senzillesa ( + proïsme)
El gat i la guineu
Tradicional
Fa molt temps, quan els animals parlaven,
estava passejant un gat pel bosc, quan es va trobar amb una guineu,
com que el gat era molt educat, el va saludar:
— Bon dia senyora guineu!, Com li va?
La guineu, que era molt orgullosa, va mirar de dalt a baix al gat, sense
arribar a creure's del tot que s'atrevís a dirigir-li la paraula,
dubtant si contestar-li o ignorar-lo, finalment va pensar que la salutació
no se li ha de negar a ningú, així que li va dir:
— Gat atrapa rosegadors, mort de fam, Com se't ha ocorregut?,
Com t'atreveixes a dirigir-me la paraula?, Com goses preguntar-me a
MI com em va! Què saps tu?
— Jo només sé un truc — va respondre modestament
el gat — Quan estic en perill pujo a un arbre.
— I això és tot, em fas pena! — va contestar
la guineu — Jo tinc un sac ple de saviesa, hauré d’apiadar-me
de tu i ensenyar-te.
Mentrestant, s'apropava un caçador amb els seus gossos, el gat
va grimpar a l'arbre mentre cridava:
— Senyora guineu, senyora guineu, de pressa obri el seu sac de
saviesa, senyora guineu!
Però els gossos ja l’havien caçat.
Més val una mica de prudència
que pous de ciència.
I vet aquí un gat, i vet aquí una guineu que aquest conte
s’ha acabat.
inici
|
ALTRES
VALORS
amistat
amor
aprenentatge
austeritat
autenticitat
autocreixement
autoestima
bondat
celebració
coherència
compartir
compromís
comunicació
comunitat
confiança
consciència
constància
contemplació
creixement
donació
ecologia
esperança
espiritualitat
família
fe
felicitat
generositat
gratitud
igualtat
interioritat
justícia
llibertat
paciència
parella
pau
perdó
perseverança
proïsme
quotidianitat
recerca
respecte
responsabilitat
sensibilitat
sentit
senzillesa
servei
sociabilitat
solidaritat
tolerància
treball
vida
|
senzillesa ( + autoima )
Presumir fora de
temps
Autor/a: Desconegut/da
Procedència: Col·laborador/a
Una granota es preguntava com podria
allunyar-se del clima fred de l'hivern.
Unes oques li van suggerir que emigrés amb elles. Però
el problema era que la granota no sabia volar.
- Deixin-me pensar a mi – va dir la granota –, tinc un cervell
esplèndid.
Després va demanar a dues oques que l'ajudessin a recollir una
forta canya, cadascun sostenint-la per un extrem. La granota pensava
agafar-se a la canya amb la boca.
Quan va arribar el moment, les oques i la granota van començar
la seva travessa.
Al cap de poca estona van passar per una petita ciutat i els habitants
van sortir per a veure l'inusitat espectacle. Algú va preguntar:
- A qui li ha vingut al cap una idea tan brillant ?
Això va fer que la granota se sentís tan orgullosa i amb
tal sentit d'importància, que va exclamar:
- A mi!
El seu orgull va ser la seva ruïna, perquè en el moment
que va obrir la boca, es va deixar anar de la canya i va caure al buit.
inici
|
senzillesa (+ generositat )
Les Tres filles del Rei
Autor/a: Desconegut/da
Procedència: Col·laborador/a
Un rei molt poderós que tenia
tres boniques filles, de les quals n’estava orgullós, però
cap podia competir en encant amb la més petita, a la que ell
estimava més que a cap. Les tres estaven promeses amb altres
tants prínceps i eren felices.
Un dia, sentint que les forces li faltaven, el monarca va convocar tota
la cort, les seves filles i els seus promesos.
- Us he reunit perquè em sento vell i vull abdicar. He pensat
dividir el meu regne en tres parts, una per a cada princesa. Jo viuré
una temporada a casa de cadascuna de les meves filles, conservant al
meu costat cent cavallers. Això sí, no dividiré
el meu regne en tres parts iguals sinó proporcionals a l'afecte
que les meves filles sentin per mi.
Es va fer un gran silenci. El rei va preguntar a la més gran:
- M’estimes molt, filla meva?
- Si pare. Més que la meva pròpia vida. Vine a viure amb
mi i jo tindré cura de tu.
- Jo et vull més que a ningú del món - va dir la
segona.
La tercera, tímidament i sense aixecar els ulls del terra, va
murmurar:
- Et vull com un fill ha de voler a un pare i et necessito com els aliments
necessiten la sal.
El rei va muntar en còlera, perquè estava decebut.
- Només això? Doncs bé, dividiré el meu
regne entre les teves dues germanes i tu no rebràs res.
En aquell mateix instant, el promès de la menor de les princeses
va sortir en silenci del saló per no tornar; sens dubte va pensar
que no li convenia una princesa pobre.
Les dues princeses grans van reprovar les paraules de la seva germana.
- Jo no sé expressar-me bé, però estimo el pare
tant com vosaltres - es va defensar la petita, amb llàgrimes
als ulls -. I ben contentes podeu estar, doncs ambicionàveu un
bonic regne i ara el tindreu.
Les dues grans es burlaven d'ella i el rei, afligit, la va fer fora
de palau perquè la seva presència li feia mal.
La princesa, es va eixugar les llàgrimes, i se'n va anar sense
portar més que el que el monarca li havia autoritzat: un vestit
per a diari, un altre de festa i el seu vestit de casament. I així
va començar a caminar pel món.
Camina que caminaràs, va arribar a la riba d'un llac on s’hi
gronxaven els joncs. El llac li va tornar la seva imatge, massa sumptuosa
per ser una pidolaire.
Llavors va pensar fer-se un vestit de joncs i cobrir amb ell el seu
vestit de princesa. També es va fer una gorra del mateix material
per tapar els seus cabells rossos i la bellesa de la seva cara.
A partir de llavors, tots els qui la veien li deien "Gorra de Jonc".
Caminant sens parar, va anar a parar a les terres del príncep
que havia estat el seu promès. Allà va saber que l'ancià
monarca acabava de morir i que el seu fill s'havia convertit en rei.
I va saber així mateix que el jove sobirà estava buscant
dona i que donava sumptuoses festes amenitzades per la música
dels millors trobadors.
La princesa vestida de jonc va plorar. Però va saber amagar les
seves llàgrimes i el seu dolor. Com que no volia pidolar l'aliment,
va anar a trobar la cuinera del rei i li va dir:
- He sabut que tens molta feina amb tanta festa i tant convidat. No
podries prendre'm al teu servei?
La dona va estudiar amb desgrat a la noia vestida de joncs. Semblava
un espantaocells...
- La veritat és que tinc molta feina. Però si no vals
t'acomiadaré, així que procura caminar lleugera.
Es va posar a treballar, i mai es va queixar, per dur que fos el treball.
A més, no percebia cap jornal i només tenia dret a les
sobres del menjar. Però de tant en tant podia veure de lluny
el rei, el seu antic promès quan sortia de cacera i només
amb això se sentia més feliç i cobrava ànim
per suportar les humiliacions.
Va succeir que el poderós rei havia deixat de ser-ho, perquè
ja havia repartit el regne entre les seves dues filles grans. Amb els
seus cent cavallers, es va dirigir a casa de la seva filla més
gran, que li va sortir a l'encontre, dient:
- Estic contenta de veure't, pare. Però portes massa gent i suposo
que amb cinquanta cavallers potser en tindries prou.
- Com? va exclamar ell enfurismat. - T'he regalat un regne i et fa mal
albergar als meus cavallers? Me n'aniré a viure amb la teva germana.
La segona de les seves filles el va rebre amb afecte i va sentir les
seves queixes. Després li va dir:
- Bé pare, no t’has de posar així, la meva germana
té raó. Per què vols tants cavallers? Hauries d’acomiadar-los
a tots. Tu pots quedar-te, però no estic per carregar amb tota
aquesta tropa.
- Així estem? Ara mateix torno a casa de la teva germana. Almenys
ella, admetia a cinquanta dels meus homes. Ets una desagraïda.
L'ancià, acomiadant a la meitat de la seva guàrdia, va
tornar al regne de la més gran amb la resta. Però com
que viatjava molt a poc a poc a causa dels seus anys, la seva filla
segona va enviar un emissari a la seva germana, assabentant-la del que
havia passat. Així que aquesta, alertada, va ordenar tancar les
portes de palau i el guàrdia de la torre va dir des de l'alt:
- Aneu-vos-en en bona hora! La meva senyora no vol rebre-us.
El vell monarca, amb la tristesa a l’ànima, va acomiadar
als seus cavallers i com que no tenia res, es va veure obligat a vendre
el seu cavall. Després, vagant pel bosc, va trobar una cabana
abandonada i s’hi va quedar a viure.
Un dia que Gorra de Jonc recorria el bosc a la recerca de bolets pel
dinar del sobirà, va veure el seu pare assegut a la porta de
la cabana. El cor li va fer un salt. Quina pena, veure'l en aquell estat!
El rei no la va reconèixer, potser pel seu vestit i gorra de
joncs i perquè havia perdut molta vista.
- Bon dia, senyor - va dir ella -. És que viviu aquí sol?
- Qui penseu que es vulgui fer càrrec d'un pobre vell? - va replicar
el rei amargament.
- Molta gent - va dir la noia -I si necessiteu alguna cosa digueu-m’ho.
L’hi va netejar la cabana, li va fer el llit i va preparar el
seu pobre menjar.
- Ets una bona noia - li va dir el rei.
La jove anava a veure el seu pare cada diumenge i sempre que tenia una
estona lliure, però sense donar-se a conèixer. I també
li portava el menjar que podia arreplegar a les cuines reals. D'aquesta
manera va fer menys dura la vida de l'ancià.
A palau anava a celebrar-se un gran ball. La cuinera va dir que el personal
tenia autorització per assistir-hi.
- Però tu, Gorra de Jonc, no pots presentar-te amb aquesta fatxa,
així que vigilaràs la cuina.
Quant se'n van anar tots, la jove es va treure la disfressa de joncs
i amb el vestit que usava diàriament quan era princesa, que era
molt bonic, i els seus bonics cabells ben pentinats, va fer la seva
aparició al saló. Tots es van quedar mirant aquella bonica
criatura. El rei, disculpant-se amb les princeses que estaven al seu
costat, va anar al seu encontre i li va demanar:
- Vols ballar amb mi, bella desconeguda?
Ni tan sols havia reconegut a la seva antiga promesa. Cert que havia
passat algun temps i ella s'havia convertit en una jove esplèndida.
Van ballar un vals i després ella, tement ser descoberta, va
escapar tan aviat com va tenir ocasió, anant a amagar-se a la
seva habitació. Però era feliç, per que havia estat
al costat del jove a qui seguia estimant.
L'endemà del ball a palau, la cuinera no feia més que
parlar de la bonica desconeguda i de l'admiració que li havia
demostrat el sobirà.
Aquest, potser amb la idea de veure a la jove, va organitzar un segon
ball i la princesa, amb el seu vestit de festa, encara més enlluernador
que la vegada anterior, va aparèixer al saló i el monarca
només va ballar amb ella. Les princeses assistents, arrufaven
de nas.
També aquesta vegada la princesa va poder escapar sense ser vista.
L'endemà, el cap de cuina va amonestar a la cuinera.
- Al rei no li ha agradat l'esmorzar que has preparat. Si torna a succeir,
t'acomiadaré.
Un altre cop el monarca va organitzar una festa. Gorra de Jonc, aquesta
vegada amb el seu vestit de casament de princesa, va acudir a ella.
Estava tan bonica que tots la miraven.
El rei li va dir:
- Ets la noia més maca que he conegut i també la més
dolça. Et suplico que no t'escapis més i et casis amb
mi.
La noia somreia, somreia sempre, però va poder fugir en un descuit
del monarca. Aquest estava tan desconsolat que en els dies següents
a penes provava el menjar.
Un matí que ningú s'atrevia a preparar l'esmorzar real,
no sabien com complaure al sobirà, la cuinera va ordenar a Gorra
de Jonc que el preparés ella, per alliberar-se ella de ser amonestada.
La noia va posar sobre la melmelada el seu anell de promesa, el que
un dia li havia regalat el jove príncep.
Ell, al veure'l, va exclamar:
- Que vingui la cuinera!
La dona es va presentar morta de por i va assegurar que ella no va tenir
part en la confecció de l'esmorzar, sinó una noia a qui
anomenaven Gorra de Jonc. El monarca la va fer portar a la seva presència.
Sota el vestit de joncs portava el seu vestit de núvia.
- D'on has tret l'anell que estava en el meu plat?
- Va ser un regal
- Qui ets tu?
- Em diuen Gorra de Jonc, senyor.
El sobirà, que l'estava mirant amb desconfiança, va veure
sota els joncs una brillantor similar a la de la plata i els diamants
i va exigir:
- Deixa'm veure el que portes sota.
Ella es va treure lentament el vestit de joncs i la gorra i va aparèixer
amb el meravellós vestit de casament.
- Oh, estimada meva! Així que eres tu? No sé si podràs
perdonar-me.
Però com la princesa l’estimava, el va perdonar de tot
cor i es van iniciar els preparatius del casament. La princesa va fer
venir al seu pare, que no sabia com disculpar-se amb ella pel que havia
passat.
El banquet va ser realment regi, però el menjar estava completament
insípid i tothom el deixava al plat. El rei, enfadat, va fer
que acudís el cap de cuina.
- Això no es pot menjar - va protestar.
La princesa llavors, mirant el seu pare, va ordenar que portessin sal.
I l'ancià es va posar a plorar, en aquell moment va comprendre
com l’estimava la seva filla petita i la seva falta de comprensió.
Les altres dues ambicioses princeses,
es van enfadar entre elles i es va produir una guerra en la que van
morir juntament amb els seus marits. De tan trista circumstància
va saber compensar a l'ancià monarca, l'afecte de la seva filla
menor.
inici
|
senzillesa (+ generositat )
El barber i l'or
Autor/a: Desconegut/da
Procedència: Col·laborador/a
En passar un barber sota d'un arbre
embruixat, sentí una veu que li deia: -T'agradaria posseir les
set terrines d'or? El barber esguardà entorn seu i no veié
ningú. Però la seva cobdícia s'havia despertat
i respongué delerós: -Sí, m'agradaria molt. - Aleshores
vés a casa teva de seguida, digué la veu, i allí
les trobaràs.
El barber anà corrents a casa seva. I, en efecte, allí
hi havia les set terrines, totes plenes d'or, menys una que només
era mig plena. Aleshores el barber no pogué suportar la idea
que una terrina no estigués plena del tot. Sentí un violent
desig d'omplir-la perquè si no, no seria feliç. Fongué
totes les joies de la família en monedes i les posà a
la terrina. Però aquesta continuava igual que abans: mig plena.
Allò l'exasperava! Es posà a estalviar i economitzar com
un foll, fins al punt de fer passar fam a la família. Tot era
inútil. Per molt or que introduís a la terrina, aquesta
continuava sempre mig plena. De manera que un dia aconseguí que
el Rei li doblés el sou. Així recomençà
la seva lluita per omplir la terrina. Fins i tot arribà a mendicar.
I la terrina engolia tantes peces d'or com li introduïen, però
refusava obstinadament a omplir-se.
El Rei s'adonà del famèlic aspecte del barber. I li preguntà:
Què et passa? Quan el teu sou era més petit, eres tan
feliç. I ara que t'ha estat doblat el sou estàs destrossat
i abatut. No serà que t'han donat les set terrines d'or?. El
barber restà molt sorprès: -Qui us ho ha dit, Majestat?,
preguntà.
El Rei se'n rigué. És obvi que tens els símptomes
de la persona a la qual el fantasma ha donat les set terrines. Una vegada
me les oferí a mi. Quan li vaig preguntar si l'or podia ser gastat
o era únicament per ser atresorat, ell s'esfumà sense
dir ni un mot. Aquell or no podia ser gastat. L'únic que fa és
produir el vehement impuls d'amuntegar més or cada dia. Vés,
doncs, i retorna'l al fantasma ara mateix i seràs de nou un home
feliç.
inici
|
senzillesa (+ generositat )
El cercle del noranta nou
Autor/a: Desconegut/da
Procedència: Col·laborador/a
Hi havia una vegada un rei molt trist que tenia un
servent que era molt feliç. Cada matí arribava per a
portar l'esmorzar i despertava al rei, cantant i taral·lejant
alegres cançons de joglars Un somriure es dibuixava en la seva
distesa cara i la seva actitud envers la vida era sempre serena i
alegre. Un dia el rei el va fer cridar.
- Patge, li va dir. Quin és el secret?
- Quin secret, Majestat?
- Quin és el secret de la teva alegria?
- No hi ha cap secret, Altesa.
- No em menteixis patge!. He manat a tallar caps per ofenses menors
que una mentida.
- No li menteixo, Altesa, no guardo cap secret.
- Per què estàs sempre alegre i feliç? Eh?, Per
què?
- Majestat, no tinc raons per a estar trist. Vostra Altesa m'honra
permetent-me atendre'l. Tinc la meva esposa i els meus fills vivint
en la casa que la Cort ens ha assignat, estem vestits i alimentats
i a més, la vostra Altesa em premia de tant en tant amb algunes
monedes per a donar-nos alguns gustos, com no estar feliç?
- Si no em dius ja mateix el secret, et faré decapitar, va
dir el rei. Ningú pot ser feliç per aquestes raons que
has donat.
- Però, Majestat, no hi ha secret. Res m'agradaria més
que complaure'l, però no hi ha res que jo estigui ocultant...
- Marxa!, marxa! abans que cridi al botxí! El servent va somriure,
va fer una reverència i va sortir de l'habitació.
El rei estava com boig. No va aconseguir explicar-se
com el patge estava feliç vivint de prestat, usant roba usada
i alimentant-se de les sobres dels cortesans. Quan es va calmar, va
cridar al més savi dels seus assessors i li va explicar la
seva conversa del matí.
- Per què ell, és feliç?
- Ah, Majestat, el que succeeix és que ell està fora
del cercle.
- Fora del cercle?
- Així és.
- I això és el que el fa feliç?
- No Majestat, això és el que no el fa infeliç.
- A veure si ho entenc..., estar en el cercle et fa infeliç?
- Així és.
- I com va sortir?
- Mai va entrar
- Quin cercle és aquest?
- El cercle del 99
- Veritablement, no t'entenc res!
- L'única manera perquè ho entengués, seria mostrar-li
en els fets.
- Com?
- Fent entrar al teu patge en el cercle.
- Això!..., obliguem-lo a entrar!.
- No, Altesa, ningú pot obligar a ningú a entrar en
el cercle.
- Aleshores caldrà enganyar-lo.
- No cal, Majestat. Si li donem l'oportunitat, ell entrarà
sol.
- Sol? Però... ell no s'adonarà que això és
la seva infelicitat?
- Si s'adonarà.
- Aleshores no entrarà!.
- No ho podrà evitar.
- Dius que ell s'adonarà de la infelicitat que li causarà
entrar en aquest ridícul cercle, i de totes maneres entrarà
en ell i no podrà sortir?
- Tal com li dic Majestat; està disposat a perdre un excel·lent
servent per a poder entendre l'estructura del cercle?
- Si.
- Bé, aquesta nit el passaré a buscar. Ha de tenir preparada
una borsa de cuir amb 99 monedes d'or, ni una més ni una menys.
- 99! Que més? Duc els guàrdies per si per ventura...?
- Només la borsa de cuir. Majestat, fins la nit...
Així va ser. Aquella nit, el savi va passar a buscar al rei.
Junts es van escórrer fins els patis del palau i es van amagar,
al costat de la casa del patge. Allí van esperar l'alba. Quan
dintre de la casa es va encendre la primera espelma, l'home savi va
agafar la borsa i li va punxar un paper que deia: "Aquest tresor
és teu. És el premi per ser un bon home. Gaudeix-lo
i no contis a ningú com l'has trobat". Quan el patge va
sortir, el savi i el rei espiaven, per a veure el que succeïa.
El servent va veure la borsa, va llegir el paper, va agitar la borsa
i escoltar el so metàl·lic es va estremir, va estrènyer
la borsa contra el pit, va mirar cap a tots costats i va tancar la
porta. El rei i el savi es van acostar a la finestra per a veure l'escena.
El servent havia llençat tot el que havia sobre la taula i
deixat només l'espelma. S'havia assegut i havia buidat el contingut
sobre la taula. Els seus ulls no podien creure el que veien. Era una
muntanya de monedes d'or! Ell, que mai havia tocat una d'aquestes
monedes, tenia avui una muntanya d'elles per a ell. El patge les tocava
i amuntegava, les acariciava i feia brillar el llum de la vela sobre
elles. Les ajuntava i separava, feia piles de monedes. Així,
jugant i jugant va començar a fer piles de 10 monedes. Una
pila de deu, dues piles de deu, tres piles, quatre, cinc... i mentre
sumava 10, 20,30, 40, 50, 60... fins que va formar l'última
pila: 9 monedes!!. La seva mirada va recórrer la taula primer,
buscant una moneda més; després a terra i finalment
a la borsa. "No pot ser", va pensar. va posar l'última
pila al costat de les altres i va confirmar que era més baixa.
- M'han robat! - va cridar -, m'han robat, maleïts!
Una vegada més va buscar a la taula, a terra, en la borsa,
en les seves robes, les seves butxaques, va córrer els mobles,
però no va trobar el que buscava. Sobre la taula, com burlant-se
d'ell, una muntanya lluenta li recordava que havia 99 monedes d'or
"només 99", 99 monedes. Son molt diners, va pensar.
Però em falta una moneda. Noranta-nou no és un nombre
complet - pensava - Cent és un nombre complet però noranta-nou,
no!.
El rei i el seu assessor miraven per la finestra. La cara del patge
ja no era la mateixa, estava amb el les celles frunzides i el gest
tens, els ulls s'havien tornat petits i arrugats i la boca mostrava
un horrible rictus. El servent va guardar les monedes en la borsa
i mirant per tots costats per veure si algun de la casa el veia, va
amagar la borsa entre la llenya. va agafar paper i ploma i es va asseure
a fer càlculs. ¿Quant temps hauria d'estalviar el servent
per a comprar la seva moneda nombre cent?. Tot el temps parlava sol,
en veu alta. Estava disposat a treballar dur fins aconseguir-la. Després,
potser no necessités treballar més. Amb cent monedes
d'or, un home pot deixar de treballar. Amb cent monedes d'or un home
és ric. Amb cent monedes es pot viure tranquil. Va treure el
càlcul. Si treballava i estalviava el seu salari i alguns diners
extra que rebia, en onze o dotze anys ajuntaria el necessari.
Va Treure els comptes: sumant el seu treball en el poble i el de la
seva esposa, en set anys reuniria el diners. Era massa temps! Potser
podria dur al poble el que quedava de menjar totes les nits i vendre-ho
per unes monedes. De fet, com menys mengessin, més aliments
hi hauria per vendre... Vendre... Vendre... Estava fent calor. Per
a què tanta roba d'hivern, per a què més d'un
parell de sabates? Era un sacrifici, però en quatre anys de
sacrificis arribaria a la seva moneda cent.
El rei i el savi van tornar al palau. El patge havia entrat en el
cercle del 99...
Durant els següents mesos, el servent va seguir els seus plans
tal com se li van ocórrer aquella nit. Un matí, el patge
va entrar a l'alcova real copejant les portes, remugant i amb cara
de pocs amics.
- Què et passa? - va preguntar el rei de bona manera.
- Res em passa, res em passa.
- Abans, no fa molt, reies i cantaves tot el temps.
- Faig el meu treball, no? Què voldria la seva Altesa, que
fos el seu bufó i el seu joglar també?
No va passar molt temps abans que el rei acomiadés al servent.
No era agradable tenir un patge que estigués sempre de mal
humor.
inici
|
senzillesa (+ autoestima )
El lleó, el mosquit i l'aranya
Autor/a: Desconegut/da
Procedència: Col·laborador/a
No hi ha enemic petit ni insolència sense càstig:
Va ser en va que el lleó intentés defensar-se; el mosquit
sempre li guanyava la partida per la seva rapidesa de reflexos i velocitat;
queia en picat una vegada i una altra sobre l'enorme cos del lleó,
l'orgullós rei de la selva, que va acabar inflat pel verí
de centenars de picadures.
Sense forces ja i malparat es va deixar caure acceptant la seva derrota.
L'havia guanyat, derrotat un insecte insignificant!
El mosquit, orgullós de la seva victòria i fent cabrioles
a l'aire, es va allunyar amb la panxa plena de sucosa sang reial sense
adonar-se de la tela d'aranya en què es va enredar per no estar
atent al vol.
El presumptuós mosquit va acabar engreixant l'aranya.
Què poc dura l'orgull! Així que millor no presumir de
les coses i dels nostres valors, que a tot hi ha qui guanya!
inici
|
senzillesa (+ austeritat
)
El valor de la vida
Autor/a: Desconegut/da
Procedència: Col·laborador/a
Un ric industrial estava encuriosit de trobar-se a
un pescador que descansava tranquil·lament al costat de la
seva barca, jugant amb uns nens.
- Perquè no està fora pescant? Li va
preguntar l'industrial.
- Per que ja he atrapat suficients peixos per al dia
d'avui, va dir el pescador.
- Perquè no en pesca uns quants més?
- I que faria amb ells?
- Podria guanyar més diners, va ser la resposta
de l'industrial. Amb això podria posar-li un motor al seu bot
i anar a aigües més profundes i atrapar més peixos.
Llavors tindria prou diners per a comprar xarxes de niló. Aquestes
li portarien més peixos i més diners. Aviat podria tenir
prou diners per a tenir dos bots... potser inclòs una fotil·la
de vaixells. Llavors seria un home ric com jo.
- I llavors què faria?, Va preguntar el pescador.
- Llavors podria gaudir la vida realment.
- I... què creu que estic fent en aquest moment?
Va contestar el pescador.
inici
|
L'espiga
Autor/a: Desconegut/da
Procedència: Col·laborador/a
"Un dia dos moixons es van deturar a les branques
d'un esbarzer que creixia al costat d'un camp madur. El moixó
més gros era el pare i ensenyava de volar el moixonet petit,
que era el seu fill. De passada li anava fent veure els llocs on trobaria
més bons grans i llavors per a menjar.
- Veus? - li deia -. Això són espigues.
Cadascuna té una pila de grans de blat i que quan són
madurs, com ara, en piquem algun, tot volant.
- Ai, ai, ai, pare! Mireu aquell home al mig del camp
amb els braços estesos ... Ja ens deu haver vist ... Ens voldrà
matar ...
- Què! Allò tan espellifat? És
un ninot per fer-nos por. En diuen un "espantall". Però
a mi no m'espanta pas. Ja ho veuràs, segueix-me!
I d'una volada es va plantar, tot decidit, damunt
del barret de l'espantall. El moixonet, una mica esporuguit encara,
es quedà en el braç del ninot; però quan va veure
que no li passava res de dolent, va començar a mirar per tot
el camp. Semblava un mar d'or. Les espigues es gronxaven com onades
rosses entre peixets vermells, que eren les roselles.
- Quin bé de Déu de menjar! - va dir
el moixó pare -. Podem triar l'espiga que ens agradi més
i, d'una volada, zas! Li prenem un gra!
- Ai, mireu, mireu, pare! - va cridar el moixonet
- Mireu quina espiga més bonica! És la més dreta
de totes i no es decanta gens ni mica com fan les altres. Volaré
i zas! Li prendré un gra ...
- Ai, moixonet, moixonet! Que n'estàs d'equivocat!
Aquesta espiga no decanta el cap perquè no li pesa gens; no
té res a dins. És buida. I sempre és l'espiga
més buida la que aguanta el cap més alt.
inici
|
senzillesa (+ discreció )
Un estudi sobre els personatges
del passat
Procedència: Pessics , Humor i saviesa
orientals.(Ed. Claret)
Recull i comentari de Joan Aragonés
A Nasreddín li encarregaren de fer un estudi
sobre els grans personatges del passat. El dia convingut presentà
un informe amb una sola paraula: << pastanaga>>.
- Què vols dir amb això?
- Molt senzill: en aquests grans homes del passat, com en la pastanaga,
la major part està enterrada. Per les fulles verdes que es
veuen, no es pot endevinar la part ataronjada de sota, que és
la millor. Cal que sigui cultivada. I, sobretot, hi va associada una
gran quantitat d’ases.
El passat és només un pròleg
inici
|
senzillesa (+ discreció )
Què se’n fa, de la
lluna plena?
Procedència: Pessics , Humor i saviesa
orientals.(Ed. Claret)
Recull i comentari de Joan Aragonés
- Què se’n fa de la lluna plena, quan
arriba la nova?
- La fan a trossos, que es converteixen en estels – contesta
Nasreddín
Els estels no tenen vergonya
de semblar cuques de llum
inici
|
senzillesa (+ discreció )
|
senzillesa (+ responsabilitat )
Saviesa
Autor/a: Desconegut/da
Procedència: Col·laborador/a
Un filòsof de l'antiga Xina,
gaudia del favor de l'emperador. Era un home molt humil i, quan li
preguntaven alguna cosa que ell no sabia, responia de seguida: “No
ho sé”.
En certa ocasió, algú
que no podia comprendre les seves contínues confessions d'ignorància,
li va dir:
– Però, no et paga l'emperador
pel que saps?
– Sí, per descomptat
– va respondre el filòsof amb pacient humilitat –
Si em pagués pel que no sé, no hi hauria prou amb les
riqueses de l'imperi ni les de tot el món.
|
senzillesa (+ consciència )
El
remer
Autor/a: Desconegut/da
Procedència: Col·laborador/a
Refereixen les cròniques que,
en 1994, es va celebrar una competència de rem entre Japó
i un país llatinoamericà. Els remers japonesos es van
destacar des del començament i van arribar a la meta una hora
abans que l'equip llatinoamericà.
Un cop al país, el comitè
executiu d'esports es va reunir per analitzar les causes de tan desconcertant
i imprevist resultat. Les conclusions van ser:
1.- A l'equip japonès hi havia
un cap d'equip i deu remers.
2.- A l'equip llatinoamericà havia un remer i deu caps d'equip.
Amb la idea de millorar tan pobres
resultats, van iniciar una planificació estratègica
hi havia un cap d'equip i 10 remers.
L'equip llatinoamericà, després dels canvis introduïts
pel departament de Planificació Estratègica, la composició
era la següent:
a. Un cap d'equip
b. Dos assistents del cap d'equip
c. Set caps d'unitat
d. Un remer.
La conclusió del comitè
va ser unànime i lapidària: -El remer és un incompetent.
Un any més tard se li va presentar una nova oportunitat a l'equip
llatinoamericà. El departament de Noves Tecnologies i Negocis
havia posat en marxa un pla per millorar la productivitat, introduint
innovadores modificacions en l'organització que generarien,
sense cap mena de dubte, increments substancials d'efectivitat, eficiència
i eficàcia. Serien la clau de l'èxit. El resultat va
ser catastròfic. L'equip llatinoamericà va arribar tres
hores més tard que el japonès. Les conclusions van revelar
dades esgarrifosos:
1.- Per desconcertar, l'equip japonès
va optar per l'alineació tradicional: un cap d'equip i deu
remers.
2.- L'equip llatinoamericà
va utilitzar una innovadora formació integrada per:
a. Un cap d'equip
b. Dos auditors de qualitat total
c. Un assessor de “empowerment”
d. Un supervisor de “downsizing”
e. Un analista de procediments
f. Un tecnòleg
g. Un controlador
h. Un cap d'unitat
i. Un apuntador de temps
j. Un remer
Després de diversos dies d'esgotadores
reunions i profund anàlisi, el comitè va decidir castigar
el remer traient-li tots els bons i incentius pelfracàs obtingut
i van decidir contractar un altre remer. Tots els membres del comitè
van donar els noms d'algun amic o familiar “realment bo”.
inici
|
senzillesa
(+ servei )
Un home, una canya, un riu...
Autor/a: Desconegut/da
Procedència: Col·laborador/a
Carta del 21 de gener:
«Avui he trobat, al costat del moll, un home que passa gana...»
Carta del 8 de febrer:
«Recordes aquell home de qui et vaig parlar? La Raquel i jo hem
decidit acostar-nos al moll un cop al dia i donar-li una mica de peix
per menjar.»
Carta del 15 de febrer:
«... Continuem visitant-lo (...) amb el menjar diari. Tenim por,
al mateix temps, que arribi el dia en què no puguem anar-hi i
l'home del moll es quedi sense el seu peix. Ell ens ho agraeix. Les
seves galtes comencen a recuperar el color. El veiem una mica més
fort. Alguna nit l'hem invitat a casa a sopar amb la família.
És bastant tímid(...).»
Carta del 10 de març:
«La Raquel i jo hem decidit comprar-li una canya de pescar. Li
pensem regalar un manual, que s'entengui i amb tota classe de detalls,
sobre aparells i tècniques de pesca. Fa uns anys, la Raquel n'era
una aficionada i s'ha compromès a anar-hi alguns dies per ensenyar
l'home del moll a pescar. Diuen que el riu és ple de peixos.
Nosaltres creiem que en poc temps sabrà autoproveir-se de peix.
Podrà aconseguir menjar pel seu compte i, potser, alguns dinerons
amb la venda de la pesca sobrant.»
Carta del 23 de març:
«Comencen els problemes. A l'home del moll de res no li ha servit
aprendre a pescar per prescindir de nosaltres. Necessita una llicència
i no sé quins altres papers per poder pescar.
inici
|
|
