confiança (+ consciència )
El riu gelat
Herb Smith
Procedència: Col·laborador/a
Un viatger molt cansat va arribar a
la vora d'un riu. No hi havia cap pont pel que es pogués creuar.
Era hivern i la superfície del
riu es trobava congelada. Enfosquia i desitjava arribar aviat al poble
que es trobava a poca distància del riu, mentre hi hagués
prou llum per a distingir el camí.
Va arribar a preguntar-se si el gel
seria prou fort per a suportar el seu pes. Com que viatjava sol i no
hi havia ningú més pels voltants, una fractura i caiguda
en el riu gelat significaria la mort; però passar la nit en aquest
hostil paratge representava també el perill de morir per congelació.
Per fi, després de molts dubtes
i pors, es va agenollar i va començar, molt cautelós,
a arrossegar-se per damunt del gel. Pensava que, al distribuir el pes
del seu cos sobre una major superfície, seria menys probable
que el gel es trenqués sota el seu pes. Després d'haver
recorregut la meitat del trajecte en aquesta forma lenta i dolorosa,
de sobte va escoltar el so d'una cançó darrere seu.
De la nit va sortir un carruatge tirat
per quatre cavalls, ple de carbó i conduït per un home que
cantava amb alegria mentre feia el seu despreocupat camí.
Allí es trobava el nostre cautelós
viatger. Arrossegant-se amb mans i peus, mentrestant, al seu costat,
com un vent hivernal, va passar el conductor amb el seu carruatge, cavalls
i pesada càrrega pel mateix riu gelat!
inici
|
ALTRES
VALORS
amistat
amor
aprenentatge
austeritat
autenticitat
autocreixement
autoestima
bondat
celebració
coherència
compartir
compromís
comunicació
comunitat
confiança
consciència
constància
contemplació
creixement
donació
ecologia
esperança
espiritualitat
família
fe
felicitat
generositat
gratitud
igualtat
interioritat
justícia
llibertat
paciència
parella
pau
perdó
perseverança
proïsme
quotidianitat
recerca
respecte
responsabilitat
sensibilitat
sentit
senzillesa
servei
sociabilitat
solidaritat
tolerància
treball
vida
|
confiança ( + respecte )
No ploreu, és l'hora de
l'alegria
Joan XXIII
Procedència: Cola·laborador/a
"...sempre és més important allò
que uneix que no pas allò que separa."
"Una mica de fervor és bo, però sense passar-se"
"No discutim qui té raó; acostem-nos,
coneguem-nos, estimem-nos i respondrem a la pregària de Jesús:
que tots siguin u."
"L'església no és cap museu arqueològic
que hàgim de conservar, sinó un jardí obert. És
la font d'aigua fresca enmig de la plaça del poble perquè
tothom en pugui beure".
"...hem de servir l'home com a tal, no solament els catòlics.
Defensar en tot i abans que tot els drets de la persona humana, i no
solament de l'església catòlica. No és l'Evangeli
que canvia. Som nosaltres que comencem a entendre'l més bé...
Cal reconèixer els signes dels temps i mirar enllà."
"Els pacífics que l'Evangeli
proclama benaurats no són inactius, són els qui treballen
per la pau, una pau basada en la veritat, que té com a objectiu
la justícia, com a força l'amor, com a mètode la
llibertat."
inici
|
confiança ( + fe )
El científic i la rosa
Mamerto Menapace
Procedència: Monestir Santa María de Los Toldos
Es tractava d'un científic seriós. No d'un
poca-solta. Li havien demanat que estudies els problemes d'un roser
que estava passant per dificultats en el seu període de floració.
Va prendre les coses molt seriosament.
Primer va estudiar la terra. Va descobrir que estava prop d'una paret
els fonaments de la qual arribaven fins a la tosca. La greda extreta
havia sigut tirada precisament en el lloc on després va haver
d'estar el roser. Es tractava d'una terra amb història i amb
condicionants en part negatius. A més, tota la pluja que queia
sobre aquella part de la teulada, es descarregava en el ràfol
que donava just sobre la planta. Podia succeir que a vegades hi haguera
excés d'humitat. Manca de sol al matí; en canvi de tarda
el tenia en excés, pel reflex de la paret emblanquinada que li
tornava duplicada la calor.
Hi havia molts perquè en la història
prèvia de la seva terra i en la geografia que li tocava compartir.
Però també n'hi havia en el propi ser del roser i en la
història del seu creixement. Perquè la varietat no era
la més adaptada a aquest clima. Va ser plantada fora de la seva
època, i de petita havia sofert un seriós accident que
per poc acaba amb la seva existència.
Quants traumes i condicionants! Realment
al llegir l'informe, era com per a desesperar-se. Què es podia
fer? Aparentment es tractava de circumstàncies irreversibles,
o molt poc variables ja.
Però aquí estava, al meu
entendre, l'equivocació. La suma de tots els perquè del
passat de la rosa, no donaven cap explicació sobre el per què
de la seva existència allí, en aquest lloc i en aquestes
condicions. Tots els perquè es referien al seu passat, i eren
simplement informes sobre la realitat existent i comprovable. I el que
en realitat interessava era el present de la planta i el seu futur.
Van anar novament al científic,
per demanar-li un consell. Més que això, potser, van voler
saber perquè la planta estava justament allí i no en un
altre lloc. Perquè se li demanava a la pobra rosa que visques
en aquesta geografia i història amb tants condicionats negatius.
I l'home, que era un científic seriós, no un poca-solta,
els va respondre:
- Això no m'ho preguntin a mi.
Preguntin al jardiner.
La resposta estava integrada en un pla
molt més ampli que el de la simple història comprovable
de la planta. El jardiner tenia un projecte en totalitat que abraçava
tot el jardí. En la seva saviesa, coneixia molt bé tot
el que amb la seva ciència descobriria el científic. I
no obstant va voler que la rosa visqués, en aquell racó
del jardí, comprometent-se a vigilar els seus cicles i a defençar
la seva vida amenaçada. El jardiner estava compromès tant
amb la rosa com amb tota la vida i la bellesa del jardí. Això
depenia d'un pla nascut en la saviesa del seu cor, i per tant no podria
mai ser investigat pel científic, que reduïa la seva recerca
a la mera existència de la planta individualment considerada
en la seva geografia concreta.
Al metge podràs preguntar-li
sobre els perquè del teu dolor.
Al psicòleg sobre l'arrel dels
teus traumes.
A l'historiador i al sociòleg
el passat que et condiciona.
Però el per què has estat
cridat a la vida aquí i ara, això cal preguntar-ho a Déu.
Jesús deia:
- El meu Pare és el Jardiner.
inici
|
confiança ( + consciència )
El ganivet
Recopilació de contes orientals: Ramiro Calle
Procedència: Contes d'amor i amistat. Editorial Jaguar
Es tractava de dos ascetes errants,
Un d'ells es va asseure a meditar i l'altre va treure el seu ganivet
per a obrir un coco. De cop i volta, va venir un mico i es va dur el
ganivet. El sadhu va córrer fins el seu company i el va treure
de la meditació per a dir-li ple d'ansietat.
- ha vingut un mico i m'ha robat el ganivet
L'altre asceta va contestar:
- Si ha estat un mico, em treus un pes de damunt - va sospirar alleujat-,
el veritablement preocupant és que te l'hagués robat un
home.
inici
|
confiança ( + responsabilitat )
Actitud
Xerris Swindoll
Procedència: Col·laborador/a
Quant més visc, més m'adono de l'impacte
que l'ACTITUD té sobre la meva vida.
La meva ACTITUD, per a mi, és més important
que els fets.
És més important que el passat, que
l'educació, el diners, les circumstàncies, que els fracassos,
l'èxit, que el que altres persones pensen, diguin o facin.
És més important que les aparences, els dons o la destressa
per a tenir èxit. És nostra l'elecció de l'ACTITUD
que assumirem en resposta a tota situació. No podem canviar
el nostre passat no podem canviar el fet que la gent actuï de
determinat manera.
No podem canviar l'inevitable L'única
cosa que podem fer és tocar l'única corda que tenim,
i aquesta és la nostra ACTITUD.
Estic convençut que la vida està constituïda per
un % del que em passa i el % de com reacciono davant això.
En tot moment som responsables de la nostra ACTITUD. En efecte, la
nostra manera de ser depèn totalment de la nostra ACTITUD.
|
confiança ( + fe )
Cal mirar cap amunt
Autor/a: Desconegut/da
Procedència: Col·laborador/a
Anava una barqueta pesquera sortint de la vora del
mar, Quin moviment que es veu en aquest lloc!, es necessita ser molt
bon mariner per a no marejar-se i sentir ganes de baixar i posar-se
a córrer.
La barqueta es movia graciosament al ritme de les
onades, però els mariners sofrien les conseqüències
d'aquell vaivé... Un d'ells va rebre ordres de pujar a un pal,
i a mesura que anava pujant se sentia pitjor... el capità d'aquell
vaixell li va cridar:
" SI NO VOLS SENTIR-TE MALAMENT, MIRA CAP AMUNT..."
inici
|
confiança ( + comunicació )
Carta de Chiara al seu nebodet
a punt de néixer
Autor/a: Desconegut/da
Procedència: Col·laborador/a
Hola, fill de la Francesca, que no has nascut encara…
Aquí tots t'esperen i pensen en tu; preparen per a tu jerseiets
i projectes.
Tindràs per a tu una cangur alemanya, aniràs a l'escola
anglesa, jugaràs a futbol, tocaràs el piano, seràs
un noi com cal, un noi endreçat; tindràs molts amics,
seràs bonic, ajudaràs en les coses de casa, escriuràs
poesia.
Estigues atent, t'ho recomano. El món et donarà exactament
allò que li demanis, ni més ni menys.
Recorda que de tu dependrà allò que "els altres"
et faran.
Observa-ho tot. Demana-ho tot. Interessa't per tot.
Sàpigues escollir. Escolta a tots. Pensa amb el teu cap.
Estudia, llegeix, escriu i FES.
Prova coses noves. Però pensa abans de fer-les.
Parla molt. No tinguis por del silenci.
Estima la vida, per no tenir por de la mort. Però no et facis
el mut, i no guardis rancúnia encara que creguis tenir raó
(encara que TINGUIS raó), no t'oblidis mai d'escoltar.
No tinguis por de fer el primer pas, de trencar el gel, d'arriscar-te,
de jugar-te-la.
No tinguis por d'allò que pensen els altres.
Respecta les idees i les accions de tots. Tot i que siguin diferents
a les teves i no t'agradin.
Però no canviïs les teves per assemblar-te als altres.
Sigues cortès i fes allò que fa plaer als altres, si
és que pots fer-ho sense trair-te a tu mateix.
Si no, parla-ho. No et traeixis, i no et deixis trair per cap raó.
Ni per cap persona.
Els amics són importants, però tu ho ets més.
No és una afirmació egoista.
Fes qualsevol cosa per un amic. Si vols, si et surt del cor. Tingues
amics de totes les edats. Tots poden donar-te alguna cosa i a tots
pots donar tu.
Estigues amb totes les noies que vulguis, però no juguis amb
l'amor. És quelcom massa maco com per espatllar-ho.
Escolta si Déu et crida, i parla amb Ell si necessites ajuda…
Chiara, 7 Juliol 1989
|
confiança ( + fe )
Com vèncer la por
Autor/a: Desconegut/da
Procedència: Col·laborador/a
"Et veig preocupat. Tens algun problema...?",
vaig preguntar a un company de treball fa diversos anys.
La resposta que em va donar va ser tan sorprenent com interessant.
-"És cert", em va contestar. "Hi
ha quelcom que m'està mortificant. Resulta que ahir em vaig
graduar d'advocat..." -"Home, et felicito", li vaig
dir. "El que no comprenc és com això et té
apesarat". -"Mira", em va respondre a manera d'explicació.
"Si algú em preguntava ahir quelcom en matèria
de Dret, jo podia contestar-li "deixa'm consultar això
amb un professor meu". En canvi avui ja sóc un professional,
no un estudiant. Avui he de saber la resposta. I tinc por..."
Aquella estranya resposta em va fer reflexionar. Vaig pensar en les
desenes de vegades que hauria tingut por el meu amic a l'anar a examinar-se
d'alguna matèria. I ara que no havia d'examinar-se més,
també tenia por.
Serà que sempre tindrem quelcom a què
témer? La xicota que s'està casant... L'home que va
a sol·licitar una ocupació... La jove que va a parir...
La persona que entra en el consultori d'un dentista... El que ha de
viatjat en un jumbo jet... La mare que té un fill malalt...
El pare que no està segur de guanyar prou...
Por de viure avui, en aquestes circumstàncies...
i por de morir demà, en qualsevol circumstància. En
ocasions, por que ens vegin. En altres, que no ens vegin. Por a dir
No. I por a dir Sí.
En l'evangeli de Mt 24,37-44, el Senyor parla d'aquest
enemic tan comú i tan present com és la por. En una
de les seves frases (segons apareix en la versió de Sant Lluc)
ens diu que hi haurà moments en que "els homes es quedaran
sense alè per la por, pensant en el que ve damunt el món..."
No obstant, l'evangeli també diu que al mig de la seva por,
l'home "el veurà venir a Ell amb gran poder i majestat".
I diu el que hem de fer, amb por i tot:
"Poseu-vos drets i alceu el cap, que s'acosta la vostra llibertat"
(Lc 21,28).
El professor Antonio Coll, admirable dominicà
contemporani, té una frase feliç que diu: "El major
enemic de l'home és la por. Però hi ha quelcom al que
la por tem: la confiança en Déu".
El concepte "no tingues por" apareix 365
vegades en la Bíblia. Una per cada dia de l'any!
Quan el Senyor es fa present... i quan l'home es posa
dret i alça el seu cap... la por desapareix.
Amic/ga: Quin era la teva por fa dos minuts?
Déu no vol que tinguem por, vol que tinguem
fe.
inici
|
confiança ( + QUARESMA )
Creu pesada
Autor/a: Desconegut/da
Procedència: Col·laborador/a
Un jove, ja no podia més amb els seus problemes.
Va caure de genolls, pregant: "Senyor, no puc seguir. La meva
creu és massa pesada".
El Senyor, com sempre, va acudir i li va contestar: "Fill meu,
si no pots portar el pes de la teva creu, guarda-la dins d'aquesta
habitació. Després, obre l'altra porta i tria la creu
que tu vulguis". El jove va sospirar alleujat. "Gràcies,
Senyor", va dir, i va fer el que li havia dit.
A l' entrar, va veure moltes creus, algunes tan grans
que no podia veure la part de dalt. Després, va veure una petita
creu recolzada en un extrem de la paret. "Senyor", va murmurar,
"vull aquesta", va dir assenyalant-la. I el Senyor va contestar:
"Fill meu, aquesta és la creu que acabes de deixar".
nici
|
Desgràcia o benedicció
Autor/a: Desconegut/da
Procedència: Col·laborador/a
En un petit poble vivia un vellet amb el seu fill
de 17 anys. Un dia, l'únic cavall blanc que tenien i treballava
va trencar la reixa i se'n va anar amb altres cavalls salvatges. La
gent del poble murmurava: "quina desgràcia la seva, senyor
Cipriano!", i ell, tranquil, contestava: "potser una desgràcia
o potser una benedicció".
Dies després, el cavall blanc va tornar amb
un magnífic cavall salvatge, i la gent saludava l'ancià
dient-li: "quina benedicció!", a la qual cosa el
senyor Cipriano replicava: "potser una desgràcia o potser
una benedicció".
Al cap d'uns quants dies, el fill adolescent, mentre
muntava el cavall salvatge per a domar-lo, va ser derrocat i es va
fracturar una cama, arran de la caiguda va començar a coixejar,
i la gent li deia a l'ancià; "quina desgràcia la
seva, bon home", a la qual cosa ell replicava: "potser una
desgràcia o potser una benedicció".
Dies després va començar la guerra i
tots els joves del poble van ser portats al front de batalla, menys
el fill del senyor Ciprinao per què anava coix i tota la gent
del poble saludava l'ancià i li comentava: "quina benedicció
la seva, senyor Cipriano!".
I ell, amb la seva fe indestructible, va contestar
una vegada més dient: "només Déu ho sap,
potser una benedicció o potser una desgràcia".
Efectivament, només Déu sap, i Ell mai
s'equivoca.
inici
|
confiança ( + creixement )
En Joan i l'Emilia
Autor/a: Desconegut/da
Procedència: Col·laborador/a
En Joan, amb el rostre abatut de pesar es reuneix
amb la seva amiga Emília en un bar a prendre un cafè.
Deprimit va descarregar en ella les seves angoixes: ..que el treball,
que els diners, que la relació amb la seva parella, que la
seva vocació... tot semblava estar malament en la seva vida.
L'Emília va introduir la mà a la cartera, va treure
un bitllet de 1.000€ i li va dir:
- Joan, vols aquest bitllet?
En Joan, una mica confós al principi, immediatament li va dir:
- Està clar, Emília...són 1.000 €, qui no
els voldria?
Llavors l'Emília va prendre el bitllet en una de les seves
mans i el va arrugar fins a fer-lo una petita boleta. Ensenyant la
masegada piloteta a en Joan, va tornar a preguntar-li:
- I ara, encara el vols?
- Emília, no sé què pretens amb això,
però segueixen essent 1.000€ , està clar que els
agafaré si me'ls dones.
Llavors l'Emília va desplegar l'arrugat bitllet, el va tirar
a terra i el va trepitjar amb el seu peu per terra, aixecant-lo després
brut i marcat.
- El segueixes volent?
- Mira Emília, segueixo sense entendre que vols, però
aquest és un bitllet de 1.000€ i mentre no el trenquis
conserva el seu valor...
- Llavors, Joan, has de saber que encara que a vegades alguna cosa
no surti com vols, encara que la vida t'arrugui o esclafi segueixes
sent tan valuós com sempre ho has sigut. El que has de preguntar-te
és quant vals en realitat i no com puguis estar de destrossat
en un moment determinat.
En Joan va quedar mirant l'Emília sense encertar a dir cap
paraula mentre l'impacte del missatge penetrava profundament en el
seu cervell.
L'Emília va agafar l'arrugat bitllet i amb un somriure còmplice
va dir:
- Pren, conserva'l perquè et recordis d'això quan et
sentis malament...però em deus un bitllet nou de 1.000€
per a poder-lo usar amb el proper amic que el necessiti!! Va fer-li
un petó a la galta, i alçant-se de la seva cadira es
va allunyar amb el seu atractiu caminar, cap a la porta.
En Joan va tornar a mirar el bitllet, va somriure,
el va guardar a la cartera i dotat d'una renovada energia va cridar
al cambrer per pagar el compte..."
inici
|
confiança ( + fe )
L'alpinista
Autor/a: Desconegut/da
Procedència: Col·laborador/a
Es diu que un alpinista, il·lusionat per conquerir
l'Aconcagua, va iniciar la seva travessia, després d'anys de
preparació, però volia la glòria només
per a ell, per tant va pujar sense companys.
Va iniciar l'ascens , se li va anar fent tard, i més
tard, i no es va preparar per a acampar, sinó que va continuar
pujant decidit a arribar al cim, fins que es va fer fosc.
La nit va caure pesadament a la muntanya, ja no es
podia veure absolutament res. Tot era negre, visibilitat zero, no
hi havia lluna i les estrelles s'amagaven darrera els núvols.
Pujant per un penya-segat, a només 100 metres
del cim, va relliscar i va caure al precipici… queia a una velocitat
vertiginosa, només podia veure ràpides taques més
fosques que passaven i la terrible sensació de ser engolit
per la gravetat.
Seguia caient…en aquests angoixats moments,
li van passar per la ment tots els moments de la seva vida, ell pensava
que anava a morir, no obstant, de cop va sentir una estirada molt
forta que quasi el parteix en dos…
Sí, com tot alpinista experimentat, havia clavat
estaques de seguretat amb cadenats a una llargíssima soga i
allò el tenia agafat per la cintura.
En aquests moments de quietud, suspès pels
aires, no li va quedar més que cridar: "AJUDA'M, DÉU
MEU", "AJUDA'M, "…
De sobte una veu greu i profunda dels cels li va contestar:
Què vols que faci?
- "Salva'm, Déu meu".
- Realment creus que et puc salvar?
-"Per descomptat, que si"
LLAVORS TALLA LA CORDA QUE ET SOSTÉ!…
Va haver-hi un moment de quietud i silenci. L'home
es va aferrar més a la corda, però no la va tallar.
Explica l'equip de rescat que al dia següent
van trobar penjat a l'alpinista congelat, mort, agafant amb força
la corda amb les seves mans…A DOS METRES DE TERRA…
inici
|
confiança ( + fe )
L'elefant i el circ
Autor/a: Desconegut/da
Procedència: Col·laborador/a
Quan jo era petit m'encantaven els circs, i el que
més m'agradava dels circs eren els animals. També
a mi i, com després em vaig assabentar, a d'altres, em cridava
l'atenció l'elefant. Durant la funció, l'enorme bèstia
feia desplegament de pes, grandària i força descomunal...
però després de la seva actuació i fins a una
estona abans de tornar a l'escenari, l'elefant quedava subjecte
només per una cadena que agafava una de les seves potes a
una petita estaca clavada al terra.
No obstant, l'estaca era només un minúscul
tros de fusta tot just enterrat uns centímetres a terra.
I encara que la cadena era gruixuda i poderosa em semblava obvi
que aquell animal capaç d'arrancar un arbre d'arrel amb la
seva pròpia força, podria, amb facilitat, arrancar
l'estaca i fugir. El misteri és evident: Què el manté
llavors? Per què no fuig?
Quan tènia cinc o sis anys, jo encara confiava
en la saviesa dels grans. Vaig preguntar llavors a algun mestre,
a algun pare, o a algun oncle pel misteri de l'elefant. Algun d'ells
em va explicar que l'elefant no s'escapava perquè estava
ensinistrat. Vaig fer llavors la pregunta òbvia: -Si està
ensinistrat... Per què l'encadenen? No recordo haver rebut
cap resposta coherent. Amb el temps em vaig oblidar del misteri
de l'elefant i l'estaca... i només el recordava quan em trobava
amb altres que també s'havien fet la mateixa pregunta. Fa
alguns anys vaig descobrir que per sort algú havia sigut
prou savi com per a trobar la resposta: "L'elefant del circ
no escapa perquè ha estat lligat a una estaca semblant des
que era molt petit".
Vaig tancar els ulls i em vaig imaginar al petit
elefant subjecte a l'estaca. Estic segur que en aquell moment l'elefantet
va empènyer, va tirar i va suar tractant de alliberar-se.
I malgrat tot el seu esforç no va poder. L'estaca era certament
molt forta per a ell. Juraria que es va adormir esgotat i que l'endemà
ho va tornar a provar, i també a l'altre i el següent...
Fins que un dia, un terrible dia per a la seva història,
l'animal va acceptar la seva impotència i es va resignar
al seu destí. Aquest elefant enorme i poderós no escapa
perquè CREU QUE NO POT. Ell té el record de la seva
impotència, d'aquella impotència que se sent poc després
de néixer. I el pitjor és que mai s'ha tornat a qüestionar
seriosament aquest record. Mai... Mai ...va intentar posar a prova
la seva força una altra vegada ...
Cadascú de nosaltres som una mica com aquest
elefant: anem pel món lligats a centenars d'estaques que
ens treuen llibertat. Vivim creient que un munt de coses "no
podem" simplement perquè alguna vegada ho vam provar
i no vam poder. Gravem en el nostre record: No puc... No puc i mai
podré. Vam créixer portant aquest missatge que ens
vam imposar a nosaltres mateixos i mai més no ho vam tornar
a intentar. L'única manera de saber, és intentar-ho
de nou, posant en l'intent TOT EL TEU COR.
|
confiança ( + esperança )
L'home sense rostre
Autor/a: Desconegut/da
Procedència: Col·laborador/a
Fa uns anys a un treballador se li va presentar l'oportunitat de millora
la seva ocupació i per això va emigrar amb la seva família
des de New York fins a Austràlia. En la família d'aquest
home, hi havia un jove molt ben plantat, el seu fill, qui tenia aspiracions
de convertir-se en un famós trapezista d'algun circ o ser un
gran actor.
El jove, mentre esperava que arribés la seva
oportunitat amb algun circ o fins i tot fer d'ajudant de qualsevol escenari,
treballava en els embarcadors locals, que vorejaven els pitjors sectors
de la ciutat.
Caminant a casa, una tarda, aquest jove va ser atacat
per cinc delinqüents que el volien robar. En lloc de donar-los
els diners que portava, el jove es va resistir. No obstant, els cinc
malfactors el van sotmetre amb facilitat i van procedir a colpejar-lo
salvatgement. Amb les bótes i manyoples d'acer van pegar el seu
rostre i tot el seu cos, deixant-lo mig mort.
Quan la policia el va trobar tirat al camí, van
assumir que ja estava mort i van cridar a la camioneta de la funerària.
En el trajecte cap a la funerària un dels policies el va sentir
respirar roncament buscant aire i immediatament el van traslladar a
la unitat d'urgències de l'hospital.
Quan va ser col·locat en una de les lliteres,
una de les infermeres va mencionar amb horror que aquest jove ja no
tenia rostre. Els seus ulls havien estat colpejats terriblement, el
seu crani, les seves cames i els seus braços estaven fracturats,
el seu nas estava, literalment, penjant de la cara, totes les dents
havien desaparegut i els ossos de la mandíbula van ser separats
de l'estructura del crani.
Encara que va salvar la vida, es va passar un any a
l'hospital. Quan finalment va sortir de l'hospital, el seu cos havia
curat de les ferides, però tenia un rostre d’aspecte monstruós
que produïa rebuig a tots els que el miraven. Ja no era aquell
jove ben plantat que tots havien admirat.
Quan el jove va començar a buscar treball va
ser rebutjat repetidament en tot arreu a causa de l’aspecte repulsiu
de la seva imatge. Algú li va suggerir que s'afegís al
circ amb el nom de "L'Home sense Rostre". Ell va haver de
fer això per un temps. Així i tot, seguia sent rebutjat
i quasi ningú volia acostar-se o acompanyar-lo. Va tenir pensaments
suïcides. La situació no va canviar en cinc anys.
Un dia aquest jove va passar davant d'una església
i buscant quelcom de pau, va entrar. Després d'escoltar els seus
laments un sacerdot se li acosta. Va sentir molta llàstima per
ell i el va portar fins a la rectoria on van parlar una llarga estona.
El sacerdot es va impressionar tant amb aquest jove
que li va dir que faria tot el que estigués al seu abast per
a ajudar-lo a restaurar el seu rostre, la seva dignitat i la seva vida,
sempre que el jove fes la promesa de convertir-se en un catòlic
exemplar i que confiés que la pietat de Déu l'alliberaria
d'aquest turment.
El jove va assistir, des de llavors, cada dia als serveis
religiosos on li agraïa a Déu el salvar-li la vida i li
demanava, tan sols, que li donés pau mental i la gràcia
per a convertir-se en el millor home que ell pogués arribar a
ser als ulls de Déu.
El sacerdot, a través dels seus contactes personals,
va aconseguir els serveis del millor cirurgià plàstic
a Austràlia. No cobraria res al jove, pel fet que el doctor era
un gran amic del sacerdot. El doctor també es va impressionar
en veure que el jove mirava ara a la vida amb alegria, esperança
i amor a pesar de l'horrible experiència que patia.
La cirurgia va ser tot un èxit. Se li va fer
també el millor treball de reconstrucció dental. El jove
es va convertir en tot el que li va prometre a Déu que seria.
També va ser beneït abundantment amb una
meravellosa esposa i molts fills. A més va aconseguir un èxit
impressionant en una carrera en què sens dubte hagués
sigut l'últim a trobar èxit sinó hagués
estat per la Gràcia de Déu i l'amor de les persones que
es preocupaven per ell.
Aquesta experiència ell la va fer pública.
El jove era MEL GIBSON, i la seva vida ha servit d'inspiració
per a la pel·lícula "L'home sense rostre", que
ell mateix va produir.
inici
|
confiança ( + amor )
Les pedres
Autor/a: Desconegut/da
Procedència: Col·laborador/a
Un expert assessor d'empreses en Gestió
de Temps va voler sorprendre els assistents a la seva conferència.
Va treure de sota de l'escriptori un flascó gran de boca ampla.
El va col·locar sobre la taula, al costat d'una safata amb pedres
de la mida d'un puny i va preguntar:
¿Quantes pedres pensen que hi caben en el flascó?.
Després que els assistents feren les seves conjectures, va començar
a ficar pedres fins que va omplir el flascó.
Després va preguntar:
Està ple? Tothom el va mirar i va assentir. Llavors va treure
de sota la taula una galleda amb grava. Va ficar part de la grava en
el flascó i el va moure. Les pedretes van penetrar pels espais
que deixaven les pedres grans. L'expert va somriure amb ironia i va
repetir:
Està ple?
Aquesta vegada els oients van dubtar: Tal vegada no.
Bé!. I va posar a la taula una galleda amb sorra que va començar
a bolcar en el flascó. La sorra es filtrava en els petits amagatalls
que deixaven les pedres i la grava.
Està ple? va preguntar de nou.
No!, van exclamar els assistents. Bé, va dir, i va agafar una
gerra d'aigua d'un litre que va començar a abocar en el flascó.
El flascó encara no sobreeixia.
Bé, què hem demostrat?,
va preguntar.
Un alumne va respondre: Que no importa com estigui de plena la teva
agenda, si ho intentes, sempre pots fer que hi càpiguen més
coses.
No!, va concloure l'expert: El que aquesta
lliçó ens ensenya
és que si no col·loques les pedres grans primer, mai podràs
col·locar-les després.
inici
|
confiança ( + fe )
Petjades a la sorra
Autor/a: Desconegut/da
Procedència: Col·laborador/a
Una nit un home va tenir un somni on
caminava per la platja al costat del Senyor. Al cel es veien reflectides
escenes de la seva vida. Davant de cada escena veia a la sorra dos parells
de petjades: les seves i les del Senyor.
Després que passés davant d'ell l'última escena
del seu somni, es va tornar a mirar les petjades a la sorra. Va notar
que en moltes ocasions, al llarg de la seva vida, només hi havia
un parell de petjades. Es va adonar que havia succeït en els moments
més tristos i foscos de la seva vida.
Allò el va torbar molt, i li va dir al Senyor:
"Senyor, vas dir que una vegada que decidís seguir-te, caminaries
amb mi fins al final. Tanmateix he notat que en els moments més
difícils de la meva vida només es veuen les empremtes
de dos peus. No entenc per què m'abandonaves quan més
et necessitava".
El Senyor li va respondre:
"Fill!, benvolgut fillet meu; jo t'estimo i mai no t'abandonaria.
En els teus moments de prova i patiment, quan veus que només
hi ha dues petjades, era perquè jo et portava en braços".
inici
|
confiança ( + esperança )
Creure en l'utòpic
Martí Luther King
Procedència: Col·laborador/a
Jo he somiat que els homes, un dia,
s'aixecaran i comprendran d’una vegada que han estat fets per
viure junts com a germans.
Jo he somiat aquest matí, que
un dia, cada negre d’aquest país, cada home de color de
qualsevol lloc del món, serà jutjat per la seva vàlua
personal i no pel color de la seva pell, i que tots els homes respectaran
la dignitat de la persona humana.
Jo he somiat també que, un dia,
els ventres buits es podran omplir, que la fraternitat serà quelcom
més que uns mots al final de la pregària, que serà
el tema principal de l’ordre del món.
Jo he somiat encara que, un dia, la
justícia brollarà com l’aigua i l’honradesa
com un gran torrent.
Jo he somiat també avui que en
totes les altres esferes de l’Estat i en tots el municipis hi
entraran els ciutadans elegits que ens faran justícia, estimaran
la pietat i caminaran humilment pels camins del seu Déu.
Jo he somiat també que, un dia,
jauran junts l’anyell i el lleó, que els homes podran descansar
sota la parra i la figuera, i que ningú no tornarà a tenir
mai més por.
Jo he somiat també avui que s’alçaran
les fondalades i s’abaixaran les muntanyes i els turons, i el
terreny escabrós serà una vall, que Déu es deixarà
veure, que tots el homes, aplegats, el veuran....
Jo he somiat també que, gràcies
a aquesta fe, vencerem les temptacions del desesper i encendrem una
llum nova damunt les tenebres del pessimisme.
inici
|
confiança ( + REIS )
Il·lusions
Autor/a: Desconegut/da
Procedència: Col·laborador/a
Vet aquí una vegada un nen anomenat
Daniel que vivia amb els seus pares en una caseta a l'interior d'un
bosc. Daniel estava molt content perquè aviat arribarien els
Reis Mags i la seva il·lusió era una bicicleta que els
havia demanat. La nit de reis es va ficar molt nerviós al llit
i tot just va poder agafar el son. Quan es va aixecar va ser corrent
a veure el seu regal però com va ser la seva sorpresa quan va
veure que no havia res per a ell. Quan es van aixecar els seus pares
Daniel els va preguntar si no li havien portat el seu regal perquè
s'havia portat malament. Ràpidament el seu pare va dir-li que
no, que ells vivien en l'interior d'un bosc i que possiblement els Reis
Mags no havien trobat el camí però que no es preocupés
que arribarien. Daniel va esperar diversos dies però al veure
que no arribaven, va decidir a anar a la recerca dels Reis Mags a l'interior
del bosc per a ajudar-los a trobar el camí fins a casa seva.
I així va ser com Daniel, a l'alba, va sortir a la recerca dels
Reis Mags. A l'interior del bosc, Daniel anava cridant els noms de cadascun
dels reis, Melcior, Gaspar, Baltasar, on esteu!. Però no obtenia
resposta. Mentre a casa seva els seus pares es van adonar de la falta
de Daniel i van sortir a buscar-lo.
Daniel va estar durant tot el dia i tota la nit buscant els Reis Mags
i els seus pares, al mateix temps, també van estar tot el dia
i tota la nit buscant en Daniel molt preocupats. A l'alba, Daniel seguia
cridant els noms dels tres Reis Mags i vet aquí que al cridar
Daniel: Melcior, on esteu?. Es va escoltar una veu al lluny que deia:
Aquí, estem aquí. Resulta que certament, els Reis Mags
s'havien perdut en el bosc i Daniel els va mostrar el camí fins
a casa seva i després el camí per a sortir del bosc. Agraïts
els Reis Mags li van fer a Daniel un regal molt especial. Mentre els
pares d'en Daniel seguien buscant-lo i van decidir tornar a casa per
si en Daniel havia tornat. I així era. Daniel els va explicar
el que havia succeït i el regal tan especial que els Reis Mags
li havien deixat i tots molt contents van decidir que devien posar indicacions
en el bosc perquè ja ningú es tornés a perdre.
I vet aquí un gos i vet aquí un gat aquest conte s'ha
acabat.
Què quin va ser el regal tan especial que li havien deixat els
Reis Mags a Daniel? DONCS UNA BICICLETA COM LA QUE VOLIA EN DANIEL.
inici
|
confiança ( + lloança )
Deixar les mans a Déu
Autor: Desconegut/da
Procedència: Col·laborador/a
Un amic li va preguntar a Samuel B.
Morse, l'inventor del telègraf:
- Què feies en els moments de dificultat?
L'inventor li va contestar amb tota senzillesa:
- Et respondré amb confiança, doncs és una cosa
que mai he revelat en públic. Quan no sabia quin camí
prendre, m'agenollava i li demanava a Déu llum i coneixement”.
- I et venia la llum i el coneixement?”, li va preguntar l'amic.
- Sí – va declarar Morse. I he de dir-te que quan em van
arribar honors i lloances per l'invent que porta el meu nom, mai vaig
creure que me les mereixia. He donat una aplicació valuosa de
l'electricitat, no perquè jo fos superior a d'altres homes, sinó
únicament perquè Déu, que desitjava concedir-la
a la humanitat, havia de descobrir-la a algú, i li va semblar
bé descobrir-me-la a mi”.
inici
|
confiança ( + qualitat )
Triomf
Autor/a: Desconegut/da
Procedència: Col·laborador/a
Una vegada hi
havia un home que vivia molt a prop d'un important encreuament de camins.
Cada dia, a primera hora del matí, s'instal·lava en una
parada en la que venia entrepans que ell mateix fornejava.
Era sord, per tant no escoltava la ràdio. No hi veia bé,
llavors mai llegia els diaris.
Mesos després va llogar un terreny, va aixecar un gran rètol
de colors i personalment pregonava la seva mercaderia cridant a ple
pulmó: "Compri deliciosos entrepans calents", i la
gent comprava cada dia més.
Va augmentar la clientela i va poder llogar un terreny més gran
i millor situat prop de l'anterior parada, i les seves vendes es van
incrementar dia a dia.
La seva fama augmentava i el seu treball també de manera que
va decidir anar a buscar al seu fill, home de negocis d'una gran ciutat,
perquè l’ajudés.
A la crida del pare, el fill va respondre: Però pare! No escoltes
la ràdio ni llegeixes els diaris, ni veus televisió?.
Aquest país està travessant una gran crisi, la situació
és molt dolenta... No podria ser pitjor!!!!.
El pare va pensar: "El meu fill treballa en una gran ciutat, llegeix
els diaris i escolta la ràdio, té contactes importants...
Deu saber de què parla...".
Així que va revisar els seus costos, va comprar menys pa, va
disminuir la compra de cadascun dels ingredients i va deixar de proporcionar
el seu producte. La seva fama i les seves vendes van disminuir dia a
dia.
Temps després va desmuntar el rètol i va retornar el terreny.
Aquell matí va escriure al seu fill i li va dir: "Tenies
molta raó: veritablement estem travessant una gran crisi".
inici
|
confiança ( + fe )
L'elefant i l'alosa
Autor/a: Desconegut/da
Procedència: Col·laborador/a
L'elefant i l'alosa eren amics. L'alosa
li assenyalava a l'elefant els racons més sombrius de la selva,
i l'elefant protegia amb la seva presència nocturna el niu de
l'alosa de serps voraces i esquirols rapaços.
Un dia l'elefant li va dir a l'alosa
que li tenia enveja per poder volar. A ell li agradaria remuntar-se
per l'aire, veure la terra des de les altures, arribar a qualsevol lloc
en qualsevol moment! Però amb el seu pes... era impossible!
L'alosa li va dir que era molt fàcil.
Es va treure amb el bec una ploma de la cua i li va dir: "Estreny
fortament aquesta ploma en la boca, i agita ràpidament les orelles
amunt i avall"
L'elefant va fer el que l'alosa li havia
dit. Va estrènyer amb força la ploma en la boca perquè
no li caigués i va començar a agitar les seves grans orelles
de dalt a baix amb tota la seva energia. A poc a poc va notar que s'aixecava,
i es mantenia en l'aire i podia anar on volgués amb tota facilitat.
Va veure la terra des de les altures, va veure els animals i els homes,
va creuar per sobre el riu profund que havia marcat el límit
del seu territori, va explorar paisatges desconeguts, i va tornar per
fi, feliç i content a aterrar al lloc on havia deixat a l'alosa.
"No saps com t'agraeixo aquesta ploma miraculosa", li va dir.
I la va guardar curosament darrere de l'orella per a tornar a usar-la
quan volgués volar altra vegada.
L'alosa li va contestar: "Oh, aquesta
ploma. La veritat és que no val res. M'anava a caure de totes
maneres, i era inútil" Però hauria de donar-te alguna
cosa perquè creguessis, i se'm va ocórrer això.
El que t’ha fet volar ha estat la destresa amb que has
agitat les orelles"
inici
|
confiança ( + esperança )
Consell xinès
Autor/a Desconegut/da
Procedència: Col·laborador/a
Havia una vegada un camperol xinès,
pobre però savi, que treballava la terra durament amb el seu
fill. Un dia el fill li va dir:
- Pare, quina desgràcia! Se'ns ha escapat el cavall.
- Per què dius desgràcia? - va respondre el pare - veurem
el que porta el temps...
Al cap de pocs dies el cavall va tornar, acompanyat d'un altre cavall.
- Pare, quina sort! - va exclamar aquesta vegada el noi – El nostre
cavall ha portat un altre cavall.
- Per què dius sort? - va reposar el pare - Vegem què
ens porta el temps.
Uns dies després, el noi va voler muntar el cavall nou, i aquest,
no acostumat al genet, es va encabritar i el va llençar a terra.
El noi es va trencar una cama.
- Pare, quina desgràcia! - va exclamar ara el noi -. M'he trencat
la cama!
I el pare, el va reprendre i va sentenciar amb la seva experiència
i saviesa:
- Per què dius desgràcia? Vegem el que porta el temps!
El noi no es convencia de la filosofia del pare, sinó que ploriquejava
en el seu llit. Pocs dies després van passar pel llogaret els
enviats del rei, buscant joves per a fer-los ana a la guerra.
Van anar fins la casa de l'ancià, però com que van veure
el jove amb la seva cama encanyada, el van deixar i van passar de llarg.
El jove va comprendre llavors que mai cal donar ni la desgràcia
ni la fortuna com absolutes, sinó que sempre cal donar-li temps
al temps, per a veure si alguna cosa és dolenta o bona.
La moralitat d'aquest antic consell xinès és que la vida
dóna tantes voltes, i és tan paradoxal el seu desenvolupament,
que l'inconvenient es fa bo, i el bo, dolent. El millor és esperar
sempre el dia de demà, perquè tot succeeix amb un propòsit
positiu per a les nostres vides...
inici
|
confiança ( + esperança
)
És qüestió d'actitud
Autor/a: Desconegut/da
Procedència: Col·laborador/a
La petita, ben perfumada i orgullosa anciana de 78 anys,
completament vestida cada matí a les 8 en punt, amb el seu cabell
arreglat a moda i el maquillatge perfectament aplicat, avui se'n va
a una residència. El que ha motivat la mudança ha sigut
la mort recent del seu espòs als 80.
Després de moltes hores d'esperar
pacientment en el rebedor de la nova residència, ha somrigut
dolçament, quan se li ha dit que la seva cambra estava llesta.
Mentre es desplaçava amb el seu caminador cap a l'ascensor, li
han fet una descripció detallada de la seva petita cambra, incloent
les cortines que penjaven de la finestra.
"M'encanta", ha afirmat, amb
l'entusiasme d'un nen de 8 anys al que li acaben de lliurar una nova
mascota."
Sra. Jones, no ha vist la cambra, esperi".
"Això no importa", ha respost. "La felicitat és
una cosa que decideixes amb el temps. Si m'agrada o no la meva cambra,
no depèn de com estiguin arreglats els mobles, depèn de
com arregli la meva ment." "Ja he decidit que m'agrada. És
una decisió que faig cada matí, quan m'aixeco. Tinc l'elecció:
puc passar el dia en el llit, repassant la dificultat que tinc amb les
parts del meu cos que no funcionen, o sortir del llit i estar agraïda
per les que sí funcionen".
|
confiança ( + felicitat)
Azrael, l'àngel de la
mort
Manuel Sánchez Monge
Procedència: Col·laborador/a “Parábolas como
dardos”
Conten que en la ciutat de Bagdad, cert
dia un jove xerrava en el jardí del seu sumptuós palau
amb dos ancians mercaders. Aquests es queixaven de la seva incerta vida,
sempre viatjant entre perills i fatigues. El jove, en canvi, es sentia
feliç, perquè arribaria a la vellesa gaudint del seu palau.
De cop i volta apareix Azrael, l'àngel de la mort, que mira amb
estranyesa al jove i després va desapareixe.
El jove, espantat, munta en el seu millor cavall i fuig; al cap d'unes
hores de boja carrera, pateix, prop de Damasc, una caiguda i en ella
troba la mort.
Passat algun temps un dels ancians veu a Azrael i li pregunta per què
va mostrar aquella estranyesa davant el jove; l'àngel de la mort
va respondre: perquè estava joiós a Bagdad i jo devia
dur-me'l poc després a Damasc.
inici
|
confiança ( + fe)
El mur
Autor/a: Desconegut/da
Procedència: Col·laborador/a. http://www.calbenido.org/
Diuen que una vegada un home era perseguit
per diversos malfactors que volien matar-lo. L'home va entrar en una
cova. Els malfactors van començar a buscar-lo per altres coves
al voltant de la que ell estava.
Amb tal desesperació va elevar una pregària a Déu,
de la següent manera:
" Déu totpoderós, fes que dos àngels baixin
i tapin l'entrada, perquè no entrin a matar-me".
En aquest moment va escoltar als homes que s'apropaven a la cova on
ell es trobava De sobte va veure que apareixia una petita arany, que
va començar a teixir una teranyina a l'entrada.
L'home va tornar a elevar una altra pregària, aquesta vegada
més angoixat:
"Senyor t’he demanat àngels, no una aranya."
I va continuar:
"Senyor per favor, amb la teva mà poderosa col·loca
un mur fort a l'entrada perquè els homes no puguin entrar a matar-me".
Va obrir els ulls esperant veure el mur tapant l'entrada, i el que va
veure va ser la petita aranya teixint la seva teranyina.
Estaven ja els malfactors entrant a la cova del costat i l'home esperava
la seva mort. Quan els malfactors van estar enfront de la cova en la
que es trobava l'home, la petita aranya ja havia tapat tota l'entrada.
Llavors es va sentir aquesta conversa:
Home primer: Anem, entrem en aquesta cova.
Home segon: No!. No veus que fins i tot hi ha teranyines, ningú
ha entrat en aquesta cova. Continuem buscant per les altres coves.
inici
|
confiança ( + consciència)
Confiar
Carlos Díaz
Procedència: Col·laborador/a
Paul Gauguin es va adonar del valor
de la confiança quan va afirmar:
“Prefereixo pecar de confiat,
encara que em porti mil decepcions, a viure desconfiat de tot i de tots.
En el primer cas es pateix només
en el moment del desengany, i en el segon es pateix constantment."
inici
|
confiança ( + autenticitat )
Els fills
Kahlil Gibran
Procedència: Col·laborador/a
Una dona que portava un nen contra
el seu pit li va preguntar a un mestre: Parla'ns dels fills. I ell va
respondre:
Els vostres fills no són els vostres fills. Són els fills
i les filles dels anhels que la vida té de si mateixa.
Vénen per mitjà de vosaltres, però no de vosaltres
i encara que visquin amb vosaltres, no us pertanyen.
Podeu donar-los el vostre amor, però no els vostres pensaments,
doncs ells tenen els seus propis pensaments.
Podeu albergar els seus cossos però no les seves ànimes.
Perquè les seves ànimes habiten a la casa del demà,
que ni en somnis us és donat visitar.
Podeu esforçar-vos per ser com ells, però no intenteu
fer-los com vosaltres.
Perquè la vida no marxa cap enrere, ni s'atura en l'ahir.
Vosaltres sou l'arc per mitjà del qual els vostres fills són
disparats com fletxes vives.
L'arquer veu el blanc sobre el camí de l'infinit, i el doblega
amb tota la seva força a fi que les seves fletxes vagin ràpides
i lluny.
Que el fet, doncs, d'estar doblegats en mans de l'arquer sigui per a
la vostra felicitat, perquè així com Ell estima la fletxa
que dispara, estima també l'arc que roman ferm. Per això
vosaltres vau tenir l'oportunitat de viure la vostra vida i la llibertat
d'estimar.
Deixa que els teus fills volin sols del niu quan arribi l'hora i no
els reclamis perquè tornin, ells t'estimaran per sempre i tindran
també el seu niu en el qual algun dia quedaran sols, però
va ser el seu niu i la seva vida. Deixa'ls lliures, estima'ls amb llibertat,
no apaguis el foc de la seva llar, viu i deixa viure i ells sempre t'estimaran.
inici
|
