* contes i vivències
SENTIT *

sentit ( + recerca )

Existeix Déu?
Bertolt Brecht
Procedència : Col·laborador/a

Algú li va preguntar si existia un Déu. Va contestar:

T'aconsello que meditis si el teu comportament variaria segons la resposta que es donés a aquesta pregunta. Si romangués inalterable, la pregunta seria ociosa. Si, per contra, la teva conducta variés, en tal cas puc ajudar-te dient que tu mateix hauries resolt la qüestió: efectivament, necessitaries aquest Déu.

inici

 

ALTRES VALORS

amistat
amor
aprenentatge
austeritat
autenticitat
autocreixement
autoestima
bondat
celebració
coherència
compartir
compromís
comunicació
comunitat
confiança
consciència
constància
contemplació
creixement
donació
ecologia
esperança
espiritualitat
família
fe
felicitat
generositat
gratitud
igualtat
interioritat
justícia
llibertat
paciència
parella
pau
perdó
perseverança
proïsme
quotidianitat
recerca
respecte
responsabilitat
sensibilitat
sentit
senzillesa
servei
sociabilitat
solidaritat
tolerància
treball
vida

sentit (+ vida )

L'immediat i la nit
Mamerto Menapache
Procedència: Col·laborador/a.
Publicat en el llibre Contes Rodats, Editorial Pàtria Gran

L'abundància de llum ens regala l'immediat. És nostre aquest arbre, aquest ocell, aquesta flor. La nostra mirada s’enamora del que està prop, del que ens envolta. Ens quedem quiets al mig de la nostra gàbia de coses, i tot ve fins a nosaltres portat per aquesta llum que abunda. Els colors, les formes, el moviment: tot arriba fins a nosaltres, com arriba l'aliment fins a l'engabiat que acaba per creure's el centre de tot el que existeix.
La gàbia de la llum abundant pot amputar en nosaltres la capacitat de volar. I el que és incapaç de volar, acaba per reduir la realitat a la seva petita realitat. Totes aquestes coses que ell creu posseir, i que en realitat el posseeixen a ell, poden acabar per convertir-se per a ell en l’únic que existeix ; o en l'única cosa que val la pena pensar que existeix. Acabarà així per oblidar que en la seva mateixa terra existeixen deserts i rius, muntanyes amb neu i selves amb ocells en llibertat. Acabarà per no importar-li que existeixin oceans i homes que els naveguen. Encara que sàpiga que existeixen altres móns més enllà del seu propi planeta, aquests móns no li interessen per a res, i pensa que res ha d'aportar-li a la seva vida de gàbia en la seva petita geografia satisfeta.
I és llavors quan ve la nit. La nit que ens empobreix radicalment. Que al treure'ns la llum, ens arrabassa tot l'immediat. La nit que desenterra en el nostre interior totes aquelles velles pors; que ens fa sentir pobres i desprotegits. Que ens torna a fer sentir la necessitat de creure en l'àngel de la guarda. Que el nostre nen es desperta i torna a buscar refugi en la seva mare.
I la nit, al treure'ns amb la llum la presència de l'immediat, torna a encendre allà dalt, molt lluny, la llum de les estrelles immenses.
Perquè les estrelles necessiten de la foscor per poder brillar. O potser no siguin les estrelles les que necessitin de la foscor. En realitat som nosaltres els que necessitem ser alliberats de la nostra petita gàbia lluminosa, per a així ser capacitats de poder veure aquests immensos astres de les llunyanies que estaven allà, brillant des de sempre. Perquè a l' arrabassar-nos l'immediat, la foscor ens capacita per veure la realitat que brilla molt més lluny. Ens eixampla l'horitzó a les dimensions de l'univers. Obliga a l'home a emprendre el vol. La presència de les estrelles en la nit ha permès als homes marxar terra endins, fer-se navegants.
Quan la foscor d'un home es prenya amb una estrella, la seva Mala Nit es converteix en Bona Nit. La foscor ens dóna l'oportunitat del silenci i ens capacita per a la recerca. Ens obliga a anar home endins i ens invita a endinsar-nos en el mar. Hi ha estrelles inabastables que van regalar a certs navegants audaços nous continents. Eren homes amb capacitat de marxar al mar, miners de la nit amb la sola llum d'una estrella.
La fecunditat de la nit no està en que ens allibera de les coses immediates, sinó que allibera en nosaltres la capacitat de veure més enllà de l'immediat. Ens obliga a veure l'exigència més enllà d'allò útil. Ens fa superar la necessitat i ens fa créixer fins el desig. Per això ens capacita per a la renúncia.
El dolor i la pobresa són fecunds, només si ens capaciten per volar.

inici

 

sentit (+ coherència )

La indecisió
Mamerto Menapace
Publicat en Cuentos rodados

L’havien agafat en flagrant delicte de robatori, i no existien circumstàncies atenuants que ho justifiquessin. Malgrat totes les seves negatives no va poder evitar que la justícia l'enviés a la mort.
Havia tractat de mostrar-se serè i havia aconseguit impressionar els seus mateixos jutges.
Encara li quedava una mica d'humor, i va decidir jugar-se fins l'última carta. Tractaria almenys de guanyar temps, per viure una estona més.
Quan li van llegir la sentència que el condemnava a la forca, la va escoltar amb calma, i va concloure la sessió preguntat si tindria l'oportunitat d'expressar el seu últim desig.
Era impossible que l'hi neguessin. I així va ser.
Abans encara de descobrir de què es tractava. - Vull - va dir - ser jo mateix qui elegeixi l'arbre i la branca de la que hauré de ser ajusticiat.
Encara que la petició va semblar als jutges una mica romàntica donat el dramatisme de les circumstàncies, no hi va haver inconvenients en la concessió.
Li van designar un piquet de quatre guàrdies perquè l’ acompanyessin en el recorregut pel bosc dels afores d'aquella vella ciutat medieval, en la que aquest succés es desenvolupava conforme als costums i procediments de l'època.
Més de tres hores va durar la caminada, que va impacientar a tots, menys a l'interessat, que gastava el seu temps desaprensivament observant amb superioritat i ironia cada arbre i cada bestiola que podria ser el seu últim punt de suport sobre aquesta terra de la que s'acomiadaria aviat.
Els mirava i estudiava minuciosament, per rebutjar-los després gairebé amb menyspreu. No seria una miserable planta amb tants defectes la que tindria l'honor de carregar amb la seva persona.
D'aquesta manera va anar passant d'arbre en arbre, fins que va haver inspeccionat tots els possibles.
De nou davant el jutge, va expressar així les seves conclusions:- Senyor jutge! Vol que li digui la veritat? No n’hi ha cap que em convenci.
Va morir igualment. I sense haver elegit.

Tinc dos amics. Un d'ells ha arribat a la convicció que hauria de consagrar la seva vida a Déu. Però encara no ha trobat cap congregació que el convenci.
L'altre creu en l'amor. Però no creu en les dones.
Em temo que els dos moriran sense haver elegit.

inici

sentit ( + lloança)

Ángels en la Terra
Julio García Briceño
Procedència: Col·laboradora.

Déu estava en el cel mirant com actuaven els homes en la terra. Entre ells, regnava la desolació.

Més de 5 mil milions d'éssers humans són pocs per a arribar a la magnificència divina de l'amor! - va sospirar el Senyor. El Pare va veure a tants germans en guerra, esposos i esposes que no assumien la seva poca benvolença, rics i pobres apartats, sans i malalts distants, lliures i esclaus separats.

Un bon dia va reunir els àngels i els va dir: Veieu als éssers humans? Necessiten ajuda! Hauríeu de baixar vosaltres a la Terra.

- Nosaltres? -, van dir els àngels il·lusionats, espantats i emocionats, però plens de fe.

- Si, vosaltres sou els indicats. Ningú més podria complir aquesta tasca. Escolteu! Quan vaig crear l'home, ho vaig fer a imatge i semblança meva, però amb talents especials per a cadascun. Vaig permetre diferències entre ells perquè junts formessin el regne. Així ho vaig planejar. Uns arribarien a riqueses per a compartir amb els pobres. Uns altres gaudirien de bona salut per a atendre als malalts. Uns serien savis i uns altres molt simples per a procurar entre ells sentiments d'amor, admiració i respecte. Els bons haurien de resar per aquells que actuessin com si fossin dolents. El pacient toleraria el neuròtic. En fi, els meus plans deuen complir-se perquè l'home gaudeixi, des de la Terra, la felicitat eterna. I per a fer-ho... vosaltres baixareu amb ells!

- De què es tracta? - els àngels van preguntar inquiets. Aleshores el Senyor va explicar-los la seva tasca.

- Com que els homes s'han oblidat que els vaig fer diferents perquè es completessin uns als altres i així formessin el cos del meu fill estimat. Sembla que no s'adonen que els vull diferents per aconseguir la perfecció, per tant baixareu vosaltres amb diferents tasques a fer..

I va donar a cadascun la seva tasca:
- Tu tindràs memòria i concentració d'excel·lència: seràs cec.
- Tu seràs eloqüent amb el teu cos i molt creatiu per a expressar-te: seràs sord-mut.
- Tu tindràs pensaments profunds, escriuràs llibres: seràs poeta; tindràs paràlisi cerebral.
- A tu et donaré el do de l'amor i seràs la seva persona, n'hi haurà molts altres com tu en tota la Terra i no hi haurà distinció de raça perquè tindràs la cara, els ulls, les mans i el cos com si fossin germans de sang: tindràs síndrome de Dow.
- Tu seràs molt baix d'alçada i molta simpatia i el teu sentit de l'humor arribarà fins el cel: seràs gent petita.
- Tu gaudiràs la creació tal com ho vaig planejar per als homes. Tindràs discapacitat intel·lectual i mentre uns altres es preocupen pels avanços científics i tecnològics, tu gaudiràs mirant una formiga, una flor. Seràs feliç, molt feliç perquè estimaràs a tots i no faràs judici de cap; tu viuràs a la Terra, però la teva ment es mantindrà en el cel; preferiràs escoltar la meva veu a la dels homes. Tindràs autisme.
- Tu seràs hàbil com cap, et faltaran els braços i faràs tot amb les cames i la boca.

A l'últim àngel li va dir:
- Seràs geni, et treuré les ales abans d'arribar a la Terra i baixaràs l'esquena, els homes repararan el teu cos, però hauràs d'enginyar-te per triomfar. Tindràs mielomenningocelle, que significa mel que va venir del cel.

Els àngels es van sentir feliços amb la distinció del Senyor, però els causava enorme pena haver d'apartar-se del cel per a complir la seva missió.

- Quant temps viurem sense veure't? Quant temps lluny de tu?

- No us preocupeu, estaré amb vosaltres tots els dies. A més això durarà només entre 60 i 80 anys terrenals.

- Està bé, Pare. Serà com dius. 80 anys són un instant en el rellotge etern, així que ens veurem "aviat"- van dir els àngels i van baixar a la Terra emocionats.

Cadascun va arribar al ventre d'una mare. Allí es van formar durant 6, 7, 8 o 9 mesos. Al néixer, van ser rebuts amb profund dolor, van causar por i angoixa. Alguns pares van refusar la tasca; uns altres la van assumir enutjats; uns altres es van tirar culpes fins dissoldre el seu matrimoni i uns altres més van plorar amb amor i van acceptar el deure.

El cas és que, com que els àngels saben la seva missió i les seves virtuts són la fe, l'esperança i la caritat, a més d'unes altres, totes governades per l'amor, ells han sabut perdonar i amb paciència passen la vida il·luminant a tot aquell que els ha volgut estimar. Segueixen baixant àngels a la Terra amb esperits superiors en cossos limitats i seguiran arribant mentre hi hagi humanitat en el planeta.

Déu vol que estiguin entre nosaltres per a donar-nos l'oportunitat de treballar per ells, per a aprendre d'ells. I treballar és servir, servir és viure i viure és estimar, perquè la vida se'ns va donar per a això. El que no viu per a servir, no serveix per a viure.

- Mestre, qui va pecar perquè aquest naixés cec? Ell o els seus pares?

- Ni ell ni els seus pares, va néixer així perquè es veiessin en ell les obres de Déu. I les obres de Déu també es fan a través dels homes. Aquestes obres són les de misericòrdia, especialment amb aquells que més ens necessiten. Veus per què tantes diferències?.

inici

sentit ( + fidelitat )

Història d'un far
Autor: Mamerto Menapace
Procedència: Monasterir Santa Maria dels Toldos

El veler havia sortit ple d'eufòria i d'esperança del port de Buenos Aires buscant el Pacífic. Però per a arribar fins allí no tenia més remei que vorejar la terra a la recerca de la bretxa que pel Cap de Forns li permetria tòrcer a la dreta rumb cap al mar gran. Per això va posar confiat proa al sud, encara que la seva meta fos l'oest.

Però el canvi de rumb no es va fer. Tal vegada es navegava amb les veles massa desplegades. Tal vegada fos de nit quan es va passar enfront de la bretxa. Potser va succeir durant una tempesta. No sé. La veritat va ser que es va continuar al sud, rumb al fred, rumb al pol.

El dubte de l'error s'anava fent conscient . Una vegada plenament instal·lat en la consciència, el dubte va esdevenir angoixa.

El pobre veler es va trobar rodejat pels blocs de gel, pel fred, les tempestes i un sol que cada vegada s'allunyava menys de l'horitzó. Llavors va ser quan es va tenir consciència d'haver equivocat el rumb. D'estar anant cap al no-res, cap al buit del fred i de la mort. Li va preguntar a la brúixola: però la brúixola havia embogit. Perquè en el pol les brúixoles embogeixen i comencen una dansa que contagia als mariners.

Ja no tenia sentit seguir. Per què? Si cada esforç cap endavant era un pas cap al no-res fred de la mort. Quelcom que espantava encara més entre els gels, la foscor i les tempestes.

Va voler preguntar a les estrelles. Però les estrelles voletejaven en cercle al voltant d'un pol còsmic invisible el mateix que els albatros al voltant del pal del veler. En el pol, les estrelles no neixen ni moren, simplement giren equidistants a l'horitzó. Allí, prop del pol, posar proa a una estrella hagués estat simplement girar sobre si mateix.

Llavors res hi havia ni en el vaixell ni en el cel, que fora capaç de tornar el rumb? Perquè el fet de no saber on s'estava, treia tot sentit al que es tenia. Els grans punts de referència eren tots ambigus. Perquè en el pol tot és ambigu, fins al mateix moviment.

I va ser llavors quan es va rebre el missatge.

Tres curtes… una llarga… silenci. Tres curtes… una llarga… silenci. Tres…

La brillantor intermitent va despertar la curiositat d'aquests homes famolencs de senyals. No, no podia ser una estrella; perquè aquesta brillantor estava allí, sobre la mateixa línia horitzontal que ells. Participava del moviment de les mateixes onades, rodejat pels mateixos blocs de gel i el mateix desemparament del fred i les tempestes. Havia de ser un signe de presència humana. Era un far.

I el far continuava fidel al ritme de les seves intermitències: tres curtes… una llarga… silenci. Tres…

I aquests mariners atordits pel soroll i la tempesta que xiulava en el cordatge dels seus pals haguessin preferit que en comptes d'aquest silenci, el far els envies una paraula amb què s'identifiqués a si mateix i els ubiqués a ells. Però el far en la seva soledat tenia només un mitjà per a comunicar-se i manifestar la seva identitat: la fidelitat al ritme de les seves intermitències. I va continuar llançant sobre la tempesta, les onades i els blocs de gel, el seu missatge de llum amb bolquers de silenci.

Desembarcar en el far? Era impossible. En aquestes latituds els fars fan el niu en esculls. La paraula esperada estava oculta en el silenci del veler mateix. Perquè el veler comptava entre els seus béns amb un llibre de fars. I va ser allí on els mariners van identificar el missatge d'aquest far. I va ser gràcies a la fidelitat precisa i silenciosa a les seves intermitències per la qual els mariners, endinsant-se en el silenci d'aquest llibre, van ubicar la identitat del far i amb això un punt de referència per a la seva pròpia posició. Llavors cada cosa abans incoherent, va aportar el seu petit missatge provisori: la posició del sol en l'horitzó, l'hora del rellotge, la dansa de la brúixola, i fins a les mateixes estrelles.

Es va saber que s'estava proa al pol. I es va virar en rodó. I amb això els mariners van saber que el veler s'havia salvat. O millor, que per a aquest veler començava l'oportunitat de salvar-se.

Perquè aquesta conversió profunda, aparentment no havia canviat res en la geografia concreta de la seva navegació. Seguien rodejats pels blocs de gel, el fred, les onades i els vents. La seva conversió no els havia canviat de geografia; simplement els havia col·locat proa cap a una nova direcció. Abans, seguir era avançar cap a la mort, cap al fred del pol i del no-res. Ara, navegar era avançar cap a la llum, cap a la vida, cap a l'encontre amb els altres homes. Era tornar cap al seu poble, deixant arrere la geografia del regne de les ombres. Però allí els dos rumbs participaven encara del mateix mitjà extern. I tal vegada l'esforç per a avançar fos ara encara major que l'anterior. perquè calia fer front a tot això que els havia conduït fins allí. La diferència estava, però, que ara els esforços tenien sentit perquè conduïen a la vida. Perquè entre els navegants, eñ que més desanima, no és haver de fer esforços, sinó el que aquests esforços siguin gestos buits de sentit.

A poc a poc va anar quedant arrere tota aquesta geografia polar. A poc a poc les estrelles van anar inclinant les seves òrbites buscant l'horitzó, i la brúixola va anar estabilitzant-se. I amb això es va tornar a entrar en el món de les exigències normals de la navegació a vela. Es va seguir navegant amb fidelitat a aquesta ruta, proa cap aquesta meta on mort el sol.

Allà va quedar el far. Fidel al ritme de les seves intermitències, a la seva geografia polar i al seu silenci. Perquè el misteri personal del far exigeix fidelitat al seu escull, i un profund respecte per la ruta personal de cada navegant. El que no treu que a vegades pateixi de nostàlgia al recordar als velers.

inici

 

sentit ( + compromís )

Com ser capellà avui
Autor/a: Desconegut/da
Procedència: Col·laborador/a

Si predica més de deu minuts... no acaba mai!
Si parla de la contemplació de Déu... està als núvols!
Si aborda els problemes socials... gira a l'esquerra!
Si va a treballar a la fàbrica... és que no té res més que fer!
Si es queda en la parròquia... està apartat del món!
Si casa i bateja a tot el món... ven els sagraments com en rebaixes!

Si es torna més exigent... vol una Església de "purs"!
Si es queda en la casa abadia... no veu a ningú!
Si fa visites... no està mai a casa!
Si té èxit amb els nens...té una religió de criatura!
Si visita als malalts... té temps per a perdre'l i passa dels problemes del seu temps!
Si fa obres en l'església... llença el diners per la finestra!
Si no en fa... és un abandonat!
Si col·labora amb el consell parroquial... es deixa dur com un borrego!
Si no té consell parroquial... és massa individualista!
Si somriu fàcilment... es mostra massa familiar! Si va distret o preocupat, no ha vist a algú... és un distant!
Si és jove... no té experiència!
Si és gran...hauria de jubilar-se!
Endavant!! , no et desanimis amic capellà!

inici

 

sentit ( + conviccions )

El pou i els camels
Mamerto Menapace, osb
Monestir Santa María de los Toldos

A les ciutats dels homes hi ha fonts que deixen anar el seu doll dia i nit. La seva missió no és la d'abeurar als homes de la ciutat. Més aviat compleixen amb la funció d'alegrar la vista amb el seu joc d'aigua en moviment, i les oïdes amb el seu despreocupat murmuri enmig del soroll.
Fonts que són visitades pels turistes, homes que arriben fins elles sense set i amb una màquina de fotografiar al coll. Abundància d'aigües inútils, malbaratades enfront d'homes sense set. Harmonia de moviments i colors per a entretenir a homes que necessiten gastar el seu temps, perquè s'han detingut en la vida al quedar-se sense fites. Fonts conegudes per tot el món. A la Plaça de Sant Pere, vaig comprar una vegada per noranta lires, deu targetes postals amb deu fonts distintes que havia visitat en un sol matí que no sabia què fer. En cap d'elles sentia necessitat de beure.
Però en el país dels nòmades, les coses són diferents.
En la terra d'homes en moviment, amb metes difícils i llunyanes, no hi ha fonts, sinó solament pous. Pous del desert, distants i ocults sota la monotonia dels arenals. Abeurades en un pou, hi ha caravanes que a vegades han de caminar amb urgència llarg temps abans de trobar el més pròxim. I a vegades la seva presència és tan amagada que no els queda més remei que fiar-se de l'instint enfebrat dels seus camells assedegats, cercant rumbs ensumant el vent. Però els camellers saben també que quan la set és molt gran, comencen els miratges. En els cervells acalorats desperten aleshores les targetes postals de fonts exuberants i temptadores que duen a les dunes on només està la mort. Pobre el turista que s'endinsi en el desert amb el seu cervell equipat amb postals de fonts! Probablement morirà de set autoenganyat, a pocs metres del pou que podria haver-li retornat la vida però que li va romandre ocult, simplement perquè la seva presència no es manifestava amb els mateixos signes que les fonts per a turistes amb les quals havia equipat la seva imaginació.
En aquest moment els conductors de camells deuen aferrar-se a dues conviccions: que els camells amb més set són els millor equipats per a trobar el pou, i que la missió dels conductors és fer l'impossible per mantenir unida la caravana sense permetre la desbandada dels camells assedegats, ni el retardar-se dels camells satisfets. En cas contrari els camells assedegats potser trobaran el pou, però una vegada abeurats s'hauran quedat sense caravana, i per això sense meta, condemnats a morir al costat d'aquest pou esgotat ben aviat. I els altres, la caravana sense assedegats, hauran perdut amb ells l'única possibilitat de donar amb el pou que els hauria permès continuar la seva marxa cap a la fita.

inici

 

sentit ( + quotidianitat )

L'arbre dels problemes
Autor/a: Desconegut/da
Procedència: Col·laborador/a

El fuster que havia contractat per a ajudar-me a reparar la meva vella granja, acabava de finalitzar el seu primer dia de treball, va ser molt dur. La seva talladora elèctrica s'havia espatllat i l'havia fet perdre una hora del seu treball i ara el seu antic camió es negava a arrancar.

Mentre el portava a casa seva, va estar en silenci. Una vegada que vam arribar, em va invitar a conèixer a la seva família.

Mentre ens dirigíem a la porta, es va aturar breument davant d'un petit arbre, tocant les puntes de les branques amb ambdós mans.

A l'entrar a casa, va ocórrer una sorprenent transformació. La seva bronzejada cara somreia plenament. Va abraçar als seus dos petits fills i li va fer un petó a la seva esposa. Posteriorment em va acompanyar fins al cotxe.

Quan vam passar prop de l'arbre, vaig sentir curiositat i li vaig preguntar sobre el que havia vist quan vam entrar.

-Aquest és el meu arbre dels problemes-, va contestar. -Sé que jo no puc evitar tenir problemes en el treball, però hi ha quelcom que és segur: els problemes no pertanyen a casa meva, ni a la meva esposa, ni als meus fills. Així que simplement els penjo en l'arbre cada nit quan arribo. Després al matí els agafo una altra vegada.

-És cert, però- va dir somrient - que quan surto al matí a arreplegar-los, ni remotament trobo en tants com els que recordo haver-hi deixat la nit anterior.

Si té solució, per a què fer problema?

Si no té solució, Per a què fer problema?

inici

 

sentit ( + senzillesa )

L'última pregunta
Autor/a: Desconegut/a
Procedència: Col·laborador/a

Un senyor viatja des d'un poble molt llunyà per a consultar a un rabí molt famós.

Arriba a la casa i adverteix, sorprès, que els únics mobles de que disposa el savi són un matalàs tirat a terra, dos bancs, una cadira i una espelma. La resta de l'habitació és buida.

L'home trasmet la seva consulta al rabí i aquest li respon amb vertadera saviesa. Intrigat, però, per l'escassetat del mobiliari, al final afegí:

- Li puc fer una consulta més?
- Si, per descomptat.

- On estan els seus mobles?
- On estan els seus?

- Com que on estan els meus? Jo estic de pas - diu l'home sense acabar de comprendre.
- Jo també - li contesta el savi.

inici

 

sentit ( + responsabilitat )

La història de la vida de cadascun
Autor/a: Desconegut/da
Procedència: Col·laborador/a

Un professor d'ètica, porta a la seva classe varis objectes i els col·loca en el seu escriptori. Quan comença la classe pren un flascó gran i buit i procedeix a omplir-lo amb unes quantes pedres grans.

Aleshores pregunta als seus estudiants si el flascó està ple.

Tots diuen que si. El professor agafa una bosseta de pedretes mitjanes i la buida, poc a poc, en el flascó agitant-lo. Les pedretes van omplint els espais buits entre les pedres grans. De nou pregunta si el flascó està ple.

Tots responen, rient, que ara si.

El Professor agafa ara una bosseta de sorra i la va buidant en el flascó mentre sacseja una mica. La sorra acaba d'omplir els espais buits.

-Ara bé - diu el professor: - vull que reconegueu i entengueu que això és com les vostres vides. Les pedres grans són les coses importants (la família, els amics/gues, la salut, els vostres fills), coses que quan totes les altres es perden encara ompliran les vostres vides.
Les pedretes petites representen coses que conten una mica menys, com el treball, la casa, el cotxe.
I la sorra seria totes les altres coses insignificants en les vostres vides.
Si ompliu el flascó primer amb la sorra, no hi haurà espai per a les pedres i les pedretes. El mateix passa amb les vostres vides. Si perdeu el temps i energia en nimietats mai quedarà espai per a les coses que realment us deuen importar. Ocupeu-vos primer de les pedres i pedretes, és el que més importa. Establiu prioritats, la resta serà pura sorra.

inici

sentit ( + fe )

El full blanc
Kahlil Gibrán
Procedència: Col·laborador/a

Un dia va dir un full blanc de paper:
- M'he format blanc, nítid, immaculat i pur, i així seré fins a l'eternitat. Prefereixo cremar-me i tornar-me cendra blanca abans de permetre que m’embruti la negror.
Va escoltar un tinter aquelles raons i va riure en el seu negre cor, però no es va atrevir a tocar aquell full blanc de paper.
El van escoltar també les plomes i tampoc el van tocar. I així va romandre el full paper blanc, nítid, com la neu... però buit.

inici

 

sentit ( + disponiobilitat )

Petites coses
José Luis Martín Descalzo
Razones desde la otra orilla

Ja no somnio en canviar el món, i de vegades em sembla que n'hi ha prou en canviar un test de lloc. I, no obstant això, altres vegades penso que, petites coses, aquestes cosetes que aconseguim fer podrien arribar a ser fins i tot bastant importants. I llavors, en els moments de desànim, recordo una pregària de cristians brasilers que una vegada vaig escoltar i que no he oblidat del tot, però que, reconstruïda ara per mi, podria dir una mica això:

Sí, ja sé que només Déu pot donar la vida; però tu pots ajudar-li a transmetre-la.

Només Déu pot donar la fe, però tu pots donar el teu testimoniatge.

Només Déu és l'autor de tota esperança, però tu pots ajudar al teu amic a trobar-la.

Només Déu és el camí, però tu ets el dit que assenyala com es va a ell.

Només Déu pot donar l'amor, però tu pots ensenyar a uns altres com s'estima.

Déu és l'únic que té força, la crea, la dóna; però nosaltres podem animar el desanimat.

Només Déu pot fer que es conservi o es perllongui una vida, però tu pots fer que estigui plena o buida.

Només Déu pot fer l'impossible; només tu pots fer el possible.

Només Déu pot fer un sol que escalfi a tots els homes; només tu pots fer una cadira en la que pot seure un vell cansat.

Només Déu és capaç de fabricar el miracle de la carn d'un nen, però tu pots fer que somrigui.

Només Déu fa que sota el sol creixin els camps de blat, però tu pots triturar aquest gra i repartir aquest pa.

Només Déu pot impedir les guerres, però tu pots no barallar-te amb la teva dona o el teu germà.

Només a Déu se li va ocórrer l'invent del foc, però tu pots deixar una caixa de llumins.

Només Déu dóna la completa i veritable llibertat, però nosaltres podríem, almenys, pintar de blau les reixes i posar unes flors fresques en la finestra de la presó.

Només Déu podria retornar-li la vida a l'espòs de la jove vídua; tu pots asseure’t en silenci al seu costat perquè es senti menys sola.

Només Déu pot inventar una puresa com la de la Verge; però tu pots aconseguir que algú, que ja les havia oblidat, torni a resar les tres avemarías.

Només Déu pot salvar el món perquè només Ell salva, però tu pots fer una mica més petita la injustícia.

Només Déu pot fer que sigui ric aquest pobre captaire que tant ho necessita; però tu pots anar-li conservant aquesta esperança amb un petit somriure.

Només Déu pot aconseguir que rebi aquesta carta la veïna del cinquè, perquè Déu sap que aquell antic promés fa molts anys que la va oblidar; però tu podries suplir avui una mica aquesta carta amb una floreta i una paraula afectuosa.

En realitat, ja veus que Déu es basta a si mateix, però sembla que prefereix seguir contant amb tu, amb les teves petites coses.

inici

sentit ( + autenticitat )

El pot de vidre i el cafè
Autor/a: Desconegut/da
Procedència: Coaborador/a

Un professor, davant els seus alumnes de la classe de filosofia, sense dir ni una paraula, va agafar un pot gran de vidre i va procedir a omplir-lo amb pilotes de golf. Després va preguntar als estudiants si el pot estava ple. Els estudiants van estar d'acord a dir que sí.

El professor va agafar una capsa plena de perdigons i la va buidar dins del pot. Aquests van omplir els espais buits que quedaven entre les pilotes de golf. El professor va tornar a preguntar als estudiants si el pot estava ple i ells van tornar a dir que sí.

Després, el professor va agafar una capsa amb sorra i la va buidar dins del pot. Evidentment la sorra va omplir tots els espais buits i el professor va tornar a preguntar si el pot estava ple.
En aquesta ocasió, els estudiants van respondre amb un sí unànime.

El professor, ràpidament, va afegir dues tasses de cafè al contingut del pot i, efectivament, va omplir tots els espais buits entre la sorra.
Els estudiants reien. Quan les riallades es va anar apagant, el professor va dir:
- Vull que us adoneu que aquest pot representa la vida. Les pilotes de golf són les coses importants com la família, els fills, la salut, els amics, l'amor, coses que t'apassionen. Són coses que, encara que perdéssim tota la resta i només ens quedessin aquestes, les vostres vides encara estarien plenes.
Els perdigons són les altres coses que ens importen, com la feina, la casa, el cotxe,...
La sorra és la resta de petites coses.
Si primer posem la sorra en el pot, no hi hauria espai per als perdigons, ni per a les pilotes de golf. El mateix passa amb la vida. Si utilitzem tot el nostre temps i energia en les coses petites, mai no tindrem lloc per a les coses realment importants.
Para atenció a les coses que són crucials per a la teva felicitat.
Juga amb els teus fills, dóna't temps per anar al metge, vés amb la teva parella a sopar, practica el teu esport o afecció favorita. Sempre hi haurà temps per netejar la casa, per reparar la clau de l'aigua,...
Ocupa't primer de les pilotes de golf, de les coses que realment t'importen.
Estableix les teves prioritats, la resta només és sorra.

Un dels estudiants va aixecar la mà i va preguntar què representava el cafè.
El professor va somriure i va dir:
- Que bé que em facis aquesta pregunta! El cafè és per demostrar que encara que la teva vida et sembli plena, sempre hi ha lloc per a un parell de tasses de cafè amb un amic.

inici

 

sentit ( + amor )

Bona notícia
Anthony de Mello
Procedència: Col·laborador/a. “El cant de l'ocell”

El Regne dels cels és semblant a dos germans que vivien feliços i contents, fins que van rebre la crida de Déu a fer-se deixebles.
El de més edat va respondre amb generositat a la crida, encara que va tenir a veure com s'estripava el seu cor al separar-se de la seva família i de la noia a la que estimava i amb la qui somiava casar-se. Però, per fi, va marxar a un país llunyà, on va gastar la seva pròpia vida al servei dels més pobres. En aquell país, hi va haver una persecució i a la fi va ser detingut, falsament acusat, torturat i condemnat a mort.
I el Senyor li va dir:
-Molt bé, servent fidel i complidor. M'has servit pel valor de mil talents. Vaig a recompensar-te amb mil milions de talents. Entra en el goig del teu Senyor!
La generositat del més jove va ser menor. Va decidir ignorar la crida, seguir el seu camí i casar-se amb la noia a la que estimava. Va gaudir d'un feliç matrimoni, li van anar bé els negocis i va arribar a ser ric i pròsper. De tant en tant donava una almoina a algun captaire o es mostrava bondadós amb la seva dona i els seus fills. També de tant en tant enviava alguna petita suma de diners al seu germà gran que es trobava en un remot país, adjuntant-li una nota que deia: -Tal vegada amb això puguis ajudar millor a aquells pobres diables.
Quan li va arribar l'hora, el Senyor li va dir:
- Molt bé, servent fidel i complidor. M'has servit amb valor de deu talents. Vaig a recompensar-te amb mil milions de talents. Entra en el goig del teu Senyor!
El germà gran es va sorprendre al sentir que el seu germà anava a rebre la mateixa recompensa que ell. Però li va agradar en gran manera. I va dir:
- Senyor, sabent això, si hagués de néixer de nou i tornar a viure, faria per Tu exactament el mateix que he fet.

inici

sentit ( + felicitat )

Quan em queixo
Autor/a: Desconegut/da
Procedència: Col·laborador/a

Avui viatjant amb autobús he vist una bonica noia amb cabells d'or i expressió d'alegria; he envejat la seva bellesa. Al baixar l'he vist coixejar..., tenia una sola cama i recolzada en la seva crossa somreia.
Perdona'm, Senyor, quan em queixo. Tinc dues cames i el món és meu!

Després he anat a comprar uns dolços. M'ha atès un noi encantador. He parlat amb ell; semblava tan content que encara que se m'hagués fet tard no m'hauria importat. Ja al sortir, he sentit que em deia: -Gràcies per xerrar amb mi..., és vostè tan amable. És un plaer parlar amb gent com vostè... ja veu, sóc cec.
Perdona'm, Senyor, quan em queixo. Jo puc veure-hi, i el món és meu!

Més tard, caminant pel carrer, he vist un petit d'ulls blaus, que mirava jugar a altres nens, sense saber què fer. M'he apropat i li he dit: -Per què no jugues amb ells? Ha seguit mirant endavant sense dir una paraula: llavors he comprès que no em sentia.
Perdona'm, Senyor, quan em queixo. Jo puc escoltar, i el món és meu!

Tinc dues cames per a anar on vull... Ulls per a veure els colors del capvespre... Oïdes per a escoltar les coses que em diuen...
Perdona'm, Senyor, quan em queixo, Ho tinc tot i el món és meu!

inici

sentit ( + fe )

La camperola i l'emperador
Paulo Coelho
Procedència: Col·laborador/a, http://www.clubelsemanal.com

L'emperador d'Akbar va interrompre la seva cacera en el bosc, es va agenollar i va fer les pregàries de la tarda. En aquell moment, una camperola que corria desesperada a la recerca del seu marit va ensopegar amb l'emperador, agenollat.
Sense demanar disculpes, va seguir endavant. L'emperador d'Akbar es va quedar contrariat, però, com bon musulmà, no va interrompre el que estava fent.
Mitja hora després, la camperola tornava contenta juntament amb el seu marit, quan va ser capturada i duta a Akbar.
– Explica'm el teu irrespectuós comportament o seràs condemnada! – va bramar l'emperador.
– Pensava tan intensament en el meu marit que no vaig veure res. Si vostra Majestat pensava en algú molt més important que el meu marit. Com va poder veure'm?
El sobirà no va respondre res. I més tard va confiar als seus amics que una simple camperola li havia ensenyat el sentit de la pregària.

inici

sentit ( +