|
compartir ( + comunicació + confiança)
El nan i el gegant
JI González Faus
Procedencia: Colaborador/a
Hi havia una vegada un gegant que era a punt de
travessar un riu profund i es va trobar amb un pigmeu que no sabia nedar. El
pigmeu era molt baix i no podia passar el riu pel seu propi peu. El gegant va
i se’l carrega a les espatlles i es fica dins l’aigua.
A mitja travessia, el pigmeu -que sobreeixia quasi
mig metre per damunt del cap del gegant- va aconseguir veure els indis d'una
tribu, que esperaven dissimuladament amagats que s'acostés el gegant. Estaven
apostats amb els seus arcs darrera de la vegetació de l'altra riba.
El pigmeu va avisar el gegant. Ell es va aturar i va
donar mitja volta tot desfent la travessia. I, per sort, ho va fer prou a temps
perquè una fletxa disparada des de l'altra riba va caure a l'aigua arran del
gegant sense tocar-lo. I així van anar caient dins l’aigua les altres fletxes
que van disparar. Mentrestant ells dos - gegant i pigmeu – tornaven a la vora
del riu sans i estalvis.
El gegant va donar les gràcies al pigmeu per
haver-lo salvat del perill. Però ell li va dir:
- "De cap manera! Sóc jo que t’ha de donar les gràcies! Sense el teu
suport no hauria pogut veure tan lluny i hauria perdut la vida".
inici
|
ALTRES VALORS
amistat
amor
aprenentatge
austeritat
autenticitat
autocreixement
autoestima
bondat
celebració
coherència
compartir
compromís
comunicació
comunitat
confiança
consciència
constància
contemplació
creixement
donació
ecologia
esperança
espiritualitat
família
fe
felicitat
generositat
gratitud
igualtat
interioritat
justícia
llibertat
paciència
parella
pau
perdó
perseverança
proïsme
quotidianitat
recerca
respecte
responsabilitat
sensibilitat
sentit
senzillesa
servei
sociabilitat
solidaritat
tolerància
treball
vida
|
|
compartir (+ generositat + sociabilitat)
El conte de les
bombolles calentes
Autor: Claude Steiner
Procedència: Revista integral
Hi havia una vegada, fa molt temps,
en Tim i la Maggi que tenien dos fills, anomenats Joan i Lucy i eren molt
feliços. Per a entendre fins a quin punt eren feliços cal explicar-ne alguns
detalls.
En aquells temps, just en néixer, es regalava una Bossa de Bombolles petita i
suau. Cada cop que algú ficava la mà dins la bossa en podia treure una
Bombolla Calenta. I sempre que algú en rebia una, se sentia molt content i
abrigat. La gent que no prenia Bombolles Calentes de tant en tant, corria el
perill de contraure una malaltia a l'esquena que l’anava doblegant i, de
vegades, fins i tot podia morir.
Aconseguir Bombolles Calentes era molt fàcil: cada vegada que algú en volia
una podia dir-te: "M'agradaria rebre una Bombolla Calenta" i
llavors ficava la mà a la teva bossa i treia una Bombolla de la mida de la mà
d’un infant. A la llum del dia, la Bombolla somreia i floria, transformant-se
en una Bombolla Calenta àmplia i acollidora. Llavors es posava damunt de
l'espatlla, el cap o les cames i la bombolla s'hi acomodava perfectament, tot
desfent-se en la pell i donant la sensació de plena alegria. La gent es
demanava Bombolles Calentes mútuament, perquè eren gratis i no hi havia
perill que s’exhaurissin. En haver-n’hi per a tots, la gent se sentia sempre
molt còmode i abrigada.
Però un dia, un bruixot dolent es va enfadar perquè tothom era molt feliç i
ningú no li comprava pocions i ungüents. El bruixot era molt llest i va
dissenyar un pla pervers. Un matí es va acostar cautelosament al Tim, mentre
la Maggi jugava amb la seva filleta, i li va di a cau d’orella:
-"Mira Tim, fixa't en la quantitat de bombolles
que la Maggi dóna a la teva filla Lucy: Si continua així s’esgotaran totes i
no en quedarà cap per a tu."
En Tim es va capficar molt amb aquesta revelació i va dir al bruixot:
- Vols dir que arribarà un moment que no trobarem cap Bombolla Calenta a la
bossa quan la necessitem? I el bruixot va respondre:
- Segur que sí! Quan s'esgotin ja no en tindràs més. I dit això, se'n va anar
volant i rient.
En Tim s'ho va prendre molt a pit i va començar a controlar les vegades que
la Maggi donava una Bombolla Calenta a algú. Cada cop estava més amoïnat
perquè li agradaven molt les Bombolles Calentes de la Maggi i no volia que en
donés als altres. A més a més, pensava que la Maggi no tenia cap dret a gastar
totes les seves Bombolles Calentes amb els altres infants i persones grans.
Per això, es queixava cada cop que veia la Maggi donar una Bombolla Calenta a
algú. I, com que ella estimava molt el seu pare, anava deixant de donar
Bombolles Calentes als altres per a reservar-les per a ell.
En veure això, els infants van pensar que era dolent regalar Bombolles
Calentes cada vegada que els en demanaven o els hi venia de gust donar-ne. I
així també ells es van tornar recelosos: vigilaven estretament els seus pares
i protestaven quan els semblava que donaven massa Bombolles Calentes a algú.
A poc a poc van començar a amoïnar-se per les Bombolles Calentes que ells
mateixos donaven. Encara que hi trobaven Bombolles cada vegada que les
buscaven a la seva bossa, cada cop hi ficaven menys la mà per agafar-ne i es
van tornar més i més avariciosos. Molt aviat la gent va notar que
escassejaven les Bombolles Calentes i van començar a sentir-se menys contents
i més poc abrigats. Van començar a desar-les i, de tant en tant, algú moria
per falta de Bombolles Calentes.
Aviat moltes persones van començar a comprar pocions i ungüents al bruixot,
malgrat no ser gaire efectius. I la situació va començar a complicar-se molt.
El bruixot malvat no volia que la gent moris, perquè els morts no poden
comprar pocions ni emplastres. Per això va dissenyar un nou pla: va donar a
cadascú una bossa molt semblant a la Bossa de Bombolles Calentes, però
aquestes noves eren fredes. Així doncs, dins les bosses del bruixot hi havia
Espines Fredes que no feien que la gent se sentis contenta i abrigada sinó,
al contrari, freda i punxada. Però evitaven que se’ls doblegués l'esquena i
morissin.
Si es trobaven dues persones pensant compartir una Bombolla Calenta, tant
l’un com l’altre se’n desdeien i acabaven donant-se Espines Fredes. I va
passar que, encara que molt poques persones morien, moltes eren desgraciades
i se sentien fredes i punxades. La situació es va complicar fins a tal punt
que, les Bombolles Calentes que abans solien ser gratuïtes com l'aire que
respirem, ara eren extremadament escasses i molt cares. Això va provocar que
la gent fes qualsevol cosa per a aconseguir-les.
Abans la gent acostumava a reunir-se en grups de tres, quatre o cinc
persones, sense importar-los massa qui donava Bombolles Calentes a qui.
Després, amb l’arribada del bruixot, la gent va començar a reservar totes les
seves Bombolles Calentes per a la seva parella. Aquells que per descuit
donaven una Bombolla a algú altre se sentien culpables, perquè segurament la
seva parella en notaria la pèrdua. Aquells que no trobaven una parella
generosa havien de comprar-les i treballar moltes hores per a poder-les
pagar.
També es va descobrir que algunes persones agafaven Espines Fredes (n’hi
havia moltes i eren gratis), les cobrien d'un material blanc i esponjós i les
feien passar per Bombolles Calentes. Aquestes Bombolles Calentes falsificades
en realitat Bombolles de Plàstic i en prendre-les tothom se sentia malament.
I no s’adonaven que els sentiments freds i feridors que experimentaven eren
fruit de les Bombolles de Plàstic.
Així va ser com, des de l'arribada del bruixot, la tristor dominava arreu
perquè pensaven que algun dia, sobtadament, no trobarien més Bombolles
Calentes a les seves Bosses.
Ara fa ben poc, va arribar al país entristit una dona adorable i robusta,
somrient i feliç. Semblava que mai no havia sentit parlar del bruixot i no li
preocupava que se li acabessin les Bombolles Calentes. Les donava lliurement,
fins i tot si no les hi demanaven. Alguns adults no se’n fiaven perquè, si
els infants l’imitaven, no vigilarien per a què no se’ls acabessin les
Bombolles Calentes. El infants, en canvi, estaven encantats amb ella perquè
s’hi trobaven bé. I començaren a donar Bombolles Calentes sempre que els
venia de gust.
Les persones grans van començar a estar preocupades per la situació i van
decidir fer una Llei per a protegir els infants del malbaratament de les
seves reserves de Bombolles Calentes. La Llei considerava que era una
activitat criminal donar Bombolles Calentes de manera descuidada i sense
llicència. Però molts infants feien com si no se n’haguessin assabentat i,
malgrat la Llei, continuaven donant-se Bombolles Calentes els uns als altres.
I com que hi havia molts nens/es, gairebé tants com persones grans, sembla
que al final podrien sortir-se amb la seva.
Ara com ara és difícil endevinar què passarà. Les forces de la llei i l'orde
podran aturar els nens/es? Les persones grans faran com aquella dona i
nens/es en adonar-se que sempre hi haurà tantes Bombolles Calentes com en
necessitin? Recordaran en Tim i la Maggi el dies feliços viscuts, quan sabien
que hi havia Bombolles Calentes en quantitat il·limitada? Les tornaran a
donar lliurement?
Ara mateix aquest assumpte s'estén per tota la terra i, probablement, la
lluita estigui arribant on tu vius. Si ho vols, i tant de bo així sigui, pots
unir-te a tots aquells que donen i demanen lliurement Bombolles Calentes, per
a viure l’amistat i la salut sense traves.
inici
|
|
compartir (+ sensibilitat)
El primer i l'últim
Hermenegildo Zanuso
Procedència: Col·laborador/a
El bisbe i escriptor francès
Francesc Fenelon va cridar els seus tres criats i els va dir:
- És la Nit de Nadal, i vull donar-vos els meus regals. Aquí damunt
l’escriptori hi podeu veure tres monedes d'or i tres llibres molt bons.
Cadascú pot triar allò que més li agradi.
Dos criats van escollir, cadascun i sense pensar-s’ho gaire, una moneda d'or.
El tercer criat va quedar-se amb un llibre.
En Fenelon va somriure i va dir al tercer criat:
- Obri el llibre, si us plau.
I allà, darrera la portada, hi havia tres monedes d'or enganxades.
Fenelon va sentenciar:
- Busqueu primer el Regne de Déu... i tot això us ho donarà de més a més.
"Has estat fidel en poca cosa; jo t'encomanaré molt més"
inici
|
|
compartir ( + proïsme + amistat + comunitat + generositat +
sociabilitat + solidaritat)
La pastanaga
Conte tradicional de la Xina
Procedència: Col·laborador/a
En un bosc verge i inexplorat,
on els homes encara no hi havien arribat mai, hi vivien els animals com a
veritables amics. Un bon dia, quan el conill tornava cap el cau, va trobar
una formosa i tendra pastanaga que gairebé li tapava l'entrada. Però, ves per
on, aquell dia el conill havia menjat força herba del camp i se n'havia ben
atipat.
- Què puc fer? - es va preguntar -. Menjar-me-la? Si no tinc gana... Ah! Tinc
una bona idea! Sé que la meva amiga, l'àliga, acaba de tenir uns quants polls
i no pot sortir massa del niu. Hi aniré i li donaré la pastanaga. Estarà molt
contenta.
I així ho va fer. Aquell vespre l'àliga va trobar la pastanaga al costat del
niu. Però, vés per on també, aquella tarda havia pogut trobar força menjar
perquè el bosc era ple de fruita de tota mena i fàcil de collir. L'àliga es
va dir a si mateixa:
- Què puc fer? Menjar-me-la? Si no tinc gana ... Ah! Tinc una magnífica idea.
Sé que el meu amic, el senglar, està malalt i no pot sortir del cau. Aniré i
li donaré la pastanaga!
I així ho va fer. Però també el senglar s’havia recuperat aquella tarda i
havia pogut sortir a buscar menjar.
- Què puc fer? - es va preguntar -. Menjar-me-la? Si no tinc gana ... Ah!
Tinc una bona idea! Sé que el meu amic el conill sovint té problemes per
trobar menjar. Ell és petit i quan surt a menjar ja no hi queda gaire herba.
Aniré al seu cau i li deixaré aquesta preciosa pastanaga.
Imagineu la sorpresa del conill! De seguida va comprendre que hi havia hagut
dins el bosc una sorprenent xarxa de veritable solidaritat i amistat. Llavors
el conill va plantar-la i no para de collir pastanagues. I encara ara tothom
recorda aquell fet com el símbol de la germanor i amistat de tots els animals
del bosc.
inici
|
|
compartir (+ servei)
El cel i l'infern
Autor/a: Desconegut/da
Procedència: Col·laborador/a
Un home estava parlant amb el Senyor sobre el
cel i l'infern.
El Senyor li va dir: "Vine, et faré veure
l'infern". Van entrar en una habitació on un grup de persones eren
assegudes al voltant d'una olla enorme. S’hi coïa una escudella de pagès
d’allò més bona. Però tots estaven neguitosos i morts de fam. Cadascú tenia
una cullera que arribava fins a l'olla, però la seva cullera tenia un mànec
molt més llarg que no pas el seu braç i no la podien fer servir per portar el
menjar a la boca. El patiment era terrible.
Després de contemplar aquell espectacle terrible, el
Senyor em va dir: "Vine, ara veuràs el cel". Ara van entrar en una
altra habitació, idèntica a la primera: l'olla amb l’escudella de pagès, un
grup de persones, les mateixes culleres de mànec llarg. Allà però, tots
estaven contents, eren feliços i gaudien d’allò més d’aquell tec.
"No ho entenc", va dir l'home.
"Perquè són tan feliços aquí, si a l'infern tot és igual i, en canvi,
se’ls veu tan desesperats i sense poder menjar?" El Senyor va somriure i
em va respondre: "Ah, és ben senzill". "Aquí han après a
donar-se el menjar els uns als altres". És a dir, mentre que a l'infern
cadascú vol menjar amb la seva cullera i no és capaç d’oferir-la als altres;
al cel cadascú pensa primer en el germà i li dóna menjar amb la seva cullera
i, en canvi, ell menja del que li ofereixen els altres amb la seva
inici
|
|
compartir ( + donació)
L'ampolla d'aigua
Autor/a: Desconegut/da
Procedència: Col·laborador/a
En un supermercat hi havia una ampolla d'aigua molt
egoista. Sempre volia el millor per a ella: la millor etiqueta, la millor
secció, el millor prestatge i estar ben neta i a primera fila, perquè tothom
la contemplés... Mai no se li acudia fer res per als altres.
Un dia, una persona la va agafar per a comprar-la, la va posar al cistell i
se la va endur a casa. L'ampolla estava molt enrabiada: no volia marxar del
seu prestatge i deixar aquell lloc tan privilegiat a una altra. A més, quan
va veure que algú l’anava a obrir per beure’n aigua, l'ampolla s’hi va
resistir: no volia donar a beure aigua a ningú. Per més força que feien, no
aconseguien obrir-la. I, com que no van poder-la fer servir, la van tornar al
supermercat i la van canviar per una altra.
La van tornar a posar al prestatge, i a poc a poc, va aconseguir anar a parar
al millor lloc, a primera fila, per tal de ser admirada per tothom qui
passava. Però, evidentment, la van tornar a comprar. I un altre cop va passar
el mateix: com que no la podien obrir, la van tornar al prestatge. I la vida
d'aquella ampolla era anar fent anades i vingudes, perquè l'únic que pretenia
era estar en un bon lloc i ser admirada.
Amb el pas del temps, l'ampolla va superar la data de caducitat sense ser
consumida. L'aigua que contenia va començar a perdre transparència i, al cap
d'un temps, ja no es podia beure. Els empleats del supermercat la van retirar
i la van llençar a les escombraries.
Aquella ampolla no havia servit per a res. No havia donat la seva aigua per
calmar la set de ningú. Ara, perduda enmig de les escombraries, se’n
lamentava en va. S'adonava que tot el que no es dóna a temps es fa malbé.
Però ja era massa tard per a rectificar.
inici
|
|
compartir ( + comunitat)
La sopa de pedres
Autor/a: Desconegut/da
Procedència: Col·laborador/a
En un país en guerra, un soldat
ferit i cansat estava buscant un lloc on poder-se recuperar. Després de
caminar molta estona, va arribar a un poblet que semblava mig abandonat.
Totes les cases s'alçaven al voltant d'una plaça rodona. I vet aquí que el
soldat trucà la porta de la casa que semblava més nova. Al cap d'una estona,
li mig obrí la porta una dona que duia un nen als braços.
- Podríeu atendre un pobre soldat, ferit de guerra?
- Aneu-vos-en d'aquí! - féu la dona -. Que no sabeu
que en aquest poble passem fam i necessitem de tot? El poc que tenim cal que
ho donem als nostres fills!
El pobre soldat ho anà intentant de casa en casa.
Però la resposta sempre era la mateixa: NO!
Molt desanimat, i a punt de marxar del poble, va
sentir les veus d'unes noies joves que provenien del riu. El soldat tingué
una idea.
- Hola noies! Què feu?
- Rentem la roba de les nostres famílies. Ho fem amb
sorra i aigua perquè no tenim detergents. I, a més a més passem una gana ...
- Mira que bé! Doncs jo us puc fer una sopa
boníssima. Sí, una sopa de pedres!
- Una sopa de pedres? -Les noies es van posar a
riure perquè es pensaven que el soldat estava boig- I com la faràs aquesta
sopa?
- Que ho voleu veure? Sí? Doncs veniu a la plaça,
que us ensenyaré a fer-la.
Les noies seguien el soldat disposades a prendre-li el pèl una estona. Quan
arribaren a la plaça ...
- Primer necessito una olla gran i vella!
- A casa en tinc una! - digué la noia més riallera
-.
El soldat omplí l'olla amb aigua i començà de
posar-hi pedres, moltes pedres i de diverses menes. Quan feia una estona que
remenava, el soldat tastà l'aigua calenta i digué:
- Bona, molt bona! Però potser hi falta un punt de sal ...
- Jo te'n portaré - féu una de les noies
Al cap d'una estona:
- Ara li falta ... una mica de tomàquet
I així anava demanant diversos ingredients:
- Una mica de ceba ... una mica de patata ... un pollastre
... una mica de pastanaga ... una mica de ...
L'estona passava. I l'olor que sortia d’aquella olla
gran i vella arribava a cadascuna de les cases del poble. La gent, morta de
gana, sortia de les cases i s’anava acostant al centre de la plaça. Tothom
duia un plat buit i ressec. El bon soldat es compadí d'aquella gent i començà
a posar brou i més brou dins els plats buits que portaven. Tothom en menjà
tant com volgué. Finalment, totes les famílies del poble havien après que
compartint el poc que tenien podien tirar endavant.
- Queda't amb nosaltres, si us plau! - suplicava la
gent del poble unànimement al soldat -. Et guarirem i et mantindrem tant de
temps com vulguis!
- Gràcies de tot cor, però he d'anar a d'altres
pobles a fer el mateix. Suposo que hi ha molta gent que encara no ha après a
compartir.
"Tant de bo el bon soldat arribi a tots els
racons de la terra!"
inici
|
|
compartir ( + proïsme)
La llet
Christoph Von Schmid
Procedència: Col·laborador/a
Una tarda de primavera en Ferran, un noi ric de la
ciutat, va arribar tot passejant fins a una granja de les afores. Es va fer
servir, pagant amb els seus diners, una tassa de llet. Va anar a seure a
l'ombra d'un bon arbre, va esmicolar pa a la llet i se la va cruspir cor què
vols.
En Frederic, un pobre minyó del poble veí, amb la
cara pàl·lida de gana i de misèria, es trobava no gaire lluny d'ell veient
l’escena. Encara que li hauria convingut prou alguna cosa per menjar, era
massa discret com per a demanar-ho.
En Ferran, bo i ric que era, li havia passat pel cap
que hauria de donar alguna cosa al noiet pobre; però, s’ho va treure del
pensament i no va escoltar aquella bona intenció del seu cor. I així, sense
cap remordiment, va continuar menjant. Quan gairebé s'havia acabat gairebé la
llet, es va fixar en una llegenda que es podia llegir al fons de la tassa.
Després de llegir-la va quedat confós i avergonyit. I, sense pensar-s’ho més,
es va fer omplir un altra vegada la tassa i va demanar un bon tros de pa.
Llavors va cridar al pobre Frederic, va fer bocins el pa i el va ficar dins
la tassa de llet i, amorosament, li va demanar que s'ho mengés.
Aquesta sentència dels fons de la tassa hauria
d'estar escrita a totes les tasses de la gent rica, va dir en Ferran. La
llegenda deia així:
"Si et pots oblidar dels pobres, no mereixes menjar satisfet".
inici
|
|
compartir(+ amistat)
Arriguemuca
E. Capdevila
Procedència: Col·laborador/a
Aquesta història va passar a la
selva.
Aquella part de la selva era
molt bonica. Tota plena d’arbres molts alts i verds, solcada per un riu molt
cabalós i amb tota mena d'animals: lleons, girafes, serps, cocodrils, mones,
peixos...
Hi vivien tribus disseminades en diversos espais que no tenien cap relació
entre elles, ni tan sols es coneixien.
Un dia arribà a la selva un personatge nou.
Era alt i prim. Feia una cara trista i un gest cansat. No tenia nom ni llar.
Anava pel món cercant un lloc on quedar-s’hi.
Des del primer moment li agradà la selva i va dedicar-se a visitar les
diverses tribus.
La primera tribu fou la dels caçadors. Tota la vida
de la tribu girava entorn la caça.
- Bon dia - digué
- Ban dia - li contestaren
- Em voleu uns dies amb vosaltres?
- Sa, sa!
El viatger s’hi quedà i els va conèixer.
Va aprendre a fer estris de caça amb fustes i pedres i va anar a caçar amb
ells.
En acomiadar-se’n els va dir:
- Estic molt content d’haver estat amb vosaltres. Tindreu notícies meves
aviat,
Adéu-siau!
- Adaa-saaa! -li contestaren.
Va fer camí cap un altre indret.
Allí va trobar la tribu dels músics. La música i la dansa eren la seva tasca
més important .
- Bon dia - digué
- Ben dee - li contestaren
- Em voleu uns dies amb vosaltres?
- Se, se!
El viatger s’hi quedà i els va conèixer.
Va aprendre a fer instruments amb fustes, pedres i pells d’animals. Va cantar
i dansar amb ells.
En acomiadar-se’n els va dir:
- M’ho he passat molt bé aquests dies amb vosaltres! Tindreu notícies meves
aviat. Adéu-siau!
- Edee-seee! -li contestaren.
Ara va anar riu amunt i trobà la tribu dels
guerrers. Els entusiasmava la lluita i qualsevol motiu era suficient per
posar a prova les seves forces.
- Bon dia - digué.
. Bin dii - li contestaren
- Em voleu uns dies amb vosaltres?
- Sí, sí.
El viatger s’hi va quedar i els va conèixer. Va aprendre les estratègies de
la lluita.
En acomiadar-se’n els va dir:
- Ha estat força interessant viure amb vosaltres. Tindreu notícies meves
aviat.
Adéu-siau!
- Idii-siii!
Més endavant trobà una altra tribu en una clariana
de la selva. Eren els ritualistes. Adoraven el sol i la seva activitat
principal eren els ritus de culte que li oferien.
- Bon dia - digué
- Bon doo - li contestaren.
- Em voleu uns dies amb vosaltres?
- So, so.
El viatger s’hi va quedar i els va conèixer. Va aprendre els seus gestos i va
participar en les seves cerimònies rituals.
En acomiadar-se’n els va dir:
- M’heu fet pensar molt. Tindreu notícies meves aviat. Adéu-siau!
- Odoo-sooo!
Finalment va arribar fins on habitava la darrera
tribu. Eren artesans. Eren molt creatius i de les seves mans sortien objectes
que feien agradable la vida de la tribu.
-Bon dia - digué
- Bun duu - li contestaren
- Em voleu uns dies amb vosaltres?
- Su, su
El viatger s’hi va quedar i els va conèixer. Va aprendre a fer plats i
culleres de fusta, collarets de flors i tota mena d’objectes.
En acomiadar-se’n els va dir:
- He après moltes coses de vosaltres. Tindreu notícies meves aviat.
Adéu-siau!.
- Uduu-suuu!
El viatger va passar-se molt temps pensant en les
experiències que havia viscut amb tots els seus nous amics. I finalment va
tenir una gran idea.
Els va reunir a tots en la clariana més gran de la selva i els va dir:
- He decidit quedar-me a la selva amb tots vosaltres. Tots junts farem un
gran poble. Els uns ensenyaran als altres les seves habilitats i jo us
ensenyaré a parlar amb tots els sons. Què us en sembla?
- Se, se!
- Vasca,vasca!
- Isti milt bi!
- Fontòstoc!
- Bruvu, bruvu!
- A més - continuà el viatger - estic content perquè
he trobat un nom per a mi. M’anomenareu: ARRIGUEMUCA
AR, per artesans
RI, per ritualistes
GUE, per guerrers
MU, per músics
CA, per caçadors
- ARRIGUEMUCA! - cridaren tots
Arriguemuca havia començat la seva tasca.
Des d’aquell dia tots van estar molt enfeinats i més contents que un gínjol.
La seva vida s’havia enriquit amb coses noves i , allò que és més important,
de nous amics.
inici
|
|
compartir(+ proïsme)
La ceguesa
Conte Hasid
Procedència: Col·laborador/a
Un sant home travessava un poble en declinar el dia.
Anava trucant a totes les portes, però ningú no li responia. Quan ja se
n’anava, va veure una cova. No podia trucar a la porta perquè no en tenia.
Dins hi habitava la persona més pobre de la regió i, en aquell moment, atiava
les seves brases del foc que tenia encès per protegir-se del fred. Quan va
veure el rabí, el va fer entrar, va compartir amb ell la sopa, va estendre la
seva capa pel terra i van dormir tots dos allí mateix. L’endemà, el rabí es
va aixecar, va beneir el que l’havia acollit com el seu amfitrió i li va dir:
- "Amic meu, tu ets l'únic del poble que mereix tenir riqueses. Que Déu
et beneeixi!".
I com que el rabí era un home molt sant, el Senyor no podia deixar de complir
la seva benedicció. En pocs anys, el pobre home va ser ric.
Quan el rabí va tornar al poble, es va trobar davant la reixa d’una casa molt
maca que ocupava el lloc de la cova. El porter volia fer marxar el rabí, però
ell no en va fer cas. Va entrar i el pobre home ara ric va reconèixer el
visitant.
El rabí el va agafar pel braç i el va portar fins a la finestra.
- Què hi veus per aquesta finestra?
- Veig una anciana que recull llenya, un nens que juguen, un enamorats que
busquen l'ombra dels arbres.
Llavors el rabí el va portar davant d'un mirall:
- I aquí, què hi veus?
- Hi veig el meu rostre.
- I no estàs cansat de veure sempre el teu rostre? Per la finestra veus
l’altra gent, les seves alegries, els seus sofriments, els seus treballs, i
aquí només no hi veus la teva trista cara. Quina és la diferència entre
aquests dos vidres? Doncs que darrera d'aquest mirall hi ha quedat fixada la
riquesa...
I el rabí va deixar aquell pobre home ric sumit en les seves reflexions.
inici
|
|
compartir (+ ecologia)
Els rius i el mar
Autor/a: Desconegut/da
Procedència: Col·laborador/a
Tots els rius es van ajuntar per queixar-se al mar
dient-li:
- Per què si nosaltres et donem aigua dolça i potable, la retornes salada i
impossibles de beure? Per què ens fas aquesta mala passada?
El mar, adonant-se que volien donar-li les culpes d’allò que els passava, va
dir:
- Si us plau, deixeu de donar-me aigua i llavors ja no us retornarà salada.
inici
|
|
compartir (+ recerca)
La presó
Conte sufí
Procedència: Col·laborador/a
Hi havia una vegada un manyà que el van acusar
injustament d'uns delictes. Per això el van condemnar i va haver d’anar a una
presó fosca i inhòspita. Quan hi portava algun temps, la seva dona, que
l’estimava, es va presentar al rei i li va suplicar que li permetés almenys
portar-li una catifa al seu marit, perquè així pogués complir amb les
pregàries de cada dia.
El rei va considerar justa aquesta petició i va
donar permís a la dona perquè li portés una catifa per a l'oració. El
presoner va agrair-li la catifa a la seva dona i, cada dia, feia fidelment
les seves oracions agenollat al damunt.
Al cal d’un temps, l'home es va escapar de la presó.
Quan li preguntaven com ho havia aconseguit, explicava que, després d'anys de
fer els seves prostracions i pregar per poder sortir de la presó, havia
començat a entendre allò que tenia just sota els nassos.
Perquè un bon dia va veure que la seva dona hi havia
teixit a la catifa el dibuix del pany que el mantenia presoner. Quan es va
donar adonar d'això va comprendre que ja tenia tota la informació que
necessitava per escapar. Va començar a fer-se amic dels seus guàrdies i els
va convèncer que tots viurien molt millor si l'ajudaven i escapaven plegats
de la presó. Ells hi van estar d'acord perquè, encara que eren guàrdies,
comprenien que també eren presoners. Voldrien escapar però no tenien els
mitjans per fer-ho. Per això, van decidir que ells portarien peces de metall
i ell en faria coses útils per a vendre-les en el mercat. Junts anirien recollint
recursos per a la fugida i el manyà faria una clau amb el tros de metall més
fort que poguessin comprar.
Quan ja ho tenien tot a punt, una nit, el manyà i
els seus guàrdies van obrir el pany de la porta de la presó i van sortir en
el més cru de la nit. Fora l’estava esperant la seva estimada esposa. Van
marxar plegats i tots es van fer bons amics i van viure feliços i en
harmonia.
inici
|
|
compartir ( + humilitat)
Amb totes les teves
forces
Bruno Ferrero
Procedència: "Històries per escurçar el camí"
Un pare estava observant al seu fill petit que
intentava moure un test amb flors que pesava molt. El petit s'hi esforçava,
suava, però no aconseguia desplaçar el test ni un mil·límetre.
- Has emprat totes les teves forces per aconseguir-ho?, li va preguntar el
pare.
- Sí, va respondre el nen.
- No!, va replicar el pare. Encara no m'has demanat que t'ajudi.
inici
|
|
compartir ( + generositat)
L'avar
Gila van Delden
Procedència: Col·laborador/a
Un ancià es trobava en el seu llit de mort i encara
seguia pensant el mateix que havia estat fent tota la seva vida: amuntegar
diners.
A punt de fer el seu últim alè, va ordenar a la seva serventa que col·loqués
en el seu fèretre una bossa plena de monedes d'or.
Quan la seva ànima va haver passat al més enllà, es va veure de cop i volta
davant una taula amb els plats més exquisits i delicats.
- Digui'm, quant valen tots aquests menjars: el pa torrat amb salmó, les
sardines a la brasa i la graellada de carn?, va preguntar ensems que se’n
delia d’allò més.
- Tot això val un cèntim, li van respondre.
- Què barat, va pensar complagut. I va omplir tota una plata amb la
graellada.
Quan va anar a pagar amb una moneda d'or, el venedor va moure negativament el
cap i va dir:
- Potser hagis après moltes coses en la vida, però el que no saps és que aquí
només acceptem el diners que has donat.
inici
|
|
compartim ( + justicia)
El Peixet
Autor/a: Desconegut/da
Procedència: Col·laborador/a
En Marc ha tornat a casa fet un mar de llàgrimes. El
nen més fort de la classe l’ha esperat a la sortida i l’ha pegat. Ell ni tan
sols ha pogut defensar-se.
- Tot ha estat perquè no ens agrada el cognom del mestre, ha dit.
I en Marc torna a esclatar en plors.
- Són uns covards, tots contra un. Quan jo sigui gran em venjaré. Protegiré
els petits i lluitaré contra els grans.
Finalment deixa de plorar i, molt seriosament, pregunta:
- Per què Déu no fa el mateix?
- És cert – li responc – Però és que Déu ajuda de maneres diverses. Ell ajuda
com en la història del peixet.
- Explica-me-la pare, demana en Marc.
El PEIXET
Fa molt de temps, els peixos grossos i els peixos
petits nedaven junts, tranquils i pacífics, a les aigües del mar. Tots menjaven
les mateixes algues que creixien profusament en els fons marins. N’hi
creixien tantes que eren suficients amb escreix per a tots els peixos.
Els peixos grossos no es creien millors que els petits i els peixets jugaven
amb els grans, tot nedant per la seva boca oberta i menjant les algues que
els havien quedat entre les dents.
Un dia un peix gran es va veure al mirall i va pensar: “Veritablement sóc
molt gran. Sóc el més gran de tots els peixos que ronden per aquests
viaranys. No és just que jo m’hagi d’escarrassar molt més que els peixets per
poder menjar! He de nedar del matí a la tarda, anant d’un cantó a l’altre,
per trobar totes les algues que necessito per omplir el meu estómac.
Aleshores va tenir una idea:” Si pogués menjar peixos! Amb un sol cop
d’omplir-me la boca, podria arreplegar tants aliments com els que normalment
trobo en una hora”.
Va esperar que un peixet se li acostés, va obrir la boca i se’l va menjar.
Això de seguida va ser imitat per d’altres peixos: el grossos es menjaven els
petits i aquests es menjaven els altres encara més petits.
Arran aquesta situació els peixos petits es van posar d’acord i van
organitzar una gran esquadra per a defensar-se. Van preparar trampes per als
peixos grossos i, tots plegats, van aconseguir matar-los.
Una gran por es va estendre pel mar. Cap peix no se sentia segur i l’aigua,
sovint, apareixia vermella de sang. Els peixos, esfereïts, es passaven hores
i hores dins els amagatalls
- La vida serà sempre així? - preguntaven els peixos joves als seus pares
- Sí! - responien – La vida serà sempre així, perquè o bé et menges l’altre o
bé és l’altre el que se’t menja a tu. Aquesta és la llei del mar.
- No! - protestaven els joves - Aquesta és la llei de la mort
- Però fa molt de temps que això és així - deien els grans.
De sobte hi va un gran enrenou al mar. Un peix gegant es volia establir en
aquells paratges. Tenia una boca immensa, la mandíbula farcida de dents
enormes i li brollava un raig d’aigua de l’esquena, alt com una font. Damunt
el front hi duia un senyal lluminós, una estrella d’or que brillava fins i
tots a les aigües més profundes i fosques.
- Això és el final! - van pensar els peixos - ara sí que estem perduts del
tot.
Però el peix gegant nedava vora d’ells, tranquil i pacífic, tot menjant
algues. Els altres peixos l’observaven encuriosits però no se’n refiaven
gens. El més jove de tots que també era el més agosarat se li va acostar.
- Fuig, escapa’t! - cridaven els seus pares.
Però no va passar res. El peix gegant no feia mal a cap dels peixets. Tots
plegats van començar a menjar algues i van descobrir que eren molt bones.
Els peixos grans van vèncer la por, van recuperar la confiança i ,a poc a
poc, van començar a menjar algues com ho feien els petits. Es va restablir la
pau i les pors es van esvair. Gairebé tothom era feliç i vivia en pau. Només
els peixos que s’havien fet amos del mar es van reunir en un racó i comentaven:
“Ara tots aquests tenen més influència que nosaltres i tot els surt bé”.
I van començar a odiar tos els peixos que seguien al peix gegant. Però el seu
odi era ignorat i no feia mal a ningú.
En Marc va abaixar el cap.
- Entre els homes també passa això? La pau no arriba fins al final?
- És cert que no arriba fins al final, però és que la pau ja ha començat a
fer-se present perquè hem estat alliberats. Per això, podem viure en pau.
En Marc ja ha deixat de plorar
- Aleshores, nosaltres podem fer com els peixos que no van seguir la llei de
la por i, així, van recuperar la fraternitat i la pau!
inici
|
|
inici
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
