generositat ( + compartir )
La Perla
Autor/a: Desconegut/da
Procedència: Felicitat Garza
Jenny era una nena de cinc anys, molt
bufona i ulls lluents. Un dia, mentre visitava una botiga, amb la seva
mare, Jenny va veure un collaret de perles de plàstic que costava
sis euros. Va desitjar tenir-lo, i preguntà a la seva mare si
l'hi volia comprar, aquesta, li va dir:
- Fem un tracte, jo et compraré el collaret i quan arribem a
casa farem una llista de tasques que podràs realitzar per pagar-te
el collaret; què et sembla?
Jenny va estar d'acord, i la seva mare li va comprar el collaret de
perles. Jenny va treballar amb tenacitat tots els dies per a complir
amb les seves tasques. En poc temps, Jenny va cancel·lar el seu
deute. Estimava les seves perles! Les duia posades a tot arreu: al parc,
al llit, i quan sortia amb la seva mare.
Jenny tenia un pare que l'estimava moltíssim. Quan Jenny anava
a dormir, ell s'aixecava de la seva butaca per a llegir-li el seu conte
preferit. Una nit, quan va acabar el conte, li va dir:
- Jenny, tu m'estimes?
- Oh, si papà.
- Aleshores, regala'm les teves perles,- li va demanar ell.
- Oh, papà! Les meves perles no,- va dir Jenny. Però et
dono a Rosa, la meva nina favorita. La recordes?, me la vas regalar
l'any passat per al meu aniversari. I et dono el seu aixovar també,
està bé, papà?
- No filleta, però no importa, i li va fer un petó en
la galta. -Bona nit, petita.
Una setmana després, novament li va preguntar a l'acaba el conte
de cada nit:
- Jenny, tu m'estimes?
- Si papà, tu saps que t'estimo!, li va dir ella.
- Aleshores regala'm les teves perles.
- Oh, papà! Les meves perles no; però et dono a Llaços,
el meu cavall de joguina. És el meu favorit, el seu pèl
és tan suau, pots jugar amb ell i fer-li trenes.
-No filleta, no
importa. Li va dir el seu pare fent-li un petó a la galta, Feliços
somnis, bonica.
Alguns dies després, quan el pare de la Jenny va entrar al seu
dormitori per a llegir-li un conte, Jenny estava asseguda en el seu
llit i li tremolaven els llavis,
-Té papà, va dir, i va estirar la seva mà.
En el seu interior hi havia el tan benvolgut collaret. El va donar al
seu pare. Amb una mà ell va prendre les perles de plàstic
i amb l'altra va extreure de la seva butxaca una caixeta de vellut blau.
Dintre de la caixeta hi havia unes boniques perles autèntiques.
Les havia tingut tot aquest temps, esperant que Jenny renunciés
a les perles sense cap valor per a poder donar-li les de gran valor.
inici
|
ALTRES
VALORS
amistat
amor
aprenentatge
austeritat
autenticitat
autocreixement
autoestima
bondat
celebració
coherència
compartir
compromís
comunicació
comunitat
confiança
consciència
constància
contemplació
creixement
donació
ecologia
esperança
espiritualitat
família
fe
felicitat
generositat
gratitud
igualtat
interioritat
justícia
llibertat
paciència
parella
pau
perdó
perseverança
proïsme
quotidianitat
recerca
respecte
responsabilitat
sensibilitat
sentit
senzillesa
servei
sociabilitat
solidaritat
tolerància
treball
vida
|
generositat ( + amor )
Donar-ho tot
Rabindranath Tagore
Procedència: Col·laborador/a
Anava plorant de porta en porta quan
la teva carrossa d'or aparegué en la llunyania, com un somni
magnífic.
I jo em preguntava meravellat qui devia
ser aquell rei de reis.
Les meves esperances van volar fins
al cel i vaig pensar que els dies magres se m'havien acabat.
Em vaig quedar esperant almoines espontànies,
tresors vessats al meu davant.
La carrossa es deturà al meu
costat mateix. Em vau mirar i baixàreu somrient.
Vaig sentir que la felicitat de la meva
vida havia arribat.
Tot d'un plegat, però, vau allargar-me
la mà tot dient:
- Pots donar-me
alguna cosa?
Ah! quina ocurrència la de vostra
reialesa! Demanar-li vos al captaire!
Estava confús i no sabia què
fer...
Vaig treure a poc a poc del meu sarró
un granet de blat i us el vaig donar...
Quin esglai vaig tenir al vespre quan,
buidant el sac a terra, trobo un granet d'or entremig de la misèria
del pilot.
Quant amargament he plorat de no haver
tingut cor per donar-vos-ho tot !
inici
|
generositat ( + compartir )
La carrossa d'or
Tagore
Procedència: Col·laborador/a
Anava plorant de porta en porta quan
la teva carrossa d'or aparegué en la llunyania, com un somni
magnífic.
I jo em preguntava meravellat qui devia ser aquell rei de reis.
Les meves esperances van volar fins al cel i vaig pensar que els dies
magres se m'havien acabat.
Em vaig quedar esperant almoines espontànies, tresors vessats
al meu davant.
La carrossa es deturà al meu costat mateix. Vau mirar-me i baixàreu
somrient.
Vaig sentir que la felicitat de la meva vida havia arribat.
Tot d'un plegat, però, vau allargar-me la mà tot dient:
- "Pots donar-me alguna cosa?"
Ah! quina ocurrència la de vostra reialesa!. Demanar-li vos al
captaire!
Estava confús i no sabia què fer...
Vaig treure a poc a poc del meu sarró un granet de blat i us
el vaig donar...
Quin esglai vaig tenir al vespre quan, buidant el sac a terra, trobo
un granet d'or entremig de la misèria.
Que amargament he plorat de no haver tingut cor per donar-vos-ho tot!
inici
|
generositat ( + donació )
L'amor no espera
M. Á. Sanguinyol
Procedència: Col·laborador/a
Hi havia una vegada un vellet que estava malalt i cansat.
Tenia quatre fills, i de cap d'ells rebia la menor atenció. Vivia
en una enorme pobresa. Difícilment aconseguia sobreviure. En
la seva petitíssima granja deambulaven unes quantes gallines
primes, que vivien quasi de miracle, i almenys, no deixaven de pondre
un parell d'ous diàriament. La resta de la dieta que el vellet
consumia, eren unes quantes fruites silvestres que cada dia li costava
molt d'esforç recol·lectar.
Un dia, buscant entre les seves escasses pertinences, va trobar dues
monedes de plata i se li va ocórrer una genial idea. En el poble
les va intercanviar amb un mercader d'articles antics qui li va donar
un vell bagul. Com va poder el va trasl·ladar a casa seva. Un
cop allà el va deixar a la vista, en el centre de la seva humil
cabana. Per casualitat un dels seus fills el va visitar i intrigat li
va preguntar:
- Què hi guardes ací?
- Un secret, li va contestar, que només coneixereu tu i els teus
germans el dia en què em mori, doncs ací hi ha tota la
meva herència.
L'endemà el va enterrar sota el seu llit. I amb sorpresa va veure
que a partir de llavors un fill, almenys, el visitava durant el dia.
Li portaven llet i mel, i entre els quatres fills li mantenien la seva
cabana ben neta.
Un dia al vell se li va aturar el temps i va mirir a la seva granja.
Immediatament els fills es van donar cita, no tant per a vetllar-lo,
per descomptat, sinó per veure a quant pujava la seva herència
i, quina no va ser la seva sorpresa que una vegada desenterrat i obert
el cofre, l'única cosa que van trobar va ser un tros de paper
que deia de pròpia mà, amb lletra una mica torta i tremolosa:
- Fills meus: l'autèntic amor no espera, es lliura generosament
sense esperar recompensa. La meva única herència és
que aprengueu a estimar; hauria desitjat deixar-vos més, però
el meu únic llegat és donar-vos les gràcies pel
que em vau donar en vida.
Els quatre germans van comprendre que un bon pare pot donar la vida
pels seus fills, però alguns no donen rés en vida als
seus pares.
Amb llàgrimes als ulls, li van donar finalment una digna sepultura,
i un d'ells, quan va tirar l'últim grapat de terra, el va acomiadar
dient: -Et prometo estimar sense esperar..
inici
|
generositat ( + donació )
La medalla olímpica
Autor/a: Desconegut/da
Procedència: Col·laborador/a
Quan la Susan es va assabentar que estava embarassada,
es va preocupar molt, doncs feia dos anys que havia superat la barrera
dels 40 anys i era conscient dels riscos que comportava el seu embaràs.
Encara que vivia als Estats Units, on és permès l'avortament,
no escoltava les insistents veus dels seus amics i al costat del seu
espòs Michael van confiar l'embaràs al Senyor.
Kenneth va néixer aparentment com un nen normal,
no obstant això, les conclusions del pediatre van ser contundents:
havia nascut amb Síndrome de Down, encara que no presentava
els típics trets "mongoloides" que comporten aquestes
persones. Des d'aquest dia els seus pares van decidir donar-li totes
les estimulacions i esforços perquè pogués valer-se
per si mateix, a més d'una fe en Déu i en la seva paraula.
A l'escola especial, va conèixer a Benny que es va convertir
en el seu company d'aventures i junts destacaven entre la resta dels
nens. Van anar creixent i ambdós es van convertir en joves
atlètics i generosos.
La disciplina amb la qual els van formar els va permetre
entrar en l'equip d'atletisme per a les Olimpíades Especials
de Atlanta. No els va ser difícil classificar-se per als 100,
200 i 400 metres. El dia de la competició, mentre els pares
de Kenneth ho observaven expectants des de les graderies, van resar.
Va córrer amb totes les seves forces i va guanyar la carrera
dels 100 metres. Michael i Susan van plorar d'alegria quan es va entonar
l'himne mentre contemplaven la bandera i la medalla d'or que penjava
en el pit del seu fill. En els 400 metres, va sortir en primer lloc
i es va mantenir així fins la recta final, no obstant això,
a pocs metres de la meta es va detenir i es va retirar de la pista
davant la sorpresa de la multitud. Els seus pares li van preguntar
amb afecte:
-Per què has fet això,
Kenneth? Si haguessis seguit, hauries guanyat la carrera i per tant
una altra medalla!
-Però mare - va contestar
Kenneth amb innocència - jo ja tinc una medalla; en canvi Benny,
encara no en tenia cap."
|
generositat ( + sensibilitat )
Quant costa un gelat?
Autora: Desconegut/da
Procedència: Col·laborador/da
En els dies en que un gelat costava molt pocs diners,
un nen va entrar en un establiment i es va asseure a una taula. La
cambrera va posar un got d'aigua davant d'ell
-Quant costa un gelat de xocolata
amb ametlles?, va preguntar el nen
- Un euro, va respondre la cambrera.
El nen va treure la mà de la butxaca i va examinar
un nombre de monedes. -Quant costa un gelat sol?-, va tornar a preguntar.
Algunes persones estaven esperant una taula i la
cambrera ja estava una mica impacient.
-Setanta-cinc cèntims,-
va dir ella bruscament. El nen va tornar a contar les monedes. -Vull
el gelat sol, - va dir el nen. La cambrera li va portar el gelat,
i va posar el compte damunt la taula i va marxar. El nen va acabar
el gelat, va pagar a la caixa i va marxar. Quan la cambrera va tornar
per netejar la taula, no podia creure el que estava veient.
Allí, ordenadament al costat del plat buit,
hi havia vint-i-cinc cèntims, la seva propina!
|
generositat ( + senzillesa )
Els set pots d'or
Tony de Mello
Procedència Col·laborador/a
Al passar un barber sota un arbre embruixat, va escoltar
una veu que li deia:
-T'agradaria tenir els set pots d'or?. El barber va mirar entorn seu
i no va veure ningú. Però la seva cobdícia s'havia
despertat i va respondre anhelant:
-Sí, m'agradaria molt.
- Llavors ves a casa teva de seguida, va dir la veu,
i allí els trobaràs.
El barber va anar corrent a casa seva. I en efecte: allí estaven
els set pots d'or, tots ells plens d'or, excepte un que només
estava mig ple. Llavors el barber no va poder suportar la idea que
un pot no estigués ple del tot. Va sentir un violent desig
d'omplir-lo, en cas contrari, no seria feliç.
Va fondre totes les joies de la família en monedes d'or i les
va tirar en el pot. Però aquest seguia igual que abans: mig
ple. Allò el va exasperar! Es va posar a estalviar i a economitzar
com un boig, fins el punt de fer passar fam a la seva família.
Tot inútil. Per molt or que introduís en el pot, aquest
seguia estant mig ple.
De manera que un dia va demanar al rei que li augmentés el
sou. El rei li doblà el sou i va reprendre la seva lluita per
omplir el pot. Fins i tot va arribar a mendicar. I el pot engolia
cada moneda d'or que en ell s'introduïa, però seguia estant
obstinadament a mig omplir.
El rei se’n va adonar del miserable i famèlic aspecte
del barber. I li va preguntar:
- Què és el que et passa? Quan el teu sou era menor,
semblaves tan feliç i satisfet. I ara que t'he estat doblat
el sou, estàs destrossat i abatut. No serà que tens
en el teu poder els set pots d'or?.
El barber va quedar estupefacte:
-Qui us ho ha dit, Majestat?,- va preguntar.
El rei va riure.
- És que és obvi que tens els símptomes de la
persona a la qual el fantasma ha ofert els set pots. Una vegada me'ls
va oferir a mi i jo li vaig preguntar si l'or podia ser gastat o era
únicament per a ser atresorat; i ell es va esfumar sense dir
una paraula. Aquell or no podia ser gastat. L'única cosa que
ocasiona és el vehement impuls d'amuntegar-ne cada vegada més.
Ves i retorna'l al fantasma ara mateix i tornaràs a ser feliç".
inici
|
generositat ( + proïsme )
La ceba
F. Dostoievski
Procedència: Col·laborador/a
Hi havia una vegada una vella molt
dolenta que va morir. La dona no havia realitzat en la seva vida ni
una sola acció bona i va anar al llac de foc. Però l'àngel
de la guarda que estava allí va pensar: quina bona acció
podria recordar per a dir-li a Déu.
Llavors va recordar alguna cosa i li va manifestar:
- Una vegada va arrencar del seu hort una ceba i la va donar a un
pobre.
I Déu li va respondre complagut:
- Agafa tu mateix aquesta ceba i tira-la-hi al llac de forma que pugui
agafar-s'hi. Si pots aconsseguir treure-la del foc, anirà al
paradís, però si la ceba es trenca haurà de quedar-se
on està.
L'àngel va córrer fins on estava la dona i li va allargar
la ceba:
Agafa’t, dona, agafa’t fort, intentaré treure't.
I va començar a estirar amb molta cura. Quan ja gairebé
l'havia tret del tot, els altres pecadors que estaven en el llac de
foc se'n van adonar i van començar tots a agafar-se a ella
per a poder també sortir d'allí. Però la dona
era dolenta, molt dolenta, i els donava puntades de peu dient:
- Em volen treure només a mi, no a vosaltres: és la
meva ceba, no la vostra.
Tot just havia pronunciat aquestes paraules, la ceba es va trencar
en dues i la dona va tornar a caure en el llac de foc. Allí
crema fins al dia d'avui.
L'àngel es va posar a plorar i va marxar.
inici
|
generositat ( + sensibilitat )
Un tassa de brou
Autor/a: Desconegut/da
Procedència: Col·laborador/a. Col·lectiu No Violència
i Educació
Aquesta és una història veritable ocorreguda
a Suïssa en un restaurant d'autoservei.
Una senyora de setanta-cinc anys agafa una tassa i li demana al cambrer
que l'hi ompli de brou. A continuació s’asseu en una
de les taules del local. Però, tot just asseguda, s’adona
que s'ha oblidat el pa. Llavors s'aixeca, es dirigeix a agafar un
panet per a menjar-lo amb el brou i torna al seu lloc.
Sorpresa! Davant de la tassa de brou es troba sense immutar-se a un
home de color, un negre, que està menjant tranquil·lament.
Això és el súmmum, pensa la senyora, però
no em deixaré robar! Tal dit tal fet. S’asseu al costat
del negre, parteix el panet en trossos, els fica a la tassa que està
davant del negre i col·loca la cullera en el recipient.
El negre, complaent, somriu. Prenen una cullerada cadascun fins a
acabar la sopa. Tot això en silenci. Acabada la sopa l'home
de color s'aixeca, s'apropa a la barra i torna poc després
amb un abundant plat de pasta i... dos forquilles. Mengen els dos
del mateix plat, en silenci, alternant-se. Al final marxa. -A reveure
! saluda la dona. -A reveure! respon l'home, reflectint un somriure
en els seus ulls. Sembla satisfet per haver realitzat una bona acció.
S'allunya.
La dona el segueix amb la seva mirada. Una vegada vençut el
seu estupor busca amb la seva mà la bossa que havia penjat
en el respatller de la cadira. Però Sorpresa! la bossa ha desaparegut.
Llavors... aquell negre... Anava a cridar: Al lladre! quan, llambregant
als seus voltants veu la seva bossa penjada d'una cadira dues taules
més endarrere d'on estava ella, i sobre la taula una safata
amb un tassa de brou ja fred.
Immediatament s’adona del succeït. No ha estat l'africà
el qual ha menjat de la seva sopa. Ha estat ella qui, equivocant-se
de taula, com gran senyora ha menjat a costa de l'africà.
inici
|
generositat
( + amor )
Mans que preguen
Autor/a: Desconegut/da
Procedència: Col·laborador/a
Durant el segle XV, en un petit llogaret
proper a Nuremberg, hi vivia una família amb divuit nens. Per
a poder posar pa a taula per tanta prole, el pare, i cap de la família,
treballava gairebé 18 hores diàries a les mines d'or,
i en qualsevol altra cosa que es presentés.
Malgrat les condicions tan pobres que vivien, dos dels fills d'Albrecht
Durer tenien un somni. Ambdós volien desenvolupar el seu talent
per a l'art, però sabien molt bé que el seu pare mai podria
enviar a cap d'ells a estudiar a l'Acadèmia.
Després de moltes nits de converses callades entre els dos, van
arribar a un acord. Llançarien a l'aire una moneda. El perdedor
treballaria a les mines per a pagar els estudis al que guanyés.
Acabats els estudis, el guanyador pagaria llavors els estudis al que
es quedés a casa, amb les vendes de les seves obres, o com fora
necessari.
Van llançar a l'aire la moneda un diumenge al sortir de l'Església.
Albretch Durer va guanyar i se'n va anar a estudiar a Nuremberg. Albert
va començar llavors el perillós treball a les mines, on
va romandre els següents quatre anys per a sufragar els estudis
del seu germà, que des del primer moment va ser tota una sensació
a l'Acadèmia.
Els gravats d'Albretch, les seves talles i els seus olis van arribar
a ser molt millors que els de molts dels seus professors, i en el moment
de la seva graduació, ja havia començat a guanyar considerables
sumes de diners amb les vendes del seu art.
Quan el jove artista va tornar al seu poblet, la família Durer
es va reunir per a un sopar festiu en honor seu.
A l'acabar la memorable vetllada, Albretch es va posar dempeus en el
seu lloc d'honor a la taula, i va proposar un brindis pel seu benvolgut
germà , que tant s'havia sacrificat per a fer realitat els seus
estudis.
Les seves paraules finals van ser:-
"I ara, Albert, germà meu,
és el teu torn. Ara pots anar tu a Nuremberg a perseguir els
teus somnis, que jo em faré càrrec de tu.
Tots els ulls es van tornar plens d'expectativa cap al racó de
la taula que ocupava Albert, qui tenia el rostre xop de llàgrimes,
i movia de costat a costat el cap mentre murmurava una vegada i una
altra:
- No... no... no....
Finalment, Albert es va posar dret i es va aixugar les llàgrimes.
Va mirar per un moment a cadascun d'aquells éssers benvolguts
i es va dirigir després al seu germà, i posant la seva
mà a la galta li va dir suaument:
- No, germà, no puc anar a Nuremberg. És molt tard per
a mi. Mira el que quatre anys de treball en les mines han fet a les
meves mans. Cada os de les meves mans s'ha trencat almenys una vegada,
i últimament l’artritis de la meva mà dreta ha avançat
tant que fins m’ha costat aixecar la copa durant el teu brindis...
Molt menys podria treballar amb delicades línies el compàs
o el pergamí i no podria fer servir ni la ploma ni el pinzell.
No, germà... per a mi ja és tard però feliçment
no per a tu.
inici
|
generositat ( +
sociabilitat )
El judici de Déu Pare
Mamerto Menapace
Publicat en el llibre La sal de la terra
Conta una llegenda finlandesa que fa
molt, molt temps, vivia a la terra una senyora molt devota que resava
rosaris i feia novenes. Era molt devota dels sants i entre ells tenia
preferències, i els que més estimava els encenia més
espelmes. El que mai feia era tenir compassió de ningú,
i menyspreava a les seves serventes. Mai va donar un tros de pa a un
pobre i mai va perdonar una ofensa. I li semblava que tenir misericòrdia,
no era un manament digne d'ella.
Al cap de molts anys li va arribar el seu torn: es va morir de vella.
A l'arribar al cel, San Pere li va revisar el
lligall i li va tancar la porta. Indignada i furibunda va armar un escàndol;
però San Pere no va voler atendre les seves protestes. No trobava
entre les seves dades cap motiu per obrir-li la porta. Se la van emportar
els dimonis, i a la seva arribada van organitzar una “festa”.
Amb tot, els seus sants protectors van anar davant el Pare Etern a queixar-se
i demanar que intervingués.
I el Pare Etern, que vol que regni la pau en el cel, va accedir a revisar
els comptes. Cridà l'àngel més fornit i assenyalant
allà sota a la senyora, va manar que la portés. I allà
va anar l’ àngel d'una revolada, caient entre els diables
com una tromba. La va agafar en els seus braços i es va disposar
a reprendre la tornada. Al veure'l el dimoni que estava més proper
a ella, es va adonar que se l’emportaven cap el cel, i va voler
aprofitar per fugir dels inferns i d'un salt es va aferrar a les seves
cames que ja estaven en l'aire. Un altre diable, al veure'l remuntar-se,
va repetir l'estratagema, i es va agafar als peus del seu col•lega.
I així un després d'un altre es van anar agafant, formant
una cadena. Mentre l’Àngel es remuntava, anava traient
a tots els diables de l’infern com qui desenrotlla una persiana.
La senyora del conte llavors va mirar els seus peus, i al veure que
els diables s’alçaven amb ella, li va entrar una gran indignació
i es va posar a cridar: -¡Quin horror, de cap manera! I va començar
a donar cops de taló i puntades de peu, per deslliurar-se de
tota la colla.
A cada puntada de peu es deixava anar un diable, i amb ell es trencava
la cadena, que tornava donant tombs a l'infern, aixecant una tremenda
polseguera.
Desesperat el primer diable s'aferrava amb les dues mans i les dents,
de les seves cames, però un precís cop de taló
el va tombar, just mateix a l' arribar a la porta.
I així va arribar la senyora a presentar-se, davant Déu
Pare, panteixant i satisfeta d'haver preservat l'ordre de les coses:
els sants en la glòria, els dimonis en la foguera.
Però Déu Pare la va mirar als ulls, i prenent-la per les
espatlles indignat la va llançar novament a les tenebres.
Després, dirigint-se als seus sants, va pronunciar sentència
eterna: Un judici sense misericòrdia per a qui misericòrdia
no té.
El qui tingui els sentits per sentir,
que escolti, si us plau, i que comprengui.
|
