* contes i vivències
COMUNICACIÓ*

comunicació ( + respecte )

Quan la marmota riu
Enrique Mariscal
Procedència: Col·laborador/a

Una vegada els animals es van posar d'acord en que no devien trair a l'alegria. Només permetrien viure a les espècies alegres; els exemplars tristos havien de desaparèixer, morir aixafats per la feixuguesa
Per a això totes les espècies devien sotmetre's a un examen determinant: fer riure a la marmota. El recurs adoptat era utilitzar un acudit o història divertida. Si aconseguien que la marmota rigués, era evident que el relator disposava d'una alegria contagiosa i, per tant, tenia dret a viure, senzillament, per la seva eufòria i bonhomia.
El primer torn li va correspondre a la tortuga que es va acurar perquè la marmota apreciés una anècdota festiva.
La avaladora no va riure; cap gràcia li va proporcionar el lent i longeu discurs i per consegüent el seu mutisme expressiu va sentenciar la mort inexorable de la tortuga.
Després, li va tocar en sort a la llebre, qui va contar amb el seu amb entusiasme i confiança: la marmota no va riure. I la simpàtica corredora va sofrir la indiferència fatal. Després el gall d'indi, més tard l'ós, després el gall, la zebra. Tots van fracassar...
De sobte es va presentar l'òliba. Amb veu ferma i en frases curtes, va narrar una exagerada història d'embolics... Tots van mirar ansiosos a la marmota que va començar a riure i riure cada vegada en forma més apassionada. El lleó, admirat va preguntar:
- T'ha agrada't molt el conte de l'òliba?
- No, que bo el de la tortuga!

Quan la marmota riu, cal remuntar-se a les causes primeres, remotes, perquè triga a celebrar.

inici

ALTRES VALORS

amistat
amor
aprenentatge
austeritat
autenticitat
autocreixement
autoestima
bondat
celebració
coherència
compartir
compromís
comunicació
comunitat
confiança
consciència
constància
contemplació
creixement
donació
ecologia
esperança
espiritualitat
família
fe
felicitat
generositat
gratitud
igualtat
interioritat
justícia
llibertat
paciència
parella
pau
perdó
perseverança
proïsme
quotidianitat
recerca
respecte
responsabilitat
sensibilitat
sentit
senzillesa
servei
sociabilitat
solidaritat
tolerància
treball
vida

comunicació ( + escolta )

El vell astròleg
Jesús Villegas
Procedència: Col·laborador/a

El vell astròleg, a les portes de la mort, va decidir transmetre a un dels tres candidats el seu llegat. El primer va entrar en el laboratori. Mira amb ulls atònits les parets nues, les prestatgeries buides, el quadern sense estrenar que ocupa l'única taula d'aquest espai desangelat. No va poder evitar la seva decepció al descobrir que el temple del saber era una habitació grisa sense llibres.
El vell astròleg es va limitar a mirar-lo en silenci mentre el jove geni fullejava el quadern en blanc, passava el dit sobre les prestatgeries a la cerca de restes de pols i contemplava amb un disgust mal dissimulat les taques de les parets. Va abandonar el recinte sense dir paraula.
El segon candidat va entrar com un cicló. Després de saludar cortesament, es va apropar a la finestra i va clavar els seus ulls en l'horitzó: enfront d'ell, a un parell de metres del vidre, s'aixecava un enorme mur de rajola uniforme. On enfocar el telescopi si aquesta paret impedia veure el cel?. El vell astròleg va mirar en silenci al visitant mentre aquest intentava inútilment trobar alguna perspectiva des de la qual albirar el cel. També va acabar per anar-se'n.
El tercer candidat es va dirigir amb calma al vell savi. Es va situar enfront d'ell i el va mirar amb una humil interrogació gravada en el seu rostre. No va reparar ni en el desbaratat recinte ni en l'absurd de la finestra tapiada. Només va esperar un silenci precís o unes paraules, que no van trigar a fluir. Va prendre el quadern de la taula i va anotar tot allò que el savi havia guardat fidelment en el seu cervell, en el laboratori completissim de la seva consciència.
Quan va caure el sol, després de diverses hores, o anys, o segles de conversa, es van dirigir a la finestra amb la intenció de contemplar la nit estavellada, font de tots els seus sabers. El mur de rajola seguia allí, impenetrable. Aleshores, el jove astròleg ho va comprendre tot.
De nou va fixar la seva vista, confiat, en la mirada cansada de l'ancià que ara cobrava una lluentor extraordinària. El mur impedia que qualsevol llum pertorbés aquest miracle diari. En els ulls del vell savi s'estava formant la nit: tota la Via Làctia es creava, un dia més, amb lentitud, en les seves immenses pupil·les. Mentre es miraven, el firmament s'estenia entre els dos.

inici

 

 

comunicació ( + donació )

Demà l'hi diré
Autor/a: Desconegut/da
Procedència: Col·laborador/a

Hi havia una vegada una formigueta . Aquesta formigueta era com tota bona formiga, treballadora i servicial.

Sempre recollia fulletes, de dia i de nit: gairebé no tenia temps per a descansar.

I així transcorria la seva vida, treballant i treballant. Un dia va anar a buscar menjar a un estany que estava una mica lluny de casa seva, i per a la seva sorpresa a l'arriba a l'estany va veure com un botó de lliri s'obria i d'ell sorgia una bonica i delicada floreta

Es va apropar: - Hola, saps? ets molt bonic!... què ets ?

I la floreta va contestar : - Sóc un lliri. Gràcies, saps ets molt simpàtic, què ets?

- Sóc una formiga, gràcies també.

I així la formigueta i el lliri van seguir parlant tot el dia, fent-se grans amics. Quan anava a fosquejar la formiga va tornar a casa seva, no sense abans prometre al lliri que tornaria a l'endemà. Mentre anava caminant cap a casa, la formiga va descobrir que admirava al seu amic, que l'estimava moltíssim i es va dir:

"Demà li diré que m'encanta la seva forma de ser"

I el lliri al quedar-se sol es va dir: " M'agrada l'amistat de la formiga, demà quan vingui l'hi diré"

Però a l'endemà la formigueta es va adonar que no havia treballat gens el dia anterior. Així que va decidir quedar-se a treballar i es va dir: "Demà aniré a veure el lliri ; avui no puc , estic massa ocupada , demà i li diré a més, que el trobo a faltar "

A l'endemà va clarejar plovent i la formiga no va poder sortir de la seva casa i va dir

- Quina mala sort avui tampoc veuré al lliri!.

Bé no importa demà li diré tot l'especial que és ell per a mi."

I al tercer dia la formigueta es va despertar molt aviat i va anar a l'estany, però a l'arribar va trobar al lliri en el terra, ja sense vida.

La pluja i el vent havien destrossat la seva tija . Aleshores la formiga va pensar, que ximple vaig ser, vaig desperdiciar massa temps, el meu amic ha marxat sense saber quant l'estimava, en veritat em penedeixo.

I així va ser com ambdós mai van saber l'important que eren l'un per l'altre.

inici

comunicació ( + amor )

Treva
Autor/a: Desconegut/da
Procedència: Col·laborador/a

De vacances per Europa, Andy Iglesies va perdre la comunicació amb casa seva durant cinc dies. Els seus pares van témer el pitjor. Es van angoixar pel silenci inexplicable. El pare d'Andy, en la seva angoixa, patint, va formular una pregària singular:

- Déu meu, per favor no t'emportis encara a Andy. Deixa-me'l per uns dies per a dir-li quant l'estimo.

Res els havia passat a Andy i els seus amics; simplement es van desconnectar accidentalment. Però el Senyor Iglesias no va oblidar la seva promesa a Déu. Cada dia, sense faltar un, li va dir al seu fill quant l'estimava.

Andy Iglesias es va matar el divendres en un accident automobilístic. Els seus pares van plorar la seva mort però li van donar gràcies a Déu per la "treva".

- el vam tenir cinc mesos més per a dir-li quant l'estimaven

inici

 

comunicació ( + amor )

Una prova d'amor
Autor/a: Desconegut/da
Procedència: Col·laborador/a

John X es va aixecar del banc, arreglant el seu uniforme, i va mirar la multitud de gent que s'obria pas cap a la Gran Estació Central. Va buscar la noia del seu cor, no la coneixia perquè no havia vist mai la seva cara, era la noia de la rosa.

El seu interès en ella havia començat 13 mesos abans en una Biblioteca de Florida. Prenent un llibre de l'estant, es va trobar intrigat, no per les paraules del llibre sinó per les notes escrites al marge. L'escriptura suau reflectia un ànima pensativa i una ment brillant. En la part de dins del llibre va descobrir el nom de la propietària anterior, la senyoreta Hollys Maynell. Amb temps i esforç va localitzar la seva direcció. Ella vivia a Nova York.

Ell li va escriure una carta per a presentar-se i per a invitar-la a correspondre-li. L'endemà, John va ser enviat per vaixell per a servir en la Segona Guerra Mundial. Durant un any i un mes, els dos es van conèixer a través del correu, i un romanç va anar creixent. John li va demanar una fotografia, però ella se va negar. Ella sentia que si a ell de veritat li importava, no importaria com era.

Quan per fi va arribar el dia en què ell tornaria d'Europa, van arreglar la seva primera trobada: A les 7:00 de la nit, en la Gran Estació Central de Nova York: "Tu em reconeixeràs" ella va dir, "per la rosa roja que portaré en la solapa". Així que a les 7 John estava en l'estació buscant-la.

Deixaré que el senyor X expliqui el que va succeir: "Una jove dona ve cap a mi, la seva figura era alta i esvelta. El seu cabell ros i arrissat es trobava darrere de les seves delicades orelles; els seus ulls eren blaus com a flors. Els seus llavis i el seu mentó tenien una gentil fermesa i en el seu vestit verd pàl·lid era com la primavera en vida. Jo vaig començar a caminar cap a ella sense adonar-me que no portava la rosa. Mentre em movia, un lleu i provocatiu somriure va corbar els seus llavis: "Vas per la meva via, mariner?" Va murmurar ella. Quasi incontrolablement vaig donar un pas cap a ella i llavors, vaig veure a Hollis Maynell. Estava parada quasi directament darrere de la noia.

Una dona de més de 40 anys, amb cabell grisenc i davall un barret gastat. Era més que grosseta, els seus peus amb grossos turmells descansaven en sabates de sola baixa. La noia amb el vestit verd se n'anava ràpidament.

Vaig sentir com si em partís en dos: El meu desig tan agut de seguir-la, i al mateix temps el meu anhel per la dona l'esperit de la qual m'havia acompanyat i recolzat. I allí estava ella. La seva pàl·lida i robusta cara era gentil i sensible, els seus ulls grisos tenien un brillantor càlida i amigable... No vaig vacil·lar: Els meus dits van estrènyer la meva i usada còpia de cuiro del llibre que era per a identificar-me amb ella. Això no seria amor, però seria quelcom preat, potser millor que l'amor, una amistat per la qual hi havia i havia d'estar sempre agraït. Vaig quadrar les meves espatlles, vaig saludar i li vaig oferir el llibre a la dona, encara que mentre parlava em vaig sentir ofegat per l'amargor de la meva decepció.

- Sóc el Tinent John X, i vostè ha de ser la Srta. Maynell. Estic molt content que em pugui conèixer. La puc portar a sopar? La cara de la dona es va eixamplar en un somriure tolerant.

- No sé de què es tracta això fill - va contestar ella - però la senyoreta amb el vestit verd que s'acaba d'anar m'ha pregat que portes aquesta rosa en el meu abric. I ella m'ha dit que si vostè m'invitava a sopar jo li diria que l' està esperant en el restaurant del davant. I ha afegit que era una mena de prova!"

No és difícil d'entendre i admirar la saviesa de la Srta. Maynell. La vertadera naturalesa d'un cor es veu en la seva resposta al no atractiu.

inici

 

comunicació ( + sensibilitat )

Flexibilitat
Bruno Ferrero
Procedència: Col·laborador/a

El deixeble va anar a visitar el mestre en el moment de la mort
- Deixa'm en herència una mica de la teva saviesa - li va demanar.
El savi va obrir la boca i va demanar al jove que se la mirés per dins i va dir:
- Tinc llengua?
- Segur - va respondre el deixeble
- I les dents, tinc encara dents?
- No - va replicar el deixeble -. No veig les dents.
- I saps per què la llengua dura més que les dents? Perquè és flexible. Les dents, en canvi, cauen abans perquè són dures i inflexibles. Així que acabes d'aprendre l'únic que val la pena aprendre.

inici

 

comunicació ( + diàleg )

Miracle en un pub
José Luis Martín Descalzo
Procedència: Col·laborador/a

Un amic m'escriu explicant-me la seva estranya, meravellosa Nit de cap d'any. En ella no va ocórrer res cridaner, però tot va ser esplèndid. El meu amic està vivint una etapa de enlluernament. De cop i volta sembla haver-se arrencat la careta de l'amargor que cobria la seva ànima i està trobant-li nous horitzons a la vida. Tal vegada per això, perquè està a la caça d'una vida millor, li va passar el que li va ocórrer aquesta nit. No sabia on prendre els raïms i, una mica per casualitat, va anar a un "pub". Allí va trobar a una parella de nuvis desconeguda. Amics, d'amics, d'amics. I van començar a parlar. No de frivolitats, sinó de les seves ànimes, de les seves lluites i esperances, de les seves tristeses i de les seves alegries. Van acabar parlant de Déu. I la xerrada es va enrotllar. I va durar tota la nit. Mentre mitja Espanya s'emborratxava, ells van parlar. Van parlar serenament, de tot, entrant en aquest miracle veritable que és el repòs de l'amistat. I va ser una nit relaxant, multiplicadora. Van entrar cadascun dels tres amb un ànima i van sortir amb tres. Perquè la veritable amistat multiplica.

Ara el meu amic està joiosament sorprès. Em diu que sospita que Déu va tenir una mica que veure amb aquesta trobada. Ell havia anat casualment a aquell "pub". I casualment havien anat els seus nous amics. "No creu vostè - em pregunta - que allò va ser una mica més que simple casualitat? Tampoc vull treure-li un significat sobrenatural a alguna cosa que no ho té. Simplement, que va ser massa bo per a ser casual." I formula el meu amic: "I és que a Déu se li troba fins en un "pub", si un es fia d'Ell."

A mi tampoc m'agrada buscar-li explicacions miraculoses a les coses de la vida. Tal vegada perquè tot el que ens passa em sembla miraculós.

inici

 

 

comunicació ( + escolta )

 

Dir i escoltar
Cita d'Octavio Paz
Procedència: Col·laborador/a

"El meu amor per la paraula va començar quan vaig sentir parlar al meu avi i cantar a la meva mare, però també quan els vaig sentir callar i vaig voler desxifrar o, més exactament, llegir el seu silenci. Les dues experiències formen el nus que està feta la convivència humana: el dir i l'escoltar.

inici

 

comunicació ( + amor )

L'única cosa que recordo
Bobbie Probstein
Procedència: Col·laborador/a

Quan el meu pare em parlava, sempre començava la conversa dient: "Ja t’he dit quant t'adoro?" L'expressió d'amor era corresposta i en els seus últims anys, quan la seva vida va començar a decaure, ens vam apropar encara més... si és que era possible.

Als 82 anys estava disposat a morir-se i jo estava disposat a deixar-lo partir perquè el seu sofriment acabés. Vam riure, vam plorar, ens preniem de les mans, ens vam dir el nostre amor i vam estar d'acord que era el moment. Vaig dir: "Papà, una vegada que t'hagis anat, vull que m'enviïs un senyal per a saber que estàs bé".

El meu pare i jo estàvem lligats tan profundament, que en el moment de la seva mort, vaig sentir el seu infart en el meu pit. Dia després de dia resava per a saber una mica d'ell, però no passava gens. Van passar 4 mesos i l'única cosa que sentia era el dolor de la seva pèrdua. Mamà havia mort 5 anys abans, del mal de Alzheimer.

Un dia, mentre estava tranquil•lament estirat sobre una taula de massatges, en una cambra fosca esperant el meu torn, em va envair una ona de nostàlgia pel meu pare. Vaig notar que la meva ment es trobava en un estat de hiper agudesa. Vaig sentir una claredat desconeguda. Cada pensament era com una gota d'aigua que queia en una font tranquil•la i em meravellà la pau de cada moment que passava.

De cop i volta, va aparèixer la cara de la meva mare, com havia estat abans que la malaltia de Alzheimer la privés del seu judici, de la seva humanitat i de 25 quilos. Era tan real i estava tan prop que feia l'efecte de poder-la tocar, si volia. La veia com era uns 12 anys endarrere, quan la deterioració no havia començat. Fins olorava la fragància del seu perfum favorit. Em vaig preguntar com era possible que estigués pensant en el meu pare i aparegués la meva mare, sentint-me culpable per no haver demanat un senyal d'ella també.

Vaig dir: "Oh, mare, lamento tant que hagis hagut de sofrir amb aquesta horrible malaltia" Va inclinar lleument el cap a un costat, com per a confirmar el que havia dit del seu sofriment. Després va somriure i va dir d'una manera molt clara: "Però l'única cosa que recordo és l'amor". I va desaparèixer.

Vaig començar a tremolar en una cambra que de sobte s'havia tornat fred. Vaig saber en el més profund, que l'amor que donem i rebem, és l'única cosa que conta i l'única cosa que es recorda. El sofriment s'oblida; l'amor roman.

Les seves paraules són les més importants que he escoltat en la meva vida i aquest moment va quedar gravat per a sempre en el meu cor. Encara no he vist ni oïda al meu pare, però no tinc cap dubte que, algun dia, quan menys ho esperi, apareixerà i dirà: "Ja t’he dit avui que t’estimo?"

inici

comunicació ( + sociabilitat )

Aprendre a comunicar-se
Autor/a: Desconegut/a
Procedència: Col·laborador/a

Un Sultà va somiar que havia perdut totes les dents. Després de despertar, va manar cridar un savi perquè interpretés el seu somni.
- "Quina desgràcia, Senyor! Cada dent caiguda representa la pèrdua d'un parent de vostra Majestat", va dir el savi.
- "Quina insolència! Com t'atreveixes a dir-me una cosa axí? Fora d'aquí! Que li donin cent fuetades!", va cridar el Sultà enfurit.
Més tard va ordenar que li portessin a un altre savi i li va explicarel que hi havia somiat. Aquest, després d'escoltar al Sultà amb atenció, li va dir:
- "Excels Senyor! Gran felicitat us ha estat reservada. El son significa que sobreviuràs a tots els vostres parents".
Es va il•luminar el semblant del Sultà amb un gran somriure i va ordenar que li donessin cent monedes d'or. Quan aquest sortia del Palau, un dels cortesans li va dir admirat:
- "No és possible! La interpretació que heu fet dels els seus és la mateixa que el primer savi. No entenc perquè al primer li ha fet donar cent fuetades i a tu cent monedes d'or.
El segon savi va respondre:
- "Amic meu, tot depèn de la forma en què es diu. Un dels grans desafiaments de la humanitat és aprendre a comunicar-se. De la comunicació depèn, molts cops, la felicitat o la desgràcia, la pau o la guerra. La veritat pot comparar-se amb una pedra preciosa. Si la llancem contra el rostre d'algú, pot ferir, però si l'emboliquem en un delicat embalatge i l'oferim amb tendresa certament serà acceptada amb grat."

inici

 

comunicació ( + compartir )

El paraigua groc
Autor/a: Desconegut/da
Procedència: Col·laborador/a. Extret de “Pomme d’Api”

En aquell país plou molt. Tothom camina sota la pluja amb posat seriós. Tots porten paraigües grisos. Tothom menys...
Un estrafolari home que es passeja sota la pluja amb una paraigua groc. Sempre està somrient.
Alguns vianants se’l miren i pensen:
- Està ben ridícul amb el seu paraigua groc
- Això no és gens seriós. La pluja és una cosa seriosa i un paraigua ha de ser gris .
- Quina mena d’idea és aquesta d’anar amb un paraigua groc? No hi ha cap dubte que té ganes de fer-se notar.

La petita Marta no ho acaba d’entendre.
- Quan plou, un paraigua és un paraigua -pensa - Sigui groc o sigui gris, sempre serà millor que no tenir paraigua de cap mena.
A més, aquell home fa cara de ser feliç sota el seu paraigua groc. La Marta no pot estar de preguntar-se per què.

Una tarda, en sortir d’escola, la Marta s’adona que s’ha deixat el paraigua a casa. Plou força i la Marta es posa a caminar sota la pluja sense cap protecció.
Al cap d’uns moments es troba amb l’home del paraigua groc. L’home somriu i li ofereix:
- Vols aixoplugar-te?
La Marta dubta, els vianants es burlaran d’ella però torna a pensar
- Un paraigua, sigui groc o sigui gris, sempre serà molt millor que no tenir paraigua de cap mena.
Accepta l’oferiment i caminen tots dos sota el paraigua groc.
Aleshores la Marta compren perquè l’home fa cara de feliç: sota el paraigua groc el mal temps no existeix, llueix el sol i els ocells canten.
La Marta fa una cara tan sorpresa que l’home esclata a riure.
- Ben segur que tu també em prenies per boig!
Escolta, en altre temps, jo també estava trist en aquest país on sempre plou. Jo també tenia un paraigua gris.
Un dia em vaig deixar el paraigua a casa. Al sortir de la feina em vaig posar a caminar sota la pluja sense cap protecció. Camí de casa vaig trobar un home que em va oferir aixopluc sota el seu paraigua groc.
Jo també vaig dubtar com tu. Tenia por de fer-me notar però encara tenia més por d’encostipar-me i vaig acceptar. Llavors vaig descobrir que sota el parai- gua groc no existeix el mal temps.
Aquell home em va ensenyar que les persones estaven tristes perque mai no es parlaven des de sota un paraigua a l’altre.
En arribar a casa ens vam acomiadar. Quan l’home va haver marxat em vaig adonar que jo tenia el paraigua groc a les meves mans. Vaig correr al seu darrera però ja havia desaparegut.
Des de llavors guardo el paraigua groc i el bon temps no m’ha deixat.
La Marta exclama:
- Quina història! I no et fa vergonya conservar un paraigua que no és teu?
- Gens ni mica Estic convençut que aquest paraigua és de tothom, Ben segur que el qui me’l va donar l’havia rebut d’una altre persona.
La Marta guarda el paraigua. Sempre que plou surt somrient sota el paraigua groc. Està ben convençuda que, ben aviat, el paraigua passarà de les seves mans a moltes altres mans, que aixoplugarà altres persones i els portarà el bon temps.

inici

 

comunicació ( + compartir )

18 Signes inequívocs que estàs vivint al segle XXI
Autor/a: Desconegut/da
Procedència: Col·laborador/a

1.- Intentes entrar amb el teu password fins i tot en el microones.
2.- No has jugat al solitari amb cartes reals des de fa anys.
3.- Tens una llista de 15 nombres de telèfon per a la teva família de 3 membres.
4.- Envies un msn al mòbil dels teus col•legues que estan a la barra, davant teu per a dir-los: "Ara vinc, vaig al lavabo" i ells et contesten: "Val, et demanem una copa?"
5.- Xateges vàries vegades al dia amb una noia argentina, però portes dos anys al teu pis i encara no has parlat amb el veí del teu replà...te cara de mala baba...
6.- La raó per la qual no estàs en contacte amb algun dels teus amics es perquè no te adreça d’e-mail.
7.- La teva idea d’organització i marqueting es basa en l’ús de post-it de colors.
8.- Quan truques des de casa marques un 0 sense voler per a tenir línia exterior.
9.- Portes el teu Currículum Vitae en un cd a la butxaca.
10.- Al•lucines si et pugen el sou un 10%.
11.- Els salaris dels directius de la teva empresa son més alts que el producte interior brut de tots els països del Tercer Món junts.
12.- Saps exactament quants dies et queden per a jubilar-te.
13.- Estar malalt per a poder demanar la baixa, es defineix com no poder caminar o estar ingressat a l'hospital amorrat a la bombona d’oxigen...
14.- Les frases favorites del teu cap : "Quan tinguis uns minuts...", "Podries fer-me això, es només un momentet...", "Ja se que estàs molt ocupat/da però tinc una..."
15.- Els teus amics i familiars descriuen el teu treball com "treballa amb ordinadors o alguna cosa així, no sé..."
16.- Et recordes del teu nuvi/a perquè tens la seva foto com a fons de l'escriptori de windows.
17- Llegeixes aquesta llista i afirmes amb el cap mentre somrius.
18- Mentre llegeixes la llista vas pensant en fer un re-enviar al teu grup d'e-mail... els de sempre.

inici

 

comunicació ( + bondat )

Les formes són importants
Autor/a: Desconegut/da
Procedència: Col·laborador/a

Un Sultà va somiar que havia perdut tots les dents. Després de despertar, va manar cridar a un savi perquè interpretés el seu somni.
-"Quina desgràcia, El meu Senyor! - va exclamar el savi -, cada dent caiguda representa la pèrdua d'un parent de la vostra Majestat".
- "Quina insolència! - va cridar el Sultà enfurit - Com t'atreveixes a dir-me una cosa així? Fora d'aquí!".
Va cridar al seu guàrdia i va ordenar que li donessin cent fuetades. Més tard va ordenar que li portessin a altre savi i li va contar el que havia somiat. Aquest, després d'escoltar al Sultà amb atenció, li va dir:
-"Excels Senyor! Gran felicitat us ha estat reservada. El somni significa que sobreviuràs a tots els vostres parents". Es va il•luminar el semblant del Sultà amb un gran somriure i va ordenar que li donessin cent monedes d'or. Quan aquest sortia del Palau, un dels cortesans li va dir admirat:
-"No és possible! La interpretació que heu fet dels somnis és la mateixa que el primer savi. No entenc perquè al primer li va pagar amb cent fuetades i a tu amb cent monedes d'or".
- "Recorda bé amic meu - va respondre el segon savi - que tot depèn de la forma que es diuen les coses. Un dels grans desafiaments de la humanitat és aprendre a comunicar-se. De la comunicació depèn, moltes vegades, la felicitat o la desgràcia, la pau o la guerra. Que la veritat deu ser dita en qualsevol situació, d'això no hi ha dubte, mes la forma amb que deu ser comunicada és el que provoca en alguns casos, grans problemes. La veritat pot comparar-se amb una pedra preciosa: si la llancem contra el rostre d'algú, pot ferir, però si l'emboliquem en un delicat embalatge i l'oferim amb tendresa certament serà acceptada de grat.

inici

comunicació ( + diàleg )

Deformació de versions
Autor/a: Desconegut/da
Procedència: Col·laborador/a

ORDRE INICIAL DEL CORONEL AL COMANDANT: «Demà a dos quarts de deu haurà un eclipsi de Sol, fet que no passa tots els dies, que formin els soldats en el pati en vestit de campanya per a presenciar el fenomen. Jo els donaré les explicacions necessàries. En cas que plogui, que formin en el gimnàs».
EL COMANDANT AL CAPITÀ: «Per ordre del senyor coronel, demà a dos quarts de deu haurà un eclipsi de Sol, segons el senyor coronel, si plou no es veurà res a l'aire lliure, llavors en vestit de campanya l'eclipsi tindrà lloc en el gimnàs, fet que no passa tots els dies. Ell donarà les ordres oportunes».
EL CAPITÀ AL TINENT: «Per ordre del senyor coronel, demà a dos quarts de deu en vestit de campanya inauguració de l'eclipsi de Sol en el gimnàs. El senyor coronel donarà les ordres oportunes de si deu ploure, fet que no passa tots els dies. Si fa bon temps i no plou, l'eclipsi tindrà lloc en el pati».
EL TINENT AL SERGENT: «Demà a dos quarts de deu, per ordre del senyor coronel plourà en el pati de la caserna. El senyor coronel en vestit de campanya donarà les ordres en el gimnàs perquè l'eclipsi se celebri en el pati».
EL SERGENT AL CAP: «Demà a dos quarts de deu, tindrà lloc l'eclipsi del senyor coronel en vestit de campanya per efecte del Sol. Si plou en el gimnàs, fet que no passa tots els dies, se sortirà al pati».
EL CAP ALS SOLDATS: «Demà, a això de dos quarts de deu, sembla ser que el Sol en vestit de campanya eclipsarà al senyor coronel en el gimnàs, llàstima que això no passi tots els dies».

inici

 

comunicació ( + diàleg )

El cavaller de Minay
Autor/a: Desconegut/da
Procedència Col·laborador/a


El cavaller de Milany era un home ric i poderós, valent i decidit, amb bons sentiments i molt amic de donar-se una vida regalada. Totes li ponien i estava satisfet de la vida.
Una nit d’hivern, freda i plujosa, un pobre captaire va demanar acolliment al castell. El cavaller el va fer passar, li va oferir un lloc vora el foc on cremaven uns bons tions i va fer que li servisin un bon sopar.

El captaire era un home que havia corregut mig món i tenia moltes coses per explicar.
Al cavaller li agradava la conversa. Van parlar de tot i de tothom i el cavaller va acabar per dir-li que trobava que la vida era massa curta i que li agradaria viure mils anys.
Aleshores el captaire, assenyalant-li un tronc que hi havia vora la llar de foc a punt de ser-hi llançat, va dir:
- La vostra vida durarà tant com durarà aquest tronc.
El cavaller es va impressionar amb les paraules del captaire i va fer retirar aquell tronc de la llar de foc. L’endemà el va anar a enterrar en una torratxa solitària que s’alçava en un cap de la carena.

Van passar els anys i el cavaller continuava la seva vida regalada.
Es va anar fent vell i vell i les forces el van abandonar fins que ja no es podia bellugar. Tots els seus es van anar morint i també els que venien al darrera. Va arribar un moment que ja ningú no sabia qui era, ni com havia viscut tants anys. La manera de parlar de la gent i els costums havien canviat molt, ja no es podia entendre amb ningú.
El castell havia canviat d’amos i els nous que van venir el van respectar encara que no el conexien de res.
El pobre cavaller avorrit ja de la vida, sense poder-se entendre amb ningú ni valer-se per ell mateix, desitjava morir-se. I els anys anaven passant.

Un dia va arribar un savi molt savi que s’havia dedicat a l’estudi de les llengües antigues.
Els amos li van dir que tenien un vell molt vell que parlava d’una manera que no l’entenia ningú.
El van acompanyar fins el racó on sempre s’estava, quiet i silenciós, el vell cavaller.
S’hi va posar a parlar i es van poder entendre.
El cavaller li va explicar la seva trista història i li va demanar que anessin a desenterrar el tronc que feia molts anys que havia enterrat.
Hi van anar de seguida i el van trobar. El van dur a la casa i el va tirar a la mateixa llar de foc on havia de ser cremat feia tants anys.

Las flames es van anar apoderant del vell tió, el van anar consumint a poc a poc i la vida del cavaller de Milany es va anar extingint, estingint, fins que es va morí dolçament al cap de tants anys de solitud.

inici

comunicació ( + sensibilitat )

És com jo
Autor/a: Desconegut/da
Procedència: Col·laborador/a

El meu fill fa poc va arribar a aquest món, de manera normal... però jo havia de treballar, tenia tants compromisos... El meu fill va aprendre a menjar si més no ho esperava. Va començar a parlar quan jo no estava. A mesura que creixia, em deia: - "Papà, algun dia seré com tu Quan tornes a casa, papà?".
- "No ho sé, fill meu, però quan torni jugarem junts..., ja ho veuràs". El meu fill va complir deu anys i em deia:
- "Gràcies per la pilota, papà. Vols jugar amb mi?".
- "Avui no, fill meu, que tinc molt a fer."
- "Està bé papà, un altre dia serà", i es va marxar somrient, i sempre en els seus llavis les paraules:
- "Jo vull ser com tu. Quan tornes a casa, papà?".
- "No ho sé, fill, però quan torni jugarem junts..., ja ho veuràs." El meu fill va tornar de la universitat, fet tot un home.
- "Fill, estic molt orgullós de tu. Seu i parlem una mica."
- "Avui no, papà, tinc compromisos...; per favor, deixa'm el cotxe per a anar a visitar a uns amics."
Ara m'he jubilat i el meu fill viu en un barri proper. Avui li he fet un truc:
- "Hola, fill meu, vull veure't."
- "M'encantaria, papà, però és que no tinc temps...; tu saps, el treball, els nens...; però gràcies per trucar, ha estat estupend parlar amb tu."
Al penjar el telèfon em vaig adonar que el meu fill havia complert el seu desig, era exactament com jo.

inici

 

comunicació ( + quotidianitat )

Tal com són
Jorge Bucay
Procedència: Col·laborador/a "Acerca del amor"

Conten que una dona va entrar en un restaurant i va demanar com primer plat una sopa d'espàrrecs. Uns minuts després el cambrer li servia un fumejant plat i es retirava.
- Mosso! – crida la dona – vingui aquí
- Senyora? – va contestar el cambrer apropant-se
- Provi la sopa! – va ordenar la clienta
- Que passa Senyora? No és el que vostè volia?
- Provi la sopa! – va repetir la dona
- Però que succeeix... li falta sal?
- Provi la sopa!!!!
- Esta freda?
- ¡¡¡¡¡PROVI LA SOPA!!!!, repetia la dona insistent
- Però senyora, per favor digui'm el que passa... – va dir el noi
- Si vol saber el que passa, provi la sopa – va dir la dona assenyalant el plat
- El cambrer, adonant-se que res faria canviar de parer a l'encapritxada dona, s’assegué enfront del fumejant líquid groguenc i li va dir amb certa sorpresa:
- Però aquí no hi ha cullera...
- Veu? – va dir la dona - Veu?... falta la cullera.

Que bo seria acostumar-nos, en les petites i en les grans coses, a poder anomenar fets, situacions i emocions directament, sense entrebancs, tal com són.

inici

 

comunicació ( + consciència )

La casa en flames
Bertolt Brecht
Procedència: Col·laborador/a

No fa molt temps vaig veure una casa que cremava. El seu sostre era ja pastura de les flames. A l'atansar-me, vaig advertir que encara havia gent en el seu interior. Vaig anar a la porta i els vaig cridar que el sostre estava cremant, incitant-los que sortissin ràpidament. Però aquella gent no semblava tenir pressa. Un va preguntar, mentre el foc cremava les seves celles, quin temps feia fora; si plovia, si no feia vent i altres coses semblants. Sense respondre, vaig tornar a sortir. Aquesta gent, vaig pensar, ha de cremar abans que acabi amb les seves preguntes. Veritablement, amics, a qui el terra no li cremi en els peus fins al punt de desitjar gustosament canviar de lloc, res he de dir-li.

inici

 

comunicació ( + solidaritat )

La nostra llengua
Octavio Paz
Extret de La Jornada, Mèxic, dimarts 8 d'abril de 1997

Les llavors de les paraules cauen a la terra del silenci i la cobreixen amb una vegetació a vegades delirant i altres geomètrica. El meu amor per la paraula va començar quan vaig sentir parlar al meu avi i cantar a la meva mare, però també quan els vaig sentir callar i vaig voler desxifrar, o més exactament, lletrejar el seu silenci. Les dues experiències formen el nus del que està feta la convivència humana: del dir i de l’ escoltar. Per això l'amor a la nostra llengua, que és paraula i silenci, es confon amb l'amor a la nostra gent, als nostres morts silenciosos i als nostres fills que aprenen a parlar.
Totes les societats humanes comencen i acaben amb l'intercanvi verbal, amb dir i escoltar. La vida de cada home és un llarg i doble aprenentatge: saber dir i saber escoltar. L'un implica l'altre: per saber parlar cal aprendre a escoltar. Comencem escoltant a la gent que ens envolta i així comencem a parlar amb ells i amb nosaltres mateixos. Aviat, el cercle s'eixampla i abraça no només els vius sinó els morts. Aquest aprenentatge insensiblement ens insereix en una història: som els descendents no només d'una família sinó d'un grup, una tribu o una nació.
Al mateix temps, el passat ens projecta en el futur: som els pares i els avis d'altres generacions que, a través de nosaltres, aprendran l'art de la convivència humana: saber dir i saber escoltar. El llenguatge ens dóna el sentiment i la consciència de pertànyer a una comunitat. L'espai s'eixampla i el temps s'allarga: estem units per la llengua a una terra i a un temps. Som una història. L'experiència que acabo d'evocar senzillament és universal: pertany a tots els homes i a tots els temps.

El llenguatge humà està obert a l'univers i és un dels seus productes prodigiosos però igualment, per si mateix, és un univers. Si volem pensar o entreveure l'univers, hem de fer-ho a través del llenguatge. La paraula és el nostre estatge: en ell vam néixer i en ell morirem. Ell ens reuneix i ens dóna consciència del què som i de la nostra història. Escurça les distàncies que ens separen i disminueix les diferències que ens oposen. Ens reuneix però no ens empresona: els seus murs són transparents i a través d'aquestes parets diàfanes veiem el món i coneixem els homes que parlen en altres llengües. A vegades aconseguim entendre'ns amb ells i així ens enriquim espiritualment. Ens reconeixem fins i tot en el que ens separa de la resta dels homes; aquestes diferències ens mostren la increïble diversitat de l'espècie humana i, simultàniament, la seva unitat essencial. Descobrim així una veritat simple o doble: primer, som una comunitat de pobles que parla la mateixa llengua i, segon, parlar-la és una manera entre moltes de ser persones. La llengua és un signe, el signe més gran, de la nostra condició humana.

inici