WebdePastoral

sensibilitat ( + il·lusió )

Construint una catedral
Autor/a: Desconegut/da
Procedència: Col·laborador/a

Un caminant es va parar un dia davant una pedrera en la qual treballaven tres companys.
Va preguntar al primer:
- Què fas, amic?
I aquest va respondre sense alçar el cap:
- Estic guanyant-me el pa.
Va preguntar al segon:
- Què fas, amic?
I l'obrer, acariciant l'objecte que tenia entre les mans, va explicar:
- Ja ho veus, estic tallant una pedra.
Va preguntar al tercer:
- Què fas, amic?
I l'home, alçant cap a ell uns ulls plens d'alegria, va exclamar:
- Estem edificant una catedral.
I el cas és que els tres estaven realitzant la mateixa tasca.

inici

ALTRES VALORS

amistat
amor
aprenentatge
austeritat
autenticitat
autocreixement
autoestima
bondat
celebració
coherència
compartir
compromís
comunicació
comunitat
confiança
consciència
constància
contemplació
creixement
donació
ecologia
esperança
espiritualitat
família
fe
felicitat
generositat
gratitud
igualtat
interioritat
justícia
llibertat
paciència
parella
pau
perdó
perseverança
proïsme
quotidianitat
recerca
respecte
responsabilitat
sensibilitat
sentit
senzillesa
servei
sociabilitat
solidaritat
tolerància
treball
vida

sensibilitat ( + quotidianitat)

El ratolí Frederic
Autor/a:Desconegut/da
Procedència: Col·laborador/a

Enmig d'un prat on pasturaven vaques i cavalls hi havia una vella mansió. En un dels seus murs, prop del graner i del paller, hi vivia una família de xerraires ratolins campestres.
Però els pagesos havien abandonat la casa, i paller i graner estaven buits. S'apropava l'hivern i els petits ratolins campestres van començar a fer apilament de blat, nous, cereals i palla. Tots els ratolins treballaven dia i nit. Be, tots... menys en Frederic.
Frederic, per què no treballes? – li van preguntar –
- Sí que estic treballant – va dir en Frederic – estic emmagatzemant raigs de sol per als dies freds i foscos de l'hivern!.
Un altre dia, van veure en Frederic assegut i mirant fixament cap al prat i li van dir:
- Au, Frederic... Què fas ara?
Estic reunint colors – va dir – doncs l'hivern és lúgubre i gris.
En una altra ocasió en la que en Frederic semblava estar adormit, li van preguntar en to de retret:
- Somnies, Frederic?
- No, va respondre – és que estic acumulant paraules. Els dies de l'hivern són llargs i, de vegades, no se sap de què parlar...
Quan va venir l'hivern i van caure les primeres neus, els cinc petits ratolins campestres es van retirar al seu amagatall entre les pedres...
Però la història no ha acabat encara. Podeu imaginar-vos la seva continuació. Vull, tanmateix, explicar-la.
L'hivern va ser molt llarg i molt fred, però els ratolins van sobreviure gràcies a les seves provisions i a les de Frederic. Aquest els va parlar del sol, i els ratolins sentien escalfar el seu cor; els va parlar dels cel blau i de les roselles vermelles enmig dels camps de blat grocs, i de les verdes fulles de les vinyes; i els ratolins se sentien inundar de goig. I quan li van preguntar per les paraules que havia acumulat, des de dalt d'una pedra, com damunt d'un escenari, els va declamar una poesia sobre els canvis de les coses i de les quatre estacions, i els ratolins van recobrar ànim per a esperar la primavera...

inici

sensibilitat ( + astúcia)

La merla i les altres aus
Paulo Coelho
Procedència: Col·laborador/a. http://www.clubelsemanal.com

Una vella merla va trobar una molla de pa i va sortir volant amb ella. Al veure-la, els ocells més joves van córrer a atacar-lo.
Davant de l'imminent combat, la merla va llençar la molla de pa a la boca d'una serp, pensant:
- Quan s'és vell, es veu la vida d'altra forma: perdo el meu aliment, és veritat, però puc trobar una altra molla de pa demà. No obstant això, si hagués insistit a carregar amb ella, hauria provocat una guerra en el cel; el vencedor despertaria enveja, els altres s'armarien per a combatre'l, l'odi ompliria el cor dels ocells, i tal situació podria durar molt de temps.
La saviesa de la vellesa consisteix a saber canviar les victòries immediates per les conquestes duradores.

inici

sensibilitat ( + escolta )

El puny tancat
Nossrat Peseschkian
Procedència: Col·laborador/a

Un mullah desitja portar nous a la seva esposa, doncs li ha promès cuinar un menjar que es prepara amb nous. Anticipant el festí, el mullah enfonsa la ma en l'atuell que conté les nous i agafa tantes com caben en ella. Al pretendre treure el braç de l'atuell, li és impossible fer-ho per més que estiri d'ell. De res serveixen els seus laments i injuries.
Tampoc aconsegueix retirar el braç quan la seva esposa agafa el recipient i tira d'ell amb totes les seves forces. La ma segueix travada en el coll de l'atuell.
Desprès d'innombrables intents criden als veïns. Tots s'interessen vivament pel que succeeix i un d'ells es dirigeix al desesperat mullah i li diu:
- T'ajudaré si fas exactament el que et demano.
- Ho faré de mil amors, si m'alliberis d'aquesta maledicció
- Torna a ficar la ma en el fons de l'atuell
Això sorprèn al mullah. Perquè hauria de ficar el braç en les profunditats de l'atuell si vol aconseguir precisament l'oposat? No obstant, fa el que se li demana
El veí prossegueix:
- Obre la teva mà i deixa caure les nous. Això disgusta al mullah, doncs les vol per al seu menjar favorit. A contracor obeeix les indicacions del seu salvador
Aquest diu:
- Ara ajunta els dits i treu la mà lentament de l'atuell.
Vet aquí que el mullah retira la mà amb tota facilitat de l'atuell. Però no està totalment satisfet. He aconseguit alliberar la meva mà, però i les nous?
Aleshores el veí pren l'atuell, l'inclina i fa rodar fora tantes nous com vol el mullah. Aquest l'observa amb gran sorpresa, mentre murmura: Ets mag?.

inici

sensibilitat ( + senzillesa )

Amb el diners
Autor/a: Desconegut/da
Procedència: Col·laborador/a

Pots comprar una Casa però NO una Llar.
Pots comprar un Llit però NO el Somni.
Pots comprar un Rellotge però NO el Temps.
Pots comprar un Llibre però NO el Coneixement.
Pots comprar una Posició però NO el Respecte.
Pots comprar una Medicina però NO la Salut.
Pots comprar la Sang però NO la Vida.
Pots comprar el Sexe però NO l'Amor.
Això demostra que el diners NO HO SON TOT, busca la felicitat en les coses senzilles.
.

inici

sensibilitat ( + natura )

Demana un desig
Autor/a: Desconegut/da
Procedència: Col·laborador/a

En una ocasió, un Rei d'un País molt llunyà, va pensar que era necessari que el seu petit fill conegués les necessitats del seu Poble, va fer cridar el petit hereu i el va portar a fer un passeig pel camp.
- Fill, vull que coneguis el que és la pobresa. Algun dia seràs Rei i aquesta experiència et servirà per poder conduir millor el teu Regne.
Van marxar aleshores amb el petit Príncep i el va dur a donar un llarg passeig en el carruatge real. Durant el trajecte, el petit observava les cases, els altres nens, les parcel·les de conreu. En un punt del camí, van parar en una casa escollida a l'atzar i es van apropar a saludar als súbdits que allí habitaven, entre els quals es trobaven uns alegres nens que corrien i jugaven amb el seu gos mascota. Amb sorpresa van ser convidats pels amos d'aquest humil habitatge a compartir amb ells els seus escassos aliments, i tots els van degustar amb alegria.
Novament van emprendre el seu camí per aquelles vies del regne i aviat els va sorprendre la nit. Aleshores el Rei va decidir tornar a palau.
A l'arribar a la seva residència, el pare va preguntar al petit:
- Ara doncs has conegut el que és la pobresa. Què em pots dir referent a això?
El que el petit sobirà va contestar, va deixar al pare bocabadat:
- Pare, gràcies per aquesta gran lliçó que m'has donat. He pogut apreciar la pau i felicitat amb la que viuen els nostres súbdits. He sentit la frescor del camp, la bellesa de la llibertat, l'harmonia que es viu en les seves llars. Quin goig poder admirar el cel com es veu en els camps, quina alegria veure les aus volar pels cels, els animals córrer pel camp . Com voldria jo poder tenir una mascota amb qui jugar!. Quant desitjaria tenir uns germanets com aquells per compartir el menjar!.
Seria immensament feliç si tots els dies pogués admirar la posta del sol com avui i fer com els nostres súbdits que l'aprecien cada dia... Quina raó tenies pare, quanta riquesa hi ha en el món, i quanta pobresa ens afligeix als prínceps... Gràcies pare per haver-me permès adonar-me que pobres som i que rics són els nostres súbdits. Espero que ells em permetin compartir la seva riquesa quan jo sigui el seu Rei.

inici

sensibilitat ( + generositat )

Gelat per a l'ànima
Autor/a: Desconegut/da
Procedència: Col·laborador/a

La setmana passada vaig dur als meus nens a un restaurant. El meu fill de cinc anys d'edat va preguntar si podia donar les gràcies Quan inclinem els nostres caps ell va dir: Déu és bo, Déu és gran. Gràcies pels aliments, jo estaria encara més agraït si la mare ens donés gelat per a les postres. Llibertat i Justícia per a tots Amén.
Juntament amb els riures dels clients que estaven prop, vaig escoltar a una senyora comentar: - Això és el que està malament en aquest país, els nens d'avui en dia no saben com pregar, demanar a Déu gelat!. Mai havia escoltat això abans!
Al sentir això, el meu fill va començar a plorar i em va preguntar: Ho he fet malament? Està enutjat Déu amb mi?
Vaig agafar al meu fill i li vaig dir que havia fet un estupenda pregària i Déu segur no estaria enutjat amb ell.
Un senyor d'edat es va apropar a la taula va l'ullet al meu fill i li va dir: - Crec que Déu ha pensat que la teva, ha estat una excel·lent pregària.
- De debò? - va preguntar el meu fill - Sens dubte! Després en un murmuri dramàtic va afegir, indicant a la dona del comentari de la qual s'havia iniciat aquell assumpte: - Ella mai ha demanat un gelat a Déu Una mica de gelat, de vegades és molt bo per a l'ànima.
Com era d'esperar, vaig comprar als meus nens gelat al final del dinar. El meu fill es va quedar mirant fixament el seu per un moment i després va fer alguna cosa que mai oblidaré per la resta de la meva vida, va prendre el seu gelat i sense dir una sola paraula va avançar fins posar-lo enfront de la senyora i amb un gran somriure li va dir: - Prengui'l, és per vostè El gelat és bo per a l'ànima i la meva ànima ja està bé.

inici

sensibilitat ( + contemplació )

L'Estàtua
Autor/a: Desconegut/da
Procedència: Col·laborador/a

Expliquen que fa molt de temps, en un país oriental, vivia en la muntanya un senyor que tenia una estàtua, obra d'un vell mestre escultor. L'havia deixat tirada per terra en un racó de la seva cabana, i no es preocupava gens d'ella. Però un dia va coincidir que va passar per aquell paratge un home que anava cap a la ciutat. Com que era un home de cultura, quan va veure l'estàtua va preguntar el seu amo si estava disposat a vendre-la. Però l'amo, rient, li va dir:

- I qui vol que compri aquest tros de pedra bruta i descolorida?.

I l'home de la ciutat li va dir:

- Et dono per ella aquesta moneda de plata.

Van tancar el tracte, i tots dos van quedar satisfets. L'estàtua va ser portada a la ciutat a lloms d'un elefant.

Al cap d'uns quants mesos, l'home de la muntanya va baixar a la ciutat. Mentre caminava pel carrer, va veure com molta gent quedava parada davant d'un edifici, a la porta del qual un home cridava: Passin a veure l'estàtua més bella i meravellosa del món! Només dues monedes de plata per admirar l'obra d'art d'un gran mestre!. I l'home de la muntanya, picat per la curiositat, va pagar les dues monedes de plata i va entrar al museu.

Allí va contemplar l'estàtua que ell mateix havia venut per només una moneda.

inici

sensibilitat ( + contemplació )

D'oïda
Carlos G. Vallès
Procedència: Vida Nova núm. 2081 de març del 97

Dos amics caminen plegats per un carrer d'una gran ciutat. Els envolta el soroll multiforme de la ciutat moderna.
Els dos amics són diferents i es nota en el seu caminar. Un és alemany, fill de la ciutat, criatura de l'asfalt, ciutadà del marc. L'altre és un iogui hindú. Està de visita. Porta robes ataronjades i mirada innocent. Camina amb peus descalços que s'apressen per seguir el seu amic.
De sobte el iogui s'atura, agafà del braç al seu amic i li diu:
- Escolta, està cantant un ocell. L'amic alemany li contesta:
- No diguis ximpleries. Aquí no hi ha ocells. No t'aturis. Continua endavant.
Al cap d'una estona el iogui dissimuladament deixa caure una moneda sobre el paviment. L'amic es deté i li diu:
- Espera. Ha caigut alguna cosa. Sí, clar. Allí estava la moneda sobre la llamborda.
El iogui somriu.
- Les teves oïdes estan afinades als diners, i això és el que senten. Amb el so mínim d'una moneda sobre l'asfalt perquè t’adonis i s'aturin els teus peus. Estàs a to amb els diners, i això és el que senten les teves oïdes, la qual cosa és el que veuen els teus ulls i el que desitja el teu cor. Sentim el que volem. En canvi estàs desafinant davant els sons de la natura. Tens molt bona oïda, però estàs sord. I no només d'oïda, sinó de tot. Estàs tancat a la bellesa i a l'alegria i als colors del dia i als sons de l'aire. Camines desafinat. L'ocell sí que havia cantat.

inici

sensibilitat ( + contemplació )

Fer sortir el sol
Autor: Carlos G. Vallès
Procedència: Col·laborador.Vida Nova núm. 2039, maig 96

- Per molt que t'esforcis no aconseguiràs esmenar la teva vida, ni aconseguir la il·luminació, ni fer sortir al sol amb les teves pròpies forces, deia el Mestre.
- Llavors, per què em feu practicar tants exercicis de penitència, devoció, estudi i contemplació?, contestava el deixeble.
- Perquè estiguis despert quan surti el sol.

inici

sensibilitat ( + amor )

Un regal etern
Autor/a: Desconegut/da
Procedència: Col·laborador/a

Fa tant de temps que ja gairebé ningú recorda on ni quan, va existir un petit regne regentat per un ancià sobirà admirat i respectat per la seva saviesa i estricte sentit de la justícia, així com per la seva generositat, proverbial, fins i tot, entre els regnes veïns. Però major era, encara si és possible, l'admiració que despertava la seva única filla, la jove princesa, doncs, a la seva gran bellesa, s’afegia una profunda intel·ligència així com una exquisida sensibilitat que conreava amb l'estudi i la lectura de belles poesies.

L'ancià rei, veient que la princesa no semblava mostrar interès per cap dels nombrosos pretendents que aspiraven a guanyar el seu cor, temia, donada la seva avançada edat, no arribar a veure realitzat el seu més fervent desig: veure assegurada la continuïtat de la seva dinastia en un net. Per això, un dia, va decidir confiar a la seva filla els seus temors. La princesa que estimava i respectava molt profundament al seu pare, després d'uns moments de reflexió, va respondre: -Bé, pare. Acceptaré casar-me i així satisfer el teu major desig. Però amb una condició. Em casaré amb aquell que, noble o vassall, príncep o plebeu, ric o pobre sigui capaç de fer-me un regal molt especial. Un regal que sigui etern.

L'ancià monarca, que va sentir renéixer en ell l'esperança, ràpidament va manar omplir els carrers i places del seu regne amb pasquins, proclames i emissaris a tots els regnes veïns anunciant que tot aquell que ho desitgés, fos quina fos la seva condició, podia aspirar a la mà de la princesa i al tron, si el seu regal era etern. Aviat van poder veure’s en aquell castell, relacionant-se, units tots per un mateix anhel, a prínceps, nobles, vassalls i plebeus. Van oferir els presentes més diversos i valuosos. Però, tots, d'un en un, van ser rebutjats, ja que, de cap es podia assegurar que fos capaç de resistir el pas de l'eternitat, doncs, fins a les més dures talles de cristall de roca eren vulnerables a un simple cop o caiguda fortuïta, així com a l'acció del foc. A poc a poc, el desànim es va anar estenent i a mesura que transcorrien els dies i disminuïa el nombre de pretendents, creixia el desassossec del venerable ancià que, cada cop més, temia veure acabats els seus dies sense poder abraçar el successor del seu llinatge. Feia ja llarg temps que ningú es presentava amb cap present i ja ningú confiava a veure esposada a la princesa, quan es va presentar un home, d'humil condició i senzilla aparença, demanant ser conduït davant la princesa per donar-li el seu present. El seu aspecte va provocar somriures i comentaris no exempts de càustica ironia. Més, les ordres eren concretes i precises: tot aquell que sol·licités llicència per donar un regal havia de ser conduït davant la princesa sense dilació ni cap excusa.

Ja davant la princesa, per a la sorpresa i fins i tot recel de tots, va demanar quedar a soles amb ella. La princesa, després de mirar llargament i profundament als ulls d'aquell home, va ordenar que fos així. Un cop sols, aquell home, d'humil condició i senzilla aparença, va extreure de sota de la seva gastada casaca un llibre meravellosament enquadernat. I les seves mans, rudes i firmes, que parlaven d'aixades i solcs, de dures feines del camp, semblaven tornar-se delicades, fins a etèries, mentre continuaven una acurada cal·ligrafia, alhora que, la seva veu, profunda i càlida anava recitant les més bella poesies que mai escoltés la princesa que, sense poder contenir la profunda emoció que emanava del seu cor, va sentir el fluir d'una infinita tendresa líquida i salada entelar els seus bells i profunds ulls. Però, quan aquell home, va acabar la lectura, davant la sorpresa i perplexitat de la princesa va llançar el llibre a les flames de la xemeneia. La princesa va exclamar: -Per què el cremes si són les més belles poesies que mai he escoltat? Mai altres van despertar en mi tan intensos sentiments ni van calar tan profundament en el meu cor. Per què l’has cremat? Per què?. - Princesa, l’he cremat, perquè no vull que mai ningú pugui canviar ni alterar ni una sola de les paraules que van servir per expressar el que vós em vau inspirar, ni els sentiments que elles reflecteixen i que, són els mateixos que vós ara heu sentit, doncs les vostres llàgrimes han estat la resposta a les què abans jo vaig vessar en escriure-les. Per això, princesa, si vós fóssiu eterna, ells, i el vostre emocionat plor, em farien etern a mi en el vostre cor.

La princesa va cridar al seu pare i a tota la cort. I davant d'ells, prenent de la mà a aquell home i vivament emocionada, va anunciar: -Aquest, aquest home d'humil condició i senzilla aparença, però, de tan exquisida sensibilitat, serà el meu marit... i el vostre rei.

inici

sensibilitat ( + contemplació )

Els ulls eren verds
Autor/a: Desconegut/da
Procedència: Col·laborador/a

A casa del meu amic Carles han viscut aquesta setmana una molt curiosa tragicomèdia. La cosa va començar quan, a mitja tarda, mentre el meu amic, tancat en el seu despatx, posava al dia els molts papers endarrerits, va entrar el seu fill Carles, el petit, i li pregunta:
- Pare, de quin color són els ulls de la mare?
En Carles va trigar a reaccionar uns quants segons. I al final va quequejar:
- Què has dit?
- Que de quin color són els ulls de la mare?. És que ens han demanat en el cole una redacció sobre com és la nostra mare, i el color del cabell ho sé, però el dels ulls...
El nen mirava al seu pare amb l'exigència d'un inspector d'impostos. I Carles va comprendre que no podia respondre a una pregunta tan elemental. Eren marrons? O verds? O d’oliva? Es va adonar que feia molts anys es sabia de memòria els ulls de la seva esposa, però que ara, després de vint-i-dos anys de casat, els havia oblidat. Els veia cada dia, a totes hores, però ja no sabia el seu color.
El problema va créixer quan ambdós van comprovar que Rosa, la filla gran, tampoc ho sabia. I ho ignorava l'Ignasi, el segon. I l'Angelina, la tercera. I tots cinc sentien com dintre d'ells creixia una enorme vergonya per ignorar una cosa tan de calaix
Per això quan l'Elisa va tornar de la compra - Verds! Verds! Verds! - no entenia res al veure que els cinc de la casa contemplaven el seu rostre com si tingués pintats micos en la cara. I descobrien - o redescubríen - que els ulls de la seva mare i la seva esposa eren infinitament més bonics del que ells imaginaven.
Els homes vivim en la rutina, emmordassats per ella. Anestesiats. Podem estar al costat de la novena meravella del món sense assabentar-nos només amb que duguem al seu costat els anys suficients per a haver-la oblidat.
Jo he tingut sempre molta compassió cap a qui han de viure al costat d'un miracle artístic. Per exemple, cap a la gent que viu enfront de la catedral de Burgos o al costat del temple de la Sagrada Família a Barcelona. Han nascut a la seva ombra, han jugat als seus peus; ja mai alcen cap a aquests miracles els ulls. Se sorprenen, fins i tot, dels rostres dels turistes al·lucinats que per primera vegada els contemplen. Perquè veure una cosa un milió de vegades no aguditza la vista, sinó que es pot convertir en ceguesa.

inici

sensibilitat ( + recerca )

Davant un elefant
Paràbola hindú
Procedència: Col·laborador/a

Un príncep oriental, per a donar una lliçó als seus súbdits sobre la recerca de Déu, va fer reunir un dia a molts cecs. Després va ordenar que se'ls mostrés el major dels seus elefants sense dir-los quin animal tenien davant. Cada cec es va apropar a l'elefant i el van tocar en diverses parts del seu cos. Al final el príncep va preguntar què havia palpat cadascun.
El que havia tocat les cames va dir que un tronc arrugat d'un arbre.
El que havia tocat la trompa, una gruixuda branca amb nusos.
El que havia tocat la cua, una serp desconeguda.
Un mur, va dir el qual havia tocat el ventre.
Un petit pujol, el qual havia tocat el llom.
Com no es posaven d'acord entre ells, van començar a discutir. El príncep va interrompre la discussió:
- Aquesta petita mostra us fa veure que de les grans coses coneixem molt poc, i de Déu gairebé res.

inici

sensibilitat ( + felicitat )

Contes
León Felipe
Procedència: Col·laborador/a

Jo no sé moltes coses, és veritat.
Dic tan sols el que he vist.
I he vist: que en el bressol, a l'home,
e l bressolen amb contes, els ofeguen amb contes,
que el plor de l'home el taponen amb contes,
que els ossos de l'home
els enterren amb contes,
i que la por de l'home...
ha inventat tots els contes.
Jo sé molt poques coses, és veritat,
però m'han dormit amb tots els contes...
i sé tots els contes.

Ara estic de retorn, he arribat fa poc,
sóc nou en la ciutat... I vull dir això:
Em van adormir amb un conte...
i m'he despertat amb un somni.
És un somni sense llaços, Sense miralls, sense anells,
sense xarxes, sense paranys i sense por.

inici

sensibilitat ( + quotidianitat )

Rutines
Autor/a: Desconegut/da
Procedència: Col·laborador/a

A mitjans de 1974 explotaven a Buenos Aires deu o dotze bombes a la nit. De diferent signe, però explotaven. Despertar-se a les dues o les tres de la matinada amb diversos estrèpits en cadena, era gairebé un costum. Fins als nens es feien a aquesta rutina.
Un amic porteny va començar a prendre consciència d'aquesta adaptació a partir d'una nit en que hi va haver una forta explosió pels voltants del seu apartament, i el seu fill, de cinc anys, es va despertar sobresaltat.
- ¿Que ha estat això? - va preguntar.
El meu amic el va agafar en braços, el va acariciar per tranquil·litzar-lo, però, li va dir la veritat:
- Ha estat una bomba.
- Quina sort!, va dir el nen. - He cregut que era un tro.

inici

sensibilitat ( + NADAL )

Les aranyes i la nit de Nadal
Adaptació d’un conte popular alemany
Procedència Col·laborador/a

Tota la família ha preparat alguna cosa per celebrar el Nadal.
Els pares han posat un avet prop del balcó. L’avi i els petits han fet el pessebre amb molta cura. L’àvia ha preparat un gall d'indi farcit per cuinar-lo demà.
Al vespre, abans d’anar a dormir, canten nadales.

Poc a poc la casa queda en silenci. Els petits llums del pessebre trenquen la foscor. El cucut del rellotge canta les dotze,
Aleshores apareixen tot de bestioles que venen a oferir els seus presents a l’Infant,
La mare gata, amb els seus gatons, porta un cascavell.
El canari, després de voleiar per l’estança, li canta una cançó.
El gos porta una pilota. La tortugueta una flor silvestre.
També s’acosten els ratolins del celler i un rat-penat molt savi que viu a les golfes.
Tots porten les seves ofrenes a l’Infant que somriu.

Les últimes bestioles són les aranyes. Venen de tots els racons de la casa. Cada una d’elles porta fil gris, d’aquell que elles teixeixen. Avancen amb el seu present i l’escampen damunt les branques verdes de l’avet.
Els animalets s’estranyen i es mofen del present de les aranyes. Què lleig que fa damunt l’avet tan bonic!

Però l’infant Jesús està content. Les aranyes li han donat el millor que tenien, el fruit del seu treball.
Jesús alça la mà i beneeix el present de les aranyes.
Quina meravella! Els fils esdevenen platejats, rutilants, lluminosos.

Encara avui els fils platejats recorden l’ofrena de les aranyes i fan lluir l’arbre de Nadal.

inici

sensibilitat ( + solidaritat )

Són pedres de la platja
F. Martínez
Procedència Col·laborador/a

Cadascú és clarament diferent d'un altre.
Cadascú tanca gelosament la seva integritat més profunda.
Només la seva superfície és donada a l'exterior i des d'ella ens comunica la seva brillantor, el seu color, la seva duresa...Això, també ens passa a totes les persones.
Quan passegem al costat del mar no ens fixem en elles, i gairebé ningú s'inclina intentant saber què hi ha més enllà de les seves formes arrodonides.
En elles està l'infinit, de la mateixa manera que ho està en els abismes del cel.
I en elles hi ha infinits missatges que tenen a veure amb nosaltres.
Un d'aquests missatges es refereix al seu passat de pedres cantelludes i amb arestes, talls que treuen el cap al sol desafiant tallat fins a l'ànima de l'aire, si és que l'aire gosava fregar-los.
No va ser la força del martell ni la dels terratrèmols que s'empassen serralades la que va saber polir aquells punyals, sinó l'aigua: la tova, la dúctil, l'adaptable.
L'aigua amb el seu ball i la seva cançó - com ja va dir Tagore - els va arrodonir.
I aquí conflueix una altra afirmació de Lao Tse: "El tou venç, el dur perd,"
És gairebé segur que estem més prop de ser pedres que de ser aigua.
Per això serà que donant-nos a la dansa de la vida és com, a poc a poc, anirem perdent arestes i guanyant rodoneses que ens acostaran a les formes amoroses que es reconcilien amb les mans que acaricien i construeixen.

inici

sensibilitat ( + il·lusió ) Construint una catedral Autor/a: Desconegut/da Procedència: Col·laborador/a Un caminant es va parar un dia davant una pedrera en la qual treballaven tres companys. Va preguntar al primer: - Què fas, amic? I aquest va respondre sense alçar el cap: - Estic guanyant-me el pa. Va preguntar al segon: - Què fas, amic? I l'obrer, acariciant l'objecte que tenia entre les mans, va explicar: - Ja ho veus, estic tallant una pedra. Va preguntar al tercer: - Què fas, amic? I l'home, alçant cap a ell uns ulls plens d'alegria, va exclamar: - Estem edificant una catedral. I el cas és que els tres estaven realitzant la mateixa tasca. inici	ALTRES VALORS amistat amor aprenentatge austeritat autenticitat autocreixement autoestima bondat celebració coherència compartir compromís comunicació comunitat confiança consciència constància contemplació creixement donació ecologia esperança espiritualitat família fe felicitat generositat gratitud igualtat interioritat justícia llibertat paciència parella pau perdó perseverança proïsme quotidianitat recerca respecte responsabilitat sensibilitat sentit senzillesa servei sociabilitat solidaritat tolerància treball vida
sensibilitat ( + quotidianitat) El ratolí Frederic Autor/a:Desconegut/da Procedència: Col·laborador/a Enmig d'un prat on pasturaven vaques i cavalls hi havia una vella mansió. En un dels seus murs, prop del graner i del paller, hi vivia una família de xerraires ratolins campestres. Però els pagesos havien abandonat la casa, i paller i graner estaven buits. S'apropava l'hivern i els petits ratolins campestres van començar a fer apilament de blat, nous, cereals i palla. Tots els ratolins treballaven dia i nit. Be, tots... menys en Frederic. Frederic, per què no treballes? – li van preguntar – - Sí que estic treballant – va dir en Frederic – estic emmagatzemant raigs de sol per als dies freds i foscos de l'hivern!. Un altre dia, van veure en Frederic assegut i mirant fixament cap al prat i li van dir: - Au, Frederic... Què fas ara? Estic reunint colors – va dir – doncs l'hivern és lúgubre i gris. En una altra ocasió en la que en Frederic semblava estar adormit, li van preguntar en to de retret: - Somnies, Frederic? - No, va respondre – és que estic acumulant paraules. Els dies de l'hivern són llargs i, de vegades, no se sap de què parlar... Quan va venir l'hivern i van caure les primeres neus, els cinc petits ratolins campestres es van retirar al seu amagatall entre les pedres... Però la història no ha acabat encara. Podeu imaginar-vos la seva continuació. Vull, tanmateix, explicar-la. L'hivern va ser molt llarg i molt fred, però els ratolins van sobreviure gràcies a les seves provisions i a les de Frederic. Aquest els va parlar del sol, i els ratolins sentien escalfar el seu cor; els va parlar dels cel blau i de les roselles vermelles enmig dels camps de blat grocs, i de les verdes fulles de les vinyes; i els ratolins se sentien inundar de goig. I quan li van preguntar per les paraules que havia acumulat, des de dalt d'una pedra, com damunt d'un escenari, els va declamar una poesia sobre els canvis de les coses i de les quatre estacions, i els ratolins van recobrar ànim per a esperar la primavera... inici
sensibilitat ( + astúcia) La merla i les altres aus Paulo Coelho Procedència: Col·laborador/a. http://www.clubelsemanal.com Una vella merla va trobar una molla de pa i va sortir volant amb ella. Al veure-la, els ocells més joves van córrer a atacar-lo. Davant de l'imminent combat, la merla va llençar la molla de pa a la boca d'una serp, pensant: - Quan s'és vell, es veu la vida d'altra forma: perdo el meu aliment, és veritat, però puc trobar una altra molla de pa demà. No obstant això, si hagués insistit a carregar amb ella, hauria provocat una guerra en el cel; el vencedor despertaria enveja, els altres s'armarien per a combatre'l, l'odi ompliria el cor dels ocells, i tal situació podria durar molt de temps. La saviesa de la vellesa consisteix a saber canviar les victòries immediates per les conquestes duradores. inici
sensibilitat ( + escolta ) El puny tancat Nossrat Peseschkian Procedència: Col·laborador/a Un mullah desitja portar nous a la seva esposa, doncs li ha promès cuinar un menjar que es prepara amb nous. Anticipant el festí, el mullah enfonsa la ma en l'atuell que conté les nous i agafa tantes com caben en ella. Al pretendre treure el braç de l'atuell, li és impossible fer-ho per més que estiri d'ell. De res serveixen els seus laments i injuries. Tampoc aconsegueix retirar el braç quan la seva esposa agafa el recipient i tira d'ell amb totes les seves forces. La ma segueix travada en el coll de l'atuell. Desprès d'innombrables intents criden als veïns. Tots s'interessen vivament pel que succeeix i un d'ells es dirigeix al desesperat mullah i li diu: - T'ajudaré si fas exactament el que et demano. - Ho faré de mil amors, si m'alliberis d'aquesta maledicció - Torna a ficar la ma en el fons de l'atuell Això sorprèn al mullah. Perquè hauria de ficar el braç en les profunditats de l'atuell si vol aconseguir precisament l'oposat? No obstant, fa el que se li demana El veí prossegueix: - Obre la teva mà i deixa caure les nous. Això disgusta al mullah, doncs les vol per al seu menjar favorit. A contracor obeeix les indicacions del seu salvador Aquest diu: - Ara ajunta els dits i treu la mà lentament de l'atuell. Vet aquí que el mullah retira la mà amb tota facilitat de l'atuell. Però no està totalment satisfet. He aconseguit alliberar la meva mà, però i les nous? Aleshores el veí pren l'atuell, l'inclina i fa rodar fora tantes nous com vol el mullah. Aquest l'observa amb gran sorpresa, mentre murmura: Ets mag?. inici
sensibilitat ( + senzillesa ) Amb el diners Autor/a: Desconegut/da Procedència: Col·laborador/a Pots comprar una Casa però NO una Llar. Pots comprar un Llit però NO el Somni. Pots comprar un Rellotge però NO el Temps. Pots comprar un Llibre però NO el Coneixement. Pots comprar una Posició però NO el Respecte. Pots comprar una Medicina però NO la Salut. Pots comprar la Sang però NO la Vida. Pots comprar el Sexe però NO l'Amor. Això demostra que el diners NO HO SON TOT, busca la felicitat en les coses senzilles. . inici
sensibilitat ( + natura ) Demana un desig Autor/a: Desconegut/da Procedència: Col·laborador/a En una ocasió, un Rei d'un País molt llunyà, va pensar que era necessari que el seu petit fill conegués les necessitats del seu Poble, va fer cridar el petit hereu i el va portar a fer un passeig pel camp. - Fill, vull que coneguis el que és la pobresa. Algun dia seràs Rei i aquesta experiència et servirà per poder conduir millor el teu Regne. Van marxar aleshores amb el petit Príncep i el va dur a donar un llarg passeig en el carruatge real. Durant el trajecte, el petit observava les cases, els altres nens, les parcel·les de conreu. En un punt del camí, van parar en una casa escollida a l'atzar i es van apropar a saludar als súbdits que allí habitaven, entre els quals es trobaven uns alegres nens que corrien i jugaven amb el seu gos mascota. Amb sorpresa van ser convidats pels amos d'aquest humil habitatge a compartir amb ells els seus escassos aliments, i tots els van degustar amb alegria. Novament van emprendre el seu camí per aquelles vies del regne i aviat els va sorprendre la nit. Aleshores el Rei va decidir tornar a palau. A l'arribar a la seva residència, el pare va preguntar al petit: - Ara doncs has conegut el que és la pobresa. Què em pots dir referent a això? El que el petit sobirà va contestar, va deixar al pare bocabadat: - Pare, gràcies per aquesta gran lliçó que m'has donat. He pogut apreciar la pau i felicitat amb la que viuen els nostres súbdits. He sentit la frescor del camp, la bellesa de la llibertat, l'harmonia que es viu en les seves llars. Quin goig poder admirar el cel com es veu en els camps, quina alegria veure les aus volar pels cels, els animals córrer pel camp . Com voldria jo poder tenir una mascota amb qui jugar!. Quant desitjaria tenir uns germanets com aquells per compartir el menjar!. Seria immensament feliç si tots els dies pogués admirar la posta del sol com avui i fer com els nostres súbdits que l'aprecien cada dia... Quina raó tenies pare, quanta riquesa hi ha en el món, i quanta pobresa ens afligeix als prínceps... Gràcies pare per haver-me permès adonar-me que pobres som i que rics són els nostres súbdits. Espero que ells em permetin compartir la seva riquesa quan jo sigui el seu Rei. inici
sensibilitat ( + generositat ) Gelat per a l'ànima Autor/a: Desconegut/da Procedència: Col·laborador/a La setmana passada vaig dur als meus nens a un restaurant. El meu fill de cinc anys d'edat va preguntar si podia donar les gràcies Quan inclinem els nostres caps ell va dir: Déu és bo, Déu és gran. Gràcies pels aliments, jo estaria encara més agraït si la mare ens donés gelat per a les postres. Llibertat i Justícia per a tots Amén. Juntament amb els riures dels clients que estaven prop, vaig escoltar a una senyora comentar: - Això és el que està malament en aquest país, els nens d'avui en dia no saben com pregar, demanar a Déu gelat!. Mai havia escoltat això abans! Al sentir això, el meu fill va començar a plorar i em va preguntar: Ho he fet malament? Està enutjat Déu amb mi? Vaig agafar al meu fill i li vaig dir que havia fet un estupenda pregària i Déu segur no estaria enutjat amb ell. Un senyor d'edat es va apropar a la taula va l'ullet al meu fill i li va dir: - Crec que Déu ha pensat que la teva, ha estat una excel·lent pregària. - De debò? - va preguntar el meu fill - Sens dubte! Després en un murmuri dramàtic va afegir, indicant a la dona del comentari de la qual s'havia iniciat aquell assumpte: - Ella mai ha demanat un gelat a Déu Una mica de gelat, de vegades és molt bo per a l'ànima. Com era d'esperar, vaig comprar als meus nens gelat al final del dinar. El meu fill es va quedar mirant fixament el seu per un moment i després va fer alguna cosa que mai oblidaré per la resta de la meva vida, va prendre el seu gelat i sense dir una sola paraula va avançar fins posar-lo enfront de la senyora i amb un gran somriure li va dir: - Prengui'l, és per vostè El gelat és bo per a l'ànima i la meva ànima ja està bé. inici
sensibilitat ( + contemplació ) L'Estàtua Autor/a: Desconegut/da Procedència: Col·laborador/a Expliquen que fa molt de temps, en un país oriental, vivia en la muntanya un senyor que tenia una estàtua, obra d'un vell mestre escultor. L'havia deixat tirada per terra en un racó de la seva cabana, i no es preocupava gens d'ella. Però un dia va coincidir que va passar per aquell paratge un home que anava cap a la ciutat. Com que era un home de cultura, quan va veure l'estàtua va preguntar el seu amo si estava disposat a vendre-la. Però l'amo, rient, li va dir: - I qui vol que compri aquest tros de pedra bruta i descolorida?. I l'home de la ciutat li va dir: - Et dono per ella aquesta moneda de plata. Van tancar el tracte, i tots dos van quedar satisfets. L'estàtua va ser portada a la ciutat a lloms d'un elefant. Al cap d'uns quants mesos, l'home de la muntanya va baixar a la ciutat. Mentre caminava pel carrer, va veure com molta gent quedava parada davant d'un edifici, a la porta del qual un home cridava: Passin a veure l'estàtua més bella i meravellosa del món! Només dues monedes de plata per admirar l'obra d'art d'un gran mestre!. I l'home de la muntanya, picat per la curiositat, va pagar les dues monedes de plata i va entrar al museu. Allí va contemplar l'estàtua que ell mateix havia venut per només una moneda. inici
sensibilitat ( + contemplació ) D'oïda Carlos G. Vallès Procedència: Vida Nova núm. 2081 de març del 97 Dos amics caminen plegats per un carrer d'una gran ciutat. Els envolta el soroll multiforme de la ciutat moderna. Els dos amics són diferents i es nota en el seu caminar. Un és alemany, fill de la ciutat, criatura de l'asfalt, ciutadà del marc. L'altre és un iogui hindú. Està de visita. Porta robes ataronjades i mirada innocent. Camina amb peus descalços que s'apressen per seguir el seu amic. De sobte el iogui s'atura, agafà del braç al seu amic i li diu: - Escolta, està cantant un ocell. L'amic alemany li contesta: - No diguis ximpleries. Aquí no hi ha ocells. No t'aturis. Continua endavant. Al cap d'una estona el iogui dissimuladament deixa caure una moneda sobre el paviment. L'amic es deté i li diu: - Espera. Ha caigut alguna cosa. Sí, clar. Allí estava la moneda sobre la llamborda. El iogui somriu. - Les teves oïdes estan afinades als diners, i això és el que senten. Amb el so mínim d'una moneda sobre l'asfalt perquè t’adonis i s'aturin els teus peus. Estàs a to amb els diners, i això és el que senten les teves oïdes, la qual cosa és el que veuen els teus ulls i el que desitja el teu cor. Sentim el que volem. En canvi estàs desafinant davant els sons de la natura. Tens molt bona oïda, però estàs sord. I no només d'oïda, sinó de tot. Estàs tancat a la bellesa i a l'alegria i als colors del dia i als sons de l'aire. Camines desafinat. L'ocell sí que havia cantat. inici
sensibilitat ( + contemplació ) Fer sortir el sol Autor: Carlos G. Vallès Procedència: Col·laborador.Vida Nova núm. 2039, maig 96 - Per molt que t'esforcis no aconseguiràs esmenar la teva vida, ni aconseguir la il·luminació, ni fer sortir al sol amb les teves pròpies forces, deia el Mestre. - Llavors, per què em feu practicar tants exercicis de penitència, devoció, estudi i contemplació?, contestava el deixeble. - Perquè estiguis despert quan surti el sol. inici
sensibilitat ( + amor ) Un regal etern Autor/a: Desconegut/da Procedència: Col·laborador/a Fa tant de temps que ja gairebé ningú recorda on ni quan, va existir un petit regne regentat per un ancià sobirà admirat i respectat per la seva saviesa i estricte sentit de la justícia, així com per la seva generositat, proverbial, fins i tot, entre els regnes veïns. Però major era, encara si és possible, l'admiració que despertava la seva única filla, la jove princesa, doncs, a la seva gran bellesa, s’afegia una profunda intel·ligència així com una exquisida sensibilitat que conreava amb l'estudi i la lectura de belles poesies. L'ancià rei, veient que la princesa no semblava mostrar interès per cap dels nombrosos pretendents que aspiraven a guanyar el seu cor, temia, donada la seva avançada edat, no arribar a veure realitzat el seu més fervent desig: veure assegurada la continuïtat de la seva dinastia en un net. Per això, un dia, va decidir confiar a la seva filla els seus temors. La princesa que estimava i respectava molt profundament al seu pare, després d'uns moments de reflexió, va respondre: -Bé, pare. Acceptaré casar-me i així satisfer el teu major desig. Però amb una condició. Em casaré amb aquell que, noble o vassall, príncep o plebeu, ric o pobre sigui capaç de fer-me un regal molt especial. Un regal que sigui etern. L'ancià monarca, que va sentir renéixer en ell l'esperança, ràpidament va manar omplir els carrers i places del seu regne amb pasquins, proclames i emissaris a tots els regnes veïns anunciant que tot aquell que ho desitgés, fos quina fos la seva condició, podia aspirar a la mà de la princesa i al tron, si el seu regal era etern. Aviat van poder veure’s en aquell castell, relacionant-se, units tots per un mateix anhel, a prínceps, nobles, vassalls i plebeus. Van oferir els presentes més diversos i valuosos. Però, tots, d'un en un, van ser rebutjats, ja que, de cap es podia assegurar que fos capaç de resistir el pas de l'eternitat, doncs, fins a les més dures talles de cristall de roca eren vulnerables a un simple cop o caiguda fortuïta, així com a l'acció del foc. A poc a poc, el desànim es va anar estenent i a mesura que transcorrien els dies i disminuïa el nombre de pretendents, creixia el desassossec del venerable ancià que, cada cop més, temia veure acabats els seus dies sense poder abraçar el successor del seu llinatge. Feia ja llarg temps que ningú es presentava amb cap present i ja ningú confiava a veure esposada a la princesa, quan es va presentar un home, d'humil condició i senzilla aparença, demanant ser conduït davant la princesa per donar-li el seu present. El seu aspecte va provocar somriures i comentaris no exempts de càustica ironia. Més, les ordres eren concretes i precises: tot aquell que sol·licités llicència per donar un regal havia de ser conduït davant la princesa sense dilació ni cap excusa. Ja davant la princesa, per a la sorpresa i fins i tot recel de tots, va demanar quedar a soles amb ella. La princesa, després de mirar llargament i profundament als ulls d'aquell home, va ordenar que fos així. Un cop sols, aquell home, d'humil condició i senzilla aparença, va extreure de sota de la seva gastada casaca un llibre meravellosament enquadernat. I les seves mans, rudes i firmes, que parlaven d'aixades i solcs, de dures feines del camp, semblaven tornar-se delicades, fins a etèries, mentre continuaven una acurada cal·ligrafia, alhora que, la seva veu, profunda i càlida anava recitant les més bella poesies que mai escoltés la princesa que, sense poder contenir la profunda emoció que emanava del seu cor, va sentir el fluir d'una infinita tendresa líquida i salada entelar els seus bells i profunds ulls. Però, quan aquell home, va acabar la lectura, davant la sorpresa i perplexitat de la princesa va llançar el llibre a les flames de la xemeneia. La princesa va exclamar: -Per què el cremes si són les més belles poesies que mai he escoltat? Mai altres van despertar en mi tan intensos sentiments ni van calar tan profundament en el meu cor. Per què l’has cremat? Per què?. - Princesa, l’he cremat, perquè no vull que mai ningú pugui canviar ni alterar ni una sola de les paraules que van servir per expressar el que vós em vau inspirar, ni els sentiments que elles reflecteixen i que, són els mateixos que vós ara heu sentit, doncs les vostres llàgrimes han estat la resposta a les què abans jo vaig vessar en escriure-les. Per això, princesa, si vós fóssiu eterna, ells, i el vostre emocionat plor, em farien etern a mi en el vostre cor. La princesa va cridar al seu pare i a tota la cort. I davant d'ells, prenent de la mà a aquell home i vivament emocionada, va anunciar: -Aquest, aquest home d'humil condició i senzilla aparença, però, de tan exquisida sensibilitat, serà el meu marit... i el vostre rei. inici
sensibilitat ( + contemplació ) Els ulls eren verds Autor/a: Desconegut/da Procedència: Col·laborador/a A casa del meu amic Carles han viscut aquesta setmana una molt curiosa tragicomèdia. La cosa va començar quan, a mitja tarda, mentre el meu amic, tancat en el seu despatx, posava al dia els molts papers endarrerits, va entrar el seu fill Carles, el petit, i li pregunta: - Pare, de quin color són els ulls de la mare? En Carles va trigar a reaccionar uns quants segons. I al final va quequejar: - Què has dit? - Que de quin color són els ulls de la mare?. És que ens han demanat en el cole una redacció sobre com és la nostra mare, i el color del cabell ho sé, però el dels ulls... El nen mirava al seu pare amb l'exigència d'un inspector d'impostos. I Carles va comprendre que no podia respondre a una pregunta tan elemental. Eren marrons? O verds? O d’oliva? Es va adonar que feia molts anys es sabia de memòria els ulls de la seva esposa, però que ara, després de vint-i-dos anys de casat, els havia oblidat. Els veia cada dia, a totes hores, però ja no sabia el seu color. El problema va créixer quan ambdós van comprovar que Rosa, la filla gran, tampoc ho sabia. I ho ignorava l'Ignasi, el segon. I l'Angelina, la tercera. I tots cinc sentien com dintre d'ells creixia una enorme vergonya per ignorar una cosa tan de calaix Per això quan l'Elisa va tornar de la compra - Verds! Verds! Verds! - no entenia res al veure que els cinc de la casa contemplaven el seu rostre com si tingués pintats micos en la cara. I descobrien - o redescubríen - que els ulls de la seva mare i la seva esposa eren infinitament més bonics del que ells imaginaven. Els homes vivim en la rutina, emmordassats per ella. Anestesiats. Podem estar al costat de la novena meravella del món sense assabentar-nos només amb que duguem al seu costat els anys suficients per a haver-la oblidat. Jo he tingut sempre molta compassió cap a qui han de viure al costat d'un miracle artístic. Per exemple, cap a la gent que viu enfront de la catedral de Burgos o al costat del temple de la Sagrada Família a Barcelona. Han nascut a la seva ombra, han jugat als seus peus; ja mai alcen cap a aquests miracles els ulls. Se sorprenen, fins i tot, dels rostres dels turistes al·lucinats que per primera vegada els contemplen. Perquè veure una cosa un milió de vegades no aguditza la vista, sinó que es pot convertir en ceguesa. inici
sensibilitat ( + recerca ) Davant un elefant Paràbola hindú Procedència: Col·laborador/a Un príncep oriental, per a donar una lliçó als seus súbdits sobre la recerca de Déu, va fer reunir un dia a molts cecs. Després va ordenar que se'ls mostrés el major dels seus elefants sense dir-los quin animal tenien davant. Cada cec es va apropar a l'elefant i el van tocar en diverses parts del seu cos. Al final el príncep va preguntar què havia palpat cadascun. El que havia tocat les cames va dir que un tronc arrugat d'un arbre. El que havia tocat la trompa, una gruixuda branca amb nusos. El que havia tocat la cua, una serp desconeguda. Un mur, va dir el qual havia tocat el ventre. Un petit pujol, el qual havia tocat el llom. Com no es posaven d'acord entre ells, van començar a discutir. El príncep va interrompre la discussió: - Aquesta petita mostra us fa veure que de les grans coses coneixem molt poc, i de Déu gairebé res. inici
sensibilitat ( + felicitat ) Contes León Felipe Procedència: Col·laborador/a Jo no sé moltes coses, és veritat. Dic tan sols el que he vist. I he vist: que en el bressol, a l'home, e l bressolen amb contes, els ofeguen amb contes, que el plor de l'home el taponen amb contes, que els ossos de l'home els enterren amb contes, i que la por de l'home... ha inventat tots els contes. Jo sé molt poques coses, és veritat, però m'han dormit amb tots els contes... i sé tots els contes. Ara estic de retorn, he arribat fa poc, sóc nou en la ciutat... I vull dir això: Em van adormir amb un conte... i m'he despertat amb un somni. És un somni sense llaços, Sense miralls, sense anells, sense xarxes, sense paranys i sense por. inici
sensibilitat ( + quotidianitat ) Rutines Autor/a: Desconegut/da Procedència: Col·laborador/a A mitjans de 1974 explotaven a Buenos Aires deu o dotze bombes a la nit. De diferent signe, però explotaven. Despertar-se a les dues o les tres de la matinada amb diversos estrèpits en cadena, era gairebé un costum. Fins als nens es feien a aquesta rutina. Un amic porteny va començar a prendre consciència d'aquesta adaptació a partir d'una nit en que hi va haver una forta explosió pels voltants del seu apartament, i el seu fill, de cinc anys, es va despertar sobresaltat. - ¿Que ha estat això? - va preguntar. El meu amic el va agafar en braços, el va acariciar per tranquil·litzar-lo, però, li va dir la veritat: - Ha estat una bomba. - Quina sort!, va dir el nen. - He cregut que era un tro. inici
sensibilitat ( + NADAL ) Les aranyes i la nit de Nadal Adaptació d’un conte popular alemany Procedència Col·laborador/a Tota la família ha preparat alguna cosa per celebrar el Nadal. Els pares han posat un avet prop del balcó. L’avi i els petits han fet el pessebre amb molta cura. L’àvia ha preparat un gall d'indi farcit per cuinar-lo demà. Al vespre, abans d’anar a dormir, canten nadales. Poc a poc la casa queda en silenci. Els petits llums del pessebre trenquen la foscor. El cucut del rellotge canta les dotze, Aleshores apareixen tot de bestioles que venen a oferir els seus presents a l’Infant, La mare gata, amb els seus gatons, porta un cascavell. El canari, després de voleiar per l’estança, li canta una cançó. El gos porta una pilota. La tortugueta una flor silvestre. També s’acosten els ratolins del celler i un rat-penat molt savi que viu a les golfes. Tots porten les seves ofrenes a l’Infant que somriu. Les últimes bestioles són les aranyes. Venen de tots els racons de la casa. Cada una d’elles porta fil gris, d’aquell que elles teixeixen. Avancen amb el seu present i l’escampen damunt les branques verdes de l’avet. Els animalets s’estranyen i es mofen del present de les aranyes. Què lleig que fa damunt l’avet tan bonic! Però l’infant Jesús està content. Les aranyes li han donat el millor que tenien, el fruit del seu treball. Jesús alça la mà i beneeix el present de les aranyes. Quina meravella! Els fils esdevenen platejats, rutilants, lluminosos. Encara avui els fils platejats recorden l’ofrena de les aranyes i fan lluir l’arbre de Nadal. inici
sensibilitat ( + solidaritat ) Són pedres de la platja F. Martínez Procedència Col·laborador/a Cadascú és clarament diferent d'un altre. Cadascú tanca gelosament la seva integritat més profunda. Només la seva superfície és donada a l'exterior i des d'ella ens comunica la seva brillantor, el seu color, la seva duresa...Això, també ens passa a totes les persones. Quan passegem al costat del mar no ens fixem en elles, i gairebé ningú s'inclina intentant saber què hi ha més enllà de les seves formes arrodonides. En elles està l'infinit, de la mateixa manera que ho està en els abismes del cel. I en elles hi ha infinits missatges que tenen a veure amb nosaltres. Un d'aquests missatges es refereix al seu passat de pedres cantelludes i amb arestes, talls que treuen el cap al sol desafiant tallat fins a l'ànima de l'aire, si és que l'aire gosava fregar-los. No va ser la força del martell ni la dels terratrèmols que s'empassen serralades la que va saber polir aquells punyals, sinó l'aigua: la tova, la dúctil, l'adaptable. L'aigua amb el seu ball i la seva cançó - com ja va dir Tagore - els va arrodonir. I aquí conflueix una altra afirmació de Lao Tse: "El tou venç, el dur perd," És gairebé segur que estem més prop de ser pedres que de ser aigua. Per això serà que donant-nos a la dansa de la vida és com, a poc a poc, anirem perdent arestes i guanyant rodoneses que ens acostaran a les formes amoroses que es reconcilien amb les mans que acaricien i construeixen. inici