consciència ( + responsabilitat )
A on vas?
Carlos G.Vallés
Procedència: Col·laborador/a
Un estol d'ocells en forma de "V"
creuava el cel quan a un núvol, que compartia el mateix cel,
li va picar la curiositat i va voler saber on es dirigien i quins plans
tenien. Va esperar a creuar-se en el seu camí i, amb delicadesa,
sense molestar ni entorpir la marxa, que endevinava important, es va
acostar a l'últim ocell d'una de les branques de la "V"
i li va preguntar:
- Diguem, si es pot saber i si és
que m'ho pots dir, on us dirigiu en un vol tan recte i tant llarg, i
què aneu a fer allà?
L'ocell, sense deixar de volar al ritme
dels seus companys, va contestar:
- Ai, si jo ho sabés!. Però no en tinc ni idea. Jo no
faig més que seguir al meu company de davant. Vaig a on va ell,
i volo cap a on ell vola. Pregunta-li a ell. Ell ho sabrà.
El núvol es va avançar
una mica, fins arribar a l'ocell del davant, i va rebre la mateixa resposta.
I així va ser com passant d'un ocell a un altre i d'una branca
de la "V" a l'altre, sense aconseguir satisfer la seva curiositat.
Tots li dèien que ells no sabien res i que preguntés els
altres, que ells ho sabrien. Però ningú no sabia res.
Cadascú d'ells seguia el que
tenia al davant, sense preguntar-se res, i no podien donar resposta.
El núvol tenia cada cop més curiositat, fins que no li
va quedar cap altra remei que dirigir-se a l'ocell de la punta de la
"V" corrent el risc de molestar-lo i distreure'l en la seva
important tasca de guia del grup. Es va disculpar, i li va preguntar
a on anava amb tots aquells companys que el seguien.
L'ocell que feia de guia li va contestar:
- Què més voldria jo, que saber-ho! No tinc ni idea de
on anem. Però tots aquests em vénen empenyent per darrera,
i no tinc més remei que seguir volant, encara que no sàpiga
a on em porten. Ells ho sabran!. Pregunta'ls-ho a ells.
inici
|
ALTRES
VALORS
amistat
amor
aprenentatge
austeritat
autenticitat
autocreixement
autoestima
bondat
celebració
coherència
compartir
compromís
comunicació
comunitat
confiança
consciència
constància
contemplació
creixement
donació
ecologia
esperança
espiritualitat
família
fe
felicitat
generositat
gratitud
igualtat
interioritat
justícia
llibertat
paciència
parella
pau
perdó
perseverança
proïsme
quotidianitat
recerca
respecte
responsabilitat
sensibilitat
sentit
senzillesa
servei
sociabilitat
solidaritat
tolerància
treball
vida
|
consciència ( + igualtat )
Mustafà ve cap a casa
Procedència: Pessics , Humor i saviesa orientals.(Ed.
Claret)
Recull i comentari de Joan Aragonés
Un dia Nasreddín anà a donar el condol a la vídua
de Mustafà, el seu amic.
- Pobre marit meu – deia la dona – que te’n vas a
un lloc fosc, fred i buit; un lloc on no hi ha res: ni menjar, ni aigua,
ni llum...
Nasreddín surt corrent, va cap a casa seva i diu a la seva esposa:
- Prepar’t, que Mustafà ve cap aquí!
La consciència és tot plegat: jutge,
testimoni, fiscal i advocat
( adagi catalâ)
inici
|
consciència ( + interioritat)
Una vegada, passejant per un camp, un home va veure un
espantaocells. I va dir:
- Deus estar cansat d'estar així, en aquest camp solitari, sense
res a fer.
L'espantaocells va respondre:
- El plaer d'apartar el perill és molt gran, i jo mai em canso
de fer això.
- Sí, jo també actuo d'aquesta manera, amb bons resultats,
va admetre l'home.
I va respondre l'espantaocells:
«Però només viu espantant coses aquell que és
ple de palla per dins».
L'home va tardar anys a entendre
la resposta: qui té sang i carn en el seu cos ha d'acceptar algunes
coses que no esperava. Però qui no té res dins viu apartant
tot el que s'acosta, i ni tan sols de les benediccions de Déu
aconsegueixen adonar-se.
inici
|
consciència ( + autoestima)
La dona sorda
Jorge Bucay
Procedència: Col·laborador/a
Un tipus telefona al metge de capçalera de la
família:
— Ricard, sóc jo: Julià.
— Ah, què dius, Julià?
— Mira, et faig un truc preocupat per la Maria.
— Però, Què li passa?
— S'està quedant sorda.
— Com que s'està quedant sorda?
— Si, amic, necessito que la vinguis a veure.
— Bé, la sordesa en general no és una cosa sobtada
ni aguda, així que dilluns que vingui al consultori i la reviso.
— Però, et sembla esperar fins al dilluns?
— Com t’has adonat que no hi sent?
— Ah... perquè la crido i no contesta.
— Mira, pot tenir un tap al'orella. A veure, fem una cosa: anem
a detectar el nivell de la sordesa de la Maria: on estàs tu?
— En el dormitori.
— I ella on és?
— A la cuina.
— Bé, crida-la des d'aquí.
— MARIAAA... No, no contesta..
— Acosta't a la porta del dormitori i fes-li un crit pel passadís.
— MARIIIAAA... No, amic meu, no contesta.
— No et desesperis. Agafa el telèfon sense fil i acosta't
pel passadís ves-la cridant per veure quan et sent.
— MARIAA, MARIIAAA, MARIIIAAAA... No hi ha cas, Estic parat a
la porta de la cuina i la veig, està d'esquene rentant els plats,
però no hi sent. MARIIIAAA... No hi ha cas.
— Acosta't més.
El Julià entra a la cuina, s'acosta a Maria, li posa una mà
en l'espatlla i li crida a l'orella: MARIIIAAAA!
La dona furiosa es dóna volta i li diu:
— Què vols? ¡¿QUÈ VOLS, QUE QUÈ
VOLSSSSSSSSS?!, Ja m’has cridat deu vegades i deu vegades t’he
contestat QUÈ VOLS?... Tu cada dia estàs més sord,
no sé per què no consultes el metge d'una vegada...
inici
|
consciència ( + autenticitat)
El
somni de l'esclau
Jorge
Bucay
Procedència: Col·laborador/a
Extret del llibre: Escolta'm
El relat és ben simple:
Vaig passejant per un camí solitari, gaudeixo de l'aire, del
sol, dels ocells i del plaer que els meus peus em portin per on ells
vulguin. A un costat del camí, trobo, un esclau dormint. M'acosto
i descobreixo que està somiant, de les seves paraules i gestos
endevino... sé el que somia: L'esclau està somiant que
és lliure. L'expressió de la seva cara reflecteix pau
i serenitat. Em pregunto... He de despertar-lo i mostrar-li que només
és un somni, i que sàpiga que segueix sent un esclau?
O he de deixar-lo dormir tot el temps que pugui, gaudint encara que
sigui en somnis, de la seva realitat fantasiejada?
— Quina és la resposta
correcta?... – va afegir Jorge.
Vaig aixecar les espatlles.
— No hi ha resposta correcta – va continuar Jorge —.
Cadascú ha de trobar la pròpia resposta dins, fora no
hi ha on buscar-la.
— Jo crec que em quedaria paralitzat enfront de l'esclau, sense
saber què fer – vaig dir.
— T'ajudaré, que almenys en algun cas et pot servir,
mentre estàs paralitzat acosta't a l'esclau i mira'l. Si l'esclau
sóc jo, no ho dubtis: ¡DESPERTA'M!
inici
|
Mediacions de Déu
Autor/a: Desconegut/da
Procedència: Col·laborador/a
Un home es va perdre en el desert. I més tard,
explicant la seva experiència als seus amics, els va dir com,
absolutament desesperat, s'havia posat de genolls i havia implorat
l'ajuda de Déu.
- I va respondre Déu a la teva pregària?, li van preguntar.
- Oh, no! Abans que pogués fer-ho, va aparèixer un explorador
i em va indicar el camí.
inici
|
El gos i el tros de carn
Autor/a: Desconegut/da
Procedència: Col·laborador/a
Una vegada hi havia un gos molt golafre que sempre
estava buscant menjar entre les escombraries i les deixalles. També
rondava els mercats i els restaurants, movent la cua i bordant a
la gent perquè li tiressin un os o un rosegó de pa.
No solia aconseguir gran cosa d'aquesta
manera, però un dia es va trobar amb un bonic tros de carn,
gran i sucós. Al principi no va donar crèdit als seus
ulls, va pensar que es tractava d'una visió... Qui podia
haver abandonat aquell meravellosos tros de carn?
Es va llençar sobre el suculent
menjar, el va mossegar fortament notant que era real, que no estava
somiant i vertaderament tenia a la boca el més deliciós
menjar i, tement que algú li anés a arrabassar, se'n
va anar corrent a la recerca d'un lloc solitari on assaborir-lo
a gust.
Al passar al costat d'un estany,
va mirar de reüll cap a l'aigua i quina no seria la seva sorpresa
al veure al costat de la superfície, com flotant a pocs centímetres
de profunditat, un altre tros de carn més gran i apetitós
que el que portava a la boca.
No era possible que un mateix dia
aquell miracle succeís dues vegades seguides: un altre tros
de carn igual...! No, més gran i sucós encara! El
gos es va quedar molt quiet, com hipnotitzat, mirant fixament a
l'aigua i com més mirava més es convencia que l'altre
tros de carn era millor que el seu. Va creure veure que un altre
gos el portava entre les seves dents, de la mateixa manera que ell
portava el seu mos. I va pensar llavors que no havia de resultar
difícil obtenir aquell tros de carn que l’incitava
des de l'estany.
Llavors es va dir a si mateix que
havia de ser astut i obrar amb intel·ligència per
portar a terme el seu pla. Va anar acostant el morro a poc a poc
a l'aigua, i quan va estar a pocs centímetres de la superfície
no va poder aguantar més i va obrir la boca per agafar la
carn que veia surar en l'estany.
Naturalment, a l’obrir la
boca, li va caure a l'aigua el tros que portava i l'altre també
va desaparèixer, doncs no era més que el reflex en
l'estany del tros de carn sucós i deliciós que havia
trobat.
inici
|
consciència ( + coherència )
L'olla embarassada
Jorge Bucay
Procedència: Col·laborador/a
Extret del llibre: Escolta'm
Un senyor va demanar una tarda al seu
veí, una olla prestada. El propietari de l'olla no era massa
solidari, però es va sentir obligat a deixar-la.
Als quatre dies, l'olla no havia estat tornada, així que, amb
l'excusa de necessitar-la va anar a demanar-li al seu veí que
l’hi tornés.
— Casualment, anava cap a casa seva a tornar-l’hi... el
part va ser tan difícil!
— Què diu d’un part?
— El de l' olla.
— Què?
— Ah, vostè no sabia? L'olla estava embarassada.
— Embarassada?
__ Sí, i aquesta mateixa nit ha tingut família, així
que li ha calgut fer repòs, però ja està recuperada.
— Repòs?
— Sí. Un segon per favor – i va entrar a casa seva
i va treure l'olla, un jarreta i una paella.
— Això no és meu, només l'olla.
— No, és seu, aquesta és la cria de l'olla. Si l'olla
és seva, la cria també és seva.
- Aquest està realment boig - va pensar, però millor que
li segueixi el corrent.
— Bé, gràcies.
— De res, adéu.
— Adéu, adéu.
I l'home va marxar a casa seva amb la jarreta, la paella i l'olla.
Aquella tarda, el veí, va tornar a trucar el timbre.
— Veí, no em prestaria el tornavís i la pinça?
...Ara se sentia més obligat que abans.
— Sí, clar.
Va anar cap dins i va tornar amb la pinça i el tornavís.
Va passar gairebé una setmana i quan ja planejava anar a recuperar
les seves coses, el veí va trucar a la porta.
— Ai, veí vostè ho sabia?
— Sabia què?
— Que el seu tornavís i la pinça són parella.
— No! –va dir l'altre amb ulls desorbitats— no ho
sabia.
— Miri, va ser un descuit meu, una estoneta els vaig deixar sols,
i ja la va embarassar.
— A la pinça?
— A la pinça!... – i obrint una cistelleta va donar-li
alguns cargols, femelles i claus que va dir havia parit la pinça.
- Totalment boig,- va pensar. Però els claus i els cargols sempre
venien bé. Van passar dos dies. El veí pidolaire va aparèixer
de nou.
— Vaig veure — li va dir — l'altre dia, quan li vaig
portar la pinça, que vostè té sobre la seva taula
una bonica àmfora d'or. No seria tan gentil de deixar-me-la per
una nit?
Al propietari de l'àmfora li van cascavellejar els ullets.
— Evidentment –va dir, en generosa actitud, i va entrar
a casa seva tornant amb l'àmfora.
— Gràcies, veí.
— Adéu.
— Adéu.
Va passar aquesta nit i la següent i el propietari de l'àmfora
no s'animava a trucar el veí per demanar-la-hi. No obstant això,
al cap d’una setmana, la seva ansietat no va aguantar i va a reclamar-li
l'àmfora al veí.
— L'àmfora? – va dir el veí – Ah, no
es va assabentar?
— De què?
— Va morir en el part.
— Com que va morir en el part?
— Sí, l'àmfora estava embarassada i durant el part,
va morir.
— Escolti, vostè creu que sóc estúpid? Com
ha d’estar embarassada un àmfora d'or?
— Miri, veí, si vostè va acceptar l'embaràs
i el part de l'olla. El casament i la cria del tornavís i la
pinça, per quin motiu no hauria d'acceptar l'embaràs i
la mort de l'àmfora?
inici
|
| |
| |
