constància ( + perseverança )
El blat i el jull
Mamerto Menapace
Procedència: Col·laborador/a, Monestir Santa Maria de los Toldos
El blat no havia crescut, era petit. Tal
vegada a no més d'un pam d'alçada. I l'estiu havia exagerat la sequera amb
diversos dies de vent nord.
A l'hora de la migdiada era quasi
preferible no mirar el bladar. El seu aspecte era descoratjador. Socarrat com
estava per la calor i el vent nord, el petit bladar mostrava el patiment de
la sequera.
Només el jull semblava gaudir de privilegi.
Encara que mirat bé i de prop, també ell mostrava els efectes de la sequera.
El pitjor era que hi havia molt jull. I per al petit blat això representava
un doble perill.
Un perill present, ja que el jull - nascut
abans que el blat - l'avantatjava en vigor i li treia gran part de la poca
humitat que tenia aquesta terra ressecada pel sol de l'estiu acabat
d'iniciar. I a més era un perill futur. Blat i jull germinarien junts. I
junts acabarien en els sitges, i junts passarien a la mòlta. I diuen que la
llavor de jull és verinosa. Que fa avortar a les prenyades. I era una pena
que el fruit d'aquest blatar destinat a alimentar als altres, estigues
enverinat pel fruit abortiu del jull.
Calia prendre una decisió. Em van cridar
perquè veies el blatar. A aquesta hora el sol ja estava de baixa, i el vent
del nord es deixava sentir.
Em va fer pena el blat! Hi havia quelcom de
tristesa en les seves fulles, un cert cansament i ganes de no seguir
aguantant més. El jull semblava potent, amb les seves fulles amples i
rodones, al costat de les fulles esmolades de les plantetes del blatar.
Una solució semblava imposar-se: La dels
manuals. Una fumigació amb herbicida, si fos possible aquesta mateixa tarda.
Fumigació aèria era, o semblava ser, el més segur, el més ràpid. Al no estar
encara protegit pel blat, el jull presentava tota la seva superfície a la
fumigació i l'efecte de l'herbicida oferia la seguretat de realitzar-se sobre
la mala herba. Al caure la tarda, amb vent quiet i quelcom de rosada,
l'herbicida quedaria sobre els fulls. Al matí següent, amb la sortida del
sol, el càstig del verí actuaria amb tots els seus efectes.
Sí. Tot això estava bé, pensant en la
manera de frenar o eliminar el jull. Però i el blatar?
Estava el petit blat just en aquell moment
del seu creixement en què obertes les seves fulles, ofereix el fullatge a
l'aire i a la llum mostrant el seu cor central, aquesta zona on es genera la
vida. L'herbicida entraria també allí i segurament faria el seu efecte.
Era un pèssim moment per a fumigar-lo. Ni
massa petit, ni massa gran. I a més sofrint per la dura experiència d'una
sequera que el venia maltractant quasi des del seu naixement.
El perill estava que el petit blat no
aguantaria la sacsejada de la fumigació. Tal vegada acabarà per assecar-se
definitivament. I encara que potser no passes això, era segur que el
tractament frenaria el seu desenvolupament i que la productivitat del blatar
perdria un gran percentatge en el moment de la collita.
La decisió, vostès comprendran, no podia
prendre-la basant-me en la baralla al jull. Tenia que prendre-la per amor al
blatar. En definitiva, vostès estaran d'acord: el que importava en aquell
camp no era la inexistència del jull, sinó l'abundància del blat.
I el blat aquell aquella tarda no es va
fumigar. Tal vegada no fos una decisió d'enginyer; era simplement una decisió
de llaurador. D'home amb amor pel seu camp.
Però penso que va haver-hi també darrere un
altre motiu. Aquell vent del nord no podia durar eternament. L'experiència
d'anys en el camp em deien que tot vent nord càrrega aigua, i que al final
esdevé en una tempesta que quasi sempre acaba en pluja.
Calia tenir fe en el cel, que era qui podia
enviar-nos la pluja.
Després de la tempestat, i amb el camp
regat per aquest plor dels núvols, era probable que es poguessin prendre
petites decisions per a acompanyar el creixement del blat. Tal vegada entrar
a aixada, o moure la terra dels solcs. Tal vegada una fumigació terrestre.
En tot cas accions que exigirien més temps,
més dedicació, i més esforç. Coses què només és capaç un llaurador. Perquè
ell es queda compromès amb el camp. Mentre que l'enginyer prefereix les
solucions ràpides, ja que després amb preses, se'n va i només torna per a la
collita.
Per a l'enginyer el resultat es converteix
en una dada. Per al llaurador, en gra.
inici
