WebdePastoral

treball ( + creixement )

Zeus i la deessa Fortuna
Jorge Bucay
Procedència: Col·laborador/a

Vull compartir el mite de la deessa Fortuna amb vostès, perquè vull que sàpiguen que el que em passa a mi té a veure amb la sort.
Zeus, el capo de l'Olimp, era una mica promiscu: es ficava al llit amb el qui passava. Dels seus amors va néixer una filla anomenada Fortuna. Amb els anys, Fortuna es va convertir en la preferida de Zeus.
Aleshores, Zeus va decidir dissenyar un pla per a tenir a Fortuna sempre prop. I li va demanar a Mercuri que li ensenyés a córrer. Mercuri li va ensenyar a córrer fins que, ja adolescent, Fortuna corria més ràpid que qualsevol humà, i fins i tot, més ràpid que el mateix Mercuri. Va ser allí quan Zeus va dissenyar un nou pla. El pla era aquest: va fer que el nèctar i ambrosia, substàncies que mantenien als déus joves, sans i immortals, fossin destil·lades dels fruits que apareixien cada matí. Però també va fer que els raigs del sol deterioressin els fruits restants perquè cap humà pogués consumir-los.
Què succeïa?
Feia falta algú que recollís els fruits abans que fossin danyats pels raigs solars. Aquesta tasca requeria d'una persona molt ràpida. Qui millor que Fortuna!.
Fortuna es va fer càrrec d'aquest deure. Cada matí, abans que el sol apuntés, Fortuna recorria, a gran velocitat, tota la terra recollint els fruits abans que fossin danyats pel sol.
Deien els grecs, que si un atrapava a la deessa Fortuna en aquest camí, els déus s'espantaven tant, temorosos de perdre el seu aliment, que li concedien el que vulgués.
Atrapar a la deessa Fortuna significava tenir el que un volia. Però atrapar a la deessa Fortuna no era fàcil. En principi perquè la deessa Fortuna era molt veloç. Segon perquè tenia un capritx molt estrany: odiava que el seu peu trepitgés la seva mateixa empremta. Per això, mai passava dues vegades pel mateix lloc.
Cal pensar diverses coses si un vol atrapar a la deessa Fortuna:
- Cal cerca-la, cura amb quedar-te parat en el mateix lloc esperant-la... perquè la deessa Fortuna odia posar el seu peu sobre la seva petjada, i si ja ha passat per aquí, mai tornarà a passar
- A més, cal estar alerta, perquè si passa pel teu costat i no estàs alerta i deixes passar el moment d'agafar-la, estàs llest!.
- És impossible atrapar a la deessa Fortuna corrent des del darrere. Cal veure-la venir. Perquè si un vol córrer des del darrere, mai l'agafa perquè és més ràpida que ningú. Cal veure-la venir.
Per què sempre he tingut sort?. Hi ha uns altres més capaços, més intel·ligents que jo. I encara no els ha passat que la deessa Fortuna vingui cap a ells. Perquè em moc, estic alerta i la veig venir.
Si la continueu buscant,la trobareu.

inici

ALTRES VALORS

amistat
amor
aprenentatge
austeritat
autenticitat
autocreixement
autoestima
bondat
celebració
coherència
compartir
compromís
comunicació
comunitat
confiança
consciència
constància
contemplació
creixement
donació
ecologia
esperança
espiritualitat
família
fe
felicitat
generositat
gratitud
igualtat
interioritat
justícia
llibertat
paciència
parella
pau
perdó
perseverança
proïsme
quotidianitat
recerca
respecte
responsabilitat
sensibilitat
sentit
senzillesa
servei
sociabilitat
solidaritat
tolerància
treball
vida

treball ( + amor )

Balla com si ningú t'estigués veient
Autor/a: Desconegut/da
Procedència: Col·laborador/a

Ens convencem a nosaltres mateixos que la vida serà millor desprès de casar-nos, desprès de tenir un fill i desprès de tenir-ne un altre.
Aleshores ens sentim frustrats perquè els fills no són prou grans i que serem feliços quan ho siguin. També ens frustrem perquè són adolescents i difícils de tractar. Creiem que serem més feliços quan surtin d'aquesta etapa. Ens diem que la nostra vida estarà completa quan al nostre espòs li vagi millor, quan tinguem un millor cotxe, una millor casa, quan puguem anar de vacances, quan estiguem retirats.
La veritat és que no hi ha millor moment per a ser feliços que ARA. Si no és ara, quan?. La teva vida estarà sempre plena de reptes. És millor admetre-ho i decidir ser feliços de totes maneres.
Sempre sembla que la vida està a punt de començar, però sempre hi ha entrebancs en el camí, alguna cosa que resoldre primer, assumptes sense acabar, temps per passar, un deute que pagar, aleshores la vida començarà. Fins que t'adones que aquests entrebancs són "la vida". Aquesta perspectiva t'ajuda a veure que no hi ha un camí a la felicitat LA FELICITAT ÉS EL CAMÍ. Així que atresora cada moment i atresora-ho més quan ho comparteixis amb algú especial, prou especial per a compartir el teu temps. I recorda que la vida està feta d'aquest temps, i que el temps no espera a ningú....
Així que deixa d'esperar fins que acabis l'escola, fins que tornis a l'escola, fins que t'aprimis deu quilos, fins que tinguis fills, fins que els teus fills marxin de casa, fins que et casis, fins que et divorciïs, fins el divendres a la nit, fins el diumenge al matí, fins la primavera, l'estiu, la tardor o l'hivern...o fins que et moris, per decidir que no hi ha millor moment que aquest per a ser feliç...LA FELICITAT ÉS UN TRAJECTE, NO UNA DESTINACIÓ. Per tot això:

Treballa com si no necessitessis diners.
Estima com si mai t'haguessin ferit.
I balla com si ningú t'estigués veient.

inici

treball ( + espiritualitat )

Començo a fer les coses avui
Autor/a: Desconegut/da
Procedència: Col·laborador/a

Thomas Carlyle havia acabat el tremend manuscrit de la Revolució Francesa. L'hi va passar al seu veí perquè el llegís, John Stuart Mill. Uns dies després, John va anar a casa de Thomas pàl·lid i nerviós. El seu servent havia usat el manuscrit per a encendre la llar. El pensament d'iniciar de nou el manuscrit havia sigut paralitzant.

Però un dia, que Thomas transitava pels carrers, va observar com un obrer construïa un mur, rajola a rajola.

Es vaig inspirar d'aquesta experiència i va decidir fer una pàgina avui i un altre demà. Va començar, lentament. La tasca va ser tediosa, però el resultat grandiós: una millor obra que la prèvia!

Decideixo fer les coses avui. Em dic a mi mateix: - Tinc una tasca de gran importància, no he de parar-me. Només el fet d'haver començat, em posa a meitat del camí. Puc sentir l'energia, al començar la tasca que el Senyor m'ha encomanat. Molt dins meu, tinc la consciència que he pres la decisió correcta i que vaig en la direcció encertada.

No deixaré que ningú ni res em pari, distregui o desanimi. Dono gràcies a Déu ja que el seu Esperit en mi és el suport i sosteniment que em dóna l'energia i direcció per a acabar el que he començat.

"El que mira al vent, no sembra, i el que mira als núvols, no fa collita."-----Eclesiastès

inici

treball ( + força )

El valor del valor
Autor/a: Desconegut/da
Procedència: Col·laborador/a

Dues llavors jeuen una al costat de l'altre, la fèrtil terra de la primavera. La primera llavor va dir:

- Vull créixer! Vull impulsar a les meves arrels dins la terra que hi ha sota meu, i expulsar els meus rebrots a través de l'escorça de la terra que està sobre meu... vull desplegar els meus tendres brots com a banderes que anuncien l'arribada de la primavera... vull sentir la calor del sol sobre el meu rostre i la benedicció de la rosada matinal sobre els meus pètals!

I va créixer.

La segona llavor va dir:

- Tinc por. Si impulso les meves arrels dins de la terra que està sota meu, no sé el què trobaran en la foscor. Si m'obro pas per l'escorça dura que està sobre meu, puc fer mal als meus delicats rebrots... i si al deixar que els meus brots s'obrin, un caragol intenta menjar-se'ls? I si obrís les meves ponzelles, un nen petit podria arrancar-me de la terra. No, serà millor que esperi fins que no hi hagi perill.

I espera.

Una gallina de corral que buscava menjar afanyosament entre la terra de començaments de primavera va trobar la llavor en espera i ràpidament se la va menjar.

MORALITAT D'AQUEST RELAT: Aquells de nosaltres que ens neguem a arriscar-nos a créixer i no tenim el VALOR per això, podríem ser engolits per la vida.

inici

treball ( + servei )

Els obstacles
Autora: Desconegut/da
Procedència: Col·laborador/a

Conten que fa molt temps, un rei va col·locar una sèrie de roques disseminades al llarg d'un camí, obstaculitzant d'aquesta manera l'accés al regne.
Després es va amagar, esperant a veure si arribava algú que les tragués. Per descomptat que un fet així no responia a un mer caprici del rei...
Al llarg de tot el dia, van anar arribant a aquell lloc, alguns dels comerciants més adinerats i diversos cortesans del regne.
Alguns van treure les primeres roques, però a l'anar avançant i anar trobant-se amb unes altres més grans i pesades, col·locades enmig del camí, van preferir buscar altre camí més còmode per a entrar en el regne, però això si, molts van culpar al rei sorollosament de no mantenir els camins nets.
El rei constant en el seu propòsit, anava col·locant una vegada rera l'altra aquelles roques més o menys en el mateix lloc del que havien estat apartades, esperant l'arribada del següent viatger...
Cap al capvespre va arribar fins allí, un home senzill que duia sobre les espatlles un embalum que per les dimensions que tenia devia ser bastant pesat. Tornava al regne amb poc diners en les alforges. A l'arribar a la primera roca, va deixar la seva càrrega a terra, i va tractar de moure-la a fi d'apartar-la a un costat del camí. Després d'intentar-ho durant una llarga estona esgotat per l'esforç, finalment va poder aconseguir-ho. Va continuar el seu camí i va fer el mateix amb cadascuna de les roques que anava trobant i ni les més grans li van fer desistir de la seva obstinació. La seva meta era arribar al regne...i en això tenia posat tot el seu cor. Sabia que aquest era el millor camí i que si seguia per ell no es perdria...
Quan va haver tret l'última roca i mentre recollia la seva càrrega per a posar-la novament sobre les espatlles, va veure una cartera, i a l'obri-la, va veure, amb profunda sorpresa, que contenia moltes monedes d'or, una per cadascuna de les roques que havia apartat. Entre elles va trobar una nota escrita pel mateix rei en la s'indicava que: aquelles monedes eren per a la persona, que hagués superat tots els obstacles que s'havien posat al llarg del camí. Que seria rebuda per ell mateix en el seu castell, fora l'hora que fos que arribés al regne. Que entraria a formar part del cercle dels seus col·laboradors més pròxims, independentment de la seva categoria social, de la seva condició econòmica o de la seva cultura i que ell mateix li faria lliurament d'un gran regal.
Seria rebut i premiat pel seu rei...

inici

treball ( + creixement )

La lluita de la papallona
Autor/a: Desconegut/da
Procedència: Col·laborador/a

Una vegada un home es va trobar un capoll de papallona i se'l va endur cap a casa per a poder veure la papallona quan sortís del capoll. Passats uns dies va veure que hi havia un petit orifici i llavors va seure per a observar durant unes quantes hores, veient com la papallona lluitava per poder sortir del capoll.

L'home va veure que forcejava durament per a poder passar el seu cos pel mig del petit orifici del capoll, fins que va arribar un moment en el que semblava que havia deixat de fer esforços, aparentment no avançava en el seu intent. Semblava que s'havia encallat. Llavors l'home, bondadosament, va decidir ajudar a la papallona i amb unes petites tisores va tallar per un costat de l'orifici del capoll per fer-lo més gran i per fi la papallona va poder sortir.

Així i tot al sortir la papallona tenia el cos molt inflat i unes ales petites i doblegades.

L'home va continuar observant, esperava que en qualsevol instant les ales es desdoblarien i creixerien el suficient com per a suportar el cos, el qual es contrauria al reduir-se la inflamació. Cap de les dos situacions van succeir i la papallona solament podia arrossegar-se en cercles amb el seu cosset inflat i les seves ales doblegades…Mai va poder arribar a volar.

El que l'home amb la seva bondat i preocupació no va entendre, va ser que la restricció de la obertura del capoll i la lluita requerida per la papallona per sortir pel petitíssim forat, era la manera en que la natura forçava fluïts del cos de la papallona cap a les seves ales, per a que es fessin grans i fortes per després poder volar.

La llibertat i el poder volar només poden arribar després del treball de créixer. Al privar a la papallona de la lluita també li va ser privat el desenvolupament.

inici

treball ( + entrega )

Els braços de Déu
José Luis Martín Descalzo
"Raons per a l'esperança"

Va succeir en l'última guerra mundial: en una gran ciutat alemanya, el bombardeig va destruir la més bella de les seves esglésies, la catedral. I una de les víctimes va ser el Crist que presidia l'altar major, que va quedar literalment destrossat. Al concloure la guerra, els habitants d'aquella ciutat van reconstruir amb paciència d’artesans el seu Crist bombardejat, i, adherint tros a tros, van arribar a formar-lo de nou en tot el seu cos... menys en els braços. D'aquests no havia quedat ni rastre. I què fer? Fabricar-n'hi uns nous? Guardar-lo per sempre, mutilat com estava, en una sagristia? Van decidir retornar-lo a l'altar major, tal com havia quedat, però en el lloc dels braços perduts van escriure un gran rètol que deia:

«Des d'ara, Déu no té més braços que els nostres.»

I allí està, convidant a col·laborar amb Ell, aquest Crist dels braços inexistents.

Bé, en realitat, sempre ha estat així. Des del dia de la creació Déu no té més braços que els nostres. Ens els va donar precisament per suplir els seus, perquè fóssim nosaltres qui multipliquéssim la seva creació amb les llavors que Ell havia sembrat.

inici

treball ( + constància )

El lleopard i el foc
Autor/a Desconegut/da
Procedència: Col·laborador/a

Segons un conte africà, antigament el lleopard i el foc eren amics. El lleopard vivia, com ara, en la selva, i el foc en una caverna. De vegades el lleopard feia llargues caminades per anar a veure el seu amic. Un dia li va dir: - Per què no em retornes les meves visites? I per què t'estàs aquí ficat sempre en la caverna en companyia d'aquestes pedres negres?. El foc va respondre: - És molt millor que jo estigui aquí. Si surto, puc ser molt perillós. Però el lleopard va insistir tant, que per fi el seu amic va dir: -D’acord, però primer neteja curosament l'esplanada que hi ha davant de la caverna. El lleopard era una mica mandrós, així que va arrencar l'herba, però va deixar alguna que altra fulla seca. Quan el foc va sortir de la caverna, es va transformar de seguida en un gran incendi que, impulsat pel vent, va arribar fins la copa dels arbres. El lleopard, atemorit, es va posar a córrer d'un costat a un altre i se li va cremar la pell. Per això encara avui el lleopard duu els senyals de les cremades i, quan veu de lluny al seu amic el foc, fuig com un boig. Moralitat: els mandrosos i els inconstants perden fins i tot els amics.

inici

treball ( + aprenentatge )

Fusteria “el set”
Jorge Bucay
Procedència: Col·laborador/a Extret del llibre: Escolta'm

Era una petita caseta, gairebé una petita masia als afores de la ciutat. Un petit taller amb algunes màquines i eines; dues peces: una cuina i un rudimentari bany darrere...
No obstant això, Joaquim no es queixava, en aquests dos anys el taller de fusteria “El 7” s'havia fet conèixer en el poble i ell guanyava suficients diners com per no haver de recórrer als seus magres estalvis.
Aquell dia, com tots, es va aixecar a dos quarts de set per veure sortir el sol. No obstant això, no va arribar al llac. Pel camí, a uns 200 metres de casa seva, gairebé va ensopegar amb el cos ferit i malparat d'un jove.
Amb rapidesa, es va agenollar i va recolzar la seva oïda contra el pit del jove... dèbilment, allà en el fons, un cor lluitava per mantenir el que quedava de vida en aquest cos brut i ple de sang, i d'alcohol.
Joaquim va anar a buscar i va portar un carretó, sobre el que va carregar el jove. A l’arribar a la casa va estendre el cos sobre el seu llit, va tallar les gastades robes i el va higienitzà acuradament amb aigua, sabó i alcohol.
El noi, a més de la seva borratxera havia estat copejat salvatgement. Tenia ferides tallants a les mans i l'esquena, i la seva cama dreta estava fracturada.
Durant els següents dos dies, tota la vida de Joaquim es va centrar en la salut del seu obligat hoste: va curar i va embenar les ferides, immobilitzà la seva cama i va alimentar el jove a petites cullerades amb brou de pollastre.
Quan el jove va despertar, Joaquim estava al seu costat mirant-lo amb tendresa i ansietat.
— Com estàs? – va preguntar Joaquim.
— Bé... crec – va respondre el jove mentre es mirava el seu cos net i curat — qui m'ha curar?
— Jo.
— Per què?
— Perquè estaves ferit.
— Només per això?
— No, també perquè necessito un ajudant.
I tots dos van riure amb ganes.
Ben menjat, ben dormit i sense beure alcohol, Manuel, que així es deia el jove, es va enfortir de seguida.
Joaquim intentava ensenyar-li l'ofici i Manuel intentava defugir del treball tot el que podia. Una i una altra vegada Joaquim inculcava en aquella cap deteriorat per la vida transcorreguda, els avantatges del treball, del bon nom i de la vida bona. Una i una altra vegada, Manuel semblava entendre i dues hores o dos dies després, tornava a quedar-se adormit o s'oblidava de complir amb la tasca que Joaquim li havia
encomanat.
Van passar mesos. Manuel estava curat. Joaquim havia destinat per a Manuel l'habitació principal, una participació en el negoci i el primer torn del bany, a canvi de la promesa del jove, de dedicació al treball.
Una nit, mentre Joaquim dormia, Manuel va decidir que sis mesos d'abstinència eren bastant i va creure que una copa en el poble no li faria mal. Per si de cas Joaquim es despertava durant la nit, va tancar la porta de la seva habitació per dins i va sortir per la finestra deixant l'espelma encesa per fer la impressió que es trobava allà.
A la primera copa va seguir la segona, i a aquesta la tercera, i la quarta, i moltes altres... Cantava amb els seus companys de glop, quan van passar els bombers per la porta del bar fent sonar la sirena.
Manuel no va associar aquest fet amb el que estava passant fins que de matinada, trontollant fins casa seva , va veure la multitud reunida en la seva quadra... Només alguna paret, les màquines i unes poques eines es van salvar de l'incendi. Tota la resta va quedar destruït pel foc. De Joaquim només es van trobar quatre o cinc ossos socarrimats, que van enterrar al cementiri sota una làpida on Manuel va fer escriure:
“HO FARÉ, JOAQUÍN. HO FARÉ!”
Amb molt treball, Manuel, va reconstruir la fusteria. Ell era vague, però hàbil i amb el que va aprendre de Joaquim aconseguí portar endavant el negoci. Sempre sentia que, des d'algun lloc, Joaquim el mirava i encoratjava. Manuel el recordava en cada ocasió: al seu casament, al naixement del seu primer fill, la compra del seu primer...
...A cinc-cents quilòmetres d'allà Joaquim, viu, es preguntava si era lícit mentir, enganyar i posar foc a aquesta casa tan maca només per salvar a un jove.
Es va contestar que sí, i va riure pensant en la policia d'aquell poble que confon ossos humans amb ossos de porc... La seva nova fusteria era una mica més modesta que l'anterior, però ja era coneguda en la comarca... s'anomenava ... FUSTERIA “EL 8”

inici

treball ( + consciència )

Donar-li una mà a Déu
José Luis Martín Descalzo
Procedència: Col·laborador/a

En una obra de l'escriptor brasiler Pedro Bloch trobo un diàleg amb un nen que em deixa literalment commogut.

— Reses a Déu? — pregunta Bloch.

— Sí, cada nit — contesta el petit.

— I que li demanes?

— Res. Li pregunto si el puc ajudar en alguna cosa.

I ara sóc jo qui em pregunto a mi mateix què sentirà Déu a l'escoltar a aquest noi que no va a Ell, com la majoria dels grans, demanant-li diners, salut, amor o aclaparant-lo de queixes, de protestes pel mal que hi ha al món, i que, en canvi, el que fa és simplement oferir-se a donar-li una mà, si és que la necessita per alguna cosa.

Potser algú fins i tot pensa que la cosa teològicament no és molt correcta. Perquè, què necessita Déu, l'Omnipotent? I, en tot cas, què pot donar aquest nen mica a Déu?.

I, no obstant això, que profunda és la intuïció del xaval. Perquè el millor de Déu no és que sigui omnipotent, sinó que no ho sigui massa i que Ell hagi volgut «necessitar» dels homes. Déu és prou llest per a saber millor que ningú que la omnipotència s'admira, es respecta, es venera, crea sorpresa, admiració, submissió. Però que només la debilitat, la proximitat crea amor. Per això, ja des del dia de la Creació, Ell, que res necessita de ningú, va voler contar amb la col·laboració de l'home per a gairebé tot. I va començar per deixar en les nostres mans el completar l'obra de la Creació i tot el que a la terra succeiria.

Per això és tan desconcertant veure que la majoria dels humans, en comptes de felicitar-se per la sort de poder col•laborar en l'obra de Déu, es passen la vida mirant cap el cel per a demanar-li que vingui a resoldre personalment el que era tasca nostra millorar i arreglar.

Jo entenc, clar, l'oració de súplica: l'home és tan treballador que és molt comprensible que es torni a Déu tendint-li la mà com un captaire. Però em sembla que, si la majoria de les vegades que els creients resen ho fessin no per a demanar coses per a ells, sinó per a donar-li una mà a Déu en l'arranjament dels problemes d'aquest món, tindríem ja una terra molt més habitable.

Amb l'Església passa el mateix. No hi ha cristià que una vegada al dia no es queixi de les coses que fa o deixa de fer l'Església, entenent per «Església» el Papa i els bisbes. «Si ells venguessin les riqueses del Vaticà, ja no hi hauria fam en el món». «Si els bisbes fossin més accessibles i els preveres prediquessin millor, tindríem una Església fascinant». Però quants s'apropen a l'Església per a donar-li un cop de mà?

En l'«Antologia del disbarat» hi ha un xaval que diu que «la fe és el que Déu ens dóna perquè puguem entendre als capellans». Però, bromes a part, la fe és el que Déu ens dóna perquè lluitem per ella, no per a adormir-nos, sinó per a espavilar-nos.

«Déu — ha escrit Bernardino M. Hernando — comparteix amb nosaltres la seva grandesa i les nostres debilitats». Ell agafa les nostres debilitats i ens dóna la seva grandesa, la meravella de poder ser creadors com Ell. I per això és tan apassionant aquesta cosa de ser home/dona i de construir la terra.

Per això em desconcerta, tant quan se situa als cristians sempre entre els conservadors, els endormiscats, els lligats al passat tan passat. Quan en rigor devíem ser «els que esperen, els caminadors». Theillard de Chardín deia que en la humanitat havia dues ales i que ell estava convençut que «cristianisme es troba essencialment amb l'ala que espera de la humanitat», ja que ell identificava sempre el cristià amb el creatiu, el progressiu, l'esperançat.

Clar que caldria començar per definir qui és el progressiu i quin el que es camufla després de la paraula «progrés». També els crancs creuen que caminen quan marxen cap endarrere.

De totes maneres hi ha coses bastant clares: és progressiu tot el que va cap a un major amor, una major justícia, una major llibertat. És progressiu tot el que va en la mateixa direcció en la que Déu va crear el món. I desgraciadament no tots els avanços del nostre temps van precisament en aquesta direcció.

Però també és molt clar que la solució no és plorar o girar-se a Déu mendicant-li que vingui a arreglar-nos el rellotge que se'ns ha embussat. El millor serà, com feia el nen de Bloch, donar-li una mà a Déu. Perquè amb la seva omnipotència i la nostra debilitat juntes hi ha més que suficient per a arreglar el món.

inici

treball ( + creixement ) Zeus i la deessa Fortuna Jorge Bucay Procedència: Col·laborador/a Vull compartir el mite de la deessa Fortuna amb vostès, perquè vull que sàpiguen que el que em passa a mi té a veure amb la sort. Zeus, el capo de l'Olimp, era una mica promiscu: es ficava al llit amb el qui passava. Dels seus amors va néixer una filla anomenada Fortuna. Amb els anys, Fortuna es va convertir en la preferida de Zeus. Aleshores, Zeus va decidir dissenyar un pla per a tenir a Fortuna sempre prop. I li va demanar a Mercuri que li ensenyés a córrer. Mercuri li va ensenyar a córrer fins que, ja adolescent, Fortuna corria més ràpid que qualsevol humà, i fins i tot, més ràpid que el mateix Mercuri. Va ser allí quan Zeus va dissenyar un nou pla. El pla era aquest: va fer que el nèctar i ambrosia, substàncies que mantenien als déus joves, sans i immortals, fossin destil·lades dels fruits que apareixien cada matí. Però també va fer que els raigs del sol deterioressin els fruits restants perquè cap humà pogués consumir-los. Què succeïa? Feia falta algú que recollís els fruits abans que fossin danyats pels raigs solars. Aquesta tasca requeria d'una persona molt ràpida. Qui millor que Fortuna!. Fortuna es va fer càrrec d'aquest deure. Cada matí, abans que el sol apuntés, Fortuna recorria, a gran velocitat, tota la terra recollint els fruits abans que fossin danyats pel sol. Deien els grecs, que si un atrapava a la deessa Fortuna en aquest camí, els déus s'espantaven tant, temorosos de perdre el seu aliment, que li concedien el que vulgués. Atrapar a la deessa Fortuna significava tenir el que un volia. Però atrapar a la deessa Fortuna no era fàcil. En principi perquè la deessa Fortuna era molt veloç. Segon perquè tenia un capritx molt estrany: odiava que el seu peu trepitgés la seva mateixa empremta. Per això, mai passava dues vegades pel mateix lloc. Cal pensar diverses coses si un vol atrapar a la deessa Fortuna: - Cal cerca-la, cura amb quedar-te parat en el mateix lloc esperant-la... perquè la deessa Fortuna odia posar el seu peu sobre la seva petjada, i si ja ha passat per aquí, mai tornarà a passar - A més, cal estar alerta, perquè si passa pel teu costat i no estàs alerta i deixes passar el moment d'agafar-la, estàs llest!. - És impossible atrapar a la deessa Fortuna corrent des del darrere. Cal veure-la venir. Perquè si un vol córrer des del darrere, mai l'agafa perquè és més ràpida que ningú. Cal veure-la venir. Per què sempre he tingut sort?. Hi ha uns altres més capaços, més intel·ligents que jo. I encara no els ha passat que la deessa Fortuna vingui cap a ells. Perquè em moc, estic alerta i la veig venir. Si la continueu buscant,la trobareu. inici	ALTRES VALORS amistat amor aprenentatge austeritat autenticitat autocreixement autoestima bondat celebració coherència compartir compromís comunicació comunitat confiança consciència constància contemplació creixement donació ecologia esperança espiritualitat família fe felicitat generositat gratitud igualtat interioritat justícia llibertat paciència parella pau perdó perseverança proïsme quotidianitat recerca respecte responsabilitat sensibilitat sentit senzillesa servei sociabilitat solidaritat tolerància treball vida
treball ( + amor ) Balla com si ningú t'estigués veient Autor/a: Desconegut/da Procedència: Col·laborador/a Ens convencem a nosaltres mateixos que la vida serà millor desprès de casar-nos, desprès de tenir un fill i desprès de tenir-ne un altre. Aleshores ens sentim frustrats perquè els fills no són prou grans i que serem feliços quan ho siguin. També ens frustrem perquè són adolescents i difícils de tractar. Creiem que serem més feliços quan surtin d'aquesta etapa. Ens diem que la nostra vida estarà completa quan al nostre espòs li vagi millor, quan tinguem un millor cotxe, una millor casa, quan puguem anar de vacances, quan estiguem retirats. La veritat és que no hi ha millor moment per a ser feliços que ARA. Si no és ara, quan?. La teva vida estarà sempre plena de reptes. És millor admetre-ho i decidir ser feliços de totes maneres. Sempre sembla que la vida està a punt de començar, però sempre hi ha entrebancs en el camí, alguna cosa que resoldre primer, assumptes sense acabar, temps per passar, un deute que pagar, aleshores la vida començarà. Fins que t'adones que aquests entrebancs són "la vida". Aquesta perspectiva t'ajuda a veure que no hi ha un camí a la felicitat LA FELICITAT ÉS EL CAMÍ. Així que atresora cada moment i atresora-ho més quan ho comparteixis amb algú especial, prou especial per a compartir el teu temps. I recorda que la vida està feta d'aquest temps, i que el temps no espera a ningú.... Així que deixa d'esperar fins que acabis l'escola, fins que tornis a l'escola, fins que t'aprimis deu quilos, fins que tinguis fills, fins que els teus fills marxin de casa, fins que et casis, fins que et divorciïs, fins el divendres a la nit, fins el diumenge al matí, fins la primavera, l'estiu, la tardor o l'hivern...o fins que et moris, per decidir que no hi ha millor moment que aquest per a ser feliç...LA FELICITAT ÉS UN TRAJECTE, NO UNA DESTINACIÓ. Per tot això: Treballa com si no necessitessis diners. Estima com si mai t'haguessin ferit. I balla com si ningú t'estigués veient. inici
treball ( + espiritualitat ) Començo a fer les coses avui Autor/a: Desconegut/da Procedència: Col·laborador/a Thomas Carlyle havia acabat el tremend manuscrit de la Revolució Francesa. L'hi va passar al seu veí perquè el llegís, John Stuart Mill. Uns dies després, John va anar a casa de Thomas pàl·lid i nerviós. El seu servent havia usat el manuscrit per a encendre la llar. El pensament d'iniciar de nou el manuscrit havia sigut paralitzant. Però un dia, que Thomas transitava pels carrers, va observar com un obrer construïa un mur, rajola a rajola. Es vaig inspirar d'aquesta experiència i va decidir fer una pàgina avui i un altre demà. Va començar, lentament. La tasca va ser tediosa, però el resultat grandiós: una millor obra que la prèvia! Decideixo fer les coses avui. Em dic a mi mateix: - Tinc una tasca de gran importància, no he de parar-me. Només el fet d'haver començat, em posa a meitat del camí. Puc sentir l'energia, al començar la tasca que el Senyor m'ha encomanat. Molt dins meu, tinc la consciència que he pres la decisió correcta i que vaig en la direcció encertada. No deixaré que ningú ni res em pari, distregui o desanimi. Dono gràcies a Déu ja que el seu Esperit en mi és el suport i sosteniment que em dóna l'energia i direcció per a acabar el que he començat. "El que mira al vent, no sembra, i el que mira als núvols, no fa collita."-----Eclesiastès inici
treball ( + força ) El valor del valor Autor/a: Desconegut/da Procedència: Col·laborador/a Dues llavors jeuen una al costat de l'altre, la fèrtil terra de la primavera. La primera llavor va dir: - Vull créixer! Vull impulsar a les meves arrels dins la terra que hi ha sota meu, i expulsar els meus rebrots a través de l'escorça de la terra que està sobre meu... vull desplegar els meus tendres brots com a banderes que anuncien l'arribada de la primavera... vull sentir la calor del sol sobre el meu rostre i la benedicció de la rosada matinal sobre els meus pètals! I va créixer. La segona llavor va dir: - Tinc por. Si impulso les meves arrels dins de la terra que està sota meu, no sé el què trobaran en la foscor. Si m'obro pas per l'escorça dura que està sobre meu, puc fer mal als meus delicats rebrots... i si al deixar que els meus brots s'obrin, un caragol intenta menjar-se'ls? I si obrís les meves ponzelles, un nen petit podria arrancar-me de la terra. No, serà millor que esperi fins que no hi hagi perill. I espera. Una gallina de corral que buscava menjar afanyosament entre la terra de començaments de primavera va trobar la llavor en espera i ràpidament se la va menjar. MORALITAT D'AQUEST RELAT: Aquells de nosaltres que ens neguem a arriscar-nos a créixer i no tenim el VALOR per això, podríem ser engolits per la vida. inici
treball ( + servei ) Els obstacles Autora: Desconegut/da Procedència: Col·laborador/a Conten que fa molt temps, un rei va col·locar una sèrie de roques disseminades al llarg d'un camí, obstaculitzant d'aquesta manera l'accés al regne. Després es va amagar, esperant a veure si arribava algú que les tragués. Per descomptat que un fet així no responia a un mer caprici del rei... Al llarg de tot el dia, van anar arribant a aquell lloc, alguns dels comerciants més adinerats i diversos cortesans del regne. Alguns van treure les primeres roques, però a l'anar avançant i anar trobant-se amb unes altres més grans i pesades, col·locades enmig del camí, van preferir buscar altre camí més còmode per a entrar en el regne, però això si, molts van culpar al rei sorollosament de no mantenir els camins nets. El rei constant en el seu propòsit, anava col·locant una vegada rera l'altra aquelles roques més o menys en el mateix lloc del que havien estat apartades, esperant l'arribada del següent viatger... Cap al capvespre va arribar fins allí, un home senzill que duia sobre les espatlles un embalum que per les dimensions que tenia devia ser bastant pesat. Tornava al regne amb poc diners en les alforges. A l'arribar a la primera roca, va deixar la seva càrrega a terra, i va tractar de moure-la a fi d'apartar-la a un costat del camí. Després d'intentar-ho durant una llarga estona esgotat per l'esforç, finalment va poder aconseguir-ho. Va continuar el seu camí i va fer el mateix amb cadascuna de les roques que anava trobant i ni les més grans li van fer desistir de la seva obstinació. La seva meta era arribar al regne...i en això tenia posat tot el seu cor. Sabia que aquest era el millor camí i que si seguia per ell no es perdria... Quan va haver tret l'última roca i mentre recollia la seva càrrega per a posar-la novament sobre les espatlles, va veure una cartera, i a l'obri-la, va veure, amb profunda sorpresa, que contenia moltes monedes d'or, una per cadascuna de les roques que havia apartat. Entre elles va trobar una nota escrita pel mateix rei en la s'indicava que: aquelles monedes eren per a la persona, que hagués superat tots els obstacles que s'havien posat al llarg del camí. Que seria rebuda per ell mateix en el seu castell, fora l'hora que fos que arribés al regne. Que entraria a formar part del cercle dels seus col·laboradors més pròxims, independentment de la seva categoria social, de la seva condició econòmica o de la seva cultura i que ell mateix li faria lliurament d'un gran regal. Seria rebut i premiat pel seu rei... inici
treball ( + creixement ) La lluita de la papallona Autor/a: Desconegut/da Procedència: Col·laborador/a Una vegada un home es va trobar un capoll de papallona i se'l va endur cap a casa per a poder veure la papallona quan sortís del capoll. Passats uns dies va veure que hi havia un petit orifici i llavors va seure per a observar durant unes quantes hores, veient com la papallona lluitava per poder sortir del capoll. L'home va veure que forcejava durament per a poder passar el seu cos pel mig del petit orifici del capoll, fins que va arribar un moment en el que semblava que havia deixat de fer esforços, aparentment no avançava en el seu intent. Semblava que s'havia encallat. Llavors l'home, bondadosament, va decidir ajudar a la papallona i amb unes petites tisores va tallar per un costat de l'orifici del capoll per fer-lo més gran i per fi la papallona va poder sortir. Així i tot al sortir la papallona tenia el cos molt inflat i unes ales petites i doblegades. L'home va continuar observant, esperava que en qualsevol instant les ales es desdoblarien i creixerien el suficient com per a suportar el cos, el qual es contrauria al reduir-se la inflamació. Cap de les dos situacions van succeir i la papallona solament podia arrossegar-se en cercles amb el seu cosset inflat i les seves ales doblegades…Mai va poder arribar a volar. El que l'home amb la seva bondat i preocupació no va entendre, va ser que la restricció de la obertura del capoll i la lluita requerida per la papallona per sortir pel petitíssim forat, era la manera en que la natura forçava fluïts del cos de la papallona cap a les seves ales, per a que es fessin grans i fortes per després poder volar. La llibertat i el poder volar només poden arribar després del treball de créixer. Al privar a la papallona de la lluita també li va ser privat el desenvolupament. inici
treball ( + entrega ) Els braços de Déu José Luis Martín Descalzo "Raons per a l'esperança" Va succeir en l'última guerra mundial: en una gran ciutat alemanya, el bombardeig va destruir la més bella de les seves esglésies, la catedral. I una de les víctimes va ser el Crist que presidia l'altar major, que va quedar literalment destrossat. Al concloure la guerra, els habitants d'aquella ciutat van reconstruir amb paciència d’artesans el seu Crist bombardejat, i, adherint tros a tros, van arribar a formar-lo de nou en tot el seu cos... menys en els braços. D'aquests no havia quedat ni rastre. I què fer? Fabricar-n'hi uns nous? Guardar-lo per sempre, mutilat com estava, en una sagristia? Van decidir retornar-lo a l'altar major, tal com havia quedat, però en el lloc dels braços perduts van escriure un gran rètol que deia: *«Des d'ara, Déu no té més braços que els nostres.»* I allí està, convidant a col·laborar amb Ell, aquest Crist dels braços inexistents. Bé, en realitat, sempre ha estat així. Des del dia de la creació Déu no té més braços que els nostres. Ens els va donar precisament per suplir els seus, perquè fóssim nosaltres qui multipliquéssim la seva creació amb les llavors que Ell havia sembrat. inici
treball ( + constància ) El lleopard i el foc Autor/a Desconegut/da Procedència: Col·laborador/a Segons un conte africà, antigament el lleopard i el foc eren amics. El lleopard vivia, com ara, en la selva, i el foc en una caverna. De vegades el lleopard feia llargues caminades per anar a veure el seu amic. Un dia li va dir: - Per què no em retornes les meves visites? I per què t'estàs aquí ficat sempre en la caverna en companyia d'aquestes pedres negres?. El foc va respondre: - És molt millor que jo estigui aquí. Si surto, puc ser molt perillós. Però el lleopard va insistir tant, que per fi el seu amic va dir: -D’acord, però primer neteja curosament l'esplanada que hi ha davant de la caverna. El lleopard era una mica mandrós, així que va arrencar l'herba, però va deixar alguna que altra fulla seca. Quan el foc va sortir de la caverna, es va transformar de seguida en un gran incendi que, impulsat pel vent, va arribar fins la copa dels arbres. El lleopard, atemorit, es va posar a córrer d'un costat a un altre i se li va cremar la pell. Per això encara avui el lleopard duu els senyals de les cremades i, quan veu de lluny al seu amic el foc, fuig com un boig. Moralitat: els mandrosos i els inconstants perden fins i tot els amics. inici
treball ( + aprenentatge ) Fusteria “el set” Jorge Bucay Procedència: Col·laborador/a Extret del llibre: Escolta'm Era una petita caseta, gairebé una petita masia als afores de la ciutat. Un petit taller amb algunes màquines i eines; dues peces: una cuina i un rudimentari bany darrere... No obstant això, Joaquim no es queixava, en aquests dos anys el taller de fusteria “El 7” s'havia fet conèixer en el poble i ell guanyava suficients diners com per no haver de recórrer als seus magres estalvis. Aquell dia, com tots, es va aixecar a dos quarts de set per veure sortir el sol. No obstant això, no va arribar al llac. Pel camí, a uns 200 metres de casa seva, gairebé va ensopegar amb el cos ferit i malparat d'un jove. Amb rapidesa, es va agenollar i va recolzar la seva oïda contra el pit del jove... dèbilment, allà en el fons, un cor lluitava per mantenir el que quedava de vida en aquest cos brut i ple de sang, i d'alcohol. Joaquim va anar a buscar i va portar un carretó, sobre el que va carregar el jove. A l’arribar a la casa va estendre el cos sobre el seu llit, va tallar les gastades robes i el va higienitzà acuradament amb aigua, sabó i alcohol. El noi, a més de la seva borratxera havia estat copejat salvatgement. Tenia ferides tallants a les mans i l'esquena, i la seva cama dreta estava fracturada. Durant els següents dos dies, tota la vida de Joaquim es va centrar en la salut del seu obligat hoste: va curar i va embenar les ferides, immobilitzà la seva cama i va alimentar el jove a petites cullerades amb brou de pollastre. Quan el jove va despertar, Joaquim estava al seu costat mirant-lo amb tendresa i ansietat. — Com estàs? – va preguntar Joaquim. — Bé... crec – va respondre el jove mentre es mirava el seu cos net i curat — qui m'ha curar? — Jo. — Per què? — Perquè estaves ferit. — Només per això? — No, també perquè necessito un ajudant. I tots dos van riure amb ganes. Ben menjat, ben dormit i sense beure alcohol, Manuel, que així es deia el jove, es va enfortir de seguida. Joaquim intentava ensenyar-li l'ofici i Manuel intentava defugir del treball tot el que podia. Una i una altra vegada Joaquim inculcava en aquella cap deteriorat per la vida transcorreguda, els avantatges del treball, del bon nom i de la vida bona. Una i una altra vegada, Manuel semblava entendre i dues hores o dos dies després, tornava a quedar-se adormit o s'oblidava de complir amb la tasca que Joaquim li havia encomanat. Van passar mesos. Manuel estava curat. Joaquim havia destinat per a Manuel l'habitació principal, una participació en el negoci i el primer torn del bany, a canvi de la promesa del jove, de dedicació al treball. Una nit, mentre Joaquim dormia, Manuel va decidir que sis mesos d'abstinència eren bastant i va creure que una copa en el poble no li faria mal. Per si de cas Joaquim es despertava durant la nit, va tancar la porta de la seva habitació per dins i va sortir per la finestra deixant l'espelma encesa per fer la impressió que es trobava allà. A la primera copa va seguir la segona, i a aquesta la tercera, i la quarta, i moltes altres... Cantava amb els seus companys de glop, quan van passar els bombers per la porta del bar fent sonar la sirena. Manuel no va associar aquest fet amb el que estava passant fins que de matinada, trontollant fins casa seva , va veure la multitud reunida en la seva quadra... Només alguna paret, les màquines i unes poques eines es van salvar de l'incendi. Tota la resta va quedar destruït pel foc. De Joaquim només es van trobar quatre o cinc ossos socarrimats, que van enterrar al cementiri sota una làpida on Manuel va fer escriure: “HO FARÉ, JOAQUÍN. HO FARÉ!” Amb molt treball, Manuel, va reconstruir la fusteria. Ell era vague, però hàbil i amb el que va aprendre de Joaquim aconseguí portar endavant el negoci. Sempre sentia que, des d'algun lloc, Joaquim el mirava i encoratjava. Manuel el recordava en cada ocasió: al seu casament, al naixement del seu primer fill, la compra del seu primer... ...A cinc-cents quilòmetres d'allà Joaquim, viu, es preguntava si era lícit mentir, enganyar i posar foc a aquesta casa tan maca només per salvar a un jove. Es va contestar que sí, i va riure pensant en la policia d'aquell poble que confon ossos humans amb ossos de porc... La seva nova fusteria era una mica més modesta que l'anterior, però ja era coneguda en la comarca... s'anomenava ... FUSTERIA “EL 8” inici
treball ( + consciència ) Donar-li una mà a Déu José Luis Martín Descalzo Procedència: Col·laborador/a En una obra de l'escriptor brasiler Pedro Bloch trobo un diàleg amb un nen que em deixa literalment commogut. — Reses a Déu? — pregunta Bloch. — Sí, cada nit — contesta el petit. — I que li demanes? — Res. Li pregunto si el puc ajudar en alguna cosa. I ara sóc jo qui em pregunto a mi mateix què sentirà Déu a l'escoltar a aquest noi que no va a Ell, com la majoria dels grans, demanant-li diners, salut, amor o aclaparant-lo de queixes, de protestes pel mal que hi ha al món, i que, en canvi, el que fa és simplement oferir-se a donar-li una mà, si és que la necessita per alguna cosa. Potser algú fins i tot pensa que la cosa teològicament no és molt correcta. Perquè, què necessita Déu, l'Omnipotent? I, en tot cas, què pot donar aquest nen mica a Déu?. I, no obstant això, que profunda és la intuïció del xaval. Perquè el millor de Déu no és que sigui omnipotent, sinó que no ho sigui massa i que Ell hagi volgut «necessitar» dels homes. Déu és prou llest per a saber millor que ningú que la omnipotència s'admira, es respecta, es venera, crea sorpresa, admiració, submissió. Però que només la debilitat, la proximitat crea amor. Per això, ja des del dia de la Creació, Ell, que res necessita de ningú, va voler contar amb la col·laboració de l'home per a gairebé tot. I va començar per deixar en les nostres mans el completar l'obra de la Creació i tot el que a la terra succeiria. Per això és tan desconcertant veure que la majoria dels humans, en comptes de felicitar-se per la sort de poder col•laborar en l'obra de Déu, es passen la vida mirant cap el cel per a demanar-li que vingui a resoldre personalment el que era tasca nostra millorar i arreglar. Jo entenc, clar, l'oració de súplica: l'home és tan treballador que és molt comprensible que es torni a Déu tendint-li la mà com un captaire. Però em sembla que, si la majoria de les vegades que els creients resen ho fessin no per a demanar coses per a ells, sinó per a donar-li una mà a Déu en l'arranjament dels problemes d'aquest món, tindríem ja una terra molt més habitable. Amb l'Església passa el mateix. No hi ha cristià que una vegada al dia no es queixi de les coses que fa o deixa de fer l'Església, entenent per «Església» el Papa i els bisbes. «Si ells venguessin les riqueses del Vaticà, ja no hi hauria fam en el món». «Si els bisbes fossin més accessibles i els preveres prediquessin millor, tindríem una Església fascinant». Però quants s'apropen a l'Església per a donar-li un cop de mà? En l'«Antologia del disbarat» hi ha un xaval que diu que «la fe és el que Déu ens dóna perquè puguem entendre als capellans». Però, bromes a part, la fe és el que Déu ens dóna perquè lluitem per ella, no per a adormir-nos, sinó per a espavilar-nos. «Déu — ha escrit Bernardino M. Hernando — comparteix amb nosaltres la seva grandesa i les nostres debilitats». Ell agafa les nostres debilitats i ens dóna la seva grandesa, la meravella de poder ser creadors com Ell. I per això és tan apassionant aquesta cosa de ser home/dona i de construir la terra. Per això em desconcerta, tant quan se situa als cristians sempre entre els conservadors, els endormiscats, els lligats al passat tan passat. Quan en rigor devíem ser «els que esperen, els caminadors». Theillard de Chardín deia que en la humanitat havia dues ales i que ell estava convençut que «cristianisme es troba essencialment amb l'ala que espera de la humanitat», ja que ell identificava sempre el cristià amb el creatiu, el progressiu, l'esperançat. Clar que caldria començar per definir qui és el progressiu i quin el que es camufla després de la paraula «progrés». També els crancs creuen que caminen quan marxen cap endarrere. De totes maneres hi ha coses bastant clares: és progressiu tot el que va cap a un major amor, una major justícia, una major llibertat. És progressiu tot el que va en la mateixa direcció en la que Déu va crear el món. I desgraciadament no tots els avanços del nostre temps van precisament en aquesta direcció. Però també és molt clar que la solució no és plorar o girar-se a Déu mendicant-li que vingui a arreglar-nos el rellotge que se'ns ha embussat. El millor serà, com feia el nen de Bloch, donar-li una mà a Déu. Perquè amb la seva omnipotència i la nostra debilitat juntes hi ha més que suficient per a arreglar el món. inici