comunitat (+ sociabilitat )
El poble
Miquel Martí i Pol
Procedència: Col·laborador/a. Antologia poètica,
Barcelona, Edicions 62, 1983
El poble és un vell tossut,
és una noia que no té promès
és un petit comerciant en descrèdit,
és un parent amb qui vam renyir
fa molt de temps.
El poble és una xafogosa tarda d'estiu,
és un parapet damunt la sorra,
és la pluja fina de novembre.
El poble és quaranta anys d'enfilar-se per les bastides,
és el desfici del diumenge a la
tarda,
és la família com a base
de la societat futura,
és el conjunt d'habitants, etc,
etc.
El poble és el meu esforç i el vostre esforç,
és la meva veu i la vostra veu,
és la meva petita mort i la vostra
petita mort.
El poble és el conjunt del nostre
esforç
i de la nostra veu
i de la nostra petita mort.
El poble és tu i tu i tu
i tot d'altra gent que no coneixes,
i els teus secrets
i els secrets dels altres.
El poble és tothom,
el poble és ningú.
El poble és tot:
el principi i la fi,
l'amor i l'odi,
la veu i el silenci,
la vida i la mort.
inici
|
ALTRES VALORS
amistat
amor
aprenentatge
austeritat
autenticitat
autocreixement
autoestima
bondat
celebració
coherència
compartir
compromís
comunicació
comunitat
confiança
consciència
constància
contemplació
creixement
donació
ecologia
esperança
espiritualitat
família
fe
felicitat
generositat
gratitud
igualtat
interioritat
justícia
llibertat
paciència
parella
pau
perdó
perseverança
proïsme
quotidianitat
recerca
respecte
responsabilitat
sensibilitat
sentit
senzillesa
servei
sociabilitat
solidaritat
tolerància
treball
vida
|
comunitat (+ sociabilitat )
Una faula de Tolstoi
Lleó Tolstoi
Procedència: Coaborador/a
A la riba de l'Oka hi vivien nombrosos
camperols; la terra no era fèrtil, però, llaurada amb
tenacitat, produïa el que era necessari per viure tranquils i per
guardar alguna cosa com a reserva.
Ivan, un dels pagesos, una vegada va anar a la fira de Tula i va comprar
una parella preciosa de gossos conillers perquè cuidessin la
casa. Al cap de poc temps, els animalets van ser coneguts a tots els
camps de l'horta d'Oka per les seves contínues corregudes, i
per les destrosses que provocaven en els sembrats. Tampoc les ovelles
i els vedells no solien quedar ben parats. Nicolai, veí d'Ivan,
a la primera fira de Tula va comprar una altra parella de gossos perquè
li defensessin la casa, els camps i les terres.
Al principi, els nous guardians es van barallar amb els antics, però
aviat es van fer amics i els quatre feien junts les corregudes. Els
altres veïns, quan van veure que el perill augmentava, també
es van proporcionar gossos conillers i així al cap d'uns pocs
anys, cada pagès era propietari d'una colla de 10 o 15 gossos.
Tot just es feia fosc, amb el més lleu soroll, els gossos corrien
furiosos i feien un escàndol tan fort, que semblava que un exèrcit
de bandits assaltés la casa. Els amos, espantats, tancaven bé
les portes i deien: - Déu meu, què seria de nosaltres
sense aquests gossos tan valents que, abnegadament, defensen les nostres
cases?
Però al mateix temps que cada camperol, per tal d'estar més
ben defensat, augmentava el nombre de gossos, aquests es feien més
exigents. Ja no en tenien prou amb els ossos i les sobres de la casa
per menjar, sinó que els havien de reservar els trossos més
bons de les matances i els van haver de construir coberts i dedicar
més temps a tenir-ne cura.
Mentrestant, la misèria s'havia apoderat del poblet; els infants,
vestits amb parracs, empal•lidien de fam i de fred, i els homes,
per més que treballessin del matí a la nit, no aconseguien
treure de la terra el manteniment necessari per a la seva família.
Un dia es queixaven de la seva sort davant de l'home més vell
i savi del poblet, i com que en donaven la culpa al cel, l'home els
va dir: - La culpa la teniu vosaltres: us lamenteu que a casa vostra
falta el pa per als vostres fills, que queden prims i desnerits, i veig
que manteniu dotzenes de gossos grassos i llustrosos.
- Són els defensors de les nostres llars - van exclamar tots
junts els pagesos - Els defensors? De què us defensen?
- Senyor, si no fos per ells, els gossos estranys matarien els ramats
i, fins i tot, a nosaltres.
- Cecs! Cecs! - va dir el vell -. No compreneu que els gossos defensen
cadascun de vosaltres dels gossos dels altres, i si ningú no
tingués gossos no necessitaríeu defensors que es mengen
tot el pa que hauria d'alimentar els vostres fills? Suprimiu els gossos,
i la pau i l'abundància tornaran a les vostres llars.
I seguint el consell del vell, es van desfer
dels seus defensors i, un any més tard, els graners i els rebosts
eren plens de provisions, i a la cara dels fills es veia un somriure
de salut i prosperitat.
inici
|
comunitat (+ amistat )
Els menjapedres
Autor/a: Desconegut/da
Procedència: Col·laborador/a
La Farigola és un poble petit. Va nèixer
i créixer a la falda de la gran muntanya, prop del rierol. Des
del campanar de l’església es pot veure la plaça,
unes quantes cases i aquella botiga on venen de tot.
En Pere va néixer a La Farigola. De jovenet va tenir la temptació
de deixar el poble per anar a ciutat, però es va enamorar de
l’Anna i es va quedar. Es van casar i ara ja tenen dos vailets.
Viuen en una casa no molt gran, amb un corral al costat. Al corral,
les gallines proporcionen ous rossos i unes quantes cabres donen la
llet que l’Anna transforma en format-ges. Fora del poble, just
al peu de la muntanya, hi tenen un tros on en Pere cultiva verdures,
patates...
Els dimecres, de bon matí, en Pere il’Anna van al mercat
de la ciutat veïna a vendre els ous, els formatges i les verdures.
La nostra història va començar
al tros.
Una nit, enmig d’una gran tempesta, es va produir una esllavissada
a la muntanya. Una gran roca va rodolar pendent avall i va anar a caure
just al bell mig del tros.
L’endemà en Pere va provar de moure-la però no ho
va aconseguir.
Es va quedar molt capficat. Què podia fer?
Al vespre, mentre sopaven, l’Anna va tenir una idea.
- Per què no vas a parlar-ne amb la Mercè de ca’n
Suquet? És una àvia molt gran i molt eixerida. Sap moltes
coses, moltes més que nosaltres.
- Tens raó. Demà ho faré.
En Pere va anar a ca’n Suquet
- Bon dia padrina! Tinc un problema molt gros.
L’àvia Mercè el va escoltar i desprès va
dir
- No sé... no sé... Potser podriem demanar ajuda als Menjapedres.
- Als Menjapedres?
- Sí, sí, però... si només hi ha una roca...
no sé... no sé.
- És molt grossa!
- D’acord, els avisarè. De tota manera... els Menjapedres
són dotze i si no hi ha, com a mínim, una pedra per cadascun
no voldran venir. No podries partir la roca amb un pic?
- Ho intentaré
En Pere va demanar ajuda al seu germà Andreu. Van picar i picar
dos dies seguits, Al capvespre del segon dia van acabar la feina.
En Pere va anar a dir-ho a l’àvia Mercè.
- Bona nit! Ja està! Tinc dotze pedres al tros.
- Molt bé. Què són molt groses?
En Pere va obrir els braços tant com va poder.
- Així de groses!
- Malament, mala sort. Els Menjapedres tenen unes dents molt dures peró
la boca la tenen molt petita. Mai es menjaran aquestes pedres tan grosses.
Les haureu de partir.
- Si no hi ha més remei... demà ho farem.
En Pere i l’Andreu estaven molt cansats i van decidir demanar
ajuda els veïns.
De bon matí eren tots al tros amb els seus pics. Quan es va fer
fosc, el tros estava ple de pedres petites.
En Pere va tornar a ca’n Suquet
La Mercè el va escoltar amb un somriure als llavis.
- Molt bé. Però... on han quedat les pedres?
- Estan escampades per tot el tros. Més que terra de cultiu sembla
un pedregar.
- Vaja, vaja! Donçs... haureu de fer alguna cosa per ajuntar-les
totes perque els Menjapedres són un xic mandrosos.
- Això serà fàcil
En Pere va parlar amb els veïns i, entre tots, van amuntegar les
pedres sota els arbres del camí, vora el pou. I, pedra a pedra,
van construir un gran banc.
Aquesta vegada van anar tots a visitar l’àvia Mercè.
En Pere li va portar ous rossos i un formatge dels que fa l’Anna.
- Moltes gràcies, padrina! No fa falta que crideu els Menjapedres.
Amb l’esforç de tots hem solucionat el problema. A més,
hem fet un gran banc sota els arbres, al costat del pou. Quan faci bon
temps serà un bon lloc per trobar-nos i compartir les nostres
alegries i els nostres maldecaps.
Des d’aquell dia, si pujeu al
campanar, a més de la plaça, les cases i la botiga on
venen de tot, veureu, allà al fons, alguns veïns asseguts
en un gran banc xerrant de les seves coses.
inici
|
comunitat (+ respecte )
La rosella que va passar molta
pena
Autor/a: Desconegut/da
Procedència: Col·laborador/a
La nostra història va succeir en una vall molt verda. Déu
hi havia sembrat moltes flors per alegrar el cor dels homes i les dones.
Eren unes flors molt eixerides, rialleres, formoses com totes les coses
que fa el Creador
Déu hi havia sembrat a la vall una sola espècie de flors,
totes eren margarides. Elles es pensaven que eren les úniques
del món. No coneixien la varietat que Déu ha posat en
la Creació.
Un dia, el vent va portar, de part de Déu, una petita llavor
desconeguda a la vall i la va dipositar enmig del prat florit.
Al començament ningú no
se’n va adonar.
Dies després la tija comença a sortir de la terra, la
gema es formà a la punta de la tija i les fulles es van anar
desplegant.
Les margarides s’adonaren que havia arribat algú diferent
i van començar a preguntar:
- Qui ets tú?
- D’on vens?
- Què hi fas aquí?
La nouvinguda contestà:
- Sóc una flor com vosaltres. Vinc d’un camp molt llunyà
on hi ha moltes roselles com jo. També hi ha margarides com vosaltres.
Les margarides la miraven encuriosides i van començar a opinar
amb to compasiu.
- La teva tija és molt alta!
- Els teus petals són molt vermells!.
- Que estranyes són les teves fulles!.
- Que trista deus estar i com deus patir de no ser una margarida com
nosaltres.
La rosella no va contestar res. Les paraules de les margarides l’havien
omplert de pena.
En el meu prat - pensava amb tristesa la rosella - mai no m’havien
parlat d’aquesta manera.
Però, tanmateix les margarides
van ser totes molt gentils, li van somriure i la van acceptar a la seva
vall. La rosella no els va explicar la pena que sentia. En arribar la
nit, quan tothom s’havia reclòs en la seva cambra verda
per dormir, la rosella es va posar a plorar. Tan de bo pogués
tornar al meu prat, pensava.
L’endemà una margarida,
amb tota la bona intenció, va fer a la rosella una proposta que
encara la ve fer posar més trista.
- Saps que Déu, el nostre Creador, té poder per fer grans
coses? Donçs, les meves germanes i jo li demanarem, que et converteixi
en una margarida ben bonica.
La rosella tremolava.
-Una margarida! Voleu que em converteixi en una margarida? - i esclatà
en plors.
- Per què plores? No vols ser una margarida com nosaltres?
- Vosaltres sou molt gentils, sezilles i alegres però us demano
de debó... no feu aquesta petició al bon Déu. Ell
m’ha fet rosella i... rosella vull ser sempre.
Les margarides es van quedar ben estranyades.
Hi hagué un gran silenci a la vall fins que una margarida molt
petita va dir timidament
- Perdona’ns rosella d’haver-te fet patir!
Aquell dia des de la vall pujà
al cel una pregària joiosa
- Oh Déu, creador de les margarides i les roselles, envia a la
nostra vall moltes roselles i moltes altres espècies de flors
perque tothom pugui gaudir amb la meravella de la teva Creació.
Amén.
inici
|
Compartir el millor blat de moro
Anthony
de Mello
Procedència: Col·laborador/a “L'oració
de la granota "
Un agricultor, el blat de moro del
qual sempre havia obtingut el primer premi en la Fira de l'estat,
tenia el costum de compartir les seves millors llavors de blat de
moro amb tots els altres agricultors dels contorns.
Quan li van preguntar per què ho feia, va dir: “En realitat,
és per pur interès. El vent té la virtut de traslladar
el pol•len d'uns camps a uns altres. Per això, si els
meus veïns conreessin un blat de moro de classe inferior, la
polinització rebaixaria la qualitat del meu propi blat de moro.
Aquesta és la raó per la qual m'interessa enormement
que només plantin el millor blat de moro”.
Tot el que dónes a uns altres t'ho estàs donant a tu
mateix.
inici
|
comunitat (+ sociabilitat) Les
pedretes blaves
Autor/a: Desconegut/da
Procedència: Col·laborador/a. http://www.calbenido.org/
Hi havia dues pedretes que vivien enmig d'unes altres en el jaç
d'un torrent. Es distingien entre totes perquè eren d'un intens
color blau. Quan els arribava el sol, brillaven com dos trossos de cel
caiguts a l'aigua. Elles conversaven sobre què serien quan algú
les descobrís: "Acabarem a la corona d'una reina",
pensaven.
Un dia van ser recollides per una
mà humana. Diversos dies van estar sufocant-se en diverses
caixes, fins que algú les va agafar i va oprimir contra una
paret, igual que unes altres, introduint-les en un jaç de ciment
enganxós. Van plorar, van suplicar, van insultar, van amenaçar,
però dos cops de martell les van enfonsar encara més
en aquell ciment.
A partir de llavors només pensaven a fugir.
Van fer amistat amb un fil d'aigua
que de tant en tant corria per sobre d'elles i li deien:
- "Filtra't per sota de nosaltres i arrenca'ns d'aquesta maleïda
paret".
Així ho va fer el fil d'aigua i al cap d'uns mesos les pedretes
ja ballaven una mica en el seu jaç. Finalment en una nit humida
les dues pedretes van caure i jaient per terra van fer una mirada
al que havia estat la seva presó. La llum de la lluna il•luminava
un esplèndid mosaic. Milers de pedretes d'or i de colors formaven
la figura d’un Crist.
Però en el rostre del Senyor
hi havia alguna cosa extranya, estava cec. Els seus ulls no tenien
pupil•les. Les dues pedretes van comprendre. Eren elles les
pupil•les de Crist.
inici
|
| |
| |
