bondat ( + amor )
El príncep
feliç
Versió lliure d'un conte d'Oscar
Wilde
Procedència: Col·laborador/a
En un país molt llunyà, un Rei, que ja era
molt vellet, estimava molt el seu fill: el jove Príncep Feliç. Tot el
poble estava molt content del noi. Però un dia trist d'hivern una
notícia es va estendre com la boira per tot el reialme: el futur rei
havia mort sobtadament. La tristesa s'abatia damunt de totes les cases.
La gent demanava al Rei que fes posar a la
plaça major de la ciutat una estàtua que recordés la bondat del jove
Príncep. Tots els artesans van treballar plegats nit i dia fins a tenir
acabada la imatge més magnífica que hom pugui imaginar. Sobre un motlle
de plom, s'hi havien sobreposat els materials més nobles: or, diamants,
robins, maragdes, argents finíssims, ...
Passaren els dies, i l'estàtua lluïa tota
la seva esplendor. Un grup d'orenetes que migraven cap al sud travessà
d'una revolada la ciutat. Però una de les orenetes, petita i feble, es
refugià una estoneta sota el mantell de l'estàtua del príncep. De cop i
volta quelcom humit i fred caigué damunt el caparró de l'ocellet.
- Què ha estat això, si avui el cel està
descobert? - es preguntava l'oreneta.
- Sóc jo, el Príncep!
- Per què plores? - preguntà estranyada
l'oreneta -.
- Des d'aquí puc veure la realitat de la
gent del poble. Veig molts pobres, molta gent que pateix d'amagat. Ara
estic mirant una dona vídua que plora dintre la cuina de casa seva
perquè no té res per donar de menjar als seus fills ... Oreneta! Em
faries un favor molt gran?
- Bé ... si puc fer alguna cosa ...
- Tu pots volar, i jo no em puc moure
d'aquí. Amb el teu bec, treu-me un dels meus ulls, i porta el diamant a
la casa d'aquesta dona.
- I tu, com hi veuràs?
- Encara em quedarà un ull.
L'oreneta, sense pensar-s'ho dues vegades,
féu el que li demanà el jove Príncep. Arribant a la finestra de la cuina
de la vídua, l'oreneta copejà amb el bec els vidres, deixà en un racó el
diamant i marxà volant. La sorpresa i l'alegria de la vídua foren
immenses. Donà moltes gràcies a Déu i alimentà i vestí dignament els
seus fills.
- Oreneta ... pots fer-me un altre favor? ....
Durant tota la tarda i tota la nit
l'oreneta anà portant aquí i allà ara un diamant, ara un robí, ara un
tros de capa brodada amb fils d'or i de plata, ara un anell amb
maragdes, ... Tots els pobres de la ciutat van rebre com un miracle
l'ofrena generosa del jove Príncep.
L'endemà al matí, el dia era fred i
plujós. El Rei, pensant que els lladres havien saquejat l'estàtua,
s'indignà i portà el motlle de plom als forns per tal que destruïssin el
que quedava de la imatge.
Aquell mateix matí Déu convocà el seu
Consell d'Àngels al Cel. Demanà a l'Arcàngel Gabriel que baixés a la
terra i portés al cel les dues ànimes més boniques que trobés per
convertir-les en àngels. Gabriel, després de visitar sense ser vist tots
els pobles i ciutats del món, portà amb molta cura davant del bon Déu
dues ofrenes que brillaven molt:
- Aquí teniu, Senyor. El cor d'un príncep
jove que el forn de la ciutat no s'ha pogut fondre de tanta vida i tant
d'amor com té, i aquesta petita oreneta, que jeia morta al peu del que
havia estat una estàtua. Encara duia unes petites perles al bec. Va
donar la vida per ajudar els qui més patien.
Els àngels es van alegrar molt amb
aquestes dues ofrenes, i el Príncep Feliç i l'oreneta varen començar de
resplendir encara més. Hi ha qui creu, que les estrelles que es veuen
per la nit són el reflex de la vida del cel.
que li demanà el jove
Príncep. Arribant a la finestra de la cuina de la vídua, l'oreneta
copejà amb el bec els vidres, deixà en un racó el diamant i marxà
volant. La sorpresa i l'alegria de la vídua foren immenses. Donà moltes
gràcies a Déu i alimentà i vestí dignament els seus fills.
- Oreneta
... pots fer-me un altre favor? ....
Durant tota la tarda i tota la nit
l'oreneta anà portant aquí i allà ara un diamant, ara un robí, ara un
tros de capa brodada amb fils d'or i de plata, ara un anell amb
maragdes, ... Tots els pobres de la ciutat van rebre com un miracle
l'ofrena generosa del jove Príncep.
L'endemà al matí, el dia era fred i
plujós. El Rei, pensant que els lladres havien saquejat l'estàtua,
s'indignà i portà el motlle de plom als forns per tal que destruïssin el
que quedava de la imatge. Aquell mateix matí Déu convocà el seu Consell
d'Àngels al Cel. Demanà a l'Arcàngel Gabriel que baixés a la terra i
portés al cel les dues ànimes més boniques que trobés per convertir-les
en àngels. Gabriel, després de visitar sense ser vist totes les viles i
terres del món, portà amb molta cura davant del bon Déu dues ofrenes que
brillaven molt:
- Aquí teniu, Senyor. El cor d'un príncep
jove que el forn de la ciutat no s'ha pogut fondre de tanta vida i tant
d'amor com té, i aquesta petita oreneta, que jeia morta al peu del que
havia estat una estàtua. Encara duia unes petites perles al bec. Va
donar la vida per ajudar els qui més patien.
Els àngels es van alegrar molt amb
aquestes dues ofrenes, i el Príncep Feliç i l'oreneta van començar a
resplendir encara més. Hi ha qui creu, que les estrelles que es veuen
per la nit són el reflex de la vida del cel.
inici
