* contes i vivències
BONDAT*

El príncep feliç Els amics son àngelsEl millor i el pìtjor del mercatEl samurai i el monjo - El venedor de quincalla -

 


bondat ( + amor )

El príncep feliç
Versió lliure d'un conte d'Oscar Wilde
Procedència: Col·laborador/a

En un país molt llunyà, un Rei, que ja era molt vellet, estimava molt el seu fill: el jove Príncep Feliç. Tot el poble estava molt content del noi. Però un dia trist d'hivern una notícia es va estendre com la boira per tot el reialme: el futur rei havia mort sobtadament. La tristesa s'abatia damunt de totes les cases.

La gent demanava al Rei que fes posar a la plaça major de la ciutat una estàtua que recordés la bondat del jove Príncep. Tots els artesans van treballar plegats nit i dia fins a tenir acabada la imatge més magnífica que hom pugui imaginar. Sobre un motlle de plom, s'hi havien sobreposat els materials més nobles: or, diamants, robins, maragdes, argents finíssims, ...

Passaren els dies, i l'estàtua lluïa tota la seva esplendor. Un grup d'orenetes que migraven cap al sud travessà d'una revolada la ciutat. Però una de les orenetes, petita i feble, es refugià una estoneta sota el mantell de l'estàtua del príncep. De cop i volta quelcom humit i fred caigué damunt el caparró de l'ocellet.

- Què ha estat això, si avui el cel està descobert? - es preguntava l'oreneta.

- Sóc jo, el Príncep!

- Per què plores? - preguntà estranyada l'oreneta -.

- Des d'aquí puc veure la realitat de la gent del poble. Veig molts pobres, molta gent que pateix d'amagat. Ara estic mirant una dona vídua que plora dintre la cuina de casa seva perquè no té res per donar de menjar als seus fills ... Oreneta! Em faries un favor molt gran?

- Bé ... si puc fer alguna cosa ...

- Tu pots volar, i jo no em puc moure d'aquí. Amb el teu bec, treu-me un dels meus ulls, i porta el diamant a la casa d'aquesta dona.

- I tu, com hi veuràs?

- Encara em quedarà un ull.

L'oreneta, sense pensar-s'ho dues vegades, féu el que li demanà el jove Príncep. Arribant a la finestra de la cuina de la vídua, l'oreneta copejà amb el bec els vidres, deixà en un racó el diamant i marxà volant. La sorpresa i l'alegria de la vídua foren immenses. Donà moltes gràcies a Déu i alimentà i vestí dignament els seus fills.
- Oreneta ... pots fer-me un altre favor? ....

Durant tota la tarda i tota la nit l'oreneta anà portant aquí i allà ara un diamant, ara un robí, ara un tros de capa brodada amb fils d'or i de plata, ara un anell amb maragdes, ... Tots els pobres de la ciutat van rebre com un miracle l'ofrena generosa del jove Príncep.

L'endemà al matí, el dia era fred i plujós. El Rei, pensant que els lladres havien saquejat l'estàtua, s'indignà i portà el motlle de plom als forns per tal que destruïssin el que quedava de la imatge.

Aquell mateix matí Déu convocà el seu Consell d'Àngels al Cel. Demanà a l'Arcàngel Gabriel que baixés a la terra i portés al cel les dues ànimes més boniques que trobés per convertir-les en àngels. Gabriel, després de visitar sense ser vist tots els pobles i ciutats del món, portà amb molta cura davant del bon Déu dues ofrenes que brillaven molt:

- Aquí teniu, Senyor. El cor d'un príncep jove que el forn de la ciutat no s'ha pogut fondre de tanta vida i tant d'amor com té, i aquesta petita oreneta, que jeia morta al peu del que havia estat una estàtua. Encara duia unes petites perles al bec. Va donar la vida per ajudar els qui més patien.

Els àngels es van alegrar molt amb aquestes dues ofrenes, i el Príncep Feliç i l'oreneta varen començar de resplendir encara més. Hi ha qui creu, que les estrelles que es veuen per la nit són el reflex de la vida del cel.
que li demanà el jove Príncep. Arribant a la finestra de la cuina de la vídua, l'oreneta copejà amb el bec els vidres, deixà en un racó el diamant i marxà volant. La sorpresa i l'alegria de la vídua foren immenses. Donà moltes gràcies a Déu i alimentà i vestí dignament els seus fills.
- Oreneta ... pots fer-me un altre favor? ....

Durant tota la tarda i tota la nit l'oreneta anà portant aquí i allà ara un diamant, ara un robí, ara un tros de capa brodada amb fils d'or i de plata, ara un anell amb maragdes, ... Tots els pobres de la ciutat van rebre com un miracle l'ofrena generosa del jove Príncep.

L'endemà al matí, el dia era fred i plujós. El Rei, pensant que els lladres havien saquejat l'estàtua, s'indignà i portà el motlle de plom als forns per tal que destruïssin el que quedava de la imatge. Aquell mateix matí Déu convocà el seu Consell d'Àngels al Cel. Demanà a l'Arcàngel Gabriel que baixés a la terra i portés al cel les dues ànimes més boniques que trobés per convertir-les en àngels. Gabriel, després de visitar sense ser vist totes les viles i terres del món, portà amb molta cura davant del bon Déu dues ofrenes que brillaven molt:

- Aquí teniu, Senyor. El cor d'un príncep jove que el forn de la ciutat no s'ha pogut fondre de tanta vida i tant d'amor com té, i aquesta petita oreneta, que jeia morta al peu del que havia estat una estàtua. Encara duia unes petites perles al bec. Va donar la vida per ajudar els qui més patien.

Els àngels es van alegrar molt amb aquestes dues ofrenes, i el Príncep Feliç i l'oreneta van començar a resplendir encara més. Hi ha qui creu, que les estrelles que es veuen per la nit són el reflex de la vida del cel.

inici

 

ALTRES VALORS

amistat
amor
aprenentatge
austeritat
autenticitat
autocreixement
autoestima
bondat
celebració
coherència
compartir
compromís
comunicació
comunitat
confiança
consciència
constància
contemplació
creixement
donació
ecologia
esperança
espiritualitat
família
fe
felicitat
generositat
gratitud
igualtat
interioritat
justícia
llibertat
paciència
parella
pau
perdó
perseverança
proïsme
quotidianitat
recerca
respecte
responsabilitat
sensibilitat
sentit
senzillesa
servei
sociabilitat
solidaritat
tolerància
treball
vida

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

bondat ( + fraternitat )

Els amics són àngels
Autor/a: Desconegut/da
Procedència: Col·laborador/a

Un dia, quan era estudiant de secundària, vaig veure a un company de la meva classe caminant de retorn a casa seva. Es deia Kyle. Anava carregant tots els seus llibres i vaig pensar: "Per que s'estarà portant a casa seva tots els llibres el divendres? Deu ser un "empanat". Jo ja tenia plans per a tot el cap de setmana. Festa i un partit de futbol amb els meus amics el dissabte a la tarda, així que em vaig encongir d'espatlles i vaig seguir el meu camí.

Mentre caminava, vaig veure a un munt de nois corrent cap a ell. Quan van arribar li van llençar tots els seus llibres i li van fer una traveta que el van fer caure al terra. Vaig veure que les seves ulleres van volar i van caure al terra com a tres metres d'ell. Va mirar cap amunt i vaig poder veure una tremenda tristesa en els seus ulls. El meu cor es va estremir, així que vaig córrer cap a ell mentre gatejava buscant les seves ulleres. Vaig veure llàgrimes en els seus ulls. Li vaig posar a les seves mans les seves ulleres i li vaig dir, "aquests nois són uns tarats, no deurien fer això". Em va mirar i em va dir: "gràcies!". Hi havia un gran somriure en la seva cara; una d'aquests somriures que mostraven veritable gratitud. El vaig ajudar amb els seus llibres. Vivia prop de casa meva. Li vaig preguntar per què no l' havia vist abans i em va explicar que s'acabava de canviar d'una escola privada. Jo mai havia conegut a algú que anés a una escola privada. Vam caminar fins casa. Li vaig ajudar amb els seus llibres; semblava un bon noi. Li vaig preguntar si volia jugar al futbol el dissabte amb mi i els meus amics, i va acceptar. Vam estar junts tot el cap de setmana. Mentre més coneixia a Kyle, millor em queia, tant a mi com als meus amics.

Va arribar el dilluns al matí i allí estava Kyle amb aquella enorme pila de llibres de nou. Em vaig parar i li vaig dir: "Hola, fraràs bons músculs si carregues aquests llibres tots els dies". Va riure i em va donar la meitat perquè l'ajudés.

Durant els següents quatre anys ens vam convertir en els millors amics. Quan ja estàvem per acabar la secundària, Kyle va decidir anar a la Universitat de Georgetown i jo a la de Duke. Sabia que sempre seríem amics, que la distància no seria un problema. Ell estudiaria medicina i jo administració, amb una beca de futbol.

Va arribar el gran dia de la Graduació. Ell va preparar el discurs. Jo estava feliç de no ser que havia de parlar. Kyle es veia realment fantàstic. Era un d'aquestes persones que s'havia trobat a si mateix durant la secundària, havia millorat en tots els aspectes, es veia bé amb les seves ulleres. Tenia més cites amb noies que jo i totes l'adoraven. Porra! Algunes vegades fins em sentia gelós... Avui era un d'aquests dies.

Vaig poder veure que ell estava nerviós pel discurs, així que li vaig donar un copet en l'esquena i li vaig dir: "Estaràs genial, amic". Em va mirar amb una d'aquestes mirades (realment d'agraïment) i em va somriure: "Gràcies", em va dir. Va esclarir la seva gola i va començar el seu discurs: "La Graduació és un bon moment per a donar gràcies a tots aquells que ens han ajudat a través d'aquests anys difícils: els teus pares, els teus mestres, els teus germans, potser algun entrenador... però principalment als teus amics. Jo estic aquí per a dir que ser amic d'algú és el millor regal que podem donar i rebre i, a aquest propòsit, els hi vaig a explicar una història". Jo mirava al meu amic incrèdul quan va començar a explicar la història del primer dia que ens vam conèixer.

Aquell cap de setmana ell tenia planejat suïcidar-se. Va parlar de com va netejar el seu armari i per què duia tots els seus llibres amb ell: perquè la seva mare no hagués d'anar després a recollir-los a l'escola. Em mirava fixament i em somreia. "Afortunadament vaig ser salvat. El meu amic em va salvar de fer alguna cosa irremeiable". Jo escoltava amb sorpresa com aquest formós i popular noi contava a tots un moment de debilitat. Els seus pares també em miraven i em somreien amb aquest mateix somriure de gratitud.

En aquest moment em vaig adonar del profund de les seves paraules: "Mai subestimes el poder de les teves accions: amb un petit gest, pots canviar la vida d'altra persona, per a bé o per a mal. Déu ens posa a cadascun davant de la vida d'uns altres per a impactar-los d'alguna manera".

"Els amics són àngels que ens duen en els seus braços quan les nostres ales tenen problemes per a recordar com volar"

inici

 


bondat ( + coherència )

El millor i el pitjor del mercat
Procedència: Pessics, Humor i saviesa orientals.(Ed. Claret)
Recull i comentari de Joan Aragonés

Un rabí envià al seu criat al mercat a comprar la millor carn que trobés.
I el criat portà una llengua.
L’endemà li manà de comprar la cosa més dolenta que estigués a la venda.
I novament li portà una llengua.


És una desgracia no tenir habilitat per parlar bé ni seny per callar

inici

 


bondat ( + llibertat )

El samurai i el monjo
Autor/a: Desconegut/da
Procedància: Col·laborador/a

Segons narra un antic relat japonès, un bel·licós samurai va desafiar en una ocasió a un mestre zen que expliqués el concepte de cel i infern. Però el monjo va respondre amb desdeny:
- No ets més que un talòs. No puc perdre el temps amb individus com tu!"
Ferit en el fons del seu ser, el samurai es va deixar portar per la ira, va desembeinar la seva espasa i va cridar:
- Podria matar-te per la teva impertinència.
- Això - va dir el monjo amb calma, "és l'infern"
Desconcertat en percebre la veritat en el que el mestre assenyalava respecte a la fúria que el dominava, el samurai, es va asserenar, va embeinar l'espasa i es va inclinar, agraint al monjo la lliçó.
- I això - va afegir el monjo - és el cel.

inici

 


bondat ( + respecte )

El venedor de quincalla
Autor/a: Desconegut/da
Procedència: Col·laborador/a

Hi havia un vell sufi que es guanyava la vida venent tota classe de quincalla. Semblava com si aquell home no tingués enteniment, perquè la gent li pagava moltes vegades amb monedes falses que ell acceptava sense cap protesta, i altres vegades afirmaven haver-li pagat, quan en realitat no ho havien fet, i ell acceptava la seva paraula.
Quan li va arribar el dia de morir, va alçar els seus ulls al cel i va dir:
«Oh Alà! He acceptat de la gent moltes monedes falses, però ni una sola vegada he jutjat a cap d'aquestes persones en el meu cor, sinó que donava per descomptat que no sabien el que es feien. Jo també sóc una moneda falsa. No em jutgis, per favor.»
I es va escoltar una veu que deia: «Com és possible jutjar a algú que no ha jutjat als altres?»

inici