* contes i vivències
PACIÈNCIA*

Paciència El bonsai El bigoti del tigre


paciència ( + tolerància )

Paciència
Autor/a: Desconegut/da
Procedència: Col·laborador/a

Momo tenia un amic, Beppo Escombriaire, que vivia en una caseta que ell mateix s'havia construït amb rajoles, llaunes de deixalla, i cartrons. Quan a Beppo Escombriaire li preguntaven alguna cosa es limitava a somriure amablement, i no contestava. Simplement pensava. I, quan creia que una resposta era innecessària, callava. Però, quan la creia necessària, la pensava molt. De vegades trigava dues hores a contestar, però unes altres trigava tot un dia. Mentrestant, l'altre persona havia oblidat la seva pròpia pregunta, pel que la resposta de Beppo sorprenia gairebé sempre. Quan Beppo escombrava els carrers, ho feia lentament, però amb constància. Mentre anava escombrant, amb el carrer brut davant seu i net darrere seu, se li anaven ocorrent multitud de pensaments, que després els explicava a la seva amiga Momo:
- Veus, Momo, de vegades tens davant teu un carrer que et sembla terriblement llarg i que mai podràs acabar d'escombrar. Llavors et comences a donar pressa, cada vegada més pressa. Cada vegada que aixeques la vista, veus que el carrer segueix igual de llarg. I t'esforces més encara, comences a tenir por, al final t'has quedat sense alè. I el carrer brut segueix estant per davant. Així no es deu fer. Mai s'ha de pensar en tot el carrer d'una vegada, entens? Cal pensar en el pas següent, en la inspiració següent, en la següent escombrada. Llavors és divertit: això és important, perquè llavors es fa bé la tasca. I així ha de ser. De cop i volta t’adones que, pas a pas, s'ha escombrat tot el carrer. No et canses tant, ho fas i no et quedes sense alè.

És important. Per ventura no és EL MÀGNIFIC de la paciència el que pot concedir-nos temps per a conèixer-nos a nosaltres mateixos? Perquè, ens posem com ens posem, la paciència amb que no sapiguem mirar-nos a nosaltres mateixos serà la mateixa no-paciència que ens impedeixi mirar a la realitat com ella ha de ser mirada: amb-paciència, amb-passió, amb-com-passió, com-padint, com-padient-nos.

inici

 

ALTRES VALORS

amistat
amor
aprenentatge
austeritat
autenticitat
autocreixement
autoestima
bondat
celebració
coherència
compartir
compromís
comunicació
comunitat
confiança
consciència
constància
contemplació
creixement
donació
ecologia
esperança
espiritualitat
família
fe
felicitat
generositat
gratitud
igualtat
interioritat
justícia
llibertat
paciència
parella
pau
perdó
perseverança
proïsme
quotidianitat
recerca
respecte
responsabilitat
sensibilitat
sentit
senzillesa
servei
sociabilitat
solidaritat
tolerància
treball
vida

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 


paciència ( creixement )

El bonsai
Autor/a: Desconegut/da
Procedència: Col·laborador/a

La paciència són les estalactites i estalagmites de la vida: es van formant molt a poc a poc en la foscor, s'integren gota a gota i de manera irregular, no geomètrica, requereixen de temps, i creixen per dalt i per baix sent per fi molt belles.
La paciència és un bonsai: sol, temps, fe, cures i manyagueries el fan créixer. No es pot separar l’arbre de les branques, treure'l del seu test, per a veure si estan tirant les arrels. Necessita la humilitat del humus per a desenvolupar-se. Podem explicar aquesta paràbola amb una altra. És, en efecte, com aquella granota que al saltar va caure en una galleda de crema, però que xipollejant i xipollejant va clarejar al matí sobre una massa de mantega que ella mateixa havia batut. Allí estava amb la seva cara somrient empassant les mosques que venien a dotzenes de totes parts.

inici

 


paciència ( + quotidianitat )

El bigoti del tigre
Llegenda Coreana

Una dona jove anomenada Yun Ok va anar un dia a casa d'un ermità de la muntanya a la recerca d'ajuda.
L'ermità era un savi de gran renom, confeccionava encanteris i beuratges màgics.
Quan Yun Ok va entrar a casa seva, l'ermità, sense aixecar els ulls de la xemeneia que estava mirant va dir:
- Per què has vingut?
Yun Ok va respondre:
- Oh, Savi Famós, estic desesperada! Fes-me un beuratge!
- Sí, sí, fes-me un beuratge! Tots necessiten beuratges! Podem curar un món malalt amb un beuratge ?
- Mestre - va insistir Yun Ok-, si no m'ajudes, estaré veritablement perduda.
- Quin és el teu problema? - va dir l'ermità, resignat per fi a escoltar-la.
- Es tracta del meu marit - va començar Yun Ok-. Me l’estimo molt.
Durant els últims tres anys ha estat lluitant a la guerra. Ara que ha tornat, gairebé no em parla, ni a mi ni a ningú. Si jo parlo, no sembla sentir-me. Quan parla, ho fa amb aspror. Si li serveixo menjar que no li agrada, li dóna un cop de puny i se'n va enfadat de l'habitació. A vegades, quan hauria d'estar treballant al camp d'arròs, el veig assegut al cim de la muntanya, mirant cap el mar.
- Si, això passa a vegades quan els joves tornen a casa seva després de la guerra - va dir l'ermità -, Continua.
- No hi ha res més que dir. Vull un beuratge per donar-li al meu marit, per què es torni afectuós i amable, com era abans.
- Ah! Tan fàcil, no? - va replicar l'ermità -. Un beuratge! Molt bé, torna en tres dies i et diré què ens farà falta per fer aquest beuratge.
Tres dies més tard, Yun Ok va tornar a la casa del savi de la muntanya.
- Ho he pensat - li va dir -. Puc fer el teu beuratge. Però l'ingredient principal és un pèl del bigoti d'un tigre viu. Porta’l i et donaré el que necessites.
- Un pèl del bigoti d'un tigre viu! - va exclamar Yun Ok-. Com faré per aconseguir-ho?
- Si aquest beuratge és tan important, obtindràs èxit - va dir l'ermità. I va girar el cap, sense més a dir.
Yun Ok se'n va anar a casa seva. Va pensar molt en com aconseguiria el pèl del bigoti del tigre. Fins que una nit, quan el seu marit estava dormint, va sortir de casa seva amb un bol d'arròs i salsa de carn a la mà. Va anar al lloc de la muntanya on sabia que vivia el tigre.
Mantenint-se allunyada de la seva cova, va estendre el bol de menjar, cridant al tigre perquè vingués a menjar.
El tigre no va venir.
Al vespre següent, Yun Ok va tornar a la muntanya, aquesta vegada una mica més a prop de la cova. De nou va oferir al tigre un bol de menjar.
Cada nit Yun Ok va anar a la muntanya, acostant-se cada vegada més a la cova, uns passos més que la nit anterior. A poc a poc, el tigre es va acostumar a veure-la allà.
Una nit, Yun Ok es va acostar a pocs passos de la cova del tigre. Aquesta vegada l'animal va donar uns passos cap a ella i es va aturar. Tots dos van quedar mirant-se sota la lluna. El mateix va passar al vespre següent, i aquesta vegada estaven tan a prop que Yun Ok va poder parlar al tigre amb una veu suau i tranquil·litzadora.
La nit següent, després de mirar amb cura els ulls de Yun Ok, el tigre va menjar els aliments que ella li oferia. Després d'això, quan Yun Ok a les nits anava a la cova, trobava el tigre esperant-la al camí.
Quan el tigre havia menjat, Yun Ok podia acariciar-lo suaument amb la seva mà. Gairebé sis mesos havien passat des de la nit de la seva primera visita. Al final, una nit, després d'acariciar el cap de l'animal, Yun Ok va dir:
- Oh, Tigre, animal generós, cal que tingui un pèl dels teus bigotis. No t'enfadis amb mi!- I n’hi va arrencar un. El tigre no es va enfadar, com ella temia. Yun Ok va baixar pel camí, no caminant sinó corrent, amb el pèl aferrat fortament a la mà.
L'endemà, quan el sol va treure el cap per l’horitzó, ja estava a casa de l'ermità de la muntanya.
- Oh, Famós! - va cridar -. El tinc! Tinc el pèl del bigoti del tigre! Ara pots fer el beuratge que em vas prometre perquè el meu marit torni a ser afectuós i amable.
L'ermità va prendre el pèl i el va examinar. Satisfet, doncs realment era de tigre, es va inclinar cap endavant i el va deixar caure al foc que cremava a la seva xemeneia.
- Oh senyor! - va cridar la jove dona, angoixada- Què has fet amb el bigoti!
- Digues, com ho has aconseguit? - va preguntar l'ermità.
- Vaig anar a la muntanya cada nit amb un bol de menjar. Al principi em vaig mantenir lluny, i m’hi anava acostant una mica més cada vegada, guanyant la confiança del tigre. Li vaig parlar amb veu afectuosa i tranquil·litzadora per fer-li entendre que només desitjava el seu bé. Vaig ser pacient. Cada nit li portava menjar, sabent que no menjaria. Però no vaig cedir. Ho vaig anar fent una i una altra vegada. Mai li vaig parlar amb aspror. Mai li vaig fer retrets. I per fi, una nit va donar uns passos cap a mi. Va arribar un moment en què m'esperava al camí i menjava del bol que jo portava a les mans. Acariciava el seu cap i ell feia sons d'alegria. Només després d'això vaig poder arrancar-li el pèl el bigoti.
- Sí, sí - va dir l'ermità -, vas domar el tigre i et vas guanyar la seva confiança i el seu amor.
- Però tu has llençat el bigoti al foc - va exclamar Yun Ok plorant -. Tot ha estat per res!
- No, no em sembla que tot hagi estat per res - va respondre l'ermità -. Ja no fa falta el bigoti. Yun Ok, deixa'm que et pregunti una cosa: El teu marit, és potser un home més cruel que un tigre? Respon menys que el tigre, a l'afecte i la comprensió? Si pots guanyar amb afecte i paciència l'amor i la confiança d'un animal salvatge i assedegat de sang, sens dubte pots fer el mateix amb el teu marit.
En sentir això, Yun Ok va callar uns moments. Després va avançar pel camí reflexionant sobre la veritat que havia après a casa de l'ermità de la muntanya.

inici