WebdePastoral

solidaritat ( + proïsme )

Infern i cel
Autor/a: Desconegut/a
Procedència: Col·laborador/a

Un home, el seu cavall i el seu gos, caminaven per un carrer. Després de molt caminar, l'home es va adonar que els tres havien mort en un accident.
La caminada era molt llarga, costa amunt, el sol era fort i els tres estaven xops de suor i amb molta set. Necessitaven desesperadament aigua. En una corba del camí, van veure una portalada magnífica, tota de marbre, que conduïa a una plaça amb blocs d'or. Una font d'on brollava aigua cristal·lina, era en mig de la plaça. El caminant es va dirigir a l'home que des d'una garita vigilava l'entrada.
- Bon dia - va dir el caminant
- Bon dia - va respondre l'home
- Quin lloc és aquest, tan bonic? - va preguntar el caminant
- Això és el cel - va ser la resposta
- Què bé que hem arribat al cel, estem amb molta set, va dir el caminant
- Vostè pot entrar a beure aigua a voluntat - va dir el guardià, indicant-li la font
- El meu cavall i el meu gos també tenen set.
- Ho sento molt - li va dir el guarda - Aquí no es permet l'entrada d'animals
L'home es va sentir molt decebut perquè la set era gran, però ell no beuria, deixant als seus amics amb set. D'aquesta manera, va prosseguir el seu camí. Després de molt caminar costa amunt, amb la set i el cansament multiplicats, van arribar a un lloc, l'entrada estava marcada per un portalada vella i semi-oberta. La porta donava a un camí de terra, amb arbres d'ambdós costats que li feien ombra. A l'ombra d'un dels arbres, un home estava recolzat, amb el cap cobert per un barret, semblava que dormia...
- Bon dia - va dir el caminant
- Bon dia - va respondre l'home
- Estem amb molta set, el meu cavall, el meu gos i jo
- Hi ha una font en aquelles pedres - va dir l'home indicant el lloc - Poden beure a voluntat
L'home, el cavall i el gos van anar fins la font i van sadollar la seva set
- Moltes gràcies - va dir el caminant al sortir
- Tornin quan vulguin - va respondre l'home
- Per cert - va dir el caminant - quin és el nom d'aquest lloc?
- Cel - va respondre l'home.
- Cel? Però si l'home del costat de la portalada de marbre m'ha dit que allí era el cel!
- Allò no és el cel, allò és l'infern
El caminant va quedar perplex
- Doncs, aleshores - va dir el caminant- aquesta informació falsa ha de causar grans confusions!
- De cap manera - va respondre l'home - En veritat ells ens fan un gran favor. Perquè allí es queden aquells que són capaços d'abandonar als seus millors amics.

inici

ALTRES VALORS

amistat
amor
aprenentatge
austeritat
autenticitat
autocreixement
autoestima
bondat
celebració
coherència
compartir
compromís
comunicació
comunitat
confiança
consciència
constància
contemplació
creixement
donació
ecologia
esperança
espiritualitat
família
fe
felicitat
generositat
gratitud
igualtat
interioritat
justícia
llibertat
paciència
parella
pau
perdó
perseverança
proïsme
quotidianitat
recerca
respecte
responsabilitat
sensibilitat
sentit
senzillesa
servei
sociabilitat
solidaritat
tolerància
treball
vida

solidaritat ( + autoestima )

Es venen cadells
Autor/a: Desconegut/da
Procedència: Col·laborador/a

Un botiguer estava clavant sobre la porta de la seva botiga un rètol que deia: "Es venen cadells".
Rètols com aquest té una atracció especial per els nens i efectivament, un nen es va aturar davant el rètol del botiguer.
- Quant costen els cadells?- preguntà.
- Entre 30 i 50 euros - va respondre el botiguer.
El nen va ficar la mà en la seva butxaca i va traure una mica de canvi

- Tinc 20'37 dòlars - va dir - puc veure'ls, per favor?
El botiguer va somriure i va xiular, i de la caseta dels gossos va sortir "Dama", que va córrer pel passadís de la botiga seguida de cinc petites, diminutes boles de pèl. Un cadell s'estava demorant considerablement. El nen immediatament va distingir el cadell endarrerit… era coix!
- Què li passa a aquest gosset?- va preguntar.
El botiguer li va explicar que el veterinari havia examinat al cadell i havia descobert que li faltava una cavitat del maluc i que coixejaria sempre. Estaria lesionat tota la seva vida. El nen s'entusiasmà.
- Aquest és el cadell que vull comprar - va dir.
- NO, tu no vols comprar aquest gosset. Si realment el vols, te'l regalaré, va dir el botiguer.
El nen es va enfadar molt. Mirà el botiguer directe als ulls, i movent el dit va replicar:
- No vull que me'l regali. Aquest gosset val exactament tant com els altres gossos i vaig a pagar el seu preu complet. De fet, ara mateix li vaig a donar 20'37 euros i després 50 cèntims al mes fins a acabar de pagar-lo. El botiguer va replicar:
- Realment vols comprar aquest gosset?. Mai podrà córrer, botar ni jugar amb tu com els altres cadellets.
Al sentir això, el nen es va acotxar i es va enrotllar la cama del pantaló per a mostrar una cama esquerra greument torçada, lesionada, sostinguda per un gran aparell ortopèdic de metall. Va mirar el botiguer i suaument li va respondre.
- Bé, perquè jo tampoc corro tan bé que diguem, i el cadellet necessitarà a algú que l'entengui.

inici

solidaritat ( + generositat )

L'Escala
Autor/a: Desconegut/da
Procedència: Col·laborador/a

Un fuster es va posar un dia a construir una escala. Va passar un veí, va veure el que estava fent i li va dir:

- Si em regales un petit tros de fusta, a mi em servirà molt i a la teva obra quasi no li perjudicarà, podries regalar-me un tram de la teva escala?

El fuster es va rascar el cap i li va donar. El veí li va agrair i se'n va anar content.

Després una altra persona li va explicar que, permetent-li usar uns esglaons, treballaria i alimentaria als seus fills. El fuster va accedir i li va regalar uns esglaons. L'home es va retirar content i agraït.

El fuster va continuar treballant en la seva obra. Va passar per allí una pobra dona i li va demanar que li regalés un tros de fusta, ja que era urgent arreglar una paret de casa seva per la que es colava el vent. El fuster va accedir. La dona es va allunyar contenta i agraïda.

Van venir molts més i el fuster seguia accedint. L'hivern era dur, la misèria molt gran i el fuster donava a tots trossos de la seva escala, inclòs per a cremar-los com a llenya.

I deia:

- No comprenc. La meva escala és cada vegada més petita i, no obstant, pujo per ella cap el cel!.

inici

solidaritat ( + recerca )

La millor entrevista
Autor/a: Desconegut/da
Procedència: Col·laborador/a

Una vegada un home molt afortunat havia aconseguit la millor entrevista de la seva vida:

Anava a entrevistar ni més ni menys que a Déu... Aquella nit l'home arribà a casa seva dues hores abans, es vestí amb les seves millors robes, agafà les claus del seu cotxe i immediatament va sortir de casa.

Va conduir per l'avinguda principal rumb a la seva cita, però en el trajecte va caure un ruixat que va produir un embussament de trànsit i quedà parat. El temps transcorria, eren les dos quarts de vuit i la cita era a les vuit.

De sobte li van picar el vidre de la finestreta i al girar-se va veure a un nen d'uns nou anys oferint-li la seva capsseta plena de xiclets. L'home treu alguns diners de la seva butxaca i quan l'anava a donar el nen ja no el va trobar.

Mirà a terra i allí estava el nen en un atac d'epilèpsia. L'home va obrir la porta i va introduir el nen com va poder al cotxe. Immediatament va buscar com sortir de l'embussament i ho va aconseguir, dirigint-se a l'hospital més pròxim. Allí va portar el nen, i després de demanar que l'atenguessin de la millor forma possible, es disculpà amb el metge i va sortir corrent per a tractar d'arribar a la seva cita amb Déu.

No obstant, l'home arriba 10 minuts tard i Déu ja no hi era.

L'home es va ofendre i es va queixar:

- Déu meu, però no t'has adonat, que no he arribat a temps a causa del nen, no m'has pogut esperar? Que signifiquen 10 minuts per a un ser etern com tu? Desconsolat es quedà assegut en el seu cotxe; de sobte el va enlluernar una llum i va veure en ella la careta del nen a qui havia auxiliat. Vestia el mateix jerseiet esfilagarsat, però ara tènia el rostre il·luminat de bondat.

L'home, llavors, va escoltar en el seu interior una veu:

- Fill meu, no t'he pogut esperar, perquè he sortit al teu encontre.

inici

solidaritat ( + igualtat )

Tots som iguals als ulls de Déu
Autor/a: Desconegut/da
Procedència: Col·laborador/a

En un avió que feia un vol entre Johannesburgo i Londres, a una senyora blanca, d'uns cinquanta anys, li toca asseure's al costat d'un home de color. Cridà a l'hostessa per a queixar-se:

- Quin és el problema senyora? - pregunta l'hostessa.

- Però, no ho veu? - respon la senyora.

- M'han col·locat al costat d'un negre. No puc quedar-me al costat d'aquests "immunds". Doni'm un altre seient.

- Per favor, calmi's - diu l'hostessa. Quasi tots els seients d'aquest vol estan ocupats. Vaig a veure si hi ha algun lloc en classe executiva o en primera.

L'hostessa torna uns minuts després:

- Senyora - explica l'hostessa - com jo sospitava, no hi ha cap lloc buit en classe turista. He parlat amb el capità i em confirma que tampoc hi ha lloc en preferent. Però sí que tenim un lloc en primera classe.

Abans que la senyora pogués respondre quelcom, l'hostessa va continuar:

- És totalment inusual que la companyia concedeixi un seient de primera classe a algú que està en turista, però donades les circumstàncies, el capità ha considerat que seria escandalós que algú sigui obligat a asseure's al costat d'una persona que la farà sentir malament...

La senyora, amb cara de satisfacció, es prepara per a abandonar el seu seient i anar a ocupar el seient en la classe executiva... en això, l'hostessa mira a la persona de color i li diu:

- Si el senyor em fes el favor d'agafar les seves coses, el seient de primera classe ja està preparat.

I tots els passatgers del voltant, que van presenciar l'incident es van alçar i van aplaudir per l'actitud de la companyia.

"Tots som iguals als ulls de Déu"

inici

solidaritat ( + voluntariat )

El bosquet dels rossinyols
Montserrat Camarasa
Procedència: Col·laborador/a

Era l’estiu i feia molta calor. En Francesc sempre anava a seure a l’ombra en un petit bosquet, prop de l’escola, on hi vivien una colla de rossinyols.
Aquell any quasi no va ploure i tot era sec, els pobres ocells tenien molta set i no trobaven aigua.
En Francesc se’ls estimava molt i un dia va voler portar-los un garrafó d’aigua de casa seva. El va deixar vora el bosc mentre ell anava a collir unes móres que havia vist a prop del camí.
Va sentir un sorollet, es girà i va verue com un rossinyol s’atansava al garrafó i volia beure però com que no era ben ple, l’ocell no podia arribar a l’aigua amb el bec. L’ocell va intentar tombar el garrafó però, com que pesava molt, no ho va aconseguir.
L’ocell feia voltes i més voltes al garrafó tot piulant
Al cap d’una mica van venir altres rossinyols, van anar recollint pedretes amb el bec i les anaven tirant dins del garrafó. N’hi van posar tantes que l’aigua va anar pujant fins que va sobreexir i tots van poder veure.
En Francesc ho va explicar a l’escola i els nens i nenes van fer uns abeuradors molt bonics i els van portar al bosc. Cada dia, la mainada va portar aigua pels ocells fins que van venir les pluges de tardor

inici

solidaritat ( + col·laboració )

La puceta Marieta
Autor/a: Desconegut/da
Procedència: Col·laborador/a

Hi havia una vegada en un bosc molt i molt llunyà una puceta que es deia Marieta. A la puceta Marieta li agradava molt ajudar a la resta d'animalons que vivien amb ella en aquell bosc tan bonic.
La puceta Marieta s'aixecava molt d'hora, esmorzava, es posava un gran barret que la protegia del sol i sortia al carrer a buscar algun animaló que necessités la seva ajuda.Un matí la puceta caminava a la vora d'un petit rierol quan va veure com la formigueta Carmeta volia creuar a l'altre costat per visitar a la seva àvia pel seu aniversari però no sabia com fer-ho.
La puceta Marieta va demanar a la formigueta Carmeta si volia que l'ajudés i aquesta, molt sorpresa, li va dir:
- De debò em voldries ajudar?
- Es clar que sí!- va respondre la nostra amiga ràpidament.

La puceta Marieta va començar a pensar com aconseguir que la Formigueta Carmeta pogués arribar al seu destí...i després de molt pensar va tenir una gran idea. Entre les herbes d'aquell preciós bosc va trobar una branqueta petita que segurament hauria caigut d'algun arbre. Amb els seus bracets va pogué moure-la fins a la voreta del rierol i gràcies a un últim esforç va pogué construir un pont segur perquè la formigueta Carmeta pogués arribar fins a casa la seva àvia.

La Carmeta al veure el que la Marieta havia aconseguit li va fer dos petonets i li va donar les gràcies pel que havia fet per ella. Aleshores va marxar cantant alegrement.

La puceta Marieta es va sentir feliç d'haver pogut ajudar a algú aquell matí i va continuar el seu camí fent saltirons i buscant ben atenta a algú a qui poder ajudar. I vet aquí un gos i vet aquí un gat que aquest conte s'ha acabat i aplaudiu molt si us ha agradat.

inici

solidaritat ( + sensibilitat )

Per una gerra de vi
Jorge Bucay
Procedència: Col·laborador/a
Extret del llibre: Escolta’m

Una vegada hi havia... un altre rei.
Aquest era el monarca d'un petit país: el principat de Raïmlandia. El seu regne era ple de vinyes i tots els seus súbdits es dedicaven a la fabricació de vi. Amb l'exportació a altres països, les 15.000 famílies que habitaven Raïmlandia guanyaven suficients diners com per viure bastant bé, pagar els impostos i gaudir d'alguns luxes.
Feia ja uns quants anys que el rei estudiava les finances del regne. El monarca era just i comprensiu, i no li agradava la sensació de posar la mà a les butxaques als habitants de Raïmlandia. Posava molt d'interès, en estudiar alguna possibilitat de rebaixar els impostos.
Fins que un dia va tenir la gran idea. El rei va decidir abolir els impostos. Com a única contribució per solucionar les despeses de l'estat, el rei demanaria a cadascun dels seus súbdits que un cop l'any, en l'època que s'envasessin els vins, s'acostessin als jardins del palau amb una gerra d'un litre del millor vi de la seva collita. La buidarien en una gran bóta que es construiria per a aquest fi i en aquesta data.
De la venda d'aquests 15.000 litres de vi s'obtindria els diners necessaris per el pressupost de la corona, les despeses de salut i d'educació del poble.
La notícia va ser escampada pel regne en cartells enganxats en els principals carrers de les ciutats. L'alegria de la gent va ser indescriptible. En totes les cases es va alabar el rei i es van cantar cançons en el seu honor.
En cada taverna es van aixecar les copes i es va brindar per la salut i la prolongada vida del bon rei.
I va arribar el dia de la contribució. Tota la setmana, en els barris i en els mercats, en les places i en les esglésies, els habitants es recordaven i recomanaven els uns als altres no faltar a la cita. La consciència cívica era la justa retribució al gest del sobirà.
Des de ben d’hora, van començar a arribar de tot el regne, famílies senceres dels vinyaters amb la seva gerra a la mà del cap de família. Un per un pujava la llarga escala fins al límit de l'enorme bota reial, buidava la seva gerra i baixava per una altra escala al peu de la qual, el tresorer del regne col·locava en la solapa de cada pagès, un escut amb el segell del rei.
A mitja tarda, quan l'últim dels pagesos va buidar la seva gerra, es va saber que ningú havia faltat. L'enorme barril de 15.000 litres era ple. Del primer a l'últim dels súbdits havien passat a temps pels jardins i buidat les seves gerres en la bóta.
El rei estava orgullós i satisfet; i a la posta del sol, quan el poble es va reunir a la plaça davant el palau, el monarca va sortir al seu balcó aclamat per la seva gent. Tots estaven feliços.
En una bonica copa de vidre, herència dels seus avantpassats, el rei va manar a buscar una mostra del vi recollit. Amb la copa en camí, el sobirà els va parlar i els va dir:
— Meravellós poble de Raïmlandia: tal com ho vaig imaginar, tots els habitants del regne han estat avui al palau.
Vull compartir amb vosaltres l'alegria de la corona, per confirmar que la lleialtat del poble amb el seu rei, és igual que la lleialtat del rei amb el seu poble. I no se m'acut millor homenatge que brindar per vosaltres amb la primera copa d'aquest vi , que serà sens dubte un nèctar de déus, la suma dels millors raïms del món, elaborats per les millors mans del món i regades amb el més gran bé del regne: l'amor del poble.
Tots ploraven i victorejaven el rei.
Un dels servents va acostar la copa al rei i aquest la va aixecar per brindar pel poble que aplaudia eufòric... però la sorpresa va detenir la seva mà a l'aire, el rei va notar a l 'aixecar la copa que el líquid era transparent i incolor; lentament hi va acostar al seu nas, entrenat per olorar els millors vins, i va confirmar que no tenia cap olor. Tastador com era, va portar la copa a la seva boca gairebé automàticament i va beure un glop.
El vi no tenia gust a vi, ni a cap altra cosa...! El rei va enviar a buscar una segona copa del vi de la bóta, i després una altra i finalment a prendre una mostra des de la superfície de la bóta. Però no hi va haver manera, tot era igual: inodor, incolor i insípid.
Van ser cridats amb urgència els alquimistes del regne per analitzar la composició del vi. La conclusió va ser unànime: la bóta era plena d'AIGUA, puríssima aigua i cent per cent aigua.
De seguida el monarca va manar reunir tots els savis i mags del regne, perquè busquessin amb urgència una explicació per a aquest misteri. Quin conjur, reacció química o encanteri havia succeït perquè aquesta barreja de vins es transformés en aigua...?
El més ancià dels seus ministres de govern es va acostar i li va dir: :
- Miracle? Conjur? Alquímia? Res d 'això, noi, res d'això. Els vostres súbdits són humans, majestat, això és tot.
— No ho entenc – va dir el rei.
— Prenguem per cas en Joan. Té una enorme vinya que abraça des de la muntanya fins el riu. El raïm que cull és dels millors ceps del regne i el seu vi és el primer a vendre's i al millor preu. Aquest matí, quan es preparava amb la família per baixar al poble, una idea li ha passat pel cap... I si jo posés aigua en lloc de vi, qui podria notar la diferència...?
Una sola gerra d'aigua en 15.000 litres de vi... ningú notaria la diferència... Ningú!
...I ningú ho hagués notat, si no fos per un detall, noi, per un detall: TOTS VAN PENSAR EL MATEIX!

inici

solidaritat ( + gratitud )

El colom i la formiga
Esopo
Procedència: Col·laborador/a

Obligada per la set, una formiga va baixar a un brollador, i arrossegada pel corrent, estava a punt d'ofegar-se.

Veient aquesta emergència un colom, va desprendre d'un arbre una branqueta i la va tirar al corrent, i va muntar damunt a la formiga salvant-la.

Entretant un caçador de pardals es va avançar amb la seva arma preparada per a caçar al colom. Ho va veure la formiga i li va picar en el taló, fent llançar el caçador la seva arma.
Va aprofitar el moment el colom per a alçar el vol.

inici

solidaritat ( + proïsme ) Infern i cel Autor/a: Desconegut/a Procedència: Col·laborador/a Un home, el seu cavall i el seu gos, caminaven per un carrer. Després de molt caminar, l'home es va adonar que els tres havien mort en un accident. La caminada era molt llarga, costa amunt, el sol era fort i els tres estaven xops de suor i amb molta set. Necessitaven desesperadament aigua. En una corba del camí, van veure una portalada magnífica, tota de marbre, que conduïa a una plaça amb blocs d'or. Una font d'on brollava aigua cristal·lina, era en mig de la plaça. El caminant es va dirigir a l'home que des d'una garita vigilava l'entrada. - Bon dia - va dir el caminant - Bon dia - va respondre l'home - Quin lloc és aquest, tan bonic? - va preguntar el caminant - Això és el cel - va ser la resposta - Què bé que hem arribat al cel, estem amb molta set, va dir el caminant - Vostè pot entrar a beure aigua a voluntat - va dir el guardià, indicant-li la font - El meu cavall i el meu gos també tenen set. - Ho sento molt - li va dir el guarda - Aquí no es permet l'entrada d'animals L'home es va sentir molt decebut perquè la set era gran, però ell no beuria, deixant als seus amics amb set. D'aquesta manera, va prosseguir el seu camí. Després de molt caminar costa amunt, amb la set i el cansament multiplicats, van arribar a un lloc, l'entrada estava marcada per un portalada vella i semi-oberta. La porta donava a un camí de terra, amb arbres d'ambdós costats que li feien ombra. A l'ombra d'un dels arbres, un home estava recolzat, amb el cap cobert per un barret, semblava que dormia... - Bon dia - va dir el caminant - Bon dia - va respondre l'home - Estem amb molta set, el meu cavall, el meu gos i jo - Hi ha una font en aquelles pedres - va dir l'home indicant el lloc - Poden beure a voluntat L'home, el cavall i el gos van anar fins la font i van sadollar la seva set - Moltes gràcies - va dir el caminant al sortir - Tornin quan vulguin - va respondre l'home - Per cert - va dir el caminant - quin és el nom d'aquest lloc? - Cel - va respondre l'home. - Cel? Però si l'home del costat de la portalada de marbre m'ha dit que allí era el cel! - Allò no és el cel, allò és l'infern El caminant va quedar perplex - Doncs, aleshores - va dir el caminant- aquesta informació falsa ha de causar grans confusions! - De cap manera - va respondre l'home - En veritat ells ens fan un gran favor. Perquè allí es queden aquells que són capaços d'abandonar als seus millors amics. inici	ALTRES VALORS amistat amor aprenentatge austeritat autenticitat autocreixement autoestima bondat celebració coherència compartir compromís comunicació comunitat confiança consciència constància contemplació creixement donació ecologia esperança espiritualitat família fe felicitat generositat gratitud igualtat interioritat justícia llibertat paciència parella pau perdó perseverança proïsme quotidianitat recerca respecte responsabilitat sensibilitat sentit senzillesa servei sociabilitat solidaritat tolerància treball vida
solidaritat ( + autoestima ) Es venen cadells Autor/a: Desconegut/da Procedència: Col·laborador/a Un botiguer estava clavant sobre la porta de la seva botiga un rètol que deia: "Es venen cadells". Rètols com aquest té una atracció especial per els nens i efectivament, un nen es va aturar davant el rètol del botiguer. - Quant costen els cadells?- preguntà. - Entre 30 i 50 euros - va respondre el botiguer. El nen va ficar la mà en la seva butxaca i va traure una mica de canvi - Tinc 20'37 dòlars - va dir - puc veure'ls, per favor? El botiguer va somriure i va xiular, i de la caseta dels gossos va sortir "Dama", que va córrer pel passadís de la botiga seguida de cinc petites, diminutes boles de pèl. Un cadell s'estava demorant considerablement. El nen immediatament va distingir el cadell endarrerit… era coix! - Què li passa a aquest gosset?- va preguntar. El botiguer li va explicar que el veterinari havia examinat al cadell i havia descobert que li faltava una cavitat del maluc i que coixejaria sempre. Estaria lesionat tota la seva vida. El nen s'entusiasmà. - Aquest és el cadell que vull comprar - va dir. - NO, tu no vols comprar aquest gosset. Si realment el vols, te'l regalaré, va dir el botiguer. El nen es va enfadar molt. Mirà el botiguer directe als ulls, i movent el dit va replicar: - No vull que me'l regali. Aquest gosset val exactament tant com els altres gossos i vaig a pagar el seu preu complet. De fet, ara mateix li vaig a donar 20'37 euros i després 50 cèntims al mes fins a acabar de pagar-lo. El botiguer va replicar: - Realment vols comprar aquest gosset?. Mai podrà córrer, botar ni jugar amb tu com els altres cadellets. Al sentir això, el nen es va acotxar i es va enrotllar la cama del pantaló per a mostrar una cama esquerra greument torçada, lesionada, sostinguda per un gran aparell ortopèdic de metall. Va mirar el botiguer i suaument li va respondre. - Bé, perquè jo tampoc corro tan bé que diguem, i el cadellet necessitarà a algú que l'entengui. inici
solidaritat ( + generositat ) L'Escala Autor/a: Desconegut/da Procedència: Col·laborador/a Un fuster es va posar un dia a construir una escala. Va passar un veí, va veure el que estava fent i li va dir: - Si em regales un petit tros de fusta, a mi em servirà molt i a la teva obra quasi no li perjudicarà, podries regalar-me un tram de la teva escala? El fuster es va rascar el cap i li va donar. El veí li va agrair i se'n va anar content. Després una altra persona li va explicar que, permetent-li usar uns esglaons, treballaria i alimentaria als seus fills. El fuster va accedir i li va regalar uns esglaons. L'home es va retirar content i agraït. El fuster va continuar treballant en la seva obra. Va passar per allí una pobra dona i li va demanar que li regalés un tros de fusta, ja que era urgent arreglar una paret de casa seva per la que es colava el vent. El fuster va accedir. La dona es va allunyar contenta i agraïda. Van venir molts més i el fuster seguia accedint. L'hivern era dur, la misèria molt gran i el fuster donava a tots trossos de la seva escala, inclòs per a cremar-los com a llenya. I deia: - No comprenc. La meva escala és cada vegada més petita i, no obstant, pujo per ella cap el cel!. inici
solidaritat ( + recerca ) La millor entrevista Autor/a: Desconegut/da Procedència: Col·laborador/a Una vegada un home molt afortunat havia aconseguit la millor entrevista de la seva vida: Anava a entrevistar ni més ni menys que a Déu... Aquella nit l'home arribà a casa seva dues hores abans, es vestí amb les seves millors robes, agafà les claus del seu cotxe i immediatament va sortir de casa. Va conduir per l'avinguda principal rumb a la seva cita, però en el trajecte va caure un ruixat que va produir un embussament de trànsit i quedà parat. El temps transcorria, eren les dos quarts de vuit i la cita era a les vuit. De sobte li van picar el vidre de la finestreta i al girar-se va veure a un nen d'uns nou anys oferint-li la seva capsseta plena de xiclets. L'home treu alguns diners de la seva butxaca i quan l'anava a donar el nen ja no el va trobar. Mirà a terra i allí estava el nen en un atac d'epilèpsia. L'home va obrir la porta i va introduir el nen com va poder al cotxe. Immediatament va buscar com sortir de l'embussament i ho va aconseguir, dirigint-se a l'hospital més pròxim. Allí va portar el nen, i després de demanar que l'atenguessin de la millor forma possible, es disculpà amb el metge i va sortir corrent per a tractar d'arribar a la seva cita amb Déu. No obstant, l'home arriba 10 minuts tard i Déu ja no hi era. L'home es va ofendre i es va queixar: - Déu meu, però no t'has adonat, que no he arribat a temps a causa del nen, no m'has pogut esperar? Que signifiquen 10 minuts per a un ser etern com tu? Desconsolat es quedà assegut en el seu cotxe; de sobte el va enlluernar una llum i va veure en ella la careta del nen a qui havia auxiliat. Vestia el mateix jerseiet esfilagarsat, però ara tènia el rostre il·luminat de bondat. L'home, llavors, va escoltar en el seu interior una veu: - Fill meu, no t'he pogut esperar, perquè he sortit al teu encontre. inici
solidaritat ( + igualtat ) Tots som iguals als ulls de Déu Autor/a: Desconegut/da Procedència: Col·laborador/a En un avió que feia un vol entre Johannesburgo i Londres, a una senyora blanca, d'uns cinquanta anys, li toca asseure's al costat d'un home de color. Cridà a l'hostessa per a queixar-se: - Quin és el problema senyora? - pregunta l'hostessa. - Però, no ho veu? - respon la senyora. - M'han col·locat al costat d'un negre. No puc quedar-me al costat d'aquests "immunds". Doni'm un altre seient. - Per favor, calmi's - diu l'hostessa. Quasi tots els seients d'aquest vol estan ocupats. Vaig a veure si hi ha algun lloc en classe executiva o en primera. L'hostessa torna uns minuts després: - Senyora - explica l'hostessa - com jo sospitava, no hi ha cap lloc buit en classe turista. He parlat amb el capità i em confirma que tampoc hi ha lloc en preferent. Però sí que tenim un lloc en primera classe. Abans que la senyora pogués respondre quelcom, l'hostessa va continuar: - És totalment inusual que la companyia concedeixi un seient de primera classe a algú que està en turista, però donades les circumstàncies, el capità ha considerat que seria escandalós que algú sigui obligat a asseure's al costat d'una persona que la farà sentir malament... La senyora, amb cara de satisfacció, es prepara per a abandonar el seu seient i anar a ocupar el seient en la classe executiva... en això, l'hostessa mira a la persona de color i li diu: - Si el senyor em fes el favor d'agafar les seves coses, el seient de primera classe ja està preparat. I tots els passatgers del voltant, que van presenciar l'incident es van alçar i van aplaudir per l'actitud de la companyia. "Tots som iguals als ulls de Déu" inici
solidaritat ( + voluntariat ) El bosquet dels rossinyols Montserrat Camarasa Procedència: Col·laborador/a Era l’estiu i feia molta calor. En Francesc sempre anava a seure a l’ombra en un petit bosquet, prop de l’escola, on hi vivien una colla de rossinyols. Aquell any quasi no va ploure i tot era sec, els pobres ocells tenien molta set i no trobaven aigua. En Francesc se’ls estimava molt i un dia va voler portar-los un garrafó d’aigua de casa seva. El va deixar vora el bosc mentre ell anava a collir unes móres que havia vist a prop del camí. Va sentir un sorollet, es girà i va verue com un rossinyol s’atansava al garrafó i volia beure però com que no era ben ple, l’ocell no podia arribar a l’aigua amb el bec. L’ocell va intentar tombar el garrafó però, com que pesava molt, no ho va aconseguir. L’ocell feia voltes i més voltes al garrafó tot piulant Al cap d’una mica van venir altres rossinyols, van anar recollint pedretes amb el bec i les anaven tirant dins del garrafó. N’hi van posar tantes que l’aigua va anar pujant fins que va sobreexir i tots van poder veure. En Francesc ho va explicar a l’escola i els nens i nenes van fer uns abeuradors molt bonics i els van portar al bosc. Cada dia, la mainada va portar aigua pels ocells fins que van venir les pluges de tardor inici
solidaritat ( + col·laboració ) La puceta Marieta Autor/a: Desconegut/da Procedència: Col·laborador/a Hi havia una vegada en un bosc molt i molt llunyà una puceta que es deia Marieta. A la puceta Marieta li agradava molt ajudar a la resta d'animalons que vivien amb ella en aquell bosc tan bonic. La puceta Marieta s'aixecava molt d'hora, esmorzava, es posava un gran barret que la protegia del sol i sortia al carrer a buscar algun animaló que necessités la seva ajuda.Un matí la puceta caminava a la vora d'un petit rierol quan va veure com la formigueta Carmeta volia creuar a l'altre costat per visitar a la seva àvia pel seu aniversari però no sabia com fer-ho. La puceta Marieta va demanar a la formigueta Carmeta si volia que l'ajudés i aquesta, molt sorpresa, li va dir: - De debò em voldries ajudar? - Es clar que sí!- va respondre la nostra amiga ràpidament. La puceta Marieta va començar a pensar com aconseguir que la Formigueta Carmeta pogués arribar al seu destí...i després de molt pensar va tenir una gran idea. Entre les herbes d'aquell preciós bosc va trobar una branqueta petita que segurament hauria caigut d'algun arbre. Amb els seus bracets va pogué moure-la fins a la voreta del rierol i gràcies a un últim esforç va pogué construir un pont segur perquè la formigueta Carmeta pogués arribar fins a casa la seva àvia. La Carmeta al veure el que la Marieta havia aconseguit li va fer dos petonets i li va donar les gràcies pel que havia fet per ella. Aleshores va marxar cantant alegrement. La puceta Marieta es va sentir feliç d'haver pogut ajudar a algú aquell matí i va continuar el seu camí fent saltirons i buscant ben atenta a algú a qui poder ajudar. I vet aquí un gos i vet aquí un gat que aquest conte s'ha acabat i aplaudiu molt si us ha agradat. inici
solidaritat ( + sensibilitat ) Per una gerra de vi Jorge Bucay Procedència: Col·laborador/a Extret del llibre: Escolta’m Una vegada hi havia... un altre rei. Aquest era el monarca d'un petit país: el principat de Raïmlandia. El seu regne era ple de vinyes i tots els seus súbdits es dedicaven a la fabricació de vi. Amb l'exportació a altres països, les 15.000 famílies que habitaven Raïmlandia guanyaven suficients diners com per viure bastant bé, pagar els impostos i gaudir d'alguns luxes. Feia ja uns quants anys que el rei estudiava les finances del regne. El monarca era just i comprensiu, i no li agradava la sensació de posar la mà a les butxaques als habitants de Raïmlandia. Posava molt d'interès, en estudiar alguna possibilitat de rebaixar els impostos. Fins que un dia va tenir la gran idea. El rei va decidir abolir els impostos. Com a única contribució per solucionar les despeses de l'estat, el rei demanaria a cadascun dels seus súbdits que un cop l'any, en l'època que s'envasessin els vins, s'acostessin als jardins del palau amb una gerra d'un litre del millor vi de la seva collita. La buidarien en una gran bóta que es construiria per a aquest fi i en aquesta data. De la venda d'aquests 15.000 litres de vi s'obtindria els diners necessaris per el pressupost de la corona, les despeses de salut i d'educació del poble. La notícia va ser escampada pel regne en cartells enganxats en els principals carrers de les ciutats. L'alegria de la gent va ser indescriptible. En totes les cases es va alabar el rei i es van cantar cançons en el seu honor. En cada taverna es van aixecar les copes i es va brindar per la salut i la prolongada vida del bon rei. I va arribar el dia de la contribució. Tota la setmana, en els barris i en els mercats, en les places i en les esglésies, els habitants es recordaven i recomanaven els uns als altres no faltar a la cita. La consciència cívica era la justa retribució al gest del sobirà. Des de ben d’hora, van començar a arribar de tot el regne, famílies senceres dels vinyaters amb la seva gerra a la mà del cap de família. Un per un pujava la llarga escala fins al límit de l'enorme bota reial, buidava la seva gerra i baixava per una altra escala al peu de la qual, el tresorer del regne col·locava en la solapa de cada pagès, un escut amb el segell del rei. A mitja tarda, quan l'últim dels pagesos va buidar la seva gerra, es va saber que ningú havia faltat. L'enorme barril de 15.000 litres era ple. Del primer a l'últim dels súbdits havien passat a temps pels jardins i buidat les seves gerres en la bóta. El rei estava orgullós i satisfet; i a la posta del sol, quan el poble es va reunir a la plaça davant el palau, el monarca va sortir al seu balcó aclamat per la seva gent. Tots estaven feliços. En una bonica copa de vidre, herència dels seus avantpassats, el rei va manar a buscar una mostra del vi recollit. Amb la copa en camí, el sobirà els va parlar i els va dir: — Meravellós poble de Raïmlandia: tal com ho vaig imaginar, tots els habitants del regne han estat avui al palau. Vull compartir amb vosaltres l'alegria de la corona, per confirmar que la lleialtat del poble amb el seu rei, és igual que la lleialtat del rei amb el seu poble. I no se m'acut millor homenatge que brindar per vosaltres amb la primera copa d'aquest vi , que serà sens dubte un nèctar de déus, la suma dels millors raïms del món, elaborats per les millors mans del món i regades amb el més gran bé del regne: l'amor del poble. Tots ploraven i victorejaven el rei. Un dels servents va acostar la copa al rei i aquest la va aixecar per brindar pel poble que aplaudia eufòric... però la sorpresa va detenir la seva mà a l'aire, el rei va notar a l 'aixecar la copa que el líquid era transparent i incolor; lentament hi va acostar al seu nas, entrenat per olorar els millors vins, i va confirmar que no tenia cap olor. Tastador com era, va portar la copa a la seva boca gairebé automàticament i va beure un glop. El vi no tenia gust a vi, ni a cap altra cosa...! El rei va enviar a buscar una segona copa del vi de la bóta, i després una altra i finalment a prendre una mostra des de la superfície de la bóta. Però no hi va haver manera, tot era igual: inodor, incolor i insípid. Van ser cridats amb urgència els alquimistes del regne per analitzar la composició del vi. La conclusió va ser unànime: la bóta era plena d'AIGUA, puríssima aigua i cent per cent aigua. De seguida el monarca va manar reunir tots els savis i mags del regne, perquè busquessin amb urgència una explicació per a aquest misteri. Quin conjur, reacció química o encanteri havia succeït perquè aquesta barreja de vins es transformés en aigua...? El més ancià dels seus ministres de govern es va acostar i li va dir: : - Miracle? Conjur? Alquímia? Res d 'això, noi, res d'això. Els vostres súbdits són humans, majestat, això és tot. — No ho entenc – va dir el rei. — Prenguem per cas en Joan. Té una enorme vinya que abraça des de la muntanya fins el riu. El raïm que cull és dels millors ceps del regne i el seu vi és el primer a vendre's i al millor preu. Aquest matí, quan es preparava amb la família per baixar al poble, una idea li ha passat pel cap... I si jo posés aigua en lloc de vi, qui podria notar la diferència...? Una sola gerra d'aigua en 15.000 litres de vi... ningú notaria la diferència... Ningú! ...I ningú ho hagués notat, si no fos per un detall, noi, per un detall: TOTS VAN PENSAR EL MATEIX! inici
solidaritat ( + gratitud ) El colom i la formiga Esopo Procedència: Col·laborador/a Obligada per la set, una formiga va baixar a un brollador, i arrossegada pel corrent, estava a punt d'ofegar-se. Veient aquesta emergència un colom, va desprendre d'un arbre una branqueta i la va tirar al corrent, i va muntar damunt a la formiga salvant-la. Entretant un caçador de pardals es va avançar amb la seva arma preparada per a caçar al colom. Ho va veure la formiga i li va picar en el taló, fent llançar el caçador la seva arma. Va aprofitar el moment el colom per a alçar el vol. inici