família (+ comunicació )
Els tres desigs
Mamerto Menapache
Procedència: Col·laborador / a.
Publicat en el llibre Contes Rodats, Editorial Pàtria Gran.
Aquest és un conte vell. L’he
escoltat moltes vegades i de diferents maneres. Pertany a aquells
que han rodat molt per la vida i que vénen molt colpejats.
Diria que no només ho he sentit en forma de conte, sinó
que a vegades en la meva vida de capellà ho he hagut d'escoltar
com història. Clar que són moltes variants, segons els
casos.
Era una nit d'hivern. Una parella que habitava un ranxo fred, pel
que es colava el vent de la Pampa fent parpellejar el llum d'oli de
sèu que il•luminava. En Ciríac i la Nemesia, la
seva dona, aparentment ja no tenien res a dir-se. Feia anys que vivien
junts, i els fills ja havien deixat el ranxo buscant nous horitzons.
L’ancianitat se’ls anava atansant poc a poc, com perquè
tinguessin temps de sentir-li els passos cansats. Es trobaven un enfront
de l'altre, simplement perquè el braser improvisat amb una
llauna, estava entre ells. Les seves mirades clavades en els carbons
incandescents que de tant en tant guspirejaven, buscaven mirar realitats
molt llunyanes. El diàleg ja semblava inútil. S'havia
desdoblat en dos monòlegs interiors en el que cadascun vivia
amb els seus propis records.
- Quina sort més trista la meva ! – es deia Ciríac
-. Haver renunciat a tantes coses per lligar-me a la Nemesia. Jo era
lliure. Només els camins eren la meva volença. Niava
al serè, i entre muntar i carregar repartia el meu temps i
les meves coses en el meu lliure caminar. Però un dia em varen
seduir els ulls de la Nemesia, i aquí estic. Em vaig quedar
en aquest tros de terra, i aquí vaig aixecar aquest ranxo ple
de somnis, que ara el vent es va emportant. Jo, que podria haver conegut
món aquí estic, fastiguejat per haver cregut que la
Nemesia m’havia de fer feliç. Potser la pobra no va poder
donar més. Però paciència. Aquí estic
i aquesta és la meva trista sort.
També la Nemesia tenia els seus records per ruminar. Ella havia
estat la flor del poble. Quantes vegades els treballadors al passar
s’havien detingut expressament davant del ranxo, amb qualsevol
excusa, pel simple desig de rebre de les seves mans el mate cordial
i prometedor. Recordava aquella tarda que ell, mosso ben plantat,
havia demanat humilment permís per desensellar en qualsevol
lloc, mentre amb la mirada deia a les clares, quin era el pati on
volia fer peu. Tantes coses havia ella somiat aquella nit. Les seves
il•lusions havien promès un futur feliç, amb horitzons
infinitament més amplis que els d'aquell ranxo que acabava
amb la mirada entre els cards. El va veure lliure, i es va imaginar
que seria el creador de la llibertat. El va veure fort, i el va somiar
el distribuïdor de la fermesa i la seguretat. No estava segura
d'haver-se equivocat. Però sentia pena per no haver pogut omplir
els seus somnis.
I així estaven els dos, en els seus soliloquis, desitjant impossibles
i desaprofitant oportunitats. Demanant a Déu en el secret dels
seus cors tot allò que creien podria omplir els seus anhels
i curar les seves frustracions.
I Déu els estava escoltant. Com escolta tot el que passa per
dins del cor de cadascun de nosaltres, encara que no ens animem a
fer paraula la nostra súplica. I el Pare Déu en la seva
bondat va voler fer-los donar un pas cap endavant. Va elegir un dels
seus millors àngels. Va manar a l'àngel Gabriel que
anés d'una volada a portar-los la seva proposta.
Impressionant la seva proposta! Era una nit serena i les estrelles
brillaven com mai. De sobte, el ranxo va ser sacsejat pel tro, i un
llampec el va omplir de llum. La Nemesia es va senyar, com en un conjur,
mentre que Ciríac va aixecar instintivament el braç
esquerre a l'altura de la cara, com si en ell tingués enrotllat
el ponxo.
- En nom de Déu! La pau sigui amb vosaltres! No tingueu por!
– va dir Gabriel amb to tranquil, com per infondre'ls confiança.
No podien creure el que els seus ulls veien amb tot l'enlluernament.
En el seu mateix ranxo, un àngel del cel havia aparegut, i
els parlava. Semblava un somni. Però no. Aquí estava,
tot resplendent, fet un tremolor de llum, portant un missatge del
mateix Pare Déu per a tots dos.
- En nom de Déu! La pau sigui amb vosaltres! – va tornar
a repetir l'arcàngel San Gabriel -. Vinc de part de Déu
per anunciar-vos que ha escoltat el que penseu i desitgen en el vostre
cor. I ara us envia el següent missatge: Se us compliran tres
desitjos. Vostè, senyora Nemesia, té dret a demanar
individualment un desig. El primer que demani en veu alta se li complirà
a l'acte. El mateix per vostè, senyor Ciríac. El primer
que se li ocorri en veu alta serà complert a l'acte. Que cadascú,
ho pensi bé. Perquè després, tindran encara l'oportunitat
d'un tercer desig. Però perquè aquest es realitzi hauran
de posar-se d'acord tots dos i demanar-ho en forma conjunta. Ja saben:
cal pensar-ho bé, i que Déu estigui amb vostès.
Dites aquestes paraules l'àngel va desaparèixer com
havia vingut, enmig de lluminàries i tremolor de plomes.
Imaginin-se com van quedar tots dos per la sorpresa. No podien fer-se
a la idea. Però al final van prendre consciència que
la cosa era certa. La primera a reaccionar va ser la Nemesia. Com
fora de si per l'emoció, es va aixecar d'un salt i prenent
el tamboret on estava asseguda el va girar donant l 'esquena al seu
marit, mentre li deia:
- Per favor Ciríac, no em diguis res, no em parlis! Deixa'm
pensar a soles el que hauré de demanar. – I després
va exclamar per sí: Ai, Déu meu! Qui ho hagués
imaginat! Podré a la fi complir els meus somnis. Aquests que
el Ciríac mai va poder donar-me -.
I extasiada amb ella mateixa va començar a passar a tota velocitat
la pel•lícula dels seus somnis, els seus desigs i les
seves ambicions personals
Va pensar a demanar la joventut, la bellesa, i les oportunitats perdudes.
Després es va imaginar que tot això era poc. Demanaria
diners, salut, llarga vida... Tampoc així quedava satisfeta
del tot. Hauria de demanar a més, amistats, un palau, vestits,
quantitat de servents, i l'oportunitat de fer festes cada setmana.
Mentre la Nemesia continuava el seu soliloqui fantasiós, el
Ciríac feia més o menys el mateix. Donant voltes al
cap de vaca que servia de seient, va començar a colpejar-se
a poc a poc les botes amb la mà, mentre deixava anar la tropa
d'ambicions pels camps de la seva imaginació. Ja es veia cavalcant
per tota l'hisenda què pensava demanar. No tindria límits.
Fins on donés la vista, camp i cel, tot seria d’en Ciríac.
En aquests i altres pensaments estaven tots dos, mentre la nit seguia
el seu curs i el vent “pampero” refredava cada vegada
més l'interior del ranxo. Entumida per la immobilitat i la
temperatura exterior, la Nemesia va tornar a la realitat buscant amb
els ulls el braser. Es va girar i va tornar a estirar les seves mans
sobre ell per escalfar-se una mica. I va caure en la trampa. Al veure
aquelles brases vermelles i sobre elles la graella, la temptació
li va fer imaginar un xoriço grinyolant sobre els carbons encesos.
Imaginar-lo i desitjar-lo va ser gairebé el mateix. El pitjor
va ser que ho va expressar en veu alta:
-¡Quines brases més boniques! M'agradaria tenir aquí
sobre la graella un xoriço ben llarg rostint-se!
Per què ho haurà dit! Ni li havia passat per la ment
que aquesta seria la seva comanda, però de fet ho va ser. Dir-ho
i succeir va ser el mateix. Perquè en aquest precís
instant un bonic xoriço aparegué miraculosament gotejant
greix al centre del braser, sobre la graella.
Nemesia va fer un crit. Però ja era tard. La seva comanda estava
realitzada. Es va quedar atònita mirant el foc i sentint el
crepitar de les gotetes de greix al caure sobre les brases, mentre
un fum temptador començava a omplir el ranxo. Ciríac,
que gairebé ni havia escoltat a la seva dona, va tornar a la
realitat amb el seu crit. Va ser veure l’escena, i adonar-se
del que havia succeït. I com era home de geni arrabassat i de
paraula ràpida, també ell va caure en la trampa que
semblava pensada pel mateix dimoni. Es va aixecar d'un salt i dirigint-se
a la seva dona la va apostrofar:
- Però dona! Sempre seràs la mateixa. Mira el que has
fet. Venir a gastar la gran oportunitat de la teva vida demanant només
un miserable xoriço. Es com per treure't brunzint ara mateix
del ranxo. Havies de ser tu, sempre la mateixa arrabassada, incapaç
de pensar amb el cap abans de ficar la pota. Com m'agradaria que aquest
xoriço se t’enganxés en el nas i no te’l
poguessis treure!
Per què ho hauria dit! L'home no va imaginar que al dir allò
estava expressant en veu alta el seu primer desig. D'això només
se’n va adonar quan davant els seus ulls sorpresos va veure
com el xoriço feia un salt des del braser per anar a penjar-se
de la punta del nas de la Nemesia. Imaginin-se el crit de dolor i
de ràbia de la dona al sentir que el seu nas cremava, el mateix
que els seus dits al voler treure’l.
L'escena que va seguir no és per descriure, sinó per
imaginar. Perquè ara li va tocar el torn a la Nemesia, que
va carregar amb tot el pitjor del seu abundant vocabulari per fer-li
sentir al Ciríac l'enormitat del que acabava de realitzar.
Perquè no només havia malgastat també ell la
seva oportunitat, sinó que ho havia fet provocant-li semblant
desastre a ella.
Tot va ser inútil per calmar-la. El Ciríac es va agenollar,
va suplicar, va plorar, va prometre, va voler fer que la Nemesia es
calmés per reflexionar. Però res. I no era per menys.
Cridava demanant que vingués immediatament l'àngel perquè
en forma conjunta li demanessin que es pogués treure del seu
nas aquest maleït xoriço que l 'estava martiritzant.
Ciríac va sentir que el món li venia a sobre. Acabaven
de desaprofitar la seva oportunitat personal i la conjunta, i ara
veia amb angoixa que haurien de malgastar també la tercera
possibilitat de ser feliços, simplement intentant arreglar
el desastre que havien provocat. Però no li quedava una altra
alternativa, havia de cedir. I amb pena va cedir.
L'àngel va ser cridat. Va aparèixer en el pobre ranxo
omplint-lo novament de llum. Va escoltar amb bondat la súplica
compungida de l'home a favor de la seva dona, i simplement va dir:
-¡Faci's com heu desitjat!
En aquell mateix instant tot va tornar a estar com el principi. Només
que a la pobra Nemesia li va quedar cremant el nas, i per tot el ranxo
els gossos caminaven ensumant a la recerca del xoriço desaparegut.
A vegades se m'acut pensar que el conte podria haver acabat diferent,
si l’hagués inventat jo. M'imaginaria al Ciríac
agafant les mans a la Nemesia, i mirant-la profundament als ulls,
li diria:
- Per fi tinc l'oportunitat de complir els teus somnis. M’agradaria
saber quines són les teves esperances i anhels, perquè
vull gastar aquesta gran oportunitat de la meva vida, a favor teu.
Emocionada la Nemesia li respondria més o menys de la mateixa
manera. Gastaria la seva oportunitat demanant que es complissin els
somnis d’en Ciríac.
I encara els quedaria la tercera possibilitat conjunta. Suggereixo
que la pensin vostès mateixos. Perquè aquest conte ha
de completar-lo cadascun segons el moment del conte que es trobi.
inici
