idea, però el vell accepta
el desafiament.
Junts, tots es van dirigir a la plaça de la ciutat i
el jove començava a insultar l'ancià mestre va tirar algunes pedres en
la seva direcció, li va escopir en la cara, li va cridar tots els
insults coneguts - ofenent inclòs als seus avantpassats -.
Durant
hores va fer de tot per provocar-lo, però el vell va romandre
impassible. Al final de la tarda, sentint-se ja exhaust i humiliat,
l'impetuós guerrer es va retirar.
Desil·lusionats pel fet que el
mestre acceptes tants insults i provocacions, els alumnes li van
preguntar: - Com ha pogut, mestre, suportar tanta indignitat? Per què no
ha usat la seva espasa, encara sabent que podia perdre la lluita, en
comptes de mostrar-se covard davant de tots nosaltres?
El mestre els
va preguntar: - Si algú arriba fins avostès amb un regal i vostès no
l'accepten, a qui pertany l'obsequi? - A qui va intentar donar-lo - va
respondre un dels alumnes. - El mateix val per a l'enveja, la ràbia i
els insults - va dir el mestre -. Quan no s'accepten, continuen
pertanyent a qui els portava amb si.
inici
|
autoestima ( + confiança )
Carles i Laura
Autor/a: Desconegut/da
Procedència: Col·laborador/a
Carles, amb el rostre abatut de pesar es reuneix amb la
seva amiga Laura en un bar a prendre un cafè. Deprimit va descarregar en
ella les seves angoixes...que el treball, que el diners, que la relació
amb la seva parella, que la seva vocació...tot semblava estar malament
en la seva vida. Laura va introduir la mà en la seva cartera, va treure
un bitllet de 50 euros. i li va dir:
- Carles, ¿vols aquest bitllet?
Carles, un poc confós al principi, immediatament li va dir:
-
Clar Laura...són 50 euros., ¿qui no els voldria?
Aleshores Laura va
prendre el bitllet en un dels seus punys i ho va arrugar fins fer-lo una
petita pilota. Mostrant la rebregada piloteta marró a Carles, va tornar
a preguntar-li:
- I ara, ho vols igual?
- Laura, no se què
pretens amb això, però segueixen sent 50 euros., clar que els prendré si
m'ho dones.
Aleshores Laura va desdoblegar l'arrugat bitllet, el va
llençar al pis i ho va refregar amb el seu peu en el terra, aixecant-lo
després brut i marcat.
- El segueixes volent?
- Mira Laura,
segueixo sense entendre que pretens, però aquest és un bitllet de 50 i
mentre no el trenquis conserva el seu valor...
- Aleshores Carles,
deus saber que encara que a vegades alguna cosa no surti com vols,
encara que la vida t'arrugui o trepitgi SEGUEIXES sent tan valuós com
sempre ho has estat... el que deus preguntar-te és QUANT VALS en
realitat i no el copejat que puguis estar en un moment determinat.
Carles va quedar mirant a Laura sense dir cap paraula mentre l'impacte
del missatge penetrava profundament en el seu cervell. Laura va posar
l'arrugat bitllet del seu costat en la taula i amb un somriure còmplice
va agregar:
- Té, guarda'l perquè et recordis d'això quan et sentis
malament...però, em deus un bitllet NOU de 50 euros. per a poder-lo usar
amb el pròxim amic que ho necessiti!!
Li va fer un petó en la galta
a Carles - qui encara no havia pronunciat paraula - i aixecant-se de la
seva cadira es va allunyar amb el seu atractiu caminar, rumb a la porta.
Carles va tornar a mirar el bitllet, va somriure, ho va guardar en el
seu cartera i dotat d'una renovada energia va cridar al cambrer per a
pagar el compte......"
inici
|
autoestima ( + confiança )
Competició
Autor/a: Desconegut/da
Procedència: El Salmista n.
148
Era una vegada una competició... de gripaus.
L'objectiu era arribar a l'alt d'una gran torre.
Havia en el lloc
una gran multitud. Molta gent per a vibrar i cridar per ells. Va
començar la competetició..
Però com la multitud no creia que
poguessin arribar al cim d'aquella torre, el que més s'escoltava era
"Quina pena !!!
Aquests gripaus no ho aconseguiran... no ho
aconseguiran..."
Els gripaus van començar a desistir....
Però
havia un que persistia i continuava pujant a la recerca del cim.
La
multitud continuava cridant:
"... Quina pena !!! Vostès no ho
aconseguiran!..."
I els gripaus estaven donant-se per vençuts menys
aquell gripau que seguia i seguia tranquil i ara cada vegada amb més
força.
Ja arribant el final de la competició tots van desistir,
menys aquest gripau que curiosament, en contra de tots, seguia i va
poder arribar al cim amb tot el seu esforç.
Els altres volien saber
què li havia passat.
Un gripau li va anar a preguntar com l'havia
aconseguit concloure la prova i van descobrir que...
era sord!
inici
|
autoestima ( +
creixement )
"E"
Autor/a:
Desconegut/da
Procedència: web@laia
?ncara qu? aqu?sta màquina d'?scriur? és molt v?lla ,
tr?balla molt b? a ?xc?pció d'una t?cla, podria p?nsar-s? qu? com tot?s
l?s d?més t?cl?s funcion?n molt bé no ?s notaria una t?cla qu? falla,
p?rò una t?cla arruïna tot l'?sforç.
Tu podri?s dir-t?: bé soc molt jov?, ningú notarà qu? jo
no m'?sforço; p?rò si ?s nota la dif?r?ncia, p?rquè només una sola
p?rsona qu? no assum?ixi ?l s?u pap?r p?rqu? la cosa no vagi
b?.
D? tal man?ra qu? la pròxima v?gada qu? p?nsis qu? no
?ts important, r?corda aqu?sta v?lla màquina d'?scriur?, torna't a dir a
tu mat?ix: soc un p?rsona clau amb la qu? molta g?nt compta p?r pod?r
r?alitzar un munt d? proj?ct?s
inici
|
autoestima ( + confiança )
La companya de
viatge
Autor/a: Desconegut/da
Procedència: Col·laborador/a
Diuen que una vegada una oreneta arribava tard a
l'última cita de la tardor. L'estiu s'acabava, i totes les seves
companyes ja havien partit cap a països de clima més càlid. Què podia
fer? Es va llençar tota sola al mar. El sol brillava fort i no es veia
cap vaixell. Desprès de vàries hores de vol, va perdre els ànims i es va
esgotar. Va decidir deixar-se caure en l'aigua i morir, perquè havia
arribat al límit de les seves forces.
En aquest moment va veure una altra oreneta que
planejava gairebé arran de mar en la mateixa direcció. Es va alegrar i
fent un esforç remuntà el vol. Cada cop que se sentia cansada mirava a
la seva companya que la seguia en tot el trajecte. Així cada vegada
volava amb més força. Va arribar la nit i la seva amiga va desaparèixer,
però la meta estava molt a prop i l'oreneta va tenir forces per
continuar. Quan va arribar, es va dir a si mateixa:
- "On és la meva
companya de viatge? O potser era tan sols la meva pròpia ombra
projectada sobre l'aigua del mar?"
Ella mateixa, gairebé sense saber-ho, s'havia donat les
forces i els ànims que necessitava.
inici
|
autoestima ( + confiança
)
Rondalla de l'aguiló
Autor/a: Desconegut/da
Procedència: Col·laborador/a
Era una vegada un granger que, mentre caminava pel bosc,
va trobar un aguiló malferit. El va dur a casa seva, el va guarir i el
va posar en el seu corral, on aviat va aprendre a menjar el mateix
menjar que els pollastres i a comportar-se com aquests.
Un dia, un
naturista que passava per allí li va preguntar al granger:
- Perquè
aquest àguiló, el rei de totes les aus i ocells, roman tancat en el
corral amb els pollastres?
El granger va contestar:
- Me'l vaig
trobar malferit en el bosc, i com li he donat el mateix menjar que als
pollastres i li he ensenyat a ser com un pollastre, no ha après a volar.
Es comporta com els pollastres i, per tant, ja no és un àguiló.
El
naturista va dir:
- El que has fet em sembla un bell gest, haver-lo
recollit i haver-lo guarit i curat. A més, li has donat l'oportunitat de
sobreviure i li has proporcionat la companyia i la calor dels pollastres
del teu corral. No obstant això, té cor d'àguila i amb tota seguretat se
li pot ensenyar a volar. Què et sembla si li donem l'oportunitat de
fer-ho?
- No entenc el que em dius. Si hagués volgut volar, ho hagués
fet. Jo no l'hi he impedit.
- És veritat, tu no l'hi has impedit,
però com tu bé deies abans, com li vas ensenyar a comportar-se com els
pollastres, per això no vola. I si li ensenyéssim a volar com les
àguiles?
- Per què insisteixes tant?. Mira, es comporta com els
pollastres i ja no és un àguila, que li farem!. Hi ha coses que no es
poden canviar.
- És veritat que en aquests últims mesos s'està
comportant com els pollastres. Però tinc la impressió que et fixes massa
en les seves dificultats per a volar. Què et sembla si ens fixem ara en
el seu cor d'àguila i en les seves possibilitats de volar?
- Tinc els
meus dubtes, perquè, què és el que canvia si en lloc de pensar en les
dificultats pensem en les possibilitats?.
- Em sembla una bona
pregunta la que fas. Si pensem en les dificultats, és més probable que
ens conformem amb el seu comportament actual. Però, no creus que si
pensem en les possibilitats de volar això ens convida a donar-li
oportunitats i provar si aquestes possibilitats es fan efectives?
-
És possible
- Què et sembla si ho provem?
- Provem
Animat, el
naturista l'endemà va treure a l'aguiló del corral, el va agafar
suaument en braços i el va dur fins una lloma propera. Li va dir:
-
Tu pertanys al cel, no a la terra. Obre les teves ales i vola. Pots
fer-ho.
Aquestes paraules persuasives no van convèncer a l'aguiló.
Estava confús i al veure des de la lloma als pollastres menjant, va
donar salts fins a reunir-se amb ells. Va creure que havia perdut la
seva capacitat de volar i va tenir por.
Sense desanimar-se, a
l'endemà el naturista va dur a l'aguiló a la teulada de la granja i el
va animar dient:
- Ets un àguila. Obre les ales i vola. Pots
fer-ho.
L'aguiló va tenir por de nou de si mateix i de tot el que
l'envoltava. Mai ho havia contemplat des d'aquella altura. Tremolant, va
mirar al naturista i va saltar una vegada més cap al corral.
Molt
demati a l'endemà el naturalista va dur l'aguiló a una elevada muntanya.
Una vegada allí li va animar dient:
- Ets un àguila, obre les ales i
vola.
L'aguiló va mirar fixament els ulls del naturalista. Aquest,
impressionat per aquella mirada, li va dir en veu baixa i suaument:
-
No em sorprèn que tinguis por. És normal que el tinguis. Però ja veuràs
com val la pena intentar-ho. Podràs recórrer distàncies enormes, jugar
amb el vent i conèixer altres cors d'àguila. A més aquests dies passats,
quan saltaves has pogut comprovar quina força tenen les teves
ales.
L'aguiló va mirar al voltant, baix cap al corral, i dalt, cap
al cel. Aleshores, el naturista li va alçar cap al sol i el va acariciar
suaument. L'aguiló va obrir lentament les ales i finalment amb un crit
triomfant, va volar allunyant-se en el cel. Havia recuperat per fi les
seves possibilitats.
inici
|
autoestima ( + humilitat )
Tots som gerres esquerdades
Autor/a: Desconegut/da
Procedència:
Col·laborador/a
Un carregador d'aigua de l'Índia tenia dos grans gerres
que penjaven als extrems d'un pal i que portava damunt de les seves
espatlles. Una de les gerres tenia diverses esquerdes, per on perdia
lentament part del seu contingut, mentre que l'altra era perfecta i per
això conservava tota l'aigua fins al final del llarg camí a peu, des del
rierol fins a la casa de l'aiguader, però quan arribaven, la gerra
trencada només tenia la meitat de l'aigua.
Durant dos anys complets això va ser diàriament així,
per descomptat la gerra sana estava molt orgullosa dels seus èxits,
perquè es sabia perfecta per als fins per als que va ser creada. Però la
pobra gerra esquerdada estava molt avergonyida de la seva imperfecció i
se sentia miserable perquè només podia fer la meitat de tot el que se
suposava que era la seva obligació.
Llavors, la gerra trencada li va parlar a l'aiguader
dient-li:
- Estic avergonyida i em vull disculpar amb tu perquè a
causa de les meves esquerdes només pots aprofitar la meitat de la meva
càrrega i només obtens la meitat del valor que hauries de
rebre.
L'aiguader, li va dir compassivament:
- Quan tornem a casa vull que miri's les bellíssimes
flors que creixen al llarg del camí.
Així ho va fer la gerra. I en efecte va veure
moltíssimes flors precioses al llarg del camí, però a pesar de tot se
sentia afligida perquè al final, només quedava dins de si la meitat de
l'aigua que havia de portar.
L'aiguader llavors li va dir:
- T'has adonat que les flors només creixen en el teu
costat del camí? Sempre he sabut de les teves esquerdes i vaig voler
treure el costat positiu d'això. Vaig sembrar llavors de flors a tot el
camí per on vas i tots els dies les has regat; i durant dos anys jo he
pogut collir aquestes flors per a decorar l'altar del meu Mestre. Si no
fossis exactament com ets, no hagués estat possible crear aquesta
bellesa."
Cada un de nosaltres té esquerdes... Tots som en algun
aspecte com aquesta gerra esquerdada, però hem de tenir present que
sempre existirà la possibilitat d'aprofitar les nostres pròpies
"limitacions" perquè, en comptes de sofrir-les, aconseguim traure
d'elles el millor profit, i que si allí estan..., potser és per alguna
cosa..."
inici
|
autoestima ( + fe )
Instruments
Raúl Berzosa
Procedència: Col·laborador/a. “Paràboles
per a una nova evangelizació”
En l'escriptori d'un famós poeta
hi havia un tinter que, a la nit, quan les coses cobraven vida, es
donava molta importància. Deia:
“És increïble la de coses boniquess que surten de
mi. Amb una sola gota de la meva tinta s'omple tota una pàgina.
I quantes coses magnífiques i commovedores es poden llegir
en elles!”
Però les seves jactàncies van provocar el ressentiment
de la ploma:
“No comprens, petit panxut, que tu només ets el que posa
la matèria primera? Sóc jo la que amb la teva tinta
escric el que hi ha en mi. La que realment escriu és la ploma!”
Va tornar el poeta que va anar a un concert i que amb la música
s'havia inspirat. I va escriure en el full:
“Que necis serien l'arc i el violí si pensessin que són
ells els qui toquen!
Igual de necis són els homes que van presumint del que fan,
oblidant que tots som simples instruments de Déu”.
inici
|
autoestima ( +
aprenentatge )
La manera de
pensar
Autor/a:
Desconegut/a
Procedència: Col·laborador/a
A un deixeble que es lamentava de les
seves limitacions li va dir el mestre:
- Naturalment que ets limitat.
Però no t'has adonat que avui pots fer coses que fa quinze anys
t'haurien estat impossibles? Què és el que ha canviat?
- Han canviat
els meus talents.
- No. Has canviat tu.
- I no és el mateix?
-
No. Tu ets el que tu penses que ets. Quan canvia la teva forma de
pensar, canvies tu.
Per lamentar el que avui no tenim, no ens
permetin adonar-nos de la meravellosa vida que portem.
inici
|
autoestima ( +
creixement )
Els
insults
Autor/a:
Desconegut/da
Procedència: Col·laborador/a
Un Abad del monestir de Esceta va rebre a
un jove que volia seguir el camí espiritual.
- Durant un any, paga
una moneda a qui t'insulti. - li va dir l'abat
Durant dotze mesos el
jove va pagar una moneda sempre que era agredit. Al finalitzar l'any, va
tornar a presentar-se davant l'abat, per a saber quin era el pròxim
pas.
- Ves fins la ciutat a comprar menjar per a mi.
Quan el jove
va sortir, l'abat es va disfressar de captaire i, prenent una drecera ,
va anar fins la porta de la ciutat. Quan el jove es va apropar, va
començar a insultar-lo.
- Que bé! - va dir al captaire. Durant un any
sencer vaig haver de pagar a tots els que m’agredien i ara puc ser
agredit gratis, sense gastar gens!
Al sentir això, l'abat es va donar
a conèixer.
- Qui és capaç de no donar-li importància el que els
altres diuen, és un home que està en el camí del saber. Tu ja no et
prens els insults de debò, i per tant estàs llest pel pròxim pas.
inici
|
autoestima ( +
aprenentatge )
Vint-iquatre coses per a
recordar
i una per a no oblidar mai
Autor/a: Desconegut/da
Procedència:
Col·laborador/a
La teva presència és un regal per al món.
Ets una
persona única entre un milió.
La teva vida pot ser com tu vulguis que
sigui.
Viu cada dia amb intensitat.
Conta les teves alegries, no
les teves desgràcies.
Lluita contra qualsevol l'adversitat que es
presenti.
Dins teu hi ha infinites respostes.
Comprèn, tingues
coratge, sigues fort.
No t'imposis límits.
Hi ha tants somnis que
esperen ser realitzats!!!
Les decisions són massa importants per a
deixar-les a l'atzar.
Lluita pel teu ideal, el teu somni, el teu
premi.
No hi ha res tan desgastant com les preocupacions.
Com més
carreguem amb un problema, més pesat es fa.
No et prenguis les coses
amb tanta seriositat.
Viu una vida de serenor, no de
laments.
Recorda que una mica d'amor recorre un llarg
camí.
Recorda que molt...és per a sempre.
Recorda que l'amistat és
una sàvia inversió.
Els tresors de la vida són les
persones...unides.
Mai no és massa tard.
Transforma el quotidià en
extraordinari.
Tingues salut, esperança i felicitat.
Demana-li un
desig a una estrella.
I mai oblidis... ni tan sols per un dia...què
ets especial.
inici
|
autoestima ( +
consciència )
L'anell
Autor: Jorge Bucay
Procedència: Col·laborador/a
Vinc, mestre, perquè em sento tan poca
cosa que no tinc forces per a fer res. Em diuen que no serveixo, que no
faig res bé, que sóc desmanotat i una mica panoli. Com puc millorar? Què
puc fer perquè em valoren més?
El mestre sense mirar-lo, li, va dir: - Ho
sento noi, no puc ajudar-te, he de resoldre primer el meu propi
problema. Potser després... - i fent una pausa va afegir- si volguessis
ajudar-me tu a mi, jo podria resoldre aquest problema amb més rapidesa i
després tal vegada et pugui ajudar.
E... encantat, mestre, va titubejar el
jove, però va sentir que una altra vegada era desvalorat, i les seves
necessitats postergades.
Bé, va assentir el mestre. Es va treure un
anell que portava en el dit petit i donant-li al noi, va afegir - agafa
el cavall que està allí fora i cavalca fins al mercat.
He de vendre aquest anell perquè he de
pagar un deute. És necessari que obtingues per ell la major suma
possible, però no acceptis menys d'una moneda d'or. Ves i torna amb
aquesta moneda el més ràpid que puguis.
El jove va agafar l'anell i va marxar.
Només arribar va començar a oferir l'anell als mercaders. Aquests el
miraven amb algun interès, fins que el jove deia el que pretenia per
l'anell. Quan el jove mencionava la moneda d'or, alguns reien, altres li
donaven l'esquena i només un vellet va ser tan amable com per a
prendre's la molèstia d'explicar-li que una moneda d'or era molt valuosa
per a canviar-la per un anell.
En afany d'ajudar, algú li va oferir una
moneda de plata i un trasto de coure, però el jove que tenia
instruccions de no acceptar menys d'una moneda d'or va rebutjar
l'oferta.
Després d'oferir la seva joia a tota
persona que s'encreuava en el mercat - més de cent persones - i abatut
pel seu fracàs, va pujar al seu cavall i va tornar. Quant hagués
desitjat el jove tenir ell mateix aquesta moneda d'or. Podria llavors
haver-la donat ell mateix al mestre per a alliberar-lo de la seva
preocupació i rebre llavors el seu consell i ajuda. Va entrar en
l'habitació.
Mestre - va dir - Ho sento, no es pot
aconseguir el que me vas demanar. Potser podria aconseguir dos o tres
monedes de plata, però no crec que jo pugui enganyar a ningú respecte
del vertader valor de l'anell.
Què important el que has dit, jove amic -
va contestar somrient el mestre -. Hem de saber primer el vertader valor
de l'anell. Torna a muntar i ves al joier. Qui millor que ell per a
saber-ho? Digues que vols vendre l'anell i pregunta-li quant et dóna per
ell. Però no importa el que ofereixi, no se'l venguis. Torna aquí amb el
meu anell.
El jove va tornar a cavalcar. El joier va
examinar l'anell sota la llum de ganxo amb la seva lupa, el va pesar i
després li va dir: - Digues al mestre, xicot, que si el vol vendre JA,
no puc donar-li més que 58 monedes d'or pel seu anell.
- 58 MONEDES!!! Va exclamar el jove. - Sí,
va replicar el joier - jo sé que amb temps podríem obtenir per ell prop
de 70 monedes, però no sé... si la venda és urgent..
El jove va córrer emocionat a la casa del
mestre a comptar-li el que havia passat.
Asseu-te - va dir el mestre després
d'escoltar-lo - Tu ets com aquest anell: UNA JOIA, valuosa i única. I
com tal, només pot avaluar-te vertaderament un expert.
Què fas per la vida pretenent que
qualsevol descobreixi el teu vertader valor? I dient això, va tornar a
posar-se l'anell en el dit petit.
inici
|
autoestima ( +
aprenentatge)
Vint passos cap
endavant
Autor Jorge
Bucay
Procedència:
Col·laborador/a
1- conegui's vostè mateix
2- sigui autònom
3- no intenti ser bo en tot (rigui 1° dels seus
defectes)
4- ningú triomfa sense ser estimat (saludi, somrigui)
5- estigui informat (però no sobreinformat)
6- actualitzi el que
sap
7- equipi's (descarti allò preconcebut, sigui creatiu)
8-
organitzi el seu temps i respecti el temps aliè
9- Tingui cura de la
seva imatge (aprengui a vendre)
10- millori la mitjana
11-
rodegis de les persones adequades
12- assumeixi riscos avaluats
13- vigili les addiccions (també al treball)
14- no malbarati el
seu temps (inverteixi en el seu futur)
15- negociï el que li convé i
no cedeixi més allà d'això
16- digui que si cura de si mateix, digui
que no tinguem cura de l'altre
17- aprengui dels seus fracassos (o
tornarà a fracassar)
18- si ho creu necessari demani ajuda
19-
torni a començar tantes vegades com sigui necessari
20- no dubti en
el resultat final.
inici
|
autoestima ( +
autocreixement)
Estimar el
que som
Anthony
de Mello
Procedència: Col·laborador/a
Els animals del bosc es van adonar un
dia que cap d'ells era l'animal perfecte: els ocells volaven molt bé,
però no nedaven ni furgaven; la llebre era una estupenda corredora, però
no podia volar ni sabia nedar... I així tots els altres.
No hauria
una manera d'establir una acadèmia per a millorar la raça animal? Tal
dit tal fet. En la primera classe de carrera, el conill va ser una
meravella, i tots li van donar excel•lent; però en la classe de vol van
pujar al conill a la branca d'un arbre i li van dir: “Vola, conill!”.
L'animal va saltar i es va estavellar contra el terra, amb tan mala sort
que es va trencar dues potes i va fracassar també en l'examen final de
carrera. L'ocell va ser fantàstic volant, però li van demanar que
excavés com el talp. Al fer-ho es va fer mal a les ales i el bec i, des
d'ara, tampoc va poder volar; amb el que ni va aprovar la prova
d'excavació ni va arribar a l’aprovat en la de vol.
Convencem-nos: un peix deu ser peix,
un estupend peix, un magnífic peix, però no té per que ser ocell. Un
home intel·ligent deu treure-li punta a la seva intel·ligència i no
obstinar-se a triomfar en esports, en mecànica i en art alhora. Una
persona lletja difícilment arribarà a ser bonica, però pot ser
simpàtica, bona i una persona meravellosa... perquè només quan aprenguem
a estimar de debò el que som, serem capaces de convertir el que som en
una meravella.
inici
|
autoestima ( +
creixement)
Shvetaketu i la sal
Autor/a:
Desconegut/da
Procedència: Col·laborador/a
A més de jugar plegats, en Shvetaketu i la
seva colla es feien moltes preguntes. El dia que no trobaven cap pista
per resoldre allò que els preocupava corrien cap al bosc. Bosc endins
vivia un risi en una cabana. Feia una mica de respecte anar-lo a
destorbar, però el risi sempre els rebia bé. Si el trobaven assegut en
silenci, concentrat amb els ulls tancats, s'esperaven quiets fins que
obria els ulls i els deia alguna cosa.
- Bon dia, amics meus,
acosteu-vos. Quina una en porteu de cap, avui?
- Bon dia, risi Varuna
- van respondre - . Ens preguntàvem com podem saber què són de debò les
coses.
El risi va estar-se uns moments en silenci, fins que els va
dir:
- Veieu aquella sal? Doncs poseu-la dins la gerra d'aigua i
torneu demà.
Shvetaketu va agafar la tassa de sal, la va abocar dins
l'aigua i després van marxar, molt intrigats.
L'endemà al matí, es
van trobar ben d'hora per anar a visitar el risi una altra vegada.
-
Bon dia, amics meus, doneu-me la sal que en Shvetaketu va abocar ahir
dins l'aigua.
Tots van mirar l'aigua, però la sal ja no hi era.
-
No hi és, la sal. No la veiem enlloc.
- Voleu dir que no hi és?
Tasteu l'aigua de la superfície. Quin gust té?
- És salada.
-
Tasteu ara la del mig, quin gust té?
- També és salada.
- I la del
fons de tot?
Van abocar l'aigua en una altra gerra fins poder tastar
la del fons, que també era salada.
- Què en penseu, d'això?
-
Doncs que, encara que no la vegem, la sal és pertot arreu - va dir la
Gargi.
- És així. De la mateixa manera, pertot arreu, també en
cadascú de vosaltres, hi ha alguna cosa important que els ulls no
perceben, com la sal en aquesta aigua. És l'essència de tota cosa i de
tots els éssers, també la vostra, amics meus!
inici
|
autoestima ( +
consciència )
Acceptar-nos
Autor/a: Desconegut/da
Procedència:
Col·laborador/a
El capellà d'Ars va dir en certa ocasió:
“He rebut dues cartes en el mateix correu:
una deia que jo era un gran sant i, l'altra, que era un hipòcrita i un
impostor. La primera em feia millor del que sóc i la segona em feia
pitjor del que sóc. Davant de Déu, tots som el que som, res més ni ni
més ni menys.
inici
|
autoestima ( +
consciència )
Gran i
insignificant
Autor/a: Desconegut /da
Procedència:
Col·laborador/a
Un cèlebre astrònom li va dir a Einstein:
“Per a un astrònom, l'home no és res més que un punt insignificant
en un univers infinit”.
Va replicar Einstein:
“Moltes vegades he
pensat això mateix. Però també m'adono que aquest punt insignificant,
que és l'home, és també l'astrònom”.”.
inici
|
autoestima ( +
consciència )
La gavina i el
pescador
Autor/a: Desconegut/da
Procedència:
Col·laborador/a
Una gavina es va amaneixer volant molt alt
sobre el mar. Allà a sota va albirar, fent espumes entre tant blau, la
barca d'un pescador.
- Ah, si jo tingués una xarxa com la
d'aquest home – es va dir la gavina - no tindria per què resignar-me a
agafar un sol peix després de diversos intents de vol en picada a
l'aigua!
Al seu torn, el pescador, extasiat amb el
vol de la gavina, es deia:
- Si tingués el privilegi de veure des de
l'alt el que puc pescar, no m'aventuraria tant en aigües profundes i ni
tan sols m'allunyaria de la costa a la matinada.
- ah!!!
inici
|
autoestima ( +
consciència )
Jo sóc jo
Virginia Satir
Procedència: col·laborador/a
A tot el món, no hi ha ningú exactament
com jo.
Hi ha persones que tenen algunes parts que s'assemblen a mi,
però ningú és idèntic a mi.
Per tant, tot el que surt de mi és
autènticament meu perquè jo sola ho vaig elegir.
Tot el que és meu em
pertany – cos, incloent tot el que aquest fa;
la meva ment, incloent
tots els seus pensaments i idees;
els meus ulls, incloent les imatges
que perceben;
els meus sentiments, qualssevol que aquests puguin ser-
coratge, alegria, frustració, amor, desil·lusió, excitació; la meva
boca, i totes les paraules que surtin d'ella, agradables, dolços o
brusques, justes o injustes; la meva veu, fort o suau; i tots els meus
actes, siguin aquests per a altres o per a mi mateixa.
Em pertanyen
les meves fantasies, els meus somnis, les meves esperances, els meus
temors.
Em pertanyen tots els meus triomfs i èxits, tots els meus
fracassos i errors.
Perquè tot el que és meu em pertany, puc arribar
a familiaritzar-me íntimament amb mi mateixa.
I al fer això puc
estimar-me i acceptar-me, i acceptar totes les parts del meu
cos.
Llavors puc fer possible que tot el que em pertany treballi per
aconseguir el millor per a mi.
Sé que hi ha aspectes de mi mateixa
que em confonen, i altres que no conec.
Però mentre em conegui i
m'estimi, puc buscar valerosament i amb esperança la solució a les meves
confusions i la forma de conèixer-me més.
La forma com llueixi, com
soni per als altres, el que digui o faci, el que pensi i senta en un
moment determinat sóc jo. Això és autèntic i representa on estic en
aquest moment.
inici
|
autoestima (
consciència )
L'ase, el gall i el
lleó
Esop
Estaven un gall i un ase en una
pastura quan va arribar un afamat lleó. I ja anava el lleó a llançar-se
a sobre de l'ase, quan el gall, va cridar fortament, fent sortir corrent
al lleó atemoritzat tan ràpid com va poder.
L'ase al veure l'impacte
que un simple cant del gall realitzava, es va omplir de coratge per
atacar al lleó, i va córrer darrera de d'ell amb aquest propòsit.
No
havia recorregut gran distància quan el lleó es va donar la volta, el va
atrapar i el va seccionar a trossos.
Les qualitats del proïsme no són
necessàriament les nostres?
inici
|
autoestima ( + sentit
)
Aigua i foc
Autor/a: Desconegut/da
Procedència:
Col·laborador/a
“Ja estic cansada de ser
freda i de córrer riu avall. Diuen que sóc necessària però jo preferiria
ser bella, i encendre entusiasmes. I ser vermella i càlida, i fer cremar
el cor dels enamorats. Diuen que jo purifico el que toco, però més força
purificadora té el foc. Vull ser foc i aigua!”.
Així pensava al
setembre l'aigua d'un riu de la muntanya.
I com volia ser foc, va
decidir escriure una carta a Déu per a demanar que canviés la seva
identitat.
“Estimat Déu: Tu em vas fer aigua, però vull dir-te amb
tot respecte, que m'he cansat de ser transparent; prefereixo el color
vermell per a mi: desitjaria ser foc. Pot ser?. Tu mateix, Senyor, et
vas identificar amb esbatzer ardent i vas dir que havies vingut a posar
foc a la terra. No recordo que mai et comparessis amb l'aigua. Per això,
crec que comprendràs el meu desig. No és un simple capritx. Necessito
aquest canvi per a la meva realització personal...”.
L'aigua sortia
cada matí a la seva riba per a veure si arribava la resposta de Déu. Una
tarda va passar una llanxa molt blanca que va deixar caure a l'aigua un
sobre molt vermell.
L'aigua el va obrir i va llegir:
“Benvolguda
filla, m'apresso a contestar la teva carta. Sembla que t'has cansat de
ser aigua, jo ho sento molt perquè no ets un aigua qualsevol. La teva
àvia va ser la que em va batejar en el Jordà, i jo et tenia destinada a
caure sobre el cap de molts nens i nenes. Tu prepares el camí del foc.
El meu Esperit no baixa a ningú que no hagi estat rentat per tu. L'aigua
sempre és primer que el foc.
Mentre l'aigua estava capficada llegint
la carta, Déu va baixar al seu costat i la va contemplar en silenci.
L'aigua es va mirar a si mateixa i va veure el rostre de Déu reflectit
en ella.
I Déu seguia somrient esperant una resposta...
Ho va
comprendre llavors, que el privilegi de reflectir el rostre de Déu només
el té l'aigua neta. Va sospirar i va dir:
“Si Senyor, seguiré sent
aigua. Seguiré sent el teu mirall. Gràcies”.
inici
|
autoestima (+ sensibilitat )
Potser no sabies
que...
Autor/a:
Desconegut/da
Procedència:
Col·laborador/a
Potser no sabies que...
1. Almenys cinc persones en aquest món
t'estimen tant que donarien la vida per tu.
2. Almenys quinze
persones en aquest món et volen d'alguna manera.
3. L'única raó per
la que alguna persona et pogués odiar és perquè vol ser com tu.
4. Un
somriure teu pot portar felicitat a qualsevol, encara que no els caiguis
bé, o no et
coneguin.
5. Cada nit, algú pensa en tu abans de
dormir.
6. Per alguna persona signifiques el món.
7. Si no fos per
tu, alguna persona no estaria viva.
8. Ets especial i únic.
9.
Alguna persona que no saps ni tan sols que existeix, t'estima.
10.
Quan pensis que vas cometre l'error més gran del món, pensa també que
alguna cosa
bona ve d'ell.
11. Quan pensis que no tens
oportunitat d'aconseguir el que vols, probablement no ho tindràs,
però si creus
en tu mateix, tard o d'hora si que ho obtindràs
12. Recorda sempre els compliments que has rebut. Oblida els mals
tractes.
13. Digues adequadament el que sents pels altres, et
sentiràs molt millor després que ho
sàpiguen.
14. Si tens un gran
amic, pren el teu temps per fer-li saber com és d'important per a
tu.
inici
|
autoestima (+ consciència )
Autorebuig
Jorge Bucay
Procedència:
Col·laborador/a
Extret del llibre: Escolta'm
Estava allà des del primer moment, en
l'adrenalina que circulava per les venes dels teus pares quan feien
l'amor per a concebre’t i després en el fluid que la teva mare bombava
al teu petit cor quan encara eres només un paràsit.
Vaig arribar a tu
abans que poguessis parlar, abans fins i tot que poguessis entendre
alguna cosa del que els altres et parlaven. Estava ja, quan
graponerament intentaves els teus primers passos davant la mirada
burleta i divertida de tots.
Quan estaves desprotegit i exposat, quan
eres vulnerable i necessitat. Vaig aparèixer en la teva vida de la mà
del pensament màgic, m'acompanyaven... les supersticions i els conjurs,
els fetitxes i els amulets... les bones formes, els costums i la
tradició... els teus mestres, els teus germans i els teus amics... Abans
que sabessis que jo existia, jo vaig dividir la teva ànima en un món de
llum i de foscor. Un món del què està bé i un altre del què no ho està.
Jo vaig vestir els teus sentiments de vergonya, et vaig mostrar tot el
que hi ha en tu de defectuós, lleig, estúpid i desagradable.
Jo et
vaig penjar l'etiqueta de “diferent” quan et vaig dir per primera vegada
que alguna cosa no anava del tot bé en tu.
Existeixo des d'abans de
la consciència, des d'abans de la culpa, des d'abans de la moralitat,
des del principi dels temps, des que Adam es va avergonyir del seu cos
al notar que estava nu... i el va cobrir.
Sóc el convidat no estimat,
el visitant no desitjat, i no obstant això sóc el primer a arribar i
l'últim a anar-me'n.
M'he tornat poderós amb el temps, escoltant els
consells dels teus pares sobre com triomfar en la vida.
Observant els
preceptes de la teva religió, que et diuen què fer i què no fer per
poder ser acceptat per Déu en el seu si. Patint les bromes cruels dels
teus companys de col•legi, quan reien de les teves dificultats.
Suportant les humiliacions dels teus superiors. Contemplant la teva
desmanegada imatge en el mirall i comparant-la després amb la de
“l'èxit” que mostra la televisió.
I ara, per fi. poderós com sóc i
pel simple fet de ser dona, de ser negre, de ser jueu, de ser
homosexual, de ser oriental, de ser discapacitat, de ser alt, petit ,
gras... puc transformar-te... en un munt de deixalles, en escòria, en un
boc expiatori, en el responsable universal, en un maleït bastard
rebutjable.
Generacions i generacions d'homes i dones em recolzen. No
pots escapar-te de mi. La pena que causo és tan insuportable que per
suportar-me, hauràs de passar-me als teus fills, perquè ells em passin
als seus, pels segles dels segles.
Per ajudar-te a tu i a la teva
descendència, em disfressaré de perfeccionisme, d'alts ideals,
d'autocrítica, de patriotisme, de moralitat, de bons costums,
d'autocontrol .
La pena que et causo és tan intensa que voldràs
negar-me i per això intentaràs amagar-me darrere dels teus personatges,
darrere les drogues, darrere la teva lluita pels diners, darrere les
teves neurosis darrere de la teva sexualitat indiscriminada.
Però no
importa el que facis, no importa on vagis, jo estaré allà, sempre allà.
Perquè viatjo amb tu dia i nit sense descans, sense límits. Jo sóc la
causa principal de la dependència, de la possessivitat, de l'esforç, de
la immoralitat, de la por, de la violència, del crim, de la bogeria. Jo
et vaig ensenyar la por de ser rebutjat, i vaig condicionar la teva
existència a aquesta por. De mi depens per seguir sent aquesta persona
buscada, desitjada, aplaudida, gentil i agradable que avui mostres als
altres.
De mi depens perquè jo sóc el bagul en el qual vas amagar
aquelles coses més desagradables, més ridícules, menys desitjables de tu
mateix. Gràcies a mi, has après a conformar-te amb el que la vida et
dóna, perquè després de tot, qualsevol cosa que visquis serà sempre més
que no creus merèixer. Ho has endevinat, no? Soc el sentiment de rebuig
que sents per tu mateix.
SÓC... EL SENTIMENT DE REBUIG QUE SENTS PER
TU MATEIX.
Recorda la nostra història... Tot va començar aquell dia
gris que vas deixar de dir orgullós: JO SÓC! i entre avergonyit i
temorós, vas baixar el cap i vas canviar les teves dites i actituds per
un pensament:
JO HAURIA DE SER
inici
|
