|
fe ( + confiança )
Actituds a assumir
Alonso Garza Treviño
Procedència: Col·laborador/a
Davant les situacions : Esforç
Davant les persones : Justícia i Misericòrdia
Davant les coses : No aferrar-se
Davant la meva persona: Cor Net
Davant Déu: Lliurament total (Fer la seva voluntat i confiar en ell )
inici
|
ALTRES VALORS
amistat
amor
aprenentatge
austeritat
autenticitat
autocreixement
autoestima
bondat
celebració
coherència
compartir
compromís
comunicació
comunitat
confiança
consciència
constància
contemplació
creixement
donació
ecologia
esperança
espiritualitat
família
fe
felicitat
generositat
gratitud
igualtat
interioritat
justícia
llibertat
paciència
parella
pau
perdó
perseverança
proïsme
quotidianitat
recerca
respecte
responsabilitat
sensibilitat
sentit
senzillesa
servei
sociabilitat
solidaritat
tolerància
treball
vida
|
|
fe
( + confiança )
La pobresa i la fe
Mamerto Menapache
Publicat en el llibre La sal de la tierra
No havia tingut gaire coses.
Però el que tenia era molt seu.
Sobretot, perquè de tant portar-ho a sobre havia acabat per sentir
indispensables totes aquestes realitats: les seves botes, el seu ponxo,
les seves robes, el seu xamberg i el seu barret. Havien compartit tantes coses
junts, que havia acabat estimant tot això! Més que coses seves, les
sentia com a part de si mateix. Com
realitats de la seva mateixa història.
Al sentir en ell totes aquestes realitats, se sentia vivint una història
amb continuïtat: història amb passat. I tot home que està en camí,
sent la temptació del passat. Temptació que es concreta en el posseir;
en el no deixar.
A l'arribar a la riba d'aquest riu, l'opció li va resultar dura. Aquesta
realitat del riu que travessava com un tall el seu camí, li exigia
una decisió dolorosa. No és que no volgués travessar-lo; si per això
s'havia posat en camí ! El més dur no estava en travessar-lo; sinó
que per fer-ho, havia de prendre una actitud nova enfront de totes
les seves coses velles; enfront de tot el que era seu; enfront de
tot el que se li havia adherit.
Tota bestiola exigida a deixar la pell, busca arraconar-se. Ho busca
fins i tot el cuc que vol ser papallona. Per poder créixer, necessita
acceptar el recés de la poncella. La rosa i el cuc ho fan per instint;
el cristià, per ser home, li toca decidir-ho.
A l'arribar a la riba del riu, el nostre home es va arraulir en silenci.
Abans de desposseir-se per fora necessitava unificar-se per dins.
Necessitava mirar el corrent, deixar que ell li entrés pels ulls i
li anés cor endins.
Necessitava que el cor passés primer, per poder després seguir-lo
el seu cos. En aquesta actitud li va passar la tarda, i la nit li
va caure a sobre amb tot el seu misteri. I en aquesta actitud, el
va atrapar l'estel. Va ser llavors quan va dir: “sí”.
Un sí que el venia estimulant des de lluny. El mateix sí, que el va
posar en moviment des del començament. A poc a poc es va posar dret,
es va treure el ponxo i l’ estengué a terra. Es va treure les
botes i les va col•locar al centre. Després el barret, el mocador,
la faixa i el xamberg. A cada peça que deixava, l'home s’anava
empobrint. Els grans moments de la vida no necessiten dramatisme.
El drama és l'escenari fictici que necessiten certs esdeveniments
quan no tenen suficient gruix per produir l’impacte per si mateixos.
O quan no han estat acceptats i ens resulten indigestos. Per això
l'home, sense broma ni drama, va lligar les quatre puntes del ponxo
que contenia tot el que era seu. El va boleiar tres vegades com un
llaç per donar-li impuls i el va tirar per damunt del corrent perquè
anés a caure a l'altra riba. D'aquesta manera col•locava les
seves pertinences allà on ell mateix havia d'arribar. Feia que el
que és seu se li avancés per esperar-lo en la meta. I allà va quedar
ell, en la riba d'aquí, alliberat de tot, per poder travessar millor
aquest riu, urgit a travessar-lo per poder trobar-se amb tot el que
és seu, que ja l’ havia precedit. Perquè era un home que estimava
profundament les seves coses. Res s' ha de perdre del que el Pare
ens ha donat. Fa més de vint-i-tres segles un jove salmista, que li
va passar alguna cosa semblant, li deia al Senyor en un llarg poema:
Jo poso la meva esperança en vos Senyor, que no quedi frustrada la
meva esperança (Psalm 118)
inici
|
|
fe ( + confiança )
Ulls de providència
Paràbola Hindú
Procedència: Col·laborador/a
Un dia Akbar i Bírbal van anar a la selva a caçar. Al disparar
l'escopeta, Akbar es va ferir en el dit polze i va cridar de dolor. Bírbal li
va embenar el dit i el va consolà amb les seves reflexions filosòfiques:
- Majestat, mai sabem què és bo o dolent per a nosaltres. Devem contemplar
tot amb ulls de Providència.
A l'Emperador no li va semblar bé el consell, es va empipar i va llançar al
seu ministre al fons d'un pou abandonat. L'Emperador després va continuar
caminant pel bosc. Un grup de salvatges li va sortir a l'encontre en plena
selva. El van envoltar, el van fer captiu i el van dur al cap de la tribu.
Aquesta es preparava a oferir un sacrifici humà i l'Emperador Akbar era la
víctima escollida. El gurú de la tribu el va examinar i, al veure que tenia
el dit polze trencat, el va rebutjar, ja que la víctima no podia tenir cap
defecte físic.
Aleshores Akbar se'n va adonar del que li havia dit el seu ministre Bílbar i
va comprendre que tenia raó en la seva reflexió. Amb remordiment, va tornar
al pou, i va treure a Bílbar a qui va demanar perdó.
Bílbar va contestar:
- Majestat no té perquè demanar-me perdó, ja que no m'ha causat cap mal. Al
contrari, m'ha fet un gran favor, m'ha salvat la vida. Si no m'hagués llançat
en aquest pou, hagués continuat jo al seu costat i aquests salvatges
m'haguessin agafat a mi per al seu sacrifici i haurien acabat amb mi. Com veu
la seva Majestat, mai podem estar segurs de si alguna cosa és bona o dolenta
per a nosaltres. Deixem que actuï la Providència.
inici
|
|
fe ( + PASQUA)
Dotze actituds de vida evangelitzadora
Pere Casaldàliga
Procedència: Col·laborador/a
1 - Saber acollir l'Evangeli que ens ve a trobar i deixar-se convertir per
ell.
2- No fer mai ombra a l'Evangeli, ni amb la nostra cultura, ni amb el nostre
protagonisme ni amb la nostra por.
3- Predicar l'Evangeli amb la vida. Només així serem testimonis, companys del
Testimoni Fidel, i de tants germans i germanes testimonis.
4- Practicar, celebrar i anunciar l'Evangeli en comunitat eclesial.
5- Com volia Jesús, vessar la Bona Nova feta sal, ferment, llum, llavor, en
cada societat, en cada persona, en cada lluita, en cada esperança.
6- Recordar sempre que Déu és un Evangeli més gran que l'Evangeli escrit, i
donar, presentar l'Evangeli amb molta delicadesa, com qui fa un petó de Déu.
7- No oblidar mai que l'Evangeli comporta la Creu.
8- Fer veritat, com ho feia Jesús, que l'Evangeli sigui dels pobres perquè
pugui arribar a tothom.
9- Pregar l'Evangeli. Aprofundir l'Evangeli en el silenci de la gratuïtat i
del despullament. Fer l'Evangeli amb la profecia dels fets.
10- Convocar tothom al voltant de l'Evangeli i atreure per a Jesús molts
deixebles.
11- Anunciar l'Evangeli com l'únic veritable Nou Ordre Mundial capaç de
fer-nos tots germans i germanes en un sol món humà.
12 - Saber esperar, amb insistència Pasqual, la Bona Nova definitiva d'Aquell
qui ve!.
inici
|
|
fe ( + espiritualitat )
A l'espera de l'encontre amb
Déu...
Rabindranath Tagore
Procedència: Col·laborador/a
Continuo caminant
Jo buscava Déu tota la vida per camins sense compte i per un món
sense fi.
Vaig creure veure'l en els cims de les muntanyes, però per quan jo
arribava, Ell no estava allí. Vaig creure sentir-lo a la llunyania de les
estrelles, però quan m'apropava, Ell ja havia marxat.
Un dia, de cop i volta, em vaig trobar davant un palau enlluernador
amb un gran portal sobre el qual hi havia escrit en lletres d'or: "La
casa de Déu". Em vaig omplir d'alegria i vaig pujar sense alè els graons que duien a
l'entrada.
Però quan havia aixecat ja la mà per trucar a la porta, em va
assaltar un dubte i la meva mà va quedar en l'aire sense trucar, vaig pensar:
-Si aquesta és en veritat la casa de Déu i em trobo amb Ell, s'acaba tot per
a mi; s'acabarà l'alegria de la recerca, el motiu de caminar. Una vegada que
trobi a Déu, què faré? I vaig quedar paralitzat sense trucar.
Algú, des de dintre, havia sentit els meus passos i es va escoltar
una veu que preguntava: -Qui hi ha?." Jo vaig apretar a córrer cap avall
i em vaig allunyar d'aquell lloc amb rapidesa. I vaig anotar el lloc en la
meva ment per no tornar a apropar-m'hi.
Continuo caminant, continuo somiant, continuo buscant. No vull
detenir-me en cap palau per esplendorós que sigui, en cap imatge per bella
que sigui, en cap concepte per perfecte que sigui. Aquell a qui anhela la
meva ànima està per sobre de tot i més enllà de tot. Ell és la força del meu
caminar, l'alè dels meus pulmons, el motiu de la meva existència. Continuaré
vivint l'aventura de caminar, tot esperant la sorpresa eterna."
inici
|
|
fe ( + vida )
De Cafarnaüm a Jerusalem
Teodor Suau
Procedència: Col·laborador/a
La vida ens cansa quan no la vivim.
Quan la fem - o ens la fem - lluny de la seva font.
El tedi és l'oposat a la passió de viure.
Però mira: Passió ve de patir.
El secret, per a mi, és saber fer del dolor una oportunitat per tastar de
prop la vida.
No qualsevol dolor: aquell que duen escrit en el cartó que diu el nostre nom.
La solitud.
La fam de la llibertat.
La responsabilitat de fer del món la casa de tots.
L'altre, sempre proper, sempre infinitament distant.
Eternament cercat. Eternament desconegut.
El misteri de l'Univers. granet d'arena a la platja.
Espai infinit al cel on es perd la menuda bola blava del nostre món.
El mal omnipresent.
Sobretot,
l'amor.
I la mort.
Tot això és la font del nostre dolor humà.
Pot ésser font de la nostra passió per viure.
Perquè tot això, ens remet a l'origen, a les arrels.
A mi m'han obert al Déu vivent.
Primer com un enigma.
Després com una intuïció silent.
Més tard
com un desig.
Molt més tard com la trobada a algú a
qui he de donar un Nom.
inici
|
|
fe ( + confiança )
Fe i paraigua
Xinia Villegas Alfaro
Procedència: Col·laborador/a
En un poblet de zona rural en els anys 50, es va produir una llarga
sequera que amenaçava amb deixar a la ruïna a tots els seus habitants, degut
al fet que subsistien amb el fruit del treball del camp. A pesar que la
majoria dels seus habitants no eren creients, davant la situació límit, van
marxar a veure el rector i li van dir:
- Pare, si Déu és tan poderós, demanem-li que enviï la pluja
necessària per a revertir aquesta angoixant situació.
- Està bé, li demanarem al Senyor, però cal una condició indispensable.
- Quina?, -van respondre tots.
- Cal demanar-ho amb fe, amb molta fe..., -va contestar el sacerdot.
- Així ho farem, i també vindrem a Missa cada dia.
Els camperols van començar a anar a missa tots els dies, però les
setmanes transcorrien i l'esperada pluja no es feia present. Un dia, van anar
tots a reclamar al rector.
- Pare, vostè ens va dir que si li demanàvem amb fe a Déu que enviés
les pluges, Ell accediria a les nostres peticions. Però ja van diverses
setmanes i no obtenim cap resposta .
- Vosaltres heu demanat amb fe veritable?, -els va preguntar el rector.
- Si, per descomptat! - van respondre al uníson.
- Aleshores, si dieu haver
demanat amb Fe veritable... per què durant tots aquests dies ni un de sol heu
portat el paraigües?
inici
|
|
fe ( + interioritat )
Agafa't
Autor/a: Desconegut/da
Procedència: Col·laborador/a
Agafa't a la fe perquè és la
font de la creença de que tot és possible. És la fibra i és la fortalesa d'una ànima confiada.
Agafa't a l'esperança perquè desterra el dubte i dóna lloc a actituds
positives i alegres.
Agafa't a la confiança perquè es troba en el cor de les relacions fructíferes
que són segures i satisfetes.
Agafa't a l'amor perquè és el do més preuat de la vida, perquè és generós, es
preocupa i dóna significat a la vida.
Agafa't a la família i als amics perquè són les persones més importants en la
teva vida i perquè fan del món un lloc millor. Ells són la vida que ha
crescut amb el temps per a ajudar-te a seguir el teu camí i romandre sempre
prop teu.
Agafa't a tot el que ets i a tot el que has après, perquè això és el que et
converteix en un ésser singular. No menyspreïs el que sentis i el que creus
que és bo i important, el teu cor et parla amb més força que la teva ment.
Agafa't als teus somnis, aconsegueix-los de manera diligent i honrada. No
prenguis mai el camí fàcil ni et rendeixis davant l'engany.
Recorda els altres en el teu camí i dedica temps per a atendre les seves
necessitats. Gaudeix de la bellesa que t'envolta. Tingues valor per a veure
les coses de manera diferent i més clara.
Fes del món un lloc millor dia a dia no t'oblidis de les coses importants que
donen significat a la teva vida.
inici
|
|
fe ( + esperança )
Amb les ulleres de Déu
Autor/a: Desconegut/da
Procedència: http://personales.mundivia.es/jmgs
Acostumen a dir-nos moltes coses negatives...
Déu, però,
ens sorprèn en positivitat...
Quan diem: - és impossible!
Déu diu: Tot és possible!
Quan diem: - Estic cansat!
Déu diu: -
Jo t'alleujaré!
Quan diem: - Ningú m'estima!
Déu diu: - Jo t'estimo!
Quan diem: - Ja no puc continuar així!
Déu diu: - En tens prou amb la meva gràcia!
Quan diem: - Estic confós!
Déu diu: - Jo t'ensenyaré el camí!
Quan diem: - No puc més!
Déu diu: -
Tot és possible!
Quan diem: - He fallat!
Déu diu: -
Jo et perdono!
Quan diem: - Em sento
abandonat!
Déu diu: - Mai t'abandonaré!
inici
|
|
fe ( + confiança )
Bona sort?, Mala sort?
Autor/a: Desconegut/da
Procedència: Col·laborador/a
Una història xinesa parla d'un ancià llaurador que tenia un vell
cavall per a cultivar els seus camps. Un dia, el cavall va escapar a les
muntanyes. Quan els veïns de l'ancià s'apropaven per a condoldre's amb ell i
lamentar la seva desgràcia, l'ancià els va dir: Mala sort? Bona sort? Qui sap?.
Una setmana després, el cavall va tornar amb una manada de cavalls
salvatges.
Llavors els veïns van felicitar al llaurador per la seva bona sort. Aquest els va respondre:
Mala sort? Bona sort? Qui sap?
Quan el fill del llaurador va intentar domar un d'aquells cavalls
salvatges, va caure i es va trencar una cama. Tothom va considerar això com
una desgràcia. Tot i així el llaurador es va limitar a dir: Mala sort? Bona sort? Qui sap?
Unes setmanes més tard, l'exèrcit va entrar en el poblat i van ser
reclutats tots els joves que es trobaven en bones condicions. Quan van veure
el fill del llaurador amb la cama trencada, el van deixar tranquil. Havia estat bona sort?
Mala sort? Qui sap?
Tot el que a primer cop d'ull sembla un contratemps pot ser una
disfressa del be. I el que sembla bo a primer cop d'ull pot ser perjudicial.
Així doncs seria una postura sàvia que deixéssim a Déu dir el que és bona
sort i dolenta, i li agraïm que les coses es converteixen en be per als que
l'estimen.
inici
|
|
fe ( + confiança )
Camina
Autor/a: Desconegut/a
Procedència: Col·laborador/a
Camina per on mai ningú abans hagi caminat. Fes el que mai ningú
abans hagi fet. Deixa les teves pròpies petjades... i no trepitgis sobre les
petjades dels altres perquè no deixaràs marca.
Si camines
per on ja hagis caminat, trobaràs el que ja has trobat.
Si t'atreu una llum, segueix-la. Si et condueix a un pantà, ja sortiràs d'ell...
Però si no la segueixes, et preguntaràs
tota la vida si per ventura era una estrella.
Cada dia que vius és una ocasió especial. La vida, per molt dura que es posi,
es veu millor des de darrere d'un petit somriure. De vegades no ens donen a
escollir entre les llàgrimes i el riure, sinó només entre les llàgrimes;
aleshores cal saber-se decidir per les més boniques.
Somia el que t'atreveixis a somiar. Ves on vulguis anar. Siguis el que
vulguis ser.
Viu!
El que vol fer alguna cosa, troba el camí. El que no vol fer res, troba una
excusa!
Mai se't dóna un somni sense que se't donin també els mitjans perquè el
realitzis! La felicitat és com la papallona... com més la persegueixes més
t'eludirà, però si tornes la teva atenció a altres coses vindrà i suaument es
posarà en la teva espatlla!
No són morts aquells que descansen en una tomba freda, són morts els que
tenint l'ànima morta… viuen encara!
Encara que no sàpigues la raó, res passa sense raó!
inici
|
|
fe ( + recerca )
Carta d'un pres
Un Reclús de la Presó Model
(Barcelona)
Procedència: Col·laborador/a
Odio agafar-me a un clau que crema, només perquè caic. A vegades
prefereixo caure com un home que aguantar-me de genolls. Potser per orgull
mal entès, perquè jo no aprovo que amb un amic es comparteixi només la mà.
Quan les coses van bé i no hi ha problemes no ens recordem de ningú. No ho
compartim amb ningú. Per això no és just que en les adversitats busquem
aquesta mà amiga que sempre roman estesa. Però Déu ho sap. Sap que és així i
mai no es cansa de tenir els braços estesos. Això és dolent i a la vegada bo.
Que sempre és allí per quan nosaltres hi vulguem recórrer.
Sempre perdona i t'admet novamment. I nosaltres hi caiem una i una altre
vegada. remuntem i ens n'oblidem.
Potser Déu espera que en un d'aquests tràngols, el tinguem tan
present que ja no ens apartem mai més. I sempre dóna una nova oportunitat.
Però nosaltres som humans, aquesta és la gran diferència. I una
vegada i una altra ens equivoquem. Sovint em sento molt hipòcrita per pensar
així. Perquè jo sóc d'aquells que
recorda en la tristesa i oblida en la felicitat. I voldria que alguna vegada
Déu em fallés per adonar-me què significa no tenir-lo. Però no és així. Ell
sempre hi és. I jo coquetejo com una noia de quinze anys que no sap el què
vol. Però sóc així.
El primer dia que vaig ser a la presó, i el següent, i l'altre... en
la meva desgràcia, en la meva desesperació, vaig recórrer a Déu. Més tard, em
vaig odiar per fer-ho, per haver-lo tingut tants anys abandonat i
recordar-me'n quan realment el necessitava. No m'admetia a mi mateix per
això. Després
vaig passar una fase d'assentament, vaig guanyar seguretat en mi mateix i em
vaig fer fort. El vaig tornar a
abandonar, ja no el necessitava. Vaig patir alts i baixos i em vaig situar. Vaig construir una cuirassa al meu voltant que em
permetia afrontar la meva desgràcia i aleshores, quan vaig estar conscient i
tranquil, em vaig adonar que en aquell estat també el necessitava.
Ara escolto la seva paraula, miro d'acostar-m'hi. Tinc molts dubtes,
moltes lluites en el meu interior. Els meus principis, sentiments, el que percebo a
l'ambient. Potser em costa donar aquest
pas que em situaria entre els incondicionals, però ja arribarà el moment. De
moment, no l'oblido, ni a les males, ni ara que em van més bé les coses. I sé
que ell tampoc no m'oblida. Li he d'agrair moltes coses i espero poder
demostrar-li-ho algun dia.
inici
|
|
fe ( + sentit )
Déu em fa mal
L. Enriquez
Procedència: Col·laborador/a
Vaig dir: "Déu, em fa
mal."
I Déu va dir: "Ho sé."
Vaig dir: "Déu, he plorat
tant..."
I Déu va dir: "Per a això et vaig donar les llàgrimes."
Vaig dir: "Déu, estic tan deprimida..."
I Déu va dir: "Per això et vaig donar la brillantor del sol."
Vaig dir: "Déu, la vida és dura."
I Déu va
dir: "Per això et vaig donar éssers estimats."
Vaig dir: "Déu, el meu amic més estimat ha mort... "
I Déu va dir: "El meu també."
Vaig dir: "Déu, és una pèrdua tan gran... "
I Déu va dir: "Vaig veure el meu clavat en una creu."
Vaig dir: "Déu, però el teu ésser més estimat viu... "
I Déu va dir: "El teu també."
Vaig dir: "Déu, fa
mal."
I Déu va dir: "Ho sé."
Aquestes paraules estaven en una paret en la ciutat d'Oklahoma, en el
lloc on s'havia produït un tiroteig.
inici
|
|
fe ( + recerca )
El barber i Déu
Autor/a: Desconegut/da
Procedència: Col·laborador/a
Un cristià i un perruquer, que no era creient, passejaven pels barris
de la ciutat.
El perruquer va dir al cristià: "Jo no puc creure en el teu Déu, perquè
dius que és un Déu d'Amor. Si Déu fos així com dius, no permetria, de cap
manera, que tots aquests ganduls que infesten la ciutat, fossin addictes a
les drogues i d'altres conductes delictives.
No, no puc creure en un Déu que permet tot això."
El cristià va continuar callat fins que van topar amb un home que
presentava un aspecte fastigós. Els cabells desmanyegats li arribaven fins al
coll i la barba estava descuidada i bruta.
El cristià li va dir: "No pots ser un bon perruquer si permets
que un home així pugui seguir vivint sense tallar-se el cabell i arreglar la
barba."
Molest, el perruquer va contestar: "Per què em fas culpable de
la situació d'aquest home?
No puc evitar que ell vagi així. Ell no ha vingut mai a la meva perruqueria.
Jo podria atendre'l i fer que es presentés ben arreglat si m'ho
demanés."
El cristià va mirar fixament al perruquer i li va dir: "Llavors
tampoc no pots donar les culpes a Déu per permetre que els homes continuïn
anant pel mal camí.
Ell invita sempre a escoltar-lo i acollir-lo de tot cor per rebre la seva
paraula i la seva salvació. Però, tal com passa amb aquest home, no li ho han
demanat ni tampoc sembla que hi estiguin interessats."
inici
|
|
fe ( + confiança )
El Brodat de Déu
Autor/a: Desconegut/da
Procedència: Col·laborador/a
Quan jo era petit, la meva mare solia cosir molt. Jo m'asseia prop
d'ella i li preguntava què estava fent. Ella em responia que estava brodant.
Jo observava el treball de la meva mare des d'una posició més baixa que on
estava asseguda ella, així que sempre em queixava dient-li que des del meu
punt de vista el que estava fent em semblava molt confús.
Ella em somreia, mirava cap avall i gentilment em deia: "Fill, ves fora
a jugar una estona i quan hagi acabat el meu brodat et posaré sobre la meva
falda i et deixaré veure'l des de la meva posició".
inici
|
|
fe ( + confiança )
El nàufrag
Autor/a: Desconegut/da
Procedència: Col·laborador/a
L'únic supervivent d'un naufragi va arribar a la platja d'una illa
molt petita i deshabitada. Allí va pregar fervorosament a Déu tot demanant-li
poder ser rescatat. Després, cada dia, mirava cap a l'horitzó per veure algú
que el pogués ajudar, però res de res enlloc.
Finalment abandonà la recerca i l'espera i va optar per construir una cabana
de fusta per protegir-se de les inclemències del temps i aixoplugar-se. Hi va
guardar les poques pertinences que tenia.
Un dia, després de rondar per l'illa buscant aliments, va tornar a
casa i va trobar la cabana en flames. Una columna de fum arribava fins el
cel. No li podia haver passat res de pitjor... ho havia perdut tot. Va quedar
completament abatut i ple de tristesa i ràbia.
- "Déu meu, com m'ha pogut passar això a mi!. Quin mal he
fet?" va dir amargament.
L'endemà al matí, però, la remor d'un vaixell que s'acostava a l'illa el va
despertar. Havia vingut a rescatar-lo.
- "Com heu sabut que era aquí?" va preguntar l'home als seus salvadors
en el límit de les seves forces.
- "Vam veure el seu senyal de fum", van contestar ells.
inici
|
|
fe ( + sentit )
Encara que no siguis artista
Autor/a: Desconegut/da
Procedència: Col·laborador/a
Encara que no escriguis llibres, ets
l'escriptor de la teva vida.
Encara que no siguis Miguel Àngel, pots fer de la teva vida una obra mestra.
Encara que no entenguis de cinema, ni de càmeres, la teva existència pot
transformar-se en un film primorós amb Déu de productor.
Encara que cantis desafinat, la teva existència pot ser una bonica cançó, que
qualsevol famós compositor envejaria.
Encara que no entenguis de música, la teva vida pot ser una magnifica
simfonia que els clàssics respectarien.
Encara que no hagis estudiat en una escola de comunicacions la teva vida pot
transformar-se en un reportatge model.
Encara que no tinguis gran cultura pots conrear la saviesa de la caritat.
Encara que el teu treball sigui humil, pots convertir el teu dia en pregària.
Encara que tinguis quaranta, cinquanta, seixanta o setanta anys, pots ser
jove d'esperit.
Encara que les arrugues ja marquin el teu rostre, val més la teva bellesa
interior.
Encara que els teus peus sagnin en les ensopegades i pedres del camí, el teu
rostre pot fer un somriure.
Encara que
les teves mans conservin les cicatrius dels problemes i de les
incomprensions, els teus llavis poden agrair.
Encara que les llàgrimes amargues
recorrin el teu rostre, tens un cor per a estimar.
Encara que no ho comprenguis, en el cel tens reservat un lloc...
Tot, tot... depèn de la teva confiança en Déu i del teu desig a SER digne
fill seu.
inici
|
|
fe ( + espiritualitat )
Examen espiritual
Autor/a: Desconegut/a
Procedència: Col·laborador/a
L'or més brillant es torna opac i és necessari
polir-lo.
Les eines d'acer més resistents perden el tall i és necessari esmolar-les.
El millor acumulador s'esgota i és necessari carregar-lo.
Tot bon negoci requereix d'un examen mensual.
El mateix passa amb la meva ànima immortal.
Els meus alts ideals poden deteriorar-se.
La meva força de voluntat pot perdre quelcom del seu "tall".
La meva sensibilitat espiritual pot "debilitar-se".
Els meus bons propòsits poden "esgotar-se".
El negoci de la meva salvació necessita un "examen" constant.
Com a home vertaderament prudent i interessat en el seu benestar, em
proposo cultivar una freqüent "conferència de pau" amb Déu.
inici
|
|
fe ( + donació )
L'ateu que troba Déu
Autor/a: Desconegut/da
Procedència: Col·laborador/a
Un ateu estava passant un dia tranquil tot pescant quan, de sobte, la
seva barca va ser atacada pel monstre del Llac Ness. D'un salt molt àgil, la
bèstia va llençar pescador i barca uns metres enlaire. Tot seguit el monstre
va obrir la boca de bat a bat, tot esperant engollir home i barca. L'home,
després de fer una tombarella a l'aire, va començar a caure cap a la gola de
la bèstia ferotge i va cridar: Oh Déu! ajudeu-me!
De sobte, l'escena es va aturar en aquell punt.
L'ateu va quedar penjat a mig aire i una veu de tro va sorgir d'entre els
núvols i va dir: "Jo pensava que no creies en Mi!"
"Déu, si us plau, doneu-me una oportunitat!" va suplicar l'home.
"Fa pocs segons tampoc no creia en el monstre de Llac Ness i mireu què
m'ha passat!"
"D'acord," va respondre Déu, "ara que tu ets creient has
d'entendre que jo no faré cap miracle per arrencar-te d'aquesta mort segura
dins la boca del monstre, però jo puc canviar els cors. Què t'agradaria que fes?"
L'ateu pensa durant uns moments i tot seguit diu, "Déu, feu si us plau
que el Monstre cregui en Vós també"
Déu respon, "Així serà."
L'escena es torna a posar en moviment
altre cop amb l'ateu caient cap a la gola de la bèstia tan ferotge i golafre.
I tot de sobte, el monstre ajunta les urpes per pregar dient: "Senyor,
beneïu aquest menjar que em doneu amb tanta generositat. Gràcies Senyor"
inici
|
|
fe ( + confiança )
Un grup de granotes
Autor/a: Desconegut/da
Procedència: Col·laborador/a
Un grup de granotes viatjava pel bosc i, de cop, dos d'elles van
caure en un clot profund. Totes les altres granotes es van reunir al voltant
del clot per a poder veure el que succeïa.
Quan van veure que el clot era molt fons, li van dir a les dues
granotes, que per a efectes pràctics, s'havien de donar per mortes.
Les dues granotes no van fer cas als comentaris de les seves amigues
i van seguir tractant de sortir fora del clot amb totes les seves forces. Les
altres seguien insistint que els seus esforços serien inútils.
Finalment, una de les granotes va posar atenció al que les altres
deien i es va rendir.
Es va desplomar i va morir de pànic. L'altra granota va continuar
saltant tan fort com li era possible.
Una vegada més, la multitud de granotes li cridava i li feien senyals
perquè deixés de sofrir i que simplement es disposés a morir, ja que no tenia
sentit continuar lluitant.
Però la granota va saltar cada vegada amb més forces fins que
finalment va aconseguir sortir del clot.
Quan va ser fora, les altres granotes li van dir: "ens alegra
molt que hagis aconseguit sortir, tot i que et dèiem que no era
possible".
La granota els va explicar que era sorda, i que va pensar que les
altres l'estaven animant a esforçar-se més a sortir del clot.
Esforça't a ser feliç, i si de cor creus que estàs en el que és
correcte, sigues "SORD/A"
inici
|
|
fe ( + confiança )
Un lloc en el bosc
Jorge Bucay
Procedència: Col·laborador/a. "Cuentos para pensar"
Aquesta història ens parla d'un famós rabí :
Baal Shem Tov.
Baal Shem Tov era molt conegut dins la seva comunitat perquè tots
deien que era un home tan piadós, tan bondadós, tan cast i tan pur que Déu
escoltava les seves paraules quan ell parlava.
S'havia creat una tradició en aquell poble: Tots els que tenien un desig
insatisfet o necessitaven quelcom que no havien pogut aconseguir, visitessin
el rabí.
Baal Shem Tov es reunia amb ells un cop a l'any, en un dia especial que ell
escollia. I els portava a tots junts a un lloc únic que ell coneixia, enmig
del bosc.
I, un cop allí, conte la llegenda, Baal Shem Tov encenia amb branques i
fulles un foc d'una manera molt peculiar i molt bella, i entonava després una
pregària en veu molt baixa, com si fos per a si mateix.
I diuen…
Que a Déu li agradaven tant aquelles paraules de Baal Shem Tov, es
fascinava tant amb el foc encès d'aquella manera, estimava tant aquella
reunió de gent en aquell lloc del bosc… que no podia resistir-se a la petició
de Baal Shem Tov i concedia els anhels de totes les persones que allí estaven.
Quan el rabí va morir, la gent es va adonar que ningú coneixia les
paraules que Baal Shem Tov deia quan anaven tots junts a demanar alguna cosa.
Però coneixien el lloc del bosc i sabien com encendre el foc.
Un cop a l'any, seguint la tradició que Baal Shem Tov havia instituït, tots
els que tenien necessitats i anhels insatisfets es reunien en aquell mateix
lloc del bosc, encenien el foc de la manera que havien après del vell rabí i,
com no coneixien les seves paraules, cantaven qualsevol cançó o recitaven un
salm, o només es miraven i parlaven de qualsevol cosa en aquell mateix lloc
al voltant del foc.
I diuen…
Que a Déu li agradaven tant el foc encès, li agradava tant aquell lloc en el
bosc i aquella gent reunida… que encara que ningú deia les paraules
adequades, igualment concedia els anhels de tots els que allí estaven.
El temps ha passat i, de generació en generació, la saviesa s’ha anat
perdent…
I aquí estem nosaltres.
Nosaltres no sabem quin és el lloc del bosc.
No sabem quines són les paraules…
Ni tan sols sabem com encendre el foc com ho feia Baal Shem Tov
No obstant això, hi ha quelcom que sí que sabem.
Sabem aquesta història
Sabem aquest conte…
I diuen…
Que Déu estima tant aquest conte,
que li agrada tant aquesta història,
que només que algú la conti
i que algú l'escolti
perquè Ell, complagut,
satisfaci qualsevol necessitat
i concedeixi qualsevol desig
a tots els que estan compartint aquest moment…
Així sigui…
inici
|
|
fe ( + proïsme )
Déu en el cor
Bruno Ferrero
Procedència: "El cant del grill", p. 49
El mestre es va fer famós mentre encara vivia. Es deia que Déu mateix
havia anat un dia a demanar-li consell:
- Vull jugar a l'amagatall amb els homes. He preguntat als meus àngels quin
seria el millor lloc per amagar-me. Uns diuen que en el fons de l'oceà. Altres, que al cim de la muntanya més alta. Altres
que en la cara amagada de la lluna o en una estrella llunyana. Tu, què m'aconselles?
Va respondre el mestre:
- Amaga't en el cor humà. És l'últim lloc en què se'ls acudirà anar a
buscar-te.
inici
|
|
fe ( + autenticitat )
Cap a on pregar?
Carlos G. Vallès
Procedència: Col·laborador/a . Vida Nova núm. 2025
- Reso sempre mirant a la Meca, mestre, perquè allí m'han ensenyat a
dirigir les meves pregàries.
- Fas bé, fill meu. Però no pots estar tot el dia mirant cap a la Meca, Déu
està a tot arreu. Acostuma't a resar també en totes les direccions.
- Reso sempre a les hores determinades quan el muetzí crida a l'oració des de
la mesquita.
- Fas bé, fill meu ; però acostuma't a resar també quan no crida ningú, doncs
Déu està disposat a escoltar-te en qualsevol moment.
- Jo reso amb els meus llavis, mestre, quan recito versos sagrats, amb els
meus dits tot passant els contes beneits d'oració, amb els meus genolls en
clavar-los a terra en adoració, amb els meus ulls quan vessen llàgrimes
d'emoció.
- Fas bé, fill meu ; però acostuma't a resar també quan els teus llavis no es
moguin o els teus genolls no estiguin clavats ; quan els teus ulls mirin
altres objectes i els teus dits s'ocupin en altres treballs. Déu és en totes
les circumstàncies de la vida, en tot moviment i en tota paraula, en tot gest
i en tota mirada, i allí hem de trobar-lo si volem estar sempre en la seva
presència. Les postures rituals són només per recordar-nos que qualsevol
postura ens ha de portar a pensar en Déu ; i les lectures sagrades són només
per recordar-nos que tota paraula ha de servir-nos per recordar el seu nom.
La mesquita està al seu lloc per consagrar tot l'espai. La Meca és només un
punt per beneir tota la terra.
- Ho accepto, mestre, ja que veig Déu en vós.
- Com jo veig Déu en tu, fill meu.
inici
|
|
fe ( + autenticitat )
Doctrina
Lleó Felipe
Procedència: "Guanyaràs la llum". Càtedra, p. 225
Hi havia un home que tenia una doctrina. Una doctrina que portava al
pit (al costat del pit, no dins el pit), una doctrina escrita que guardava a
la butxaca interna de l'armilla.
La doctrina va créixer. I va haver de ficar-la en un arca, en un arca com la
de l'Antic Testament.
I l'arca va créixer. I va haver de portar-la a una casa molt gran. Llavors va
néixer el temple.
I el temple va créixer. I es va menjar a l'arca, a l'home i a la doctrina
escrita que guardava a la butxaca interna de l'armilla.
Després vaig veure un altre home que va dir:
- "El que tingui una doctrina que se la empassi, abans que ella es mengi
el temple; que l'aboqui, que la dissolgui en la seva sang, que la faci carn
del seu cos... i que el seu cos sigui butxaca, arca i temple.
inici
|
|
fe ( + referència )
El cavall que no tenia set
Jacques Loew
Procedència: Col·laborador/a. Faules i paràboles
Què cal fer perquè begui un cavall que no té set? Salvant les
distàncies, què fer per tornar la set i el gust de Déu als homes que l'han
perdut? I als que s'acontenten només amb licors, la tele o les noves
tecnologies?
A bastonades? El cavall és més tossut que el nostre bastó. A més a més aquest
antic mètode ha estat declarat impropi pels educadors moderns.
Fer-li empassar sal? Encara pitjor pel que té de tortura psiquiàtrica.
Com fer beure al cavall, respectant la seva llibertat?
Només hi ha una resposta: trobar un altre cavall que tingui set... i que
begui molt davant el seu congènere, amb alegria i voluptuositat. I això, no per donar-li
bon exemple, sinó primer que res perquè tingui set, perquè de debò tingui
set, simplement set.
Un dia, potser el seu germà, ple
d'enveja, es pregunti si no faria millor ficant també ell el seu morro a la
galleda d'aigua fresca.
Fan falta homes amb set de Déu,
que són més eficaços que totes les coses dites sobre Ell.
inici
|
|
fe ( + confiança )
Jo sóc Déu
Autor/a: Desconegut/a
Procedència: Col·laborador/a
Jo sóc Déu. Avui estaré observant tots els
teus problemes. Si us plau recorda que
no necessito la teva ajuda.
Si t'enfrontes a una situació que no pots manejar, no intentis resoldre-la.
Et demano amablement que la col·loquis a la safata (AQSDPH) Una cosa que
només Déu pot fer. M'encarregaré de l'afer en el meu temps, no en el teu.
Un cop que hagis dipositat el teu problema en la safata, no t'aferris més a
ella o pretenguis retirar-la d'allí. L'aferrar-te o retirar el teu problema,
només farà que es retardi la solució d'aquest.
Si fos una situació que tu consideressis que pots manejar per tu mateix; et
demano no obstant això, que si us plau ho consultis amb mi en oració, perquè
puguis assegurar-te que prendràs la decisió adequada. Pel fet que jo no dormo
mai ni m'adormo mai
No hi ha raó per la qual hagis de perdre el teu son a la matinada a causa de
les preocupacions. Descansa en Mi
Si desitges contactar-me, estic a la distància d'una oració. A més a més
considera el següent: Siguis feliç amb el que tens.
Si trobes difícil dormir a les nits, recorda les famílies desemparades que no
tenen un llit on dormir.
Si et trobes atrapat en el tràfic, no desesperis. Hi ha gent en aquest món per
als qui només conduir és un privilegi.
Has tingut un mal dia en el treball?
Pensa en aquells que estan per anys sense poder aconseguir-ne un.
Et sents abatut per una relació sentimental deteriorada? Pensa en aquells que
no saben el que és estimar i que mai han estat estimats.
T'entristeixes perquè s'acaba el cap de setmana? Pensa en la dona amb vestits
gastats, que treballa 12 hores al dia traballant, a fi d'alimentar als seus
fills.
S'ha espatllat el teu cotxe enmig de la carretera i lluny de tota ajuda
possible?
Pensa en els paraplègics que amb el major gust prendrien el teu lloc per
caminar en la distància.
Has notat que apareixen cabells blancs? Pensa en els malalts de càncer sota
quimioteràpia, que desitjarien tenir el teu cabell.
Has arribat als 30 i t'has enfrontat a una terrible perdua i et preguntes:
Quin és el sentit d'aquesta prova? Sigues agraït. Han existit molts que no
van viure fins aquesta edat per esbrinar-ho.
Et trobes en un moment de la vida amb què ets objecte de l'amargor,
ignorància, petitesa o enveja de la gent? Recorda, que les coses podrien ser
pitjors! Tu podries ser un d'ells.
Sents que no ajudes als altres com voldries? Part de la solució està en les
teves mans; envia'ls aquest memoràndum, podries sense voler-ho il·luminar el
dia d'algú més.
inici
|
|
fe ( + sentit )
Parla'm de Déu!
Autor/a: Desconegut/da
Procedència: Col·laborador/a
Vaig dir a l'ametller: Parla'm
de Déu! i l'ametller va florir.
Vaig dir a la naturalesa: Parla'm de
Déu! i la naturalesa es va cobrir de bellesa.
Vaig dir a
l'amic: Parla'm de Déu! i l'amic em va ensenyar a estimar.
Vaig dir a un infant: Parla'm de Déu! i l'infant va somriure.
Vaig dir al rossinyol: Parla'm de Déu!
i el rossinyol es va posar a cantar.
Vaig dir al dolor: Parla'm de Déu! i el dolor es va transformar en agraïment.
Vaig dir a la font: Parla'm de Déu! i l'aigua va brollar.
Vaig dir a la meva mare: Parla'm de Déu! i la meva mare em va fer un petó al
front.
Vaig dir a la Bíblia: Parla'm de Déu! i la Bíblia es va ofegar de tant
parlar.
Vaig dir a la veu: Parla'm de Déu! i la veu no va trobar paraules.
Vaig dir a Jesús: Parla'm de Déu! i Jesús va resar el “Parenostre”.
Vaig dir, temerós, al sol ponent: Parla'm de Déu! i el sol es va amagar sense
dir-me res. Però a l'endemà, a l'alba, quan obria la finestra, em va tornar a
somriure.
inici
|
|
fe ( + sentit )
Escolta Déu!
Autor/a: Desconegut/da
Procedència: Col·laborador/a
Jo mai he parlat amb tu.
Avui vull saludar-te: Com estàs?
Saps? Em deien que no existeixes i jo, ximple, vaig creure que era veritat.
Anit vaig veure el teu cel.
Em trobava ocult en una trinxera...
Qui podia creure que per a veure't, només calia estirar-se d'esquena!
No sé si voldràs donar-me la mà; almenys, crec que m'entens.
És estrany
que no t'hagi trobat abans, en un infern com aquest.
Doncs bé... ja t'ho he dit tot.
Encara que l'ofensiva aviat ens espera,
Déu, no tinc por des que vaig descobrir que estaves a prop.
El senyal!...
Tal vegada truqui aviat al teu cel.
Comprenc que no he estat amic teu, però...
M'esperaràs
si avui arribo fins a Tu.?
Com!... Mira Déu!... Estic plorant!... T’he descobert tard!... Ho sento!...
Dispensa... he de marxar!
Quina pau, sense temor vaig a la mort!...
inici
|
|
fe ( + sensibilitat )
Les coses d'aquest món
Tradició judaica
Procedència: Col·laborador/a. http://www.clubelsemanal.com
Rab Huna va renyar el seu fill, Rabbah:
– Per què no vas a la conferència de Rav Chisda?
– I per què hi hauria d'anar? – va respondre el fill –. Cada vegada que em
deixo caure per allí, Rav Chisda no parla més que de coses d'aquest món: les
funcions del cos, dels òrgans, de la digestió i d'altres coses relacionades
només amb el físic.
– Rav
Chisda parla de les coses creades per Déu, i tu dius que parla de les coses
d'aquest món? Ves a escoltar-lo!
inici
|
|
fe ( + perseverança )
Els grills i el vendaval
Mamerto Menapache, osb. Monestir
Santa María de Los Toldos
La tarda havia anat apilant
núvols grossos a l'oest. Feia dies que
el vent del nord bufava fort, doblegant el blat de moro i enervant a la gent.
Alguna cosa havia de passar aquesta nit. A la posta de sol, tot l'horitzó
respirava en silenci, com qui prova el tall de les seves armes abans de la
batalla.
Els molins muntaven guàrdia, ensumant el vent, sempre de cara. I els grans
eucaliptus de les avingudes entraven en la nit, ben agafats en la terra amb
les seves arrels en ventall i retallant un tros del cel estrellat amb el seu
brancatge estès a l'aire. Alguns eren ben grans.
Se'ls podia veure des de lluny i a mitja distància; i fins i tot, podien ser
punts de referència. Al voltant de les cases estaven escampats els altres
arbres. Uns
grans; altres pobres, més petits. Alguns
tenien com a missió donar fruita, altres només flors. I altres estaven allà només per
omplir un forat, simplement perquè la casualitat de la vida els havia portat
allà. O potser perquè algú, alguna
vegada, s'havia fixat en ells i els havia trasplantat en aquell lloc. Però tots,
això sí, havien buscat l'altura. La seva ànsia d'aire i de llum els havia
obligat a estirar-se per treure almenys el braç d'una branca per damunt dels
altres. Alguns no havien arribat a temps i aquí estaven, tapats i secs.
Tots entraven a la mateixa nit, cadascun amb la seva història feta de passat
i de projectes. Cadascun assegurat en la seva existència per la profunditat
de les seves arrels, la seguretat de la seva vitalitat o la flexibilitat de
les seves branques. El temps havia anat acumulant en ells força i resistència.
Bregats pels sols o els vents, havien acabat per tenir confiança en ells
mateixos. A més, cadascun d'ells
comprenia i valorava el que aportava la seva pròpia existència.
Alguns
tenien les seves fruites gairebé madures. Altres les estaven fent créixer pel
maig. Llenya, abric, ombra o aigua:
cada sostre i cada arbre tenia consciència d'estar complint una missió.
I la consciència d'estar complint una missió important manté fàcilment en peu
i fa que un consideri la seva pròpia existència com imprescindible.
Acostumats de temps a estar allà plantats, els resultava difícil imaginar-se
aquest paisatge sense ells. I de tant fixar-se entre ells com punts de
referència, i de mirar des de l'altura de les seves branques cap a sota,
havien reduït la seva geografia a la superfície capaç de ser coberta per la
seva ombra. Havien reduït la vida a la seva vida, i l'existència a la seva
existència.
Per fi, la nit va acabar per envoltar-ho tot. El gresol d'una lluna creixent
a penes si aconseguia mantenir-se encès darrere dels núvols; i no
il·luminava. Només l’espurneig dels reflexos cada vegada més amplis en els
seus gestos, aconseguia regalar el seu contorn als arbres amb més grandària.
Però això era només el gest d'un instant, el necessari com per ubicar a
l'enemic.
Cadascun es va anar alliberant de la xafogor del dia, atrinxerat en les seves
velles seguretats. Només els grills semblaven estar desperts i barrejaven en
tota aquesta geografia el seu humil cant inútil. Acostumats a mirar des de
baix i a sentir-se petits, s'havien oblidat gairebé de si mateixos i
necessitaven del cant per comunicar-se amb els seus germans grills
invisibles, també desperts.
Així professaven la seva fe en tot el que veien de gran i d'alt: el cel, els
núvols, els reflexos; i molt, però molt més lluny, les estrelles ara ocultes.
A mitjanit es va sentir un crit. Aquest crit immens de la naturalesa sorpresa
pel vendaval. Cada branca, cada tronc, va gemegar sota la terrible empenta de
l'allau. Van cedir les arrels dels immensos eucaliptus, i en la seva caiguda
aquests gegants van aixafar en la seva abraçada a tot el que s'aixoplugava a
la seva ombra. Tot el que estava dret va ser sacsejat pel vendaval, que en
només tres minuts va canviar el vell paisatge obrint bretxes de llum i
enderrocant destrossats els ramatges amb històries i projectes.
També el cant dels grills va ser ofegat pel crit de guerra del vendaval, i en
aquests moments ja ningú va pensar més en ells. Ni en ells ni en res.
L'impacte de la sorpresa i l'angoixa del paisatge transformat, van fer que
els homes s'oblidessin de tot el que encara seguia igual.
Potser ningú va pensar que les estrelles encara seguien al seu lloc.Els
homes, atordits per la por, van considerar que encara es donarien capvespres
quiets i tebis amb cuques de llum.
Intentant temperar els nervis, estès al llit, jo escoltava els trons que
s'allunyaven del destrossat paisatge vell, impulsats per reflexos que la
distància feia cada vegada menys enèrgics. El silenci es va anar acostant,
com per veure què ha havia passat. I va ser llavors quan un grinyol va
esgarrapar el silenci dels trons llunyans. Breu, el cant del grill es va
detenir com espantat del que havia fet. Però a l'estoneta es va repetir amb
més confiança. I aviat va prendre la fermesa i el ritme cadenciós de les
lletanies de capella en pregària. Altres grills es van unir al seu resò, i
aviat, d'entre les pastures prostrades pel vendaval, va sorgir cap a la nit,
mare de les estrelles encara ocultes, cap a Déu, aquesta professió de fe en la
vida i en la victòria sobre tots els vendavals passats i futurs.
Inconsciència del grill? No. Simple i profunda intuïció del meu poble humil.
inici
|
|
fe ( + esperança)
Persecuta
Autor/a: Desconegut/da
Procedència: Col·laborador/a
Com en
tants i tants dels seus malsons, va començar a fugir espavorit.
Les botes dels seus perseguidors sonaven i ressonaven sobre les fulles
seques. Les imponents camades s'acostaven a un ritme embogit i embogidor.
Fins no fa gaire, sempre que entrava en
un malson, la seva salvació havia consistit al despertar, però a aquesta
alçada els perseguidors havien après aquesta estratagema i ja no es deixaven
sorprendre.
No obstant això, aquesta vegada va tornar a sorprendre'ls.
Precisament en l'instant que els rastrejadors van creure que anava a
despertar, ell, senzillament, va somiar que s'adormia.
inici
|
|
fe ( + esperança )
Somio un món nou
Martin Luther King
Procedència: Col·laborador/a
Somio que arribarà un dia en el que els homes s'elevaran per sobre de
si mateixos i comprendran que estan fets per a viure junts, en germanor.
Somio en aquest matí de Nadal, que arribarà el dia que tots els negres
d'aquest país, totes les persones de color del món, seran jutjades pel
contingut de la seva personalitat i no pel color de la seva pell; que cada
home respectarà la dignitat i el valor de la persona humana.
Somio avui que arribarà un dia que les indústries aturades de Appalachia
seran engegades i serviran per a omplir els estómecs buits de Missisippi, i
que la germanor serà una mica més que una paraula col•locada al final d'un
sermó, que en les agendes de tots els homes de negocis es trobarà escrita la
paraula GERMANOR.
Somnio avui que en tots els ministeris i en tots els ajuntaments seran
elegits els homes que actuin amb justícia i misericòrdia, seguint els passos
del seu Déu.
Somnio avui que la guerra s'acabarà... Arribat aquest dia ens serà revelada
la glòria del Senyor i la contemplarem tots units.
Somnio avui que amb aquesta fe serem capaços de transformar els límits de la
desesperació. Amb aquesta fe podrem anticipar el dia de la pau a la terra i
de bona voluntat per a tots els homes i dones. Serà un dia gloriós: els estels
de l'alba cantaran units i els fills de Déu vessaran d'alegria.
inici
|
|
fe ( + silenci )
El silenci de la Fe
M. dels Àngels Alsina
Procedència: Col·laborador/a
"El monjo, l'ermità, el
cristià compromès, ha de recordar al món que ha ressonat una paraula que Déu
ha pronunciat en la veu de Crist. Vol ser l'home del silenci perquè en el cor
de la seva vida hi ha la paraula de Déu, de tal manera que el seu silenci té
raó de ser en funció de la paraula; si fa silenci és perquè Déu parla i el
vol escoltar.
Silenci...
Només podràs pensar en Déu si de veritat t'apartes del soroll, si surts de tu
mateix, de la teva estretor i et poses a l'escolta de Déu. Uns en diran
silenci profund, altres reflexió, o simplement pregària... És igual, allò que
és importat és posar-se en contacte amb Déu. Callar i trobar el silenci de la
fe. És un silenci que parla."
inici
|
|
inici
|
|
|
