vida ( + celebració )
Estimo la vida
Autor/a: Desconegut/da
Procedència: Col·laborador/a
Estimo la vida perquè és i proclamo que
és el més gran do que ens va ser donat, perquè
va ser la meva possessió primera i serà l'ultima que em
serà treta.
Tenint-la en el meu haver he aconseguit infinites experiències,
que el valor més petit sobrepassa al valor de tot l'or d'aquest
món.
Estimo la vida, senyors, la gaudeixo!
Per la tèbia calor del sol cada matí, per les seves nits
tan fredes i de dol que converteixen en miralls la meva finestra.
Estimo la vida perquè cada dia m'omplirà de noves experiències
i serà cadascuna d'elles meva i a totes elles l'ànima
les ànsia.
Estimo la vida perquè l'he provat i el seu sabor agre - dolç
em fascina, i si qualsevol bé amb un mal se m'ha pagat no és
necessari que això em deprimeixi.
Estimo la vida doncs ella m'ha ensenyat que no és el bé
d'altre que m'eleva, que és més bell estimar que ser estimat
No sé de ningú que a negar això s'atreveixi.
Estimo la vida amb tots els seus capritxos, amb tota i la seva malícia,
doncs, si no existís el mal; com podria omplir-me de l'orgull
del bé fet?
Estimo la vida, i el que més estimo és l'amor que en ella
he trobat, aquest amor que m'ajuda en cada tram a estimar la vida com
mai s'ha estimat.
Estimo la vida perquè sóc, i ningú pot evitar el
meu sóc d'ahir i ara. L'estimo perquè no fa ni tan sols
trenta anys jo no era.
Estimo la vida perquè sé que un dia s'apagarà el
sol dels meus matins i aleshores sabré perquè servia estimar
la vida així, amb tantes ganes.
inici
|
ALTRES
VALORS
amistat
amor
aprenentatge
austeritat
autenticitat
autocreixement
autoestima
bondat
celebració
coherència
compartir
compromís
comunicació
comunitat
confiança
consciència
constància
contemplació
creixement
donació
ecologia
esperança
espiritualitat
família
fe
felicitat
generositat
gratitud
igualtat
interioritat
justícia
llibertat
paciència
parella
pau
perdó
perseverança
proïsme
quotidianitat
recerca
respecte
responsabilitat
sensibilitat
sentit
senzillesa
servei
sociabilitat
solidaritat
tolerància
treball
vida
|
vida ( + quotidianitat )
L'últim dia
Autora: Daura Nelly Patena.
Procedència: Col·laborador/a
Viuré aquest dia com si fos l'últim de
la meva existència.
Avui acariciaré als meus fills mentre són petits encara;
marxaran, i jo també.
Avui abraçaré a la meva dona dolçament i la besaré;
demà ja no hi estarà, ni jo tampoc.
Avui ajudaré a l'amic necessitat; demà ja no clamarà
demanant ajuda, ni tampoc jo podré sentir el seu clamor.
Avui em sacrificaré i em consagraré al treball; demà
no tindré res a donar, i no hi haurà res a rebre.
Viuré aquest dia com si fóra l'últim de la meva
existència.
I si no ho és, donaré gràcies a Déu...
inici
|
vida ( + consciència )
Pel camí vaig aprendre
Autor/a: Desconegut/a
Procedència: WEB@LAIA
Pel camí vaig aprendre
que arribar alt no és CRÉIXER,
que mirar no sempre és VEURE,
ni escoltar és SENTIR,
ni lamentar-se és SENTIR,
ni acostumar-se és VOLER.
Pel camí vaig aprendre
que caminar sol no és SOLEDAT,
que covardia no és PAU,
ni ser feliç és SOMRIURE.
I que pitjor que mentir
és silenciar LA VERITAT.
Pel camí vaig aprendre
que pot un somni d'AMOR,
obrir-se com una FLOR
i com aquesta flor MORIR,
però en el seu breu existir,
és tot AROMA i COLOR.
I pel camí vaig aprendre
que la humilitat no és submissió.
La humilitat és aquest Do
que sol confondre:
no és el mateix ser servil
que ser un bon servidor.
Quan vagin malament les coses,
com a vegades solen anar,
quan el teu camí només ofereix rampes per pujar,
quan tinguis poc haver, però molt que pagar,
i cal somriure encara havent de plorar...
Quan el teu dolor t'aclapari
i no puguis ja sofrir,
potser cal descansar, però mai desistir.
inici
|
vida ( + quotidianitat + aprenentatge
)
Petites lliçons
Autor/a: Desconegut/da
Procedència: Col·laborador/a
He après que estimo a la meva
mestra perquè plora quan cantem "Nit de Pau". Edat
6 anys.
He après que al nostre gos tampoc
li agrada prendre's la meva sopa de verdures. Edat 7 anys.
He après que quan saludo a la
gent al camp, deixen de fer el que estan fent, per a retornar-me la
salutació. Edat 9 anys.
He après que just quan la meva
habitació està com a mi m'agrada, la meva mare em fa que
la torni a netejar. Edat 12 anys.
He après que quan vull animar-me,
dec intentar animar a algú més. Edat 14anys.
He après , tot i que és
difícil admetre-ho, secretament estic feliç que els meus
pares siguin estrictes amb mi. Edat 15 anys.
He après que la companyia silenciosa
sovint és més gratificant que les paraules d'alè.
Edat 24 anys.
He après que raspallar-li el
cabell a la meva filla és un dels plaers més grans de
la vida. Edat 26 anys..
He après que vagi on vagi, fins
allà em seguiran els pitjors conductors del món. Edat
29 anys.
He après que quan algú
diu alguna cosa dolenta de mi, he de viure de tal manera que ningú
s'ho cregui. Edat 39 anys.
He après que hi ha gent que m'estima
molt, però senzillament no sap com expressar-ho. Edat 42 anys.
He après que puc alegrar-li el
dia a algú només enviant-li una petita nota. Edat 44 anys.
He après que quan més
gran és el sentiment de culpa d'una persona, major és
la seva necessitat de culpar a uns altres. Edat 46 anys.
He après que els nens i els avis
són aliats naturals. Edat 47 anys.
He après que no importa què
passi, o que dolent sembli el dia, la vida continua, i demà serà
millor. Edat 48 anys.
He après que cantant, el meu
esperit s'eleva durant hores. Edat 49 anys.
He après que el millor costat del llit és el que està
a l'altre costat del telèfon. Edat 50 anys.
He après que es pot dir molt
d'un home, d'una dona, per la forma en que viu i fa aquestes tres coses:
un dia plujós, l'equipatge perdut i la decoració de l'arbre
de Nadal. Edat 51 anys.
He après que mantenir un jardí
de vegetals és més valuós que una farmaciola plena
de píndoles. Edat 52 anys.
He après que no importa quina
sigui la relació amb els meus pares, sempre els trobo a faltar
terriblement quan moren. Edat 53 anys .
He après que guanyar-se la vida
no és el mateix que tenir una vida. Edat 58 anys.
He après que si vols fer alguna
cosa positiva pels teus fills, cal treballar per millorar el teu matrimoni.
Edat 61 anys.
He après que de vegades, la vida
et dóna una segona oportunitat. Edat 62 anys.
He après que no pots anar per
la vida amb un guant diferent a cada mà... També, he de
ser capaç de llançar-los, algunes vegades. Edat 64 anys.
He après que quan persegueixo
la felicitat, sovint aquesta em fuig. Però si em concentro en
la meva família, en les necessitats dels altres, en el meu treball,
a conèixer gent nova i a fer el millor que pugui cada dia, la
felicitat finalment et troba. Edat 65 anys.
He après que quan decideixo alguna
cosa amb gentilesa, normalment prenc la decisió correcta. Edat
66 anys.
He après que a qualsevol li cau
bé una pregària. Edat 72 anys.
He après que val la pena creure
en miracles... i francament, n'he vist alguns. Edat 75 anys.
He après que tot i que jo tingui
dolors, no he de convertir-me en un dolor. Edat 82 anys.
He après que cada dia dec apropar-me
a algú. A les persones els encanta el contacte humà: una
encaixada, una abraçada afectuosa o simplement un copet a l'esquena,
i m'agrada. Edat 85 anys.
He après que encara tinc molt
que aprendre. Edat 92 anys.
inici
|
Els quatre tipus de persones
Autor/a: Desconegut/da
Procedència: Col·laborador/a
Un mestre va dir als seus deixebles:
- Hi ha quatre tipus de persones:
El just, que parla: "El que és
meu, és meu; el que és teu, és teu".
L'enamorat, que exclama: "El
que és meu, és teu; el que és teu és
meu".
L'egoista, que pensa: "El que
és teu, és meu; el que és meu, és meu".
El sant, que actua: "El que és
meu és teu; el que és teu, és teu".
inici
|
Veure en l'interior
Autor: Herminio Otero
Procedència: Col·laborador/a
- Per què és aquí tothom tan
feliç excepte jo?
- Perquè han après a veure la veritat i la bellesa arreu
- va respondre el Mestre.
- I perquè no veig jo arreu la bondat i la bellesa?
- Perquè no pots veure fora de tu el que no veus en el teu
interior.
inici
|
vida ( + espiritualitat )
Buscar en lloc equivocat
Autor/a: Desconegut/da
Procedència: Col·laborador/a
Un veí va trobar a Nasruddin quan aquest caminava
buscant alguna cosa de genolls.
- Què estàs buscant, Mullah?.
- La meva clau. L'he perdut.
I agenollats els dos, es van posar a buscar la clau perduda. Al cap
d'una estona va dir el veí:
- On l'has perdut?
- A casa.
- Déu meu! I aleshores ¿per què la busques aquí?
- Perquè hi ha més llum.
Reflexió:
¿De què et val buscar a Déu en llocs sants
si l'has perdut en el teu cor?.
inici
|
Busca't
un amant
Jorge Bucay
Procedència: Col·laborador/a
Moltes persones tenen un amant i moltes altres
voldrien tenir-lo.
I també hi ha les que no el tenen, perquè no volen i
les que el tenien i el van perdre, o van decidir perdre’l.
Misteriosament són generalment aquests dos últims grups
els que més van als consultoris per dir que estan tristos o
que tenen diferents símptomes: insomni, falta de voluntat,
pessimisme, crisi de plor o els més diversos dolors.
Compten que les seves vides transcorren de manera monòtona
i sense expectatives, que treballen només que per subsistir
i que no saben com ocupar el seu temps lliure.
En fi, paraula més, paraula menys, estan veritablement desesperançades.
Abans d'explicar això, ja han visitat altres consultoris en
què van rebre el condol d'un diagnostic segur:
Depressió i la infal·lible recepta de l'antidepressiu
de torn.
Jo després d'escoltar-les atentament, els dic que no necessiten
un antidepressiu; que el que realment necessiten... ÉS UN AMANT.
És increïble veure l'expressió dels seus ulls quan
reben el meu veredicte.
Estan els que pensen: Com és possible que un professional es
despatxi alegrement amb un suggeriment tan poc científic!.
Fan un decorós silenci, miren el rellotge esperant el final
de la consulta i es retiren per sempre.
També hi ha els que escandalitzats s'acomiaden en aquest mateix
moment i molts cops tampoc tornen mai més.
Als que decideixen quedar-se els dono la definició següent:
Un Amant és: "Qualsevol cosa que ens apassioni".
El que ocupa el nostre pensament abans de quedar-nos adormits i també
allò que de vegades, no ens deixa dormir.
El nostre amant és el que ens torna distrets enfront de l'entorn.
El que ens deixa saber que la vida té motivació i sentit.
Un amant pot ser la nostra parella, si ens animem a trobar-lo allí.
En altres casos és un altre algú que no és la
nostra parella.
També podem trobar-lo en la investigació científica,
en la literatura, en la música, en la política, en l'esport,
en el treball quan és vocacional, en la necessitat de transcendir
espiritualment, en l'amistat, en la bona taula, en l'estudi, o en
l'obsessiu plaer d'un hobby que ens monopolitza cada instant “desenfeinat”...
En fi, és “algú” o “quelcom”
que ens pertorba la consciència al punt de dibuixar-nos un
somriure només pensar-hi apartant-nos encara que sigui un moment
del trist destí de sobreviure.
Sobreviure és durar i en els fons està governat per
la por a viure de debò. És dedicar-se a espiar com viuen
els altres, és prendre's la pressió, deambular per consultoris
mèdics, prendre remeis multicolors, allunyar-se de les gratificacions,
observar amb decepció cada nova arruga que ens torna el mirall,
protegir-nos del fred, de la calor, de la humitat, del sol, de la
pluja i de les emocions fortes.
Durar és postergar la possibilitat de gaudir avui, esgrimint
l'incert i fràgil raonament que potser podem fer-ho demà
Si us plau no t'entestis a sobreviure, busca't un amant.
Sigues tu mateix l'amant d'algú o de quelcom. Sigues protagonista...
de la teva vida.
La mort arribarà, al cap i a la fi la mort té bona memòria
i mai s’oblida de ningú. Mentrestant i sense dubtar,
busca't un amant..
Allò tràgic no és morir, Allò tràgic,
és no animar-se a viure.
La psicologia després d'estudiar molt va descobrir quelcom
transcendental.
Per viure feliç, actiu, o satisfet cal tenir un motiu.
A aquest motiu l’anomeno avui un amant..
Cal posar-se de nuvi/núvia amb la vida i cal estimar-la amb
la passió com quan autènticament estem enamorats/des.
Busca't doncs AVUI.... un amant.
inici
|
vida ( + contemplació )
Amb les ales de l'ànima
desplegades al vent
Eladia
Blazquez
Procedència: Col·laborador/a
Amb les ales de l'ànima desplegades
al vent
esbrino l'essència de la meva pròpia existència
SENSE DEFALLIMENT
i em dic que puc... com en una constant
i em moro de por
Però segueixo endavant
perquè aprecio la vida
en la seva justa mesura
L'amor el
REINVENTO
i al viure cada instant...
i al gaudir cada intent...
sé que abraço allò gran
amb les ales de l'ànima
desplegades al vent
Atresoro l'humà
quan tendeixo la mà
la retrobo
Per la cosa més pura
amb la qual m'alimento
amb el meu pa de tendresa
Amb les ales de l'ànima desplegades al vent
davant cada notícia, d'estupor...
d'injustícia
Em dessagno per dintre...
i em dol la gent
el seu dolor, les seves ferides
Perquè així només
interpreto la vida
més enllà de la història,
de la vida sense glòria,
sense amor, sense sustent.
Vull estimar a qui viu...
amb les ales desplegades al vent
|
vida ( + celebració )
La vida és...
Mare Teresa de Calcuta
Procedència: Col·laborador/a.
La vida és una oportunitat: aprofita-la.
La vida és bellesa: admira-la.
La vida és beatitud: assaboreix-la.
La vida és un somni: fes-lo realitat.
La vida és un repte: afronta'l.
La vida és un deure: compleix-lo.
La vida és un joc: juga'l.
La vida és preciosa: tingues cura d’ella
La vida és riquesa: conserva-la.
La vida és amor: gaudeix-la.
La vida és un misteri: desvetlla'l.
La vida és una promesa: compleix-la.
La vida és tristesa: supera-la.
La vida és un himne: accepta'l.
La vida és una tragèdia: domina-la
La vida és una aventura: viu-la
La vida és felicitat: mereix-la.
La vida és la vida: defensa-la.
|
El que jo vaig fer...
Saint de Exupery.
Procedència: Col·laborador/a “Terra d'homes”
Feia una setmana que no es tenien
notícies de l'avió en el que Guillaumet, viatjava
sol fent el correu aeri entre França i Amèrica Llatina
sobrevolant els Caminis. Això equival a dir que Guillaumet
ha mort. “Els Caminis a l'hivern no retornen als homes”.
“És hivern... Si ha sobreviscut a la caiguda, no ha
sobreviscut a la nit”. “Allà dalt, quan la nit
passa sobre l'home el transforma en gel”.
Més tard ens vas explicar l'accident.- "El que vaig
fer, t'ho juro, mai no ho hauria fet cap bèstia".- Quan
vaig aconseguir sortir de l'avió, la tempestat em va derrocar.
Em vaig veure obligat a lliscar-me sota la carlinga i a cavar un
abric en la neu. Allí em vaig embolicar en saques postals
i vaig esperar 48 hores.
Després que amainà la tempestat, vaig caminar cinc
dies i quatre nits. Sense bastó d'alpinista, sense queviures,
a quatre mil metres d'altura, amb quaranta graus de fred, esquivant
els obstacles, escalant. Em sagnaven els peus i els genolls...
En efecte, quan et lliscaves, havies de reincorporar-te ràpidament
per no transformar-te en pedra congelada. Resisties a les temptacions.
En efecte, es perd tot instint de conservació.
Després de quatre dies de camí, només es desitja
dormir. Jo ho desitjava. Però em deia: Si la meva dona creu
que visc, és perquè creu que camino. Els camarades
creuen que jo camino. Tots tenen confiança en mi. I jo sóc
un miserable si no camino.
I caminava, i amb la punta de la navalla engrandia una mica més,
cada dia, l'obertura de les sabates perquè cabessin els meus
peus, congelats i inflats.
- Guillaumet perdia forces. Desitjava aturar-se i entrar en la mort
com en un somni alliberador, però el pensament dels seus
feia una vegada més que es posés en peus, va caminar
dues nits i tres dies. “El que jo vaig fer, t'ho juro, mai
ho hauria fet cap bèstia”.
- Llavors jo vaig sentir que ser home és estar orgullós
d'una victòria que han obtingut els camarades. És
sentir, al col·locar cadascun la seva pedra, que es contribueix
a crear el món.
inici
|
Les
ciutats fantasmes
Autor/a: Desconegut/da
Procedència: Col·laborador/a
En el desert del Mojave és freqüent
trobar-nos amb les famoses "ciutats - fantasmes": construïdes
prop de les mines d'or, quedaven abandonades quan tot el producte
de la terra ja havia estat extret. Havien complert el seu paper i
no tenien més sentit.
Quan passegem per un bosc, també veiem arbres que - una vegada
que han complert el seu paper- van acabar per caure.
Però, a diferència de les ciutats fantasmes, què
va ser el que va passar? van obrir espai perquè la llum penetrés,
fertilitzant el sòl i els seus troncs apareixen coberts de
vegetació nova.
La nostra vellesa dependrà de la manera que visquem el moment
present. Podem acabar com una ciutat fantasma, simplement abandonats.
O per contra, com un arbre generós que continua sent important,
encara després d'haver caigut.
inici
|
vida ( + amor )
Tres coses en la teva vida
Autor/a:
Desconegut/da
Procedència: Col·laborador/a
Tres coses són irrevocables
en la teva vida...
El temps...
les paraules...
i les oportunitats
Tres coses no pots negar a la teva Vida …
la Serenor…
l’Honestedat…
i l’Esperança.
Tres coses deterioren la teva vida...
L’egoisme...
l’Arrogància...
i l’Enuig
Tres coses on no hi pots influir...
Els teus somnis
El teu èxit
I el teu destí
Tres tresors omplen la teva vida
L’amor...
L’autoestima,,,
La pau interior
|
vida ( + quotidianitat
)
Viu Avui!
Autor/a:
Desconegut/da
Procedència: Col·laborador/a
Mor lentament qui no viatja,
qui no llegeix,
qui no escolta música, qui no troba gràcia en si mateix@.
Mor lentament
qui destrueix el seu amor própi,
qui no es deixa ajudar.
Mor lentament
qui es transforma en escla@ de l'hàbit
repetint tots els dies els mateixos trajectes,
qui no canvia de marca,
no s'atreveix a canviar el color de la seva vestimenta
o bé no conversa amb qui no coneix.
Mor lentament
qui evita una passió i el seu remolí d'emocions,
justament aquestes que retornen la lluentor als ulls
i restauren els cors destrossats.
Mor lentament
qui no gira el volant quan és infeliç amb
el seu treball, o el seu amor,
qui no arrisca la veritat ni l'incert per a anar
darrere d'un somni
Viu avui !
inici
|
vida ( + amor
)
Paraules clau…
Autor/a:
Desconegut/da
Procedència: Col·laborador/a
La
paraula de dues lletres més egoista
“JO"
Evita-la...
La paraula de tres lletres més verinosa.....
"EGO"
Elimina-la…
La paraula de quatre lletres més usada...........
“AMOR"
Practica-la...
La paraula de cinc lletres més amorosa.....
“JESÚS"
segueix.lo...
la paraula de sis lletres més ràpida...
"RUMORS"
Ignora’ls…
la paraula de set lletres més essencial ....
“CONFIAR"
Tingues Fe
la paraula de vuit lletres més necessària..
“PERDONEM”
Aplica-la…
La paraula de nou lletres més satisfactòria...
“NOSALTRES"
Fes-la servir
La paraula de deu lletres més agradable…
“SENZILLESA"
Entrena’t a fer-te present arreu....
La frase més sociable....
“COMPARTEIX AMB ELS ALTRES”
|
vida ( + senzillesa
)
El mestre Zen i el
cristià
Tony de Mello
Procedència Col·laborador/a
Una vegada va visitar un cristià
a un mestre Zen i li va dir:
- Em permets que et llegeixi algunes frases del Sermó de la Muntanya.
- Les escoltaré amb molt de gust-, va replicar el mestre.
El cristià va llegir unes quantes frases i se’l va quedar
mirant. El mestre va somriure i va dir:
- Qualsevol persona va dir aquestes paraules, certament va ser un home
il·luminat.
Això va agradar al cristià, que va seguir llegint. El
Mestre el va interrompre i li va dir:
– A l'home que va pronunciar aquestes paraules podria realment
anomenar-lo Salvador de la humanitat.
El cristià estava entusiasmat i va seguir llegint fins el final.
Llavors va dir el Mestre: - Aquest sermó va ser pronunciat per
un home que irradiava divinitat.
L'alegria del cristià no tenia límits. Va marxar decidit
a tornar un altra vegada i convèncer al Mestre Zen que hauria
de fer-se cristià.
De retorn a casa seva es va trobar amb Crist, que estava assegut al
costat del camí:
- Senyor!- li va dir entusiasmat - he aconseguit que aquell home confessi
que ets diví!.
Jesús va somriure i va dir:
- El que has aconseguit és que s'infli el teu ego cristià.
|
vida ( + proísme
)
Estrelles i estels
Autor/a:
Desconegut/da
Procedència:
Col·laborador/a
Hi ha persones estrelles.
Hi ha persones estels.
Els estels passen. Tot just són
recordats per les dates que passen i tornen. Les estrelles romanen.
Hi ha molta gent estel. Passen per la
nostra vida tot just per moments; no captiven a ningú, i ningú
els captiva. Gent sense amics. Que passen per la vida sense il·luminar,
sense escalfar, sense marcar presència. Així són
molts artistes. Brillen tot just per moments en els escenaris de la
vida. I amb la mateixa rapidesa que apareixen, desapareixen.
Així són molts reis i
reines: de nacions, de clubs esportius, concursos de bellesa. Així
mateix són homes i dones que s'enamoren i es deixen enamorar
amb la major facilitat. Així són persones que viuen en
una mateixa família i passen per l'altre sense ser presència,
sense existir.
L'important és ser Estrella.
Fer sentir la nostra presència. Ser llum. Calor. Vida. Els Amics
són Estrelles. Els anys poden passar, sorgir distàncies,
però en els nostres cors queden les seves marques.
Ser estel no és ser amic. És
ser company per moments. Explotar sentiments. Aprofitar-se de les persones
i de les situacions. És fer creure i fer dubtar al mateix temps.
La solitud és el resultat d'una vida estel.
Ningú roman. Tots passen. I nosaltres
també passem pels altres. És necessari crear un món
d'Estrelles. Veure-les i sentir-les cada dia. Poder contar amb elles
sempre. Veure la seva llum i sentir la seva calor. Així són
els Amics. Estrelles en les nostres vides. Es pot contar amb ells. Ells
són refugi en els moments de tensió. Llum en els moments
obscurs. Pa en els moments de debilitat. Seguretat en els moments de
descoratjament.
Al mirar els estels, és bo no
sentir-nos com ells. Ni desitjar agafar-nos de la seva cua. Al mirar
els estels, és bo sentir-se estrella. Deixar constància
de la nostra existència, la nostra constant presència.
Haver viscut i construït una història personal. És
bo sentir que hem estat llum per a molts amics, i que ells ens han il·luminat
al seu torn. És bo sentir que hem estat calor per a molts cors.
Ser estrella en aquest món passatger, en aquest món ple
de persones estels, és un desafiament, però per sobre
de tot una recompensa. És néixer i haver viscut, i no
haver existit tot just.
|
vida ( + creació
)
El poderós
Autor/a:
Desconegut/da
Procedència:
Col·laborador/a
Una vegada Buda es va veure amenaçat de mort per un bandoler
anomenat Angulimal.
- Sigues bo, li va dir Buda, i ajuda'm a complir el meu últim
desig. Talla una branca d'aquest arbre.
Amb un cop de la seva espasa, el bandoler va fer el que li demanava
Buda.
- I ara què?, li va preguntar a continuació.
- Torna-la a posar en el seu lloc, va dir Buda.
El bandoler va deixar anar una riallada:
- Deus estar boig si penses que algú pot fer semblant cosa!
- Al contrari, li va dir Buda. Ets tu el boig quan penses que ets poderós
perquè pots ferir i destruir. Això és cosa de nens.
El poderós és el que sap crear i guarir
|
vida ( + senzillesa
)
Les dues muntanyes
Montse Blay
Procedència; Col·laborador/a
En una terra deshabitada hi havia dues
muntanyes que s'alçaven al bell mig d'una gran plana. Una era
molt alta. Estava formada per unes roques grises, quasi blanques, que
brillaven des que sortia el sol fins que s'amagava. Des del cim d'aquesta
muntanya hom podia contemplar per tots costats una gran extensió
de terra.
L'altra muntanya era més petitona.
No tenia roques que brillaven, ni es podia veure gran cosa des del seu
cim. L'única cosa que ens podia oferir era el color vermell de
la seva argila i el verd de les herbes salvatges.
Un dia, la muntanya gran pensava: "Jo
sí que en sóc, de bonica! En canvi aquesta muntanya veïna,
tan baixa i tan lletja ... No m'agradaria gens ser com ella ..."
La petita també feia els seus
pensaments, i deia: "Per què dec servir jo? Sóc baixa,
trista, ... no tinc ni un punt que brilli ... només quatre herbes
que prou feina tenen per créixer."
Ah! però ..., sabeu què
va passar? Doncs que un dia varen arribar per aquelles terres uns nois
i noies forasters, carregats amb motxilles i tendes, buscant un lloc
per acampar.
En veure aquelles muntanyes, van pujar
primer a la més alta. Tots quedaren sorpresos de la seva bellesa
i van decidir quedar-se al seu cim. Ah renoi! S'adonaren de sobte que
tot era pedra i no hi havia ni un sol lloc per poder clavar la tenda
...
Ben desenganyats van baixar cap a la
petita, encara que no els agradés tant. No sabeu pas l'alegria
que van tenir quan van veure que allà sí que la tenda
es clavava fàcilment.
Van passar uns dies, i com que hi estaven
tan bé, decidiren quedar-s'hi una bona temporada.
Llavors començaren a plantar-hi
verdures, arbres, flors i una gran figuera.
Aquella muntanya que pensava que no
servia per a res, va convertir-se en un lloc meravellós, on la
vida era agradable i acollidora. Mentre que la muntanya gran es va haver
de quedar tota la vida igual, com al principi .
inici
|
vida ( + celebració
)
El rellotge
parat a les set
Jorge
Bucay
Procedència: Col·laborador/a Extret del llibre: Escolta'm
Aquest conte de Papini és un
monòleg d'un personatge que escriu en la soledat de la seva habitació.
Hi ha en una de les parets de la meva habitació un bonic rellotge
antic que ja no funciona. Les seves agulles detingudes gairebé
des de sempre, assenyalen impertorbables la mateixa hora: les set en
punt.
Gairebé tot el temps, el rellotge és només un inútil
ornament en una blanquinosa i buida paret.
No obstant això hi ha dos moments al dia, dos fugissers instants
que el vell rellotge sembla ressorgir de les seves cendres com una au
fènix.
Quan tots els rellotges de la ciutat, en els seus embogits aires marquen
les 7 i els cucuts i els gongs de les altres màquines fan sonar
per 7 vegades el seu repetit cant, el vell rellotge de la meva habitació
sembla cobrar vida. Dues vegades per dia, al matí i al vespre,
el rellotge se sent en absoluta harmonia amb la resta de l'univers.
Si algú mirés el rellotge només en aquests dos
moments, diria que funciona a la perfecció... Però passat
aquest instant, quan els altres rellotges han silenciat el seu cant
i les agulles segueixen els seus monòtons camins, el meu vell
rellotge perd el seu pas i roman fidel a aquella hora que alguna vegada
va detenir el seu caminar.
I jo estimo aquest rellotge i com més parlo d'ell, més
l’estimo, perquè cada vegada em sento més semblant
a ell — També jo estic parat en un temps, també
jo em sento clavat i immòbil, també jo sóc d'alguna
manera un ornament inútil en una paret buida.
Però tinc també fugissers moments que, misteriosament,
arriba la meva hora.
Durant aquest temps, jo sento que visc. Tot és clar i el món
és meravellós. Jo puc crear, somiar, volar, dir i sentir
més coses en aquests instants que en tots els altres moments.
Aquestes conjuncions harmòniques es donen i es repeteixen una
i una altra vegada, com una seqüència inexorable.
La primera vegada que ho vaig sentir, vaig tractar d'aferrar-me a aquest
instant creient que podria fer-lo durar per sempre. Però no va
ser així. Com el meu amic el rellotge, també a mi se m'escapa
el temps dels altres.
...Passat aquest moment, els altres rellotges que nien en altres homes,
continuen el seu gir i jo torno a la meva rutinària mort estàtica,
al meu treball, a les meves xerrades de cafè, al meu avorrit
caminar que acostumo anomenar vida.
Però jo sé que la vida és una altra cosa.
Jo sé que la vida, la vida de veritat és la suma d'aquells
moments que encara que fugissers, ens permeten percebre la sintonia
amb l'univers. Gairebé tot el món, pobre, creu que viu.
Només hi ha moments de plenitud i aquells que no ho sàpiguen
i insisteixin a voler viure sempre, quedaran condemnats al món
del gris i repetitiu caminar de la cotidianeidad. Per això t'estimo,
vell rellotge, perquè som la mateixa cosa tu i jo.
inici
|
vida ( +consciència
)
Que
valgui la pena
Autor/a:
Desconegut/da
Procedència: Col·laborador/a
El jove contemplava l'oceà en la coberta d'un
vaixell de càrrega quan una onada inesperada el va tirar al mar.
Després de molt esforç, un mariner va aconseguir rescatar-lo.
- Li estic molt agraït per haver-me salvat la vida - va dir el
jove.
- De res – va respondre el mariner -. Però procuri viure-la
com alguna cosa que va valer la pena salvar.
inici
|
vida ( + amor )
Viure
Autor: Desconegut/da
Procedència: Col·laborador/a. Pren-te temps
El sol... font i guardià de tot.
La senzillesa... Déu estima més les llumenetes dels homes
que els seus grans estels.
L 'entusiasme...que ens ensenya a estimar i evita que res es consumeixi.
Déu... que mai no es cansarà de les petites flors.
La música... per ser escoltada, dansada, cantada.
La llibertat... que fa dels homes i dones ocells i vent que els mou
cap a la plenitud.
L 'amor... que tot ho pot... el que fa segur el camí, és
que el facis estimant...
L 'esperança... que fa dels homes nens, cavallers i profetes
que canten.
inici
|
vida ( + contemplació
)
Amant i activista
Anthony de Mello
Procedència: Col·laborador/a “Un minut per a l'absurd”
Un activista va tornar al monestir per
a esbrinar de quina classe de llum tenia encara necessitat.
- La llum que encara necessites - li va dir el Mestre - és la
que et permeti conèixer la diferència entre un amant i
un activista. L'amant pren part en una simfonia.
- I l'activista?
- L'activista només escolta el so del seu propi tambor, va dir
el Mestre.
inici
|
vida ( + amor
)
Tancats
María Jesús Rguez. Barberá
Procedència: Col·laborador/a. http://www.calbenido.org/
- Quina foscor…!
- Si… és veritat. T'escolto, però no et veig ni
et toco, on ests?
- No ho sé… això mateix em pregunto jo de vegades.
Quin lloc és aquest de tanta boira?
- No ho sé… Tot just puc moure'm… dono algunes voltes
i tu?
- Jo també, però tinc com una espècie de muralla
que no em deixa anar on estàs tu.
- No escoltes el soroll exterior? Clar que si… sento veus…
Escolta! Què diuen?
Van recolzar l'oïda a la paret intentant saber què passava
a l'exterior. No entenien molt bé el que deien… o potser
no volien entendre…
- No han de viure. Han de desaparèixer… Ens portaran problemes.
- Mai faré això. Ja sabíem quan els vam fer portar
al que ens exposàvem. Ara no els abandonaré a la seva
sort… i menys matar-los.
- Ja et convenceré. Jo no els vull amb nosaltres. Ens complicaran
la vida.
Des de l'altre costat de la paret van escoltar tot el que deien i tremolant
de por parlaven entre ells:
- Però… Què pretenen fer?
- És que no ho has escoltat bé? Doncs ben clar han parlat…
Es volen desfer de nosaltres.
- Jo estic bé aquí. No els causaré problemes.
- Jo també. Ens alimenten a través d'aquesta finestreta
i tinc la teva companyia.
- Si… però no podran tenir-nos amagats sempre. Per això
ens volen matar.
- No els he fet res… Ni tan sols vaig voler que em portessin.
- Jo tampoc, perquè ho van fer?
- Recordo aquell dia que deien que venien d'una festa... i que havien
begut. Quantes copes es prendrien?
- Jo també ho recordo. Deien que estaven molt beguts… Potser
que si haguessin estat serens no ens haguessin portat aquí.
- Escolta… calla… segueixen parlant.
- A veure… Qui s’adonarà que ens desfem d'ells? Ningú
sap que els tenim amagats.
- Ho sé jo… Cada dia els hi dono l'aliment i els sento
a través de les parets… Els he pres afecte.
- Se't passarà aviat. Ni te n'assabentaràs… Un dia
que et faré dormir, vindré a buscar-los i desapareixeran
per a sempre.
- No… que he vist com aquests salvatges que tu vols contractar
els faran sofrir. Sé que abans de treure'ls d'on estan, els mataran
de forma cruel.
- Ets caparruda… La culpa la van tenir aquelles copes… Mai
haguessim hagut de cercar-los i menys deixar-los amb nosaltres. Des
del primer moment els hauriem d’haver liquidat.
Des de dintre escoltaven aterrits el que deien. Un d'ells es va posar
a donar cops sobre la paret cridant:
- Si us plau, deixa'ns viure… Abandona'ns en qualsevol lloc. Algú
ens recollirà. No direm res.
- Volem viure - deia l'altre - deixa'ns sortir…
Allà fora seguien discutint:
- Es quedaran amb mi - deia ella - Quan arribi l'estiu, llavors veurem
la forma de desfer-nos d'ells… Mentre, seguiré alimentant-los.
- Com vulguis… però te'n penediràs. Recorda sempre
el que t'he dit.
A l'altre costat de la paret, van sospirar més tranquils. Els
seus cors van deixar el ritme accelerat que tenien. Ja no temien el
pitjor. El perill imminent havia passat.
- Ara com ara estem fora de perill… Crec que el convencerà
- Jo també ho espero. Ella és la que ens porta el menjar
i ens protegeix. Confio que el seu cor s'ablaneixi.
Seguien en la foscor, però estaven feliços. No els faltaven
aliments i a través de les parets mai més van tornar a
escoltar res que amenacés les seves vides.
Una tarda d'estiu, van sentir que les portes s'estaven obrint. Però,…
per què no les obrien de bat a bat? Els costava treball anar
cap aquesta llum que es veia allà al fons d'aquell túnel…
- Passa tu primer… Tinc por.
- Què creus que ens faran?
- No ho sé… Mai he vist la cara dels nostres segrestadors.
- Passaré jo… però segueix-me tu de prop…
Quan va poder sortir, va obrir els ulls… Aquella llum l’encegava.
De sobte va veure que l’agafaven pels peus i van començar
a assotar-los… Aquells homes vestits de verd li estaven fent el
mateix al seu germà. Va pensar que havia arribat la seva fi i
es va posar a plorar.
Però va passar alguna cosa…
A tots dos els posaven sobre el pit nu d'algú que els besava
amb tendresa.
Van sentir la calor d'uns braços que els abraçaven i la
dolçor d'uns murmuris que els hi deien:
- Els meus fills… els meus estimats petits… Ja esteu fora
de perill…
inici
|
vida ( + sensibilitat
)
La promesa
José Enrique Díaz Martín
Tret: El País, 6 d'octubre de 1998.
Premi del Concurs Literari per a Universitaris
Em va sorprendre la seva trucada l'altra
nit. Després de tants anys passats des de la mort dels nostres
pares, només havia fregat la meva vida en ràfegues inconnexes,
plenes de contestadors amb veu de dona i sorolls d'aeroport internacional.
Els meus fills coneixien al seu oncle pels extemporanis i sofisticats
regals que feia en arribar a casa de temporada en temporada i que alimentaven
un prestigi elegant i en la llunyania. Però el silenci entre
aquests contactes, al llarg de vint anys, era tan opac i tan dilatat
com el rerafons que s'amagava després de les brillants expressions
i gestos mundans que exhibia en les seves aparicions de cometa. Potser
jo fos ja l'única persona en el món que el conegués;
que conegués el seu profund desemparament. La seva alegria innocent
i els seus enganys. I per això vaig saber que no m’havia
alarmat vanament l'humil to de la seva veu al telèfon. Jo m’anava
entristint mentre ell tramava un llarg preàmbul enfosquit de
laberíntiques raons i una inusitada preocupació per la
salut de tota la família. Finalment em va demanar que ens citéssim
ahir a la nit a l'estació d’Atotxa. El lloc i l'hora van
acabar de confirmar que no em preocupava sense motiu.
Com plorava en l'enterrament de la nostra
mare! Ell, que havia vingut defugint sistemàticament els funerals
que anaven despoblant la família, es desfeia en sentides lamentacions;
i jo, que poc abans havia promès a la moribunda, més per
atordiment i respecte que per convicció, que tindria cura d'ell,
sense entendre molt bé com un individu mediocre i amb el destí
hipotecat per l'acceptació havia de tenir cura d'un astre rutilant,
vaig comprendre llavors i vaig recordar.
Esperant a l’andana se'm va encendre ahir a la nit la imatge d'aquelles
vacances en el que en deien una colònia d'estiu, una residència
amb jardins en la que en Miquel i jo passàvem quinze dies d'un
agost de la nostra infància, i encara veig la seva careta vermella,
congestionada pel plor, cridant la mare mentre els monitors i jo tractàvem
inútilment de consolar-lo. I així com per mi llavors era
gairebé incomprensible el seu terrible dolor perquè la
nostra mare no estigués allà per a calçar-lo, o
rentar-lo, o per plegar-se als seus capricis (no va menjar quasi bé
res, i els mosquits... pobre nen!), així la seva necessitat d'una
vida huracanada de sobresalts i delícies, d'emoció i carreres,
no ha estat per a mi fins avui sinó objecte de tèbia recriminació,
oculta enveja i prudent sorpresa i distància.
M'estava reprotxant no haver complert
bé la promesa feta a la nostra mare quan el vaig veure baixar
del tren. Les poques vegades que, els últims anys, l’havia
vist, el seu vestit era impecable i la seva presentació cinematogràfica,
però en aquesta ocasió vestia pantaló i jaqueta
sense conjuntar, i res semblava de la seva talla. Anava sense afaitar
i el seu gest a l'abraçar-me va ser deferent i lent, lluny de
la seva arrogància habitual, que, sense deixar de ser correcta
i educada, aconseguia sempre que m'avergonyís dels meus jerseis
barats. Però ahir a la nit no era el mateix home. Caminàrem
parlant de foteses fins a un dels bars de l'estació. Mentre venien
les cerveses, vam evitar mirar-nos i fingíem, en silenci, una
sobtada curiositat pel local. Quan les van portar, vam fer un glop i
va començar a parlar en el mateix to de la conversa telefònica.
Però encara no volia sentir completa la seva derrota, i la seva
il·lusió va haver de passar per unes inversions errònies
a les Illes Verges, per la mala sort "que per fi m'ha caçat",
i per les trampes d'un soci estafador: "Tu no el vas conèixer,
clar. Ens va tenir a tots enganyats, a tots!, durant mesos". Utilitzava
sempre la primera persona del plural per sentir-se membre d'una corporació
comercial de la qual sempre, indefectiblement, era l'ànima, l'home
de la idea, el que potser signifiqués el soci pobre, l'inventor
que mai es beneficia de la patent del seu geni, la qual cosa, sospito,
era una altra màscara sota la màscara, la de l'obrer del
vestit, les adulacions i els “martinis”.
Per fi ho va deixar anar: estava arruïnat.
És més, no percebia ingressos des de feia quatre anys,
durant els quals havia sobreviscut del producte de la venda d'un parell
d'apartaments que en època de bonança havia comprat en
una urbanització de luxe de Marbella. "Quines festes. I
amb els apartaments també se'n van anar les dones, i, el que
és pitjor, els contactes". I encara que ell havia esmorzat
amb algun xeic àrab i també treia del barret de copa del
record els noms de pila de naviliers famosos, jo l’imaginava sol,
repassant amb aprensió el seu únic vestit decent en alguna
fosca fonda de turistes i ignorant els comentaris que, potser en aquelles
últimes festes, es farien a la seva esquena, sorprenent-se els
banquers de l'estranya loquacitat d'aquell home acabat. Els últims
temps havia estat vivint a Toledo, ocupant, per evitar el seu enderroc,
una vella casa propietat d'un conegut seu que li devia alguns favors.
La humiliació de veure's desallotjat per la policia havia acabat
amb ell.
I llavors, mentre amb pietat reparava
jo en la maleta que abans havia escapat a la meva atenció i em
deia, potser egoistament, que encara tindria ocasió de complir
la promesa, va sonar un telèfon.
Va detenir la conversa, va treure de
la butxaca, un diminut mòbil i se’l va aplicar a l’orella.
"Miquel Molins, digui ", va dir, i, acomodant-se al seient,
va començar a somriure: "Home!, Bárcenas, ara mateix
estava pensant en tu!". El seu to s’enfilava de nou. Es va
espolsar el pantaló. Van començar a desfilar firmes famoses
i caceres de senglars. Quan va contemplar la punta del cigarret negre
i barat que jo li havia proporcionat i encès, amb la complaença
que cal considerar la llarga cendra d'un havà, vaig saber que
jo havia deixat d'existir i que em seria impossible complir la paraula
donada a una morta. El vaig deixar pagar (podia negar-me?), vaig signar
el xec i em vaig alegrar de tornar a casa.
inici
|
vida ( + quotidianitat
)
L'ombra
Nisa Forti
Procedència: Col·laborador/a
Un jove va sortir del seu poble, decidit
a recórrer món i buscar aventures, quan es va adonar que
una anciana de cara melangiosa el seguia en silenci.
- On vas?- li va preguntar el jove.
- On vas tu! - va ser la sorprenent resposta.
- I a tu què t'importa? Jo me'n vaig perquè estic fart
de veure sempre les mateixes cares i d'escoltar els mateixos problemes
i els mateixos acudits.
- I jo et dic que l'ésser humà és com la gota d'aigua.
Sempre torna al punt de partida - va dir la vella, amb calma.
- Oh no!- va exclamar el jove -.Exòtiques comarques, estranyes
regions, costums i llegendes...! Jo vull altres cels! Oblidar la terra,
la casa pairal, els amics de la infància. Em sentiré més
lliure...
- I jo et dic que no els oblidaràs. Res, mai, podrà esborrar
els records de la infància. Ni el temps, ni l'absència.
Encara que s’hagi marxat amb despit per les ingratituds de la
vida, l'últim desig és tornar.
T’equivoques – va insistir el jove.- Jo renovaré
emocions i paisatges.
I jo et dic que cada crepuscle evocarà els crepuscles sobre els
teus camps. En totes les llars buscaràs les aromes de la teva
llar. La visió boirosa de l'aldea que vas abandonar es canviarà
en una obsessió, en un turment.
- Potser tu te'n vas anar alguna vegada i vas tornar? - li va preguntar
el jove, incrèdul.
Llavors la vella li va donar una resposta estranya:
- Jo no puc tornar al meu poble, perquè si torno deixo de ser
jo. Estic sempre recorrent camins. Però et dic que ningú
tanca els ulls resignat, sense abans tornar a veure la seva terra.
- Bah! - va exclamar el jove, arronsant l’ espatlla. A mi, això
no em passarà. Cadascun ha de seguir el seu destí.
- Anem, llavors - va dir la vella, arrossegant els peus.- Però
jo et dic que podràs veure i admirar meravelles, mes res serà
per a tu més bonic que el que és nostre. Això explica
l'amor de l'home a les seves tradicions, a les seves músiques,
al seu sol....
- Si penses així, queda't - li va dir el jove, fastiguejat.-
Qui et mana seguir-me?
- No tinc més remei. És la meva tasca - va sospirar l'anciana
-. I com més lluny vagis, més a prop em tindràs.
- No comprenc - va dir el jove.- Ni tan sols sé qui ets, no et
conec. Mai t’he vist al poble.
- És que la meva funció és acompanyar als qui se'n
van, no els qui es queden.
- Però, en fi, qui ets? - va cridar el jove molest i enfurismat
perquè veia que no li seria fàcil alliberar-se de l'estranya
vella.
- Sóc la Nostàlgia- va contestar ella amb veu mansa. I
se li va enganxar com si fos la seva ombra.
inici
|
vida ( + autenticitat
)
La
núvia i la novícia
Mamerto Menapace
Publicat en el llibre Contes Rodats
Deu pretendents va tenir la Ruperta.
Bé, clar, no simultàniament. Però sempre es va
donar el luxe de dir-los que no. Quan algun es posava més insistent,
i buscava oportunitat d'entrar a la seva vida, decididament tallava
amb una negativa que l’allunyava sense explicacions.
Quan va dir el primer no, tenia clara consciència que encara
li quedaven almenys nou sí possibles. I com que era jove i maca,
li seduïa la idea de viure dels altres possibles pretendents. Per
això el dir un no, la gratificava assegurant-la en la seva posició
una mica romàntica d'estar disponible per no sé quin futur.
Però era evident que en dir simplement que no, el futur no es
construïa. Cada negativa la deixava exactament on estava, i cada
vegada una mica més tancada sobre si mateixa. A mesura que creixia
el nombre dels seus no, se n'anaven escurçant proporcionalment
les possibilitats dels seus sí.
I van passar els anys. Quan va girar la corba dels trenta-cinc, es va
adonar que la seva actitud no conduïa a res. Va apagar els seus
fums, va reflexionar sobre la seva vida, i es va obrir als altres. I
encara que humanament va haver de renunciar a moltes de les seves expectatives,
finalment foragitant una de les possibilitats, va començar el
seu primer nuviatge a fons. El va defensar aferrissadament, sobretot
de si mateixa i de les seves il·lusions un mica adolescents.
I finalment es va adonar que valia la pena dir un sí a la vida
i a l'amor.
El matí que es van casar –
perquè es van casar al matí – unes quantes amigues
la van acompanyar en la seva cerimònia. Totes es van emocionar
felicitant-la pel pas que donava. Potser les amigues no s'adonaven que
Ruperta al dir en aquest matí el seu sí, englobava en
ell tots els no a les futures possibilitats que se li poguessin presentar.
Perquè aquella acceptació incloïa definitivament
la renúncia a tots els altres homes que se li poguessin atansar
en la seva vida. Però eren persones realistes. Per això
es van alegrar sincerament per la seva elecció. Sabien que només
a través del sí, ella es posava en marxa cap al futur,
cap a la vida. Ningú es preocupava de les renúncies tancades
en aquella elecció.
La neboda de la Ruperta tenia disset
anys. Plena de vida i amb tot el futur que li somreia a través
dels somnis dels seus pares, i de les aspiracions de les seves amistats.
Havia acabat els estudis i havia de decidir. Diverses carreres eren
possibles. Ella tenia intel·ligència, i els seus pares,
diners.
Però des del recés de setembre, alguna cosa li anava bullint
dins del seu cor de noia. Sentia que Crist li demanava un sí.
I a ella l’ entusiasmava la idea de dir-li aquest sí, encara
que l’espantava una mica el que podria succeir en el futur.
Quan es va saber que entrava al convent, es va armar un bonic enrenou
entre els parents, sobretot entre els i les que ja havien girat la corba
dels trenta-cinc. No els entrava al cap que aquesta noia pogués
dir de cop, que no a tantes coses que la vida li oferia com a possibles,
sense encara haver-les provat. Els tenia obsessionats la idea que la
noia a l' entrar al convent renunciava a un futur professional, a una
parella feliç, als fills. Renunciar a tant, però, quina
necessitat hi havia?
Qui li hauria posat al cap semblant idea?
Es van dir barbaritats i estupideses sobre les monges del col·legi
on els seus pares l'havien enviat des de petita, perquè era un
col·legi bé i donava “estatus”. Es va criticar
el capellà que els havia donat el recés de setembre a
les noies de cinquè, i discretament la cosa va esquitxar els
pares que inconscientment li havien donat el permís per fer-ho.
En fi, el més curiós va ser, que molt pocs realment, van
pensar que el que la noia estava fent no era dir que no a res. Simplement
deia que sí a Algú. Era aquest sí el que tancava
tants no. No hi havia cap necessitat d'esperar als trenta-cinc com va
fer la Ruperta, que es va dedicar a dir els sí en còmodes
quotes mensuals durant vint anys, per afluixar a la força un
sí mitjà tebi incubat per una niuada de no anteriors.
Conec a aquesta jove, que és avui una gran religiosa. Conserva
tota la frescor d'un sí grandot dit des del principi.
inici
|
vida ( + compromis
)
L’espiga i la vida
Mamerto Menapace
Publicat en el llibre La sal de la tierra
La missió de l'espiga és
ser el lloc definitiu per a la llavor. Cada llavor ha d'assumir la vida
d'una manera tan seva i personal, que pugui viure-la independentment
de l'espiga en la qual va madurar. Tota llavor que vulgui complir amb
la seva vocació de vida, i amb la seva missió pels altres,
ha d'acceptar ser segada i desgranada. Només si ha assumit la
seva vida en plenitud i d'una manera personal, serà capaç
de seguir vivint després de la desgranada. I així podrà
incorporar-se al gran cicle de la sembra nova. Si la seva vida és
autèntica i accepta enfonsar-se en el solc de la terra fèrtil,
el seu lent germinar en el silenci aportarà al sembrat nou una
planta absolutament única, però que unida a les altres,
formarà el blat nou. No és el camp plantat de blat el
que dona el valor, la identitat de les plantes. És el valor irreemplaçable
de cada planta en la seva riquesa i fecunditat el que valoritza el camp
. No és la societat nova la que crearà els homes nous.
Són els homes nous els qui formaran la nova societat.
inici
|
vida ( + sentit
)
El misteri de la vida
Autor/a:
Desconegut/a
Procedència: Col·laborador/a
Si en una fàbrica de tractors
es vol accelerar la producció, es recorre a la intensitat a la
feina, i a la duplicació de la primera matèria utilitzada.
Amb això s'aconsegueix produir la mateixa quantitat, en la meitat
del temps.
Per exemple, si en nou mesos surten de la fàbrica una quantitat
determinada d'unitats, duplicant les hores de treball i el material
utilitzat, aquesta mateixa quantitat de tractors podran sortir en quatre
mesos i mig.
Per a això n’hi ha prou amb una decisió eficient
del senyor director de la fàbrica.
Però si aquest mateix senyor es converteix en pare d'un fill,
haurà d'esperar ansiosament els nou mesos de l'embaràs
per poder veure la seva cara.
No guanyarà res en tenir dues senyores. Perquè la vida
té les seves pròpies maneres de realitzar-se.
Posant el doble de grans de blat sobre la mateixa superfície
de camp, no necessàriament s'aconsegueix duplicar el rendiment.
Al contrari, sol passar que les plantetes, es condicionen de tal manera
per la seva proximitat que el resultat és exactament el contrari
del que es buscava indegudament.
La vida no es produeix. Cal acceptar-la i acompanyar-la. És un
misteri que exigeix respecte i dedicació. Té els seus
propis cicles i els seus temps.
El blat és sembrat en el cor de l'hivern, i madura en la plenitud
de l'estiu. El blat de moro neix a la primavera i es fa la collita al
començar l'hivern, després de les primeres gelades. Els
mandariners floreixen al setembre, i en la nostra zona mantenen les
seves fruites madures de maig a agost. Les castanyes lliuren els seus
fruits grans i farinosos per Pasqua.
El que el pagès decideix és el seu pla de sembra i de
plantació. Per això elegeix les espècies que desitja,
i els assigna un tros d'horta.
En la seva saviesa tria els cultius, i distribueix la quantitat dels
diferents fruiters. Però mai exigeix a una varietat que s'adapti
a la manera de ser d'una altra.
Si vol prunes, planta pruneres. I quan busca melons, no s’entossudeix
a sembrar síndries.
Tot això sembla tan evident. I no obstant això el que
admetem amb naturalitat en la vida vegetal i animal, no volem acceptar-ho
en la vida espiritual.
Tantes vegades perdem la paciència davant la lentitud dels processos
de creixement propi o dels altres.
Ens agradaria que un impulsiu donés fruits de paciència,
i li anul·lem tota la riquesa de les seves iniciatives.
Exigim als nens que tinguin la maduresa que els grans pensen haver aconseguit,
i amb això els fem apàtics a tot el que no resulti eficient.
I en l'oració ni que parlar.
Pretenem engendrar a l'Esperit Sant mitjançant tècniques
ascètiques, o amb complicats mètodes psico-gimnàstics.
I pensar que seria més senzill demanar-l'hi al Nostre Pare que
està en els cels que, com ho va afirmar Jesús, no ens
negarà el seu Esperit Bo si l'hi demanem amb actitud de fills
necessitats.
La vida serà sempre un misteri. Però real i present a
tot arreu. Ens està permanentment contant les seves paràboles,
si és que tenim els sentits per sentir, i el cor per escoltar.
Contemplatiu no és el que es tanca en si mateix evadint-se de
tot el que l’envolta. Ho és aquell que té els ulls
dilatats i els sentits oberts per rastrejar les empremtes del Pare Déu
allà per on hagi passat. I on vegem alguna cosa que viu... és
que el dit de Déu està aquí.
inici
|
|
