WebdePastoral

creixement (+ responsabilitat )

Brevetat
Jorge Bucay
Procedència: Col·laborador/a

He nascut avui a l'alba.
He viscut la meva infantesa aquest matí
i sobre el migdia ja transitava la meva adolescència,
I no és que m'espanti
que el temps se'm passi tan de pressa.
només m'inquieta una mica pensar
que tal vegada demà ja sigui
massa gran per a fer el que he deixat pendent.

inici

ALTRES VALORS

amistat
amor
aprenentatge
austeritat
autenticitat
autocreixement
autoestima
bondat
celebració
coherència
compartir
compromís
comunicació
comunitat
confiança
consciència
constància
contemplació
creixement
donació
ecologia
esperança
espiritualitat
família
fe
felicitat
generositat
gratitud
igualtat
interioritat
justícia
llibertat
paciència
parella
pau
perdó
perseverança
proïsme
quotidianitat
recerca
respecte
responsabilitat
sensibilitat
sentit
senzillesa
servei
sociabilitat
solidaritat
tolerància
treball
vida

creixement (+ treball )

Aixeca't i posa't en camí
Autor/a: Desconegut/da
Procedència: Col·laborador/a

Déu et diu: posa't en camí vers el país que jo t'ensenyaré. Que no és quedant-se quiet que descobriràs la terra promesa.
Més que res jo t'he fet lliure perquè tu puguis decidir d'estimar.
Jo sóc el Déu que somriu i que no para de donar la mà. Jo sóc el Déu que es dóna als altres.
Vés no tinguis por: el món està encara per fer.
L'home s'ha de construir.
L'amor s'ha de tornar a inventar.
Travessaràs terres i terres i cap d'elles no és encara la terra que t'he promès. Totes són terres de pas. Però quan tu comparteixis amb un altre el que portes al sarró, quan tu t'exposes per un altre, pels altres, fas que la terra que trepitges esdevingui terra promesa, perquè el signe de la promesa és l'Amor.
Jo començo ja a caminar pel camí del teu futur i t'espero: el què has de viure no és darrera teu, sinó davant.
La Bona Nova de Jesucrist et guiarà. Quan el sol es pongui: en plena nit serà foc i llum.
Jo sóc el Déu de l'home entaforat en el teu cor. De tu depèn que creixis.
Apa, ara és l'hora ! Carrega't la motxilla a l'esquena. Jo passo davant teu pel camí de la terra promesa.

inici

creixement (+ responsabilitat )

Comença per tu
Autor/a: Desconegut/da
Procedència: Col·laborador/a

De jove jo era un revolucionari i la meva pregària consistia a dir a Déu:

"Senyor, dóna'm forces per a canviar el món".

A mesura que vaig anar fent-me adult i em vaig adonar que m'havia passat mitja vida sense haver aconseguit canviar a una sola ànima, vaig transformar la meva pregària i vaig començar a dir:

"Senyor, dóna'm la gràcia de transformar a quants entren en contacte amb mi. Encara que només sigui a la meva família i als meus amics. Amb això em dono per satisfet".

Ara, que sóc un vell i tinc els dies comptats, he començat a comprendre l'estúpid que he estat. La meva única pregària és la següent:

"Senyor, dóna'm la gràcia de canviar-me a mi mateix".

Si hagués pregat d'aquesta manera des del principi, no hauria malgastat la meva vida.

inici

creixement (+ responsabilitat )

Autodomini
JR Ayllón
Procedència: Col·laborador/a. "Plaers i bona vida"

Cada cop que una persona, en contra del que ha de fer, cedeix a les pretensions de la seva mandra, del seu estómac o del seu mal caràcter, debilita la seva voluntat, perd autodomini i redueix la seva autoestima. Unes vinyetes de Mafalda dibuixen perfectament aquesta situació.
Felipe troba al seu camí una llauna buida i sent el desig de donar-li un cop de peu. Però pensa interiorment:
"El grandot xutant llaunetes!".
I passa de llarg, vencent el que ell mateix jutja un impuls infantiloide. El problema és que, després d'uns metres, gira el xanfrà i deixa anar el temptador cop de peu. Aquesta és la seva segona reflexió:
"Quin desastre! Fins i tot les meves debilitats són més fortes que jo!"

inici

creixement (+ sentit )

Com el llapis
Paulo Coelho
Procedència: Col·laborador/a

L'infant observava l'avi que escrivia una carta. En un moment donat, li va preguntar:
- ¿Avi, estàs escrivint una història que ens va passar a tots dos? ¿És, per casualitat, una història sobre mi?
L'avi va deixar d'escriure, va somriure i li va dir al nét:
- Estic escrivint sobre tu, és cert. No obstant això, més important que les paraules, és el llapis que estic usant. M'agradaria que tu fossis com ell quan creixis.
El nét va mirar el llapis intrigat, i no va veure res d'especial en ell, i va preguntar:
- ¿Què té de particular aquest llapis?
L'avi li va respondre: - Tot depèn de la manera que miris les coses.

Hi ha en ell cinc qualitats que, si aconsegueixes mantenir-les, faran sempre de tu una persona en pau amb el món.
Primera qualitat: Pots fer grans coses, però no oblidis mai que existeix una mà que guia els teus passos. Aquesta mà l'anomenem Déu, i Ell sempre et conduirà en direcció a la seva voluntat.

Segona qualitat: De tant en tant necessites deixar el que estàs escrivint i usar la maquineta. Això fa que el llapis sofreixi una mica, però al final, estarà més afilat. Per tant, has de ser capaç de suportar alguns dolors, perquè et faran més bona persona.

Tercera qualitat: El llapis sempre permet que usem una goma per a esborrar allò que està malament. Entén que corregir una mica el que hem fet no és necessàriament una cosa dolenta, sinó una cosa important per a mantenir-nos en el camí de la justícia.

Quarta qualitat: El que realment importa en el llapis no és la fusta ni la seva forma exterior, sinó el grafit que hi ha dintre. Per tant, tingues sempre cura del que passa en el teu interior.

Cinquena qualitat: Sempre deixa una marca. De la mateixa manera, has de saber que tot el que facis en la vida, deixarà traços. Per això intenta ser conscient de cada acció.

inici

creixement (+ aprenentatge + recerca )

Pujar una escala
Julio Cortazar
Procedència: Col·laborador/a

Ningú haurà deixat d'observar que amb freqüència el terra es plega de manera tal que una part puja en angle recte amb el plànol del terra, i després la part següent es colloca paral·lela a aquest plànol, per a donar pas a una nova perpendicular, conducta que es repeteix en espiral o en línia trencada fins altures summament variables. Arrupint-se i posant la mà esquerra en una de les parts verticals, i la dreta en l'horitzontal corresponent, s’està en possessió momentània d'un esglaó. Cadascun d'aquests esglaons, formats com es veu per dos elements, es situa una miqueta més amunt i abans que l'anterior, principi que dóna sentit a l'escala, ja que qualsevol altra combinació produiria formes potser més belles o pintoresques, però incapaces de traslladar d'una planta a una altra.
Les escales es pugen de front, doncs cap endarrera o de costat resulten particularment incòmodes. L'actitud natural consisteix en mantenir-se dempeus, els braços penjant sense esforç, el cap alçat encara que no tant que els ulls deixin de veure els esglaons immediatament superiors al que es trepitja, i respirant lenta i regularment. Per a pujar una escala es comença per aixecar aquesta part del cos situada a la dreta baix, embolicada gairebé sempre en cuir, i que salvant excepcions cap exactament en l’esglaó. Ficada en el primer esglaó aquesta part, que per a abreujar l'anomenarem peu, es recull la part equivalent de l'esquerra (també anomenada peu, però que no ha de confondre's amb el peu abans citat), i portar-la a l'altura del peu, se la fa continuar fins col•locar-la en el segon esglaó, amb la qual cosa en aquest descansa el peu, i en el primer es recolza l’altra peu. (Els primers esglaons són sempre els més difícils, fins adquirir la coordinació necessària. La coincidència de nom entre el peu i el peu fa difícil l’explicació. Vigili especialment de no aixecar al mateix temps el peu i el peu).
Arribant d’aquesta forma al segon esglaó, només cal repetir alternativament els moviments fins trobar-se amb el final de l'escala. Se surt d'ella fàcilment, amb un lleuger cop de taló que la fixa en el seu lloc, del que no es mourà fins el moment del descens.

Quines similituds hi ha entre pujar una escala i viure la vida?
Quina importància té pujar l'escala?

inici

creixement (+ autenticitat )

L’avet valent
Jordi Cots
Procedència: Col·laborador/a

Aquesta és la història d’un avet que vaig veure créixer.
Lluny de la ciutat, en un gran bosc, a dalt de la muntanya, va néixer un avet. Va començar a brotar per la primavera i era molt bonic.
Jo anava al bosc amb el pare. El meu pare era llenyataire. Mentre ell treballava, jo corria entre els arbres i sempre anava a veure el petit avet que era l’arbre que més m’agradava.
Va passar el bon temps i s’acostava l’hivern i el fred. El dia s’escurçava i el pare sabia que aviat no podríem anar al bosc. Una tarda va començar a bufar el vent, fort i gelat, i vam tornar a casa ben aviat.
Des de casa, a la nit, mentre sentia els xiulets del vent, jo pensava en el meu petit avet.
Ell encara no havia sentit mai el vent i es va espantar. Agafat a les seves petites arrels, s’aguantava tan fort com podia; a vegades, semblava que el vent l’arrencaria i se l’emportaria..
El vent va tornar a bufar, després va arribar la pluja i, més endavant. la neu.. Va nevar molts dies seguits i la neu gairebé cobria del tot el petit avet. Cap altre arbre podia ajudar-lo, ni tan sols els més grans i alts. El petit avet sobresortia un xic de la neu i volia anar amunt, sempre amunt.
Un dia la neu va començar a fondre’s. El dia es va començar a allargar. Encara feia vent però no era com el de l’hivern i, a més, l’avet ja el coneixia i no es preocupava.
Quan la neu es va fondre del tot, l’avet va veure que havia crescut força. Es va sentir feliç.
El pare i jo vam tornar al bosc. El primer que vaig fer va ser córrer a veure l’avet. Havia crescut però el vaig reconèixer. Jo també era més alt. Me’l mirava i pensava: “ ha resistit l’hivern”.

Ara, l’avet podia veure moltes coses des de dalt de la muntanya. Veia el cel i les altres muntanyes allà lluny, el pobles amb el seu campanar i els camps al voltant i un riu i fins i tot la gent , els veia molt petits; també veia una filera de troncs molt rectes i pelats que baixaven de les muntanyes, travessaven els boscos i aguantaven uns fils, no sabia per a que servien.
A l’avet i a mi ens agradava molt mirar-ho tot. No ens cansàvem de contemplar tot el que teníem a l’abast de la mirada.

Va tornar a arribar la primavera i després l’hivern. Ja res li feia por. Pensava que ja era gran i que ni el vent, ni la pluja, ni la neu, podrien arrancar-lo de terra. Podia escoltar, sense por, el soroll del vent i de la pluja i el silenci de la neu.

Els anys passaven i una primavera uns ocells van arribar a les branques de l’avet. Quan van tenir el niu fet, es van posar a cantar, L’avet els va escoltar molt, sentia aquella música dintre seu.

El temps va anar passant. Jo ja era molt gran, era llenyataire com el pare. Treballava al mateix bosc i sempre que podia anava a veure l’avet. Tothom sabia que jo me l’estimava.
Quan ens va semblar que podíem tallar-lo jo ja era molt vell, per això vaig voler que ho fes el meu net gran. Li vaig donar la meva destral i ell el va tallar.

Es va assecar. Amb les branques vàrem tenir llenya pel foc per molt dies. El meu net va polir el tronc que va servir per fer un pal per aguantar els fils de l'electricitat.

De la part més ample i baixa del tronc en van fer un violí. Els millors violins es fan de la fusta dels avets que han crescut a les altes muntanyes. Aquells que han resistit el vent, la pluja i les grans nevades. Aquells que han escoltat el cant dels ocells que van niar a les seves branques.

inici

creixement (+ confiança )

L' arcàngel caragol
Martín Descalzo
Procedència: Col·laborador/a

Hi ha una vella rondalla oriental que conta l'arribada d'un caragol al cel. L’animalet havia vingut arrossegant-se quilòmetres i quilòmetres des de la terra, deixant un solc de bava pels camins i perdent també trossos de l'ànima per l'esforç. I a l’arribar a la mateixa vora del pòrtic del cel, Sant Pere el va mirar amb compassió. El va acariciar amb la punta del seu bastó i li va preguntar: - Què véns a buscar tu en el cel, petit caragol? L’animalet, aixecant el cap amb un orgull que mai s'hagués imaginat en ell, va respondre: - Vinc a buscar la immortalitat. Ara San Pere es va posar a riure, encara que amb tendresa. I va preguntar: La immortalitat? I què faràs tu amb la immortalitat?. -No riguis - va dir ara aïrat el caragol -. Per ventura no sóc jo també una criatura de Déu, com els arcàngels? Si, això sóc, l' arcàngel caragol! Ara el riure de San Pere es va tornar un mica més malintencionat i irònic: - Un arcàngel ets tu? Els arcàngels duen ales d'or, escut de plata, espasa flamera, sandàlies vermelles. On estan les teves ales, el teu escut, la teva espasa i les teves sandàlies? El caragol va tornar a aixecar amb orgull el seu cap i va respondre: -Estan dintre de la meva closca. Dormen. Esperen. - I què esperen, si pot saber-se?,- va dir San Pere. -Esperen el gran moment,- va respondre el mol•lusc. El porter del cel, pensant que el nostre caragol s'havia tornat boig de cop i volta, va insistir: -Quin gran moment? -Aquest, -va respondre el caragol, i al dir-ho va donar un gran salt i va creuar el llindar de la porta del paradís, del que ja mai van poder treure’l.

Aquesta gloriosa rondalla, que recull Kazantzakis en la seva magnífica biografia de San Francesc d'Assís, em sembla una de les millors històries que conec sobre la dignitat humana. O per ventura no serem nosaltres més que els caragols?
Passa l'home les seves hores arrossegant-se pels camins del món, i deixa una mica més que bava? Si amidem les hores dels homes, hi ha en elles molt més de mediocritat que d'heroisme. Es diria de vegades que les nostres mans es van construir per a equivocar-se, que d'elles només surt dolor per als altres i cansament per als seus propietaris. Febles com caragols, qualsevol podria trapitjar-nos i rebentaria la nostra existència com la feble conquilla dels gasteròpodes. I quan ens domina la por... Quantes vegades ens arraconaríem dintre de nosaltres mateixos si contéssim amb aquesta conquilla protectora en la qual refugiar-nos!
I, no obstant això, dintre estan les nostres armes: les ales d'or de la intel•ligència, l'escut de plata de la voluntat, la llança viva de la paraula, les sandàlies vermelles del coratge. Estan aquí, dintre, dormides, gairebé sense usar. Que poques vegades desembeinen els homes les seves ànimes! Les tenen, són enormes i magnífiques, resistents al dolor, literalment invencibles. Però anestesiades, atrofiades de greix, mullades com palla que fumeja i no crema.
Dormen, però també esperen. En el més amargat dels éssers humans flameja una bandera d'esperança. No sap per què espera, però espera. Fins i tot quan tot sembla estar perdut, l'esperança crida que tal vegada demà canviï tot. No hi ha més raó que aquest bell “tal vegada”; no hi ha més base per a confiar que aquesta paraula que a mi em sembla la més bella del nostre idioma: encara. Encara Déu ens estima, encara estem vius, encara pot el món canviar, encara algú ens pot estimar, encara, encara. Aquesta paraula en la mà l'home és immortal i invencible. Qui la practica mai envelleix. I és aquest encara el que ens dóna força per a arrossegar-nos fins les portes del cel, per a arribar fins elles amb orgull.
Aquest orgull de ser homes no pot ser pecat, a no ser que es tracti d'un orgull tan ximple que comença per renunciar a la seva millor arrel: la de pertànyer a la gran estirp dels fills d'Algú. Som els “arcàngels fills”. I no és més important la bava que deixem pels camins, sinó l'ànima, que cap camí ens podrà arrabassar si nosaltres no ens resignem a perdre-la.
Però manca, això sí, el gran salt. Només el realitzen els atletes, aquells que s'atreveixen a viure, els que cada matí i cada tarda salten des del somni a l'existència. D'aquests serà el regne dels cels i el millor del regne de la terra: l'alegria.
Ànim, germans/nes caragols: les ales, l'escut, les sandàlies i la llança estan dintre. No es veuen, però esperen. Els caragols-atletes mostraran un dia els arcàngels invisibles que eren. Només falta saltar, germans/nes caragols.

inici

creixement (+ proïsme )

... I caminar plegats
Joaquim Guimerà
Procedència: Col·laborador/a

No busquis a l'horitzó els camins ja fets, No hi són!

El camí, el teu camí, el trobaràs, sense saber-ho, caminant.

No busquis la seguretat de l'arbre amb les arrels inamovibles sota la terra. La teva seguretat és justament el caminar.

Busca, això sí, als amics, que com tu, continuen buscant.

I fer camí junts...
... Tallar les herbes.
... Respirar bé a fons.
... Aixecar la mirada.
... Escoltar els ocells.

I caminar plegats anys i panys fins a la posta definitiva del sol.

inici

creixement (+ aprenentatge )

Cal una sola ceba
José Luis Martín Descalzo
Procedència: Col·laborador/a. "Raons per a viure"

Coneixeu la rondalla russa de la ceba? Conten els vells cronistes ortodoxs que un dia es va morir una dona que no havia fet en tota la seva vida altra cosa que odiar a quants l'envoltaven. I que el seu pobre àngel de la guarda estava consternat perquè els dimonis, sense esperar ni tan sols el judici final, l'havien llançat a un llac de foc en el qual esperaven totes aquelles ànimes que estaven com predestinades a l'infern. Com salvar la seva protegida? Quins arguments presentar en el judici que inclinessin la balança cap a la salvació? L'àngel buscava i buscava en la vida de la seva protegida i no trobava res a favor per la seva argumentació. Fins que, per fi, buscant i buscant va acordar que un dia havia donat una ceba a un pobre. I així l'hi va dir a Déu, quan va començar el judici. I Déu li va dir: "Molt bé, busca aquesta ceba, digues-li que s'agafi a ella i, si així surt del llac, serà salvada."

Va volar precipitadament l'àngel, va allargar a la dona la vella ceba i ella es va agafar a la planta amb totes les seves forces. I va començar a sortir i a surar. Estirava l'àngel amb tota delicadesa, no fos que la ceba es trenqués. I la dona sortia, sortia... Però llavors va passar que quan altres ànimes, que també eren al llac, ho van veure. I es van agafar a la dona, a les seves faldilles, a les seves cames i braços, i totes les ànimes sortien, sortien. Però a la dona, que mai havia sabut estimar, va començar a entrar-li por, va pensar que la ceba no resistiria tant pes i va començar a pernejar per a alliberar-se d'aquella càrrega inoportuna. I, en els seus esforços, la ceba es va trencar. I la dona va ser condemnada. Sí, cal una sola ceba per a salvar el món sencer. Sempre que no la trenquem pernejant per a salvar-nos nosaltres sols.

inici

creixement (+ responsabilitat )

Canvi de rostre
Autor/a: Desconegut/da
Procedència: Col·laborador/a

A Leonardo da Vinci li va costar set anys completar la seva famosa obra titulada "L'últim Sopar". Les figures que representen els 12 apòstols i Jesús van ser inspirades en persones reals. La persona que seria el model per a ser Crist va ser la primera a ser seleccionada. Quan es va saber que Da Vinci pintaria aquesta obra, centenars de joves es van presentar davant d'ell per a ser seleccionats. Da Vinci buscava un rostre que mostrés una personalitat innocent, pacífica i alhora bella. Buscava un rostre lliure de les cicatrius i trets durs que deixa la vida intranquil•la del pecat. Finalment, després d'uns mesos de recerca va seleccionar a un jove de 19 anys com model per a pintar la figura de Jesucrist. Durant sis mesos va treballar per a aconseguir pintar al personatge principal d'aquesta obra. Durant els sis següents anys, Da Vinci va continuar la seva obra buscant les persones que representarien a 11 apòstols, i va deixar per al final a aquell que representaria a Judes. Va estar buscant durant setmanes un home amb una expressió dura i freda. Un rostre marcat per cicatrius d'avarícia, decepció, traïció, hipocresia i crim. Un rostre que identificaria a una persona que sens dubte trairia al seu millor amic. Després de molts fallits intents en la recerca d'aquest model va arribar a les oïdes de Leonardo da Vinci que hi havia un home amb aquestes característiques en el calabós de Roma. Aquest home estava sentenciat a mort per haver dut una vida de robatoris i assassinats. Da Vinci va veure davant d'ell a un home que el cabell li queia sobre el rostre amagant dos ulls plens de rancor, odi i ruïna. Per fi havia trobat en qui s’inspiraria per a Judes en la seva obra. Gràcies a un permís del rei, aquest presoner va ser traslladat a Milà a l'estudi del mestre. Durant diversos mesos aquest home es va asseure silenciosament enfront de Da Vinci mentre l'artista continuava amb l'àrdua tasca de plasmar en la seva obra al personatge que havia traït a Jesús. Quan Leonardo va donar l'última pinzellada es va dirigir als guàrdies i va donar l'ordre que es duguessin al presoner. Aquest quan sortia, es va girar cap a Leonardo da Vinci i li va dir:
- Da Vinci!! Observa'm! No reconeixes qui sóc?.
L'artista el va observar curosament i va respondre:
- Mai t'havia vist fins aquella tarda en el calabós de Roma.
El presoner va aixecar els ulls i va dir:
- Mira'm bé, sóc aquell jove el rostre del qual vas escollir per a representar a Crist fa set anys...!".

inici

creixement (+ autoestima )

Volar sobre el pantà
Autor/a: Desconegut/da
Procedència: Col·laborador/a

Un ocell que vivia resignat en un arbre podrit enmig del pantà, s'havia acostumat a estar allí . Menjava cucs del fang i es trobava sempre brut pel pestilent llot. Les seves ales estaven inutilitzades pel pes de la brutesa, fins que cert dia una gran ventada va destruir el seu cau. L'arbre podrit va ser empassat pel llot i l'ocell es va adonar que anava a morir. En un desig sobtat de salvar-se, va començar a aletejar amb força per a emprendre el vol. Li va costar molt treball, perquè havia oblidat com volar, però es va enfrontar al dolor de l’ entumiment fins que va aconseguir aixecar-se i creuar l'ample cel, arribant finalment a un bosc fèrtil i bell.

L’ocell va tenir l'oportunitat de sacsejar-se el llot, per volar alt i lluny.

inici

creixement (+ autoestima )

Aprendre a pensar
Autor/a: Desconegut/da
Procedència: Col·laborador/a

Sir Ernest Rutherford, president de la Societat Real Britànica i Premi Nobel de Química el 1908, explicava la següent anècdota. Fa algun temps, vaig rebre el truc telèfonic d'un col•lega. Estava a punt de posar un zero a un estudiant per la resposta que havia donat en un problema de física, malgrat que aquest afirmava amb rotunditat que la seva resposta era absolutament encertada. Professors i estudiants van acordar demanar arbitratge d'algú imparcial i vaig ser escollit jo. Vaig llegir la pregunta de l'examen i deia:
”Demostri com és possible determinar l'altura d'un edifici amb l'ajuda d'un baròmetre”. L'estudiant havia respost:
”Portar el baròmetre al terrat de l'edifici i lliga-li una corda molt llarga. Despenja'l fins a la base de l'edifici, marcar i amida. La longitud de la corda és igual a la longitud de l'edifici”.
Realment, l'estudiant havia plantejat un seriós problema amb la resolució de l'exercici, perquè havia respost a la pregunta correcta i completament. D'altra banda, si se li concedia la màxima puntuació, podria alterar la nota mitja del seu any d'estudis, obtenir una nota més alta i així certificar el seu alt nivell en física; però la resposta no confirmava que l'estudiant tingués aquest nivell. Vaig suggerir que se li donés a l'alumne un altra oportunitat. Li vaig concedir sis minuts perquè em respongués la mateixa pregunta però aquesta vegada amb l'advertiment que en la resposta devia demostrar els seus coneixements de física. Havien passat cinc minuts i l'estudiant no havia escrit gens. Li vaig preguntar si desitjava marxar, però em va contestar que tenia moltes respostes al problema. La seva dificultat era elegir la millor de totes. Em vaig excusar per interrompre-li i li vaig pregar que continués. En el minut que li quedava va escriure la següent resposta:
“agafa el baròmetre i tira'l a terra des del terrat de l'edifici, calcula el temps de caiguda amb un cronometro. Després s'aplica la formula altura = 0,5 per A per T2. I així obtenim l'altura de l'edifici”.
En aquest punt li vaig preguntar al meu col•lega si l'estudiant es podia retirar. Li va donar la nota més alta. Després d'abandonar el despatx, em vaig retrobar amb l'estudiant i li vaig demanar que em contés les seves altres respostes a la pregunta. Be, va respondre, hi ha moltes maneres, per exemple, agafes el baròmetre en un dia assolellat i amides l'altura del baròmetre i la longitud de la seva ombra. Si amidem a continuació la longitud de l'ombra de l'edifici i apliquem una simple proporció, obtindrem també l'altura de l'edifici. Perfecte, li vaig dir, i d'altra manera? Sí, va contestar, aquest és un procediment molt bàsic per a amidar un edifici, però també serveix. En aquest mètode, agafes el baròmetre i et situes en les escales de l'edifici en la planta baixa. Segons puges les escales, vas marcant l'altura del baròmetre i comptes el numero de marques fins al terrat. Multipliques al final l'altura del baròmetre pel numero de marques que has fet i ja tens l'altura. Aquest és un mètode molt directe. Per descomptat, si el que vols és un procediment més sofisticat, pot lligar el baròmetre a una corda i moure'l com si anés un pèndol. Si vam calcular que quan el baròmetre està a l'altura del terrat la gravetat és zero i si tenim en compte la mesura de l'acceleració de la gravetat al descendir el baròmetre en trajectòria circular al passar per la perpendicular de l'edifici, de la diferència d'aquests valors, i aplicant una senzilla formula trigonomètrica, podríem calcular, sens dubte, l'altura de l'edifici. En aquest mateix estil de sistema, lligues el baròmetre a una corda i el despenges des del terrat al carrer. Usant-lo com un pèndol pots calcular l'altura amidant el seu període de precisió. En fi, va concloure, existeixen moltes altres maneres. Probablement, la millor sigui agafar el baròmetre i copejar la porta de la casa del conserge. Quan obri, dir-li: senyor conserge, aquí tinc un bonic baròmetre. Si vostè em diu l'altura d'aquest edifici, l'hi regalo.
En aquest moment de la conversa, li vaig dir si no coneixia la resposta convencional al problema (la diferència de pressió marcada per un baròmetre en dos llocs diferents ens proporciona la diferència d'altura entre ambdós llocs). Evidentment, va dir que la coneixia, però que durant els seus estudis, els seus professors havien intentat ensenyar-li a pensar.
L'estudiant es deia Niels Bohr, físic danès, premi Nobel de Física en 1922, més conegut per ser el primer a proposar el model d'àtom amb protons i neutrons i els electrons que ho envoltaven. Va ser fonamentalment un innovador de la teoria quàntica.
Al marge del personatge, el divertit i curiós de l'anècdota, l'essencial d'aquesta història és que li havien ensenyat a pensar.
Per cert, per als escèptics, aquesta història és absolutament verídica.

inici

creixement (+ autoestima )

Regals per ser humà
Autor/a: Desconegut/da
Procedència: Col·laborador/a

1. Rebràs un cos. Pot agradar-te o no, però serà teu durant tot el temps que estiguis aquí.

2. Aprendràs lliçons. Estàs inscrit en una escola informal de temps complet anomenada vida. En aquesta escola cada dia tindràs l'oportunitat d'aprendre coses. És possible que les lliçons t'agradin o que et semblin irrellevants i estúpides.

3. No hi ha errors, només lliçons. El creixement és un procés de prova i error: és una experimentació. Els experiments fallits formen part del procés en igual mesura que l'experiment que funcioni bé.

4. Una lliçó es repeteix fins a aprendre-la. Una lliçó es presentarà de diverses maneres fins que l'aprenguis. Una vegada que l'hagis après, pots passar a la següent.

5. Les lliçons no tenen fi. No hi ha res en la vida que no contingui les seves lliçons. Si estàs viu, sempre tindràs alguna cosa que aprendre.

6. "Allí" no és millor que "aquí". Quan el teu "allí" es converteix en un "aquí", simplement tindràs un altre "allí" que de nou semblarà millor.

7. Els altres no són més que els teus miralls. No pots estimar o odiar una mica una altra persona a menys que reflecteixi una mica el que estimes o odies en tu mateix.

8. El que fas en la teva vida depèn de tu. Tens totes les eines i els recursos que necessites. El que facis amb ells depèn de tu. La decisió és teva.

9. Les teves respostes estan dintre teu. Les respostes als interrogants de la Vida estan en el teu interior. Tot el que has de fer és mirar, escoltar i confiar.

inici

creixement (+ sentit )

Com temperar l'acer
Autor/a: Desconegut/da
Procedència: Col·laborador/a http://www.calbenido.org

Durant molts anys un ferrer va treballar amb afany, va practicar la caritat, però, a pesar de tota la seva dedicació, res semblava caminar bé en la seva vida; tenia molts problemes i els seus deutes s'acumulaven dia a dia.
Una tarda, un amic que el visitava, i que sentia compassió per la seva situació difícil, li va comentar:
"Realment és molt estrany que justament després d'haver decidit tornar-te un home temerós de Déu, la teva vida hagi començat a empitjorar. No desitjo afeblir la teva fe, però a pesar de les teves creences en el món espiritual, res ha millorat".
El ferrer no va respondre de seguida, ell ja havia pensant en això moltes vegades, sense entendre el que esdevenia amb la seva vida, no obstant això, com que no desitjava deixar a l'amic sense resposta, va començar a parlar, i va acabar per trobar l'explicació que buscava. Heus aquí el que va dir el ferrer:
"En aquest taller jo rebo l'acer encara sense treballar, i dec transformar-lo en espases. Saps tu com es fa això? primer, escalfo la xapa d'acer a una calor infernal, fins a que es posa roent, de seguida, sense cap pietat, prenc el martell més pesat i li aplico diversos cops, fins que la peça adquireix la forma desitjada, després la submergeixo en un cubell d'aigua freda, i el taller sencer s'omple amb el soroll i el vapor, perquè la peça esclata i crida a causa del violent canvi de temperatura. He de repetir aquest procés fins a obtenir l'espasa perfecta, una sola vegada no és suficient. "
El ferrer va fer una llarga pausa, i va seguir:
"A vegades, l'acer que arriba a les meves mans no suporta aquest tractament. La calor, els cops de martell i l'aigua freda acaben per omplir-lo de ratllades. En aquest moment, m'adono que mai es transformarà en una bona fulla d'espasa i llavors, senzillament, el deixo a la pila de ferro vell que veus a l'entrada de la meva ferreria".
Va fer una nova pausa, i el ferrer va acabar:
"Sé que Déu m'està col•locant en el foc de les afliccions. Accepto els cops que la vida em dóna, i de vegades em sento tan fred i insensible com l'aigua que fa sofrir a l'acer. Però l'única cosa que penso és: Déu meu, no desisteixis, fins que jo aconsegueixi prendre la forma que Tu esperes de mi. Intenta-ho de la manera que et sembli millor, pel temps que vulguis, però mai em posis a la pila del ferro vell de les ànimes".

inici

creixement (+ autocreixement)

Gargi i la figuera
Autor/a: Desconegut/da
Procedència: Col·laborador/a

Shvetaketu, la Gargi i tota la seva colla van anar, un cop més, a visitar el risi Varuna.
- Bon dia, risi.
- Bon dia, amics meus. Un de vosaltres, que s'enfili a la figuera i agafi una figa.
En un tres i no res, la Gargi havia pujat a l'arbre i ja baixava amb una figa.
- Obre-la, Gargi - va dir el risi -. Què veieu a l'interior?
- Uns granets; són les llavors, em sembla - va respondre en Shvetaketu.
- Obre'n una. Què hi veus a dins?
- No res - va dir el noi -. Tots hi estaven d'acord.
- Doncs la figuera a la qual s'acaba d'enfilar la Gargi ha sortit d'on vosaltres no veieu res. Mireu bé aquests granets tan petits i aquest arbre tan gran: hi ha alguna cosa important que no es veu amb els ulls. És l'essència de tota cosa, i també la vostra, Shvetaketu.

inici

creixement (+ interioritat)

La necessitat de purificació
Autor/a: Desconegut/da
Procedència: Col·laborador/a

Els deixebles es van reunir al voltant de Ben-Yagul. Discutien la necessitat de la purificació.
– Si no tenim el cor buit de tot desig, no aconseguim albirar el camí – deia un.
– Hem de salvar-nos de tots els nostres defectes, o si no, Déu s'apartarà de nosaltres – deia un altre.
Ben-Yagul va interrompre la discussió, dient:
– Quan mirem al sol de cara, ens quedem cecs i ja no podem veure els boscos i les muntanyes que ens envolten. Per això, l'home necessita una mica de llum i una mica d'ombra en la seva vida.
Aquell que anhela arribar a la perfecció segueix el camí de la vanitat. La recerca espiritual consisteix a acceptar qui som i tot i així intentar servir a Déu de tot cor. Els nostres petits defectes ens ajudaran a ser més humils, més humans i més tolerants amb els defectes dels altres.

inici

creixement (+ aprenentatge)

Bon tracte
Autor/a: Desconegut/da
Procedència: Col·laborador/a

Era un mestre exigent amb els seus alumnes, amb la classe en general i amb cadascú en particular. Ho era, perquè considerava que havia de ser-ho, i així ho raonava als seus alumnes; ells acceptaven el seu punt de vista, els seus judicis, i, fins i tot, acceptaven les seves reprimendes. A cop de vista, semblava que per part d'aquell mestre només existia exigència, molta exigència, amb els seus alumnes; però aquests l'acceptaven bé, i estaven a gust amb ell.

Això estranyava a molts pares, i també a altres mestres i alumnes. I un dia, durant una reunió de pares, el mestre en qüestió va haver d'explicar on estava el "secret" - si és que n'hi havia algun - com era tan acceptat, sabent que era tan exigent.

El mestre va posar només una comparació. Va ensenyar la fotografia d'unes flors i va dir: "Tot es redueix a tractar les persones igual que a les flors: elles no volen saber del vent fort ni de la pluja torrencial, i s'hi tanquen; però són agraïdes i s'obren a la pluja fina i a la brisa suau. Una aigua amorosa, que va caient suaument, ajudant a créixer".

inici

creixement (+ treball)

La construcció de la nostra catedral
Autor/a: Desconegut/da
Procedència: Col·laborador/a

En l'Edat Mitjana, les catedrals gòtiques eren construïdes per diverses generacions. Aquest esforç prolongat ajudava els participants a organitzar el pensament, a agrair i a somiar.
Avui el romanticisme s'ha acabat; la construcció ja no és res més que un negoci. No obstant això, el desig de construir perdura. Molta gent dedica el final de la seva vida a acabar una casa, tallar la gespa, aixecar una capella.
També necessitem exercir aquest dret i si no tenim una catedral, reconstruirem una habitació; això ens ajudarà a conèixer millor qui som. I podrem modificar una sèrie de coses que ens estan incomodant.
Tant les esglésies com els homes pateixen el desgast del temps i per això mai es pot detenir la reconstrucció.

inici

creixement (+ responsabilitat ) Brevetat Jorge Bucay Procedència: Col·laborador/a He nascut avui a l'alba. He viscut la meva infantesa aquest matí i sobre el migdia ja transitava la meva adolescència, I no és que m'espanti que el temps se'm passi tan de pressa. només m'inquieta una mica pensar que tal vegada demà ja sigui massa gran per a fer el que he deixat pendent. inici	ALTRES VALORS amistat amor aprenentatge austeritat autenticitat autocreixement autoestima bondat celebració coherència compartir compromís comunicació comunitat confiança consciència constància contemplació creixement donació ecologia esperança espiritualitat família fe felicitat generositat gratitud igualtat interioritat justícia llibertat paciència parella pau perdó perseverança proïsme quotidianitat recerca respecte responsabilitat sensibilitat sentit senzillesa servei sociabilitat solidaritat tolerància treball vida
creixement (+ treball ) Aixeca't i posa't en camí Autor/a: Desconegut/da Procedència: Col·laborador/a Déu et diu: posa't en camí vers el país que jo t'ensenyaré. Que no és quedant-se quiet que descobriràs la terra promesa. Més que res jo t'he fet lliure perquè tu puguis decidir d'estimar. Jo sóc el Déu que somriu i que no para de donar la mà. Jo sóc el Déu que es dóna als altres. Vés no tinguis por: el món està encara per fer. L'home s'ha de construir. L'amor s'ha de tornar a inventar. Travessaràs terres i terres i cap d'elles no és encara la terra que t'he promès. Totes són terres de pas. Però quan tu comparteixis amb un altre el que portes al sarró, quan tu t'exposes per un altre, pels altres, fas que la terra que trepitges esdevingui terra promesa, perquè el signe de la promesa és l'Amor. Jo començo ja a caminar pel camí del teu futur i t'espero: el què has de viure no és darrera teu, sinó davant. La Bona Nova de Jesucrist et guiarà. Quan el sol es pongui: en plena nit serà foc i llum. Jo sóc el Déu de l'home entaforat en el teu cor. De tu depèn que creixis. Apa, ara és l'hora ! Carrega't la motxilla a l'esquena. Jo passo davant teu pel camí de la terra promesa. inici
creixement (+ responsabilitat ) Comença per tu Autor/a: Desconegut/da Procedència: Col·laborador/a De jove jo era un revolucionari i la meva pregària consistia a dir a Déu: "Senyor, dóna'm forces per a canviar el món". A mesura que vaig anar fent-me adult i em vaig adonar que m'havia passat mitja vida sense haver aconseguit canviar a una sola ànima, vaig transformar la meva pregària i vaig començar a dir: "Senyor, dóna'm la gràcia de transformar a quants entren en contacte amb mi. Encara que només sigui a la meva família i als meus amics. Amb això em dono per satisfet". Ara, que sóc un vell i tinc els dies comptats, he començat a comprendre l'estúpid que he estat. La meva única pregària és la següent: "Senyor, dóna'm la gràcia de canviar-me a mi mateix". Si hagués pregat d'aquesta manera des del principi, no hauria malgastat la meva vida. inici
creixement (+ responsabilitat ) Autodomini JR Ayllón Procedència: Col·laborador/a. "Plaers i bona vida" Cada cop que una persona, en contra del que ha de fer, cedeix a les pretensions de la seva mandra, del seu estómac o del seu mal caràcter, debilita la seva voluntat, perd autodomini i redueix la seva autoestima. Unes vinyetes de Mafalda dibuixen perfectament aquesta situació. Felipe troba al seu camí una llauna buida i sent el desig de donar-li un cop de peu. Però pensa interiorment: "El grandot xutant llaunetes!". I passa de llarg, vencent el que ell mateix jutja un impuls infantiloide. El problema és que, després d'uns metres, gira el xanfrà i deixa anar el temptador cop de peu. Aquesta és la seva segona reflexió: "Quin desastre! Fins i tot les meves debilitats són més fortes que jo!" inici
creixement (+ sentit ) Com el llapis Paulo Coelho Procedència: Col·laborador/a L'infant observava l'avi que escrivia una carta. En un moment donat, li va preguntar: - ¿Avi, estàs escrivint una història que ens va passar a tots dos? ¿És, per casualitat, una història sobre mi? L'avi va deixar d'escriure, va somriure i li va dir al nét: - Estic escrivint sobre tu, és cert. No obstant això, més important que les paraules, és el llapis que estic usant. M'agradaria que tu fossis com ell quan creixis. El nét va mirar el llapis intrigat, i no va veure res d'especial en ell, i va preguntar: - ¿Què té de particular aquest llapis? L'avi li va respondre: - Tot depèn de la manera que miris les coses. Hi ha en ell cinc qualitats que, si aconsegueixes mantenir-les, faran sempre de tu una persona en pau amb el món. Primera qualitat: Pots fer grans coses, però no oblidis mai que existeix una mà que guia els teus passos. Aquesta mà l'anomenem Déu, i Ell sempre et conduirà en direcció a la seva voluntat. Segona qualitat: De tant en tant necessites deixar el que estàs escrivint i usar la maquineta. Això fa que el llapis sofreixi una mica, però al final, estarà més afilat. Per tant, has de ser capaç de suportar alguns dolors, perquè et faran més bona persona. Tercera qualitat: El llapis sempre permet que usem una goma per a esborrar allò que està malament. Entén que corregir una mica el que hem fet no és necessàriament una cosa dolenta, sinó una cosa important per a mantenir-nos en el camí de la justícia. Quarta qualitat: El que realment importa en el llapis no és la fusta ni la seva forma exterior, sinó el grafit que hi ha dintre. Per tant, tingues sempre cura del que passa en el teu interior. Cinquena qualitat: Sempre deixa una marca. De la mateixa manera, has de saber que tot el que facis en la vida, deixarà traços. Per això intenta ser conscient de cada acció. inici
creixement (+ aprenentatge + recerca ) Pujar una escala Julio Cortazar Procedència: Col·laborador/a Ningú haurà deixat d'observar que amb freqüència el terra es plega de manera tal que una part puja en angle recte amb el plànol del terra, i després la part següent es colloca paral·lela a aquest plànol, per a donar pas a una nova perpendicular, conducta que es repeteix en espiral o en línia trencada fins altures summament variables. Arrupint-se i posant la mà esquerra en una de les parts verticals, i la dreta en l'horitzontal corresponent, s’està en possessió momentània d'un esglaó. Cadascun d'aquests esglaons, formats com es veu per dos elements, es situa una miqueta més amunt i abans que l'anterior, principi que dóna sentit a l'escala, ja que qualsevol altra combinació produiria formes potser més belles o pintoresques, però incapaces de traslladar d'una planta a una altra. Les escales es pugen de front, doncs cap endarrera o de costat resulten particularment incòmodes. L'actitud natural consisteix en mantenir-se dempeus, els braços penjant sense esforç, el cap alçat encara que no tant que els ulls deixin de veure els esglaons immediatament superiors al que es trepitja, i respirant lenta i regularment. Per a pujar una escala es comença per aixecar aquesta part del cos situada a la dreta baix, embolicada gairebé sempre en cuir, i que salvant excepcions cap exactament en l’esglaó. Ficada en el primer esglaó aquesta part, que per a abreujar l'anomenarem peu, es recull la part equivalent de l'esquerra (també anomenada peu, però que no ha de confondre's amb el peu abans citat), i portar-la a l'altura del peu, se la fa continuar fins col•locar-la en el segon esglaó, amb la qual cosa en aquest descansa el peu, i en el primer es recolza l’altra peu. (Els primers esglaons són sempre els més difícils, fins adquirir la coordinació necessària. La coincidència de nom entre el peu i el peu fa difícil l’explicació. Vigili especialment de no aixecar al mateix temps el peu i el peu). Arribant d’aquesta forma al segon esglaó, només cal repetir alternativament els moviments fins trobar-se amb el final de l'escala. Se surt d'ella fàcilment, amb un lleuger cop de taló que la fixa en el seu lloc, del que no es mourà fins el moment del descens. Quines similituds hi ha entre pujar una escala i viure la vida? Quina importància té pujar l'escala? inici
creixement (+ autenticitat ) L’avet valent Jordi Cots Procedència: Col·laborador/a Aquesta és la història d’un avet que vaig veure créixer. Lluny de la ciutat, en un gran bosc, a dalt de la muntanya, va néixer un avet. Va començar a brotar per la primavera i era molt bonic. Jo anava al bosc amb el pare. El meu pare era llenyataire. Mentre ell treballava, jo corria entre els arbres i sempre anava a veure el petit avet que era l’arbre que més m’agradava. Va passar el bon temps i s’acostava l’hivern i el fred. El dia s’escurçava i el pare sabia que aviat no podríem anar al bosc. Una tarda va començar a bufar el vent, fort i gelat, i vam tornar a casa ben aviat. Des de casa, a la nit, mentre sentia els xiulets del vent, jo pensava en el meu petit avet. Ell encara no havia sentit mai el vent i es va espantar. Agafat a les seves petites arrels, s’aguantava tan fort com podia; a vegades, semblava que el vent l’arrencaria i se l’emportaria.. El vent va tornar a bufar, després va arribar la pluja i, més endavant. la neu.. Va nevar molts dies seguits i la neu gairebé cobria del tot el petit avet. Cap altre arbre podia ajudar-lo, ni tan sols els més grans i alts. El petit avet sobresortia un xic de la neu i volia anar amunt, sempre amunt. Un dia la neu va començar a fondre’s. El dia es va començar a allargar. Encara feia vent però no era com el de l’hivern i, a més, l’avet ja el coneixia i no es preocupava. Quan la neu es va fondre del tot, l’avet va veure que havia crescut força. Es va sentir feliç. El pare i jo vam tornar al bosc. El primer que vaig fer va ser córrer a veure l’avet. Havia crescut però el vaig reconèixer. Jo també era més alt. Me’l mirava i pensava: “ ha resistit l’hivern”. Ara, l’avet podia veure moltes coses des de dalt de la muntanya. Veia el cel i les altres muntanyes allà lluny, el pobles amb el seu campanar i els camps al voltant i un riu i fins i tot la gent , els veia molt petits; també veia una filera de troncs molt rectes i pelats que baixaven de les muntanyes, travessaven els boscos i aguantaven uns fils, no sabia per a que servien. A l’avet i a mi ens agradava molt mirar-ho tot. No ens cansàvem de contemplar tot el que teníem a l’abast de la mirada. Va tornar a arribar la primavera i després l’hivern. Ja res li feia por. Pensava que ja era gran i que ni el vent, ni la pluja, ni la neu, podrien arrancar-lo de terra. Podia escoltar, sense por, el soroll del vent i de la pluja i el silenci de la neu. Els anys passaven i una primavera uns ocells van arribar a les branques de l’avet. Quan van tenir el niu fet, es van posar a cantar, L’avet els va escoltar molt, sentia aquella música dintre seu. El temps va anar passant. Jo ja era molt gran, era llenyataire com el pare. Treballava al mateix bosc i sempre que podia anava a veure l’avet. Tothom sabia que jo me l’estimava. Quan ens va semblar que podíem tallar-lo jo ja era molt vell, per això vaig voler que ho fes el meu net gran. Li vaig donar la meva destral i ell el va tallar. Es va assecar. Amb les branques vàrem tenir llenya pel foc per molt dies. El meu net va polir el tronc que va servir per fer un pal per aguantar els fils de l'electricitat. De la part més ample i baixa del tronc en van fer un violí. Els millors violins es fan de la fusta dels avets que han crescut a les altes muntanyes. Aquells que han resistit el vent, la pluja i les grans nevades. Aquells que han escoltat el cant dels ocells que van niar a les seves branques. inici
creixement (+ confiança ) L' arcàngel caragol Martín Descalzo Procedència: Col·laborador/a Hi ha una vella rondalla oriental que conta l'arribada d'un caragol al cel. L’animalet havia vingut arrossegant-se quilòmetres i quilòmetres des de la terra, deixant un solc de bava pels camins i perdent també trossos de l'ànima per l'esforç. I a l’arribar a la mateixa vora del pòrtic del cel, Sant Pere el va mirar amb compassió. El va acariciar amb la punta del seu bastó i li va preguntar: - Què véns a buscar tu en el cel, petit caragol? L’animalet, aixecant el cap amb un orgull que mai s'hagués imaginat en ell, va respondre: - Vinc a buscar la immortalitat. Ara San Pere es va posar a riure, encara que amb tendresa. I va preguntar: La immortalitat? I què faràs tu amb la immortalitat?. -No riguis - va dir ara aïrat el caragol -. Per ventura no sóc jo també una criatura de Déu, com els arcàngels? Si, això sóc, l' arcàngel caragol! Ara el riure de San Pere es va tornar un mica més malintencionat i irònic: - Un arcàngel ets tu? Els arcàngels duen ales d'or, escut de plata, espasa flamera, sandàlies vermelles. On estan les teves ales, el teu escut, la teva espasa i les teves sandàlies? El caragol va tornar a aixecar amb orgull el seu cap i va respondre: -Estan dintre de la meva closca. Dormen. Esperen. - I què esperen, si pot saber-se?,- va dir San Pere. -Esperen el gran moment,- va respondre el mol•lusc. El porter del cel, pensant que el nostre caragol s'havia tornat boig de cop i volta, va insistir: -Quin gran moment? -Aquest, -va respondre el caragol, i al dir-ho va donar un gran salt i va creuar el llindar de la porta del paradís, del que ja mai van poder treure’l. Aquesta gloriosa rondalla, que recull Kazantzakis en la seva magnífica biografia de San Francesc d'Assís, em sembla una de les millors històries que conec sobre la dignitat humana. O per ventura no serem nosaltres més que els caragols? Passa l'home les seves hores arrossegant-se pels camins del món, i deixa una mica més que bava? Si amidem les hores dels homes, hi ha en elles molt més de mediocritat que d'heroisme. Es diria de vegades que les nostres mans es van construir per a equivocar-se, que d'elles només surt dolor per als altres i cansament per als seus propietaris. Febles com caragols, qualsevol podria trapitjar-nos i rebentaria la nostra existència com la feble conquilla dels gasteròpodes. I quan ens domina la por... Quantes vegades ens arraconaríem dintre de nosaltres mateixos si contéssim amb aquesta conquilla protectora en la qual refugiar-nos! I, no obstant això, dintre estan les nostres armes: les ales d'or de la intel•ligència, l'escut de plata de la voluntat, la llança viva de la paraula, les sandàlies vermelles del coratge. Estan aquí, dintre, dormides, gairebé sense usar. Que poques vegades desembeinen els homes les seves ànimes! Les tenen, són enormes i magnífiques, resistents al dolor, literalment invencibles. Però anestesiades, atrofiades de greix, mullades com palla que fumeja i no crema. Dormen, però també esperen. En el més amargat dels éssers humans flameja una bandera d'esperança. No sap per què espera, però espera. Fins i tot quan tot sembla estar perdut, l'esperança crida que tal vegada demà canviï tot. No hi ha més raó que aquest bell “tal vegada”; no hi ha més base per a confiar que aquesta paraula que a mi em sembla la més bella del nostre idioma: encara. Encara Déu ens estima, encara estem vius, encara pot el món canviar, encara algú ens pot estimar, encara, encara. Aquesta paraula en la mà l'home és immortal i invencible. Qui la practica mai envelleix. I és aquest encara el que ens dóna força per a arrossegar-nos fins les portes del cel, per a arribar fins elles amb orgull. Aquest orgull de ser homes no pot ser pecat, a no ser que es tracti d'un orgull tan ximple que comença per renunciar a la seva millor arrel: la de pertànyer a la gran estirp dels fills d'Algú. Som els “arcàngels fills”. I no és més important la bava que deixem pels camins, sinó l'ànima, que cap camí ens podrà arrabassar si nosaltres no ens resignem a perdre-la. Però manca, això sí, el gran salt. Només el realitzen els atletes, aquells que s'atreveixen a viure, els que cada matí i cada tarda salten des del somni a l'existència. D'aquests serà el regne dels cels i el millor del regne de la terra: l'alegria. Ànim, germans/nes caragols: les ales, l'escut, les sandàlies i la llança estan dintre. No es veuen, però esperen. Els caragols-atletes mostraran un dia els arcàngels invisibles que eren. Només falta saltar, germans/nes caragols. inici
creixement (+ proïsme ) ... I caminar plegats Joaquim Guimerà Procedència: Col·laborador/a No busquis a l'horitzó els camins ja fets, No hi són! El camí, el teu camí, el trobaràs, sense saber-ho, caminant. No busquis la seguretat de l'arbre amb les arrels inamovibles sota la terra. La teva seguretat és justament el caminar. Busca, això sí, als amics, que com tu, continuen buscant. I fer camí junts... ... Tallar les herbes. ... Respirar bé a fons. ... Aixecar la mirada. ... Escoltar els ocells. I caminar plegats anys i panys fins a la posta definitiva del sol. inici
creixement (+ aprenentatge ) Cal una sola ceba José Luis Martín Descalzo Procedència: Col·laborador/a. "Raons per a viure" Coneixeu la rondalla russa de la ceba? Conten els vells cronistes ortodoxs que un dia es va morir una dona que no havia fet en tota la seva vida altra cosa que odiar a quants l'envoltaven. I que el seu pobre àngel de la guarda estava consternat perquè els dimonis, sense esperar ni tan sols el judici final, l'havien llançat a un llac de foc en el qual esperaven totes aquelles ànimes que estaven com predestinades a l'infern. Com salvar la seva protegida? Quins arguments presentar en el judici que inclinessin la balança cap a la salvació? L'àngel buscava i buscava en la vida de la seva protegida i no trobava res a favor per la seva argumentació. Fins que, per fi, buscant i buscant va acordar que un dia havia donat una ceba a un pobre. I així l'hi va dir a Déu, quan va començar el judici. I Déu li va dir: "Molt bé, busca aquesta ceba, digues-li que s'agafi a ella i, si així surt del llac, serà salvada." Va volar precipitadament l'àngel, va allargar a la dona la vella ceba i ella es va agafar a la planta amb totes les seves forces. I va començar a sortir i a surar. Estirava l'àngel amb tota delicadesa, no fos que la ceba es trenqués. I la dona sortia, sortia... Però llavors va passar que quan altres ànimes, que també eren al llac, ho van veure. I es van agafar a la dona, a les seves faldilles, a les seves cames i braços, i totes les ànimes sortien, sortien. Però a la dona, que mai havia sabut estimar, va començar a entrar-li por, va pensar que la ceba no resistiria tant pes i va començar a pernejar per a alliberar-se d'aquella càrrega inoportuna. I, en els seus esforços, la ceba es va trencar. I la dona va ser condemnada. Sí, cal una sola ceba per a salvar el món sencer. Sempre que no la trenquem pernejant per a salvar-nos nosaltres sols. inici
creixement (+ responsabilitat ) Canvi de rostre Autor/a: Desconegut/da Procedència: Col·laborador/a A Leonardo da Vinci li va costar set anys completar la seva famosa obra titulada "L'últim Sopar". Les figures que representen els 12 apòstols i Jesús van ser inspirades en persones reals. La persona que seria el model per a ser Crist va ser la primera a ser seleccionada. Quan es va saber que Da Vinci pintaria aquesta obra, centenars de joves es van presentar davant d'ell per a ser seleccionats. Da Vinci buscava un rostre que mostrés una personalitat innocent, pacífica i alhora bella. Buscava un rostre lliure de les cicatrius i trets durs que deixa la vida intranquil•la del pecat. Finalment, després d'uns mesos de recerca va seleccionar a un jove de 19 anys com model per a pintar la figura de Jesucrist. Durant sis mesos va treballar per a aconseguir pintar al personatge principal d'aquesta obra. Durant els sis següents anys, Da Vinci va continuar la seva obra buscant les persones que representarien a 11 apòstols, i va deixar per al final a aquell que representaria a Judes. Va estar buscant durant setmanes un home amb una expressió dura i freda. Un rostre marcat per cicatrius d'avarícia, decepció, traïció, hipocresia i crim. Un rostre que identificaria a una persona que sens dubte trairia al seu millor amic. Després de molts fallits intents en la recerca d'aquest model va arribar a les oïdes de Leonardo da Vinci que hi havia un home amb aquestes característiques en el calabós de Roma. Aquest home estava sentenciat a mort per haver dut una vida de robatoris i assassinats. Da Vinci va veure davant d'ell a un home que el cabell li queia sobre el rostre amagant dos ulls plens de rancor, odi i ruïna. Per fi havia trobat en qui s’inspiraria per a Judes en la seva obra. Gràcies a un permís del rei, aquest presoner va ser traslladat a Milà a l'estudi del mestre. Durant diversos mesos aquest home es va asseure silenciosament enfront de Da Vinci mentre l'artista continuava amb l'àrdua tasca de plasmar en la seva obra al personatge que havia traït a Jesús. Quan Leonardo va donar l'última pinzellada es va dirigir als guàrdies i va donar l'ordre que es duguessin al presoner. Aquest quan sortia, es va girar cap a Leonardo da Vinci i li va dir: - Da Vinci!! Observa'm! No reconeixes qui sóc?. L'artista el va observar curosament i va respondre: - Mai t'havia vist fins aquella tarda en el calabós de Roma. El presoner va aixecar els ulls i va dir: - Mira'm bé, sóc aquell jove el rostre del qual vas escollir per a representar a Crist fa set anys...!". inici
creixement (+ autoestima ) Volar sobre el pantà Autor/a: Desconegut/da Procedència: Col·laborador/a Un ocell que vivia resignat en un arbre podrit enmig del pantà, s'havia acostumat a estar allí . Menjava cucs del fang i es trobava sempre brut pel pestilent llot. Les seves ales estaven inutilitzades pel pes de la brutesa, fins que cert dia una gran ventada va destruir el seu cau. L'arbre podrit va ser empassat pel llot i l'ocell es va adonar que anava a morir. En un desig sobtat de salvar-se, va començar a aletejar amb força per a emprendre el vol. Li va costar molt treball, perquè havia oblidat com volar, però es va enfrontar al dolor de l’ entumiment fins que va aconseguir aixecar-se i creuar l'ample cel, arribant finalment a un bosc fèrtil i bell. L’ocell va tenir l'oportunitat de sacsejar-se el llot, per volar alt i lluny. inici
creixement (+ autoestima ) Aprendre a pensar Autor/a: Desconegut/da Procedència: Col·laborador/a Sir Ernest Rutherford, president de la Societat Real Britànica i Premi Nobel de Química el 1908, explicava la següent anècdota. Fa algun temps, vaig rebre el truc telèfonic d'un col•lega. Estava a punt de posar un zero a un estudiant per la resposta que havia donat en un problema de física, malgrat que aquest afirmava amb rotunditat que la seva resposta era absolutament encertada. Professors i estudiants van acordar demanar arbitratge d'algú imparcial i vaig ser escollit jo. Vaig llegir la pregunta de l'examen i deia: ”Demostri com és possible determinar l'altura d'un edifici amb l'ajuda d'un baròmetre”. L'estudiant havia respost: ”Portar el baròmetre al terrat de l'edifici i lliga-li una corda molt llarga. Despenja'l fins a la base de l'edifici, marcar i amida. La longitud de la corda és igual a la longitud de l'edifici”. Realment, l'estudiant havia plantejat un seriós problema amb la resolució de l'exercici, perquè havia respost a la pregunta correcta i completament. D'altra banda, si se li concedia la màxima puntuació, podria alterar la nota mitja del seu any d'estudis, obtenir una nota més alta i així certificar el seu alt nivell en física; però la resposta no confirmava que l'estudiant tingués aquest nivell. Vaig suggerir que se li donés a l'alumne un altra oportunitat. Li vaig concedir sis minuts perquè em respongués la mateixa pregunta però aquesta vegada amb l'advertiment que en la resposta devia demostrar els seus coneixements de física. Havien passat cinc minuts i l'estudiant no havia escrit gens. Li vaig preguntar si desitjava marxar, però em va contestar que tenia moltes respostes al problema. La seva dificultat era elegir la millor de totes. Em vaig excusar per interrompre-li i li vaig pregar que continués. En el minut que li quedava va escriure la següent resposta: “agafa el baròmetre i tira'l a terra des del terrat de l'edifici, calcula el temps de caiguda amb un cronometro. Després s'aplica la formula altura = 0,5 per A per T2. I així obtenim l'altura de l'edifici”. En aquest punt li vaig preguntar al meu col•lega si l'estudiant es podia retirar. Li va donar la nota més alta. Després d'abandonar el despatx, em vaig retrobar amb l'estudiant i li vaig demanar que em contés les seves altres respostes a la pregunta. Be, va respondre, hi ha moltes maneres, per exemple, agafes el baròmetre en un dia assolellat i amides l'altura del baròmetre i la longitud de la seva ombra. Si amidem a continuació la longitud de l'ombra de l'edifici i apliquem una simple proporció, obtindrem també l'altura de l'edifici. Perfecte, li vaig dir, i d'altra manera? Sí, va contestar, aquest és un procediment molt bàsic per a amidar un edifici, però també serveix. En aquest mètode, agafes el baròmetre i et situes en les escales de l'edifici en la planta baixa. Segons puges les escales, vas marcant l'altura del baròmetre i comptes el numero de marques fins al terrat. Multipliques al final l'altura del baròmetre pel numero de marques que has fet i ja tens l'altura. Aquest és un mètode molt directe. Per descomptat, si el que vols és un procediment més sofisticat, pot lligar el baròmetre a una corda i moure'l com si anés un pèndol. Si vam calcular que quan el baròmetre està a l'altura del terrat la gravetat és zero i si tenim en compte la mesura de l'acceleració de la gravetat al descendir el baròmetre en trajectòria circular al passar per la perpendicular de l'edifici, de la diferència d'aquests valors, i aplicant una senzilla formula trigonomètrica, podríem calcular, sens dubte, l'altura de l'edifici. En aquest mateix estil de sistema, lligues el baròmetre a una corda i el despenges des del terrat al carrer. Usant-lo com un pèndol pots calcular l'altura amidant el seu període de precisió. En fi, va concloure, existeixen moltes altres maneres. Probablement, la millor sigui agafar el baròmetre i copejar la porta de la casa del conserge. Quan obri, dir-li: senyor conserge, aquí tinc un bonic baròmetre. Si vostè em diu l'altura d'aquest edifici, l'hi regalo. En aquest moment de la conversa, li vaig dir si no coneixia la resposta convencional al problema (la diferència de pressió marcada per un baròmetre en dos llocs diferents ens proporciona la diferència d'altura entre ambdós llocs). Evidentment, va dir que la coneixia, però que durant els seus estudis, els seus professors havien intentat ensenyar-li a pensar. L'estudiant es deia Niels Bohr, físic danès, premi Nobel de Física en 1922, més conegut per ser el primer a proposar el model d'àtom amb protons i neutrons i els electrons que ho envoltaven. Va ser fonamentalment un innovador de la teoria quàntica. Al marge del personatge, el divertit i curiós de l'anècdota, l'essencial d'aquesta història és que li havien ensenyat a pensar. Per cert, per als escèptics, aquesta història és absolutament verídica. inici
creixement (+ autoestima ) Regals per ser humà Autor/a: Desconegut/da Procedència: Col·laborador/a 1. Rebràs un cos. Pot agradar-te o no, però serà teu durant tot el temps que estiguis aquí. 2. Aprendràs lliçons. Estàs inscrit en una escola informal de temps complet anomenada vida. En aquesta escola cada dia tindràs l'oportunitat d'aprendre coses. És possible que les lliçons t'agradin o que et semblin irrellevants i estúpides. 3. No hi ha errors, només lliçons. El creixement és un procés de prova i error: és una experimentació. Els experiments fallits formen part del procés en igual mesura que l'experiment que funcioni bé. 4. Una lliçó es repeteix fins a aprendre-la. Una lliçó es presentarà de diverses maneres fins que l'aprenguis. Una vegada que l'hagis après, pots passar a la següent. 5. Les lliçons no tenen fi. No hi ha res en la vida que no contingui les seves lliçons. Si estàs viu, sempre tindràs alguna cosa que aprendre. 6. "Allí" no és millor que "aquí". Quan el teu "allí" es converteix en un "aquí", simplement tindràs un altre "allí" que de nou semblarà millor. 7. Els altres no són més que els teus miralls. No pots estimar o odiar una mica una altra persona a menys que reflecteixi una mica el que estimes o odies en tu mateix. 8. El que fas en la teva vida depèn de tu. Tens totes les eines i els recursos que necessites. El que facis amb ells depèn de tu. La decisió és teva. 9. Les teves respostes estan dintre teu. Les respostes als interrogants de la Vida estan en el teu interior. Tot el que has de fer és mirar, escoltar i confiar. inici
creixement (+ sentit ) Com temperar l'acer Autor/a: Desconegut/da Procedència: Col·laborador/a http://www.calbenido.org Durant molts anys un ferrer va treballar amb afany, va practicar la caritat, però, a pesar de tota la seva dedicació, res semblava caminar bé en la seva vida; tenia molts problemes i els seus deutes s'acumulaven dia a dia. Una tarda, un amic que el visitava, i que sentia compassió per la seva situació difícil, li va comentar: "Realment és molt estrany que justament després d'haver decidit tornar-te un home temerós de Déu, la teva vida hagi començat a empitjorar. No desitjo afeblir la teva fe, però a pesar de les teves creences en el món espiritual, res ha millorat". El ferrer no va respondre de seguida, ell ja havia pensant en això moltes vegades, sense entendre el que esdevenia amb la seva vida, no obstant això, com que no desitjava deixar a l'amic sense resposta, va començar a parlar, i va acabar per trobar l'explicació que buscava. Heus aquí el que va dir el ferrer: "En aquest taller jo rebo l'acer encara sense treballar, i dec transformar-lo en espases. Saps tu com es fa això? primer, escalfo la xapa d'acer a una calor infernal, fins a que es posa roent, de seguida, sense cap pietat, prenc el martell més pesat i li aplico diversos cops, fins que la peça adquireix la forma desitjada, després la submergeixo en un cubell d'aigua freda, i el taller sencer s'omple amb el soroll i el vapor, perquè la peça esclata i crida a causa del violent canvi de temperatura. He de repetir aquest procés fins a obtenir l'espasa perfecta, una sola vegada no és suficient. " El ferrer va fer una llarga pausa, i va seguir: "A vegades, l'acer que arriba a les meves mans no suporta aquest tractament. La calor, els cops de martell i l'aigua freda acaben per omplir-lo de ratllades. En aquest moment, m'adono que mai es transformarà en una bona fulla d'espasa i llavors, senzillament, el deixo a la pila de ferro vell que veus a l'entrada de la meva ferreria". Va fer una nova pausa, i el ferrer va acabar: "Sé que Déu m'està col•locant en el foc de les afliccions. Accepto els cops que la vida em dóna, i de vegades em sento tan fred i insensible com l'aigua que fa sofrir a l'acer. Però l'única cosa que penso és: Déu meu, no desisteixis, fins que jo aconsegueixi prendre la forma que Tu esperes de mi. Intenta-ho de la manera que et sembli millor, pel temps que vulguis, però mai em posis a la pila del ferro vell de les ànimes". inici
creixement (+ autocreixement) Gargi i la figuera Autor/a: Desconegut/da Procedència: Col·laborador/a Shvetaketu, la Gargi i tota la seva colla van anar, un cop més, a visitar el risi Varuna. - Bon dia, risi. - Bon dia, amics meus. Un de vosaltres, que s'enfili a la figuera i agafi una figa. En un tres i no res, la Gargi havia pujat a l'arbre i ja baixava amb una figa. - Obre-la, Gargi - va dir el risi -. Què veieu a l'interior? - Uns granets; són les llavors, em sembla - va respondre en Shvetaketu. - Obre'n una. Què hi veus a dins? - No res - va dir el noi -. Tots hi estaven d'acord. - Doncs la figuera a la qual s'acaba d'enfilar la Gargi ha sortit d'on vosaltres no veieu res. Mireu bé aquests granets tan petits i aquest arbre tan gran: hi ha alguna cosa important que no es veu amb els ulls. És l'essència de tota cosa, i també la vostra, Shvetaketu. inici
creixement (+ interioritat) La necessitat de purificació Autor/a: Desconegut/da Procedència: Col·laborador/a Els deixebles es van reunir al voltant de Ben-Yagul. Discutien la necessitat de la purificació. – Si no tenim el cor buit de tot desig, no aconseguim albirar el camí – deia un. – Hem de salvar-nos de tots els nostres defectes, o si no, Déu s'apartarà de nosaltres – deia un altre. Ben-Yagul va interrompre la discussió, dient: – Quan mirem al sol de cara, ens quedem cecs i ja no podem veure els boscos i les muntanyes que ens envolten. Per això, l'home necessita una mica de llum i una mica d'ombra en la seva vida. Aquell que anhela arribar a la perfecció segueix el camí de la vanitat. La recerca espiritual consisteix a acceptar qui som i tot i així intentar servir a Déu de tot cor. Els nostres petits defectes ens ajudaran a ser més humils, més humans i més tolerants amb els defectes dels altres. inici
creixement (+ aprenentatge) Bon tracte Autor/a: Desconegut/da Procedència: Col·laborador/a Era un mestre exigent amb els seus alumnes, amb la classe en general i amb cadascú en particular. Ho era, perquè considerava que havia de ser-ho, i així ho raonava als seus alumnes; ells acceptaven el seu punt de vista, els seus judicis, i, fins i tot, acceptaven les seves reprimendes. A cop de vista, semblava que per part d'aquell mestre només existia exigència, molta exigència, amb els seus alumnes; però aquests l'acceptaven bé, i estaven a gust amb ell. Això estranyava a molts pares, i també a altres mestres i alumnes. I un dia, durant una reunió de pares, el mestre en qüestió va haver d'explicar on estava el "secret" - si és que n'hi havia algun - com era tan acceptat, sabent que era tan exigent. El mestre va posar només una comparació. Va ensenyar la fotografia d'unes flors i va dir: "Tot es redueix a tractar les persones igual que a les flors: elles no volen saber del vent fort ni de la pluja torrencial, i s'hi tanquen; però són agraïdes i s'obren a la pluja fina i a la brisa suau. Una aigua amorosa, que va caient suaument, ajudant a créixer". inici
creixement (+ treball) La construcció de la nostra catedral Autor/a: Desconegut/da Procedència: Col·laborador/a En l'Edat Mitjana, les catedrals gòtiques eren construïdes per diverses generacions. Aquest esforç prolongat ajudava els participants a organitzar el pensament, a agrair i a somiar. Avui el romanticisme s'ha acabat; la construcció ja no és res més que un negoci. No obstant això, el desig de construir perdura. Molta gent dedica el final de la seva vida a acabar una casa, tallar la gespa, aixecar una capella. També necessitem exercir aquest dret i si no tenim una catedral, reconstruirem una habitació; això ens ajudarà a conèixer millor qui som. I podrem modificar una sèrie de coses que ens estan incomodant. Tant les esglésies com els homes pateixen el desgast del temps i per això mai es pot detenir la reconstrucció. inici