WebdePastoral

recerca ( + sentit )

On son els Déus?
Autor/a: Desconegut/da
Procedència: Col·laborador/a

- On són els Déus? .

Va preguntar el PETIT, mentre s'ocultava amb la seva família en la caverna, d'aquella nit d’una gran tempesta.

I els seus pares li van ensenyar com fer foc per a il·luminar la seva història pintada en els murs, i ballar als Déus que un dia van arribar a ells i que van marxar amb el temps dels seus ancestrals...

... i va ser el matí del primer dia.

Després el PETIT va preguntar a la seva tribu:

- On són els Déus?

I juntament amb els seus pares va travessar un llarg hivern a la recerca d'un lloc per a sembrar el seu futur...

... i va ser el matí i la tarda del segon dia.

I el JOVE va preguntar al seu poble, mentre reia a la vora del riu:

- On són els Déus?

I els seus pares li van ensenyar a sotmetre a altres pobles, a altres homes. Va construir piràmides en els deserts, i en les selves verges va construir ciutats. Va aprendre altres cultes i llegendes al costat de savis i al mateix temps es va perdre en el temps i el vent de l'oblit...

... i va ser el matí i la tarda del tercer dia.

I l'HOME va preguntar als seus:

- On són els Déus?

- "Són en la vida" li van respondre, mentre apagaven la vida dels seus germans.

I l'HOME va descobrir l'origen de la seva forma. Va aprendre a crear vida en els seus laboratoris, amb respecte i saviesa...

... i així va anar tot el dia quart.

I l'HOME va preguntar amb desconfiança:

- On són els Déus?

- "Estan en l'amor", li van respondre els sacerdots mentre s'omplien les butxaques amb monedes i ànimes de la innocència.

I l'HOME va aprendre a estimar a tot ser vivent que trepitgés el món o visqués fora d'ell. Amb amor, els seus ulls es van bolcar a les arts, i les ales de l'esperit humà es van empolainar amb tendresa

... i va ser el matí i la tarda del dia cinquè.

I l'HOME va preguntar als nens que ahir reien, i ara eren homes que odiaven:

- On són els Déus?

- "Estan en l'energia" li van respondre, mentre usaven l'àtom per a auto destruir-se.

I l'HOME va aprendre a creure en la pau, va usar l'àtom per a bé; va guarir a tots els pobles i no van haver mes guerres en el seu cor...

... i va ser el matí i la tarda del dia sisè.

I l'HOME va preguntar a la pols de la seva cultura, a les ovelles socials de la seva època:

- On són els Déus?

- "Al cel", li van respondre, drogats per la seva submissió a la religió.

I l'Home va aprendre astronomia, va fer càlculs, va prendre els seus apunts i arribaria a llocs que sempre va voler conèixer. I finalment es va apoderar del cel i va viure en les estrelles...

... i va ser el matí i la tarda del setè dia.

I l'ANCIÀ va preguntar a la multitud solitària:

- On són els Déus?

- "Estan en l'espai i el temps", li van respondre tristos i deprimits.

I l'ANCIÀ va aprendre a controlar l'espai i el temps. I el seu cos va ser com la lluentor del sol, on el seu pensament de llum ja no tenia fronteres, i podia estar arreu...

... i va ser el matí i la tarda del vuitè dia.

I l'ANCIÀ va preguntar:

- On són els Déus?

...I ningú va respondre, perquè ell ja estava per sobre l'espai i el temps. I l'ANCIÀ va comprendre que la veritable resposta devia donar-se-la a si mateix.

I a mesura que l'ANCIÀ buscava els Déus, anava creant en el camí nous cels i noves terres; nous espais i temps. I en un petit món blau, que ell havia creat, hi va haver una tempesta primordial, antiga i perfecta. I en aquest petit món blau, l'ANCIÀ va escoltar a un PETIT preguntar una cosa que el va fer somriure i descansar:

- On són els Déus?...

.

inici

ALTRES VALORS

amistat
amor
aprenentatge
austeritat
autenticitat
autocreixement
autoestima
bondat
celebració
coherència
compartir
compromís
comunicació
comunitat
confiança
consciència
constància
contemplació
creixement
donació
ecologia
esperança
espiritualitat
família
fe
felicitat
generositat
gratitud
igualtat
interioritat
justícia
llibertat
paciència
parella
pau
perdó
perseverança
proïsme
quotidianitat
recerca
respecte
responsabilitat
sensibilitat
sentit
senzillesa
servei
sociabilitat
solidaritat
tolerància
treball
vida

recerca ( + perseverança )

Empeny la vaca
Autor/a: Desconegut/da
Procedència: Col·laborador/a

Un mestre samurai passejava per un bosc amb el seu fidel deixeble, quan va veure a la llunyania un lloc d'aparença pobra, i va decidir fer-hi una breu visita. Durant la caminada comentava a l'aprenent la importància de realitzar visites, conèixer persones i les oportunitats d'aprenentatge que obtenim d'aquestes experiències. Arribant al lloc va constatar la gran pobresa, els habitants: una parella i tres fills, la casa de fusta, vestits amb robes brutes i esquinçades, sense calçat.

Llavors es va acostar al senyor, aparentment el pare de família i li va preguntar:
- En aquest lloc no hi ha possibilitats de feina ni tampoc botigues, com s'ho, fan vostè i la seva família, per a sobreviure aquí?

L'home, amb calma, va respondre:
- Amic meu, nosaltres tenim una vaca que ens dóna diversos litres de llet cada dia. Una part la venem o la canviem per altres productes alimentaris a la veïna ciutat i amb l'altra part produïm formatge, quallada, etc., per al nostre consum i així és com anem sobrevivint.

El savi va agrair la informació, va contemplar el lloc per un moment, després es va acomiadar i va marxar. Van seguir el seu camí, i una estona després es va girar cap al seu fidel deixeble i li va ordenar:
- Busca la vaca, du-la al precipici d'allà davant i empeny-la al barranc.

El jove, espantat, va qüestionar al mestre aquella ordre, doncs la vaca era el mitjà de subsistència d'aquella família. Va percebre el silenci absolut del mestre, va anar a complir l'ordre. Va empènyer la vaca pel precipici i la va veure morir.

Aquella escena va quedar gravada en la memòria d'aquell jove durant anys. Un bon dia el jove atabalat per la culpa va resoldre abandonar tot el que havia après i tornar a aquell lloc i explicar-ho tot a la família, demanar perdó i ajudar-los. Així ho va fer, i a mesura que s'aproximava al lloc ho veia tot molt bonic, amb arbres florits, tot habitat, amb un cotxe en el garatge d’una gran casa i alguns nens jugant en el jardí.

El jove es va sentir trist i desesperat imaginant que aquella humil família hagués hagut de vendre el terreny per a sobreviure. Va accelerar el pas i arribant al lloc, va ser rebut per un senyor molt simpàtic. El jove va preguntar per la família que vivia allà feia uns quatre anys. L'home va respondre que seguien vivint allí. Espantat el jove va entrar corrent a la casa i va confirmar que era la mateixa família que va visitar feia uns quants anys amb el mestre. Va elogiar el lloc i va preguntar al senyor (l'amo de la vaca):
-Com s'ho va fer per a millorar aquest lloc i canviar de vida?.

El senyor entusiasmat li va respondre:
- Nosaltres teníem una vaca que va caure pel precipici i va morir, per això, des d'aquell moment ens vam veure en la necessitat de fer altres coses i desenvolupar altres habilitats que no sabíem que teníem. És així com va arribar l'èxit que veuen els seus ulls.

La moralitat samurai ens diu:

Tots nosaltres tenim una vaca que ens proporciona alguna cosa bàsica per a la nostra supervivència, però que ens duu a la rutina i ens fa aferrissar-nos a ella, i el nostre món es redueix al que la vaca ens brinda.

.

inici

recerca ( + creixement + llibertat)

Granota de pou
Autor/a: Desconegut/da
Procedència: Col·laborador/a

En un pou profund hi vivia una colònia de granotes. Duien la seva vida, tenien els seus costums, trobaven el seu aliment i raucaven a gust fent ressonar les parets del pou en tota la seva profunditat. Protegides pel seu mateix aïllament, vivien en pau, i només havien de guardar-se del brocal que, de tant en tant, algú tirava des de dalt per a treure aigua del pou. Donaven l'alarma quan escoltaven el soroll de la corriola, se submergien sota l'aigua o s'estrenyien contra la paret, i allí esperaven, contenint la respiració, fins que el brocal ple d'aigua era hissat altra vegada i passava el perill.
Va arribar una granota jove a qui se li va ocórrer pensar que el brocal podia ser una oportunitat en comptes d'un perill. Allà dalt es veia alguna cosa així com una claraboia oberta, que canviava d'aspecte segons fora de dia o de nit, i en la qual apareixien ombres i llums i formes i colors que feien pressentir que allí hi havia alguna cosa nova digne de ser coneguda. I, sobretot, hi havia el rostre amb trenes d'aquella figura bella i fugaç que apareixia per un moment sobre el brocal del pou al llançar la galleda i recuperar-lo cada dia en la seva cita sagrada i temuda. Calia conèixer tot allò.
La granota jove va parlar, i totes les altres se li van tirar damunt:
- Això no s'ha fet mai. Seria la destrucció de la nostra raça. El cel ens castigarà. Et perdràs per sempre. Nosaltres hem estat fetes per estar aquí, i aquí és on ens va bé i podem ser felices. Fora del pou només hi ha destrucció absoluta. Que ningú s'atreveixi a violar les sàvies lleis dels nostres avantpassats. És que una granota jovenota d'avui pot saber més que ells?.

La granota jove va esperar pacientment la pròxima baixada del brocal. Es va col·locar estratègicament, va donar un salt en el moment que el brocal començava a ser hissat i va pujar davant la sorpresa i l'horror de la comunitat.
El consell d'ancians va excomunicar la granota pròfuga i va prohibir que es parlés d'ella. Calia salvaguardar la seguretat del pou. Van passar els mesos sense que ningú parlés d'ella i ningú s'oblidés d'ella, quan un bon dia es va escoltar un raucar familiar sobre el brocal del pou, es van agrupar mirant algunes granotes encuriosides del pou i van veure retallada contra el cel la silueta coneguda de la granota aventurera. Al seu costat va aparèixer la silueta d'una altra granota, i al seu voltant es van agrupar set petits cap-grossos.

Totes miraven sense atrevir-se a dir res, quan la granota va parlar:
- Aquí dalt s'hi està meravellosament. Hi ha aigua que es mou, no com allà baix, i unes fibres verdes i suaus que surten del terra i entre les quals dóna gust moure's, i on hi ha moltes bestioles petites molt bones i variades, i cada dia es pot menjar una mica diferent. I a més a més, hi ha moltes granotes de molts tipus diferents, i són molt bones, i jo m'he casat amb aquesta que està aquí al meu costat, i tenim set fills i som molt feliços. I aquí hi ha lloc per a totes, perquè això és molt gran i mai s'acaba de veure el que hi ha allà lluny.

Des del fons, les forces de l'ordre van advertir a la granota que, si baixava, seria executada per alta traïció; i ella va dir que no pensava baixar, i que els desitjava a totes que s'ho passessin bé, i va marxar amb la seva companya i els set fillets.
En el fons del pou va haver-hi molta revolada i algunes granotes van voler comentar la proposta, però les autoritats les van fer callar de seguida, i la vida va tornar a la normalitat de sempre.

L'endemà al matí, la nena de les trenes rosses es va quedar sorpresa quan, en treure la galleda amb aigua del pou, va veure que estava plena de granotes.

En sànscrit hi ha una paraula composta per a designar a una persona estreta de mires que es conforma amb escoltar el que sempre ha escoltat i fer el que sempre ha fet, el que fa tothom i el que, segons sembla, han de fer tots els que vulguin seguir una vida tranquil·la i segura. La paraula és «granota-de-pou», (kup-manduk), i ha passat del sànscrit a les llengües índies modernes, en les quals s'usa amb el mateix sentit. A ningú li agrada que li ho diguin. Tanmateix, el món està ple de pous, i els pous plens de granotes. I sortosament hi ha nenes amb trenes rosses que se'n duen esglais de tant en tant al matí.

inici

recerca ( +llibertat )

Alliberar-se
Autor: Anthony de Mello
Procedència: Co·llaborador/ra

¿No existeix l'alliberació social?
-I tant que sí, -va dir el mestre..
-Com la definiries?
És alliberar-se de la necessitat de pertanyer al gran ramat, va dir el mestre .

inici

recerca ( + creixement )

Animar-se a volar
Jorge Bucay
Procedència:Col·laborador/a

I quan es va fer gran, el seu pare li va dir:
Fill meu, no tots neixen amb ales. I si bé és cert que no tens obligació de volar, opino que seria penós que et limitessis a caminar tenint les ales que el bon Déu t'ha donat.
- Però jo no sé volar - va contestar el fill.
- Veiem - va dir el pare.
El va prendre de la mà i caminant el va portar a la vora de l'abisme de la muntanya.
- Veus fill, aquesta és la buidor. Quan vulguis podràs volar. Només has de parar-te aquí, respirar profund, i saltar a l'abisme. Una vegada a l'aire estendràs les ales i volaràs...
El fill va dubtar:
- I si caic ?
- Encara que caiguis no moriràs, només alguns cops que et faran més fort per al següent intent - va contestar el pare.
El fill va tornar al poble, als seus amics, als seus companys amb els quals havia caminat tota la seva vida.
Els menys lúcids, li van dir: - Estàs boig ?
- Perquè?
- El teu pare està delirant...
- Què vas a buscar volant?
- Per què no et deixes de ximpleries?
- I a més, qui necessita volar?
Els més lúcids també sentien por:
- Serà cert?
- No serà perillós?
- Per què no comences a poc a poc?
- En tot cas, prova de llençar-te des d'una escala
- ...0 des de la copa d'un arbre, però... des del cim?
El jove va escoltar el consell d'aquells que l'estimàven.Va pujar a la copa d'un arbre i amb coratge va saltar... va desplegar les ales, les va agitar en l'aire amb totes les seves forces...... però igualment... es va precipitar a terra...
Amb un gran bony en el front s'encarà al seu pare:
- Em vas mentir! No puc volar. Vaig provar, i mira el cop que m'he donat!. No sóc com tu. Les meves ales només són d'adorn... ploriquejà.
- Fill meu - va dir el pare - Per a volar cal crear l'espai d'aire lliure necessari perquè les ales es despleguin. És com per a llençar-se en un paracaigudes... necessites certa altura abans de saltar. Per a aprendre a volar sempre cal començar corrent un risc.
Si un no vol córrer riscos, el millor serà resignar-se i seguir caminant com sempre...

inici

recerca ( + comunicació )

La ciutat dels pous
Jorge Bucay
Procedència: Col·laborador/a

Aquesta ciutat no estava habitada per persones, com totes les altres ciutats del planeta. Aquesta ciutat estava habitada per pous. Pous vivents... però pous al fi.
Els pous es diferenciaven entre si, no només pel lloc en el qual estaven excavats sinó també pel brocal (l'obertura que els connectava amb l'exterior). Hi havia pous poderosos i ostentosos amb brocals de marbre i de metalls preciosos; pous humils de rajola i fusta i alguns altres més pobres, amb simples forats pelats que s'obrien en la terra.
La comunicació entre els habitants de la ciutat era de brocal a brocal i les notícies corrien ràpidament, de punta a punta del poblat.
Un dia va arribar a la ciutat una "moda" que segurament havia nascut en algun poblet humà: La nova idea assenyalava que tot ésser viu que s'apreciés deuria tenir molta més cura de l'interior que de l'exterior. L'important no és el superficial sinó el contingut.
Així va succeir com els pous van començar a omplir-se. Alguns s'omplien de coses: monedes d'or i pedres precioses. Un s altres, més pràctics, es van omplir d'electrodomèstics i aparells mecànics. Alguns més van optar per l'art i van omplint-se de pintures, pianos de cua i sofisticades escultures post modernes. Finalment els intel·lectuals es van omplir de llibres, de manifests ideològics i de revistes especialitzades.
Va passar el temps.
La majoria dels pous es van omplir fins el punt que ja no van poder incorporar res més.
Els pous no eren tots iguals així que, si bé alguns es van conformar, n'hi va haver d'altres que van pensar que devien fer alguna cosa per a seguir ficant coses en el seu interior...
Algun d'ells va ser el primer: en lloc d'estrènyer el contingut, se li va ocórrer augmentar la seva capacitat eixamplant-se.
No gaire temps abans que la idea fora imitada, tots els pous gastaven gran part de les seves energies en eixamplar-se per a poder fer més espai en el seu interior.
Un pou, petit i allunyat del centre de la ciutat, va començar a veure als seus camarades eixamplar-se desmesuradament. Ell va pensar que si seguien inflant-se de d'aquesta manera , aviat es confondrien els brocals i cadascun perdria la seva identitat...
Potser a partir d'aquesta idea se li va ocórrer que una altra manera d'augmentar la seva capacitat era créixer, però no a l'ample sinó en profunditat. Fer-se més profund en lloc de més ample.
Aviat es va adonar que tot el que tenia dintre d'ell li impossibilitava la tasca d'aprofundir. Si volia ser més profund devia buidar tot contingut...
Al principi va tenir por al buit, però després, quan va veure que no hi havia altra possibilitat, ho va fer.
Buidor de possessions, el pou va començar a tornar-se profund, mentre els altres s'apoderaven de les coses de les quals ell s'havia desfet...
Un dia , sorpresivament el pou que creixia cap endins va tenir una descoberta: endins, molt endins , i molt en el fons va trobar aigua!!!.
Mai abans altre pou havia trobat aigua...
El pou superada la sorpresa, va començar a jugar amb l'aigua del fons, humitejant les parets, esquitxant els bords i finalment traient aigua cap a fora.
La ciutat mai havia estat regada més que per la pluja, que de fet era bastant escassa, així que la terra al voltant del pou, revitalitzada per l'aigua, va començar a despertar.
Les llavors de les seves entranyes, van brollar en pastura, en trèvols, en flors, i en brots fèrtils que es van tornar arbres després...
La vida va explotar en colors al voltant de l'allunyat pou al que van començar a anomenar "El Verger".
Tots li preguntaven com havia aconseguit el miracle. - Cap miracle - contestava el Verger - cal buscar en l'interior, cap al profund... Molts van voler seguir l'exemple del Verger, però abandonaren la idea quan s'adonaven que per anar més profund calia buidar-se.
Van seguir eixamplant-se cada vegada més per a omplir-se de més i més coses...
A l'altra punta de la ciutat, un altre pou, va decidir córrer també el risc de la buidor...
I també va començar a aprofundir...
I també va arribar a l'aigua...
I també va esquitxar cap a fora creant un segon oasi verd en el poble...
- Què faràs quan s'acabi l'aigua? - li preguntaven - No ho sé el que passarà - contestava - Però, ara com ara, quant més aigua trec , més aigua hi ha. Van passar uns quants mesos abans del gran descobriment.
Un dia, gairebé per casualitat, els dos pous es van adonar que l'aigua que havien trobat en el fons de si mateixos era la mateixa... Que el mateix riu subterrani que passava per un inundava la profunditat de l'altre.
Es van adonar que s'obria per a ells una nova vida. No només podien comunicar-se, de brocal a brocal, superficialment , com tots els altres, sinó que la recerca els havia ofert un nou i secret punt de contacte:
La comunicació profunda que només aconsegueixen entre si, aquells que tenen el coratge de buidar-se de continguts i buscar en el profund del seu ésser el que tenen per a donar...

.

inici

recerca ( + sentit )

El rei es va posar dempeus
Autor/a: Desconegut/da
Procedència: Col·laborador/a

Va ser un impuls superior, desconegut, irrefrenable. Jordi II, monarca de Gran Bretanya i Irlanda, a l'escoltar els primers acords, només va ser capaç a alçar-se i amb ell, en un moviment únic, tots els presents van fer el mateix.
Des d'aleshores és tradició a Anglaterra escoltar l'Al·leluia de Haendel, dempeus, una polzada més prop de Déu.
Però molt pocs coneixen en quina situació de vida es trobava Jordi Federic Haendel en el moment de composar la magnifica obra.
Malalt, , censurat per l'estètica musical anglesa; amb el risc d'anar a la Torre de Londres a la presó per deutor morós; no volia viure, sense forces, mal alimentat, destruït per la depressió, assistit pel seu empobrit criat, sense horitzons ni alegria …"Prou…sense força,,, no vull viure sense força", repetia. Estava acabat. Tenia 56 anys.
En la seva desesperació, Haendel va increpar Déu: per indolent, per distret, per cruel. Com única resposta un raig imprevist il·lumina el seu enfonsat ànim, mentre en la seva abandonada taula de treball va llegir: "Conforma't!" I es va abandonar amb força a aquesta paraula.
Haendel va inclinar el cap, ara sacsejat per una tempestat, sobre les velles fulles de música. Havia desaparegut el cansament; tot era un gaudi creador. Durant 14 dies amb les seves 14 nits, no va menjar, ni va dormir, com si hagués embogit, No deixava de treballar i cantar. Volia aixecar el seu testimoniatge de gratitud i goig.
Només qui ha arribat a l'arrel mateixa del dolor, pot saltar a l'alegria amb aquest mateix vigor. Un altre s'hagués donat per vençut. En canvi, un músic destruït, va ser capaç amb el seu geni, de posar dempeus al rei d'Anglaterra.

.

inici

recerca ( + quotidianitat )

El que jo sé de Déu
Valentín Arteaga
Procedència: Col·laborador/a

Vaig a parlar-vos de Déu com si anés a crear-lo.
Ell és aquesta alegria que m'omple per dintre
tantes vegades, amics,
jo em trobo de sobte
amb tota la fragància del seu goig inerme.
El pols de Déu tremola
en les coses petites
i sé que la seva mirada es deté a poc a poc
en el bocí de pa que va sobrar del sopar
o en el got d'aigua
que bé va venir per alleujar el cansament
d'un pobre aquest matí.
La meva ignorància de Déu se m'ennuvola aquesta tarda.
Ell hi és, jo ho sé, en el drap que cobreix
tan humit i tan tou.
I en aquesta blava nostàlgia
de la meva infància perduda;
en aquest anhel tibant que sento jo aquesta tarda
per tornar a trobar-me
amb el nen de la meva infantesa.
Vaig a parlar-vos de Déu sense saber el que dic
o potser tan sabent-ho
que no existeixin paraules
on hi cap la seva llum.
Vaig a intentar parlar-vos d'aquest Déu
que m'habita
la febre de la meva espera.
Com puc jo parlar-vos de Déu
si està dintre
de la meva pell, la meva saliva,
de la meva sang i la meva medul·la?
Hauria de trencar-me com un càntir ara
i vessar-me en aigua d’ELL per tot el solc
d'aquest poema últim adolorit d'amor
o dir-vos tan sols que jo d’ELL no en sé res.
O sí, tal vegada, Déu m'ha sorprès
la boca algun ocàs,
i ha esclatat en la meva cara
en la seva vermella cremada.
Em sembla que sofreixo el pudor primerenc
d'una nit de noces.
Déu m'és encara més íntim
que el meu cos nu.
Sé ara l'impossible de poder-vos mostrar-lo
perquè és com una floreta
que s'enganxa a la meva pell. .

inici

recerca ( + alegria )

Les campanes del temple
Tony de Mello
Procedència Col·laborador/a. "El cant de l'ocell"

El temple havia estat sobre una illa, dues milles mar endins. Tenia un miler de campanes. Grans i petites campanes, creades pels millors artesans del món. Quan bufava el vent o refermava la tempesta, totes les campanes del temple repicaven al uníson, produint una simfonia que arrabassava a quants l'escoltaven.
Però, al cap dels segles, la illa s'havia enfonsat en el mar i, amb ella, el temple i les seves campanes. Una antiga tradició afirmava que les campanes seguien repicant sense parar i que qualsevol que escoltés atentament podria sentir-les.
Mogut per aquesta tradició, un jove va recórrer milers de milles, decidit a sentir aquelles campanes. Va estar assegut durant dies a la vora del mar, enfront del lloc en el qual en altre temps s'havia alçat el temple, i va escoltar, i va escoltar amb tota atenció. Però l'única cosa que sentia era el soroll de les ones al trencar contra la vora. Va fer tots els esforços possibles per allunyar de si el soroll de les ones, a fi de poder escoltar les campanes. Però tot va ser en va; el soroll del mar semblava inundar l'univers.
Va persistir en la seva obstinació durant setmanes. Quan li va envair el desànim, va tenir ocasió d'escoltar als savis del llogaret, que parlaven amb unció de la llegenda de les campanes del temple i de qui les havien escoltat i certificaven el fundat de la llegenda. El seu cor cremava en flames a l'escoltar aquelles paraules... per a retornar del desànim quan, després de noves setmanes d'esforç, no va obtenir cap resultat. Per fi, va decidir desistir del seu intent. Tal vegada ell no estava destinat a ser un d'aquells éssers afortunats a qui els era donat escoltar les campanes. O tal vegada no fos certa la llegenda. Tornaria a casa seva i reconeixeria el seu fracàs. Era el seu últim dia en el lloc i va decidir acudir per última vegada al seu observatori, per a dir adéu al mar, al cel, al vent i als cocoters. Es va estirar en la sorra, contemplant el cel i escoltant el so del mar. Aquell dia no va oposar resistència a aquest so, sinó que, per contra, es va lliurar a ell i va descobrir que el bramat de les ones era un so realment dolç i agradable. Aviat va quedar tan embadalit d’aquell so que tot just era conscient de si mateix. Tan profund era el silenci que es produïa en el seu cor...
I enmig d'aquell silenci ho va sentir! El toc d'una campaneta, seguit per una altra, i altra, i altra, ... I de seguida totes i cadascuna de les mil campanes del temple repicaven en una gloriosa harmonia, i el seu cor es va veure transportat de sorpresa i d'alegria. .

inici

recerca ( + PASQUA )

Acollir a l'Esperit i els seus dons
Autor/a: Desconegut/da
Procedència: Col·laborador/a

Un home de Déu va baixar al poble per anunciar als seus habitants que l'Esperit Sant anava a ser vessat sobre ells quan tornés l'alba. Aquella notícia els va omplir d'entusiasme i van fer tots els preparatius per a rebre'l. Però en el moment indicat, només uns pocs el van rebre i van poder beneficiar-se dels seus dons; als altres, els va passar totalment desapercebut aquell Esperit. Aquests, veient l'alegria dels l’havien rebut, van marxar indignats a la recerca de l'home de Déu per a protestar pel que havia passat. Ell els va dir:
— No serveix de res que vengui la força del vent, si les veles dels vostres vaixells no estan desplegades per a deixar-se dur per ell.
A això van contestar irritats:
— Però si nosaltres no vam veure venir cap vent ni res semblant. Només vam veure sortir el sol, com tots els dies, i res més.
I l'home de Déu els va respondre:
— L'Amor gratuït, igual que el vent, no pot veure's amb els ulls, només pot percebre's des del cor. I pel que sembla, els vostres cors estan encegats, perquè no es deixen arrossegar per la força de l'Amor que contínuament Déu està vessant sobre vosaltres.
Al sentir aquestes paraules, li van preguntar:
— I quan deixarem d'estar cecs?
I aquell home va respondre:
— Quan deixeu de veure sortir el sol amb la rutina de tots els dies; quan deixeu de donar per suposades tantes coses que us envolten, i que són un regal gratuït del que només podreu disposar aquest dia. Llavors, i només llavors, estareu preparats per a veure i percebre a l'Esperit que us sosté i us embolica cada dia..

inici

recerca ( + creixement )

Vint-iquatre coses per a recordar
i una per a no oblidar mai
Autor/a: Desconegut/da
Procedència: Col·laborador/a

La teva presència és un regal per al món.
Ets una persona única entre un milió.
La teva vida pot ser com tu vulguis que sigui.
Viu cada dia amb intensitat.
Conta les teves alegries, no les teves desgràcies.
Lluita contra qualsevol adversitat que es presenti.
Dins teu hi ha infinites respostes.
Comprèn, tingues coratge, sigues fort.
No t'imposis límits.
Hi ha tants somnis que esperen ser realitzats!!!
Les decisions són massa importants per a deixar-les a l'atzar.
Lluita pel teu ideal, el teu somni, el teu premi.
No hi ha res tan desgastant com les preocupacions.
Com més carreguem amb un problema, més pesat es fa.
No et prenguis les coses amb tanta seriositat.
Viu una vida de serenor, no de laments.
Recorda que una mica d'amor recorre un llarg camí.
Recorda que molt...és per a sempre.
Recorda que l'amistat és una sàvia inversió.
Els tresors de la vida són les persones...unides.
Mai no és massa tard.
Transforma el quotidià en extraordinari.
Tingues salut, esperança i felicitat.
Demana-li un desig a una estrella.
I mai oblidis... ni tan sols per un dia...què ets especial..

inici

recerca ( +

Decàleg humanista
Autor/a: Desconegut/da
Procedència: Col·laborador/a

1.- No et valoris excessivament, accepta les teves limitacions. Tampoc no t´has d´infravalorar
2.- No utilitzis de manera supèrflua noms “sagrats” com: amistat, amor, treball, solidaritat, etc.
3.- Busca temps pel descans i el lleure, estones per estar amb els amics i gaudir cada moment allò que estàs fent.
4.- Honora els pares, els avis i estima tothom. Cal que siguis sempre persona honrada.
5.- No disposis de la vida de ningú. Respecta la teva vida i la dels altres i procura viure-la amb la màxima qualitat possible.
6.- Siguis amo de la pròpia sexualitat i respecta sempre la llibertat i la dignitat dels altres.
7.- Que el diner estigui sempre al teu servei. Mai ha de ser ni el teu amo ni el teu senyor.
8.- Presentat tal com ets realment, sense enganys ni mentides. No vulguis aparentar allò que no ets.
9.- Valora les persones per allò que són i no pel que tenen
10.- Respecta els béns dels altres. Igualment respecta allò que està al servei de tots.

Viu i ajuda a viure! Viu i deixa viure!

.

inici

recerca ( + fe )

Petjades de Déu
Autor/a: Desconegut/da
Procedència: Col·laborador/a

Era africà. I creia en Déu. Algú es va proposar prendre-li el pèl i riure's d'ell. I li va preguntar:
- Com saps tu que existeix Déu?
- I com saps tu que una persona o un gos o un ruc ha estat al voltant de la teva barraca?
- Ho descobreixo per les petjades que deixa en la sorra del terra.
- També jo descobreixo a Déu per les petjades que deixa..

inici

recerca ( +

set de Dé 975 ???

inici ser de Déu 950

recerca ( + DESAFIANT ELS NOSTRES LÍMITS 975 ??

inici

recerca ( + interioridad )

Els ensenyaments de “Don Joan”
Castaneda
Procedencia: Col·laborador/a

Cada camí és un entre un milió
Però, no hem d’oblidar que un camí no és res més que això.
Si penses que no cal seguir-lo, no t’hi quedis en cap circumstància.
Un camí no és res més que un camí.
Que l’abandonis quan el teu cor així t'ho indiqui no significa cap menyspreu a tu mateix ni els altres.
Però la teva decisió de seguir aquesta sendera o bé apartar-te d'ella no ha de ser producte del temor ni l'ambició.
T'adverteixo: examina cada camí atentament. Prova’l tantes vegades com et sembli necessari. Després fes-te aquesta pregunta: Té cor aquest camí?
Tots els camins són iguals, no porten en lloc. Travessen la malesa, s'internen o van per sota d’ella.
Si aquest camí té cor, llavors és bo. Del contrari, no et servirà de res …

inici

inici

recerca ( +

inici

recerca ( + sentit ) On son els Déus? Autor/a: Desconegut/da Procedència: Col·laborador/a - On són els Déus? . Va preguntar el PETIT, mentre s'ocultava amb la seva família en la caverna, d'aquella nit d’una gran tempesta. I els seus pares li van ensenyar com fer foc per a il·luminar la seva història pintada en els murs, i ballar als Déus que un dia van arribar a ells i que van marxar amb el temps dels seus ancestrals... ... i va ser el matí del primer dia. Després el PETIT va preguntar a la seva tribu: - On són els Déus? I juntament amb els seus pares va travessar un llarg hivern a la recerca d'un lloc per a sembrar el seu futur... ... i va ser el matí i la tarda del segon dia. I el JOVE va preguntar al seu poble, mentre reia a la vora del riu: - On són els Déus? I els seus pares li van ensenyar a sotmetre a altres pobles, a altres homes. Va construir piràmides en els deserts, i en les selves verges va construir ciutats. Va aprendre altres cultes i llegendes al costat de savis i al mateix temps es va perdre en el temps i el vent de l'oblit... ... i va ser el matí i la tarda del tercer dia. I l'HOME va preguntar als seus: - On són els Déus? - "Són en la vida" li van respondre, mentre apagaven la vida dels seus germans. I l'HOME va descobrir l'origen de la seva forma. Va aprendre a crear vida en els seus laboratoris, amb respecte i saviesa... ... i així va anar tot el dia quart. I l'HOME va preguntar amb desconfiança: - On són els Déus? - "Estan en l'amor", li van respondre els sacerdots mentre s'omplien les butxaques amb monedes i ànimes de la innocència. I l'HOME va aprendre a estimar a tot ser vivent que trepitgés el món o visqués fora d'ell. Amb amor, els seus ulls es van bolcar a les arts, i les ales de l'esperit humà es van empolainar amb tendresa ... i va ser el matí i la tarda del dia cinquè. I l'HOME va preguntar als nens que ahir reien, i ara eren homes que odiaven: - On són els Déus? - "Estan en l'energia" li van respondre, mentre usaven l'àtom per a auto destruir-se. I l'HOME va aprendre a creure en la pau, va usar l'àtom per a bé; va guarir a tots els pobles i no van haver mes guerres en el seu cor... ... i va ser el matí i la tarda del dia sisè. I l'HOME va preguntar a la pols de la seva cultura, a les ovelles socials de la seva època: - On són els Déus? - "Al cel", li van respondre, drogats per la seva submissió a la religió. I l'Home va aprendre astronomia, va fer càlculs, va prendre els seus apunts i arribaria a llocs que sempre va voler conèixer. I finalment es va apoderar del cel i va viure en les estrelles... ... i va ser el matí i la tarda del setè dia. I l'ANCIÀ va preguntar a la multitud solitària: - On són els Déus? - "Estan en l'espai i el temps", li van respondre tristos i deprimits. I l'ANCIÀ va aprendre a controlar l'espai i el temps. I el seu cos va ser com la lluentor del sol, on el seu pensament de llum ja no tenia fronteres, i podia estar arreu... ... i va ser el matí i la tarda del vuitè dia. I l'ANCIÀ va preguntar: - On són els Déus? ...I ningú va respondre, perquè ell ja estava per sobre l'espai i el temps. I l'ANCIÀ va comprendre que la veritable resposta devia donar-se-la a si mateix. I a mesura que l'ANCIÀ buscava els Déus, anava creant en el camí nous cels i noves terres; nous espais i temps. I en un petit món blau, que ell havia creat, hi va haver una tempesta primordial, antiga i perfecta. I en aquest petit món blau, l'ANCIÀ va escoltar a un PETIT preguntar una cosa que el va fer somriure i descansar: - On són els Déus?... . inici	ALTRES VALORS amistat amor aprenentatge austeritat autenticitat autocreixement autoestima bondat celebració coherència compartir compromís comunicació comunitat confiança consciència constància contemplació creixement donació ecologia esperança espiritualitat família fe felicitat generositat gratitud igualtat interioritat justícia llibertat paciència parella pau perdó perseverança proïsme quotidianitat recerca respecte responsabilitat sensibilitat sentit senzillesa servei sociabilitat solidaritat tolerància treball vida
recerca ( + perseverança ) Empeny la vaca Autor/a: Desconegut/da Procedència: Col·laborador/a Un mestre samurai passejava per un bosc amb el seu fidel deixeble, quan va veure a la llunyania un lloc d'aparença pobra, i va decidir fer-hi una breu visita. Durant la caminada comentava a l'aprenent la importància de realitzar visites, conèixer persones i les oportunitats d'aprenentatge que obtenim d'aquestes experiències. Arribant al lloc va constatar la gran pobresa, els habitants: una parella i tres fills, la casa de fusta, vestits amb robes brutes i esquinçades, sense calçat. Llavors es va acostar al senyor, aparentment el pare de família i li va preguntar: - En aquest lloc no hi ha possibilitats de feina ni tampoc botigues, com s'ho, fan vostè i la seva família, per a sobreviure aquí? L'home, amb calma, va respondre: - Amic meu, nosaltres tenim una vaca que ens dóna diversos litres de llet cada dia. Una part la venem o la canviem per altres productes alimentaris a la veïna ciutat i amb l'altra part produïm formatge, quallada, etc., per al nostre consum i així és com anem sobrevivint. El savi va agrair la informació, va contemplar el lloc per un moment, després es va acomiadar i va marxar. Van seguir el seu camí, i una estona després es va girar cap al seu fidel deixeble i li va ordenar: - Busca la vaca, du-la al precipici d'allà davant i empeny-la al barranc. El jove, espantat, va qüestionar al mestre aquella ordre, doncs la vaca era el mitjà de subsistència d'aquella família. Va percebre el silenci absolut del mestre, va anar a complir l'ordre. Va empènyer la vaca pel precipici i la va veure morir. Aquella escena va quedar gravada en la memòria d'aquell jove durant anys. Un bon dia el jove atabalat per la culpa va resoldre abandonar tot el que havia après i tornar a aquell lloc i explicar-ho tot a la família, demanar perdó i ajudar-los. Així ho va fer, i a mesura que s'aproximava al lloc ho veia tot molt bonic, amb arbres florits, tot habitat, amb un cotxe en el garatge d’una gran casa i alguns nens jugant en el jardí. El jove es va sentir trist i desesperat imaginant que aquella humil família hagués hagut de vendre el terreny per a sobreviure. Va accelerar el pas i arribant al lloc, va ser rebut per un senyor molt simpàtic. El jove va preguntar per la família que vivia allà feia uns quatre anys. L'home va respondre que seguien vivint allí. Espantat el jove va entrar corrent a la casa i va confirmar que era la mateixa família que va visitar feia uns quants anys amb el mestre. Va elogiar el lloc i va preguntar al senyor (l'amo de la vaca): -Com s'ho va fer per a millorar aquest lloc i canviar de vida?. El senyor entusiasmat li va respondre: - Nosaltres teníem una vaca que va caure pel precipici i va morir, per això, des d'aquell moment ens vam veure en la necessitat de fer altres coses i desenvolupar altres habilitats que no sabíem que teníem. És així com va arribar l'èxit que veuen els seus ulls. La moralitat samurai ens diu: Tots nosaltres tenim una vaca que ens proporciona alguna cosa bàsica per a la nostra supervivència, però que ens duu a la rutina i ens fa aferrissar-nos a ella, i el nostre món es redueix al que la vaca ens brinda. . inici
recerca ( + creixement + llibertat) Granota de pou Autor/a: Desconegut/da Procedència: Col·laborador/a En un pou profund hi vivia una colònia de granotes. Duien la seva vida, tenien els seus costums, trobaven el seu aliment i raucaven a gust fent ressonar les parets del pou en tota la seva profunditat. Protegides pel seu mateix aïllament, vivien en pau, i només havien de guardar-se del brocal que, de tant en tant, algú tirava des de dalt per a treure aigua del pou. Donaven l'alarma quan escoltaven el soroll de la corriola, se submergien sota l'aigua o s'estrenyien contra la paret, i allí esperaven, contenint la respiració, fins que el brocal ple d'aigua era hissat altra vegada i passava el perill. Va arribar una granota jove a qui se li va ocórrer pensar que el brocal podia ser una oportunitat en comptes d'un perill. Allà dalt es veia alguna cosa així com una claraboia oberta, que canviava d'aspecte segons fora de dia o de nit, i en la qual apareixien ombres i llums i formes i colors que feien pressentir que allí hi havia alguna cosa nova digne de ser coneguda. I, sobretot, hi havia el rostre amb trenes d'aquella figura bella i fugaç que apareixia per un moment sobre el brocal del pou al llançar la galleda i recuperar-lo cada dia en la seva cita sagrada i temuda. Calia conèixer tot allò. La granota jove va parlar, i totes les altres se li van tirar damunt: - Això no s'ha fet mai. Seria la destrucció de la nostra raça. El cel ens castigarà. Et perdràs per sempre. Nosaltres hem estat fetes per estar aquí, i aquí és on ens va bé i podem ser felices. Fora del pou només hi ha destrucció absoluta. Que ningú s'atreveixi a violar les sàvies lleis dels nostres avantpassats. És que una granota jovenota d'avui pot saber més que ells?. La granota jove va esperar pacientment la pròxima baixada del brocal. Es va col·locar estratègicament, va donar un salt en el moment que el brocal començava a ser hissat i va pujar davant la sorpresa i l'horror de la comunitat. El consell d'ancians va excomunicar la granota pròfuga i va prohibir que es parlés d'ella. Calia salvaguardar la seguretat del pou. Van passar els mesos sense que ningú parlés d'ella i ningú s'oblidés d'ella, quan un bon dia es va escoltar un raucar familiar sobre el brocal del pou, es van agrupar mirant algunes granotes encuriosides del pou i van veure retallada contra el cel la silueta coneguda de la granota aventurera. Al seu costat va aparèixer la silueta d'una altra granota, i al seu voltant es van agrupar set petits cap-grossos. Totes miraven sense atrevir-se a dir res, quan la granota va parlar: - Aquí dalt s'hi està meravellosament. Hi ha aigua que es mou, no com allà baix, i unes fibres verdes i suaus que surten del terra i entre les quals dóna gust moure's, i on hi ha moltes bestioles petites molt bones i variades, i cada dia es pot menjar una mica diferent. I a més a més, hi ha moltes granotes de molts tipus diferents, i són molt bones, i jo m'he casat amb aquesta que està aquí al meu costat, i tenim set fills i som molt feliços. I aquí hi ha lloc per a totes, perquè això és molt gran i mai s'acaba de veure el que hi ha allà lluny. Des del fons, les forces de l'ordre van advertir a la granota que, si baixava, seria executada per alta traïció; i ella va dir que no pensava baixar, i que els desitjava a totes que s'ho passessin bé, i va marxar amb la seva companya i els set fillets. En el fons del pou va haver-hi molta revolada i algunes granotes van voler comentar la proposta, però les autoritats les van fer callar de seguida, i la vida va tornar a la normalitat de sempre. L'endemà al matí, la nena de les trenes rosses es va quedar sorpresa quan, en treure la galleda amb aigua del pou, va veure que estava plena de granotes. En sànscrit hi ha una paraula composta per a designar a una persona estreta de mires que es conforma amb escoltar el que sempre ha escoltat i fer el que sempre ha fet, el que fa tothom i el que, segons sembla, han de fer tots els que vulguin seguir una vida tranquil·la i segura. La paraula és «granota-de-pou», (kup-manduk), i ha passat del sànscrit a les llengües índies modernes, en les quals s'usa amb el mateix sentit. A ningú li agrada que li ho diguin. Tanmateix, el món està ple de pous, i els pous plens de granotes. I sortosament hi ha nenes amb trenes rosses que se'n duen esglais de tant en tant al matí. inici
recerca ( +llibertat ) Alliberar-se Autor: Anthony de Mello Procedència: Co·llaborador/ra ¿No existeix l'alliberació social? -I tant que sí, -va dir el mestre.. -Com la definiries? És alliberar-se de la necessitat de pertanyer al gran ramat, va dir el mestre . inici
recerca ( + creixement ) Animar-se a volar Jorge Bucay Procedència:Col·laborador/a I quan es va fer gran, el seu pare li va dir: Fill meu, no tots neixen amb ales. I si bé és cert que no tens obligació de volar, opino que seria penós que et limitessis a caminar tenint les ales que el bon Déu t'ha donat. - Però jo no sé volar - va contestar el fill. - Veiem - va dir el pare. El va prendre de la mà i caminant el va portar a la vora de l'abisme de la muntanya. - Veus fill, aquesta és la buidor. Quan vulguis podràs volar. Només has de parar-te aquí, respirar profund, i saltar a l'abisme. Una vegada a l'aire estendràs les ales i volaràs... El fill va dubtar: - I si caic ? - Encara que caiguis no moriràs, només alguns cops que et faran més fort per al següent intent - va contestar el pare. El fill va tornar al poble, als seus amics, als seus companys amb els quals havia caminat tota la seva vida. Els menys lúcids, li van dir: - Estàs boig ? - Perquè? - El teu pare està delirant... - Què vas a buscar volant? - Per què no et deixes de ximpleries? - I a més, qui necessita volar? Els més lúcids també sentien por: - Serà cert? - No serà perillós? - Per què no comences a poc a poc? - En tot cas, prova de llençar-te des d'una escala - ...0 des de la copa d'un arbre, però... des del cim? El jove va escoltar el consell d'aquells que l'estimàven.Va pujar a la copa d'un arbre i amb coratge va saltar... va desplegar les ales, les va agitar en l'aire amb totes les seves forces...... però igualment... es va precipitar a terra... Amb un gran bony en el front s'encarà al seu pare: - Em vas mentir! No puc volar. Vaig provar, i mira el cop que m'he donat!. No sóc com tu. Les meves ales només són d'adorn... ploriquejà. - Fill meu - va dir el pare - Per a volar cal crear l'espai d'aire lliure necessari perquè les ales es despleguin. És com per a llençar-se en un paracaigudes... necessites certa altura abans de saltar. Per a aprendre a volar sempre cal començar corrent un risc. Si un no vol córrer riscos, el millor serà resignar-se i seguir caminant com sempre... inici
recerca ( + comunicació ) La ciutat dels pous Jorge Bucay Procedència: Col·laborador/a Aquesta ciutat no estava habitada per persones, com totes les altres ciutats del planeta. Aquesta ciutat estava habitada per pous. Pous vivents... però pous al fi. Els pous es diferenciaven entre si, no només pel lloc en el qual estaven excavats sinó també pel brocal (l'obertura que els connectava amb l'exterior). Hi havia pous poderosos i ostentosos amb brocals de marbre i de metalls preciosos; pous humils de rajola i fusta i alguns altres més pobres, amb simples forats pelats que s'obrien en la terra. La comunicació entre els habitants de la ciutat era de brocal a brocal i les notícies corrien ràpidament, de punta a punta del poblat. Un dia va arribar a la ciutat una "moda" que segurament havia nascut en algun poblet humà: La nova idea assenyalava que tot ésser viu que s'apreciés deuria tenir molta més cura de l'interior que de l'exterior. L'important no és el superficial sinó el contingut. Així va succeir com els pous van començar a omplir-se. Alguns s'omplien de coses: monedes d'or i pedres precioses. Un s altres, més pràctics, es van omplir d'electrodomèstics i aparells mecànics. Alguns més van optar per l'art i van omplint-se de pintures, pianos de cua i sofisticades escultures post modernes. Finalment els intel·lectuals es van omplir de llibres, de manifests ideològics i de revistes especialitzades. Va passar el temps. La majoria dels pous es van omplir fins el punt que ja no van poder incorporar res més. Els pous no eren tots iguals així que, si bé alguns es van conformar, n'hi va haver d'altres que van pensar que devien fer alguna cosa per a seguir ficant coses en el seu interior... Algun d'ells va ser el primer: en lloc d'estrènyer el contingut, se li va ocórrer augmentar la seva capacitat eixamplant-se. No gaire temps abans que la idea fora imitada, tots els pous gastaven gran part de les seves energies en eixamplar-se per a poder fer més espai en el seu interior. Un pou, petit i allunyat del centre de la ciutat, va començar a veure als seus camarades eixamplar-se desmesuradament. Ell va pensar que si seguien inflant-se de d'aquesta manera , aviat es confondrien els brocals i cadascun perdria la seva identitat... Potser a partir d'aquesta idea se li va ocórrer que una altra manera d'augmentar la seva capacitat era créixer, però no a l'ample sinó en profunditat. Fer-se més profund en lloc de més ample. Aviat es va adonar que tot el que tenia dintre d'ell li impossibilitava la tasca d'aprofundir. Si volia ser més profund devia buidar tot contingut... Al principi va tenir por al buit, però després, quan va veure que no hi havia altra possibilitat, ho va fer. Buidor de possessions, el pou va començar a tornar-se profund, mentre els altres s'apoderaven de les coses de les quals ell s'havia desfet... Un dia , sorpresivament el pou que creixia cap endins va tenir una descoberta: endins, molt endins , i molt en el fons va trobar aigua!!!. Mai abans altre pou havia trobat aigua... El pou superada la sorpresa, va començar a jugar amb l'aigua del fons, humitejant les parets, esquitxant els bords i finalment traient aigua cap a fora. La ciutat mai havia estat regada més que per la pluja, que de fet era bastant escassa, així que la terra al voltant del pou, revitalitzada per l'aigua, va començar a despertar. Les llavors de les seves entranyes, van brollar en pastura, en trèvols, en flors, i en brots fèrtils que es van tornar arbres després... La vida va explotar en colors al voltant de l'allunyat pou al que van començar a anomenar "El Verger". Tots li preguntaven com havia aconseguit el miracle. - Cap miracle - contestava el Verger - cal buscar en l'interior, cap al profund... Molts van voler seguir l'exemple del Verger, però abandonaren la idea quan s'adonaven que per anar més profund calia buidar-se. Van seguir eixamplant-se cada vegada més per a omplir-se de més i més coses... A l'altra punta de la ciutat, un altre pou, va decidir córrer també el risc de la buidor... I també va començar a aprofundir... I també va arribar a l'aigua... I també va esquitxar cap a fora creant un segon oasi verd en el poble... - Què faràs quan s'acabi l'aigua? - li preguntaven - No ho sé el que passarà - contestava - Però, ara com ara, quant més aigua trec , més aigua hi ha. Van passar uns quants mesos abans del gran descobriment. Un dia, gairebé per casualitat, els dos pous es van adonar que l'aigua que havien trobat en el fons de si mateixos era la mateixa... Que el mateix riu subterrani que passava per un inundava la profunditat de l'altre. Es van adonar que s'obria per a ells una nova vida. No només podien comunicar-se, de brocal a brocal, superficialment , com tots els altres, sinó que la recerca els havia ofert un nou i secret punt de contacte: La comunicació profunda que només aconsegueixen entre si, aquells que tenen el coratge de buidar-se de continguts i buscar en el profund del seu ésser el que tenen per a donar... . inici
recerca ( + sentit ) El rei es va posar dempeus Autor/a: Desconegut/da Procedència: Col·laborador/a Va ser un impuls superior, desconegut, irrefrenable. Jordi II, monarca de Gran Bretanya i Irlanda, a l'escoltar els primers acords, només va ser capaç a alçar-se i amb ell, en un moviment únic, tots els presents van fer el mateix. Des d'aleshores és tradició a Anglaterra escoltar l'Al·leluia de Haendel, dempeus, una polzada més prop de Déu. Però molt pocs coneixen en quina situació de vida es trobava Jordi Federic Haendel en el moment de composar la magnifica obra. Malalt, , censurat per l'estètica musical anglesa; amb el risc d'anar a la Torre de Londres a la presó per deutor morós; no volia viure, sense forces, mal alimentat, destruït per la depressió, assistit pel seu empobrit criat, sense horitzons ni alegria …"Prou…sense força,,, no vull viure sense força", repetia. Estava acabat. Tenia 56 anys. En la seva desesperació, Haendel va increpar Déu: per indolent, per distret, per cruel. Com única resposta un raig imprevist il·lumina el seu enfonsat ànim, mentre en la seva abandonada taula de treball va llegir: "Conforma't!" I es va abandonar amb força a aquesta paraula. Haendel va inclinar el cap, ara sacsejat per una tempestat, sobre les velles fulles de música. Havia desaparegut el cansament; tot era un gaudi creador. Durant 14 dies amb les seves 14 nits, no va menjar, ni va dormir, com si hagués embogit, No deixava de treballar i cantar. Volia aixecar el seu testimoniatge de gratitud i goig. Només qui ha arribat a l'arrel mateixa del dolor, pot saltar a l'alegria amb aquest mateix vigor. Un altre s'hagués donat per vençut. En canvi, un músic destruït, va ser capaç amb el seu geni, de posar dempeus al rei d'Anglaterra. . inici
recerca ( + quotidianitat ) El que jo sé de Déu Valentín Arteaga Procedència: Col·laborador/a Vaig a parlar-vos de Déu com si anés a crear-lo. Ell és aquesta alegria que m'omple per dintre tantes vegades, amics, jo em trobo de sobte amb tota la fragància del seu goig inerme. El pols de Déu tremola en les coses petites i sé que la seva mirada es deté a poc a poc en el bocí de pa que va sobrar del sopar o en el got d'aigua que bé va venir per alleujar el cansament d'un pobre aquest matí. La meva ignorància de Déu se m'ennuvola aquesta tarda. Ell hi és, jo ho sé, en el drap que cobreix tan humit i tan tou. I en aquesta blava nostàlgia de la meva infància perduda; en aquest anhel tibant que sento jo aquesta tarda per tornar a trobar-me amb el nen de la meva infantesa. Vaig a parlar-vos de Déu sense saber el que dic o potser tan sabent-ho que no existeixin paraules on hi cap la seva llum. Vaig a intentar parlar-vos d'aquest Déu que m'habita la febre de la meva espera. Com puc jo parlar-vos de Déu si està dintre de la meva pell, la meva saliva, de la meva sang i la meva medul·la? Hauria de trencar-me com un càntir ara i vessar-me en aigua d’ELL per tot el solc d'aquest poema últim adolorit d'amor o dir-vos tan sols que jo d’ELL no en sé res. O sí, tal vegada, Déu m'ha sorprès la boca algun ocàs, i ha esclatat en la meva cara en la seva vermella cremada. Em sembla que sofreixo el pudor primerenc d'una nit de noces. Déu m'és encara més íntim que el meu cos nu. Sé ara l'impossible de poder-vos mostrar-lo perquè és com una floreta que s'enganxa a la meva pell. . inici
recerca ( + alegria ) Les campanes del temple Tony de Mello Procedència Col·laborador/a. "El cant de l'ocell" El temple havia estat sobre una illa, dues milles mar endins. Tenia un miler de campanes. Grans i petites campanes, creades pels millors artesans del món. Quan bufava el vent o refermava la tempesta, totes les campanes del temple repicaven al uníson, produint una simfonia que arrabassava a quants l'escoltaven. Però, al cap dels segles, la illa s'havia enfonsat en el mar i, amb ella, el temple i les seves campanes. Una antiga tradició afirmava que les campanes seguien repicant sense parar i que qualsevol que escoltés atentament podria sentir-les. Mogut per aquesta tradició, un jove va recórrer milers de milles, decidit a sentir aquelles campanes. Va estar assegut durant dies a la vora del mar, enfront del lloc en el qual en altre temps s'havia alçat el temple, i va escoltar, i va escoltar amb tota atenció. Però l'única cosa que sentia era el soroll de les ones al trencar contra la vora. Va fer tots els esforços possibles per allunyar de si el soroll de les ones, a fi de poder escoltar les campanes. Però tot va ser en va; el soroll del mar semblava inundar l'univers. Va persistir en la seva obstinació durant setmanes. Quan li va envair el desànim, va tenir ocasió d'escoltar als savis del llogaret, que parlaven amb unció de la llegenda de les campanes del temple i de qui les havien escoltat i certificaven el fundat de la llegenda. El seu cor cremava en flames a l'escoltar aquelles paraules... per a retornar del desànim quan, després de noves setmanes d'esforç, no va obtenir cap resultat. Per fi, va decidir desistir del seu intent. Tal vegada ell no estava destinat a ser un d'aquells éssers afortunats a qui els era donat escoltar les campanes. O tal vegada no fos certa la llegenda. Tornaria a casa seva i reconeixeria el seu fracàs. Era el seu últim dia en el lloc i va decidir acudir per última vegada al seu observatori, per a dir adéu al mar, al cel, al vent i als cocoters. Es va estirar en la sorra, contemplant el cel i escoltant el so del mar. Aquell dia no va oposar resistència a aquest so, sinó que, per contra, es va lliurar a ell i va descobrir que el bramat de les ones era un so realment dolç i agradable. Aviat va quedar tan embadalit d’aquell so que tot just era conscient de si mateix. Tan profund era el silenci que es produïa en el seu cor... I enmig d'aquell silenci ho va sentir! El toc d'una campaneta, seguit per una altra, i altra, i altra, ... I de seguida totes i cadascuna de les mil campanes del temple repicaven en una gloriosa harmonia, i el seu cor es va veure transportat de sorpresa i d'alegria. . inici
recerca ( + PASQUA ) Acollir a l'Esperit i els seus dons Autor/a: Desconegut/da Procedència: Col·laborador/a Un home de Déu va baixar al poble per anunciar als seus habitants que l'Esperit Sant anava a ser vessat sobre ells quan tornés l'alba. Aquella notícia els va omplir d'entusiasme i van fer tots els preparatius per a rebre'l. Però en el moment indicat, només uns pocs el van rebre i van poder beneficiar-se dels seus dons; als altres, els va passar totalment desapercebut aquell Esperit. Aquests, veient l'alegria dels l’havien rebut, van marxar indignats a la recerca de l'home de Déu per a protestar pel que havia passat. Ell els va dir: — No serveix de res que vengui la força del vent, si les veles dels vostres vaixells no estan desplegades per a deixar-se dur per ell. A això van contestar irritats: — Però si nosaltres no vam veure venir cap vent ni res semblant. Només vam veure sortir el sol, com tots els dies, i res més. I l'home de Déu els va respondre: — L'Amor gratuït, igual que el vent, no pot veure's amb els ulls, només pot percebre's des del cor. I pel que sembla, els vostres cors estan encegats, perquè no es deixen arrossegar per la força de l'Amor que contínuament Déu està vessant sobre vosaltres. Al sentir aquestes paraules, li van preguntar: — I quan deixarem d'estar cecs? I aquell home va respondre: — Quan deixeu de veure sortir el sol amb la rutina de tots els dies; quan deixeu de donar per suposades tantes coses que us envolten, i que són un regal gratuït del que només podreu disposar aquest dia. Llavors, i només llavors, estareu preparats per a veure i percebre a l'Esperit que us sosté i us embolica cada dia.. inici
recerca ( + creixement ) Vint-iquatre coses per a recordar i una per a no oblidar mai Autor/a: Desconegut/da Procedència: Col·laborador/a La teva presència és un regal per al món. Ets una persona única entre un milió. La teva vida pot ser com tu vulguis que sigui. Viu cada dia amb intensitat. Conta les teves alegries, no les teves desgràcies. Lluita contra qualsevol adversitat que es presenti. Dins teu hi ha infinites respostes. Comprèn, tingues coratge, sigues fort. No t'imposis límits. Hi ha tants somnis que esperen ser realitzats!!! Les decisions són massa importants per a deixar-les a l'atzar. Lluita pel teu ideal, el teu somni, el teu premi. No hi ha res tan desgastant com les preocupacions. Com més carreguem amb un problema, més pesat es fa. No et prenguis les coses amb tanta seriositat. Viu una vida de serenor, no de laments. Recorda que una mica d'amor recorre un llarg camí. Recorda que molt...és per a sempre. Recorda que l'amistat és una sàvia inversió. Els tresors de la vida són les persones...unides. Mai no és massa tard. Transforma el quotidià en extraordinari. Tingues salut, esperança i felicitat. Demana-li un desig a una estrella. I mai oblidis... ni tan sols per un dia...què ets especial.. inici
recerca ( + Decàleg humanista Autor/a: Desconegut/da Procedència: Col·laborador/a 1.- No et valoris excessivament, accepta les teves limitacions. Tampoc no t´has d´infravalorar 2.- No utilitzis de manera supèrflua noms “sagrats” com: amistat, amor, treball, solidaritat, etc. 3.- Busca temps pel descans i el lleure, estones per estar amb els amics i gaudir cada moment allò que estàs fent. 4.- Honora els pares, els avis i estima tothom. Cal que siguis sempre persona honrada. 5.- No disposis de la vida de ningú. Respecta la teva vida i la dels altres i procura viure-la amb la màxima qualitat possible. 6.- Siguis amo de la pròpia sexualitat i respecta sempre la llibertat i la dignitat dels altres. 7.- Que el diner estigui sempre al teu servei. Mai ha de ser ni el teu amo ni el teu senyor. 8.- Presentat tal com ets realment, sense enganys ni mentides. No vulguis aparentar allò que no ets. 9.- Valora les persones per allò que són i no pel que tenen 10.- Respecta els béns dels altres. Igualment respecta allò que està al servei de tots. *Viu* *i ajuda a viure! Viu i deixa viure!* . inici
recerca ( + fe ) Petjades de Déu Autor/a: Desconegut/da Procedència: Col·laborador/a Era africà. I creia en Déu. Algú es va proposar prendre-li el pèl i riure's d'ell. I li va preguntar: - Com saps tu que existeix Déu? - I com saps tu que una persona o un gos o un ruc ha estat al voltant de la teva barraca? - Ho descobreixo per les petjades que deixa en la sorra del terra. - També jo descobreixo a Déu per les petjades que deixa.. inici
recerca ( + set de Dé 975 ??? inici ser de Déu 950
recerca ( + DESAFIANT ELS NOSTRES LÍMITS 975 ?? inici
recerca ( + interioridad ) Els ensenyaments de “Don Joan” Castaneda Procedencia: Col·laborador/a Cada camí és un entre un milió Però, no hem d’oblidar que un camí no és res més que això. Si penses que no cal seguir-lo, no t’hi quedis en cap circumstància. Un camí no és res més que un camí. Que l’abandonis quan el teu cor així t'ho indiqui no significa cap menyspreu a tu mateix ni els altres. Però la teva decisió de seguir aquesta sendera o bé apartar-te d'ella no ha de ser producte del temor ni l'ambició. T'adverteixo: examina cada camí atentament. Prova’l tantes vegades com et sembli necessari. Després fes-te aquesta pregunta: Té cor aquest camí? Tots els camins són iguals, no porten en lloc. Travessen la malesa, s'internen o van per sota d’ella. Si aquest camí té cor, llavors és bo. Del contrari, no et servirà de res … inici inici
recerca ( + inici