proïsme ( + amor )
Com distingir la nit del dia
Anthony de Mello
Procedència: "L'oració de la granota
1"
Va preguntar un guru als seus deixebles
si sabrien dir quan acabava la nit i començava el dia.
Un d'ells va dir: - Quan veus a un animal a distància i pots
distingir si és una vaca o un cavall.
- No, va dir el guru.
- Quan mires un arbre a distància i pots distingir si és
un albercoquer o un presseguer.
- Tampoc, va dir el guru.
- Esta bé, van dir els deixebles, digues - ho tu.
- Quan mires a un home al rostre i reconeixes en ell al teu germà;
quan mires a la cara a una dona i reconeixes en ella a la teva germana.
Si no ets capaç d'això, aleshores, sigui l'hora que sigui,
encara és de nit.
inici
|
ALTRES
VALORS
amistat
amor
aprenentatge
austeritat
autenticitat
autocreixement
autoestima
bondat
celebració
coherència
compartir
compromís
comunicació
comunitat
confiança
consciència
constància
contemplació
creixement
donació
ecologia
esperança
espiritualitat
família
fe
felicitat
generositat
gratitud
igualtat
interioritat
justícia
llibertat
paciència
parella
pau
perdó
perseverança
proïsme
quotidianitat
recerca
respecte
responsabilitat
sensibilitat
sentit
senzillesa
servei
sociabilitat
solidaritat
tolerància
treball
vida
|
proïsme ( + felicitat )
L'art de donar
el que no es té
José Luis Martín Descalzo
Procedència: Col·laborador/a
A Gerard Bessiere li
ha preguntat algú com s’ho feia per estar sempre content.
I Gerard ha confessat càndidament que això no és
cert, que també ell té les seves hores de tristesa, de
cansament, d'inquietud, de malestar. I llavors, insisteixen els seus
amics, com és que somriu sempre, que puja i baixa les escales
xiulant, que la seva cara i la seva vida semblen estar sempre il·luminades?.
I Gerard ha confessat humilment que és que, enfront dels problemes
que de vegades té dintre, ell "coneix el remei, encara que
no sempre sàpiga utilitzar-lo: sortir d'un mateix", buscar
l'alegria on està (en la mirada d'un nen, en un ocell, en una
flor) i, sobretot, interessar-se pels altres, comprendre que ells tenen
dret a veure'l alegre i llavors lliurar-los aquest fons serè
que hi ha en la seva ànima, per sota de les pròpies amargors
i dolors. Per a descobrir, al fer-ho, que quan un vol donar felicitat
als altres la dóna, encara que ell no la tingui, i que, al donar-la,
també a ell li creix, de rebot, en el seu interior.
M'agradaria que el lector
tragués d'aquest paràgraf tot el saborós suc que
té. I que comencés per descobrir una mica el que molts
obliden: que ser feliç no és la manca de problemes, sinó
aconseguir que aquests problemes, fracassos i dolors no anul·lin
l'alegria i serenitat de base de l'ànima. És a dir: la
felicitat està en la "base de l'ànima", en aquesta
pedra sòlida en la que un està reconciliat en si mateix,
ple de la seguretat de que la seva vida sap on va i per a què
serveix, sabent-se i sentint-se nascut de l'amor. Quan algú té
ben construïda aquesta base de l'ànima, tots els dolors
i amargures queden a la superfície, sense aconseguir minar ni
esquerdar l'alegria primordial i interior.
Després està
també l'alegria exterior i aquesta depèn, sobretot, del
"sortir d'un mateix". No pot estar alegre qui es passa la
vida enroscat en si mateix, donant voltes i voltes a les pròpies
ferides i misèries, auto compadint-se. Ho està, en canvi,
qui viu amb els ulls ben oberts a les meravelles del món que
l'envolta: la Naturalesa, els rostres dels seus veïns, el goig
de treballar.
I, sobretot, interessar-se
sincerament pels altres. Descobrir que els que ens envolten "tenen
dret" a veure'ns somrients quan s'apropen a nosaltres mendicant
comprensió i amor.
inici
|
proïsme ( + felicitat )
L'alegria
del que serveix
F. Buscaglia
Procedència: Col·laborador/a
Hi ha un bonic conte
d'una nena que, tot passant per un prat, veu una papallona clavada en
un arç.
La nena l'allibera amb tota cura i la papallona alça el vol.
Després dóna mitja volta i es converteix en una fada.
- En premi a la teva bondat, vull concedir-te un desig-, diu a la nena.
Aquesta ho pensa un moment i respon: - Vull ser feliç.
La fada s'inclina, li diu unes paraules a cau d'orella i desapareix.
A mesura que la nena anava creixent, no hi havia enlloc ningú
més feliç.
Quan algú li preguntava el secret de la seva felicitat, ella
somreia i deia:
- Vaig escoltar les paraules d'un fada.
Quan va ser anciana, els veïns temien que pogués endur-se
a la tomba el seu meravellós secret. - Explica'ns, si et plau,
què et va dir el fada,- li suplicaven.
I la velleta va respondre amb un somriure:
- La fada em va dir que per molt segurs de si mateixos que semblessin,
tots em necessitaven.
inici
|
proïsme ( + amor)
La cita d'una
estrella
López Arroniz
Procedència: Col·laborador/a
Junts vivien els dos
monjos a la part alta de la muntanya: vellet l'un, jove l'altre.
La figura del vell ermità més semblava un manat de sarments:
alt, sec, menjar parc, somni curt, dur amb si mateix. Abans de trencar
l'alba, ja estava en oració. Brillava el seu rostre de goig quan
cada matí il·luminava el sol el cim de la muntanya i ell,
des del seu alt cor de pedra, cantava sobre la vall, encara plena de
boires:
- Boscos i cims, fonts i rius, tot el que germina a la terra, beneeixi
al Senyor!.
El monjo jove, en canvi, era tot ulls per a veure, tot oïdes per
a escoltar el que feia i deia el Mestre. Sentia veritable veneració
per ell, perquè més que un home, evocava una altra Presència:
la de Déu.
Aquell cim era el lloc adequat per a la seva obstinació contemplativa:
llunyania de l'aldarull de la ciutat, silenci creador, aire pur.
De debó que era el lloc més adequat.
Només tenia un petit inconvenient: periòdicament havien
de baixar a la vall, avituallar-se de provisions i emprendre de nou
la marxa, pendent amunt, carregats d'aliments.
A mig camí bullía una font. Això sí, cada
vegada que el vell monjo asceta en la seva cansada ascensió s'apropava
a la font, oferia la seva set a Déu... i passava de llarg. I
Déu, que no es deixa vèncer en generositat, l'hi agraïa
cada nit, fent aparèixer una estrella. Era com el somriure de
Déu, acceptant la renúncia del seu fidel servidor.
Però aquell dia, el venerable ancià dubtava. No és
que a ell li importés molt beure: tota la seva vida havia estat
una llarga cadena de renúncies; però aquell novici...
El mirava i el veia ple de suor, esgotat, els llavis ressecs, carregat
amb el pesat sac d'aliments. Dubtava...
- Què faig? Bec... o no bec? Si bec, Déu no em somriurà
aquesta nit després amb l'estrella; però si no bec, tampoc
beurà ell. I arribarà al cim? No defallirà pel
camí?
Era migdia: cremaven la pedres de la muntanya.
- Doncs beuré, es va decidir per fi el vell monjo asceta: abans
és l'amor. Déu mateix ho ha dit.
Immediatament el jove novici es va desfer del seu fardell pesat d'aliments,
es va agenollar i va beure llargament. Quan va haver sadollat la seva
set, va refrescar rostre i canells amb l'aigua freda, es va girar somrient
al Mestre i li va dir:
- Gràcies... ja no podia més: m'estava morint de set,
de debò, l'hi agraeixo.
Van reprendre la marxa. Però ara, la que sobtadament es va ennuvolar
va ser l'ànima del vell asceta:
- No havia d'haver begut... Trenta anys passant al costat de la font,
privant-me de beure... Tants i tants somriures de Déu... He fet
malament. Aquesta nit no se m'apareixerà Déu després
amb l'estrella amiga!
Van arribar tard al cim. Fosquejava. Torbat com estava, el monjo ancià
tot just va provar un mos. Es va retirar aviat a pregar. Els seus ulls
no s'atrevien a mirar a l'horitzó. Segur, aquella nit no acudiria
Déu a la cita amb l'estrella amiga.
Entrada ja la nit, d'amagatotis, com de reüll, va mirar. Sí,
va mirar i va cridar. No es va poder contenir. Els seus ulls sorpresos
no veien una estrella: en veien dues.
El seu vell cor d'ermità es desbordava:
- Gràcies per la lliçó.... Gràcies, Senyor!
inici
|
Què és més útil,
el sol o la lluna?
Pessics , Humor i saviesa orientals. (Ed. Claret)
Recull i comentari de Joan Aragonés
Què és més útil, el sol
o la lluna?
- No ho dubto pas , la lluna - contestà Nasreddin
- Per què?
- Perquè el sol il·lumina de dia, quan ja hi ha molta
llum, mentre que la lluna ho fa de nit, quan és tot fosc.
inici
|
Conte sense la "O" i la "U"...
Autor: Jorge Bucay
Procedència: Extret del llibre Contes per a pensar. Ed. Integral
Caminava distret pel camí i, de sobte, el va
veure.
Allí estava l'important mirall de mà, al costat del
camí, com esperant-lo.
Es va apropar, el va agafar i es va mirar en ell.
Es va veure bé.
No es va veure tan jove, però els anys havien estat bastant
bondadosos amb ell.
No obstant això, hi havia alguna cosa desagradable en la seva
pròpia imatge.
Certa rigidesa, certa rigidesa en els gestos el connectava amb els
aspectes més agres de la seva pròpia història.
La ràbia,
.............El menyspreu,
................................L'agressió,
................................................L'abandó,
....................................................................La
solitud.
Va sentir la tentació d'agafar-lo, però
ràpidament va rebutjar aquesta idea. Ja hi havia coses desagradables
en el planeta per carregar-ne una més.
Va decidir marxar i oblidar per sempre aquest camí i aquest
mirall insolent.
Va caminar durant hores tractant de vèncer la temptació
de tornar cap el mirall. Aquell misteriós objecte l'atreia
com els imants atreuen als metalls.
Va resistir i va accelerar el pas.
Corrent, va arribar a la casa on havia viscut des de sempre. Es va
ficar vestit al llit i es va tapar el cap amb els llençols.
Ja no hi havia l'exterior, ni el camí, ni el mirall, ni la
seva pròpia imatge reflectida en el mirall. Però no
podia evitar la memòria d'aquella imatge.
La del ressentiment,
.............................La del dolor,
................................................La de la solitud,
.......................................................................La
del desamor,
...............................................................................................La
de la por, La del menyspreu...
Hi havien certes coses que no es podien dir i eren
impensables...
Però ell sabia on havia començat tot
allò...
Havia començat aquella tarda, uns trenta i tants anys endarrera...
El nen estava estirat, plorant enfront del llac pel dolor dels maltractaments
dels altres.
Aquella tarda, el nen va decidir esborrar, per sempre, les lletres
de l'alfabet.
Aquelles lletres.
Aquelles.
Les lletres necessàries per anomenar a l'altre si esta present.
Les lletres imprescindibles per a parlar als altres al dirigir-los
la paraula.
Si no havia manera de anomenar-los deixarien de ser desitjats...
I aleshores no hi hauria motiu per a sentir-los, necessaris...
I sense motiu ni forma d'invocar-los
Se sentiria, per fi, lliure...
EPÍLEG
Escrivint sense la "O"
i la "U"...
Puc parlar del meu cansament,
Del meu, del jo,
Del que tinc,
Del que em pertany...
Fins i tot puc escriure d'ell,
D'ells
I dels altres.
Però sense la "O" i la "U"...
No puc parlar de vostès,
Del tu,
Del vostre.
No puc parlar del seu, del teu,
Ni tan sols del nostre.
Així em passa...
De vegades perdo la "O" i la "U"...
I deixo de parlar-te,
Pensar-te, estimar-te, dir-te.
Sense la "O" i la "U"..., jo em
quedo però tu desapareixes...
I sense poder anomenar-te,
com podria gaudir-te?
Com en el conte... si tu no existeixes
Em condemno a veure el pitjor de mi mateix
Reflectint-se eternament
en el mateix,
mismíssim,
estúpid,
mirall.
inici
|
proïsme ( + aprenentatge )
El
pare i el fill
Autor: Jorge
Bucay
Procedència: Col·laborador/a
Hi havia un senyor
que va arribar a casa seva amb moltes preocupacions, després
d'una llarga jornada de treball. L'esperava el seu fill, que el
va rebre i li va dir:
- Pare em vas prometre que quan
tornessis anàvem a jugar al futbol.
- Sí - li va dir el pare
- però ara estic molt cansat.
- Però m'ho vas prometre.
- Si, però ara no puc
- Però això és
mentir.
- Dóna'm deu minuts i anem
a jugar - va contestar el pare -.
El noi va marxar, va tornar als
deu minuts i va dir:
- Anem a jugar
El pare, que no sabia
com fer per a guanyar més temps, va veure en una revista, que
tenia en l'escriptori, una làmina amb un planisferi. El va retallar
i li va dir al fill:
- Això és
un trencaclosques del món. Munta'l i quan ho tinguis fet, anem
a jugar al futbol.
El noi mai havia vist
un mapa del món. Però, als sis minuts el noi va entrar
a la habitació amb el trencaclosques del món armat.
El pare, sorprès,
va dir:
- Però com
pot ser que ho hagis fet tan ràpid si tu no has vist mai un planisferi
del món.
- Jo mai he vist un
planisferi, però quan has arrencat el full he vist que en el
seu inrevés tenia la figura d'un home. I jo sé com és
un home. Així que, papà, quan he fet la figura de l'home
el món s'ha fet sol.
|
El rei pobre
Autor/a: Rabindranath Tagore
Procedència: Col·laborador/a
Anava pidolant de porta en porta quan la teva carrossa
d'or aparegué en la llunyania, com un somni magnífic.
I jo em preguntava meravellat qui devia ser aquell Rei de Reis.
Les meves esperances van volar fins el cel i vaig
pensar que els dies magres se m'havien acabat. Em vaig quedar esperant
almoines espontànies, tresors vessats al meu davant.
La carrossa es deturà al meu costat mateix.
Vas baixar mirant-me somrient. Vaig sentir que havia arribat la felicitat
a la meva vida Tot d'un plegat, però, vas allargar-me la mà
tot dient: - Pots donar-me alguna cosa?. Ah! quina sortida la de la
teva reialesa! Demanar-me a mi, al captaire! Estava confós
i no sabia què fer ... Vaig treure a poc a poc, del meu sarró,
un granet de blat i te'l vaig donar ...
Quin esglai vaig tenir al vespre quan, buidant el
sac a terra, trobo un granet d'or entremig de la misèria del
pobre.
Vaig plorar amargament,per no haver tingut cor per
donar-vos-ho tot!
inici
|
En vida, germà, en vida
Autora: Rosa Ballet Lozano
Procedència: Col·laborador/a
Si vols fer feliç a algú que estimes
molt, digues-li avui, sigues bo...
en vida, germà, en vida.
Si desitges donar una flor, no esperis a que es morin, envia-la avui
amb amor... en vida, germà, en vida.
Si desitges dir "t'estimo" a la gent de casa teva, i a l'amic
proper o llunyà... en vida, germà, en vida.
No esperis a que es mori la gent per a estimar-la, i fer-los sentir
el teu afecte... en vida, germà, en vida.
Tu seràs molt més feliç si aprens a fer feliços
a tots els que coneixes... en vida, germà, en vida.
Mai visitis panteons, ni omplis tombes de flors; omple d'amor els
cors en vida, germà, en vida.
|
Com cada any,
van arribar les llums i els rostres de Nadal
Autora: Toñy Castillo Meléndez
Procedència: Escoltant la vida
Les voreres s'il·luminen amb passos de tràfec
nadalenc al so del bullici de compres d'última hora, així,
com del trepitjar constant d'anar i venir de joguines i torrons. Novament
vam caminar amb el rostre festiu, on les frases venturoses saluden
a quantes cares conegudes surten a l'encontre. Aquests dies apareix
una resplendor solidària, d'harmonia global, que inunda el
passejar de societats acomodades. Però llums, nadales i desitjós,
en ocasions s'apaguen després del dia 6 de gener. Data en la
qual els carrers es despullen de bombetes, els avets sense ornaments
esperen l'arribada de la nit i es guarden les postals no enviades
per a l'any proper.
Avui he sortit a passejar, els arbres estaven apagats,
les garlandes dormien. Entre la multitud, vaig veure cares desconegudes
que no entraven en les botigues i no comprenien l'alegria desenfrenada
d'éssers carregats amb regals, persones que en aquests dies
d'aparent gresca perden la mirada per les voreres il·luminades.
Per a aquestes persones i per a tots. Bon Any.
inici
|
proïsme ( + sensibilitat )
A cadascú
el seu melic
Autor/a: Desconegut/da
Procedència: Pren-te temps I
En el fons - diu Déu - he fet bé de
donar-los un melic, de donar a cadascú un melic, perquè
és útil.
És ben útil que cadascú tingui
el seu melic. En els moments de defalliment, en els moments de descoratjament,
en els moments difícils, només cal abaixar els ulls,
i de seguida ja no es veu res més que el melic, amical, misteriós,
fraternal.
Sí - diu Déu - he fet bé de donar-los
un melic.
És clar que això els impedeix moltes
vegades de veure-hi més lluny.De veure-hi més enllà
que el seu melic, però entre tants sempre n'hi ha que miraran
i veuran més lluny.
Després de tot, aquest melic, sóc jo
qui els hi ha donat.
Però tanmateix, en el meu pla, jo no havia
pas previst que ells li donessin tanta importància...
Si ho tornés a fer, els hi posaria al bell
mig del front. D'aquesta manera - diu Déu - haurien de mirar
els dels altres.
I llavors - diu Déu - es convencerien a força
de veure'n,
que hi ha melics de negres,
melics de proletaris,
melics de solters,
potser oblidarien el seu,
el seu melic d'intimitat,
el seu melic de festa ben preparada,
el seu melic de caritat ben ordenada.
Però - diu Déu - no cal fer-se massa il·lusions,
estan molt acostumats a veure'l on és; no cal canviar-ho tot,
ja que jo mateix he dit que abans de mirar la palla del veí
cal pensar en la biga de cada ú.
I un melic - diu Déu - costa molt de tenir-lo
net.
|
El moment de l'aurora
Autor/a: Desconegut/da
Procedència: Col·laborador/a
Un rabí va reunir als seus alumnes i va preguntar:
- Com és que sabem el moment exacte que acaba la nit i comença
el dia?
- Quan, de lluny, som capaços de diferenciar una ovella d'un
cadell - va dir un nen.
El rabí no va quedar satisfet amb la resposta.
- La veritat - va dir un altre alumne - sabem que ja és de
dia quan podem distingir, en la distància, una olivera d'una
figuera.
- No és una bona definició.
- Quina és la resposta, llavors? - van preguntar els petits.
I el rabí va dir:
- Quan un estrany s'aproxima i nosaltres i el confonem amb el nostre
germà. Aquest és el moment quan la nit acaba i comença
el dia.
|
proïsme ( + sensibilitat )
El paisatgista
Autora: Desconegut/da
Procedència: Col·laborador/a
Un pintor de molt talent va ser enviat per l'emperador
a una província llunyana, desconeguda, recentment conquerida,
amb la missió de portar imatges pintades. El desig de l'emperador
era conèixer així aquelles províncies.
El pintor va viatjar molt, va visitar els amagatalls dels nous territoris,
però va tornar a la capital sense una sola imatge, sense ni
tan sol un esbós.
L'emperador es va sorprendre, i fins i tot es va empipar.
Aleshores el pintor va demanar que li deixessin un gran llenç
de paret del palau. Sobre aquella paret va representar tot el país
que acabava de recórrer. Quan el treball va estar acabat, l'emperador
va anar a visitar el gran fresc. El pintor, vareta en mà, li
va explicar tots els racons del paisatge, de les muntanyes, dels rius,
dels boscos.
Quan la descripció va finalitzar, el pintor es va apropar a
un estret senderol que sortia del primer plànol del fresc i
semblava perdre's en l'espai. Els ajudants van tenir la sensació
que el cos del pintor s'endinsava a poc en el camí, que avançava
a poc a poc en el paisatge, que es feia més petit. Aviat una
corba del senderó el va amagar als seus ulls. I a l'instant
va desaparèixer tot el paisatge, deixant el gran mur nu.
L'emperador i les persones que l'envoltaven van tornar a les seves
estances en silenci.
inici
|
proïsme
( + generositat )
El pelegrí
Autor/a: Christoph Von Schmid
Procedència: Col·laborador/a
En un gran castell, del qual ja no queda pedra sobre
pedra, hi vivia en altre temps un cavaller molt ric. Aquest cavaller
emprava molts diners per a mantenir i embellir el seu castell; als pobres,
però, poc de bé els feia.
S'escaigué una vegada que un pobre pelegrí
va arribar al castell i va demanar acolliment per passar-hi la nit.
El cavaller el va despatxar amb males maneres i li va dir:
- Aquest castell no és cap hostatgeria.
El pelegrí digué:
- Em permeteu que us faci tres preguntes, i marxaré
tot seguit?
El cavaller li va respondre:
- Amb aquestes condicions, ja em podeu preguntar i tindré
molt de gust a respondre-us.
Llavors el pelegrí li va preguntar:
- Em diríeu, doncs, qui vivia abans que vós
en aquest castell?
- El meu pare! - va respondre el cavaller.
El pelegrí va preguntar:
- I qui hi vivia abans que el vostre pare?
- El meu avi! - va respondre el cavaller.
- I qui hi viurà després que vós?
- preguntà encara el pelegrí.
El cavaller li va respondre:
- Si Déu ho permet, el meu fill.
- Així, doncs -va dir el pelegrí-, si
cadascú de vosaltres viu en aquest castell tan sols durant un
cert temps, i sempre ha de deixar el lloc per a un altre, què
sou vosaltres sinó hostes? Aquest castell, doncs, és una
veritable hostatgeria. No gasteu tants diners en l'embelliment d'aquesta
casa on només habiteu una temporada; val més que feu bé
als pobres i d'aquesta manera us bastireu una estada fixa al Cel.
AI cavaller, aquelles paraules li tocaren el cor. Va
donar estada al pelegrí per aquella nit, i a partir de llavors
va ésser més caritatiu amb els pobres. I és que
es va adonar que el poder d'aquest món passa; només roman
el bé que fem .
inici
|
proïsme
( + gratitud )
El
que donem torna
Autor/a: Desconegut/da
Procedència: Col·laborador/a
El seu nom era Fleming
i era un pobre agricultor anglès. Un dia, mentre tractava de
guanyar-se la vida per a la seva família, va sentir a algú
demanant ajuda des d'un pantà proper, immediatament va deixar
les seves eines i va córrer cap al pantà. Allí,
enterrat fins la cintura en el llot negre, estava un nen atemorit, cridant
i lluitant tractant d'alliberar-se del llot. L'agricultor Fleming va
salvar al nen del que va poder ser una mort lenta i terrible.
A l'endemà, un
carruatge molt pompós va arribar fins els dominis de l'agricultor
anglès. Un noble anglès, elegantment vestit, va baixar
del vehicle i es va presentar a si mateix com el pare del nen que Fleming
havia salvat.
- Vull recompensar-vos,
va dir el noble anglès, Vosté va salvar la vida del meu
fill.
- No, jo no puc acceptar una recompensa pel que vaig fer, va respondre
l'agricultor anglès, rebutjant l'oferta. En aquest moment el
propi fill de l'agricultor va sortir a la porta de la casa de la família.
- És aquest el seu fill?, va preguntar el noble anglès.
- Si, va respondre l'agricultor ple d'orgull.
- Li proposo un tracte, deixi venir amb mi el seu fill i li oferiré
una bona educació... si ell és semblat al seu pare, creixerà
fins convertir-se en un home del que vostè estarà molt
orgullós.
L'agricultor va acceptar.
Amb el pas del temps, el fill de Fleming l'agricultor es va graduar
en l'Escola de Medicina de St. Mary's Hospital a Londres, i es va convertir
en un personatge conegut arreu del món: Sir Alexander Fleming,
el descobridor de la Penicil·lina.
Alguns anys després,
el fill del noble anglès, va caure malalt de pulmonia.
Com es va salvar?: amb la Penicil·lina.
El nom del noble anglès?: Randolph Churchill.
El nom del seu fill?: Sir Winston Churchill.
Algú va dir una vegada: Sempre rebem a canvi el mateix que oferim.
inici
|
proïsme
( + generositat )
El ram de flors
Autor/a: Desconocido/a
Procedència: Colaborador/a
Un autobús anava donant bots
per un camí de terra i ple de sots en un poble del sud. En un
seient hi anava un senyor d'edat que duia un pom de flors acabades de
tallar. A l'altre costat del corredor hi havia una joveneta que mirava
un cop i un altre les flors d'aquell home. A l'ancià li va arribar
el moment de baixar i impulsivament va posar les flors a la falda de
la jove.
- M'he adonat que t'encanten les meves flors, va dir, i crec que a la
meva esposa li agradaria molt que tu les tinguessis. Ara li vaig a dir
que te les he donat
La joveneta va acceptar les flors. Tot seguit va veure com l'ancià
baixava de l'autobús i travessava la porta d'un petit cementiri
allà mateix.
inici
|
proïsme
( + recerca )
El repte
Autor/a: Desconegut/da
Procedència: Col·laborador/a
"Pocs són els homes que construeixen ciutats, la gran majoria
les habita". "Pocs són els homes que projecten la construcció
d'un pont, la gran majoria l'utilitza". "Pocs són els
homes que alcen gratacels i fàbriques, la gran majoria treballa
en ells".
Igual que aquests pocs privilegiats, la felicitat arribarà
a tu quan T'ATREVEIXIS a explorar... quan T'ATREVEIXIS a posar els fonaments
de grans estructures per a satisfer les necessitats dels teus semblants.
Desenvolupa dins teu la magnífica "obsessió"
d'ajudar als altres. Motiva als homes i dones a què desenvolupin
i utilitzin tot el seu potencial, i així els estaràs ajudant
a alçar els fonaments més sòlids i a fer estructures
gegantines de les seves vides.
Quan t'hagis atrevit a desenvolupar aquesta "obsessió"
d'ajudar els teus semblants, hauràs descobert el significat d'una
vida més rica i abundant. El repte és que ho fem!.
inici
|
proïsme
( + comunicació)
El somriure
Autor/a: Desconegut/da
Procedència: Col·laborador/a
Un somriure no costa res i produeix molt.
Enriqueix a aquell qui el rep sense empobrir aquell qui el dóna.
No dura més que un instant, però el seu record pot durar
tota una vida.
No es pot comprar, ni manllevar, ni robar, ja que té valor només
quan es dóna.
El teu somriure pot donar molta vida, esperança i coratge als
cors oprimits, fatigats, temptats o desesperats.
Els més pobres el poden donar, els més rics el poden necessitar.
Si mai trobes algú que et nega el somriure que mereixes, sigues
generós, dóna-li el teu.
I pensa que ningú no necessita tant un somriure com aquell que
no sap donar-lo als altres.
Somriu també a Déu, fent amb amor tot el que et toca fer.
Ell et regalarà el seu somriure etern.
inici
|
proïsme
( + NADAL )
El sopar de Nadal
Autor/a: Ricardo Renan Raigoza Gutiérrez
Procedència: Col·laborador/a
La vigília de Nadal un prestigiós home
de negocis tenia pressa per arribar a temps a la carnisseria .
Has de comprar un gall d'indi per al
sopar de Nadal ?- li va preguntar un amic. - No. Hot dogs - va respondre
l'home.
Després li va explicar com, anys
enrera, per un fracàs estrepitós en els seus negocis havia
perdut tota la seva fortuna, aleshores va haver de viure el Nadal sense
feina, ni diners per a fer regals, i amb menys d'un dòlar per
menjar.
Aquell any, ell, la seva dona i la seva
filla petita van donar gràcies abans de sopar i van menjar hot
dogs - tot un munt d'hot dogs - va riure. La seva dona havia guarnit
les saltxixes amb escuradents fent forma de cames i amb unes palletes
per fer de cues i de bigotis. La seva filla, fascinada va contagiar
a tots la seva alegria. En acabar el sopar novament van donar gràcies
pel moment més festiu i ple d'amor que mai no havien viscut.
- Ara és una tradició
- va dir l'home, perquè els Hot Dogs ens recorden aquell dia
que vam comprendre que ens tenim els uns als altres i que som capaços
de riure i de celebrar.
inici
|
proïsme
( + respecte )
La pregunta més important
Autor / a. Desconegut / da
Procedència: Col·laborador / a
Durant el meu segon semestre a l'escola
d'infermeria, el nostre professor ens va fer un examen sorpresa.
Jo era un estudiant conscient i vaig llegir ràpidament totes
les preguntes, fins que vaig llegir l'última:
- Quin és el nom de la dona que neteja l'escola?
Segurament això era algun tipus de broma. Jo havia vist moltes
vegades a la dona que netejava l'escola.
Era alta, cabell fosc, d'uns cinquanta anys, però, com havia
de conèixer el seu nom?
Vaig donar el meu examen, deixant l'última pregunta en blanc.
Abans d'acabar la classe, algú li va preguntar al professor si
l'última pregunta comptaria per a la nota de l'examen. - Absolutament
- va dir el professor.
- A les seves feines vostès coneixeran moltes persones. Totes
són importants. Totes mereixen la seva atenció i cura,
encara que només els somriguin i els diguin: Hola!
Mai he oblidat aquella lliçó. També vaig aprendre
que el seu nom era Dorothy.
inici
|
proïsme
( + amor )
Nit i dia
Autor/a: Desconegut/da
Procedència: Col·laborador/a
Un rabí feia als seus alumnes la següent
pregunta:
- Com podeu distingir quan acaba la nit i comença el dia?
El primer deixeble va respondre:
- Quan a la llunyania pots distingir un gos d'una ovella.
- No- va dir el rabí.
Un altre deixeble va aventurar la seva resposta:
- Quan pots distingir una palmera d'una figuera.
- No- va replicar el mestre.
- Quan llavors?- van preguntar a l'uníson els deixebles.
- Quan pots mirar el rostre d'una persona i reconèixer en ella
a un germà. Mentre això no passa, és encara de
nit en el teu cor".
inici
|
proïsme
( + astücia )
Per si fos el cas!
Autor/a: Desconegut/da
Procedència: Col·laborador/a
Hi havia una vegada un astròleg i un rei poderós
i dèspota al que li molestava en gran manera l'atenció
que el poble brindava a les prediccions de l'endeví.
Cert dia, va decidir manar matar-lo, no sense abans donar una lliçó
al poble i a l'astròleg
.- Digues, amic dels astres…Tu que ho saps tot, podries dir-me
quin dia moriràs?
L'astròleg va mirar al poble reunit al voltant de la plaça…,
va mirar al botxí i va demanar uns minuts per a consultar els
astres; passats els quals el rei va preguntar:.
- I bé, què t'han dit?
- Senyor meu, no m'atreveixo a dir-ho…
- Digues-ho ja, o no ho saps?
- Senyor meu, els astres diuen que moriré exactament un dia abans
que la vostra Majestat...
No cal dir que l'enginyós astròleg va viure molts anys
a palau i treballant amb gran dedicació "per si fos el cas".
inici
|
proïsme
( + compartir )
Tan prop
de mi
Anònim
Pocedècia: Col·laborador/a
Una tarda en el parc...
Hi havia una vegada
un nen que volia conèixer a Déu. Ell sabia que calia fer
un llarg viatge per arribar on vivia Déu. Llavors va preparar
la seva motxilla amb panets i sucs i va emprendre el viatge. Quan el
nen ja havia recorregut tres carrers, va conèixer a una velleta.
Estava asseguda en el parc observant als coloms.
El nen es va asseure
al costat d'ella i va obrir la seva motxilla. Ell estava a punt de prendre's
el seu suc quan va notar que la velleta es veia famolenca, llavors el
nen li va oferir un panet. Ella agraïda el va acceptar i va somriure.
El seu somriure era tan hermos que el nen volia veure aquest somriure
novament, llavors li va oferir un suc. De nou la velleta li va somriure.
El nen estava encantat!. Els dos es van quedar asseguts tota la tarda
menjant i somrient, i en cap moment van dir ni una sola paraula.
Tan aviat com va començar
a enfosquir, el nen estava cansat i es va alçar per a anar-se'n.
Es va girar, va mirar a la velleta i li va una abraçada. Ella
li va fer un bell somriure com mai abans havia somrigut.
Quan el nen va obrir
la porta de casa seva, sa mare estava sorpresa de la felicitat que resplendia.
Li va preguntar:
- Que has fet avui que
t'ha fet tan feliç? Ell li contesta
- He menjat amb Déu.
I saps què? Ella té el somriure més preciós
que he vist!
Mentrestant la velleta,
també amb felicitat radiant, va tornar a casa. El seu fill estava
sorprès per la pau que mostrava en la seva cara i preguntà
- Mare, què has
has fet avui? què t'ha fet tant feliç? Ella va contestar:
- He menjat panets en el
parc amb Déu. I saps què? Ell és més jove
del que esperava.
inici
|
proïsme
( + NADAL )
Una lliçó del meu pare
Autor/a: Desconegut/da
Procedència: Col·laborador/a
La nostra família sempre ha estat dedicada als negocis. Els meus
sis germans i jo treballem en el negoci del meu pare, a Mott, Dakota
del Nord, un petit poble enmig de les prades. Comencem a treballar fent
diferents feines, com treure la pols, arreglar les prestatgeries i empaquetar,
després atenem els clients.
Mentre treballàvem i observàvem, vam aprendre que el treball
era més que un assumpte de supervivència o per a fer una
venda.
Recordo una lliçó de manera especial. Era poc abans de
Nadal. Jo estava a segon de secundària i treballava per les tardes,
organitzant la secció de les joguines.
Un nen de cinc o sis anys va entrar a la botiga. Portava un abric vell,
marró, de punys bruts i esgrogueïts. Els seus cabells estaven
esvalotats. Les seves sabates gastades, amb un únic cordó
i trencat, em van que el nen era pobre - massa pobre com per a comprar
alguna cosa -. Va mirar amb deteniment la secció de joguines,
en prenia una
altre, i acuradament les col·locava
de nou en el seu lloc.
El meu pare va entrar i es va dirigir al nen. Els seus gran ulls blaus
van somriure i un foradet es va formar en les seves galtes, mentre preguntava
al nen en què el podia servir. Aquest va respondre que buscava
un regal de Nadal per al seu germà. Em va impressionar que el
meu pare el tractés amb el mateix respecte que a un adult. Li
va dir que es prengués el seu temps i mirés tot. Així
ho va fer.
Després de vint minuts, el nen va prendre amb cura un avió
de joguina, es va dirigir al meu pare, i va dir:
- Quant val això, senyor?
- Quant tens? -va preguntar el meu pare.
El nen va estirar la seva mà i la va obrir. La mà, per
aferrar el diners, estava solcada de línies humides de ronya.
Tenia dues monedes de deu, una de cinc i dos centaus - vint-i-set centaus.
El preu de l'avió elegit era de tres dòlars amb noranta-vuit
centaus.
- És gairebé exacte, - va dir el meu pare -, Venda tancada!
La seva resposta encara ressona en les meves oïdes. Mentre empaquetava
el regal vaig pensar en el que havia vist. Quan el nen va sortir de
la botiga, ja no vaig advertir l'abric brut i esgrogueït, el cabell
regirat i el cordó trencat. El que vaig veure va ser un nen radiant
amb el seu tresor.
inici
|
proïsme
( + QUARESMA )
Via crucis del Deute extern
Autora: Desconegut/da
Procedència: Col·laborador/a
I ESTACIÓ: L'afany de lucre condemna als pobres
a mort
II ESTACIÓ: La Banca Internacional i els nostres governs corruptes
ens van endeutant alegrement
III ESTACIÓ: El deute es fa impagable, doncs significa la mort
de milions.
IV ESTACIÓ: Els deutes socials s'acumulen sobre les mares
V ESTACIÓ: El FMI sacrifica el Poble amb les "mesures"
per a cobrar el deute.
VI ESTACIÓ: Els governs li fan joc al FMI
VII ESTACIÓ: Devaluacions i garrotades condemnen el Poble a pagar
el deute
VIII ESTACIÓ: Els poderosos condemnen el Poble a la mendicitat
per a seguir cobrant el deute
IX ESTACIÓ: Si el Poble protesta li espera la repressió
X ESTACIÓ: Les privatitzacions ens deixen al carrer, i tot pel
deute
XI ESTACIÓ: El deute extern crucifica el Poble
XII ESTACIÓ: Juntament amb el Poble, també la mare Terra
està sent assassinada
XIII ESTACIÓ: El Poble segueix en la creu i els senyors del deute
es consideren absoluts
XIV ESTACIÓ: Amb tots els nostres morts cridem: Pagar és
morir, volem viure!
XV ESTACIÓ: Volem un Jubileu per a vèncer la creu del
deute.
inici
|
proïsme
( + justicia )
Tens raó
Procedència: Pessics , Humor i saviesa orientals.(Ed.
Claret)
Recull i comentari de Joan Aragonés
Durant el temps en què Nasreddín exercí de jutge
se li presentà un litigant. Després d’haver-lo escoltat
atentament, li digué:
- Tens raó
Poc després hi féu cap el contrari. Li exposà el
seu punt de vista i obtingué la mateixa resposta:
- Tens raó
L’esposa de Nasreddín, que havia presenciat l’escena,
no es pogué estar d’exclamar:
- Com pots donar la raó a tots dos?
- També tu tens raó – li respon ell.
Potser la veritat consisteix
a saber veure la part de raó que té cadascú.
Normalment ningú no té “la raó”, però
si que tots/es en tenim en part.
inici
|
proïsme
( + compartir )
El bosc animat
Adaptat d’un conte de W. Fernández
Flores
Procedència Col·laborador/a
Això va passar, fa molts i molts anys, en un bosc
molt bonic i molt variat on s’hi apleguen arbres de moltes menes.
Potser per això és tan bonic.
En arribar al bosc el primer que es troba és una gran estesa
de castanyers. Entre les seves branques hi fan niu una gran quantitat
d’ocells que fan sentir la seva xiscladissa de banda a banda de
bosc.
Més enllà uns quants pins, alts i drets, formen un conjunt
harmoniós. El seu brancatge acull més d’un esquirol
que, tot buscant algun pinyó per rossegar, va saltant de branca
en branca.
Més endins el bosc es va fent dens, espès. Ara hi trobem
una petita fageda. Les fulles són d’un verd profund i clar
i quan el vent les mou canten una bonica cançó.
Més enllà trobem eucaliptus de fulles llargues i primes.
Aquets arbres olorosos són potser els més alts del bosc.
Per això, cada estiu, hi fan niu una parella de corbs que cerquen
el lloc més difícil i més enlairat.
Els arbres tenen les seves petites lluites.
Els més grans es volen fer admirar pels petits; els petits s’esforcen
a crèixer per fer-se amos d’un tros de sol. Alguns estenen
les arrels més enllà d’on els pertoca, pel legítim
afany d’alimentar-se i això, a vegades, porta raons...
Malgrat tot, els arbres són senzills i alegres i viuen feliços
tots junts.
No s’avorreixen mai perquè no miren la terra sinò
el cel. El sol, els núvols, la pluja el vent, els ocells, tot
és motiu de distracció. Els agrada cantar junts, imitar
el soroll del mar o del tren que és a prop. S’alegren quan
l’aigua de la pluja els renta, els alimenta i els fa pessigolles.
Un dia van arribar uns homes amb eines
i pals. Al bell mig d’una petita clariana van cavar un clot a
terra i hi van plantar un pal molt alt.. El van assegurar bé
i estirant-li uns llargs fills a banda i banda van acabar el seu treball.
Els primers en adonar-se’n van ser els eucaliptus, potser perquè
eren els més alts, i va correr la notícia.
- Han plantat un arbre
- Ha arribat un foraster
I, d’arbre en arbre, la novetat s’estenia per tota la boscuria.
- Com és?
- Molt elegant
- Molt elegant... molt elegant... - corria la veu per tot el bosc
- Els seus fruits són blancs i brillants!
- I les seves branques són molt primes i no es veu on s’acaben...
L’admiració creixia arreu.
De tota manera alguna cosa no anava bé. El foraster no parlava
amb ningú. Tots es van creure que era un exemplar molt important
i que per això no es feia amb ells. Fins que un dia un faig es
va atrevir a preguntar-li:
- Voleu cantar amb nosaltres?
- Què canten vostès?
- Imitem el tren, el mar, la pluja... Segur que vós teniu una
veu preciosa! Acompanyeu-nos!
- Vostès no són el tren, ni el mar, ni la pluja. Tot això
és poc seriós. Jo no canto mai. Jo sóc una meravella
de la ciència. Per mi passen les converses dels homes .
Tots els arbres ho van saber.
Dies més tard, un eucaliptus va encetar la conversa amb el pal.
- Veig que no heu adoptat cap niu. Jo acostumo a tenir-ne de corbs.
Són ocells que no molesten però reconec que són
poc decoratius. Us recomano els oriols. No desdirian de la vostra elegància.
- I ara, quines bestieses! Jo sóc més important. No sóc
cap dida per dedicar-me a criar ocells.
La notícia va córrer per tot el bosc.
Un dels pins va insinuar:
- Llàstima que no tingueu branques. És tan bonic veure
els esquirols com salten!
- Les meves branques són eines de treball, són útils
i s’han de cuidar molt bé - contestà el pal.
Un castanyer va voler provar sort:
- Si us decanteu un xic, sentireu com xiuxiueigen els ocells en el meu
brancatge.
- Ja prodria fer alguna cosa més profitosa vostè! Vostè
ha nascut perquè de la seva fusta en facin portes i armaris -
li contestà.
Les opinions del pal les va saber tot
el bosc.Van quedar-se molt preocupats, tots volien assemblar-se a aquell
arbre únic en el bosc que consideraven molt important .
L’any següent els catanyers van esquivar els pardals del
seu brancatge, com que els pins no van fer pinyons els esquiros no hi
acudiren, els faigs no van cantar cançons i els eucaliptus van
procurar que cap corb fes el niu dalt de tot de les seves branques.
Tots volien quedar bé amb aquell personatge tan important.
El bosc es va tornar trist...
Passat un temps van tornar al bosc aquells
homes que havien plantat el pal. Van compro-var que el pal ja no servia
i el van ederrocar. Tots els arbres van quedar trasbalsats, boca-badats...
Què havia passat? Ara podriem saber alguna cosa més d’aquell
personatge. De quina mena era aquell exemplar diferent? Què hi
tenia a dins?
L’eucaliptus va demanar al pi:
- Tu que estàs a prop, mira i digue’ns: què tenia
a dins?
- Corcs
- I qué més?
- Pols, molta pols
- I què més?
- Res més. Era buit. Era mort. Sempre havia estat mort. A dintre
no hi tenia res. Només era un pal.
Aquell dia es va produir un gran silenci en el bosc. Tots els arbres
van callar, decebuts i tristos.
Però... aviat els castanyers
tornaren a aplegar ocells sota el brancatge ufanòs. Els pins
van tornar a tenir pinyons i els esquirols hi acudiren. Els faigs cantaren
de nou les velles cançons. Els eucaliptus estaven orgullosos
de tenir corbs dalt de tot de les branques.
Poc a poc l’alegria tornà a regnar en aquell bosc perquè
tots havien descobert una cosa molt important:
* De tot el que es pot ser, fer o pensar sobre la terra, el més
important i el més prodigiós és viure.
* Viure pels altres, conviure amb els altres i donar cada u de si tot
el que és capaç de donar, omple el cor d’alegria.
inici
|
proïsme
( + servei )
La casa de Déu
Autor: Adaptació de J. Real Navarro
Procedència: Col·laborador/a
Un jove es va posar a buscar la casa
on vivia Déu. La va buscar per tot arreu, pels llocs més
recòndits i apartats. Interrogava a tots i a tot el que es creuava
al seu camí. Quan preguntava als ocells, aquests li responien
amb els seus millors cants. Si ho feia a les flors del camp, contestaven
llançant la seva fragància als vents. Si els preguntava
als animals, aquests donaven bots i salts d'alegria. Fins i tot va arribar
a preguntar-ho al mar, qui li va respondre amb una suau brisa marina.
No hi havia dubte que sabien de Déu, però no trobava casa
seva per poder estar amb ell.
Va preguntar els homes i dones que va trobar pel camí i li van
parlar meravelles sobre Ell. Però de casa seva, res. Fins que
va preguntar a un home que li va respondre el següent:
— Si vols trobar la casa de Déu, vine amb mi i ho descobriràs.
Aquell home el va portar fins un `poblet pròxim, on la fam amenaçava
tots els seus habitants. L'home li va dir que es desprengués
de tot el que tingués de menjar i de valor i ho compartís
amb aquella gents. El jove, contrariat, li va dir:
— I això què té a veure per trobar Déu?
Si els dono tot el que tinc em quedaré sense res.
I aquell home li va respondre:
— Quan el teu cor estigui alliberat de tot, i no t'importi quedar-te
sense res, descobriràs on viu Déu.
El jove va començar a compartir tot el que tenia amb aquells
necessitats, i mentre ho feia, va començar a sentir-se bé,
més ple que mai. Va començar a entendre perquè
botaven els animals o les flors llançaven al vent la seva aroma:
tots parlaven meravelles de Déu. La casa de Déu estava
dins el seu cor. El que buscava per fora ho tenia dins. Ara s'havia
creat l'espai suficient perquè Déu pogués viure
en el seu interior.
inici
|
proïsme
( + aprenentatge )
Posar-se a nivell de l’altre
Janusz Korczak
Procedència: Col·laborador/a
Vosaltres dieu: -És molt cansat
d’estar amb els infants i els joves.
Teniu raó. I després afegiu:
- Perquè cal posar-se al seu nivell, abaixar-se, fer-se petit..”
En això us equivoqueu.
No és pas això el que cansa més
És sobretot l'haver d’elevar-se fins a l’alçada
dels seus sentiments.
Posar-se de puntetes per no ferir-los
inici
|
proïsme
( + servei )
L’incendi dels arrossars
Llegenda xinesa
Procedència Col·laborador/a
Una vegada hi havia un vell molt assenyat, que vivia
a muntanya, allà al Japó.
Al voltant de la seva caseta el terreny era fèrtil i sembrat
d’arrossars. Eren els arrossars dels pagesos que vivien més
avall, en un poblet de la platja, entre la muntanya tota verda i la
mar tota blava. La platja era tan estreta que només hi cabien
les cases del poble.
Per això havien plantat els arrossars a la muntanya d’on
davallaven tota una colla de rierols que ajudaven l’arròs
a créixer.
El vell i el seu net miraven des de dalt de la muntanya les anades i
vingudes de la gent que passaven i repassaven per l’únic
carreró del poble.
Un dia, quan l’arròs era gairebé madur i les espigues
es gronxaven al sol, l’avi mirava lluny. Tot d’una va veure,
allà baix a l’horitzó, una cosa estranya. Una mena
de núvol s’aixecava com si la mar i el cel s’haguessin
ajuntat.
L’avi es va posar la mà al front per veure-ho millor i
després, tombant-se cap a casa, va cridar:
- Ione, Ione! Vés al foc, agafa un tió encès i
porta’l!
Ione no sabia per a què volia el foc el seu avi però,
com que era molt obedient, va portar el tió encès.
L’avi ja n’havia agafat un altre i corria cap a l’arrossar
de més a la vora. Ione el seguia tot estranyat fins que va veure,
ple d’horror, com el vell llançava el tió encès
en mig del sembrat.
- Avi, què feu?
- De pressa, de pressa, llença el teu, no t’aturis, cala
foc als arrossars.
Ione, creient que l’avi s’havia trastocat, va arrencar a
plorar, però un nen japonès obeeix sempre així
és que va llançar el seu tió damunt les espigues.
La flama roja es va estendre ràpidament pels rostolls atapeïts
i secs mentre una fumera negra pujava cap al cel.
Des de baix, la gent del poble va veure l’incendi i, tot cridant
“foc, foc” es van afanyar a pujar a la muntanya corrent
per una drecera estreta i tortuosa.
Ningú no es va quedar a baix. Fins les mares amb els petits al
coll pujaven cuita-corrents.
Quan van arribar a dalt i van veure els arrossars cremats, van posar-se
a cridar furiosos:
- Com ha estat això? Qui ho ha fet?
- Ho he fet jo - va contestar el vell amb calma.
Tots es van arremolinar al seu voltant amb els punys enlairats i cridant:
- Per què? Per què?
Aleshores el vell va tombar-se cara al mar tot estenent la mà
cap a l’horitzó:
- Mireu!
Es van tombar i van mirar. Allí, a l’indret on la gran
mar blava s’estenia tan calmada poca estona abans, ara s’aixecava
una gegantina onada des de la mar fins al cel. Era tan esgarrifós
de veure que tothom va callar de sobte.
Un moment d’espera... Tots tremolaven... L’onada corrent
cap a la terra va caure damunt la platja amb un soroll horrible i es
va trencar contra la muntanya. Una altra onada... i una altra encara...
Després, només una gran estesa d’aigua. El poble
havia desaparegut.
Tota la gent era salvada a dalt la muntanya. Quan van comprendre el
que el vell havia fet per a salvar-los el van beneir de tot cor perquè
sense la seva acció ara serien tots ofegats sota l’onada
ferotge.
inici
|
proïsme ( + amor )
L'art de donar el que no es
té
José Luis Martín Descalzo
Procedència: Col·laborador/a
A Gerard Bessiere li ha preguntat algú
com s’ho feia per a estar sempre content. I Gerard ha confessat
càndidament que això no és cert, que també
ell té les seves hores de tristesa, de cansament, d'inquietud,
de malestar. I llavors, insisteixen els seus amics, com és que
somriu sempre, que puja i baixa les escales xiulant, que la seva cara
i la seva vida semblen estar sempre il·luminades?. I Gerard ha
confessat humilment que és que, enfront dels problemes que a
vegades té dintre, ell "coneix el remei, encara que no sempre
sàpiga utilitzar-lo: sortir d'un mateix", buscar l'alegria
on està (en la mirada d'un nen, en un ocell, en una flor) i,
sobretot, interessar-se pels altres, comprendre que ells tenen dret
a veure-l alegre i llavors lliurar-los aquest fons serè que hi
ha en la seva ànima, per sota de les pròpies amargors
i dolors. Per a descobrir, al fer-ho, que quan un vol donar felicitat
als altres la dóna, encara que ell no la tingui, i que, al donar-la,
també a ell li creix, de rebot, en el seu interior.
M'agradaria que el lector tragués
d'aquest paràgraf tot el saborós suc que té. I
que comencés per descobrir una mica el que molts obliden: que
ser feliç no és mancar de problemes, sinó aconseguir
que aquests problemes, fracassos i dolors no anul·lin l'alegria
i serenitat de base de l'ànima. És a dir: la felicitat
està en la "base de l'ànima", en aquesta pedra
sòlida en la qual un està reconciliat en si mateix, ple
de la seguretat que la seva vida sap on va i per a què serveix,
sabent-se i sentint-se nascut de l'amor. Quan algú té
bé construïda aquesta base de l'ànima, tots els dolors
i amargors queden en la superfície, sense aconseguir minar ni
esquerdar l'alegria primordial i interior.
Després està també
l'alegria exterior i aquesta depèn, sobretot, del "sortir
d'un mateix". No pot estar alegre qui es passa la vida enroscat
en si mateix, donant voltes i voltes a les pròpies ferides i
misèries, auto compadint-se. Ho està, en canvi, qui viu
amb els ulls ben oberts a les meravelles del món que l'envolta:
la Naturalesa, els rostres dels seus veïns, el goig de treballar.
I, sobretot, interessant-se sincerament
pels altres. Descobrir que els que ens envolten "tenen dret"
a veure'ns somrients quan s'apropen a nosaltres mendicant comprensió
i amor.
inici
|
proïsme ( + amor )
Vint-i-quatre maneres d'estimar
José Luis Martín Descalzo
Procedència: Col·laborador/a
Un amic meu estimat, Sáez de Ibarra, va publicar
fa molts anys un fulletó que es titulava "L'art d'estimar"
i en ell oferia una sèrie de petits gestos d'amor, d'aquests
que segurament no canvien el món, però que, d'una banda,
el fan més portador i, per un altre, eixamplen el cor de qui
els fa.
Seguint el seu exemple vaig a oferir
aquí una llista de 24 petites maneres d'estimar:
- Aprendre's els noms de la gent que
treballa amb nosaltres o dels que ens creuem en l'ascensor i anomenar-los
després pel seu nom.
- Estudiar els gustos aliens i tractar
de complaure'ls.
- Pensar, per principi, bé de
tot el món.
- Tenir la mania de fer el bé,
sobretot als quals no la mereixerien teòricament.
- Somriure. Somriure a tota hora. Amb
ganes o sense elles.
- Multiplicar la salutació, fins
i tot als semidesconeguts.
- Visitar als malalts, sobretot si són
crònics.
- Prestar llibres encara que algun es
perdi. T, retornar-los sempre.
- Fer favors. I concedir-los abans que
acabin de demanar-te'ls.
- Oblidar ofenses. I somriure especialment
als ofensors.
- Aguantar als pesats. No posar cara
de vinagre escoltant-los.
- Tractar amb antipàtics. Conversar
amb els sords sense posar-te nerviós.
- Contestar, si t'és possible,
a totes les cartes.
- Entretenir als nens petitons. No pensar
que amb ells perds el temps.
- Animar als grans. No tractar-los com
creiatures, però subratllar tot el positiu que trobis en ells.
- Recordar les dates dels sants i natalicis
dels coneguts/des i amics/gues.
- Fer regals molt petits, que demostrin
l'afecte però no creen obligació de ser compensats amb
altre regal.
- Acudir puntualment a les cites, encara
que hagis d'esperar tu.
- Explicar a la gent coses bones que
algú ha dit d'ells.
- Donar bones notícies.
- No contradir sistemàticament
a tots els que parlen amb nosaltres.
- Exposar les nostres raons en les discussions,
però sense tractar d'aixafar.
- Manar amb to suau. No cridar mai.
- Corregir de manera que es noti que
et dol fer-ho.
La llista podria ser interminable i
els exemples similars infinits. I ja sé que són minúcies.
Però amb molts milions de petites minúcies com aquestes
el món es faria més habitable.
inici
|
proïsme ( + amor )
Tres pipes per a calmar l'empipament
Autor/a: Desconegut/da
Procedència: Col·laborador/a
Una vegada un membre de la tribu es va presentar furiós
davant el seu cap per a informar-lo de que estava decidit a venjar-se
d'un enemic que l’ havia ofès greument. Volia anar immediatament
i matar-lo sense pietat. El cap el va escoltar atentament i després
li va proposar que fes el que tenia pensat, però abans de fer-ho
omplís la seva pipa de tabac i la fumés amb calma al peu
de l'arbre sagrat del poble. L'home va carregar la seva pipa i va anar
a asseure’s sota la copa del gran arbre. Va trigar una hora a
acabar la pipa. Després va sacsejar les cendres i va decidir
tornar a parlar amb el cap per a dir-li que ho havia pensat millor,
que era excessiu matar al seu enemic però que si li donaria una
pallissa memorable perquè mai s'oblidés de l'ofensa. Novament
l'ancià el va escoltar i va aprovar la seva decisió, però
li va ordenar que ja que havia canviat de parer, omplís altra
vegada la pipa i anés a fumar-la al mateix lloc. També
aquesta vegada l'home va complir el seu encàrrec i va passar
mitja hora meditant. Després va tornar on estava el cacic i li
va dir que considerava excessiu castigar físicament al seu enemic,
però que aniria a tirar-li en cara la seva dolenta acció
i li faria passar vergonya davant de tots. Com sempre, va ser escoltat
amb bondat, però l'ancià va tornar a ordenar-li que repetís
la seva meditació com ho havia fet les vegades anteriors. L'home,
mig molest, però ja molt més serè, es va dirigir
a l'arbre centenari i allí assegut va anar convertint en fum,
el seu tabac i la seva brega. Quan va acabar, va tornar al cap i li
va dir:
- Pensant-ho millor veig que la cosa no és tant important. Aniré
on m'espera el meu agressor per a fer-li una abraçada. Així
recuperaré un amic que segurament es penedirà del que
ha fet. El cap li va regalar dues càrregues de tabac perquè
anessin a fumar junts al peu de l'arbre, dient-li:
- Fer això és precisament el que volia demanar-te, però
no podia dir-t’ho jo; era necessari donar-te temps perquè
ho descobrissis tu mateix.
inici
|
Els bons amics
Autor/a: Desconegut/da
Procedència Col·laborador/a
De tant que neva els camps són blancs, ben blancs.
El conillet gris no té res per a menjar. Res de res.
Obre la porta i...
- Brrr... quin fred que fa!
El conillet se’n va a buscar alguna cosa per menjar. I mai no
diríeu el que ha trobat sota la neu! Dues pastanagues vermelles,
grosses així!
Rosega que rosega se’n menja una. Quan va a mossegar l’altra,
pensa:
- Fa tant fred! El meu veí, el cavall, ben segur que té
gana. Vaig a portar-li aquesta pastanaga a casa seva.
El conillet, corre que corre, arriba a casa del seu veí, el cavall.
- Toc, toc...
Obre la porta... El cavall no hi és.
Deixa la pastanaga i se’n va.
El cavall blanc busca que busca una
cosa per a menjar. I mai no diríeu el que ha trobat sota la neu!
Un nap gros, blanc i morat..
Rosega que rosega es menja el nap.
Quan torna a casa seva troba la pastanaga.
- Qui me l’ha portat? El conillet, he vist les seves petjades
sobre la neu. És ben gentil el meu veí i aquesta pastanaga
deu ser molt bona.
Quan va a mossegar-la, pensa:
- Neva tant fort! El meu veí, el be, segur que té gana.
Vaig a portar-li la pastanaga a casa seva.
El cavall, galopa que galopa, arriba a casa del be.
-Toc, toc...
Obre la porta... El be no hi és.
Deixa la pastanaga i se’n va.
El be arrissat, relliscant sobre la
neu, ha anat a buscar alguna cosa per a menjar. I mai no diríeu
el que ha trobat sota la neu! Una col verda.
Es menja la col de fulla en fulla.
Quan torna a casa troba la pastanaga.
- Qui me l’ha portat? El cavall, he vist les seves petjades a
la neu. És ben afectuós el meu veí i aquesta pastanaga
deu ser ben tendra.
Quan va a mossegar-la pensa:
- Hi ha tanta neu! El meu veí, el cabirol, ben segur que té
gana. Ara mateix li porto la pastanaga.
El be, camina que camina, arriba a casa del cabirol.
-Toc, toc...
Obre la porta... El cabirol no hi és.
Deixa la pastanaga i se’n va.
El cabirol roig ha anat a buscar alguna
cosa per a menjar. I mai no diríeu el que ha trobat sota la neu!
Una mata d’herba fresca.
Es menja la mata, poquet a poquet.
Quan torna a casa troba la pastanaga.
Qui me l’ha portat? El be, he vist un floc de llana just al costat
de la porta.
És ben atent el meu veí i aquesta pastanaga deu ser ben
dolça.
Quan va a mossegar-la pensa:
- No para de nevar! El meu veí, el conillet, ben segur que té
gana. Ara mateix li porto la pastanaga.
El cabirol, salta que salta, arriba a casa del conillet.
- Toc, toc...
Obre la porta... El conillet dorm.
El cabirol deixa la pastanaga a prop seu i se’n, va.
Vet aquí que la pastanaga vermella
va anar del conillet gris al cavall blanc, del cavall blanc al be arrissat,
del be arrissat al cabirol roig i del cabirol roig altra vegada al conill.
Quan va deixar de nevar es van trobar
tots i es van explicar el que havia passat.
Per celebrar-ho van fer un gran ninot de neu.
I conte contat, ja s’ha acabat.
inici
|
proïsme ( + NADAL )
Arbre de Nadal
Autor: Desconocido/a
Procedència: Colaborador/a
*
**
Senyor
jo voldria
bastir aquests
dies
un arbre dins el meu
Cor
I penjar-hi en lloc de regals
els noms
de tots els meus amics. Els de prop
i els de lluny. Els de sempre i tots els
d’ara.
Els que veig cada dia, i els que difícilment
em trobo,
Els recordats de sempre, i els que de vegades
oblido.
Els constants i els inconstants. Els d’hores més difícils,
i els d’hores alegres.
Als que vaig ferir o sense voler em van ferir. Tots aquells que
conec
ben profundament, i tots aquells que ara jo només conec per
les
aparences.
Els que em són deutors, i als qui dec molt. Aquells ben bons
amics
humils
i els amics importants. Vull tenir molt presents aquells que han passat
per la meva vida.
Sí, un arbre d’arrels molt profundes, perquè els
seus noms no em siguin
arrencats
del meu cor, perquè en florir el proper any sigui ben ple d’esperança,
amor i pau.
I per Nadal, Senyor, que ens puguem retrobar i compartir tots plegats
i arreu
un bri
d’il•lusió,
posant un bocí
de felicitat en aquells
que ho han perdut tot.
inici
|
El dejuni
Autor/a: Desconegut/da
Procedència: Col·laborador/a
Fes dejuni de jutjar els altres
Descobreix el Crist que viu en ells
Dejuna de paraules que fereixen
Omple’t de frases saludables
Dejuna del descontentament
Omple’t de gratitud
Dejuna d’acumular enuigs
Omple’t de paciència
Dejuna de pessimisme
Omple’t d’esperança cristiana
Dejuna de preocupacions
Omple’t de confiança en Déu
Dejuna de queixar-te
Dejuna de les pressions
Omple’t d’una pregària sense fi
Dejuna d’envoltar-te d’amargor
Omple’t de perdó
Dejuna de donar-te importància a tu mateix
Omple’t de compassió pels altres
Dejuna de l’ansietat per les teves coses
Pren el compromís d’estendre el regne de Déu
Dejuna del desànim
Omple’t de l’entusiasme de la fe
Dejuna de pensaments que no omplen
Omple’t de pensaments de bondat
Dejuna de tot allò que et separi del Crist
Omple’t de tot allò que t’hi acosti
inici
|
proïsme ( + autenticitat
)
Buscar a Déu on es troba
Vidal Ayala
Procedència: Col•laborador/a. “La veu del bosc”
L'ermità, en oració va
escoltar clarament la veu de Déu. El convidava a acudir a una
trobada especial amb Ell. La cita era al capvespre de l'endemà,
en el cim d'una muntanya llunyana.
D'hora es va posar en camí; necessitava tota la jornada per a
arribar a la forest i escalar-lo. Abans de res, volia arribar puntual
a la important entrevista.
Travessant una vall, es va trobar a diversos camperols ocupats a intentar
controlar i apagar un incendi declarat en el bosc proper, que amenaçava
les collites i fins a les pròpies cases dels habitants. Van reclamar
la seva ajuda perquè tots els braços eren pocs. Va sentir
l'angoixa de la situació i el no poder detenir-se a ajudar-los.
No devia arribar tard a la cita i, menys encara, faltar a ella. Així
que amb una pregària que el Senyor els socorregués, va
apressar el pas, ja que calia fer més camí a causa del
foc.
Després d'àrdua ascensió, va arribar al cim de
la muntanya, fatigat i amb emoció. El sol començava el
seu ocàs; arribava puntual, pel que va donar gràcies al
cel en el seu cor.
Anhelant va esperar, mirant en totes les direccions. El Senyor no apareixia
per enlloc.. Per fi va descobrir, visible sobre una roca, un escrit.
Va llegir: “Dispensa'm, estic ocupat ajudant als que sufoquen
l'incendi”.
Llavors va comprendre on devia trobar-se amb Déu.
inici
|
proïsme ( + respecte )
El ruquet descontent
Autor/a: Desconegut/da
Procedència Col·laborador/a
Vet aquí una vegada, un dia d'hivern
molt cru. En el camp nevava copiosament, i dintre d'una casa de labor,
en el seu estable, hi havia un Ruquet que mirava a través del
cristall de la finestra. Al costat d'ell tenia el pessebre cobert de
palla seca.
- Palla seca! - es deia el Ruquet, menyspreant-la -. Mira que em posa
el meu amo! Ai, quan s'acabarà l'hivern i arribarà la
primavera, per a poder menjar herba fresca i sucosa de la que creix
pertot arreu, al prat i al costat del camí!
Així sospirant el Ruquet del nostre conte, va anar arribant la
primavera, i amb l'anhelada estació va créixer bella herba
verda en gran abundància.
El Ruquet es va posar molt content; però, no obstant això,
li va durar molt poc temps aquesta alegria.
El camperol va segar l'herba i després la va carregar a lloms
del Ruquet i la va dur a casa. I després va tornar i la va carregar
novament. I altra vegada. I altra.
De manera que al Ruquet ja no li agradava la primavera, a pesar de l'alegre
que era i del seu verd.
- Ai, quan arribarà l'estiu, per a no haver de carregar tanta
herba del prat!
Va venir l'estiu; més no per fer molta calor va millorar la sort
de l'animal. Perquè el seu amo el treia al camp i li carregava
amb messes i amb tots els productes collits en els seus horts.
El Ruquet descontent suava la cansalada, perquè havia de treballar
sota l'ardor del Sol.
- Ai, quines ganes tinc que arribi la tardor! Així deixaré
de carregar feixos de palla, i tampoc hauré de dur sacs de blat
al molí perquè allí facin farina.
Així es lamentava amb descontentament, i aquesta era l'única
esperança que li quedava, perquè ni a la primavera ni
a l'estiu havia millorat la seva situació.
Va passar el temps... Va arribar la tardor.
Però, què va passar?
El criat treia de l'estable al Ruquet cada dia i li posava la albarda.
- Arri, arri! En l'horta ens estan esperant molts cistells de fruita
per a dur al celler.
El Ruquet anava i venia de casa a l'horta i de l'horta a la casa, i
mentre que caminava en silenci, reflexionava que no havia millorat la
seva condició amb el canvi d'estacions.
El Ruquet es veia carregat amb pomes, amb patates, amb mil subministraments
per a la casa.
Aquella tarda l'havien carregat amb un gran apilament de llenya, i l'animal,
caminant cap a la casa, anava raonant a la seva manera:
- Si res em va agradar la primavera, menys encara m'agrada l'estiu,
i la tardor tampoc em sembla cosa bona, Oh, quines ganes tinc que arribi
l'hivern! Ja sé que llavors no tindré la sucosa herba
que amb tant afany desitjava. Però, almenys, podré descansar
quant m'aballeixi. Benvingut sigui l'hivern! Tindré en el pessebre
solament palla seca, però la menjaré molt content.
I quan per fi, va arribar l'hivern, el Ruquet va ser molt feliç.
Vivia descansat en el seu còmode estable, i, recordant-se de
les anteriors penalitats, menjava amb bona gana la palla que li posaven
en el pessebre.
Ja no tenia les ambicions que van entristir la seva vida anterior. Ara
contemplava des del seu calent estable el caure dels flocs de neu, i
al Ruquet descontent (que ja no ho era) se li va ocórrer aquest
pensament, que tots nosaltres hem de recordar sempre, i així
anirem caminant satisfets per les senderes de la vida:
Contentar-nos amb la nostra
sort és el secret de la felicitat.
inici
|
proïsme ( + generosidad
)
El plantador de dàtils
Jorge Bucay
Procedència: Col•laborador/a
Extret del llibre: Escolta’m
En un oasi amagat entre els més
llunyans paisatges del desert, es trobava el vell Elihau de genolls,
a un costat d'algunes palmeres datileres.
El seu veí Hakim, l'adinerat mercader, es va detenir en l'oasi
a abeurar els seus camells i va veure a Elihau transpirant, mentre cavava
a la sorra.
— Què tal ancià? La pau sigui amb tu.
— Amb tu –va contestar Elihau sense deixar la seva tasca.
— Què fas aquí, amb aquesta temperatura, i aquesta
pala a les mans?
— Sembro –va contestar el vell.
— Què sembres aquí, Elihau?
— Dàtils –va respondre Elihau mentre assenyalava
al seu voltant el palmar.
— Dàtils! –va repetir el nouvingut, i va tancar els
ulls com qui escolta la major estupidesa comprensivament —. La
calor t'ha danyat el cervell, estimat amic. Vine, deixa aquesta tasca
i anem a la tenda a beure una copa de licor.
— No, he d'acabar la sembra. Després si vols, beurem...
— Digues, amic: quants anys tens?
— No sé... seixanta, setanta, vuitanta, no sé...
ho he oblidat... però això què importa?
— Mira, amic, els datilers tarden més de cinquanta anys
a créixer i després de ser palmeres adultes estan en condicions
de donar fruits. Jo no estic desitjant-te el mal i ho saps, tant de
bo visquis fins als cent anys, però tu saps que difícilment
podràs arribar a recol·lectar alguna cosa del que avui
sembres. Deixa això i vine amb mi.
— Mira, Hakim, jo vaig menjar els dàtils que un altre va
sembrar, un altre que tampoc va somiar amb provar aquests dàtils.
Jo sembro avui, perquè altres puguin menjar demà els dàtils
que avui planto... i encara que només sigui en honor d'aquell
desconegut, val la pena acabar la meva tasca.
— M'has donat una gran lliçó, Elihau, deixa'm que
et pagui amb una borsa de monedes aquest ensenyament que avui m'has
donat – i dient això, Hakim li va posar a la mà
al vell una borsa de cuir.
— T'agraeixo les teves monedes, amic. Ja veus, a vegades passa
això: tu em pronosticaves que no arribaria a recol·lectar
el que sembrés. Semblava cert, i no obstant això, mira,
encara no acabo de sembrar i ja recullo una borsa de monedes i la gratitud
d'un amic.
— La teva saviesa em sorprèn, ancià. Aquesta és
la segona gran lliçó que em dones avui i és potser
més important que la primera. Deixa'm doncs que pagui també
aquesta lliçó amb una altra borsa de monedes.
— I a vegades passa això – va seguir l'ancià
i va estendre la mà mirant les dues borses de monedes —:
vaig sembrar per no recol·lectar i abans d’acabar de sembrar
ja estic recollint no només una, sinó dues vegades.
— Ja n’hi ha prou , vell, no continuïs parlant. Si
continues ensenyant-me coses tinc por que no m’arribi tota la
meva fortuna per pagar-te...
|
