WebdePastoral

tolerància ( + recerca )

Nasruddin ha mort
Tony de Mello
Procedència Col·laborador/a

Es trobava una vegada Nasruddin - que tenia el seu dia filosòfic- reflexionant en alta veu: -Vida i mort... qui pot dir el que són?. La seva dona, que estava treballant en la cuina el va sentir i va dir:
- Els homes sou tots iguals, absolutament estúpids. Tot el món sap que quan les extremitats d'un home estan rígides i fredes, aquest home està mort.
Nasruddin va quedar impressionat per la saviesa pràctica de la seva dona. Quan, en altra ocasió, es va veure sorprès per la neu, va sentir com les seves mans i els seus peus es congelaven i s'entumien. - Sens dubte estic mort- va pensar. Però altre pensament li va assaltar de sobte: - I què faig jo passejant, si estic mort? Hauria d'estar estès, com qualsevol mort respectable. I això va ser el que va fer.
Una hora després, unes persones que anaven de viatge van passar per allí i, al veure’l estès al costat del camí, es van posar a discutir si aquell home estava viu o mort. Nasruddin desitjava amb tota la seva ànima cridar i dir-los:
- Esteu bojos. No veieu que estic mort? No veieu que les meves extremitats estan rígides i fredes?-. Però es va adonar que els morts no deuen parlar. De manera que frenà la seva llengua.
Per fi, els viatgers van decidir que l'home estava mort i van carregar sobre les seves espatlles el cadàver per a dur-lo al cementiri i enterrar-lo. No havien recorregut encara molta distància quan van arribar a una bifurcació. Una nova disputa va sorgir entre ells sobre quin seria el camí del cementiri. Nasruddin va aguantar quant va poder, però per fi no va ser capaç de contenir-se i va dir: - Perdó, cavallers, però el camí que duu al cementiri és el de l'esquerra. Ja sé que se suposa que els morts no deuen parlar, però he trencat la norma només per aquesta vegada i els asseguro que no tornaré a dir una paraula.

Quan la realitat xoca amb una creença rígidament afirmada, la que surt perdent és la realitat.

tolerància ( + quotidianitat )

SADAE
Autor/a: Desconegut/da
Procedència: Col·laborador/a

M'han diagnosticat que pateixo SADAE (Síndrome d'Atenció Deficient Activat per l'Edat)

Es manifesta així: Decideixo rentar el cotxe. A l'anar cap al garatge, veig que hi ha correu a la tauleta de l'entrada. Decideixo fer un cop d'ull a les cartes abans de rentar el cotxe. Deixo les claus del cotxe en la tauleta, vaig a llençar els sobres buits i els anuncis en la galleda de les escombraries i m'adono que està ple. Decideixo deixar les cartes, entre les quals hi ha una factura, en la tauleta i dur la galleda a buidar en el contenidor. Llavors penso que, ja que vaig al contenidor, puc pagar la factura amb un xec i tirar-lo en la bústia que està al costat del contenidor. Trec de la butxaca el talonari de xecs i veig que només en queda un. Vaig al despatx a buscar un altre talonari i trobo sobre la taula la cocacola que m'estava bevent i se m'havia quedat oblidada. Retiro la llauna perquè no s'aboqui sobre els papers i noto que s'està escalfant, pel que decideixo dur-la a la nevera. A l'anar cap a la cuina em fixo que el gerro de flors de la calaixera de l'entrada està sense aigua. Deixo la cocacola sobre la còmoda i descobreixo les ulleres de prop que he estat buscant tot el matí. Decideixo dur-les al meu escriptori en el despatx i, després, posar aigua a les flors. Duc les ulleres al despatx, omplo un gerro d'aigua a la cuina i, de cop i volta, veig el comandament del televisor. Algú l'ha deixat a la taula de la cuina. Recordo que anit el vam estar buscant com bojos: Decideixo dur-lo al saló, on ha d'estar, quan posi l'aigua a les flors. Tiro una mica d'aigua a les flors i la major part es vessa per terra. Per tant torno a la cuina, deixo el comandament sobre la taula i agafo uns draps per a aixugar l'aigua. Vaig cap al hall tractant de recordar què és el que volia fer amb aquests draps.

Al final de la tarda el cotxe segueix sense rentar, no he pagat la factura, la galleda de les escombraries està plena, hi ha una llauna de cocacola calenta la calaixera, les flors segueixen sense aigua, segueix havent un sol xec en el meu talonari, no aconsegueixo trobar el comandament de la tele ni les meves ulleres de prop, hi ha una lletja taca en el parquet de l'entrada i no tinc ni idea d'on estan les claus del cotxe. Resto pensant com pot ser que sense haver fet res en tota la tarda, hagi estat tota l'estona en dansa i em trobi tan cansat.

tolerància ( respecte ) Contra la intolerància Anthony de Mello s.j. Procedència: Col·laborador/a Un dia Abraham va convidar un pobre a menjar a casa seva. Quan Abraham donava gràcies, l'altre va començar a maleir Déu i a dir que no suportava sentir parlar del seu Sant Nom. Encès d'ira, Abraham va fer fora el blasfem. Aquella nit, quan Abraham feia les seves pregaries, Déu li digué: - Aquest home ha blasfemat de mi i m'ha injuriat durant cinquanta anys i, tot i així, jo li he donat de menjar i de beure cada dia. No podies tu suportar-ho durant un sol àpat? inici	ALTRES VALORS amistat amor aprenentatge austeritat autenticitat autocreixement autoestima bondat celebració coherència compartir compromís comunicació comunitat confiança consciència constància contemplació creixement donació ecologia esperança espiritualitat família fe felicitat generositat gratitud igualtat interioritat justícia llibertat paciència parella pau perdó perseverança proïsme quotidianitat recerca respecte responsabilitat sensibilitat sentit senzillesa servei sociabilitat solidaritat tolerància treball vida
tolerància ( acceptació ) Els dos ocells Herminio Otero Procedència: Col·laborador/a Dos ocells estaven molt feliços sobre un mateix salze. Un d'ells es recolzava en una branca en la punta més alta del salze; l'altre estava més avall, en unes branques baixes. Després d'una estona, l'ocell que estava en la branca més alta, per trencar el gel va dir: - Oh, que boniques són aquestes fulles tan verdes! L'ocell que estava sota s'ho va prendre com una provocació i li va contestar de mala manera: - Però que estàs cec o què? No veus que són blanques? I el de dalt, molt molest, va contestar: - Tu si que ets cec! Son verdes! I l'altre, des de sota, amb el bec cap amunt, va respondre: - T'aposto les plomes de la cua a que son blanques. Tu no entens res, tros d'ase. L'ocell de dalt notava que se li encenia la sang, i sense pensar-s'ho dues vegades es precipità sobre el seu adversari per donar-li una lliçó L' altre no es va moure. Quan van estar a prop l'un de l'altre, amb les plomes garratibades per l'ira, van tenir l'encert de mirar els dos cap amunt, en la mateixa direcció, abans de començar la baralla. L'ocell que havia vingut de dalt es va sorprendre: - Oh, que estrany! Fixa't que les fulles són blanques! I va convidar al seu company: - Vine fins dalt on era jo abans. Varen volar fins la branca més alta del salze i aquesta vegada varen dir els dos a cor: - Fixa't que les fulles són verdes! inici
tolerància ( respecte ) Els tres cecs Autor/a: Desconegut/da Procedència: Col·laborador/a Hi havia una vegada tres savis. I eren molt savis. Tot i que tots tres eren cecs. Com que no podien veure, s'havien acostumat a conèixer les coses amb només tocar-les. Feien us de les seves mans per a donar-se conte de la mida, de la qualitat i del caliu d'allò que es posava al seu abast. Un circ va arribar al poble on vivien els tres savis que eren cecs. Entre les meravelloses coses que van arribar amb el circ, venia un gran elefant blanc. I era tan extraordinari aquests animal que tota la gent no feia més que parlar d'ell. Els tres savis que eren cecs també van voler conèixer a l'elefant. Es van fer portar fins al lloc on era i van demanar permís per a poder tocar-lo. Com que l'animal era molt mans, no hi va haver cap problema per que ho fessin. El primer dels tres va estirar les seves mans i va tocar a la bèstia en el cap. Va sentir sota els seus dits les enormes orelles i després els dos enormes ullals de marfil que sobresortien de la petita boca. Va quedar tan admirat del que havia conegut que immediatament va anar a contar als altres dos el que havia après. Els va dir: - L'elefant és com un tronc, cobert ambdues parts per dues flassades, i del que surten dues grans llances fredes i dures. Però resulta que quan li va tocar el torn al segon savi, les seves mans van tocar l'animal en la panxa. Va intentar de rodejar el seu cos, però aquest era tan gran que no podia rodejar-lo amb els braços oberts. Després de molt palpar, va decidir contar ell també el que havia après. Els va dir: - L'elefant s'assembla a un tambor posat sobre quatre potes grosses, i esta folrat de cuir amb pel per fora. Llavors va anar el tercer savi, i va agafar l'animal just per la cua, es va penjar d'ella i va començar a balancejar-se com fan els nens amb una corda. Com que això li agradava a la bèstia, va estar llarga estona divertint-se en mig dels riures de tots. Quan va deixar el joc, comentava el que sabia. També ell va dir: - Jo sé molt bé el que és un elefant. És una corda forta i grossa, que té un pinzell en la punta. Serveix per a balancejar-se. Resulta que quan van tornar a casa i van començar a xerrar entre ells del que havien descobert sobre l'elefant no es podien posar d'acord. Cada un estava plenament segur del que coneixia. I a més tenien la certesa de que només hi havia un elefant i que els tres estaven parlant del mateix, però el que deien semblava impossible de lligar. Tant van xerrar i discutir que quasi es barallen. Però a fi de contes, com que eren els tres molt savis, van decidir demanar ajuda, i van anar a preguntar a un altre savi que havia tingut l'oportunitat de veure l'elefant amb els seus propis ulls. I llavors van descobrir que cada un d'ells tenia raó. Una part de la raó. Però que coneixien de l'elefant només la part que havien tocat. nici
tolerància ( respecte ) Un negre li diu a un blanc Autor/a: Desconegut/a Procedència: WEB@LAIA Amic meu: Quan jo nàixer, jo negre. Quan jo créixer, jo negre. Quan jo sol, jo negre. Quan jo fred, jo negre. Quan jo emmalaltisc, jo negre. Quan jo espantat, jo negre. Quan jo morir, jo negre. Però, quan tu nàixer, tu rosat. Quan tu créixer, tu blanc. Quan tu sol, tu roig. Quan tu fred, tu morat. Quan tu malalt, tu verd. Quan tu espantat, tu groc. Quan tu morir, tu gris. ... i em dius a mi home de color... inici
tolerància ( + recerca ) Nasruddin ha mort Tony de Mello Procedència Col·laborador/a Es trobava una vegada Nasruddin - que tenia el seu dia filosòfic- reflexionant en alta veu: -Vida i mort... qui pot dir el que són?. La seva dona, que estava treballant en la cuina el va sentir i va dir: - Els homes sou tots iguals, absolutament estúpids. Tot el món sap que quan les extremitats d'un home estan rígides i fredes, aquest home està mort. Nasruddin va quedar impressionat per la saviesa pràctica de la seva dona. Quan, en altra ocasió, es va veure sorprès per la neu, va sentir com les seves mans i els seus peus es congelaven i s'entumien. - Sens dubte estic mort- va pensar. Però altre pensament li va assaltar de sobte: - I què faig jo passejant, si estic mort? Hauria d'estar estès, com qualsevol mort respectable. I això va ser el que va fer. Una hora després, unes persones que anaven de viatge van passar per allí i, al veure’l estès al costat del camí, es van posar a discutir si aquell home estava viu o mort. Nasruddin desitjava amb tota la seva ànima cridar i dir-los: - Esteu bojos. No veieu que estic mort? No veieu que les meves extremitats estan rígides i fredes?-. Però es va adonar que els morts no deuen parlar. De manera que frenà la seva llengua. Per fi, els viatgers van decidir que l'home estava mort i van carregar sobre les seves espatlles el cadàver per a dur-lo al cementiri i enterrar-lo. No havien recorregut encara molta distància quan van arribar a una bifurcació. Una nova disputa va sorgir entre ells sobre quin seria el camí del cementiri. Nasruddin va aguantar quant va poder, però per fi no va ser capaç de contenir-se i va dir: - Perdó, cavallers, però el camí que duu al cementiri és el de l'esquerra. Ja sé que se suposa que els morts no deuen parlar, però he trencat la norma només per aquesta vegada i els asseguro que no tornaré a dir una paraula. *Quan la realitat xoca amb una creença rígidament afirmada, la que surt perdent és la realitat.* inici
tolerància ( + quotidianitat ) SADAE Autor/a: Desconegut/da Procedència: Col·laborador/a M'han diagnosticat que pateixo SADAE (Síndrome d'Atenció Deficient Activat per l'Edat) Es manifesta així: Decideixo rentar el cotxe. A l'anar cap al garatge, veig que hi ha correu a la tauleta de l'entrada. Decideixo fer un cop d'ull a les cartes abans de rentar el cotxe. Deixo les claus del cotxe en la tauleta, vaig a llençar els sobres buits i els anuncis en la galleda de les escombraries i m'adono que està ple. Decideixo deixar les cartes, entre les quals hi ha una factura, en la tauleta i dur la galleda a buidar en el contenidor. Llavors penso que, ja que vaig al contenidor, puc pagar la factura amb un xec i tirar-lo en la bústia que està al costat del contenidor. Trec de la butxaca el talonari de xecs i veig que només en queda un. Vaig al despatx a buscar un altre talonari i trobo sobre la taula la cocacola que m'estava bevent i se m'havia quedat oblidada. Retiro la llauna perquè no s'aboqui sobre els papers i noto que s'està escalfant, pel que decideixo dur-la a la nevera. A l'anar cap a la cuina em fixo que el gerro de flors de la calaixera de l'entrada està sense aigua. Deixo la cocacola sobre la còmoda i descobreixo les ulleres de prop que he estat buscant tot el matí. Decideixo dur-les al meu escriptori en el despatx i, després, posar aigua a les flors. Duc les ulleres al despatx, omplo un gerro d'aigua a la cuina i, de cop i volta, veig el comandament del televisor. Algú l'ha deixat a la taula de la cuina. Recordo que anit el vam estar buscant com bojos: Decideixo dur-lo al saló, on ha d'estar, quan posi l'aigua a les flors. Tiro una mica d'aigua a les flors i la major part es vessa per terra. Per tant torno a la cuina, deixo el comandament sobre la taula i agafo uns draps per a aixugar l'aigua. Vaig cap al hall tractant de recordar què és el que volia fer amb aquests draps. Al final de la tarda el cotxe segueix sense rentar, no he pagat la factura, la galleda de les escombraries està plena, hi ha una llauna de cocacola calenta la calaixera, les flors segueixen sense aigua, segueix havent un sol xec en el meu talonari, no aconsegueixo trobar el comandament de la tele ni les meves ulleres de prop, hi ha una lletja taca en el parquet de l'entrada i no tinc ni idea d'on estan les claus del cotxe. Resto pensant com pot ser que sense haver fet res en tota la tarda, hagi estat tota l'estona en dansa i em trobi tan cansat. inici
inici