|
llibertat ( + responsabilitat )
Alliberació social
Anthony de Mello
Procedència: Col·laborador/a
- Existeix l'alliberació social?
- I tant que si, va dir el mestre
- Com la definiries?
- És alliberar-se de la necessitat de pertànyer al ramat, va dir el
mestre
inici |
ALTRES VALORS
amistat
amor
aprenentatge
austeritat
autenticitat
autocreixement
autoestima
bondat
celebració
coherència
compartir
compromís
comunicació
comunitat
confiança
consciència
constància
contemplació
creixement
donació
ecologia
esperança
espiritualitat
família
fe
felicitat
generositat
gratitud
igualtat
interioritat
justícia
llibertat
paciència
parella
pau
perdó
perseverança
proïsme
quotidianitat
recerca
respecte
responsabilitat
sensibilitat
sentit
senzillesa
servei
sociabilitat
solidaritat
tolerància
treball
vida
|
|
llibertat ( + responsabilitat )
De l'autoestima a l'egoisme
Jorge Bucay
Procedència: Col·laborador/a
Els sufis es van constituir en un corrent místic - que nosaltres coneixem
més com la filosofia dels derviches - utilitzaven la paràbola i el
conte per a transmetre saviesa, com gairebé tots els pobles místics
de la història.
El protagonista de les històries sufis és sempre el mateix, es diu
Nasrudím i és un personatge molt particular. De vegades és un vell
decrèpit, de vegades és un jove; unes altres, un savi; unes altres,
un maldestre, un ximple. També apareix com un home adinerat, o com
un captaire i sempre es diu Nasrudím.
Que aquests personatges tan distints tinguin el mateix nom potser
serveixi per a mostrar que nosaltres som, també, cadascun d'aquests
personatges o, tal vegada, que tenim la capacitat d'ésser de diferents
maneres: de vegades savis, de vegades ximples, de vegades joves, de
vegades decrèpits. Específicament en aquesta història, Nasrudím és
un home que, per alguna raó que no se sap, té fama de ser el que entre
els sufis es denomina "un il·luminat", això és, algú que
ha aconseguit un cert coneixement sobre qüestions importants i transcendents
per a uns altres. La fama que té Nasrudím és absolutament falsa perquè
ell sap que, en realitat, no sap res; que tot el que els altres suposen
que ell sap és sol una creença. Està convençut que l'única cosa que
ell ha fet és viatjar i escoltar: però que, amb certesa, no té grans
coses per a dir i no obstant això, cada vegada que arriba a una ciutat
o a un poble, la gent es reuneix per a escoltar la seva paraula creient
que té coses importants per a dir.
El conte comença quan Nasrudím arriba a un petit poble en algun lloc
de Mig Orient Era la primera vegada que estava en aquest poble i una
multitud s'havia reunit en un auditori per a escoltar-lo Nasrudím,
que en veritat no sabia què dir, perquè ell sabia que res sabia, es
va proposar improvisar alguna cosa Va entrar molt segur i es va parar
enfront de la gent. Va obrir les mans i va dir:
- Suposo que si vostès estan aquí, ja sabran què és el que jo tinc
que dir-los
La gent va dir:
- No - Què és el que tens per a dir-nos? No ho sabem Parla'ns!
Nasrudím va contestar:
- Si vostès han vingut fins aquí sense saber què és el que jo vinc
a dir-los, aleshores no estan preparats per a escoltar-ho
Va dir això, es va aixecar i va marxar
La gent es va quedar sorpresa Tots havien vingut aquest matí per a
escoltar-lo i l'home marxava simplement dient-los això Hauria estat
un fracàs total si no fos perquè un dels presents - mai en falta un
- mentre Nasrudím s'allunyava, va dir en veu alta:
- Quina intel·ligència!
I com sempre succeeix, quan un no entén gens i un altre diu "
Quina intel·ligència!", per a no sentir-se un idiota un repeteix:
"Sí, clar, Quina intel·ligència!" I aleshores, tots van
començar a repetir:
- Quina intel·ligència!
- Quina intel·ligència!
Fins que un va afegir:
- Sí, Quina intel·ligència!, però quina brevetat
I un altre va agregar:
Té la brevetat i la síntesi dels savis perquè té raó Com nosaltres
venim aquí sense saber què venim a escoltar? Que estúpids que hem
estat Hem perdut una oportunitat meravellosa. Quina il·luminació,
quina saviesa. Anem a demanar-li a aquest home que doni una segona
conferència
Aleshores van anar a veure a Nasrudim. La gent havia quedat tan sorpresa
amb el que havia passat en la primera reunió, que alguns havien començat
a dir que el coneixement d'ell era massa per a reunir-ho en una sola
conferència
Nasrudím va dir:
- No, és just al revés, estan equivocats El meu coneixement tot just
arriba a per a una conferència Mai podria donar-ne dues.
La gent va dir:
- Que humil!
I com més Nasrudím insistia que no tenia res per a dir, més la gent
insistia que volien escoltar-lo una vegada més. Finalment, després
de molta obstinació, Nasrudím va accedir a donar una segona conferència.
A l'endemà, el suposat il·luminat va tornar al lloc de reunió, on
hi havia més gent encara, doncs tots sabien de l'èxit de la conferència
del dia anterior. Nasrudim es va parar enfront del públic i va insistir
en la seva tècnica:
- Suposo que vostès ja sabran què he vingut a dir-los
La gent estava avisada per tal de no ofendre el mestre amb la infantil
resposta de l'anterior conferència, així que tots van dir:
- Sí, clar, per descomptat que ho sabem. Per això hem vingut.
Nasrudím va baixar el cap i va afegir:
- Bé, si tots ja saben què és el que vinc a dir-los, no veig la necessitat
de repetir
Es va aixecar i va tornar a marxar
La gent es va quedar estupefacta; perquè encara que ara havien dit
altra cosa, el resultat havia estat exactament el mateix fins que
algú, va cridar:
- Brillant!
I quan tots van escoltar que algú havia dit "brillant!",
la resta va començar a dir:
- Sí, clar, aquest és el complement de la saviesa de la conferència
d'ahir!
- Que meravellós!
- Que espectacular!
- Que sensacional, que bàrbar!
Fins que algú va dir:
- Sí, però molta brevetat.
- És cert - es va queixar altre.
- Capacitat de síntesi - va justificar un tercer.
I de seguida es va escoltar:
- Volem més, volem escoltar-lo més. Volem que aquest home ens doni
més de la seva saviesa!
Aleshores, una delegació dels notables va anar a veure a Nasrudím
per a demanar-li que donés una tercera i definitiva conferència
Nasrudím va dir que no, que de cap manera; que ell no tenia coneixements
per a donar tres conferències i que, a més, ja havia de tornar a la
seva ciutat. La gent li va implorar, li va suplicar, li va demanar
una vegada i una altra; pels seus ancestrals, per tots els sants,
pel que estimava. Aquella persistència el va persuadir i, finalment,
Nasrudím va acceptar tremolant a donar la tercera i definitiva conferència.
Per tercera vegada es va parar enfront del públic, que ja eren multituds,
i els va dir:
- Suposo que vostès ja sabran què he vingut a dir-los
Aquesta vegada, la gent s'havia posat d'acord: només l'intendent del
poblat contestaria. L'home va dir:
- Alguns si i uns altres no.
En aquest moment, una llarg silenci va estremir l'auditori. Tots,
fins i tot els joves, van seguir a Nasrudím amb la mirada.
Aleshores, el mestre va respondre:
- En aquest cas, els que saben que ho expliquin als que no saben.
Es va aixecar i va marxar.
inici
|
|
llibertat ( + lloança )
El secret de l'alliberació
Procedència: Col·laborador/a Extret
: Saviesa d'un pobre
Ran mateix del bosc, no lluny de l'ermita, s'elevava una fina columna
de fum blavós. S'enfilava lleugera i dreta, gens molestada pel ventijol.
Esvelta i assossegada, com els grans arbres del bosc, semblava formar
part del paisatge.
A
fra Lleó, malgrat tot, l'intrigava. Aquell
fum no era normal. Qui havia pogut encendre foc tan de matí? Lleó
volgué sortir de dubtes. S'avançà, apartà el ramatge dels arbustos
i, no més enllà d'un cop de pedra, veié Francesc dempeus, prop del
focarró. Què dimonis podia cremar? Notà que s'ajupia, recollia una
pinya i la tirava a les flames.
Lleó vacil·là un instant. Després, a poc a poc, s'apropà.
- Pare, què cremes aquí?
-
Un cistell - respongué amb naturalitat Francesc.
Lleó mirà més de prop. En efecte, distingí les restes d'un cistell
de vímets que acabava de cremar.
- No serà pas el cistell que tenies aquests dies a punt d'enllestir?
- Sí, precisament aquest - respongué Francesc.
- Per què l'has cremat? No havia sortit prou bé? - demanà Lleó tot
sorprès.
- Oh, sí, molt bé! Massa bé i tot!
- I, sent així, per què l'has cremat?
- Perquè fa poc, mentre recitàvem tèrcia, m'ha distret fins al punt
d'abassegar tota la meva atenció. Era just, doncs, que fent les tornes,
el sacrifiqués al Senyor - explicà Francesc -
Lleó es quedà bocabadat. Per més que coneixia Francesc, les seves
sortides el sorprenien sempre.
Aquesta vegada, el gest de Francesc li semblà excessivament estrident.
- Pare, no t'entenc. Si havíem de cremar tot el que ens distreu a
la pregària, no acabaríem mai més - mussità Lleó passat un instant
de silenci.
Francesc no contestà res.
- Tu saps - afegí Lleó - que fra Silvestre hi comptava, amb aquest
cistell; el necessitava i l'esperava amb deler
- Si, ho sé - respongué Francesc -. N'hi faré un altre sense tardar.
Però aquest l'havia de cremar.
Això era l'important.
El cistell s'havia cremat del tot. Francesc ofegà sota una pedra el
que restava de foc. Després, prengué Lleó pel braç i li digué:
- Vine; et diré per què he obrat així.
El portà no lluny d'on eren,
a prop d'una renglera de vimeteres. Tallà uns quants vímets i, assegut a terra, començà un
altre cistell. Lleó, assegut al seu costat, esperava l'explicació.
- Jo vull treballar amb les meves mans - declarà aleshores Francesc
-. I vull també que els altres germans treballin. No
pel deler de guanyar diners, sinó per donar exemple i bandejar l'ociositat.
No hi ha res tan lamentable com una comunitat sense treball. Però
el treball no ho és tot, fra Lleó, no ho resol tot. Pot convertir-se, fins i tot, en un entrebanc seriós
per a la llibertat de l'home. I, de fet, s'hi converteix sempre que
l'home es deixa acaparar per la seva obra i s'oblida d'adorar Déu
vivent i veritable. Per tant, cal que vetllem ardorosament per no
extingir en nosaltres l'esperit d'oració. Això és l'important.
- Ho comprenc, pare - digué
Lleó - Però no podem pas destruir sempre les nostres obres cada vegada
que ens siguin causa de distracció en la pregària.
-
Ben cert - replicà Francesc -. L'important és estar disposat a sacrificar-les
al Senyor. Només així podem mantenir-nos lliures. Sota l'antiga llei,
els homes sacrificaven a Déu les primícies de la collita i dels ramats.
No dubtaven gens en desfer-se del millor que tenien.
Acomplien un gest d'adoració, però també d'alliberació. L'home afirmava així la seva disponibilitat.
Allò que sacrificava eixamplava a l'infinit els seus horitzons. Era
aquest el secret de la seva llibertat i de la seva grandesa.
inici
|
|
llibertat ( + responsabilitat )
L'ovella perduda
Tony de Mello
Procedència Col·laborador/a
Una ovella va descobrir un forat a la tanca i es va escapolir a través
d'ella. Estava feliç d'haver escapat. Va caminar errant molt temps
i va acabar desorientant-se.
Llavors es va adonar que estava sent perseguida per un llop. Va començar
a córrer i a córrer..., però el llop seguia perseguint-la. Fins que
va arribar el pastor, la va salvar i la va conduir de nou, amb tot
l'afecte, a la pleta.
I a pesar que tot el món li instava al contrari, el pastor es va negar
a reparar el forat de la tanca.
inici
|
|
llibertat ( + esperança )
Demà tot serà diferent
Edwin Castro
Procedència: Col·laborador/a
Edwin Castro poeta nicaragüenc
va escriure
aquest poema al seu fill dies abans de morir a la presó
Demà, fill
meu, tot serà diferent.
marxarà l'angoixa
per la porta del fons,
que han de tancar per sempre
les mans dels homes nous.
Riurà el pagès sobre la seva
terra ,
petita però seva,
florida en els petons del seu treball alegre.
No seran prostitutes les filles de l'obrer,
ni les del camperol;
pa i alegria hi haurà en el seu treball honrat,
s'acabaran les llàgrimes de la llar proletària.
Demà, fill
meu, tot serà diferent..
Sense fuet ni presó, ni bala de fusell
que suprimeixin idees.
Caminaràs pels carrers de les teves ciutats,
en les teves mans les mans dels teus fills,
com jo no puc fer-ho amb tu.
No tancaran la presó als teus anys juvenils
com tanquen els meus:
no moriràs a l'exili, tremolosos els ulls,
anhelant el paisatge de la pàtria,
com va morir el meu pare.
Demà, fill
meu, tot serà diferent.
inici
|
|
llibertat ( + aprenentatge )
Amor entre ocells
Autor/a: Desconegut/da
Procedència: Col·laborador/a
L'ocell presoner vivia a la gàbia i
l'ocell lliure en el bosc.
El seu destí era trobar-se, i havia arribat l'hora.
L'ocell lliure cantava: - Amor, volem al bosc.
L'ocell pres deia fluix: - Vine tu aquí, visquem els dos a la gàbia.
Deia l'ocell lliure: - Entre reixes no podrem obrir les ales.
- Ai, deia l'ocell pres, sabré jo anar cap al cel?
L'ocell lliure cantava: - Amor meu, canta cançons del cam.
L'ocell pres deia: - Estiguis al meu costat, t'ensenyaré la cançó
dels savis.
L'ocell lliure cantava: - No, no, ningú pot ensenyar les cançons.
L'ocell pres deia: - Ai, jo no sé les cançons del camp.
El seu amor és un anhel infinit, mes no poden volar ala amb ala. Es
miren i es miren a través dels ferros de la gàbia, però és en va el
seu desig. I aletegen nostàlgics i canten: - Acosta't més, acosta't
més.
L'ocell lliure crida: - No puc! No puc! Quina por em fa la teva gàbia
tancada!
L'ocell pres canta fluix: - Ai!, no puc. Les meves ales s'han mort!
inici |
|
llibertat ( + autoestima )
El vol del falcó
Autor/a: Desconegut/da
Procedència: Col·laborador/a
Un rei va rebre com obsequi, dos petits
falcons, i els va lliurar al mestre de cetreria, perquè els entrenés.
Passats uns mesos, el mestre va informar al rei que un dels falcons
estava perfectament, però que a l'altre no sabia què li succeïa: no
s'havia mogut de la branca on l’havia deixat des del dia que
va arribar.
El rei va manar cridar a remeiers i sanadores perquè veiessin el falcó,
però ningú va poder fer volar l'au.
Va encarregar, llavors, la missió a membres de la cort, però res va
succeir. A l'endemà, per la finestra, el monarca va poder observar,
que l'au encara continuava immòbil.
Llavors, va decidir comunicar al seu poble que oferiria una recompensa
a la persona que fes volar al falcó.
Al matí següent, va veure al falcó volant àgilment pels jardins.
El rei li va dir a la seva cort, - Porteu-me a l'autor d'aquest miracle.
La seva cort ràpidament li va presentar a un camperol.
El rei li va preguntar:
- Tu has fet volar al falcó? Com ho has fet? Ets
mag?
Timidament el camperol va dir al rei:
- Ha estat fàcil rei meu. Només he tallat la branca, i el falcó ha
volat. Es va adonar que tenia ales i s’ha atrevit a volar.
Què ens impedeix volar?
A quines coses estem enganxats?
inici
|
|
llibertat ( + senzillesa )
El conillet enginyós
Autor/a: Desconegut/da
Procedència Col·laborador/a
Orelletes, tenia la seva bonica caseta al costat del camí.
Orelletes era un conillet de blanc peluix, a qui li agradava sortir
a prendre el sol al costat del pou que havia molt prop de casa seva.
Solia asseure’s sobre el brocal del pou i allí estirava les
orelles, ple de satisfacció. Que bé es vivia en aquell racó, on ningú
venia a pertorbar la pau que gaudia l'Orelletes!
Però un dia va aparèixer el Llop lladre, que venia dret al pou.
El nostre conillet es va posar a tremolar. Després, se li va ocórrer
apretar a córrer i tancar-se a casa abans que arribés l'enemic: però
no tenia temps! Era necessari inventar algun enginy per a enganyar
al lladre, doncs, en cas contrari, ho passaria malament. Orelletes
sabia que el Llop, si no trobava diners que agafar a les seves víctimes,
castigava a aquestes donant-los una gran pallissa.
Ja en aquells moments arribava al seu costat el Llop lladre i li apuntava
amb el seu trabuc, ordenant-li:
- Posi les mans dalt senyor conill, i deixi ara mateix la borsa, si
no vol que li trenqui les costelles amb un bastó de nusos.
- Ai, quin disgust tinc, benvolgut Llop! - es va lamentar Orelletes,
fent com que no havia escoltat les amenaces del lladre - Ai, el meu
gerro de plata...!
- De plata...? Què dius? - va inquirir el Llop
- Sí amic Llop, de plata. Un gerro de plata massissa, que val una
fortuna. Me'l va deixar en herència la meva àvia, i ja veus! Amb el
meu gerro era ric; però ara sóc més pobre que les rates. Ha caigut
al pou i no puc recuperar-lo! Ai, infeliç de mi! - sospirava el conillet.
- Estàs segur que és de plata? De plata massissa? - va preguntar,
ple de cobdícia, el lladre.
- I tant, pesava vint quilos! va afirmar l'Orelletes-. Vint quilos
de plata que estan en el fons del pou i del que ja no podré treure.
- Doncs estimat amic - va exclamar alegrement el Llop, que havia pres
ja una decisió -, aquest bell gerro de plata serà per a mi.
El llop, a més de ser lladre, era molt ximple i va començar a despullar-se
per estar més lliure de moviments. La roba, les sabates, el terrible
trabuc, tot va quedar dipositat sobre el brocal del pou.
- Vaig a buscar el gerro - li va dir al conillet.
I ficant-se molt decidit a la galleda que, lligada a una corda, servia
per treure aigua del pou, es va deixar caure pel forat.
Poc després arribava fins a l'aigua, i una veu va pujar fins a l'Orelletes:
- Conillet, ja he arribat! Anem a veure on està aquest tresor. Saps
cap a quin costat ha caigut?
- Mira per la dreta - va respondre el conill, contenint el riure.
- Ja estic mirant però no veig res per aquí ...
- Mira llavors per l'esquerra - va dir el conill, apuntant per la
boca del pou i rient a més i millor.
- Miro i remiro, però no el trobo... Que rius? - va preguntar picat
el llop.
- Ric de tu, lladre ximple, i del difícil que et serà sortir d'aquí.
Aquest serà el càstig de la teva cobdícia i maldat, ja que has de
saber que no hi ha cap gerro de plata, ni tan sols de llauna. Volies
robar-me; però el robat seràs tu, perquè me'n duc la teva roba i el
trabuc amb el qual atemories a tots. Vas venir per llana, però has
resultat esquilat.
I, d'aquesta manera, el conillet enginyós va deixar castigat al llop
lladre, per la seva cobdícia i maldat.
inici
|
|
llibertat ( + responsabilitat )
Actuar de Déu
Autor/a: Desconegut/da
Procedència: Col·laborador/a
Un home es trobava a la teulada de casa seva durant unes inundacions
i l'aigua li arribava als peus.
Poc després, va passar un individu remant en una barca i li va cridar:
- Escolti! Vol que el porti a un lloc més alt?.
- No, gràcies - va replicar l'home -. Tinc fe en el Senyor i Ell em
salvarà.
Va
passar el temps, i l'aigua li arribava a l'home fins a la cintura.
Llavors va passar per allí una llanxa de motor.
- Vol que el porti a un lloc més alt? - va cridar el que la duia.
- No, gràcies - va respondre l'home -. Tinc fe en el Senyor i Ell
em salvarà.
Més tard, quan el nivell de l'aigua li arribava fins a a el coll de
l'individu, va arribar un helicòpter.
- Agafi's a la corda - va cridar el pilot -. Jo el pujaré.
- No, gràcies - va dir l'home per tercera vegada -. Tinc fe en el
Senyor i Ell em salvarà.
Desconcertat, el pilot va deixar a aquell home a la teulada, gairebé
cobert per les aigües. Després d'haver passat hores allí, el pobre
home no va poder resistir més, es va ofegar i va anar a rebre la seva
recompensa.
Mentre esperava a les portes del Paradís, es va trobar davant del
Creador i es va queixar del que havia passat:
- Senyor - li va dir -, jo tenia fe que Tu em salvaries i em vas abandonar.
Per què?
El Senyor, li va replicar:
- Què més vols? Et vaig enviar dues llanxes i un helicòpter.
inici
|
|
llibertat ( + responsabilitat )
La papallona Blava
Autor/a: Desconegut/da
Procedència: Col·laborador/a
Un home vidu vivia amb les seves dues filles molt curioses i intel•ligents.
Les noies sempre feien moltes preguntes. El pare en sabia respondre
algunes i d’altres no.
Com que els volia donar la millor educació possible, les va fer anar
de vacances amb un savi que vivia a la muntanya.
El savi sempre responia totes les preguntes sense dubtar en cap moment.
Neguitoses amb el savi, les noies van decidir inventar una pregunta
que no pogués respondre.
Llavors, una d’elles va agafar una bonica papallona blava, que
serviria per enganyar al savi.
- Què vols fer? – li va preguntar la germana.
- Amagaré la papallona amb les mans i li demanaré al savi si és viva
o morta,
si diu que és morta, obriré les mans i la deixaré volar. Si diu que
és viva, l’estrenyeré i l’esclafaré.
I així, sigui quina sigui la resposta, serà una resposta equivocada!
Llavors les dues noies van anar a trobar el savi, que estava meditant.
- Aquí tinc una papallona blava. Digui savi, és viva o morta?
Tot
tranquil·lament el savi va somriure i va respondre:
- Depèn de tu... Ella és a les teves mans.
inici
|
|
llibertat ( + responsabilitat )
Amor entre ocells
Autor/a: Desconegut/da
Procedència: Col·laborador/a
L'ocell mans vivia en la gàbia i l'ocell lliure en el bosc.
Mes la seva destinació era trobar-se, i havia arribat l'hora.
L'ocell lliure cantava: “Amor, volem al bosc”.
L'ocell pres deia baixet: “Vine tu aquí, visquem els dos en
la gàbia”.
Deia l'ocell lliure: “Entre reixes no poden obrir-se les ales”.
- Ai, deia l'ocell pres, sabré jo posar-me en el cel?
L'ocell lliure cantava: “Amor meu, canta cançons del camp”.
L'ocell pres deia: “Estiguis al meu costat, t'ensenyaré la cançó
dels savis”.
L'ocell lliure cantava: “No, no, ningú pot ensenyar les cançons”.
L'ocell pres deia: “Ai, jo no sé les cançons del camp”.
El seu amor és un anhel infinit, mes no poden volar ala amb ala. Es
miren i es miren a través dels ferros de la gàbia, però és en va el
seu desig. Aletegen nostàlgics i canten: “Apropa't més, apropa't
més”.
L'ocell lliure crida: “No puc! No puc! Quina por em dóna la
teva gàbia tancada!”
L'ocell
pres canta baixet: “Ai!, no puc. Les meves ales s'han mort!”
inici
|
|
llibertat ( + generositat )
Caçar micos
Bruno Ferrero
Procedència: Col·laborador/a “El cant del grill”
Els caçadors de micos han inventat un mètode genial i infalible per
a capturar-los. Una vegada descobert el lloc on solen ajuntar-se,
enterren en el sòl uns atuells de coll llarg i estret. Recobreixen els atuells amb terra,
deixant només l'embocadura ran de l'herba. Després fiquen en els atuells
uns grapats d'arròs i altres baies que els agraden molt als micos.
Quan es retiren els caçadors, els micos tornen. Com que són curiosos
per naturalesa, examinen els atuells i quan s'adonen de les llaminadures
que contenen, introdueixen les seves mans i agafen un bon grapat d'arròs
i de baies, com més gran millor. Però el coll dels atuells és molt
estret. La mà buida penetra fàcilment, però quan està plena
no pot sortir.
En aquest moment surten els caçadors i els capturen fàcilment, perquè,
encara que es resisteixen molt, no els ve la més mínima idea d'obrir
la mà i abandonar el que estrenyen en el puny.
inici |
|
llibertat ( + sensibilitat )
L'home de les mans lligades
Carlos Giner
Procedència: Col·laborador/a
Era un home com tots els altres.
Una nit, sobtadament, van trucar a la seva porta. Quan va obrir...
es va trobar amb els seus enemics. Eren varis i venien a buscar-lo.
Li van lligar les mans i se’l
van dur. A la presó va començar una vida de mans lligades.
Li van dir que així era millor, que amb les mans lligades no podia
fer res dolent. I van anar deixant guardians a la porta.
Al principi es va desesperar i va tractar de trencar els lligaments.
Quan es va convèncer que els seus esforços eren inútils, va intentar
acomodar-se a la nova situació. A poc a poc va aconseguir sobreviure
àdhuc amb les seves mans lligades.
I va arribar a creure que efectivament era millor viure amb les mans
lligades. Gairebé podia considerar-se un home afortunat. Estava ja
tan acostumat als seus lligams...
Un dia els seus amics van sorprendre als guardians i van trencar els
lligaments de les seves mans. “Ja ets lliure”, li van
dir. Però havien arribat tard:
les mans de l'home estaven totalment atrofiades i mai podrien ser
ja unes mans lliures.
inici |
|
llibertat ( + recerca )
Lliure
A. Cortez
Procedència: Col·laborador/a
“L'home
ha nascut lliure i arreu està encadenat” (Rousseau). Aconseguir l'autèntica llibertat és una conquesta diària
que exigeix conversió constant per a no matar la veu interior que
impulsa a superar les dificultats pròpies i de la manada.
“Va voler volar igual que les gavines lliure en l'aire, però
l'aire lliure i els altres van dir: pobre idiota, no sap que volar
és impossible.
Però va estendre les ales cap el cel i a poc a poc va anar guanyant
altura i els altres van quedar a terra guardant el seny.
I va construir castells en l'aire, a ple sol, amb núvols de cotó en
un lloc on mai ningú va poder arribar usant la raó”
inici
|
|
llibertat ( + sensibilitat )
La dona del cec
Jorge Bucay
Procedència: Col·laborador/a Extret del llibre: Escolta'm
... Però imagina't un món en llibertat, un món de permisos incommensurables,
un món on res hagi de ser prohibit, inconvenient ni obligatori...
En un món així, ningú es condemnaria, ni es jutjaria, ni esperaria
judicis crítics dels altres. I llavors, potser succeeixi que amb la
llibertat de mentir o no mentir, amb el permís de dir la veritat o
ocultar-la, potser succeeixi que tots a la vegada deixem de mentir
i l'univers es transformi per fi en un espai confiable i relaxat...
En un poble hi havia un senyor, que tenia
una rara malaltia als ulls.
L'home havia estat cec els últims trenta anys de la seva vida.
Un dia va arribar al poble un famós metge a qui es va consultar el
seu cas.
El doctor va assegurar a l'home que, si s'operava, podia tornar-li
la vista.
La seva dona (que se sentia vella i lletja) s'hi va oposar...
|
|
llibertat ( + independència )
El sufi contra el poder I
Sâdi de Shiraz
Procedència: Col·laborador/a . www.WebIslam.com
Hi havia dos germans, un dels quals
estava al servei del sultà i un altre es guanyava el pa amb la suor
del seu front. El ric li va dir al seu germà:
- Per què no entres a formar part del servei del sultà i així et lliuraràs
dels rigors del treball?
Ell va respondre:
- Per què no treballes tu i et deslliures de la desgràcia d'haver
de servir a un altre?
Els savis afirmen:
"És millor menjar pa d'ordi i seure a terra que tenir un cinturó
d'or i ser un criat"
"És millor pastar calç amb les mans que juntarles per demanar
misericòrdia a un amo."
inici |
|
llibertat ( + felicitat )
El rossinyol
Autor/a: Desconegut/da
Procedència: Col·laborador/a
Als jardins del palau d'un emperador
vivia un rossinyol . El seu cant era especialment bell. Tots el coneixien
i alabaven, menys l'emperador que, molt ocupat en els seus negocis
imperials, feia molt temps que no havia anat al jardí i no havia pogut
escoltar el seu cant.
Un dia, els seus cortesans van decidir celebrar l'aniversari del seu
emperador amb una gran festa al jardí. Estant allà, l'emperador va
escoltar al rossinyol i va quedar tan embriagat amb el seu cant que
va arribar a plorar de l'emoció.
- He vist llàgrimes als ulls de l'emperador, aquest és el meu major
tresor! – va dir l'ocell rebutjant els regals que li oferien.
Perquè l'emperador pogués gaudir contínuament dels seus càntics, van
atrapar al rossinyol i el van ficar en una gàbia que van col•locar
al saló imperial. El rossinyol va seguir cantant, però la seva veu
es va tornar trista.
Coneixedors de l'amor de l'emperador pels rossinyols, els habitants
del veí país li van enviar un rossinyol d'or i pedres precioses. Tota
la cort, fins i tot l'emperador, es va deixar seduir pel rossinyol
mecànic i aviat van oblidar a l'altre, el vertader, que va anar llanguint
de tristesa i soledat.
En un descuit de l'encarregat de netejar la gàbia, el rossinyol va escapar
i, al recobrar la seva llibertat, va retrobar l'alegria i de nou el
seu càntic va ser una clariana de llum..
Va passar el temps, va emmalaltir l'emperador, el va envair la tristesa
i llavors va enyorar el cant del rossinyol. Li van portar el rossinyol
d'or, però no va aconseguir tornar-li l'alegria.
Quan el rossinyol es va assabentar de la malaltia del rei, va volar
a la seva finestra i li va dedicar les seves millors cançons. Al sentir-lo,
el rei va recobrar l'alegria i molt aviat amb ella la salut.
- Et quedaràs ja sempre amb mi – li va dir el rei –. Et
donaré tot el que vulguis, manaré que et construeixin una gàbia d'or.
Viuràs sempre al meu costat, sense perills, ni amenaces, sense haver
de suportar el fred i la fam en l'hivern...
- No vull els teus regals, ni la teva gàbia – li va contestar
el rossinyol –. Si vols fer-me feliç, només et demano una cosa:
deixa’m volar lliurement. Vindré a visitar-te de tant en tant
i llavors la meva cançó serà sempre neta i transparent
inici |
|
llibertat ( + consciència )
La saviesa del guerrer de la llum
Autor/a: Desconegut/da
Procedència: Col·laborador/a
El Guerrer de la Llum mira la
vida amb dolçor i fermesa. Sap que està davant un misteri, la resposta
la trobarà un dia, però que encara és aviat per a les respostes. Llavors
procura comportar-se d'acord amb les seves conviccions i la seva fe.
De tant en tant, el guerrer es deté i es diu a si mateix: "Però
aquesta vida sembla una bogeria". Té raó. Lliurat al miracle
del quotidià, percep que no sempre és capaç de preveure les conseqüències
dels seus actes. A vegades fa sense saber què aquesta fent, salva
sense saber què està salvant, pateix sense saber per què està trist.
Sí, és una bogeria. Però la gran saviesa del Guerrer de la Llum consisteix
a escollir bé la seva bogeria.
inici |
|
llibertat ( + felicitat )
Cadenes d'or
Esop
Procedència: Col·laborador/a
Un llop prim va trobar un gos gras i ben atès.
Diga'm – li va preguntar–, en què consisteix que sent
jo més fort que tu, no trobo què menjar i gairebé em moro de fam?
- Consisteix – va contestar el gos – que serveixo a un
amo que te cura de mi, em dóna pa sense que n'hi demani, i no tinc
més obligació que custodiar la casa.
- Molta felicitat és aquesta.
- Doncs mira – va replicar el gos –, si tu vols pots gaudir
de la mateixa destinació, venint a servir el meu amo.
- Hi estic d'acord,– va dir el llop –, perquè més val
viure sota teulada i atipar-me de menjar que no caminar per les selves.
Però escolta, veig que duus pelat el coll, a causa de què?
- No és res – va reposar el gos –, només perquè no surti
de casa durant el dia, em lliguen amb una cadena; perquè de nit estigui
vetllant.
- Bé – va dir el llop –, però si vols sortir de casa et
donen permís?
- Això no, va respondre el gos.
- Doncs si no ets lliure – va replicar el llop –, gaudeix
enhorabona d'aquests béns, que jo no els vull, si per a gaudir-los
he de sacrificar la meva llibertat.
El pobre feliç és més feliç que el ric esclau, perquè la llibertat
és tan estimable com la vida, i val més que totes les riqueses del
món.
inici |
|
llibertat ( + recerca )
El poder de la porta negra
Autor/a: Desconegut/da
Procedència: Collaborador/a
Una vegada en el país de les mil i una nits...
En aquest país hi havia un rei que era molt polèmic per les seves
accions, prenia als presoners de guerra i els duia cap a una enorme
sala... Els presoners eren col·locats en grans fileres en el centre
de la sala i el rei els cridava dient-los-hi:
- Els vull donar una oportunitat, mirin el racó del costat dret de
la sala...- En fer-ho, els presoners veien a alguns soldats armats
amb arcs i fletxes, llestos per a qualsevol acció.
- Ara, continuava el rei, mirin cap al racó del costat esquerre...
Al fer això, tots els presoners notaven que hi havia una horrible
i grotesca porta negra, d'aspecte dantesc, cranis humans servien com
decoració i la balda per a obrir-la era la mà d'un cadàver. Era de
debó una cosa veritablement horrible només d'imaginar i molt més de
veure-ho.
El rei es col•locava en el centre de la sala i cridava:
- Ara escullin, què és el que vostès volen: morir clavats per fletxes
o obrir ràpidament aquella porta negra mentre els deixo tancats allí?
Ara decideixin, tenen lliure albir, escullin....
Tots els presoners tenien el mateix comportament: a l'hora de prendre
la decisió, ells arribaven prop de l'horrorosa porta negra de més
de quatre metres d'alçada, miraven els cadàvers, la sang humana i
els esquelets, amb llegendes escrites del tipus: "visca la mort"
, i decidien: - prefereixo morir per les fletxes...
Un a un, tots actuaven de la mateixa forma, miraven la porta negra
i els arquers de la mort i deien al rei: - prefereixo ser travessat
per fletxes a obrir aquesta porta i quedar-me tancat.
Milers van optar pel que estaven veient: la mort per les fletxes.
Un dia la guerra va acabar, passat el temps, un dels soldats de "l'escamot
de fletxes" estava escombrant l'enorme sala quan va aparèixer
el rei. El soldat amb tota reverència i una mica temorós, va preguntar:
- Sap, gran rei, jo sempre vaig tenir una curiositat, no s'empipi
amb la meva pregunta, però... què és el que hi ha darrere d'aquella
porta negra?
El rei va respondre...
- Recordes que als presoners sempre els hi vaig donar l'opció d'escollir?,
doncs bé... ves i obre aquesta porta negra. El soldat, temorós, va
obrir cautelosament la porta i va sentir un raig pur de sol besar
el terra de l'enorme sala, va obrir una mica més la porta i més llum
i un deliciós aroma a verd van omplir el lloc. El soldat va notar
que la porta negra donava cap a un camp que apuntava a un gran camí.
Va ser aquí que el soldat es va adonar que la porta negra duia cap
a la... Llibertat.
inici |
|
llibertat ( + recerca )
Possessivitat
Jorge Bucay
Procedència: Col·laborador/a
Extret del llibre: Recomptes per a Demián
Caminava distretament pel carrer quan la va veure. Era una enorme i
bonica muntanya d'or. El sol li donava de ple i al fregar la seva
superfície reflectia tornassols multicolors, que la feien semblar
un personatge galàctic sortit d'una pel•lícula de Spielberg.
Es va quedar una estona mirant-la com hipnotitzat.
— Tindrà propietari? — va pensar.
Va mirar per a tots costats, però ningú estava a la vista. A la fi,
es va acostar i la va tocar. Estava tèbia. Passant els dits per la
seva superfície, li va semblar que la seva suavitat era la correspondència
tàctil perfecta de la seva lluminositat i de la seva bellesa.
— La vull per a mi — va pensar.
Molt suaument la va aixecar i va començar a caminar amb ella als braços,
cap els afores de la ciutat.
Fascinat, va entrar lentament al bosc i es va dirigir a una clariana.
Allà, sota el sol de la tarda, la va col•locar amb cura a la
pastura i es va asseure a contemplar-la.
— És la primera vegada que tinc alguna cosa valuosa que sigui
meva.
- Només meva! — van pensar els dos simultàniament.
__
Quan posseïm alguna cosa i ens esclavitzem depenent d'ella, qui té
a qui?, QUI TÉ A QUI?
inici
|
|
llibertat ( + coherència )
Per acomiadar a un mort
René Trossero
Procedència: Col·laborador/a
Et vaig estimar i t'estimo, per això la teva marxa em fa sentir la teva
absència i et recordo amb dolor i pena. Accepto el teu dret a partir
a la teva hora i sense el meu consentiment. Accepto el meu dolor a
l’ estranyar-te i aquest enuig inexplicable, perquè al partir
em vas abandonar.
Sé que no vaig ser perfecte amb tu, però va ser la meva vida, el que
em va ser possible, per això vull acomiadar-te sense quedar-me amb
culpes del passat.
Sé que no vas ser perfecte, però no et culpo per res; va ser la teva
vida, el que et va ser possible, i no vull viure reprotxant-te culpes
que ja no sents.
T'estranyo, i em sembla impossible poder viure sense la teva presència.
Perquè et vaig estimar vaig arribar a necessitar-te; i ara vull aprendre
a estimar-te sense necessitar tenir-te al meu costat; vull que el
meu amor no mori sinó que maduri i creixi. I encara que pensi que
et necessito, sé que no et necessito perquè la meva vida té la seva
autonomia i la seva pròpia consistència, tan clarament com sé que
vaig viure abans de conèixer-te i que podré viure quan ja no et tinc.
Si vas decidir partir aquí estic per acomiadar-te. Res guanyaria amb
entossudir-me a creure que no te'n vas anar. Em sento amb dret i amb
obligació de seguir la meva vida.
No vull morir amb tu, perquè tu no guanyaries res, i no et mostraria
amb això l'amor que t'he tingut sinó quant t'he necessitat.
Avui ploro trist i entristit, angoixat i deprimit, i m'ho permeto
així, perquè així ho sento, però, tot i que em costa dir-t'ho, sé
que demà, molt aviat, tornaré a viure el goig de la vida, portant
amb mi el teu record i també la teva companyia...
Mentre
et dic tot això, em sembla impossible que te n'hagis anat i busco
inútilment explicacions. Millor,
accepto la realitat, i t'acomiado...
inici
|
|
llibertat ( + autenticitat )
L’últim tracte
Rabindranath Tagore
Procedència: Col3laborador/a
Un matí anava jo per la pedregosa carretera, quan espasa en mà, va arribar
el Rei en la seva carrossa.
- ¡Em venc!, vaig cridar. El Rei em va agafar de la mà i em va dir:
- Sóc poderós, puc comprar-te.
Però de res li va valer el seu poder i va tornar sense mi a la seva
carrossa.
Les cases estaven tancades al sol del migdia, i jo vagava pel carreró
recargolat quan un vell carregat amb un sac d'or em va sortir a l'encontre.
Va dubtar un moment, i em va dir: - Sóc ric, puc comprar-te.
Una a una va ponderar les seves monedes. Però jo li vaig girar l'esquena
i me'n vaig anar.
Es feia de nit i la tanca del jardí estava en flor. Una noia gentil va aparèixer davant
meu, i em va dir: - Et compro amb el meu somriure.
Però el seu somriure va empal•lidir
i es va esborrar en les seves llàgrimes. I va tornar sola una altra
vegada a l'ombra.
El sol relluïa en la sorra i les onades del mar trencaven capriciosament.
Un nen estava assegut a la platja jugant amb les petxines. Va aixecar
el cap i, com si em conegués, em va dir: - Puc comprar-te amb res.
Des
que vaig fer aquest tracte jugant, sóc lliure.
inici |
|
|
| |
| |
| |
| |
| |
| |
| |
| |
| |
| |
| |
| |
| |
| |
| |
| |
| |
| |
| |
| |
| |
| |
| |
| |
| |
| |
