contemplació ( + confiança )
Adora i confia
Teilhard de Chardin
Procedència: Colaborador/a
No t'inquietis per les dificultats de
la vida, pels seus alts i baixos, per les seves decepcions, pel seu
futur més o menys ombrívol. Desitja allò que Déu
desitja.
Ofereix-li enmig d'inquietuds i dificultats
el sacrifici de la teva ànima senzilla que, malgrat tot, accepta
els designis de la seva providència. Importa poc, que et consideris
un frustrat, si Déu et considera plenament realitzat com a Ell
li plau.
Entrea't amb confiança
cega en aquest Déu que t'estima per a ell. I que arribarà
fins a tu, malgrat no el vegis mai. Pensa que et trobes a les seves
mans, tant més fortament agafat, com més decaigut i trist
et trobis.
Viu feliç. T'ho suplico. Viu
en pau. Que res no et torbi. Que res no sigui capaç de treure't
la teva pau. Ni el cansament psíquic. Ni les teves errades morals.
Fes que brolli, i conserva sempre sobre
el teu rostre, un dolç somriure, reflex d'aquell que el Senyor
contínuament t'adreça. I en el fons de la teva ànima
col·loca, abans que res, com a font d'energia i criteri de veritat,
tot allò que t'ompli de la pau de Déu.
Recorda: Tot allò que et reprimeixi
i inquieti és fals. T'ho ben asseguro en nom de les lleis de
la vida i de les promeses de Déu.
Per això, quan et sentis afligit
i trist, adora i confia.
inici
|
ALTRES
VALORS
amistat
amor
aprenentatge
austeritat
autenticitat
autocreixement
autoestima
bondat
celebració
coherència
compartir
compromís
comunicació
comunitat
confiança
consciència
constància
contemplació
creixement
donació
ecologia
esperança
espiritualitat
família
fe
felicitat
generositat
gratitud
igualtat
interioritat
justícia
llibertat
paciència
parella
pau
perdó
perseverança
proïsme
quotidianitat
recerca
respecte
responsabilitat
sensibilitat
sentit
senzillesa
servei
sociabilitat
solidaritat
tolerància
treball
vida
|
contemplació ( + ecologia )
Adorar el vertader Déu
Anònim jueu
Procedència: Col·laborador/a
El mestre va preguntar al deixeble:
- Per què no adores els ídols?
El deixeble va respondre:
- Perquè el foc els crema.
- Llavors adora al foc.
- En tot cas adoraria a l'aigua, capaç d'apagar al foc.
- Adora llavors a l'aigua.
- En tot cas adoraria els núvols, capaços d'apagar el
foc.
- Adora els núvols.
- No, perquè el vent és més fort que ells.
- Llavors adora el vent que bufa.
- Si hagués d'adorar al vent, adoraria l'home que té poder
de bufar.
- Adora llavors l'home.
- No, perquè mor.
- Adora la mort.
- L'únic digne d'adorar-se és l'Amo de la vida i de la
mort.
El mestre va lloar la saviesa del deixeble.
inici
|
contemplació ( + ecologia )
Conèixer-se i conèixer
la realitat
Raül Berzosa
Procedència: "Paràboles per a una nova evangelització"
Un gall estava convençut que
era la potència i bellesa del seu cant qui feia despertar el
sol cada matí. I que si, per desgràcia, un dia deixés
de cantar, el sol ja no sortiria. Però la realitat era molt diferent
d'aquella que el gall suposava. Perquè un dia, exhaurit, es va
quedar dormit i va descobrir que eren els raigs del sol els qui feien
possible l’alba i no el seu cant.
inici
|
contemplació ( + sensibilitat )
En tots llocs
Anthony de Mello
Procedència: Col·laborador. "Un minut per a l'absurd"
Un expert en art pronunciava una conferència
al monestir.
L'art - deia - es troba als museus, però la bellesa es troba
arreu: en l'aire, a la terra, en tots llocs, a disposició de
tots... i sense nom de cap classe.
Exactament igual que l'espiritualitat - va dir el Mestre l'endemà,
quan va estar a soles amb els seus deixebles . Els seus símbols
es troben en aquest "museu" que anomenem temple, però
la seva substància es troba en tots llocs, a disposició
de tots, sense que ningú la reconegui i sense nom de cap classe".
inici
|
contemplació ( + espiritualitat )
Actituds
Antohny de Mello
Procedència: Col·laborador/a
Diu una antiga llegenda que, quan Déu estava
creant el món, se li van acostar quatre àngels, i un
d'ells li va preguntar: Què estàs fent?; el segon li
va preguntar: Per què ho fas? i el tercer: Puc ajudar-te?;
i el quart: Quant val tot això?
El primer era un científic,
el segon un filòsof,
el tercer un altruista,
el quart un agent immobiliari.
Un cinquè àngel es
dedicava a observar i a aplaudir amb entusiasme. Era un místic.
inici
|
contemplació ( + lloança )
El cant de l'ocell
Tony de Mello
Procedència Col·laborador/a. "El cant de l'ocell"
El deixeble es queixava constantment al seu Mestre Zen: - No fas més
que ocultar-me el secret últim del Zen. I es resistia a acceptar
les consegüents negatives del Mestre.
Un dia, el Mestre el va portar a passejar amb ell pel bosc . Mentre
passejaven, van sentir cantar a un ocell.
- Has sentit cantar a aquest ocell?, li va preguntar el Mestre.
- Sí, va respondre el deixeble.
- Bé; ara ja saps que no t'he estat amagat res.
- Sí, va assentir el deixeble.
Si realment has escoltat cantar a un ocell, si
realment has vist un arbre..., hauries saber més enllà
de les paraules i els conceptes.
Què dius? Que has sentit cantar a dotzenes d'ocells i has vist
centenars d'arbres? Ja. Però el que has vist era l'arbre o
la seva descripció? Quan mires un arbre i veus un arbre, no
has vist realment l'arbre. Quan mires un arbre i veus un miracle,
llavors, per fi, has vist un arbre. Alguna vegada el teu cor s'ha
omplert de muda admiració quan has escoltat el cant d'un ocell?
|
contemplació ( + lloança )
El vell ermità
Autor/a: Desconegut/da
Procedència: Col·laborador/a
Una vegada un vell ermità
va ser convidat a visitar la cort del rei més poderós
d'aquella època.
- Envejo a un home sant com tu, que es contenta amb tan poc. - va
comentar el sobirà
- Jo envejo a vostra Majestat, que es contenta amb menys que jo. -
va respondre el ermita
- Com pots dir-me això, quan tot el país em pertany?
- va dir el rei, ofès
- Justament per això. Jo tinc la música de les esferes
celestes, tinc els rius i les muntanyes del món sencer, tinc
la lluna i el sol, perquè tinc a Déu en la meva consciència.
Vostra Majestat, en canvi, només posseeix aquest regne.
inici
|
contemplació ( + ecologia )
Buscant Déu
Autor/a: Desconegut/da
Procedència: Col·laborador/a
Es va acostar al Mestre, vestit amb robes sannyasi
i parlant el llenguatge dels sannyasi:
- He estat buscant Déu durant anys. Vaig deixar casa meva
i he estat buscant-lo per tot arreu on Ell mateix ha dit que està:
al capdamunt de les muntanyes, al centre del desert, en el silenci
dels monestirs i a les cabanes dels pobres.
- I l’has trobat?0 va preguntar el Mestre.
- Seria un vanitós i un mentider si digués que sí.
NO; no l'he trobat. I tu?
Què podia respondre-li el Mestre? El sol ponent inundava
l'habitació amb els seus raigs de llum daurada. Centenars
de pardals refilaven feliços a l'exterior, sobre les branques
d'una figuera propera. A la llunyania podia sentir-se el peculiar
soroll de la carretera. Un mosquit brunzia prop de la seva orella,
avisant que estava a punt d'atacar... I no obstant això aquell
bon home podia asseure's allí i dir que no havia trobat Déu,
que encara estava buscant-lo.
Al cap d'una estona, decebut, va sortir de l'habitació del
Mestre i va anar a buscar a un altre lloc.
inici
|
contemplació ( + sentit )
Estimo la vida
Autor/a: Desconegut/da
Procedència: Col·laborador/a
Estimo la vida perquè és i proclamo
que és el més gran do que ens va ser donat, perquè
va ser la meva possessió primera i serà l'ultima que
em serà treta.
Tenint-la en el meu haver he aconseguit infinites experiències,
que el valor més petit sobrepassa al valor de tot l'or d'aquest
món.
Estimo la vida, senyors, la gaudeixo!
Per la tèbia calor del sol cada matí, per les seves
nits tan fredes i de dol que converteixen en miralls la meva finestra.
Estimo la vida perquè cada dia m'omplirà de noves
experiències i serà cadascuna d'elles meva i a totes
elles l'ànima les desitja.
Estimo la vida perquè l'he provat i el seu sabor agre-dolç
em fascina, i si qualsevol bé s'uneix amb un mal, això
no em deprimeixi.
Estimo la vida doncs ella m'ha ensenyat que és més
bell estimar que ser estimat No sé de ningú que s'atreveixi
a negar això.
Estimo la vida amb tots els seus capricis, i amb tota la seva malícia.
i si no existís el mal, com podria omplir-me de l'orgull
de fer el bé?
Estimo la vida, i el que més estimo és l'amor que
en ella he trobat, aquest amor que m'ajuda a estimar-la com mai
s'ha estimat.
Estimo la vida perquè sóc, i ningú pot negar
el meu ésser d'ahir i ara. L'estimo perquè no fa ni
tan sols trenta anys jo no era.
Estimo la vida perquè se que un dia s’apagarà
el sol dels meus matins i aleshores sabré perquè servia
estimar la vida així, amb tantes ganes.
inici
|
contemplació ( + sensibilitat )
Els autèntics
miracles
Autor/a: Desconegut/da
Procedència: Col·laborador/a
Tres persones anaven caminant pel
caminoi d’un bosc: un savi amb fama de fer miracles, un poderós
terratinent i una mica més enrera, escoltant la conversa ,
anava un jove estudiant, alumne del savi.
Poderós : M’han dit al poble que ets una persona tan
poderosa que fins i tot pots fer miracles.
Savi : Sóc una persona vella i cansada....Com et penses que
jo podria fer miracles?
Poderós : Malgrat tot, he sentit dir que guareixes malalts,
dónes vista als cecs i restitueixes el seny als bojos... aquests
miracles tan sols pot fer-los una persona molt poderosa.
Savi: És això el que volies dir?
Tu ho has dit, aquests miracles només els pot fer una persona
molt poderosa... no un vell com jo; aquests miracles els fa Déu,
jo només demano que se li concedeixi un favor al malalt o al
cec. Tothom amb la mateixa fe en Déu pot fer el que jo faig.
Poderós: Jo vull tenir la mateixa fe
per realitzar els miracles que tu fas... mostra’m un miracle
per a poder creure en el teu Déu.
Savi: Aquest matí ha tornat a sortir
el sol?
Poderós: Sí, I tant que sí !
Savi: Doncs, heus ací el miracle...el miracle de la llum.
Poderós: No, el que jo vull veure és
un autèntic miracle : amaga el sol, fes brollar aigua d’una
pedra ... mira si hi ha un conill ferit prop del caminoi, toca’l
i guareix-lo.
Savi: Vols un autèntic miracle?, És
veritat que la teva dona ha infantat un nadó fa uns dies?
Poderós: Sí, un noi i és
el meu primogènit!!
Savi: Heus ací el segon miracle...el
miracle de la vida
Poderós: Savi, tu no m’entens,
vull veure un autèntic miracle...
Savi: Som, per ventura , a l’época de la collita? No
han germinat el blat i l’ordi on fa uns mesos tan sols hi havia
terra?
Poderós: Sí, com cada any .
Savi: Doncs, heus ací el tercer miracle...
Poderós: Crec que no he explicat bé
el que jo volia...(el savi l’interromp)
Savi: T’has explicat bé i jo ja
he fet per tu tot el que podia fer. Si no has trobat el que volies
sento decebre’t , he fet tot el que era al meu abast.
En acabar aquestes paraules, el poderós
terratinent se n'anà molt decebut per no haver trobat el que
cercava . El savi i el seu alumne van romandre al caminoi. Quan el
poderós terratinent ja era lluny per veure el que feien, el
savi anà cap a la vora del camí , prengué el
conill, alenà al seu damunt i les seves ferides es van guarir.
El jove es sentia una mica desconcertat.
Jove: Mestre, t’he vist fer miracles com
aquest cada dia, per què no has volgut fer-lo per al senyor
Poderós? Per què el fas ara que no el pot veure?
Savi: El que ell cercava no era el miracle,
era l’espectacle. Li he mostrat tres miracles i no els ha pogut
veure... Per a ser rei s’ha de ser primerament príncep;
per a ser mestre, primer s’ha de ser alumne... No pots demanar
grans miracles, si no has après a valorar els petits miracles
que se’t mostren cada dia. Quan sàpigues veure Déu
en totes les petites coses de la teva vida, comprendràs que
no necessites més miracles que els que Déu et dona cada
dia sense haver-los demanat tu”
.inici
|
contemplació ( + fe )
La pregunta
Autor/a: Desconegut/da
Procedència Col·laborador/a
- Mestre, una última pregunta: Qui és
Déu? On està Déu?...
El mestre, dret, el va mirar; després va estendre els braços
com pretenent agafar-los a tots; va aixecar el cap dalt i no va
dir res, però alguna cosa sorprenent es va manifestar...
Un serè silenci ho va envair tot. En les ments d'aquelles
persones, els incontrolables pensaments que sempre distreuen, les
idees que flueixen i flueixen, com ara mateix flueixen i flueixen
en la ment del lector, opinant, corregint, censurant, negant, assentint...
van quedar congelats, quiets, arraconats, inactius... les seves
ments van quedar atentes, obertes i expectants, esperant la resposta
de l'estrany a l'última pregunta...
I va obrir davant d'ells el llibre de la naturalesa. I les pàgines
van anar passant descobrint davant les seves ments, ara capaces,
hipersensibles, la presència del sublim en les coses quotidianes.
I una brisa suau els va portar l'aroma dels camps, i l'olor del
forratge, de la farigola i de l'orenga... i el dels menjars i el
pa de les cuines camperoles surant en els fums de les seves llars...
i el de la humil violeta i el dels lligaboscs i gessamins... i la
fragància dels massissos de roses i clavells dels jardins
conreats...
Al fons el zumzejar del lliscar del riu es va unir el raucar de
les granotes des dels seus humits marges i el concert dels grills
i de les cigales des dels fèrtils camps... I els va arribar
el mugir de les vaques pasturant... i el bram de l'ase... i el lladrar
llunyà del gos del pastor... i, dels ramats distants, la
bucòlica música dels picarols i els esbelegars de
les ovelles... Des de les altures, el crit de les gavines va destacar
sobre l'algaravia joiosa de munts i munts d’ocells del camp...
D'un convent llunyà van arribar les cristal•lines veus
d'un cor de monges... i d'un poble, també llunyà,
el repicar a festes de les campanes i els espetecs dels coets...
i, d'altre poble, el lent repicar a mort per un veí...
Del llogaret proper, van pujar els crits i els riures dels nens
en l'esbarjo de l'escola despertant el record de les seves cares
innocents il•luminades per la candidesa dels seus ulls...
D'una universitat distant, en una ràfega exaltant d’ardidesa
juvenil, els va arribar un himne carregat de futur: "gaudeamus
igitur, juvenes dum sumus....". I dels carrers, i de les botigues,
el soroll confús de les gents en els seus afanys diaris...
i, senzilla com la pròpia terra, els va arribar una cançó
sortida del cor d'un camperol en l'era...
Mentre es delectaven amb aquestes sensacions i moltes altres que
aquí no es descriuen, aquells doctes oïdors es miraven
entre si sorpresos davant una nova forma de veure's: les seves imatges
lluïen deliciosament belles i se sentien feliços contemplant-se
sota una nova llum.
Desperts i conscients de l'extraordinari del succés, van
intentar donar explicació racional a aquell fenomen; va ser
llavors quan, a l’aixecar els caps i mirar cap a l'alt, van
comprendre el canvi: el sol, ara sol total, cobria l’aurèola
celeste de costat a costat creant un nou cel des del naixent fins
a un ponent que ja no existia; una immensa llum ho inundava tot
amb una confortable claredat que els mostrava un pacífic
dia sense nit. Els colors de les coses ressaltaven com mai havien
vist... El blanc de les margarides i de les roses blanques era més
blanc que el blanc lluint com encès; el vermell de les roselles
destacava entre l'herba amb força tal que obstaculitza a
empentes pels ulls... La fruita madura en els arbres semblaven llumetes
de revetlla amb llum interior... Les cues dels galls d’indis
reals encegaven amb la seva explosió multicolor... i les
gàbies de les aus exòtiques rebentaven inundades per
la intensitat del colorit de les seves plomes...
La felicitat brillava en els il·luminats rostres dels erudits
presents...
I es va tancar el revelador llibre de la naturalesa, i tot va tornar
a ser com sempre: amb moltes preguntes sense resposta i molts dubtes
per aclarir. En silenci, els afortunats assistents es van allunyar
del lloc duent en els seus cors l'esperançador impacte d'aquella
experiència.
Allí va quedar el que havia fet l'última pregunta,
encongit, agenollat, amb el rostre cobert amb les mans, sanglotant
de felicitat. Quan va aixecar el cap, en els seus llavis van quedar
truncades paraules d'agraïment: l'estrany ja no estava allí.
inici
|
contemplació ( + ecologia)
Cinc alpinistes
Carlos García Barris
Procedència: Col·laborador/a
Un grup de cinc muntanyencs amics
estaven escalant un pic alt i remot després d'una llarga
preparació. Per a l'ascensió s'havien lligat els cinc
en una cordada, com és de rigor, ja que així, si un
dels cinc relliscava, podrien hissar-lo i salvar-lo, com tenien
ben assajat. Tot va fer falta en l'àrdua ascensió,
doncs el cim era escarpat i qualsevol caiguda sobre la vall llunyana,
des de tanta alçada, havia de resultar necessàriament
fatal. Pas a pas avançaven cap al vèrtex blanc, amb
ferma voluntat de conquesta segura.
Tot va anar bé fins que un dels cinc va relliscar i va caure
amb força cap al buit. En la seva caiguda va arrossegar el
company més proper, que res va poder fer per detenir-lo,
i aquest al seu torn arrossegà al següent, fins a que
els cinc amics, lligats encara per la ferma corda, van començar
el seu descens vertiginós cap a una mort segura. La roca
no va tenir pietat i, després de la llarga i solidària
caiguda, els cinc amics van morir en la seva aventura.
Allà al cel, sant Pere es va afanyar a rebre'ls i, com havia
presenciat amb gran interès el seu arriscat alpinisme, va
decidir fer-los una sola pregunta, la mateixa a tots, per a decidir
si podia admetre'ls en el cel o no.
Va arribar el primer de la cordada, i sant Pere li va preguntar:
- He vist que has caigut des d'una gran altura i la caiguda ha estat
llarga, ja que estàveu a punt d'arribar al cim quan vau caure.
Diga'm, doncs, i digues amb sinceritat, doncs de la teva resposta
dependrà la teva sort, en què pensaves mentre queies
per l'aire des del cim fins a la vall en la que vas trobar la mort?
Quins pensaments van passar per la teva ment?
El primer alpinista va contestar:
- Quan em vaig desprendre de la roca, vaig adonar-me que allò
era la fi, i tot el que vaig pensar va ser el ximple que havia estat
a l'embarcar-me en una bogeria que bé sabia jo que hauria
d'acabar malament. Però em vaig deixar convèncer,
i havia de pagar les conseqüències. Em va fer molta
ràbia, i amb aquesta ràbia em vaig estavellar.
Sant Pere li va dir:
- Ho sento, però no pots entrar.
El segon va contestar:
- Jo em vaig veure caure i, encara que vaig comprendre que la situació
era desesperada, no vaig perdre tota esperança i vaig tractar,
segons queia, de veure si hi havia algun sortint que pogués
agafar amb les mans o amb la corda per a quedar enganxat allí
i salvar la meva vida i les dels meus companys. Però ja veus
que no ho vaig aconseguir, i aquí estic.
Sant Pere va reflexionar un moment i va sentenciar:
- Tampoc tu pots entrar aquí.
El tercer va contestar:
- Jo no vaig pensar en mi mateix, sinó en la meva dona i
els meus fills. Em va fer una gran pena pensar que amb la meva mort
la meva dona quedaria vídua, i els meus nens orfes. Amb aquesta
pena a l'ànima vaig morir.
Sant Pere el va mirar amb afecte i comprensió, però
després li va dir suaument:
- Està bé, però no pots entrar.
El quart va contestar:
- Des del primer moment de la caiguda, jo vaig pensar en Déu.
Li vaig encomanar la meva ànima, li vaig demanar perdó
per tots els meus pecats amb contrició sincera i, encara
que no tenia molt sentit fer propòsits d'esmena i prometre
no pecar més quan sabia que ja no tindria l'ocasió,
sí vaig expressar el meu dolor per haver ofès a Déu
i em vaig lliurar a la seva misericòrdia.
Sant Pere es va gratar el cap pensatiu i, per fi, va dir:
- En això vas fer bé, però ha estat una mica
tard. Tampoc tu pots entrar.
El cinquè va contestar:
- Jo vaig veure des del primer moment que em quedaven només
uns instants de vida. Vaig obrir els ulls i vaig veure al meu voltant
la vista més bonica que l'home pot imaginar. Mentre escalàvem
el cim, estava massa preocupat amb l'ascensió i esgotat per
l'esforç per a fixar-me en la bellesa del paisatge; però,
una vegada lliure de tota preocupació en aquella superba
caiguda, vaig poder dedicar-me a gaudir amb tota l'ànima
de l'espectacle únic de les muntanyes, la neu, la vall i
els núvols, tot vist des de la perspectiva privilegiada del
vol de l'ocell que per uns instants va ser meu. Amb aquests feliços
sentiments estava quan em va arribar la fi”.
Sant Pere li va posar la mà en l’espatlla i li va dir:
- Endavant, fill meu. Aquest regne és per a tu. Van entrar
els dos junts al cel i es va tancar la porta.
Al tancar la porta del cel, va murmurar sant Pere dintre seu:
- Però com he de deixar entrar al cel a qui no ha sabut gaudir
a la terra? Quan s'assabentaran del que tenen allà abaix?
inici
|
|
