esperança ( + confiança )
Una estrella verda
Autor/a: Desconegut/da
Procedència: Col·laborador/a
Existien milions d'estrelles
en el cel, estrelles de tots els colors: blanques, platejades, verdes,
daurades, roges, blaves. Un dia, inquietes, elles es van acostar a Déu
i li van proposar:
- Senyor, ens agradaria
viure a la Terra, conviure amb les persones.
- Així serà
, va respondre el Senyor. Us conservaré a totes petitones, tal
com us veuen de lluny, perquè pugueu baixar a la Terra.
S'explica que en aquella
nit va haver-hi una fantàstica pluja d'estrelles. Algunes es
van arrupir en les torres de les esglésies, altres van anar a
jugar i a córrer amb les lluernes pels camps, altres es van barrejar
amb les joguines dels nens/es. La Terra va quedar, llavors, meravellosament
il·luminada. Però amb el pas del temps, les estrelles
van decidir abandonar els homes i tornar al cel, deixant la terra fosca
i trista.
- Per què torneu?
- va preguntar Déu, a mesura que elles anaven arribant al cel.
- Senyor, ens ha estat
impossible romandre a la Terra, existeix allí molta misèria,
molta violència, hi ha massa injustícies.
El Senyor els va contestar:
- Clar! Vosaltres sou d'aquí, del Cel. La terra és un
lloc de pas, d'un que cau, d'aquell que s'equivoca, d'aquell que mor.
Res és perfecte. El Cel és el lloc de l'immutable, de
l'etern, de la perfecció.
Després que havien
arribat les d'estrelles, Déu va verificar la quantitat i va parlar
de nou:
- Ens està faltant
una estrella, on és?
Un àngel que
estava prop va replicar:
- Hi ha una estrella
que ha decidit quedar-se entre els homes. Ella va descobrir que el seu
lloc és exactament on hi ha la imperfecció, on hi ha límits,
on les coses no van bé, on hi ha dolor.
- Quina estrella és
aquesta? - va tornar a preguntar Déu.
- És l'Esperança,
Senyor, l'estrella verda.
L'única estrella
d'aquest color. I quan van mirar cap a la terra, l'estrella no estava
sola: la Terra estava novament il·luminada perquè hi havia
una estrella verda en el cor de cada persona. Perquè l'únic
sentiment que l'home té i Déu no necessita retenir és
l'Esperança. Déu ja coneix el futur i l'Esperança
és pròpia de la persona humana, pròpia d'aquell
que erra, d'aquell que no és perfecte, d'aquell que no sap com
pot conèixer l'esdevenidor.
inici
|
ALTRES
VALORS
amistat
amor
aprenentatge
austeritat
autenticitat
autocreixement
autoestima
bondat
celebració
coherència
compartir
compromís
comunicació
comunitat
confiança
consciència
constància
contemplació
creixement
donació
ecologia
esperança
espiritualitat
família
fe
felicitat
generositat
gratitud
igualtat
interioritat
justícia
llibertat
paciència
parella
pau
perdó
perseverança
proïsme
quotidianitat
recerca
respecte
responsabilitat
sensibilitat
sentit
senzillesa
servei
sociabilitat
solidaritat
tolerància
treball
vida
|
esperança ( + quotidianitat )
El camp de mines
Carlos G.
Vallés
Procedència:
Col·laborador/a
Vida Nova nº 2008, setembre 95.
Un ex combatent del Vietnam es va fer
estimar entre els seus veïns, després de tornar de la guerra
i assentar-se en ofici i família, per la seva consideració
amb tots i la seva promptitud a ajudar en qualsevol moment. No semblava
encaixar tanta delicadesa amb la imatge d'un soldat que venia de la
guerra, i de tal guerra. Però ell tenia la seva explicació,
que els seus amics íntims sabien.
La seva missió en la guerra havia estat netejar camps de mines.
Tot aquell terreny de boscos i mala herba, d’escaramussa i emboscades,
estava sembrat de mines traïdores que al menor contacte amb una
branca, un filferro, una pedra en el camí podien explotar i dur-se
la vida d'un home. I el major perill era per a qui s'avançaven
a detectar, endevinar, desactivar la mort disfressada en el terreny.
Calia amidar cada pas, calcular cada gest, arriscar cada estirada. Diversos
dels seus companys d'equip havien mort així, i ell sabia que
el mateix li podia ocórrer a ell en qualsevol moment. I això
el va fer sentir el valor de la vida. Cada pas valia una eternitat.
La vida sencera havia de ser viscuda entre aixecar un peu i tornar a
posar-lo sobre el terreny incert. Cada instant estava ple de vida perquè
el següent podia estar ple de mort. Tots els sentits alerta a flor
de pell, tot el cor viscut en cada batec, tota mirada oberta a la pinzellada
de colors que descobreix el paisatge, tot so analitzat en l'espectre
que va de la mina a la mort. Vida intensa en el camp de mines.
Aquest era el seu secret. Viure al dia, viure el minut, viure a l'instant.
Viure el present. La vida és un camp de mines.
inici
|
esperança ( + felicitat )
Esperes?
Autor/a Desconegut/da
Procedència: Col·laborador/a
El bebè espera les carícies de la seva mare;
el nen espera en el pati del col•legi que vinguin a buscar-lo,
i espera també ansiosament el dia del seu sant o la visita dels
Reis Mags.
L'adolescent espera els seus amics,
i l'estudiant els resultats del seu examen;
l'enamorat espera a la seva estimada sota el gran rellotge de l'estació,
on han quedat citats.
La dona espera el naixement del seu
bebè, el treballador espera la seva paga i l'ascens, el jugador
espera el moment del sorteig, els pares esperen el fill que va marxar
a un país llunyà.
El pres espera el seu alliberament,
el malalt sense son espera el moment de l'alba, l'ancià abandonat
espera a l'assistenta...
Tots esperem alguna cosa o alguna persona:
una visita, un esdeveniment feliç, les vacances, un viatge, una
festa familiar, un amic...
Esperar... no és una manera d'esperar?
Qui no espera res ni a ningú ja està com mort.
D'alguna manera, l'espera és
el que dóna ritme a la nostra vida, perquè, gràcies
a la imaginació, fa ja presentir allò que esperem i prepara
el nostre cor a rebre-ho.
inici
|
esperança ( + natura )
El naixement del
sol
Autor/a: Desconegut/a
Procedència: Col·laborador/a
En la remota antiguitat, un poble que
habitava en una bella vall envoltat de muntanyes, va rebre una insòlita
notícia. Un viatger nouvingut els va informar que travessant
aquestes gegantesques moles de pedra, existia altre lloc, completament
pla i cobert d'aigua.
- Des d'allí, va continuar relatant...
- pot observar-se l'instant mateix del naixement del sol. Un bell canvi
de colors en el cel ho precedeix: després, a l'aparèixer,
és enorme, i se’l pot contemplar directament, doncs el
seu color vermell no fereix la vista. Mentre s'eleva, va empetitint-se
i tornant-se groc, tal com el veieu diàriament, sorgir després
de les muntanyes. El que vosaltres crèieu que era el començament,
en realitat no ho és. L'haver estat en aquell lloc m'ha permès
comprendre-ho.
A l’escolar aquelles paraules,
alguns habitants de la comarca van quedar paralitzats d'estupor, uns
altres es van disposar, ràpidament, a partir i iniciar la marxa.
En el transcurs de la travessa es va
anar fent de nit. El febril desig d'arribar... accelerava els passos
dels caminants per a contemplar, l'increïble esdeveniment.
La marxa era difícil. Quilòmetre
a quilòmetre renovaven l'esforç i, la promesa d'allò
desconegut, superava el cansament. No obstant, eren necessàries
algunes pauses per a recuperar les forces i l'alè, però
no per a tots. La tenacitat i l'obstinació de cadascun, anava
modulant, pas a pas, la longitud d'aquest cordó d'homes anhelats.
Qui encapçalava la marxa, s'allunyava cada vegada més
de la resta que el seguia, i va marxar sol, en la nit, avançant-se
en el camí.
Sobtadament aquell lloc que els hi havia
parlat, va aparèixer davant la seva vista. Aquesta massa increïble
d'aigua cobrint-ho tot i la remor contínua de les seves ones
i... també la foscor de la nit.
El sol promès, no hi era i llavors,
va succeir l'inevitable: la decepció. Ara sí que el cansament
es va deixar sentir i els caminants van caure exhausts, mentre continuaven
contemplant, en penombres, el fosforescent esclat de l'escuma del mar.
Gairebé sense adonar-se es van quedar adormits...
Quan van despertar, el sol era el mateix
que sempre havien vist a la seva terra. Sota la seva llum, els seus
companys comentaven, extasiats, la revelació del començament
veritable.
En aquest moment van advertir que havien
presenciat el naixement del sol, i en la seva ment, tan veloç
com abans d'emprendre la marxa, van comprendre en aquell mateix instant,
el misteri, temporal, de la recerca i la trobada.
inici
|
esperança ( + confiança )
Esperança
Autor/a: Desconegut/da
Procedència Col·laborador/a
Existien milions d'estrelles en el cel, estrelles
de tots els colors:
blanques, platejades, verdes, daurades, vermelles, blaves. Un dia,
inquietes, es van apropar a Déu i li van proposar:
- Senyor, ens agradaria viure a la Terra, conviure amb les persones.
- Així serà, va respondre el Senyor. Us conservaré
a totes petitones, tal com es veuen des de lluny, perquè pugueu
baixar a la Terra.
Aquella nit
hi va haver una fantàstica pluja d'estrelles.
Algunes es van arraulir en les torres de les esglésies, unes
altres van anar a jugar i a córrer amb les cuques de llum pels
camps, unes altres es van barrejar amb les joguines dels nens. La
Terra va quedar, llavors, meravellosament il·luminada.
Però amb passant el temps, les estrelles van decidir abandonar
els homes i tornar al cel, deixant la terra fosca i trista.
- Per què torneu? - va preguntar Déu, a mesura que elles
anaven arribant al cel.
- Senyor, és impossible romandre a la Terra, existeix allí
molta misèria, molta violència, hi ha massa injustícies.
El Senyor els va contestar:
- Clar! Vosaltres pertanyeu aquí, al Cel. La terra és
lloc transitori, d'un que cau, d'aquell que erra, d'aquell que mor.
Res és perfecte. El Cel és el lloc de l'immutable, de
l'etern, de la perfecció.
Després que havien arribat gran quantitat
d'estrelles, Déu va verificar el nombre i va parlar de nou:
- Ens està faltant una estrella, on serà?
Un àngel que estava prop va replicar:
- Hi ha una estrella que ha resolt quedar-se entre els homes. Ella
ha descobert que el seu lloc és exactament on existeix la imperfecció,
on hi ha límits, on les coses no van bé, on hi ha dolor.
- Quina estrella és aquesta? - va tornar a preguntar.
- És l'Esperança, Senyor, l'estrella verda. L'única
estrella d'aquest color.
I quan van mirar a la terra, l'estrella
no estava sola: la Terra estava novament il·luminada perquè
hi havia una estrella verda en el cor de cada persona. Perquè
l'únic sentiment que l'home té i Déu no necessita
retenir és l'Esperança. Déu ja coneix el futur
i l'Esperança és pròpia de la persona humana,
pròpia d'aquell que erra, d'aquell que no és perfecte,
d'aquell que no sap com pot conèixer l'avenir.
|
esperança ( + tranquil·litat )
L'arbre mort
Autor/a: Desconegut/da
Procedència: Col·laborador/a
Recordo que un hivern el meu pare
necessitava llenya, així que va buscar un arbre mort i el va
tallar. Però després, en la primavera, va veure desolat
que al tronc marcit d'aquest arbre li havien brollat nous brots. El
meu pare va dir:
- Estava jo segur que aquest arbre estava mort. Havia perdut totes
les fulles a l'hivern. Però es veu que feia tant fred que les
branques es trencaven i queien com si no li quedés al vell
tronc ni una mica de vida. Però ara adverteixo que encara hi
havia vida en aquell tronc". I girant-se cap a mi, em va aconsellar:
- Mai oblidis aquesta lliçó. Mai tallis un arbre a l'hivern.
Mai prenguis una decisió negativa en temps advers. Mai decisions
importants decisions quan estiguis en el teu pitjor estat d'ànim.
Espera. Sigues pacient. La tempesta passarà. Recorda que la
primavera tornarà.
inici
|
La trompeta
Autor/a: Desconegut/da
Procedència: Col·laborador/a
En una excursió tots ens trobàvem
perduts a la muntanya. Els nens feia temps dubtaven que els guies
sabéssim el camí. El bosc, agrest, no deixava veure
ni una llum que ens guiés. Aviat, es va sentir el so d'una
trompeta llunyana. Era el capellà del poble, que ens esperava
i, al veure que no arribàvem, havia sortit a la nostra recerca.
Josep Ramon, el clàssic grasset de tota excursió, va
apretar el pas. Al cap d'una estona el so de la trompeta es va anar
perdent. Josep Ramon va cridar molt angoixat: si aquesta trompeta
deixa de sonar, no continuo caminant i em quedo aquí.
Aquesta és una forma d'explicar
què és l'esperança:
l'esperança és com el so d'aquesta trompeta.
inici
|
| |
