ecología ( + contemplació )
La función de l'art 1
Eduardo Galeano
Procedència: Col·laborador/a
Diego no coneixia el mar.
El pare, Santiago Kovadloff,
el va portar a descobrir-lo.
Van viatjar al sud.
Ell, el mar, estava més enllà
de les altes dunes, esperant.
Quan el nen i el seu pare van arribar per fi
a aquells cims de sorra,
després de molt caminar,
el mar va esclatar davant els seus ulls.
I va ser tanta la immensitat del mar,
i tant el seu fulgor,
que el nen va quedar mut per tanta bellesa.
I quan per fi va aconseguir parlar,
tremolant, balbucejant,
va demanar al seu pare:
- Ajuda'm a mirar!
inici
|
ALTRES
VALORS
amistat
amor
aprenentatge
austeritat
autenticitat
autocreixement
autoestima
bondat
celebració
coherència
compartir
compromís
comunicació
comunitat
confiança
consciència
constància
contemplació
creixement
donació
ecologia
esperança
espiritualitat
família
fe
felicitat
generositat
gratitud
igualtat
interioritat
justícia
llibertat
paciència
parella
pau
perdó
perseverança
proïsme
quotidianitat
recerca
respecte
responsabilitat
sensibilitat
sentit
senzillesa
servei
sociabilitat
solidaritat
tolerància
treball
vida
|
ecología ( + contemplació )
Colors
Autora: Silvia Schujer
Procedència: Col·laborador/a
Avui és un dia violeta,
és a dir que amenaça amb pluja. Dia de voreres plenes
de gent que tot just es mira. Així són els dies violetes.
A mi em passa que vull escriure un conte i el llapis se m'escapa de
les mans. Què tinc ganes de prendre llet amb galetes i segur
que si vaig a la taula em trobo amb un bol de te. I que no m'enfado
perquè els violetes no són dies d'enutjar-se.
Podria ser blau, com quan el cel
és un mirall i les cares de les persones semblen flors que s'obren
contra el vent.
O vermell, quan tot sembla estar
a punt de succeir; un riure a punt d'esclatar, dues mans a punt d'estrènyer-se,
un avió a punt d'aixecar vol. Però no, ni vermell ni blau.
El dia d'avui és violeta i així són els dies violetes.
Per molt que vulgués no podria tornar-se groc.
Un dia groc clar. D'aquests que els ulls es queden atrapats en el vidre
d'una finestra i els records són de darrera cap endavant i de
davant cap en darrera. Com si s'obrís un àlbum de fotografies
amb les cares rialleres dels amics i que tornessin de nou moments que
ja van passar.
Aquests dies grocs en els quals un està dintre de casa perquè
plou. Aquests dies grocs que es confonen amb els grisos perquè
quan plou el cel es posa gris, no obstant això els dies grisos
són diferents. En ells pot haver sol i els arbres estar més
que florits. En els dies grisos és la mirada d'un mateix que
té núvols i aleshores per qualsevol cosa es plora. O es
somiqueja. O és té un nus a la gola simplement perquè
si. O perquè un volgués que fos un dia blau i els núvols
de la mirada l'ennuvolessin tot.
A mi m'agraden els dies verds, com
les copes dels arbres a la primavera. Com enormes extensions de camp
vistos des de l'alt. Són dies en els quals els edificis semblen
construïts de pastura i fins les bates blanques de l'escola semblen
fulles movent-se d'aquí cap enllà. Un està conten
des de l'alba quan un dia és verd.
Hi ha dies llisos, amb motetes i multicolors.
Hores ataronjades amb hores fúcsies
que es barregen i tardes blanques per a enamorar-se.
Així es passa la vida. Des de la paleta d'un pintor desconegut.
El temps es vessa gota a gota del pinzell.
Per això avui és un dia violeta i tal vegada demà
sigui vermell o daurat o transparent. En un d'aquests potser ens
trobarem...
inici
|
ecología ( + consciència )
Accions que milloren el món
Autor/a: Desconegut/da
Procedència: Col·laborador/a
Frena la propaganda postal. No deixis
que t'enviïn tants papers que ni et mires.
Fes servir un detergent net i ecològic.
No malgastis paper inútilment.
Recicla el vidre, el paper i les llaunes metàl·liques.
Calenta amb l'energia necessària: La mínima possible.
Estalvia aigua.
Dutxat amb poca aigua.
Usa benzina sense plom (quan tinguis cotxe , es clar)
Compra usant bosses permanents. Les de plàstic són molt
dolentes.
Elimina el suro blanc.
No compris productes que hi vagin embalats.
No malbaratis l'energia
Ventila de forma natural. Obre finestres, no interruptors.
Comparteix el cotxe.
Usa piles recarregables.
Recicla electrodomèstics, roba i cotxes.
Fes refugis de vida silvestre.
Protegeix les selves tropicals.
Planta un arbre.
No condueixis tant. Ves a peu, en bici o amb transports públics..
Inicia un programa de reciclatge
Participa tot el que puguis: difon aquestes idees , Fes-te d'un grup
ecologista...
La llista de coses per fer és molt llarga.
Pensa si pots fer més coses. Si trobes que ens en deixem alguna
cosa, no perdis el temps i fes-ho.
inici
|
ecología ( + vida interior )
Discurs
Indi Seattle, cap dels Duwamish
Cabdill indi Seattle (s.XIX)
Procedència: Col·laborador/a
El gran cabdill de Washington ha volgut fer-nos saber que ens vol comprar
les terres. El gran cabdill ens ha enviat també paraules d'amistat
i de bona voluntat. Però coneixem la poca falta que li fa la
nostra amistat.
Volem considerar l'oferiment, ja que sabem que, si no ho fem, poden
venir els de pell blanca amb les armes de foc a prendre'ns les terres.
Que el gran cabdill de Washington confiï en aquestes paraules amb
la mateixa fe que espera el retorn de les estacions.Les paraules, són
immutables com els estels.
Com pot ser comprat o venut el cel, o l'escalfor de la terra? Se'ns
fa estranya, la idea.
No són pas nostres la frescor de l'aire, ni el llambreig de l'aigua.
Com podrien ser comprats? Ho decidirem més endavant.
Hauríeu de saber que cada bocí d'aquesta terra és
sagrat per al meu poble. La brillant fulla de pi, cada ribera sorrenca,
les boires enmig de les arbredes, el zum-zum dels insectes, són
sagrades experiències i memòries del meu poble, saba que
puja pels arbres, porta remembrances de l'home de pell roja.
Els morts de l'home de pell blanca obliden la seva terra quan comencen
el seu passeig entre els estels. Els nostres morts mai se n'allunyen
de la terra, ja que som un bocí de la terra, i alhora, ella és
un bocí de nosaltres. Les flors perfumades, el cèrvol,
el cavall, l'àliga majestuosa, tots són els nostres germans.
Les roques, els cims, els prats humits de rosada, l'escalfor corporal
del poltre, tots som una família.
Per això, quan el gran cabdill de Washington ens fa saber que
ens les vol comprar és massa el que demana.
Diu que ens reservarà un lloc en el qual nosaltres puguem viure
tranquil•lament. Ell ens farà de pare i nosaltres serem
els seus fills. Hem de rumiar el seu oferiment. No es presenta gens
fàcil, car les terres són sagrades.
L'aigua espurnejant que corre pels rius i rierols no és només
aigua, sinó també la dels nostres avantpassats. Si us
venguéssim aquestes terres, que són sagrades, i hauríeu
d'ensenyar als vostres fills que els reflexos misteriosos de les aigües
clares dels llacs narren els esdeveniments de la vida del meu poble;
murmuri de l'aigua és la veu del meu pare i de la meva mare.
Els rius són germans nostres, perquè ens alliberen de
la set. Els rius arrosseguen les nostres canoes i alimenten els nostres
fills.
Si us venguéssim les terres, caldria que recordéssiu i
ensenyéssiu als vostres fills que els rius són germans
nostres i també vostres. Hauríeu de tractar els rius amb
la dolçor amb què es tracta un germà.
Però sabem que l'home de pell blanca no pot entendre la nostra
manera de ser.
Tant li fa un tros de terra com un altre, perquè és com
un estrany que arriba de nit a treure de la terra tot allò que
necessita.
Per a ell, la terra no és la seva germana, sinó una enemiga.
Quan ja l'ha fet seva, la menysprea i continua caminant. Deixa darrera
seu les sepultures dels pares i no sembla que se'n dolgui.
No li dol desposseir la terra dels seus fills. Oblida la tomba dels
seus pares i els drets dels seus fills.
Tracta la mare terra i el germà cel com si fossin objectes que
es compren i es venen, com si fossin xais o collarets.
La seva fam immensa devorarà la terra, i rera seu només
deixarà un desert. No ho podem entendre. Nosaltres som d'una
altra manera.
Les vostres ciutats omplen de tristesa els nostres ulls. Potser és
així perquè l'home de pell roja és salvatge i no
pot entendre les coses. No hi ha cap lloc tranquil a les ciutats de
l'home de pell blanca, cap lloc on es pugui escoltar a la primavera
com s'obren les fulles dels arbres o la remor de les ales dels insectes.
Potser m'ho sembla perquè soc salvatge i no comprenc bé
les coses. El soroll de la ciutat ens fereix les orelles.
I al capdavall, quina mena de vida té l'home si no pot escoltar
el solitari crit del siboc o les discussions nocturnes de les granotes
a la vora de la bassa?
Sóc home de pell roja i no ho puc entendre. Als indis ens agrada
el suau murmuri del vent damunt la superfície del llac, i l'aroma
d'aquest aire purificat per la pluja del migdia o perfumat per l'olor
de la pineda.
L'aire té un valor inestimable per a l'home de pell roja, ja
que tots els éssers comparteixen un mateix alè.
L'animal, l'arbre, l'home, tots respirem el mateix aire.
Però l'home de pell blanca no s'adona de l'aire que respira.
Com si fos un home que fa dies que agonitza, no és sensible a
les olors.
Per això, si us venguéssim les terres, hauríeu
de tenir en compte de quina manera estimem l'aire, perquè l'aire
és l'esperit que infon la vida i tot ho comparteix.
El vent que va donar als nostres avantpassats llur primer alè
de vida, rebrà també el nostre darrer sospir.
Si us venguéssim les terres, hauríeu de deixar-les en
pau, sagrades com són, per tal que fins i tot l'home de pell
blanca hi pogués assaborir el vent perfumat amb les flors de
la prada.
Volem considerar el vostre oferiment.
Si decidíssim vendre les terres, hauríeu d'acceptar una
altra condició: hauríeu de tractar els animals com a germans.
Sóc salvatge i em sembla que ha de ser així.
He vist búfals a milers podrint-se abandonats a les praderies.
Des del cavall de foc, sense aturar-lo, l'home de pell blanca els disparava.
Sóc salvatge, i no entenc perquè el cavall de foc val
més que un búfal, al qual nosaltres només matem
per tal de sobreviure. Què seria dels homes sense els animals?
Si tots els animals desapareguessin, l'home també moriria amb
gran solitud d'esperit. Perquè tot allò que passa als
animals, ben aviat esdevé també a l'home. Totes les coses
estan enllaçades.
Cal que ensenyeu els vostres fills que la terra que trepitgen és
la cendra dels avantpassats. Respectaran la terra si els dieu que és
tota plena de la vida dels avantpassats. Cal que els vostres fills sàpiguen,
igual que els nostres, que la terra és la nostra mare. Que totes
les agressions que pateix la terra inevitablement les han de patir els
seus fills.
Quan els homes escupen la terra, s'estan escopint ells mateixos.
Sabem una cosa: la terra no pertany a l'home, és l'home qui pertany
a la terra. L'home no ha teixit la xarxa de la vida, només n'és
un fil.
Està temptant la malaurança si gosa trencar la xarxa.
El dolor de la terra esdevé per força dolor per als seus
fills. N'estem ben segurs. Tot enllaçat com la sang d'una mateixa
família.
No té importància on passarem la resta dels nostres dies,
som pocs.
Algunes llunes, alguns hiverns, i cap dels infants de les grans tribus
que vivien la terra sortirà per lamentar-se d'una gent que va
tenir esperança.
Als homes de pell blanca els pot passar també, potser aviat,
el mateix.
Ni tan sols l'home de pell blanca, el qual parla i passeja amb el seu
Déu amistosament, no pot defugir el destí comú.
Potser és veritat que som germans, ja ho veurem. Sabem una cosa
que vosaltres potser descobrireu algun dia: que el nostre Déu,
és el mateix que el vostre.
Potser us penseu que teniu poder per damunt d'Ell i alhora en voleu
tenir per sobre totes les terres. Però això no és
possible.
El Déu de tots els homes es compadeix igualment dels de pell
blanca que dels de roja.
Aquesta terra és ben preuada pel seu creador i malmetre-la seria
una greu ofensa. Els homes de pell blanca també sucumbiran, i
potser abans que la resta de les tribus Si continueu embrutant el vostre
jaç, una nit us ofegareu en el vostre propi desert. Però
veureu la llum quan arribi la darrera hora, i comprendreu que Déu
us va conduir a aquestes terres i us va permetre el seu domini amb algun
propòsit especial.
Aquest destí és de veritat un misteri.
No podem comprendre què passarà quan els búfals
siguin exterminats, els salvatges amansits, les raconades secretes de
les boscúries saturades per l'alè de tants homes, i quan
per damunt dels verds turons topi per totes bandes la mirada amb les
teranyines dels fils de ferro que porten la vostra veu.
On serà l'arbreda espessa? Haurà desaparegut. On serà
l'àliga? Haurà desaparegut.
S'acabarà la vida i començarà la supervivència.
L'essència de la vida s'haurà extingit. Nosaltres podríem
comprendre alguna cosa si sabéssim què és allò
que l'home de pell blanca anhela.
Què pensa explicar als seus fills en les llargues nits d'hivern?
Quines visions cremen dins dels seus pensaments? Quin futur desitja?
Però nosaltres som salvatges. No podem saber els somnis de l'home
de pell blanca, i per això hem de seguir el nostre propi camí.
Si arribéssim a un acord sobre les terres seria per tal d'assegurar
la seva conservació. Quan l'home de pell roja s'esvaeixi de la
terra i la seva memòria sigui només l'ombra d'un núvol
que travessa les praderies, aquestes riberes i aquests prats encara
estaran amarats de l'esperit de la meva gent, d'amor a la terra, de
la mateixa manera que un infant acabat de néixer estima els batecs
del cor de la seva mare.
Si us venguéssim les terres, hauríeu d'estimar-les com
nosaltres les estimem. Preocupar-vos-en tal com nosaltres ens en preocupem.
Mantenir-les tal com ara són, amb tota la seva puresa i amb tota
la seva força. Conservar-les per als fills i estimar-les tal
com Déu tot ho estima, car la terra és preciosa per a
Ell.
Sí, el vostre Déu és el mateix que el nostre. I
ni l'home de pell blanca pot defugir el destí comú.
inici
|
ecología ( + natura )
Què
és el reciclatge? N’estem convençuts?
Ester Viñas
Procedència: Colaborador/a. Escoltant la vida
Parlem d’ escombraries i, en
aquesta primera part, provarem de fer-vos arrugar el nas. Donat que,
com tot en aquest món, no parlem d'un fenomen aïllat,
sempre és interessant contextualitzar-nos. Potser ja sabem
què és el reciclatge, però és clar que
en queden molts per convèncer que sigui realment necessari.
L'activitat humana genera residus.
Sempre ha estat així, indefugiblement. El problema sorgeix,
com en tot, en la quantitat i el destí que se'ls dóna.
La nostra societat té com a
característiques la de concentrar la població en ciutats
grans i, entre d'altres, la de generar quantitats esgarrifoses de
residus. I, quina sortida donem a aquests residus? Els posem en bosses
de plàstic que llencem a contenidors (i per a molts, aquí
s'acaba la història), que són recollides per camions
que compacten, aboquen i enterren en un terreny més o menys
gran, fins que s'omple. Llavors cal ampliar-lo o bé, la cada
cop més problemàtica solució: buscar un altre
lloc per poder fer-les "desaparèixer". Per donar
alguna dada, l'actual abocador dels lleidatans i lleidatanes està
en una finca de Montoliu de Lleida. De mitjana fem 1,2 kg de brossa
diària, donant servei a 167.000 persones que cada dia reben
prop de 200.000 kg d' escombraries: unes 72.000 tones l'any.
Si afegim que el 50% d'aquests residus
són matèria orgànica, que amb un tractament adient
la podríem transformar en un adob de qualitat i un 60% en volum
són envasos i embalatges (cartró, vidre i plàstic),
abocar-los és la solució immediata més fàcil
però, a curt i llarg termini, la pitjor de les gestions.
|
Sol
i Lluna
Autor/a:
Desconegut/da
Procedència:
Col·laborador/a
Quan el SOL i la LLUNA es van trobar
per primera vegada, es van apassionar perdudament i a partir d'aquí
van començar a viure un gran amor.
Succeí que el món no existia fins el dia en que Déu
va decidir crear-lo, i els va donar llavors un toc final de lluentor!
Va quedar decidit també que el SOL il•luminaria el dia
i que la LLUNA il•luminaria la nit, així que, es veieren
obligats a viure separats
Els va envair una gran tristesa i quan es van adonar que mai més
es trobarien... LA LLUNA es va quedar cada vegada més angoixada.
A pesar de la lluentor donada per Déu, va anar tornant-se solitària.
EL SOL al seu torn, havia guanyat un títol de noblesa "ASTRE
REI", però això tampoc el va fer feliç.
Déu, veient això, els va cridar i els va explicar:
- No deveu estar tristos, tots dos ara posseïu una lluentor pròpia.
Tu, LLUNA, il•luminaràs les nits fredes i calentes, encantaràs
els enamorats i seràs freqüentment protagonista de belles
poesies.
Tu, SOL, sustentaràs aquest títol perquè seràs
el més important dels astres, il•luminaràs la
terra durant el dia, proporcionaràs calor al ser humà
i la teva simple presència farà a les persones més
felices.
La LLUNA es va entristir molt més amb la seva terrible destinació
i va plorar amargament...i el SOL, al veure-la sofrir tant, va decidir
que havia de donar-li forces i ajudar-la a acceptar el que Déu
havia decidit.
Encara així, la seva preocupació era tan gran que va
resoldre fer una súplica especial a Déu:
Senyor, ajuda la LLUNA per favor, és més fràgil
que jo, no suportarà la solitud...
I Déu...en la seva immensa bondat... va crear llavors les estrelles
per a fer companyia a la LLUNA.
La LLUNA sempre que està molt trista recorre a les estrelles,
que fan de tot per consolar-la, però gairebé mai ho
aconsegueixen.
Avui, ambdós viuen així....separats, el SOL fingeix
que és feliç, i la LLUNA no aconsegueix dissimular la
seva tristesa.
El SOL crema de passió per la LLUNA i ella viu en les tenebres
de la seva enyorança.
Diuen que l'ordre de Déu era que la LLUNA hauria ser sempre
plena i lluminosa, però no ho va aconseguir....perquè
és dona, i una dona té fases.
Quan és feliç, aconsegueix ser Plena, però quan
és infeliç és minvant i quan és minvant
ni tan sols és possible apreciar la seva lluentor.
LLUNA i SOL segueixen la seva destinació. Ell, solitari però
fort; ella, acompanyada d'estrelles, però feble.
Succeeix que Déu va decidir que cap amor en aquest món
fos del tot impossible, ni tan sols el de la LLUNA i el del SOL...
Va ser llavors que Ell va crear l'eclipsi. Quan vegis que el SOL cobreix
la LLUNA, és perquè es fica al llit amb ella i comencen
a estimar-se. És a aquest acte d'amor al que se li va donar
el nom d'eclipsi.
Avui SOL i LLUNA viuen esperant aquest instant, aquests rars moments
que els foren concedits i que tant costa que succeeixin.
És important recordar que la lluentor del seu èxtasi
és tan gran que s'aconsella no mirar al cel en aquest moment,
els teus ulls poden encegar-se al veure tant d'amor.
|
L'esperança
Autor/a:
Desconegut/da
Procedència: Col·laborador/a
, Socios da Naturaleza - Santa Catarina (Brasil)
1. Estimaràs a Déu sobre
totes les coses i a la Natura com a tu mateix.
2. No defensaràs la Natura només de paraula, sinó
sobretot a través dels teus actes.
3. Guardaràs els boscatges verges, doncs la teva vida depèn
d'ells.
4. Honraràs la flora, la fauna i totes les formes de vida.
5. No mataràs cap classe de vida, per petita i indefensa que
sigui.
6. No pecaràs contra la puresa de l'aire permetent que la indústria
contamini el que els nens respiren.
7. No robaràs de la terra la seva capa d' humus, condemnant
el sòl a l'esterilitat.
8. No aixecaràs fals testimoniatge justificant els teus crims
amb lucre i progrés.
9. No desitjaràs per al teu profit que les fonts i els rius
s'enverinin amb els abocaments industrials.
10. No cobejaràs objectes ni adorns, la fabricació dels
quals destrueixi la Natura.
|
ecología ( + natura)
Naturalesa
Autor/a:
Desconegut/da
Procedencia: Col·laborador/a
1. Estimaràs a Déu sobre
totes les coses i a la Naturalesa com a tu mateix.
2. No defensaràs a la Naturalesa només de paraula, sinó
sobretot a través dels teus actes.
3. Guardaràs els boscatges verges, doncs la teva vida depèn
d'elles.
4. Honraràs la flora, la fauna i totes les formes de vida.
5. No mataràs cap classe de vida, per petita i indefensa que
sigui.
6. No pecaràs contra la puresa de l'aire permetent que la indústria
contamini el que els nens respiren.
7. No robaràs de la terra la seva capa d’ humus, condemnant
el sòl a l'esterilitat.
8. No aixecaràs fals testimoniatge justificant els teus crims
amb lucre i progrés.
9. No desitjaràs per al teu profit que les fonts i els rius
s'enverini amb els abocaments industrials.
10. No desitjaràs objectes ni adorns la fabricació dels
quals destrueixi la Naturalesa.
|
Comptem amb tu
R. Tagore
Procedència: Col·laborador/a
Quan el sol s'amagava darrere de les
muntanyes, va preguntar:
- Hi ha algú que vulgui substituir-me?
- Es farà el que es pugui, va respondre el llum d'oli
inici
|
ecología ( + contemplació)
Creació
Antony De Mello
Procedència: Col·laborador/a
- Com puc jo experimentar la meva
unitat amb la creació?
- Escoltant, va respondre el Mestre.
- I com he d'escoltar?
- Sent un sentit que posa atenció a la cosa més mínima;
l'univers mai deixa de parlar. En el moment en que sentis alguna cosa
que tu mateix estàs dient, atura't.
inici
|
ecología ( + sensibilitat )
Els homes i la
terra
Mamerto Menapace
Procedència: Col·laborador/a osb. Monestir Santa María
de los Toldos
Hi ha moltes maneres d'estudiar la terra. De relacionar-se amb ella.
He conegut un grup d'enginyers que van venir al camp, van extreure petites
mostres de terra, i després les van analitzar minuciosament en
els seus laboratoris. Poc temps després van tornar acompanyats
per altres homes i van instal·lar una bòbila. Van esgarrapar
la superfície de la terra i li van treure tota la capa fèrtil.
La van humiliar profundament amb les màquines, la van barrejar
amb altres elements, de la zona els uns i els altres portats de fora.
Van emmotllar la pasterada, després la van ressecar al sol i
la van apilar a milers formant un formiguer. El foc va completar l'obra,
endurint aquesta terra fèrtil, esmicolada sense identitat en
una infinitud de rectangles útils per a ser transportats i apilats
en qualsevol lloc.
Quan es va esgotar la terra fèrtil i el paisatge va mostrar el
seu rostre agre i tosc, aquests homes van aixecar el campament i van
marxar a reprendre la seva mineria en paisatges nous. No crec que la
nostàlgia hagi tingut res a veure en el seu comiat. Res deixaven
allí aquests homes que fos obra seva, a no ser les restes de
trencadisses de color entre vermell i negre, que en aquest paisatge
de terra semblaven punyalades en el cos d'un finat.
També he vist un grup d'homes que en termes científics
parlaven de la fauna i de la flora. De cada planta diferent van treure
un parell de fulletes. Van descobrir flors rares i es van indignar al
comprovar que altres s'havien extingit. Aquests homes, amb quin respecte
i amb quin nivell parlaven de la terra! Amb termes precisos i correctes
van menysprear el treball de la gent de la bòbila.
I després d'uns dies, esgotat ja el que havien de dir, també
ells van abandonar el paisatge, sense que quedés d'ells ni un
record en absolut. Al seu pas, és cert, el paisatge no va quedar
humiliat. Però tampoc li va aportar res de nou.
Ab el temps, una llei va declarar a aquest paisatge: “Parc Nacional”.
I amb això aquesta terra va ser sentenciada a virginitat perpètua;
a ser per a sempre terra de turisme, paisatge per a ser gaudit o estudiat
sense compromís; amb prohibició absoluta que allí
es fes ni organitzés res.
I he vist també altres grups d'homes. Van venir amb el poc que
tenien, i amb alguns animals. Tenien menys possibilitats que els propietaris
de la bòbila i molta menys ciència que els savis. Però
tenien una gran riquesa: tenien temps i afecte per la terra.
Van començar per incendiar un petit tros de terra. Van ordenar
un petit tros de paisatge i allí es van instal•lar per
a viure. Portaven diferents llavors noves per a aquest paisatge vell.
Al principi tot va semblar quedar igual, excepte els petits trocets
de geografia canviada. I la presència constant d'aquells homes
en diàleg continu amb la terra, interpel•lant-la amb les
llavors, els regadius i la seva presència.
Els nostres homes no interpel•laven a la terra pel que és
visible de la terra, pel que la terra mostrava. Interpel•laven
a la terra pel que en la terra hi havia d'ocult. No es van limitar a
recollir o organitzar el que van trobar en la seva superfície.
La van incendiar, la van esponjar, la van recórrer tros a tros
sembrant-la de llavors noves. Després van saber esperar. Van
esperar vigilants, respectant sempre el rebrot del paisatge vell. I
el que és important: van viure en la terra, no van marxar.
Eren homes amb fe en la terra. Amb un afecte profund per la terra. Sabien
que la terra té possibilitats molt més riques que allò
que pot donar quan es deixa a les seves forces.
No és que s'hagin proposat alliberar-la d'alguna cosa: homes
invasors de l'antic blatar. No van voler alliberar
la terra d'alguna cosa. Van voler alliberar una part d’ella. Les
seves possibilitats ocultes, la seva capacitat de blatar, la seva florida
de roselles, les seves espigues plenes de gra.
La terra va acceptar a aquests homes. Els va retornar amb immensa generositat
les llavors que ells havien sembrat. Amb el temps va començar
una identificació entre aquests homes i la terra alliberada.
Sota un mateix sol, la terra i els homes van començar a tenir
la pell color de blat. I quan l'home es va ficar a dormir en el solc,
la terra es va aixecar a viure en l'ànima dels seus fills.
inici
|
